Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: Coses meves

El pensament… i el soroll

0

Aquest graffit està a tocar de casa, al Torrent de la Font, entre Morera i Bufalà, a Badalona, en l’oblidat parc serpentejant dissenyat pels Poch i Moliner. M’ha fet pensar i n’he hagut de fer una fotografia d’urgència amb el que tenia a mà, el mòbil, de la mateixa manera que fa uns anys hagués tret una llibreteta i un boli de la butxaca. Al treure el mòbil, però, he vist que tenia un sms i un missatge de correu electrònic, i que algú havia comentat alguna cosa al meu Facebook. Vaja. Per uns moments he oblidat el que anava a fer, i m’he sentit com aquesta noia del graffit. El seu gest pensatiu, potser preocupat, en el qual s’aventura una mirada suspesa, que potser ens donaria alguna pista, però que està guixada de mala manera, per un segon graffiter. Missatge interromput, de la mateixa manera que les comunicacions que em facilita el telèfon interrompen el meu passeig del capvespre. El pensament i el soroll, així és la ciutat, el ball imprevisible on tot acaba i comença, en cada instant. El guixarot que tapa la cara de la noia del graffit no espatlla l’obra, sinó que li dóna intenció… vel rera vel (com en el poema de Joan Argenté) descobrirem els volàtils secrets de les vides dels altres.

Quan l’agenda és una promesa

0

Divendres a la tarda: quan l’agenda és una promesa i el mòbil fa la música més bonica. El temps alenteix la marxa: al súper hom s’entreté més del que és habitual davant la lleixa de les salses i, després, la cua passa bé, i fins la caixera del Caprabo desplega una inaudita subtilitat en passar els productes pel lector del codi de barres. La senyora de la floristeria et mira amb un somriure, perquè les flors, el dissabte, tenen el seu gran moment i la seva olor és, en aquest moment, tot anticipació. Començava el dia amb un ‘Està clar que Flaubert no va explicar tot el que sabia a “L’educació sentimental”‘ al meu Twitter. L’Eva Santana contaapuntava a través de Facebook que ‘no crec que en sabés més’. I sabeu què? Potser si, potser no en sabia més. Tant se val… divendres a la tarda. 

* A la Meritxell i les seves ‘cerques’…

Doncs sí, el Nadal ja és aquí

0

La meva germana anunciava avui al Facebook que ja havia observat diversos Pares Noel prenent posicions en alguns balcons; i, de fet, la setmana passada ja vaig ‘publicava’ al meu Twitter que ‘és nadal al Corte Inglés’ amb una foto d’urgència de la façana de Can Jorba. Més coses: ahir vaig rebre a casa l’especial de decoració nadalenca de l’Ikea –per cert, en català!– i vaig acabar una reunió amb un ‘si no ens veiem abans, bon nadal’. Doncs si, d’acord, el Nadal és aquí. I avui, sense amagar un bon somriure, aixecaré la moratòria a l’audició de nadales que m’autoimposo cada any. Per cert, aquíaquí hi ha dues imix meves a itunes amb algunes nadales. És que de tant que m’agraden, les escoltaria a l’estiu i tot! Alguns dels meus amics i amigues ja tremolen… això si, ding, ding, dong, al ritme d’un bon “boogie woogie christmas carol”…

A la imatge, la portada de la recopil·lació de l’any passat, a Weird Christmas

L’amor batega en la llumeta del ‘rec’

1

Dissabte al vespre, al passeig del Born. La nit ha arribat amb tendresa, com en la novel·la. Som al bell mig de novembre, però una temperatura suau, prometedora, anima els turistes que amb apressada badoqueria descobreixen el la Barcelona cool més accessible. De fet, aquest sector de la ciutat és, principalment, el seu territori. També hi ha el públic local, és clar, però sembla que hi sigui d’atrezzo: hi ha qui fa algunes compres, altres passen decidits anant algun lloc tot sortint del quadre amb rapidesa. Però enmig de tota aquesta escena més aviat previsible, descobreixo una parella de nuvis que camina envoltada de fotògrafs. Hi ha un noi que il·lumina, dos que fan fotos i un altre que filma, caminant d’esquena, fent patir la núvia, que se’l mira una mica preocupada: i si cau? Estan fent les fotografies del ‘book’… o potser s’acaben de casar. Se’ls veu una mica incòmodes, però quan en la càmera s’engega el pilot vermell perden tota vergonya. Actuen amb una habilitat que em deixa parat: caminen radiants mirant a la càmera, com si fos un oracle. L’amor batega en la llumeta del ‘rec’. Mentre continuo el meu camí penso que només faltava una veu en off –el Gimferrer de Minoria Absoluta, per exemple– que cridés allò de: “ironia!” Abans de perdre’ls de vista els faig una foto. És aquesta.

