El proper acte organitzat pel grup el celebrem dijous 27 d’octubre a les 19.30 h. Tindrem el plaer de comptar amb na Sònia Moll Gamboa com a poeta convidada.
Conversarem amb l’autora i llegirem una selecció dels seus poemes, dels llibres Non si male nunc (2008, Viena edicions), Premi Sant Celoni de Poesia 2007, I Déu en algun lloc (2014, Vic: Cafè Central i Eumo Editorial).
Us hi esperem, no hi falteu!
El passat vint-i-set de setembre vàrem acollir, en el primer acte després de la pausa de l’estiu, la poeta Clara Mir Maristany. Va ser un goig poder parlar amb ella de poesia, de llibres, de poetes…; us deixem, a continuació, un petit bocí de les seves reflexions i una selecció de poemes que vàrem llegir al final de la vetllada.
“Sovint he pensat que la poesia és una disfunció del llenguatge i que tanmateix serveix per comunicar-nos. És un joc, en el més noble sentit de la paraula, d’interpretacions de l’experiència humana. El poeta fa un exercici de llibertat donant forma escrita al pensament. Ho fa amb una elasticitat semàntica que li permet donar nou sentit a les paraules triades i construir una mena d’artefacte màgic que, quan és reeixit, funciona per si sol.
També llegir poesia és un acte de llibertat on, lector i autor, cadascú des de la seva autonomia i en una cruïlla de representacions i d’alteritats, es poden reconèixer dins d’un paisatge emocional i intel·lectual compartit.”
Clara Mir Maristany
Resum de la trajectòria literària de l’autora:
La Clara Mir Maristany és una poeta amb un gran bagatge intel·lectual; és llicenciada en Filosofia, diplomada en Psicologia Clínica i Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, de la qual va rebre el Premi Carme Serrallonga a la qualitat lingüística.
Professionalment s’ha dedicat a la docència i a la recerca en diferents institucions, entre elles en la Universitat de Barcelona i en la Universitat Autònoma de Barcelona.
La seva activitat poètica té clarament dues èpoques: abans d’iniciar el seu trajecte professional i després de jubilar-se.
En la primera època, entre el 1959 i el 64, participa en nombrosos recitals i trobades clandestines amb poetes com Clementina Arderiu, Josep Carner, Josep M. de Segarra, Palau i Fabra, Salvador Espriu, Joan Oliver, Carles Riba, Blai Bonet, Sala Cornadó, Josep M. Llompart, Marius Sampere, Joaquim Horta, Gabriel Ferrater… també amb altres poetes aleshores novells, com ella: en Miquel Bauçà i en Joan Julià. Aquestes trobades s’organitzaven al domicili del Dr. Colomines i si entreu al web www.catedramariustorres, dins la fonoteca de Joan Colomines, podreu escoltar la veu de tots aquests poetes i també la dels més joves, entre ells la Clara Mir.
Després de la jubilació la Clara reprèn amb força la seva la activitat poètica. Està antalogada en diversos llibres i revistes literàries. Des del 2006, juntament amb la Marta Malleu, organitza nombroses sessions literàries “Poesia a la carta” en diferents espais i amb el grup “7 de Cors” també ha conreat la poesia oral arreu de Catalunya.
És finalista del Premi Joan Santamaria (2007) per l’obra “Persistències”. L’any 2012 publica a Pagès editors el poemari Els Déus i les Bèsties, el 2014 guanya el Premi de Poesia Josep Maria López Picó, Vila de Vallirana amb La paraula des-habitada I el 2015 és guardonada amb el Premi Marià Manent per l’obra El torn, que es publicarà pròximament.
TANCAR EL CERCLE
Enfilar el poal sense conciliar la set
refer el gest
dibuixar-ne mil vegades la corba
com l’ombra que lluita per configurar
la forma acabada
entre el pou i la boca.
Despertar al so de la corriola.
Enfilar els dies.
Posar oli a les hores.
Sobreviure
entre el pou i la set.
sense trencar el fil d’aigua.
Clara Mir, Els Déus i les Bèsties
DE NIT
espera el frec suau d’unes mans
les mans d’un déu qualsevol per adormir-se
el déu dels infants amb la seva mort petita
el déu que eixuga el plor i la por dels llavis
i la pupil·la. El déu que vigila, a ell, que és pobre
de paraules i de fe, que no sap estrenar
cap altra vida. Tampoc no sap que no sap viure.
És per això que espera el frec tranquil del déu-nit
per adormir-se.
Clara Mir, Els Déus i les Bèsties
ABSÈNCIA
Aquell dibuix que tu vas fer i que tinc
penjat al pis de Barcelona
el groc estès damunt les ratlles de la taula
i el negre d’una xemeneia abstracta,
em duen la mirada fins al llum petit
de la casa abandonada
(com als contes)
sense tu, sense nosaltres a banda i banda
de la taula.
Des de la finestra veig
el reguer escampat d’una bombeta
damunt la taula desparada.
Hi vas deixar el llum encès per guardar-nos
el record a banda i banda de la vida.
Clara Mir, Els Déus i les Bèsties
NO SÉ
si la teva cara dibuixa rems o ales.
No vull que te’n vagis.
