SERRALLONGA

Avui una contalla mallorquina. Contalla on es vol ridiculitzar uns personatges  curts de gambals. Com que el sol sempre ens ve de cara, posarem un plet al sol per tal que se’l condemni a respectar les persones i el sol piqui sempre d’esquena i no de cara.
Solució d’un misser espavilat… en lloc de sortir de matinada i anar cap a ciutat de Mallorca i el sol ens doni a la cara, sortirem de capvespre i el sol ens donarà a l’esquena. I així, no guanyarem el plet, però pactarem amb la naturalesa i aquesta, que és molt sabia, ens donarà la raó i assumpte tancat, arxivat i… minutat….
Mireu com ho pelaven !.
Podeu escoltar la contalla:

Apali, si ho voleu escoltar, vosaltres mateixos…

Avui n’explico una de les menys conegudes, però no per això menys bella. Si la voleu escoltar cliqueu aquí

Gent de coll dur, corbata i armilla, sobretot si es farcida… gent de possibles, tancats al seu mon, gent que no saben que és doblegar l’esquena ni fer un esforç per guanyar-se les garrofes, gent que no sap pujar dreta una paret si no la pugen els altres, gent que es mira el mon des de la seva torre d’ivori,… però mireu que és cas un dia , en un revolt mal girat del camí de la vida es troben, de cop i de batzegada un revolt de vida dura….
Això és el que li passà a l’arxiduc Lluís Salvador, quan, tot passejant es topa de front amb el traginer esbalaït perquè se li ha trabucat la càrrega del carro…. L’ajuda i el traginer agraït li lliura una moneda escadussera.
Si aneu al museu de l’arxiduc, la veureu dins d’un got, amb la inscripció: “La primera moneda que he guanyat treballant”.
Apali, si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí.

La Cristina em va demanar si volia, el dia de Sant Jordi, anar a la seva escola, (Escola Institució Montserrat de Sants) a explicar llegendes de l’Amades, tota vegada que, enguany , en celebrar-se el cinquantenari de la seva mort, a l’escola havien treballt la figura del gran folklorista i els plauria que expliqués algunes llegendes al nens i nenes de la seva classe (8 i 9 anys).
De seguida vaig dir que si (sempre dic que sí, si puc), però després em va entrar l’esglai… mai he explicat contes a infants, sempre explico contes per a gent adulta on pots jugar amb la ironia que els altres ja entendran…
En fi, ahir diada de Sant Jordi, a les 9 del matí em trovava davant d’un esplet de mainada, atents, molt, molt atents…. Una experiència inoblidable de veure les cares embadalides de la mainada davant la llegenda de Sant Jordi i altres contalles de signe barceloní.
Apali, si la voleu sentir , cliqueu aquí (cal que us adverteixi que dura 30 minuts i hi ha alguna llegenda ja explicada en aquest blog, però no per mainada, ja veureu l’ambient que és molt diferent)…..

Ja fa temps que no havia explicat una llegenda de l’Amades. Sempre cal tornar a l’Amades. És cert que la feina que va fer no la va contextualitzar i això fa molt difícil col.locar les històries que explica en el seu propi temps i espai. Arribes a fer-te un garbuix i no pots situar la llegenda o rondalla en el seu temps i context.  I si no la pots ubicar, et trobes, per exemple que els nens d’Arenys rebien els reis amb trompetes de vidre (quan?) i l’espasa de Vilardell era un estri de virtut (quan i perquè ho era?… ).
En fi, aquesta seria, per mi, la única critica que li podem fer. El valor de la seva feina és, no obstant, ingent.. sense ell no tindriem el cabal d’història, de llegendistica, de rondalles , de contes  que tenim ara.
Avui en podeu escoltar una situada a la vida del nostre Rei en Jaume (per tant aquesta si que la podem ubicar: mitjans del segle XIII) amb una facècia que li feu al pegot que tenia el taller al costat del palau reial. Si el voleu sentir, cliqueu aquí.

Quan vénen les neus,  tota la muntanya queda emblanquinada, fa goig de veure, però ull, fa goig de veure amb ulls urbanites, perquè els de muntanya temen el llido (altrament els allaus), i ai las que si vénen dos allaus seguits els camps queden colgats i vinga a fer despesa de jornals per poder enretirar la neu de les planuries per tal que quedin com a la fotografia, a punt de poder esperar en segar i batre….
I en aquestes circumstàncies sempre hi ha algú, espavil.lat i amb l’esquena dreta que proposa al comú que, combregant amb rodes de molí, esperi un xic que ell, sense cobrar  res… ep! , sempre que li facilitin una bota plena de vinet del bó, un bon tall de pernil, cansalada i totes les altres menges , que ell es tancarà a la seva torre d’ivori esperant que vingui el gran feiner que els esbaldirà els camps sense tenir ni una malla de despesa…. El treballador s’en deia Sant Juliol… si voleu escoltar la contalla cliqueu aquí.