Cap de setmana sota la pluja

0

Segurament els creatius de publicitat han abusat d’aquella imatge en què una noia discretament maquillada i amb el cabell ros recollit en una cua s’apropa als llavis una tassa fumejant mentre els seus ulls es perden enllà de la finestra. A fora plou, naturalment. Emblicada amb una manteta de tons terrosos, la noia escolta distreta una música de fons, que no diu res, però que ho diu tot. Una cantant que podria ser la Norah Jones va xiuxiuejant promeses, en preceptiva veu baixa, gràcies a una calefacció que escalfa com cap altra o a un capuccino ben fals que, amb tot, sembla genuí i és ben fàcil de preparar. Hem vist molts anuncis com aquest, n’hem vist tants que la nostra memòria publicitària ens fa engegar algun mecanisme ocult al nostre cap quan la pluja ens enganxa a casa, fa fred a fora i tenim a mà una tassa. Cap de setmana passat per aigua… i jo em preguntava diumenge al matí si la publicitat no ha esdevingut, de fet, una forma de viure la nostra vida. Ho feia embolicat amb una manteta i amb la mirada perduda finestra enllà. De fons sonava una cantant que podia ser la Norah Jones, però que era la Shelby Lynne amb el seu excel·lent tribut a Dusty Springfield, Just a little lovin’.
Foto: El meu badiu, ahir a mig matí.

Fa tres anys d’aquest apunt

1

“A Buenos Aires retrobem els cafès que, segons Steiner, defineixen la nostra Europa: cafès on escriure, xerrar una tarda sencera, o bé distreure’s amb les gotes de la pluja. Una tassa de porcel·lana: hi fumeja el preciós líquid negre, ben acompanyat per les delicades bombolles d’una aigua amb gas, ben fresca, servida amb elegància en un got petit, petit. Els cafès són plens de paraules, aquí, i els cambrers, ben peixats, llueixen uns cabells blancs, pacients, savis. És un paisatge que enyoràvem. Argentina és un tros d’Europa? Així ens ho sembla, asseguts entre aquestes parets folrades de fusta. Però aquest és un nou continent, un nou país. Potser cal sortir de Buenos Aires, per entendre Argentina.” Més apunts, aquí.

Homenatge a la Braun Citromatic Deluxe

1

Em fixo en una espremidora, un portamines i una petita tasseta per prendre el cafè, ben curt, de mitja tarda. Tinc les tres coses a la vista, ara que escric aquest apunt, en la mitjanit serena, que m’ofereix aquest dilluns, a casa, sol. M’agraden les tasses Illy i les tassetes Bodum -amb especial predilecció per les de doble càmera-, i m’agraden els llapissos japonesos de plàstic, amb les petites gomes d’esborrar, tan pràctiques. M’agraden, els portamines… i m’agraden també els staedler grocs i negres, amb el breu capell vermell. M’agraden uns i altres, equànim i contradictori com dec ser, perquè resulta que servo amb diligència un llapis Faber Castell –el tercer en discòrdia en el meu escriptori–. Vet aquí un portamines aristocràtic, d’un valent blau elèctric, ben compensat per uns elegants acabats de plata. Sempre he pensat que podria servir per signar alguna cosa important, si no fos perquè les coses importants no es signen amb llapis! Bé, arribats a aquest punt haurà quedat clar que m’agraden les coses ben fetes, i que hi ha moltes coses ben fetes. I que me n’agraden moltes, de coses ben fetes: Illy, Bodum, Muji, Pilot o Faber Castell. El que potser no ha quedat clar és perquè començava l’article parlant d’una esprimidora. Tot va començar (o recomençar) dissabte passat a la tarda. Vaig entrar en una botiga d’electrodomèstics del Masnou: “m’interessa una esprimidora Braun Citromatic, si li plau”. “No m’estranya que no n’hagi volgut veure cap altra… és la millor del mercat, sens dubte” –em va respondre una greu dependenta, amb l’aplom de dues dècades de servei al maresmenc de baix i al petit electrodomèstic. Tinc tasses de tota mena, a casa. I llapissos, com ve s’ha vist. Però només podria tenir una espremedora. La Braun Citromatic, model ‘deluxe’.