Et porto raïms i altres fruits que t’agraden
i tots els records ben plegats en paper de plata
i tots els contes i totes les paraules
que escoltava asseguda al travesser
de les potes de la taula.
I tot el que em rodola pel cap
i per les galtes, perquè no te’n vagis.
I te’n vas, sense cap vergonya
amb aquesta cara de morta
i em deixes sola.
Clara Mir, Els Déus i les Bèsties
Eppur si muove:
L’ensinistrament eficaç de la paraula
manté les exigències de la Inquisició
i les eines de l’exorcisme sempre a punt
d’escapçar meticulosament el desordre
del teu ordre.
Aquí es tanca la porta sense fer fressa.
Aquí aprens l’ofici de callar,
aquí no hi ha finestres,
aquí la llum s’estavella com qui esqueixa
una magrana i escup pinyols de sang.
Volies alçar els braços i perbocar
l’espantaocells que duies arrapat a l’ànima:
estampar, fora terme, l’ombra vacil·lant d’una creu.
Clara Mir, La paraula des-habitada
Hi ha paraules que em parlen i paraules
que em callen, n’hi ha que em criden, d’altres
em vénen sense cridar-les. Les coses
existeixen pel tacte del seu nom:
orient, vertigen, misteri.
I dic allò que faig:
escric, ensopego.
La quietud és murmuri:
sil·logisme, solstici, silenci.
Exploro la paraula:
pell, sexe, cor.
I callo.
Sento les paraules que em parlen soles:
batec, exili, res.
Escolto i repeteixo segons les circumstàncies:
ràbia, pedra, foc.
O la simetria imperfecta dels secrets:
llamp, navalla, mort.
Els vents entremailats,
les feixes de ponent,
la figuera estintolada
davant de casa,
i la mula que puja pel camí
amb la gropa lluent
i l’orgull de raça.
No podrien ser més bells
aquests flocs de neu
que cauen,
que tot s’ho empassen,
que ens alcen per damunt
la terra quieta,
blanca, de porcellana.
Clara Mir, La paraula des-habitada
Entre el mar i la terra jo sentia, alhora,
el rosec de l’aigua i el toc de les esquelles
pasturant aquell estrany jardí de la infantesa.
Després, molta pressa
per créixer amb la corriola del temps,
per pujar l’aigua i la set, per revoltar-me,
per fer créixer l’herba i la tempesta,
per sentir com encara giren, abraçats, el mar
i la pedra.
En aquest pendent, tornaré a néixer?
Serà la mort un suau duet d’ones i esquelles?
Clara Mir, La paraula des-habitada
Estàvem convocats
a la badia encesa
de l’estiu.
Damunt l’arena, la barca jeia
bocaterrosa davall del tamarell.
La capgiràvem,
la menàvem a la mar petita
i buidàvem l’aigua de les ferides
amb un poal.
El ca també venia.
Abraçàvem per torns
el fons còsmic de les petxines,
el gep de mar
i el record deshabitat
de la infantesa. Després,
herois de postguerra,
tornàvem a l’ombra del tamarell
i, amb la nuesa desordenada del verb
i l’olor de tristesa adolescent,
desvestíem el temps i la innocència.
Clara Mir, La paraula des-habitada
Li agraïm a la Clara Mir que ens hagi acompanyat en aquesta trobada de poesia de gran nivell, i esperem amb deler el seu darrer llibre, El Torn, que es publicarà en les pròximes setmanes.
Gràcies, Clara, sempre seràs benvinguda!
Fotografies d’Aureli Ruiz
El proper dimarts 27 de setembre reprenem les nostres activitats literàries, després de la pausa de les vacances, i tenim el plaer de convidar-vos a la conversa que mantindrem amb la poeta Clara Mir Maristany.
Parlarem amb ella dels seus dos llibres de poesia publicats: Els Déus i les Bèsties (Pagès editors, 2012) i La paraula deshabitada (Viena edicions, 2015) guardonat amb el XXXVIII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó. També parlarem del seu nou llibre, Torn, que es publicarà en breu, l’obra amb què la poeta va guanyar el Premi Marià Manent 2015.
Després de la xerrada direm una selecció de la poesia de la Clara Mir.
No us ho perdeu, hi sou tots convidats!
El propassat vint-i-dos de setembre vàrem compartir una vetllada de poesia a l’Espai VilaWeb amb l’escriptor Vicenç Llorca, el nostre poeta convidat.
Vàrem gaudir d’una bona conversa literària amb l’autor, qui ens parlà d’alguns aspectes de la seva obra i, més en profunditat, del seu darrer llibre de poemes “Calendari d’instints”.
Vicenç Llorca ens va oferir una xerrada de gran nivell literari. Va iniciar el seu recorregut parlant de la poesia reunida en Les places d’Ulisses, volum que aplega els vuit títols de poesia publicats al llarg de vint-i-cinc anys (1984-2009), va continuar amb la novel·la Tot el soroll del món (2011), i finalment ens parlà del darrer llibre, Calendari d’instints, publicat el 2014 i del qual ens va llegir una selecció de poemes.
La poesia d’en Vicenç Llorca té una solidesa espiritual que captiva; està enfortida per nombrosos referents filosòfics, artístics i literaris que de forma subtil creen un sòlid entramat, bell i suggeridor. El poeta contempla, indaga a través del pensament i de la creació poètica el seu món, la seva consciència, i ens posa a l’abast una eina valuosíssima de coneixement i d’indagació interior.
