ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Arxiu de la categoria: Coneixement

Mentalitats caducades.

0

Hi ha qui afirma que és primer la societat que l’individu. Ja hem vist que no és el cas de Plató. Tanmateix sí que és el cas de la filosofia de la Història de Marx:

«No és la consciència dels homes la que determina la realitat; al contrari, la realitat social és la que determina la seva consciència. Durant el curs del seu desenvolupament, les forces productives de la societat entren en contradicció amb les relacions de producció existents o, cosa que no és res més que la seva expressió jurídica, amb les relacions de propietat a l’interior de les quals s’havien mogut fins llavors. De formes de desenvolupament de les forces productives que eren, aquestes relacions es converteixen en traves d’aquestes forces. Llavors s’obre una era de revolució social.»“Prefaci” a Contribució a la crítica de l’economia política. Karl Marx

Sembla indicar la impossibilitat individual de sortir de la caverna, Amb homes de la caverna el procés cap a la independència fracassarà.. La realitat determina la consciència. Estem encadenats a una visió del món i de nosaltres mateixos. I amb aquesta impossibilitat desapareix el problema de la llibertat interior que és el punt central de la filosofia clàssica. Desapareix la lluita interior, l’esforç personal per superar l’alienació, la lluita per la virtut, la lluita per ser més bones persones.

Segons aquest Marx, la revolució no ve d’un xoc entre el creixement individual i una societat que nega aquest desenvolupament individual; com ara pot passar avui amb el xoc entre Catalunya i Espanya; sinó que el xoc seria entre forces productives i relacions de propietat, és a dir, en el cas català vindria determinat fonamentalment per les balances fiscals i la pèrdua de pes del mercat espanyol.

L’oligarquia econòmica catalana, La Vanguardia, el PSOE, comparteixen aquest Marx.

Hi ha però, també, un altre Marx.

Qui és primer l’individu o la societat?

1

És l’individu producte de la societat o la societat producte de l’individu?. Cal viure ocult?

Un altre gran mite de Plató és el mite del carro alat. Avui n’extraurem fragments, més endavant us en donaré una interpretació personal.


«Pel que fa a la noció de l’ànima, cal parlar així. Dir allò que és representaria una exposició totalment divina, i molt llarga, dir a què s’assembla és cosa humana i més breu. Parlarem, doncs, així. Posem que l’ànima s’assembla a un carro que té congènitament un parell de cavalls alats i l’auriga. Tots els cavalls i els aurigues dels déus són bons i de bona nissaga, però els dels altres presenten una mescla. Pel que fa a nosaltres, en primer lloc el conductor mena una biga; dels cavalls, un és bell i bo i és fill d’altres iguals; l’altre els és contrari i fill de pares també oposats. O sigui que conduir-nos a nosaltres és cosa necessàriament dura i difícil.

[…]
»La força de l’ala és per naturalesa aixecar allò que pesa cap amunt entre el cel i la terra, cap al lloc on viu el llinatge dels déus. Aixecar de tot allò que, com sigui, es relaciona amb el cos, de manera que l’ànima participi al màxim possible del que és diví. Aquest és bell, savi, bo, i ho són totes les coses per l’estil, i això nodreix i fa créixer principalment el plomatge de l’ànima, que, contràriament, quan frega allò que és dolent i vergonyós i oposat a aquelles qualitats, aleshores s’esvaeix i es dissol. […]. Dins el cel hi ha panorames i rutes felicíssimes recorregudes pel llinatge dels déus feliços, i cadascun dels quals fa la tasca que li pertoca. El seguici dels déus, el segueix el qui vol i pot, perquè l’enveja queda fora d’aquest esbart diví. I aleshores, sempre que van a un banquet o a una festa s’enfilen per la rosta volta del cel fins dalt de tot, camí que els carros dels déus, fàcils de menar i amb gran estabilitat, fan sense cap complicació, però els altres amb prou feines, perquè el cavall afectat per la roïnesa si no ha estat molt ben educat pels seus aurigues és feixuc i molesta tot estirant cap a terra. I d’aquí n’esdevé a l’ànima una pena i una lluita suprema. Les que anomenem immortals quan han atès el cim surten i es deturen a l’esquena del cel; dretes, la rotació se les emporta, i elles contemplen la realitat que hi ha més enllà d’aquest cel.

