“Voldria dir-te tantes coses… encara que, ben pensat, l’únic que voldria dir-te és una cosa. Una de sola. Una només. A cau d’orella, per sempre. Per sempre més, i deixar d’escriure”. Sé que la Carme Riera em perdonarà que li manlleve aquesta frase de la seua grandíssima novel·la Cap al cel obert perquè, com tants
Les notes de l’himne de Riego i de la Muixeranga van sonar, finalment, en l’homenatge a les víctimes del franquisme a València. Almenys durant uns minuts, les dues composicions musicals van dignificar un espai tacat pel monòlit de la vergonya, plantat sobre els cossos dels qui van patir les mossegades fatals de la gossada feixista
No són veïns, diuen, sinó “joves antisistema”. Ciutadans que agredeixen a colps d’esquena i de cap, com diu la delirant i encertada Premsa lliure de Brams, les porres d’uns pobres policies que passaven per allà. Rastosos, perroflautas, rojos y separatistas. La pròpia paraula ho diu: antisistema. Però… què és ser antisistema? O, al contrari, què
Diu Pessoa: “Tenim, els qui vivim, una vida que és viscuda i una altra vida que és pensada, i l’única en què existim és la que està dividida entre la certa i l’errada”. Completament d’acord. I afegisc: quan la vida viscuda pren un poc, ni que només siga un bocí, de la pensada, sentim allò
No és corrupció, no senyor. És un estil de vida. No és un cas aïllat, no senyor. És un estil de vida. No és un xoriço, un sàtir o un dictador en potència, no senyor. És un estil de vida. És el popular way of life. Una forma de ser, d’estar. Una manera d’anar per
Tanque el diari amb el bon regust que m’ha deixat l’article de Jordi Muñoz: acurat, precís, apuntant cap al moll de l’os de l’actualitat política. Llegisc les seues paraules i hi reconec el jove professor universitar amb qui he tingut el gust de compartir taula en tantes i tantes xerrades i amb qui sempre s’aprén
El País Valencià és una societat anestesiada. Els polítics professionals s’han fet forts a la Generalitat, a les Corts, a les Diputacions i, fins i tot, la major part dels ajuntaments estan en mans d’un bipartidisme immobilista que pretén que res no canvie. La democràcia és anar a votar cada quatre anys i romandre callat
Ho va dir ben clar: els professors que diuen “aleshores” i “gairebé” son uns “gilipollas” i, per tant, “hay que rematarlos”. Clar i català, si no fóra perquè Alfonso Rus, malgrat les seues evidents dificultats per trenar dues frases seguides en castellà amb una certa correcció, va emprar la llengua de Cervantes en lloc del
Torne a la carretera. El proper diumenge, 14 de març, m’han convidat a participar en la 13a trobada de formació i organització del PSAN que, sota el títol Ciència, llengua i independència, se celebrarà a l’Espluga de Francolí (Conca del Barberà), amb l’objectiu d’afavorir l’anàlisi, el debat i la reflexió al voltant del nostre país. Les
Feia temps que no deixava caure per ací un post nocturn. I avui, sense poder-ho evitar, torne a refugiar-me en Benedetti, tot pensant en la darrera estrofa de Vaya uno a saber, una altra de les genialitats del poeta uruguaià. Un fragment que vaig emprar com a cita d’un poema que vaig dedicar a la
Carta oberta d’un veí de Benimaclet: Bon dia, senyors del PP Sóc un veí del barri de Benimaclet: eixe grup de cases que n’hi ha al nord de l’avinguda del Primat Reig, abans d’arribar a Alboraia, en la ciutat de València. Ho dic, més que res, per si no saben on para. Des de fa
Va ser emocionant! Milers de persones van recórrer el carrer de la Reina amb una sola veu: “Sí a la rehabilitació, no a la destrucció”. El Cabanyal és nostre i el volem viu. Malgrat les desqualificacions del PP, malgrat les mentides dels mitjans de comunicació llepaculs de la Rita i companyia, uns 30.000 valencians i valencianes vam
Els pitjors terratrèmols que han socavat Haití no han sigut, ni de bon tros, els que han obert en canal la seua terra. Des de fa molts anys, Haití és l’exemple palmari d’allò que l’actual sistema econòmic imperant al món genera als països que estan fora d’occident, del que anomenem eufemísticament Primer Món: una societat
Ara que no ens sent ningú, direm una gran veritat: estudiar pot ser tan satisfactori com, a voltes, tediós. Amb els apunts de Dialectologia Catalana i de Pragmàtica Intercultural escampats per damunt la taula, trobe uns minuts per fer un descans necessari i recupere La temperatura d’uns llavis, el recull de poemes de l’andorrana Teresa Colom que vaig comprar fa
Li diuen Javier Cavanilles, té quaranta anys que no aparenta, està un poc tronat però, d’un temps fins ara, s’ha convertit en el principal maldecap dels venedors de burres, estafadors i altres membres de la fauna de mentiders dels adivinadors, tarotistes i amics d’allò paranormal. El seu primer llibre, on desmuntava un dels misteris més