Sobre Calendaris d’instints en Joan Graells hi escriu: “Pere Gimferrer va fer una definició magistral de la poesia: Art poètica: «Alguna cosa més que el do de síntesi: / veure en la llum el trànsit de la llum». A Calendari d’instints, Vicenç Llorca aconsegueix que aquesta llum que va identificar Gimferrer transiti al llarg del temps i l’espai, d’estació en estació, com un fil conductor que enllaça la infància del poeta amb el present i el futur, obrint camins entre l’instant i l’eternitat, enllaçant l’origen amb l’infinit i essent portadora de saviesa per tal com té la capacitat d’instruir en la filosofia i l’art.”
Niàgara
Moviment en la quietud,
despertaràs en el saltant,
aigua que et dius tro d’aigua.
Vindrem llavors,
sense condicions ni aspreses,
senzillament a recollir del teu brogit
una fina pluja esclatada,
a lliurar-nos, com en l’oració,
a l’iris que descobreix la teva caiguda.
No hi haurà sol ni fosca,
cos ni ombra:
plata ben fresca
ens xiularà a la pell
sota l’aigua que es troba,
l’aigua suspesa,
l’aigua volàtil,
l’aigua que assumirà
un estrany i màgic sentit de cel.
Vindrem llavors
a sentir incrustada en els ulls
la imatge més propera
a la creació.
I esperarem la terra.
Vicenç Llorca, Calendari d’instints
Fer el temps
Quan a l’albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l’atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa’t ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
i de les seves criatures.
Vicenç Llorca, Calendari d’instints
Sense maquillatge
Mira’t: t’agraden aquestes arrugues
perquè creus que hi habita la bellesa
dels dies savis i l’hora guanyada.
I no pots evitar comptar batalles
lliurades, tot i el teu desig de pau;
recordar els que han partit per poc o sempre,
desenganys i dolors inesperats.
Tot forma part de l’ànima que mudes
per aprendre a parlar amb la vida vella
que dóna consistència al planeta.
Quina ironia! Perdre per guanyar,
saber llegir més amb menys visió,
estimar amb força, malgrat tot el mal
que t’ha lliurat el solc més trist al rostre…
No hi ha cremes ni maquillatges útils.
Tan sols conservar una mica d’infància
en l’aigua que encara et rega la pell.
Vicenç Llorca, Calendari d’instints
París al maig
Que de tanta llum
sigui blanca la ciutat.
Que no hi hagi morts,
sinó vida rere vida.
Que es multipliquin els ponts
sobre el riu que espera
l’alegria dels amants.
Que no et calgui recordar,
perquè el temps sigui present
en una hora blava.
Que els canvis visquin en tu
parcs incandescents
per carrers de cants en calma.
Vicenç Llorca, Calendari d’instints
Agraïm sincerament a en Vicenç Llorca la xerrada sobre poesia que ens va oferir; va ser un plaer compartir amb ell una vetllada de gran sensibilitat i bellesa.
Fotografies: Aureli Ruiz
El proper dimarts 22 de setembre el grup de poesia Reversos ha convidat l’escriptor Vicenç Llorca a la vetllada poètica amb què reprenem les nostres activitats després de la pausa de l’estiu.
Vicenç Llorca ens parlarà de poesia, de la seva obra poètica, i narrativa, i sobretot del seu darrer llibre de poemes, Calendari d’instints, publicat a l’editorial Tres i Quatre.
Tant l’autor com membres del grup direm, per cloure l’acte, una selecció de poemes de Calendari d’instints.
Hi sou tots convidats!
Us convidem a la propera vetllada poètica del grup per a la qual tenim el plaer de comptar amb la Mireia Calafell (Barcelona, 1980), qui recitarà poemes dels seus llibres i ens parlarà de poesia. La seva darrera obra, Tantes mudes, Premi Poesia Benvingut Oliver 2013 ha estat publicada a Perifèric Edicions (2014).
Membres del grup Reversos direm una selecció de poemes de la Mireia Calafell en la darrera part de l’acte.
Es celebrarà dimarts 24 de març a les 19.30h a l’Espai VilaWeb.
Us hi esperem a tots, amics de la poesia!
El passat setze de setembre vàrem tenir l’honor de rebre a l’Espai VilaWeb el gran poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló. Li volem expressar des d’aquí el nostre més sincer agraïment per acceptar la invitació a compartir una vetllada poètica amb el grup, encara més coneixent que es desplaçà des de València, on hi resideix, per assistir a l’acte.
Les distàncies entre el Principat i el País Valencià sabem que poden ser, sovint, molt més grans que les merament físiques degut fonamentalment a certs prejudicis i al gran desconeixent que des d’aquí es té de la seva realitat. Per escurçar aquestes distàncies, les que més ens allunyen, per atansar-nos a la poesia valenciana actual vàrem rebre un poeta que ha llaurat una obra d’altíssima qualitat, d’un elevat nivell d’exigència.
Després de fer la presentació del nostre convidat, el mateix Rodríguez-Castelló va parlar-nos de la seva darrera obra, Estranyament, guardonada amb el Premi Ausiàs-March en la darrera edició, el 2013. Us en deixem un extracte, de la xerrada.
