Un altre país

Ahir va obrir una nova botiga d’una cadena d’electrònica i electrodomèstics a Roma. Es veu que havien publicitat grans ofertes, mòbils, teles, tot a preu de saldo.

Els milers i milers de persones que van anar a comprar-se l’enginy somiat van bloquejar mitja ciutat, literalment. El nord de Roma va estat bloquejat tot el matí, i de rebot va patir també la resta de la ciutat. 250 policies municipals intentant posar ordre, mercats tancats, quilòmetres i quilòmetres de trànsit aturat, milers de cotxes bloquejats, Ponte Milvio* convertit en un aparcament, quasi meitat de les línies d’autobús afectades, milers de persones que anaven a treballar bloquejades a un autobús o al cotxe…

Jo ja fa molta estona que no entenc res.

(*El pont de la foto és Ponte Milvio, un dels més antics de Roma, de fet bona part del pont és d’època romana. La primera menció escrita al pont és del 207 a.C. i explica el retorn de la batalla del Metaure, a la segona Guerra Púnica, tot i que, segurament, aleshores el pont era de fusta.
Va ser a eixe pont, ja de pedra, on va tindre lloc la Batalla de Ponte Milvio, al 312 d.C., amb la victòria de Constantí sobre Maxenci i va ser també al pont on Constantí va tindre la visió d’una creu al cel amb l’escrit In hoc signo vinces, que va determinar la seua conversió al cristianisme i la cristianització de l’Imperi.
El pont va patir danys i restauracions en època medieval, el 1849 Garibaldi el va fer saltar per impedir l’avanç de les tropes franceses i l’any següent Pius IX el va restaurar afegint una estàtua de la Marededéu.)

La  versió italiana (meua personal) del micro-relat de Monterroso seria:


Va despertar de la pudor que feia el dinosaure, que encara estava allà.

Quan hem arribat a la manifestació ens ha paregut enorme i preciosa. La festa ha durat poquíssim. Ja des del començament hem vist que hi havia massa gent amb la cara coberta i els cascos posats (fa temps es deien autònoms, des de Gènova es diuen Black Block, des de sempre es diuen imbècils) i en lloc d’estar al final com de costum s’han posat en grupets entre mig de la gent, per tota la mani. Era una manifestació molt grossa, amb les pancartes creatives que sempre porta ací la gent, amb gent de totes les edats. Al poc de començar han cremat els primers cotxes, la gent ha intentat fer-los fora amb crits de ‘feixistes’ i ‘fora,fora’. Ens han amenaçat i llançat ampolles, han cremat un parell de bancs i d’altres edificis públics. A nosaltres ens ha tocat fugir (corrent), hem passat por. Ara, des de casa veiem les columnes de fum i sentim els helicòpters. Alguns manifestants valents n’han agafat un parell i els han lliurat a la policia, que ha tallat la manifestació per protegir els manifestants (el món a l’inrevès). Estic veient a la tele una batalla campal a Piazza San Giovanni, que és on havia d’acabar la manifestació. Han aconseguit rebentar la manifestació, milers i milers de persones havien vingut de tota itàlia, per acabar fugint, quina lllàstima.   

La xarxa italiana està tremolant, i no exagere. Estan a punt d’aprovar una llei (un decret llei, ací fa temps que es governa per decret) per emmordassar els diaris que, amablement, inclou els blogs.
Si jo publique una frase, tipus: Berlusconi és un ancià malalt i ell se sent ofès i m’ho comunica amb un simple mail, aleshores he de rectificar en 48 hores, supose que publicant que Berlusconi és un jove sa com una poma. Si no, em jugue una multa de mínim 12000 euros. Sense que intervinga un jutge ni cap tercera part decidisca si el que jo he publicat és veritat o no. La norma, que ací és popularment coneguda com norma ammazza blog (ammazzare vol dir assassinar) l’han colada en un decret que, fonalmentalment, vol impedir la publicació d’interceptacions telefòniques als diaris (així el monstre pot parlar tranquil.lament de les seues fulanes i dels seus negocis amb els amics).

Avui la Wikipedia italiana no funciona, al lloc de la pàgina hi ha una carta als lectors: Estimats lectors i lectores, en aquestes hores Wikipedia en italià s’arrisca a no poder seguir oferint el servei que en aquests anys has trobat útil i que ara, com de costum, estaves cercant…

Diuen que tancaran si passa la llei, Wikipedia opera a més de 200 països, si passa ens convertirem en l’únic país on han hagut de tancar la paradeta (ja som el primer on Wikipedia fa una vaga per defensar la llibertat d’expressió.

