“Venga, anima’t, sant baró”, li deia fent-li massatges desentumidors als músculs oblics dels seus ulls encara esgarriats, parant més esment al que callava que al que expressava amb una quietud de cos que l’espantava. Era tan bo d’atabalar, pensava. I quan s’atabala, en lloc d’inhibir-se, s’exalta; i exaltant-se, fa pagar la bogeria a qui té
El sol, que a les 07:07 ix per l’esquerra de l’avió, no s’està d’emetre raigs taronja. La nau porta nou passatgers distribuïts a la babalà des del cap fins a la cua. La butza enorme i desolada de l’Airbus 320-200 impressiona i descongestiona alhora. No se sent ningú i l’únic soroll que es fa lloc
Rodolen perles de collar carrer avall, o així ho fa pensar el pampallugueig d’objectes diminuts no identificats que hi transiten. El carrer per on llambregen aquests punts trapelles no callaria ni que la mar el negàs per jugar-hi amb barques de paper. Els sorolls i les estridències l’atupen i ell hi consent irresponsablement oblidant que
Des que morí sa mare, cada dia, en algun moment, en algun indret, apareix el to canyella de mare morta i torna a ser a la cambra matrimonial dels pares, a la segona casa que habitaren, a les cinc del matí del dia de sant Guillem de feia trenta-quatre anys. Ell a la cofurna on
A la sala de juntes hi eren tots els membres del consell d’administració. L’ordre del dia presentava punts importants, “determinants”, havia precisat el president, però l’actitud i la parleria riolera de la majoria no feia sospitar que la reunió es presentava tensa. Ell entrà desconcertat. Saludà tothom fent mitja rialla i tot d’una es dirigí
El darrer dia de platja l’ha carregada d’energia i amb el sol camí de la posta ja no pensa que demà, primer dia de feina, serà insuportable. Hi ha anat sola –ho necessitava- i amb prou lectura per passar a plaer la jornada. Ha dinat de l’amanida generosa d’ingredients que s’ha preparat poc abans de
Com de costum, ha arribat d’hora a la consulta. La infermera, molt amatent, després de prendre-li les dades, l’ha acompanyat a la sala d’espera. L’estança beu llum a les totes a través d’una paret de vidres que dóna a la mar. Sols hi és ell, allí i en aquella hora. Tot calla. Només percep el
No hi ha res que no sigui cruent, diu per ell l’escrivent de vacances. I closa nit, el record del cruixit del llangardaix en la boca del gat li ho testimonia. A l’insomni que ha aparegut sense fer-ne comptes, no se li escapa cap soroll, ni l’alenada fatigosa de la rata que no troba res
La brutalitat de l’ànima humana és d’una tendresa infinita, es diu el canonge assegut al bar on cada dia hi fa el cafè matiner. Al mossèn, que entrarà a la vuitantena la setmana vinent, li segueixen agradant les dones de cara malalta, melangiosa, de mirada domada. I no repara en l’edat, és clar, que els
Asseguts un vora l’altra en el passeig de la riba, miren la badia, que els injecta en vena la llum que li queda. Ell li té les mans preses i ella, cap baix, amb el serrell fent d’envà mira en terra, amb els genolls estrets i el cor encongit. Ella porta una faldilla vaquera molt
Havia escrit tota la nit i estava força cansat. Amb les primeres clarors, després de fer els estiraments que calien per desentumir-se, sortí de la casa i mirà lluny, més enllà de la mar que l’esguardava. L’oratge escombrava el panorama com si volgués espavilar els colors d’uns dies d’estiu poc rigorosos. Entabanat per aquella bonança
Just aixecar-se del llit, notà que tenia el cap ple d’interrogants que li anaven d’una banda a l’altra com si fossin martells en vol dins una bola de vidre. Passar per la dutxa només li serví per refrescar els records d’una nit espantosa, a vessar de malsons i apnees. Tornà a somniar que el cridaven
L’enamorament covat durant tant de temps el féu embogir fins al punt de deixar-se robar els enteniments per aquella bubota que el feia anar de rota batuda. No sabé fugir d’aquesta presó, d’aquesta set d’amor mai no assaciada per qui ni cas li feia, però aprengué a estar-se sol enmig de la seva gent. Un
Dringaven les copes per desitjar molts d’anys al convidant quan el poriol s’ha posat al tassó de l’amfitriona, que brufava amb suc de taronja. Lluny d’arruixar-lo, li ha somrigut amb la murrieria pròpia dels vuitanta anys. Poriol, poriolet, li hagués volgut dir com quan era nina i es posava aquests insectes de conte a les
Just veure la claror, amb un peu a fora, ha aixecat la mirada i ha provat d’esbossar el record d’alguna oració de quan era menut. Ho havia promès a n’Aina que, des que el tancaren, li ha escrit cada setmana, sense faltar-ne cap. Cartes a l’antiga d’una samaritana espiritualment encisadora que conegué al centre on