SOBRE ESTRANYAMENT
“Amb aquest títol, configurat per una paraula que apareix amb una certa insistència en la meua poesia des de fa anys, jugava amb una deliberada ambigüitat, si no en el fons, en el sentit, almenys en la categoria lèxica del mot: adverbi o nom. Tant se val, tot i que quan el pronuncie n’accentue la darrera síl·laba, en faig substància, i potser és millor així. Però un títol, de vegades, només és un suggeriment, o un subratllat, una manera significativa d’identificar un treball ordenat, tancat en les pàgines d’un llibre (i sempre obert a les múltiples recreacions que en faran els lectors). En el cas que ens ocupa, Estranyament té a veure, em sembla, amb una determinada manera d’entendre l’art verbal, la poesia, en tant que procés a través del qual arribem a la formalització d’una realitat que en ser dita deixa de pertànyer-nos, paradoxalment, i ens produeix una sensació que és alhora de reconeixement d’haver tocat una mica l’indicible i de profunda estranyesa. La cosa, perduda ja fa anys una certa ingenuïtat, es relaciona amb la consciència que el poeta té dels límits del material amb què treballa i el deler constant de traspassar-los. A diferència d’altres construccions verbals, la poesia no obri més que interrogants formalment implacables, estranyeses. El poeta hi viu sempre, és un estranger o fugitiu constant de les paraules, un habitant de les fronteres, d’un enlloc inabastable.”
“Així, sospite que el títol que he posat a aquest resum de vuit anys de poemes (amb moltes pauses, o en allaus, de diverses maneres) diu ben poc sobre el contingut concret dels treballs: un cartell mig esborrat en una cruïlla de camins. Farà bé, doncs, el lector de seguir-los amb tota la llibertat de què siga capaç, empès per l’atzar. Com en d’altres treballs anteriors, la majoria, Estranyament és un material d’al·luvió, el lent sediment que ha deixat sobre el paper el riu de la vida. I com ell, dispers, però presentat en cinc camps acotats: Veus en un túnel, Suite per a Andrea, Punts de fuga, Els dies futurs i Seqüència d’Angus. De vegades els poemes s’han poblat de veus distintes a la pròpia i hem jugat a les màscares que millor ens representaven; d’altres adquireixen la forma del diàleg serè amb gent de carn i os que m’és més propera, s’endinsen en el quietisme ucrònic del monòleg o expressen torrencialment un cert estupor i esperança col·lectius. Però no val la pena intentar explicar allò que no haja estat capaç de dir amb els poemes. Malament rai, doncs, si carregués massa les tintes pels cantons interpretatius, de manera que l’únic que puc desitjar és que cadascú en faça la millor lectura i que en algun moment puga sentir el trasbals i l’emoció a què hauria de convidar tota poesia digna del seu nom.”
Manel Rodríguez-Castelló
A continuació, membres del grup Reversos i el mateix autor, vàrem dir una selecció de poemes del llibre Estranyament. Recuperàrem, també, per a la seva lectura, alguns poemes de l’obra Lletra per a un àlbum, Premi Maria-Mercè Marçal el 2005.
Verema de llum
Viatja la flama que corfon
el silenci del glaç.
La tardor s’embosca al cos
mentre la mirada busca en les clarianes del record
la pluja de la paraula
que fa verema de la llum dels seus ulls,
aquells noms
que voldries tenir a mà
en el cistell de coses que cada minut encén
i apaga.
Preguntes
a l’entranya d’una pedra
que un dia vas llançar a camp obert
o feies botar sobre aigües netes.
Tants anys de camí
acoblant-te a les seues vores, nits, misteris,
vinyes de llum, casals d’alegria,
tants cicles escrivint una cançó damunt l’arena del temps
que les ones esborren.
I ara palpes
amb rígides mans
cada racó de fred de l’estança.
Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament
Nit i dia
L’arbre caigut del sentit em barra el pas
per un camí que ignora els nords.
El sortege a les palpentes
amb l’anhel de claredat
de les primeres hores
que empenyen el desig de ser més dia.
Però ve la nit
i el muricec del pensament
esquinça el seu vestit de seda negra
en estalactites de silenci.
Un cansament tramunta
carenes de segles.
Llisca la matinada per badalls de llum incerta.
Vindrà l’alosa de l’alba
pel mar blanc de l’oblidança
i em besarà
a pleret els llavis.
Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament
En la darrera part de l’acte vàrem encetar un col·loqui amb l’autor precedit d’una pausa musical en la qual el poema “Cançó de l’alba”, del llibre Lletra per a un àlbum, prenia tota la força en la veu de n’Hugo Mas (vídeo de la seva actuació a l’Horiginal, el 2009).
No vulgues saber
Recordes? Es tractava de navegar
per l’ampla mar,
mariners del mateix destí d’una alba.
Un colp enfonsades les naus del previsible
deixaríem de creure
en la mort que ens apamava.
Allarats
en la dura quietud d’uns versos
crescuts a colps de mall
damunt el cor de pedra d’un silenci
esquivaríem l’ombra del llop,
la violència d’un món
inútilment girant en l’entropia,
salvaríem
la veu dels morts
ja per sempre nostres
i les nostres vides, pastades de fràgil fang,
eternament brostarien
entre els poemes.
Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum
Del fang i de l’oblit
Escoltem el corrent incert dels mots
abismant-se en silencis,
des de dalt d’un pont veiem
el riu del temps
arrossegant cantals d’ecos i d’ombres,
sentim la llum que declina
per la finestra,
lluny de totes les coses,
pujats al ritme de l’onada
davant l’espill mudable
de la mar i de les hores,
i com aus de pas anem
solcant l’ingràvid aire
d’unes paraules.
Ens van pastar
del mateix fang de l’oblit
que alçava la barraca
i contra ell ens rebel·lem
confusos sempre.
Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum
La nostra vetllada poètica la vàrem cloure, com ja és costum, amb un bon àpat a l’Havana tot celebrant que la poesia té grans autors arreu dels Països Catalans i que els lligams entre ells poden ser estrets i entranyables. Moltes gràcies, Manel!
Fotografies d’Aureli Ruiz
El grup de poesia Reversos ha convidat el poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló perquè ens parli del seu nou llibre, Estranyament, guanyador de la darrera edició del prestigiós Premi de poesia Ausiàs March de Gandia (2013). El llibre ha estat publicat per Edicions 62.
La vetllada poètica es celebrarà dimarts 16 de setembre a les 19.30h a l’Espai VilaWeb. Us animem a assistir-hi; no abunden les ocasions per poder conversar amb un poeta valencià de la categoria del nostre convidat. Hi sereu tots benvinguts!
Moltes vegades, l’autor escriu a les fosques, i el lector llegeix a les palpentes. Tots ho hem viscut: el significat d’un poema no se’ns revela fins molt temps després d’haver-lo escrit o d’haver-lo llegit. En un primer moment, sabem que ens agrada, ens atreu, ens atrapa, però ignorem per què. En aquest sentit, escriure és un acte de confiança, una aposta de futur: escriure allò que no acabem d’entendre, confiant que potser ho entendrem més endavant.
Gemma Gorga, Espai Vilaweb, 11 de juny de 2014
El passat dimecres 11 de Juny vàrem gaudir de la presència i la participació de la poeta Gemma Gorga un acte literari organitzat pel grup Reversos. Na Gemma Gorga és una poeta ben coneguda per les elits (els seus llibres han merescut premis de prestigi), convidada freqüent a lectures literàries, i amb un ampli ressò a Internet.
Nascuda a Barcelona, és Doctora en Filologia per la Universitat de Barcelona, on treballa. És especialista en literatura medieval i renaixentista. Com a poeta, ha publicat Ocellania (1997), El desordre de les mans (2003), Instruments òptics (2005), Llibre dels minuts (2006), i Diafragma (2012, en col·laboració amb el fotògraf Joan Ramell). Recentment, ha traduït el poemari de l’escriptor indi Dilip Chitre, Vint esmorzars cap a la mort (2012). És autora d’un assaig gastronòmic titulat La cuina natural (2004), escrit en col·laboració amb Antonio Lozano. En castellà, les seves publicacions més recents inclouen un pròleg a la poesia de Sant Joan de la Creu (2010) i un assaig titulat El mundo a través del libro. A propósito de Cervantes, Canetti y Hrabal (2007).
Contrària a definir la poesia, perquè cada escriptor l’entén i l’explica des de la seva perspectiva, va anar desgranant aspectes de la tasca poètica, acompanyats per poemes escollits dels tres darrers llibres, així com comentaris d’altres autors amb textos dels mateixos.
Aprofitant la seva darrera obra, la traducció de Vint esmorzars cap a la mort, del poeta indi Dilip Chitre, va expressar com n’és, d’enriquidora, la feina de traductor de poesia i el desig de continuar desenvolupant aquesta vessant literària.
A continuació, diversos membres de Reversos van llegir una selecció de poemes dels seus llibres, es van dir alguns poemes inèdits també, i finalment es va encetar un interessant col·loqui sobre diferents aspectes de la seva obra i la influència que han tingut les estades a cases d’escriptors a Irlanda, Estats Units o l’Índia, entre altres qüestions.
La sessió va acabar amb la signatura de llibres per part de l’autora i un sopar que va perllongar la vetllada literària de forma més distesa i tan agradable com la resta de l’acte.
Eclesiastés
Ens mirem fins a l’extenuació,
fins a omplir-nos el cos de llagues.
Benvingut el dolor que degota incansablement
i ens forada la pell: Tots els rius corren al mar i el mar
no s’omple. Ens bevem fins a l’extenuació, però la set creix
amb cada marea que ens llança contra la sorra de la nit. Letal
com un somnífer, em llisques saliva endins i m’adorms les paraules.
La mort no deu ser massa lluny d’aquí: si acuitem el pas, aviat hi arribarem.
Gemma Gorga, El desordre de les mans (2003, Pagès Editors)
Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Carles Ferran
En la trobada anterior, quan en Xavier Xarles va saber que na Dolors Miquel ens visitaria, va explicar-nos que havia deixat de llegir alguns dels poemes inicialment triats per a la xerrada per manca de temps. Un dels poemes no llegits va ser “Vers del no dir re”, del llibre Aioç, de la Dolors Miquel.