Jo ho sé que açò s’acabarà, però li està costant molt, el monstre encara cueja i fins que tot s’acabe s’ocupen de coses tan importants com aquesta mentre el país se’n va a fer la mà.

Actualització: pareix que acaben d’aprovar una esmena que distingeix els diaris on-line dels blogs (siti amatoriali) i l’obligació de rectificar en 48 hores resta només per als diaris. L’esmena salva-blogs, es diu.

Un mes. Fa un mes que vaig escriure la darrera entrada al bloc. Crec que des que el vaig començar fa més de quatre anys no havia estat mai tant de temps sense publicar res. Segurament com més temps passa més difícil és reprendre’l… Espere que ara que s’acaba l’estiu i tot torna normal amb horaris i ritmes quotidians més ordenats reprendré també el ritme del bloc, ja veurem.

Aquest estiu, entre d’altres coses, ha estat un estiu de re-lectures. No de les coses que solc re-llegir periòdicament (Moncada, Cortázar…) sinó d’altres lectures, algunes relativament recents, com alguns dels primers llibres que vaig llegir en italià quan vaig vindre i dels que, segurament, m’havia perdut coses pel meu pobre italià d’aleshores.

Però la gran re-lectura de l’estiu ha estat un experiment, ja feia temps que li pegava voltes a la idea i al final m’he decidit. M’he tornat a llegir un dels meus llibres preferits de quan era molt joveneta, segurament el que més voltes vaig llegir en aquells anys, en aquells anys en els que vaig descobrir el vici de la lectura i el plaer de la re-lectura.
M’he rellegit Miguel Strogoff, el correo del Zar, de Verne, en castellà, com aleshores, llàstima que no ho he pogut fer en la vella edició de l’Editorial Molino que hi havia a casa quan el vaig descobrir. El vaig començar pensant que si veia que no era cosa sempre el podia deixar a mitges i, en canvi, m’ha tornat a encantar. M’he divertit molt llegint-lo i, potser una mica, retrobant aquella lectora pre-adolescent que s’empassava els llibres amb delit i retrobant aquells tàrtars dolentíssims i aquell heroi sense taca, sempre al servei del Tsar. Aquesta volta, a més, tenia a l’abast mitjans molt millors que l’Atlas Aguilar per resseguir al mapa el viatge del meu heroi per Sibèria. Crec que cultivaré aquest tipus de re-lectures i crec que el proper serà Història de dues ciutats de Dickens.

Ho han intentat de totes les maneres. Primer van impedir que es votara per als referèndums el mateix dia de les eleccions municipals i regionals, per evitar que s’arribara al quorum (la participació ha de ser de més del 50%), impedint que s’estalvien milions d’euros fent anar a votar la gent dues voltes en menys d’un mes. Van intentar que no es votara el mateix dia sobre l’energia nuclear i el legitimo impedimento (la llei que permetria a Berlusconi no presentar-se als judicis), intentant fer votar la gent en dies diferents per no arribar al quòrum en aquest darrer. Van fixar la data del referèndum el més tard possible per que la gent preferira anar a passar el diumenge fora que anar a votar.

La informació ha estat fastigosa des del començament: els telediaris de RAI1 i de RAI2 van dir més d’una volta malament les dates del referèndum, dissabte, el dia abans del vot, el telegiornale de RAI1 el van començar dient: Demà és molt millor anar a la platja perquè a la muntanya igual plou…

Han impedit pràcticament que els italians residents a l’estranger puguen votar. Avui el ministre de l’interior ha trencat el silenci electoral dient que s’havia arribat al quòrum tres hores abans que tancaren els col.legis electorals (ja l’han denunciat).

Jo, personalment, no tenia cap esperança, fer anar a votar més de la meitat dels italians un diumenge de juny em pareixia impossible, però la mobilització popular ha estat impressionant i, tot i les maniobres del govern, pareix que tenim quòrum, que més de mig país ha preferit anar a votar que anar a la platja.

Miguel Mora ho explica molt bé ací, com sempre. Jo estic molt, molt emocionada. Ara la llum al final del túnel comença a enlluernar.