[…]
»[l’ànima] veu per un temps l’ésser i se n’alegra, contempla la veritat, se’n nodreix i resta satisfeta fins que en el cercle la rotació la retorna al punt d’origen. I en aquesta rotació contempla la justícia en si, contempla la prudència en si, contempla el coneixement en si, no aquell que comporta una gènesi ni el que d’alguna manera és divers perquè és en alguna cosa distint, aquells que nosaltres anomenem ens, no, sinó aquell que és coneixement de l’ésser en essència. I després d’haver contemplat igualment els altres éssers en si, i d’haver-se’n nodrit, davalla de nou a la part baixa del cel. I en arribar-hi, l’auriga lliga els cavalls a la menjadora i els aboca ambrosia per menjar i nèctar per beure.
»I aquesta és la vida dels déus. De les altres ànimes, la que ha seguit més bé al déu i se li assembla més ha aixecat el cap de l’auriga mirant el lloc exterior, on ha estat dut uns moments per la rotació, però contorbada pels cavalls, amb prou feines si ha pogut contemplar els éssers, perquè aquí cau i allà s’aixeca, i violentada pels cavalls ha vist unes coses i altres no. I totes les altres tenen un fort afany per seguir cap amunt, però hi fracassen, i rodolen avall, es trepitgen i s’empentegen, perquè cadascuna pugna per avançar la que té al davant. Es produeix, doncs, un tumult, una baralla i unes suades enormes, i per la malaptesa dels aurigues moltes flaquegen, i moltes ales de moltes ànimes hi queden esguerrades; totes hi sofreixen grans penalitats, i se’n van sense haver atès la visió de l’ésser; quan ja han marxat utilitzen per aliment l’opinió. El gran afany per veure on és la planura de la veritat es deu al fet que el nodriment indicat per a la part millor de l’ànima resulta que ve d’aquell prat, i la naturalesa de l’ala -l’ala alleugereix l’ànima- també s’alimenta d’allà. La llei d’Adrastea és la següent: tota ànima que es torni companya del déu i reïxi a veure quelcom de veritat roman indemne fins a la volta següent, i si aconsegueix d’anar-ho repetint ja serà sense dany per sempre. Però quan una ànima no se’n surt, no segueix i no veu res, l’atrapa la desgràcia en forma d’oblit, s’omple de mal i s’afeixuga, atuïda, perd les ales i cau a terra. […]

»I en tot això, el qui meni una vida justa s’endurà una part més bona, i el qui la meni injusta, una part inferior. Perquè al lloc del qual ve cada ànima, no hi torna abans de deu mil anys, ja que no recupera les ales abans d’aquest temps. […] quan han acabat la seva primera vida, se sotmeten a un judici, decidit el qual unes s’adrecen a les presons que hi ha sota la terra i hi paguen la pena; les altres, enlairades per la justícia a algun lloc del cel, hi menen una vida d’acord amb la que van viure en la forma d’homes. Unes i altres arriben al terme dels mil anys i en la tria i elecció de la segona vida escullen cadascuna la que vol: en tal punt una ànima que fou d’home pot incorporar-se a una vida de bèstia, i la que d’una vida de bèstia ja havia passat a una d’home pot repetir la humana. Però l’ànima que mai no ha vist la veritat no pot adoptar una forma humana. Perquè l’home cal que entengui allò que li diuen les idees; parteix de moltes sensacions i calculant ho concentra en un concepte, que és un record de les coses que antany la nostra ànima va veure quan acompanyava la ruta del déu i veia des de dalt tot allò que avui diem que existeix, quan estirava el cap vers l’ésser essencial. I per això l’única que rep les ales en justícia és la ment del filòsof, ja que en la seva memòria i tant com és possible, hi ha tot allò que sempre és i que fa que, pel fet de tenir-ho davant, el déu sigui diví. L’home que empra escaientment tots aquests records, després d’acomplir uns ritus perfectes, és l’únic que esdevé essencialment perfecte. Se’n surt dels costums dels homes i s’està sempre amb allò que és diví. La gent el reprèn com si fos guillat i no s’adona que és un cas de possessió divina.»

Plató. Fedre 246d-249d.

El cinisme, la ideologia dels col·laboracionistes.

0
Entendrem per cinisme l’actitud en què hom reconeix que fa el mal, però ho justifica, sense vergonya, com l’única possibilitat d’actuació real. En aquest sentit els mercats volen que esdevinguem uns cínics.

D’entrada fer notar que aquesta actitud és contrària a la filosofia clàssica cínica. La filosofia cínica és precisament una denuncia, en el mode de vida i en les idees, contra el sotmetiment de l’individu al mal i al poder. Diuen de Diògenes de Sínope (un filòsof cínic) que «un dia dia va cridar: “Ep! Homes”. S’hi van acostar formant colla, però ell foragità tothom a cops de bastó, dient: “He demanat per homes, no pas per deixalles (material de rebuig)!”». Els antics explicaven tota mena d’anècdotes sobre Diògenes, la més coneguda de les quals diu que vivia dins un tonell. Si voleu una figura, un filòsof cínic s’acostaria molt a l’Albert Pla (cantant).

La pintura representa Diògenes cercant un home.

La ideologia de la classe dominant amb què aquesta justifica la seva actuació pràctica és la doctrina neoliberal, i amb ella l’individu possessiu. Aquesta no és la ideologia de les classes dominades: un desnonat a l’atur o un jove amb un mini-job-miserable no acceptarà que és el lliure mercat el que realitza la seva llibertat.

La ideologia que els mercats volen per a les classes dominades es basa en l’afirmació que «el mal és invencible», fins i tot mentalment, l’individu no pot sortir de la caverna. La resignació davant del poder dels mercats.

Però, com en la França ocupada pels nazis, als mercats els calen els col·laboracionistes. La ideologia dels col·laboracionistes és el cinisme modern: Donat que els mercats són invencibles, qualsevol oposició és encara pitjor per les represàlies que comportarà. Col·laborem amb ells per recollir les engrunes; potser, fins i tot ens regalaran alguna cosa.