No sabria dir si en Xarles ens hagués relacionat aquest poema amb la teoria de Galois, les nocions de Cantor, la paradoxa de Russell, o els conceptes abstractes sobre les matemàtiques i la lògica de Gödel. Tant és, el cas és que la Dolors Miquel, sense conèixer aquest detall de l’anterior conversa, va dir el poema de forma esplèndida, per a gaudi de tots nosaltres, mostrant una connexió misteriosa amb l’anterior convidat de Reversos.
| Vers del no dir re |
| Ben bé no sé pas poc què diri poso punt on hi va pont,perquè no tinc pas res a dirque tinc un tap enmig del front
i faig el vers per no dormir que el vers s’assembla a la son.
Tinc tanta son que trobo el tinc dur i molt fer i hi vaig clapant cap al camí del sense cinc que fou trobat tot badallant. Caigué del seny com qui fa clinc i busco el clinc amb mà i amb guant.
I trobo un clanc, un clonc i un clunc i en vers envers qui no se sap amb mots ben tots de res ben func i on-als hi vaig-vaig-vaig de cap. Com caic de cul sobre el rim punk no sé si dormo o menjo rap.
Un rap de peix que put a mar, vora un amar que put a peix i ara ho rimaré tot amb far que la erra sona amb llum i es creix al cap que rar i car com bar no sap que el dos a l’u és greix.
Ben bé no sé pas què he dit i si ho sabés, “passo”, diria.
Dolors Miquel, Aioç
|
Com a crònica personal de la trobada amb la Dolors Miquel, en Tomàs-Maria Porta ens ofereix aquest text:
Qui escriu això pensa que la Dolors Miquel és una de les millors poetes nascuda pels volts del 60 – ella, tant coqueta, em perdonarà que insinuï la seva edat – i, a més, quan no està empipada, és una de les persones més agradables, afables, simpàtiques i rialleres d’aquest país nostre que s’esforça per esdevenir greu, avorrit i entre luterà i calvinista.
Ho dic perquè quedi clar que si el que s’escriu és una tirallonga d’elogis literaris i personals, ho són perquè així ho veu aquest humil escrivent i potser no – o potser sí – perquè li vulgui fer la rosca a la poeta catalana que més a prop està de que se li doni el Nobel, si és que n’hi ha cap.
Opino que si la Dolors Miquel no tingués la desgràcia de ser catalana – que ella, amb la seva mania de veure-ho tot del revés, ho considera una sort – i fos ni que fos francesa, i ja no diguem anglosaxona, avui seria la més cantada, la més recitada, la més llegida, la més aclamada i la més envejada de les poetes. Com que som un país petitó i des de Nietzsche se sap que ens governen els mediocres – i no només en l’àmbit polític, és clar – simplement és envejada. I “represaliada”. I “catacumbitzada”.
Dit tot l’anterior, que suposo que a ella més aviat l’emprenyarà, què és pot dir de la trobada de la DM amb el Grup Reversos a l’Espai Vilaweb del dia 14 d’octubre per a que qui no hi va ser se’n faci una idea i qui hi va ser s’hi senti més o menys reflectit. Jo penso que, en realitat, és senzill: fou un acte farcit de poesia com a bellesa, com a patiment i com a bon humor. Farcit de fe, d’esperança i de caritat (li van la Bíblia i els místics). Passades pel tamís de la DM, és clar. Llagrimetes d’emoció i rialles enjogassades.
Com que si continués escrivint només continuaria parlant bé de la DM ho deixo estar aquí. Els que hi veu ser sabeu que no exagero – gaire – i els qui no hi vàreu ser, si Vilaweb publica el vídeo de l’acte, ja en sabreu donar fe.
Deixo de fer el manefla i que sigui ella la que acabi:
Aigua, aigua, deu-mos aigua
deu-mos aigua, malparit!
Fill de puta, deu-mos aigua,
que mos falta dia i nit.
Per cert, que la DM va estrenar un poema que deia no sé què de la independència i, a més, es va posar a recitar com una boja San Juan de la Cruz. Brutal. I eròtic a matar: qui ho havia de dir?
Tomàs-Maria Porta i Calsina
Mare nostra
Mare meva, que no ni sé on ets,
de qui només en tinc el nom…
Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l’amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles,
Vagina.
Anem…
Dolors Miquel, Missa pagesa
Besàvia al balancí
No deixis de moure el balancí,
enrere fins ahir,
endavant fins demà,
ja no hi ha sostre, ni terra, ni present,
però les parets de l’ànima segueixen rectes.
Dolors Miquel, La flor invisible
Ofrena del misteri
Quan la missa aixeca la seva copa invisible
que no alça cap mà,
que no veu cap ull,
que no palpa cap presència,
és l’hora del misteri,
l’hora d’allò que no es pot explicar,
l’hora de la vergonya d’en Wittgenstein,
l’hora de recollir-se en un silenci
que intentaran exposar
mil milions de pensadors
endebades
com l’herba humil que neix a les pedres del Partenó,
i, sense enrojolar-se,
s’hi queda.
Dolors Miquel, Missa pagesa
Cigne adormit
S’amaga el vent mentre m’alleta la boira,
amb les seves mamelles immenses de blanques,
i els seus peus petits, tacats de fang, tacats de gespa.
I em diu: et cantaré la cançó blanca de les espelmes.