Tornant de Barcelona

0

Sospeso si agafar el bus: tancar els ulls, mentre el vehicle recorre la ciutat il·luminada, desfent un camí fàcil, d’esma: el camí de casa. I mentrestant, a les fosques i sense moure’m del seient, transito mil-i-una dreceres sense tenir idea d’on menen. Penso també: i si agafo un taxi? Aixecar el braç amb el gest greu de l’home elegant que fa tard a una cita però que amaga les cartes rera una mirada indesxifrable. Deixar-se caure al seient de darrera i afluixar-se el nus de la corbata, potser per trobar la mirada còmplice i aprovadora del taxista. És tard, és fosc, estic lluny de casa. Aquest matí a les set m’he deixat una cosa: la corbata. Agafo el bus.

Els articles més llegits (setembre 08)

0

Segon mes de l’Àlbum de Retalls a Can Vilaweb (si voleu veure l’anterior versió a blogger, feu click aquí). A continuació teniu els apunts més llegits aquest mes de setembre:

Kodakchrome i la memòria

1
“Fas ‘click’ i atures la vida” és un verset que vaig empescar-me per a un petit poema que acompanyava el collage que vam fer amb la mare i la Maria per als 50 anys del pare. Contenia una cita a una cançó de Paul Simon, Kodachrome. Justament. Kodachrome, inclosa en el disc ‘There goes rythm Simon’ és una de les meves cançons preferides: ‘Mama don’t take my Kodakchrome away’ diu el cantautor novaiorquès en aquest savi i alegre cant a la volatilitat de les coses. El que queda imprès en la fotografia és, necessàriament, un exercici fallit de reconstrucció. És impossible, per tant, fer click i aturar la vida. Però finalment, i a mesura que el temps passa necessitem pensar que no, que aquell tros de paper químic conté, en efecte, tots els colors brillants, tots els somriures enriolats, tots els verds promesos per Simon en la seva cançó. La fotografia és un joc de miralls, un territori incert, una oferta sempre temptadora. “Si agaféssiu totes les noies que vaig conèixer mentre era solter, –continua la cançó–, i me les portéssiu totes juntes per una nit… sé que no arribarien a superar el que em dóna ara la meva dolça imaginació”. Avui he remenat fotos velles, fotos en paper. Algunes duien el segell de Kodak. Hi he trobat la càlida profunditat de la qual parlen alguns fotògrafs (sense anar més lluny, en aquest article de CNN.com). I he pensat: ¿I els pixels de les nostres càmeres digitals? ¿De quina manera explicaran els nostres records? ¿Serà a baixa resolució? Sort que en la fotografia, com passa sovint amb la memòria, la fidelitat és una mena de quimera, un pacte convenient. Simon aventurava en la seva cançó que potser volem retrobar en les fotografies l’escalfor de l’últim sol de la tarda. I si es tracta d’això, i jo crec que es tracta d’això, tant hi fa si, per apropar-nos a aquesta quimera, ens servim de la química o de l’electrònica. 

Algú recorda els ‘pijames’?

5
L’amanida variada ha esdevingut tèbia; el mar i muntanya, fusió; els entremesos, entreteniments; l’arrebossat, tempura; el pastís l’hem deconstruït i el pà em tomàquet el servim en got de xupito. M’encanta això que encara n’hi diem nova cuina, tot i que de nova no en té res, a hores d’ara i diria que d’original, cada vegada menys. Però jo encara trobo que és divertida i espectacular, ideal per una persona com jo que li agrada tan el cinema com menjar.

Que m’agradin els tastets, les gelatines, els cruixents, el wasabi i la cúrcuma no em fa disfrutar menys d’un bon arròs a la cassola o d’una bona escudella i carn d’olla, per citar dos plats nostrats sortosament irrepetibles. Per això, i sense voler caure en un tronat xovinisme culinari, em sobta i m’entristeix una mica que a Barcelona, avui, sigui més fàcil menjar un humus que unes faves a la catalana, un sushi abans que pollastre amb escamarlans… Arreu trobes brownie i tiramisú, mentre la crema i el flam de la casa sembla que facin nosa en els menús amb la tipografia més cuidada.

