SERRALLONGA

Foto: Dona del mercat amb parada  de verdures (1567) Pieter Aertsen (1508-1575).

Si Sant Serni te gana i ningú no li porta menjar, el rector i la majordona en pateixen les conseqüències…
El rebost és buit i si el rebost és buit, no hi ha menjar i si no hi ha menjar ,no es menja, … a no ser que el rector se n’inventi una i des de dalt de la trona prediqui un penediment col.lectiu i es torni al bon costum de portar les primícies, el delme i tot el menjar necessàri  als peus del Sant. I si no és de grat, és per força que si no… no entrereu al regne dels cels. Apali, cliqueu aquí per escoltar la Teca dels Sants

Avui continuem amb les contalles pirinenques, on es palpa la frescor d’un erotisme senzill. El doble llenguatge, la picaresca d’uns galifardeus que sembla que no estiguin ensinistrats en l’art de folgar.
Però com sempre, qui més orc sembla, és qui te més eines per sortir-ne galdós de l’empresa.
Apali, si ho voleu poder veure com un llit amb roba blanca és sinónim de fredor, de glaç… i és clar, si hom es glaça,  tremola… i quí no ha passat una nit fent “tremolar” el llit de fred, si al costat hi ha una xicota de dimensions rotundes?…
Si el voleu escoltar, cliqueu aquí.

De sempre que la gent em comenta que les llegendes que  explico me les invento. Dóno fe que no és així… totes, totes son tretes del llegendari ja escrit.
Però avui farem una excepció: Els inquiets comerciants de Sant Celoni em varen demanar una llegenda d’arrel celonina. S’em va ocórrer la que ara us transcric: Hi apareix el pou, l’espasa, el cavaller Sant Martí, el dimoni i tuti quanti”.

“Temps era temps, Celdoni i el seu germà Ermenter venien de Roma,  de camí cap a Calahorra “Calagurris Iulia Nasica”, el seu lloc de naixement. S’aturaren bella estona en un indret nomenat Sot de Bocs, prop de la Tordera. Per sadollar la set,   s’acostaren a un pou, ran del camí que els menava a les muralles de la  vila. Quan bevien un glop de l’aigua revitalizadora, se’ls  apropà un cavaller arraulit al dessota de mitja capa i els demanà un mos de pa. Li lliuren el pa del seu sarró i a l’instant, el cavaller desapareix,  però l’espasa restava  estintolada a les parets del  pou.
Podeu comprendre l’esglai dels dos germans en veure com, davant dels seus ulls,  apareix una espasa d’una mida no massa gran,  però esponerosa. Amb un pom de filferro i una petita anella de coure que envoltava l’empunyadura, amb la figura de Sant Martí a cavall donant mitja capa a un pobre.
No refets de l’ensurt, se’ls acosta un passavoltant malhumorat i amb una certa  ferum  de sofre i tot prenent-los l’espasa,  la llença dins del pou, fent un gran esgarip.
– Vosaltres mateixos, els diu cridant mentre i tant fuig… sóc el dimoni i no recuperareu l’espasa de Sant Martí, fins i tant  no m’hagueu lliurat l’ànima o s’hagi omplert el pou de moneda.
I com que els germans  Celdoni i Ermenter no van lliurar l’ànima al diable, des de llavors,   els celonins  esguarden el pou, tot tirant monedes dins,  esperant que un cop curull, podran tornar a tenir l’espasa que Sant Martí els va lliurar.
I es tradició a la contrada, que cal anar omplint el pou i en  llançar una moneda dins  i pensar un desig, Sant Martí el fa acomplir abastament…”

Si us abelleix, avui explico una contalla recollida per en Valeri Serra Boldú. No està ubicada a cap geografia i a primera vista pot semblar un xic desfasada. Potser si, però és el reflex del món quan cal fer justícia per nivellar els estatus. A una xicota  decidida, xamosa, desperta i agradívola li cal un marit amb les mateixes virtuts, o potser ho podem nivellar a base de aparellar una noia d’aitals virtuts amb algú poc menys que un totxo…. O potser cal fer-ho a l’inrevés… Escolteu-ho vosaltres mateixos clicant aquí. .
Apali!!

El conte de les tafaneres del Montseny “el qüento de les tafaneres del Montseny” , que Apel.les Mestres va recollir al seu llibre llegendes i tradicions del Motseny i que va guanyar el segon concurs del “Llegendari Popular Català” l’any 1927 i que es publicà l’any 1933.
Veureu la frescor del conte, on unes tafaneres veuen entrar el mossèn del poble a la casa del traginer que, mireu que és cas, s’ha hagut d’absentar per raons de feina i a casa queda només la “traginera”
Un cop les palatreques veuen entrar el rector a casa del traginer, on saben que només hi ha la “traginera”, es planten al davant de la casa per veure la cara de babau que farà el Mossèn quan hagin de sortir…. El que elles no compten és que algú es més espabilitat que totes elles plegades…
Apali, si el voleu escoltar cliqueu al “qüentu de les tafaneres”.

Us heu preguntat mai perquè la mar és salada? perquè el gust de la mar no és dolç com un caramel ensucrat o com un torró de Nadal?
Doncs tot te la seva explicació, i si no, veieu com s’explica aquest misteri de la naturalesa, contat per la nostra llegendària forma de donar raó i explicació als misteris més pregons!!
Ep!, però només és una contalla, eh!, o potser no, potser és una veritat mai explicada pels científics!!
Apali, cliqueu aquí i en podeu escoltar la contalla de la mar salada.