I pugem per les escales del son, amb la flama inquieta
de tant esquerdar la fosca,
pugem fins a les golfes dels somnis
plenes de tresors.
I la clau rovellada surt de la butxaca de la blanca absència
i gira, gira, gira, grinyola, grinyola,
fins que la fusta de la carn es deixa, s’obre, s’abandona
a l’espai infinit, i el coll sembla
un cigne blanc adormit lliscant pel corrent
despullat de la mort.
Dolors Miquel, La flor invisible
Univers amb gall
L’univers i el contraunivers
i els espais paral.lels,
els quàsars, els forats negres, la immensitat,
els nans blancs, l’antimatèria, el vertigen
de caure al buit interestel.lar…
Oh!, deu-nos un cotxe i un apartament
on velocitat i murs i televisions i màquines al.lucinatòries
ens tornin cecs per a contemplar-los.
I deu-nos el do ubèrrim de la imbecil.litat.
No deixeu en cap moment que el geni ens fecundi.
Allunyeu-nos aquest infern de la ment, de la vagina, de l’esperma.
I deu-nos, també, tres fills que se’ns assemblin
i que heretin les nostres hipoteques,
la nostra misèria, la nostra hipocresia,
els nostres somnis de quinze dies a la platja de Cancun
i, sobretot, un fill que sigui l’ovella negra,
un fill que ens faci recordar com no hem de ser mai,
un fill a qui crucificar amb els tiets que veiem per Nadal
tres vegades abans del cant del gall de la plaça Lesseps
que rep les dotze del migdia amb la fúria amb què el seu avi
rebia l’alba, la reina de les trenes negres, l’abercoc sideral.
Dolors Miquel, Missa pagesa
Video de la sessió gravat per Vilaweb
Entrada: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz
https://www.youtube.com/watch?v=WKFMVwKb2qI
Un dels trets del grup és que ens mou la curiositat intel·lectual i literària, sobretot en camp de la poesia, disciplina que compartim en l’espai Vilaweb. Ens plau conèixer les diferents perspectives o formes d’entendre i viure la poesia tant dels nostres convidats com dels autors clàssics que rellegim i recitem.
Enguany hem pogut gaudir d’aquesta riquesa de la mà d’autors consagrats com en Joan Margarit, i d’altres tan interessants com na Glòria Calafell i na Sílvia Armangué que ens van fer una visita. Hem dedicat una sessió a cadascun d’aquests autors: J. V. Foix, Pere Quart i Maria Mercè Marçal. Li vàrem retre homenatge a Joana Raspall pocs mesos abans de la seva mort, i hem organitzat un parell de lectures obertes: una d’elles de la magnífica Antologia de Spoon River, l’obra cabdal d’Edgar Lee Masters. Vàrem gaudir de la presentació de l’Antologia de dones poetes dels Països Catalans, Donzelles de l’any 2000, amb la presència d’una de les compiladores, Sandra D. Roig. I ja finalment, en les darreres trobades, hem explorat terrenys aparentment tan diversos com la Poesia Visual, amb na Glòria Bordons i en Toni Prat com a convidats, i La poesia de les matemàtiques, conferència impartida per en Xavier Xarles.
Gràcies a tots per fer-ho possible.
Text: Empar Sáez
Una sessió memorable dedicada al poeta Pere Quart (Joan Oliver) en la qual vàrem tenir la sort de gaudir de la participació de la seva filla, Sílvia Oliver, com a rapsoda i com a coneixedora privilegiada de l’ autor.
Fetes les presentacions entre Sílvia Oliver, el grup poètic i el públic, Reversos va fer una síntesi de la trajectòria literària de Joan Oliver, poeta, dramaturg, traductor, prosista i periodista; trajectòria sempre lligada a la història del seu país amb una actitud compromesa i fidel als valors democràtics que, alhora, van impregnar la seva obra.
Perfilà, tot seguit, el vessant de Joan Oliver com a poeta, caracteritzat per fer una poesia de contingut social que trencà amb la temàtica i les tècniques postsimbolistes a partir del poemari Les Decapitacions, de 1937.
S’exilià el 1939 i residí a Xile durant vuit anys, període en el qual va escriure “Saló de Tardor”.
Al tornar de l’exili, l’any 1948, va patir una profunda desolació en veure la situació del país que el va portar a escriure “Terra de Naufragis” i “Vacances Pagades” en la línia de la poesia realista.
El 1960 publicà Vacances pagades, que va convertir-se en el model i punt de referència dels poetes realistes dels anys 60 i on fa un balanç sobre el propi passat i sobre la seva experiència alhora que sobre la col·lectivitat.
La finalitat del llibre, segons J.M. Castellet, és la desmitificació de la realitat, perquè per a Joan Oliver els mites són les mentides amb les quals els homes en posició privilegiada emmascaren la realitat i enganyen la resta de la societat, creant la il·lusió d’una irrealitat immediata magnífica. La mentida, l’engany, el mite, són el suport del món injust i opressiu on vivim. L’afany de crear la invisible bellesa és en definitiva el mòbil suprem de la poesia de Pere Quart, una bellesa de connotació ètica; no estètica.
El llenguatge poètic de Pere Quart s’adequa a la finalitat del seu contingut, i amb l’afany d’adreçar-se a tothom usa un llenguatge intel·ligible, defuig la retòrica.
