estereofònicx

Cliqueu al "Play" (el trianglet que hi ha dintre la rodona, a l’esquerra de la barra). El grup és diu Aereogramme. La cançó, tot i la contradicció, es titula "Untitled":

Caminava
com aquell que camina sense solta, remenava coses al seu cap a cada
passa que feia en el seu camí. El carrer era moll, acabava de
ploure, el vent bufava suaument però amb prou intensitat per
notar-lo i escoltar-lo, no hi havia ningú, els carrers eren
buits de gent, gairebé tothom, a banda de pocs poca soltes com
ell en altres indrets d’aquest metrònom acompassat, gairebé
tothom dic, estava caut a casa seva, el soroll d’alguns coberts
encara, les pampallugues de la tele, el silenci. Semblava que dintre
d’aquelles cases hi haguessin éssers programats, silenciosos i
complint les ordres que el codi frenètic del seu programa els
imposava. Ell era fora i gairebé tothom a dintre. I continuava
caminant, entre toll i toll, pels carrers mullats. Per ell tot era
nit, la nit l’imbuïa, el seu camí el compartia amb la
lluna, la lluna que per ell forma part del nom del seu país, i
del país en si: Catalluna. El seu país no era si no era
amb la lluna.

La
nit no s’acabava mai i no volia que s’acabés, en ella es treia
tota la roba del seu encomiable cor o com li vulgueu dir, es
despullava i es rendia a ella, es transmutava en allò que en
els seus somnis volia ser, allò que el feia més real,
únic i que cuidava com una nina de porcellana que no es pot
trencar ni per la mesura de les ones hercianes. El camí, com
la nit, no s’acabava mai i les seves passes eren infinites, a vegades
es preguntava quant temps estaria així, caminant, però
després somreia dintre seu i es deia mofant-se que no hi havia
final i que la seva pregunta era com un crit d’un naufrag enmig del
més gran dels oceans.

La
nit el feia pensar amb els animals, no n’havia tingut mai cap però
els creia com allò que els homes mai podran ser, els creia
tendres, sincers, violents, dolços, però no els creia
ni bons ni dolents, els creia tal i com són, els creia nets,
els creia despullats, potser com ell durant la seva nit, els creia
vagabunds d’una nit eterna, els creia més nets que els homes
que embruten i embruten fins que la brutícia ja és tota
la realitat.

Cap
al final de la nit (no era eterna, era una forma de parlar, potser
poètica o com li vulgueu dir) centenars d’animals seguien els
seus passos com qui no vol molestar però sentint-se vinculats
entre ells i amb el jove despullat, un immens vincle, un vincle que no
s’acabaria ni s’acabarà mai, i aquest sí, un vincle
etern.

–
No se si el que he escrit era el que volia escriure, de fet no se que
és el que volia escriure, però sobretot no se si el
final és el final que volia escriure, tampoc se quin final
volia escriure. Però el final…