¿Han de tornar els fricandós, el còcktail de gambes, el meló amb pernil i els espàrrecs amb maionesa? Aquests eren els plats estrella dels restaurants de quan jo començava a anar a restaurants. ¿Algú recorda el ‘pijama’ i la veneració amb la que en parlàven els nostres avis? Bé, tampoc es tracta de tornar al sis-cents, ara que tenim els Toyota híbrids! El cas és que, tan si parlem de sofregits, com de carpaccios, cada vegada és més difícil destriar el grà de la franquícia, a la nostra ciutat. Potser n’hem fet un gra massa.  

Foto: Detall al carrer Sant Carles de la Barceloneta. ORIOL LLADÓ.

Els apunts més visitats aquest agost

0
Publicat el 31 d'agost de 2008

Aquests són els apunts més clicats aquest mes d’agost, el primer mes de la nova versió de l’Àlbum de retalls. Per consultar la resta de posts, més de trescents, heu de dirigir-vos a l’anterior versió, a blogger: albumderetalls.blogspot.com.

Un món efímer?

0
Publicat el 29 d'agost de 2008
L’exposició Ukiyo-e aplega a la Pedrera (entrada gratuïta, visitable fins al 14 de setembre) una bona colla de gravats japonesos dels segles XVIII i XiX procedents de la Bibliothèque Nationale de France. La mostra es subtitula, amb encert, ‘imatges d’un món efímer’. La senzillesa del traç es combina amb una prodigiosa tècnica tot formant unes estampes que són un reflex privilegiat d’una cultura tan fascinant fa dos segles com avui mateix. És un plaer contemplar-les. L’eclosió de l’Ukiyo-e es va donar de la mà de la incipient burgesia de les grans ciutats, que cercava una expressió cultural pròpia, bandejada aleshores de l’encarcarada cultura oficial. I així va anar-se consolidant aquesta mirada que, malgrat la seva fugacitat, manté intacta, a través dels gravats, el seu poder comunicador en el Japó dels bits i els neons d’aquest segle XXI que comença. La vida quotidiana i el seu temps detingut; la volàtil bellesa d’una onada; el capritxós esguard de l’actriu; el foc dels amants en la fresca nit d’estiu… el vers més simple deixa un relleu perenne en la planxa de fusta de cirerer. L’austera economia del dibuix amaga un treball que ni tan sols es pot comptar. L’Ukiyo-e, sense grans pretencions, va convertir en immortals les imatges d’un món balbucejant, que tot just feia les primeres passes. Potser com avui ho fan, tal vegada, els centenars de milers de d’imatges que els fotògrafs amateurs pengen, diàriament, en els seus fotoblogs.

L’Àlbum, ara a mesvilaweb.cat

0

Tenia un bloc latent, que és una mica com dir un bloc pendent a mesvilaweb. Recordo que l’any 2005 vaig obrir-me un compte en l’aleshores novedós servei del mitjà català. A les portes del viatge que preparava amb la Laura Garcia pel continent nordemericà -i que durant 5 mesos ens va portar de Chicago a Ushuaia- dubtava entre blogger i mesvilaweb. Va guanyar blogger i així va néixer  cincmesos.blogspot.com: devien ser les majors opcions d’adaptació en el disseny, en la incorporació de widgets, la netedat de la url… Tanmateix, el cas és que jo ja havia contractat el servei a mesvilaweb i allà va quedar aquell bloc sense estrenar, en els llimbs immaculats d’algun servidor. Gat gris, s’havia de dir el bloc, com el gat, en Marlowe, que teníem aleshores. Un temps després, vaig estrenar Àlbum de retalls, també a blogger, i vaig anar fent fins avui, que he decidit recuperar el vell compte i estrenar l’Àlbum de retalls a mesvilaweb, avui un servei molt més complet del que era fa uns pocs anys. Estic content i confiat, perquè em sembla que aquesta és, naturalment, bé que hagi trigat tres anys a fer el pas, una llar digital molt més hospitalària.