El seu és un estil d’aparença senzilla, rere el qual s’amaga un extraordinari domini del llenguatge. La majoria dels seus poemes estan escrits en vers lliure, amb un lèxic ric, col·loquial, ple de frases fetes, de mots aspres, amb ús de recursos fonètics com al·literacions, de monosíl·labs i amb una sintaxi que segueix l’ordre regular de la frase.
Tots aquests trets fan que la poesia de Pere Quart resulti contundent, rítmica, amb molta força expressiva. I que, a més, molt sovint estigui presidida per un to humorístic, irònic; de vegades sarcàstic.
Oda a Barcelona, Bestiari, Terra de Naufragis, i Circumstàncies són altres dels seus poemaris.
El 1970 Joan Oliver va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Joan Oliver es va convertir en una figura pública i la seva actitud honesta i contestatària el van convertir en un símbol de la lluita contra el franquisme. Finalitzada la dictadura i restaurat el Parlament i la Generalitat de Catalunya continua mantenint una posició crítica i insubornable.
Morí el 18 de juny del 1986.
El dia de la sessió de Reversos feia vint-i-set anys de la seva mort.
Després d’aquesta intervenció, se sentí la veu del poeta en un vídeo extret d’un documental de Pere Portabella del Primer Festival Popular de Poesia Catalana celebrat el 25 d’Abril de 1970 al Gran Price, un acte històric amb la participació de setze dels poetes més importants de l’època. Pere Quart amb força i to greu recità “Corrandes d’Exili.” Quan arribà als versos finals: …”com al Vallès no hi ha res”, se li esponjà la veu i va somriure amb humor.
A la veu del poeta s’encadenà la de la seva filla Sílvia.
Fou un moment molt emotiu. La Sílvia Oliver, excel·lent rapsoda i actriu de teatre, ens va captivar a tots des del principi amb la lectura de poemes de Saló de Tardor. Ens va transmetre tristesa en “Lletra d’assassí per amor”, ens va fer somriure en altres com “Idil·li,” i finalment va acabar per emocionar-nos al recitar “Cançó Explícita”, poema que el pare li encomanà pel dia de la seva mort.
CANÇÓ EXPLÍCITA
Tant el llibre com la rosa,
tant la lluna com el sol.
Les albades amb alosa
o les nits amb rossinyol.
Tant l’amada, que no gosa,
com l’amant, que tot ho vol.
Tant la casa com la llosa
per’ tu sol…
Vindrà temps que et farà nosa
o et será motiu de dol
qualsevol, qualsevol cosa,
qualsevol.
A continuació, se sentí la veu d’Ovidi Montllor cantant la seva versió de les “Corrandes de l’exili”. Un altre lluitador, senzill i honest; amb una versió tendra, però contundent.
Tot seguit, els membres de Reversos, impressionats i esperonats per la qualitat de les veus, vàrem sortir a la palestra per llegir en una primera part poemes de Vacances Pagades, i en un segon moment, altres poemes de Les Decapitacions, Terra de Naufragis, Circumstàncies i Bestiari.
I de les veus dels membres de Reversos es va tornar a “Corrandes d’Exili”, aquesta vegada amb la veu de Sílvia Pérez Cruz.
Al final, els assistents vàrem establir un col·loqui amb la Sílvia Oliver en el qual es posà de manifest la important aportació al món del teatre de Joan Oliver com a traductor de Molière, Txékhov, Bernard Shaw o Beckett, i com a escriptor d’obres de teatre com Ball robat, La fam, Allò que tal vegada s’esdevingué.
La Sílvia assenyalà que el teatre era el gènere predilecte del seu pare i que el que més li agradava era dirigir les pròpies obres. Però tant les traduccions com les peces teatrals que ell va crear tenen, actualment, poca acollida en el món cultural, tal vegada per motius relacionats amb la seva insubornable personalitat.
Per concloure, citem Helena Mesalles, una de les principals estudioses de la poesia de Joan Oliver: ”Els seus poemes són una reflexió moral i una sàtira crítica absolutament necessàries, tant a la seva època com a l’actual”.
La filòloga es pregunta com és possible que l’autor de poemaris com Les Decapitacions i Vacances Pagades hagi passat de ser una referència cívica a un autor oblidat.
Nosaltres des de Reversos fem una crida a restituir i difondre l’obra de Joan Oliver (Pere Quart).
I agraïm a la Sílvia Oliver la seva participació a la sessió. Un acte que va resultat molt plaent i enriquidor. El temps es va escolar ràpid. Eren les nou ben tocades quan ens acomiadàvem.
Gràcies, Sílvia!
Gràcies, Pere Quart!
Dos poemes de Pere Quart que es van recitar a la sessió:
Corrandes d’Exili (dins Saló de Tardor)
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Vacances Pagades
He decidit d’anar-me’n per sempre.
Amén.
L’endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.
Però me’n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.
L’endemà passat l’altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.
Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d’escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.
Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d’amor dissolts en la vergonya.
Oh terra sense cel!
Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.
Demà me’n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me’n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.
Text: Marta Teixidó
Fotografies: Aureli Ruiz 
Serà demà a les 19.30h a l’espai Vilaweb. Farem una lectura de poemes de Pere Quart i una xerrada col·loqui amb la Sílvia Oliver, filla del poeta.
