Es va provar la camisa, el pantaló i la corbata i li quedaven com un guant. Es va sentir important. Buscà el mòbil entre un grapat de papers i una medalleta de la Mare de Déu dels Desemparats i polsà un número gravat a l’agenda: “Muchas gracias, amigo, sabes que te quiero un huevo”. Penjà i
Avui, no es cap efemèride de Del Sud: no hem arribat a cap número rodó de visites, ni de posts, ni és cap aniversari de la publicació del llibre que el company Hèctor Sanjuan i jo mateix vam fer carregats de la il·lusió de qui enceta un nou projecte. Ni tan sols estem en allò que
Avui he tingut un dia gris, ombrívol. No sé si la febra que tinc des de fa dos dies o la notícia que es produirà aquest mateix divendres -esperada però no per això menys amarga- m’han fet passar un d’aquells jorns on, com diu una amiga meua, sembla que notes la gravetat, que tot et
Estic, de nou, a València, després d’uns quants dies de descans per Barna i, en concret, a la casa que la meua tia Sali i la meua àvia tenen a Can Rosés, una urbanització prou apartada de Rubí. Es tracta d’un lloc ben tranquil que ja s’ha convertit en una mena de cau per refugiar-me
El dia que vaig decidir matricular-me en Filologia Catalana -carrera que acabaré, si no passa res, el proper curs- tenia la idea de buscar-me un entreteniment, una feina gratificant que m’ajudara a suportar el tedi i la mediocritat que suposa treballar en un diari amb el qual, a més, no combregue ideològicament. Aquell dia, quan
De nou, son gairebé la una de la matinada i sóc al mateix racó de la casa on acostume a escriure els posts furtius que m’agrada publicar de nit, sense publicitat, per als amics i fidels. Pense en tot el que m’ha passat en els darrers temps i, si intente encabir-ho dins d’uns patrons mínimament
“Era tard per repetir, però no per recordar. Ja no necessitava dona Xima, sinó la seva imatge: les Memòries, el refugi de Bearn, una ploma, tinta i paper“. Bearn o la sala de les nines, Llorenç Villalonga (la negreta, és clar, és meua). Avui ja no s’estila, això de les plomes; tampoc la tinta i,
El president de Veneçuela, Hugo Chávez, ha titllat l’ex president espanyol, José María Aznar, de “fracasado fascista”. Fracassat? Per a un tipet de la talla humana, moral i intel·lectual d’Aznar haver arribat a la Moncloa és molt més del que segurament ningú que el conega s’esperava… (Per la imatge, com sempre que pose l’Aznar, només puc demanar-vos disculpes i
Ricardo Costa és, senzillament, el paradigma de polític professional. Alletat de la mamella de les Nuevas Generaciones, aquest castellonenc de 37 anys ha fet tot el recorregut dins del PP, des de les seus joventuts fins a convertir-se en la mà dreta del president de la Generalitat, Francisco Camps, tant al partit -com a secretari
El rellotge passa un poc de les dotze de la nit i m’encamine cap a una nova matinada d’insomni. Aquesta vesprada he furgat pels carrers de València, però tu no hi eres. Cap de les teues personalitats se m’ha aparegut per una cantonada d’aquesta ciutat que tant m’estime i, alhora, tant em fa patir. Com
El president d’Orange Market, Álvaro Pérez, sempre impecable amb el seu vestit de Milano i el seu pentinat d’una perruqueria de la zona pija de València, arriba d’hora a la cita. Aparca la seua Cam Am Spider de 20.000 euros, una mescla de motocicleta i cotxe esportiu, en la porta de l’hotel de luxe edificat
Estic rellegint La ben plantada, una novel·la cabdal del Noucentisme català amb la qual Eugeni d’Ors, quan encara era Xènius i no havia fugit a Madrid i renunciat a la llengua del país, aportà el seu gra de sorra per renovar la novel·lística catalana ancorada en els vells patrons del realisme i el naturalisme. A les
El rellotge marca un poc més de les deu de la nit i la fressa insistent del tren m’enfonsa en un estat profund de somnolència. Viatge en l’Alaris que cobreix el trajecte entre Madrid i València, fent parada a Albacete i Xàtiva, després d’un llarguíssim dia a la ciutat castellana per assistir a una reunió.
Va ser el mateix Joan Vinyoli -un altre dels grans; dels nostres grans- qui va dir allò que, “com una font, a voltes, la paraula diu els secrets del món”. Cerque ara, en moments de naufragi, algun sentit en els poemes, en els escrits d’aquells que ja han recorregut les sendes que em toca caminar
Miserables. No se m’ocorreix cap altre mot. I ho dic, cenyint-me a la seua estricta definició: “digne de compassió per la seua desgràcia, per la seua extrema pobresa”; encara més: “mesquí”, “que mereix el menyspreu per la seua abjecció, per la seua vilesa”. Tot això diu el diccionari i es queda curt. El PP de