En la darrera sessió d’enguany vàrem gaudir de la conferència “La poesia de les matemàtiques” impartida per en Xavier Xarles, matemàtic, professor, investigador en Geometria Aritmètica a la UAB i poeta.
La xerrada parteix del repte de mostrar, que no d’entendre, alguns dels resultats centrals de les matemàtiques emprant la poesia. Durant la conferència en Xavier Xarles va llegir diversos poemes i membres del grup Reversos vàrem ser convidats a recitar-ne d’altres seleccionats per l’ocasió.
Retinc imatges fascinants, en una primera aproximació al tema, com la comparança visual entre un haikú en japonès i una fórmula matemàtica amb el missatge de gaudir-los estèticament.
Una cita de Gabriel Ferrater, extreta del llibre La poesia de Carles Riba, li serveix a en Xavier Xarles de reflexió inicial sobre el concepte mateix de cultura; els canvis que ha experimentat al llarg del temps i la importància de la cultura científica com a fonament i coneixement sòlid que sustenta i nodreix altres manifestacions culturals, entre elles la literatura i la poesia.
“(…) no s’ha d’oblidar mai que la cultura es compon molt més, molt més, de la matemàtica que de la poesia o de qualsevol forma de literatura. La cultura es compon de la física atòmica, es compon de la mecànica estadística, es compon d’idees realment sòlides i autèntiques. Ara bé: dins d’aquest panorama de la cultura, ¿quin paper li correspon a la literatura i, més concretament, a la poesia? Li correspon, simplement, el paper de cridar tota la cultura en general a la modèstia. A fer-li veure, a la cultura en general, que darrera de les meravelloses construccions intel·lectuals que són la teoria de Galois o la lògica de Gödel, que per sota d’aquestes meravelloses construccions, hi ha un ésser animal, un ésser físic, que som els homes, i que som els que hem fet totes aquestes arquitectures.”
La teoria de Galois, del genial matemàtic Évariste Galois, va ser el primer concepte que en Xarles va plantejar-nos, i amb el qual vinculà els poemes “Plecs encoblats” d’Ester Xargay i “La quadratura del cercle” de Jordi Domènech.
El concepte de “nombre normal” introduït pel matemàtic francès Émile Borel i les nocions de Georg Cantor sobre els conjunts infinits i els nombres transfinits va donar entrada a un grapat de poemes sobre l’infinit i els nombres transfinits de David Jou, Giacomo Leopardi, Màrius Sampere i José Florencio Martínez.
Us n’oferim una selecció:
π i l’infinit (fragment)
[…]
I que en algun lloc del nombre π podeu trobar,
junts, el vostre nom i el nom del vostre amor
i el nom dels vostres fills,
i les dates de naixement i mort
de cadascun de vosaltres.
És vertiginós, certament, però cal dir
que també hi ha escrit, al costat del vostre nom
el nom de qualsevol altre home o dona
que hagin existit o que mai existiran:
és, doncs, alhora, vertiginós i fútil:
hi ha tota la vostra història,
però també totes les altres possibles històries
que hauríeu pogut viure,
tots els altres amors
que hauríeu pogut tenir,
de manera que ho diu tot i no diu res,
com alguns antics oracles,
o com passa sovint quan es parla massa.
[…]
David Jou
L’Infinit
Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.
Giacomo Leopardi
Traducció: Narcís Comadira
En Xavier Xarles va continuar amb la paradoxa de Russell, en termes més quotidians coneguda com la “paradoxa del barber”, del matemàtic, filòsof, polític i pacifista gal·lés Bertrand Russell. Diversos poemes que parlen de la mateixa poesia, més concretament sobre l’ús de les nocions paradoxals en la lírica, de J. L. Borges, Carles Hac Mor, Antoni Clapés i Xavier Xarles, ens van acompanyar en l’exploració del coneixement lògic.
aquest silenci
que ja ni és paraula
aquest poema
que és un no dir
aquest ni no-res
Antoni Clapès
Aquest poema no vol dir res,
i tanmateix ja ha dit massa
Carles Hac Mor
Finalment poemes de Guillem Viladot, Anna Aguilar-Amat i del propi Xavier Xarles van ser el contrapunt final a alguns resultats abstractes sobre les matemàtiques i la lògica com els del cèlebre matemàtic Kurt Gödel.
Us deixem amb un poema breu (i inèdit) del propi conferenciant.
Canvi d’opinió
He canviat d’opinió.
El títol d’aquest poema
no és canvi d’opinió.
Xavier Xarles
***
Text: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz
