ambFilosofia

Anem a fer l’encreuament de la situació laboral amb el vot per la independència, segons els resultats que es deriven de la suma dels tres baròmetres del CEO corresponents al 2016.

Com de costum a cada encreuament: La primera fila recull el nombre absolut de casos, la segona el % sobre el total de fila (repartiment Sí/No dins el conjunt), la tercera el % sobre el total de columna (pes dins l’opció), la quarta el % sobre el total absolut (suma de les tres enquestes, en aquest cas 4.500 casos).

CROSSTABS /TABLES= SIT_LAB2 BY P31 /FORMAT=AVALUE TABLES PIVOT /CELLS=COUNT ROW COLUMN TOTAL.

SIT_LAB2 * P31. “Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent”? [recompte, fila %, columna %, total %].

És de notar l’àmplia victòria del «Sí» entre les classes directament implicades en la producció, empresaris, autònems, assalariats, i el triomf del «No» entre jubilats i aturats.

Ja hem analitzat alguns dels factors que incideixen en el fet del decantament cap al «No» en els majors de 64 anys i hem fet veure que aquí, en el debat ideològic i polític, és on es troba el principal escull per l’independentisme.

Continuant anteriors apunts.

L’experiència del franquisme pot haver creat entre aquest segment dels «Més de 64 anys» una actitud més poruga que en la resta de la població. L’aversió al risc serà més alta:

És a dir, amb un grau de confiança del 95%, hi ha entre 2,03 i 1,69 punts menys, en una escala de 0 a 10, en la mitjana a assumir riscos. Hi ha una diferència marcada.

Anem a veure com aquesta més gran aversió influeix en la adscripció al NO. Per una disposició a assumir riscos menor de 5:

select if (P53 < 5). freq /p31.

“Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent”(entre aquells que tenen una disposició a assumir riscos menor de 5)?

Tenim un 62,57% de NO.

L’experiència del franquisme pot haver creat, també, entre aquest segment dels «Més de 64 anys» una actitud més apolítica que en la resta de la població. En una escala de 1 a 4, on 1 és Molt d’interès i 4 Gens d’interès:

És a dir, amb un grau de confiança del 95%, hi ha entre 0,24 i 0,37 punts menys en la mitjana d’interès per la política, en una escala de 0 a 4. Hi ha una diferència marcada.

Anem a veure com aquest més gran desinterès per la política influeix en la adscripció al NO.

select if (P14 > 2). freq /p31.

“Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent”(entre aquells que tenen un desinterès per la política superior a 2 en una escala de 0 a 4)?

Tenim un 61,11% de NO.

Hem trobat, doncs, dos factors que afavoreixen el No, l’aversió al risc i el desinterès per la política, que es troben més presents en el segment dels «Més de 64 anys».

Continuarem buscant.

Anem a comparar el posicionament social dels «Més de 64 anys» amb la resta de la població.

Amb el programa PSPP demanem «Analitzar; Comparar Mitjanes; Prova T per a mostres Independents»:

T-TEST

T-TEST /VARIABLES= P25 /GROUPS=GR_EDAT(5) /MISSING=ANALYSIS /CRITERIA=CIN(0.99).

És a dir, la variable de test és la que valora la posició esquerra-dreta (P25) i la variable d’agrupament són els grups d’edat (GR_EDAT) amb el punt de tall situat en els «Més de 64 anys», el nivell de confiança se situa en el 99%.

Estadístiques de grup

E.E. Mitj. És l’Error Estàndard de la Mitjana: √s²/n

L’interval de la mitjana és el producte de E.E. Mitj. pel nivell de confiança.
Així per a un nivell de confiança del 99,7% (Z=3) el quadre de les mitjanes serà:

És a dir, pels «Més de 64 anys» la mitjana esquerres-dreta real se situa entre 4,28 i 4,58 amb un grau de confiança del 99,7%. Mentre que pels de 18 a 64 anys la mitjana esquerres-dreta real se situa entre 3,57 i 3,75 amb un grau de confiança del 99,7%. Cosa que vol dir que efectivament els «Més de 64 anys» són efectivament més de dretes que la resta.

Per acabar-ho de veure, analitzarem les diferències entre les mitjanes:

És a dir, la diferència entre les mitjanes del posicionament esquerra-dreta real dels «Més de 64 anys» i els de 18 a 64 anys se situa entre 0,61 i 0,93 punts més a la dreta amb un grau de confiança del 99%.

És a dir, els «Més de 64 anys» són més espanyolistes (anterior apunt) i més dretans, en general més conservadors, que la resta de la població catalana.

Això vol dir clarament, donat el seu pes poblacional, que en un procés de canvi radical com el pas a una República catalana, seran el sector més difícil de convèncer, on caldrà esmerçar més esforços d’explicació i aquell al qual s’hauran d’oferir més seguretats.

Evidentment l’edat no determina la ideologia. Com explicar aquestes diferències?. Afirmar que per l’edat els més grans es tornen conservadors és una explicació banal.  Ho investigarem encreuant la variable dels grups d’edat amb altres variables i possibles explicacions.

El pensament crític d’inspiració científica és un pensament hipotètic. Una hipòtesi és una proposició (expressió lingüística amb funció informativa de la qual té ple sentit dir que és vertadera o falsa) que no té encara establerta la seva veritat o falsedat, però que es pren com a vertadera a fi d’estudiar les seves conseqüències i comparar-les amb allò que realment s’esdevé. Una vegada demostrat que una hipòtesi és falsa, passem a considerar una altra hipòtesi. Si no podem demostrar que una hipòtesi és falsa, malgrat tots els esforços per aconseguir-ho, acceptem provisionalment la hipòtesi com a vertadera.

Començarem, doncs, per una hipòtesi. Malgrat els casos de corrupció, el vot al PP puja perquè en el mercat polític aconsegueix imposar el seu producte com el més favorable en el balanç costos-beneficis. És a dir, qui vota al PP pensa que malgrat tot «España va bién», no creu que les polítiques del PP portin a un desastre col·lectiu del Règim del 78, no creu que portin a una fallida econòmica i política d’aquest l’Estat.

És a dir, Vot_al_PP → No Creu_desastre, o també No Vot_al_PP → Creu_desastre. Suposem també que el PP és el pal de paller del Règim del 78, i el PSOE la seva carta legitimadora. Per tant, tot allò que potencia la imatge del Règim consolida el vot al PP.

Qui vota al PP creu que la situació econòmica millora lentament, i que no hi ha altra política econòmica possible. Qui vota al PP creu en una España uninacional i creu en una estratègia del gallina (Feijóo dixit) cap als moviments independentistes i en la judicialització del conflicte, no creu en una crisi territorial greu i profunda. Davant d’això la corrupció és un problema menor.

Ara caldrà intentar la comprovació de la hipòtesi. En un proper apunt agafarem l’ultim baròmetre del CIS i mirarem si qui vota el PP creu que la política econòmica no és desastrosa i que l’actual gestió del problema territorial no porta a la fractura. Mirarem també aquells que creuen que la situació és realment desastrosa i veurem si no voten PP.

Això demostrarà que la hipòtesi és vertadera?, No. Però haurà passat una primera prova. De moment no podrem dir que és falsa.

Les oracions són expressions lingüístiques que compleixen diverses funcions. Algunes tenen una funció expressiva; són les que expressen estats d’ànim, desitjos, aprovació o desaprovació («els catalans independentistes són uns aiatolàs»). Altres compleixen una funció directiva; són aquelles que estan orientades a produir o impedir una determinada acció («cal un RUI»). Finalment n’hi ha que tenen una funció informativa; afirmen o neguen alguna cosa (« en l’última enquesta del CEO, el 48% dels catalans es declara favorable a la independència»). Només d’aquestes últimes té ple sentit dir que són vertaderes o falses i s’anomenen proposicions o enunciats.

Una part d’allò que s’escriu al voltant del procés és principalment expressió de sentiments i desitjos amb un contingut informatiu poc clar i amagat, i subordinat a la funció expressiva o directiva del missatge. Barrejar aquestes funcions del llenguatge porta en molts casos a confusió i a no saber sobre què estem discutint, a no saber a quins acords arribar, ni com arribar-hi. Una mostra d’això podria ser  la «guerra del sexes» entre JxSi i la CUP, tal com vaig escriure en Eh CUP!! eh CDC!! que no ens trobem en el dilema del gallina, o també la cruïlla en què es troba CSQP davant la proposta de república catalana i que no existiria si la proposta fos de república espanyola

Cara la moció de confiança i els pressupostos del president Puigdemont caldria fer l’esforç de separar i aclarir sentiments, objectius i fets.

Aquest escrit va ser fet, però no publicat, en el moment que J.Ramoneda va fer el seu article. Pot ser interessant contrastar les afirmacions que allà es feien amb la realitat posterior.

1. VANES CREENCES

Després del previsible no de la CUP a Mas (l’única sorpresa és que hagi trigat tant i hagi estat tan ajustat),

[no hi ha hagut NO del que és estrictament la CUP, el NO ha vingut dels grups organitzats d’extrema esquerra]

ara toca entonar les absoltes del procés

[no cal córrer tant a donar la rendició de 1.900.000 persones]

i buscar caps de turc, perquè quan s’opera en nom de béns superiors

[no hi ha dins el procés béns superiors, sinó voluntat democràtica de llibertat, de manera que a partir de la sobirania s’ha proposat un referèndum (denegat) i s’està disposat a acceptar plenament el seu resultat]

es necessiten traïdors per justificar els entrebancs. André Glucksmann deia que el desconcert palpable de la seva mare, quan ja era gran, li va ensenyar, sense dir una sola paraula, fins a quin punt les conviccions entusiastes acaben en cruels decepcions

[no calen conviccions entusiastes? com ara els drets humans?].

Ara toca donar el procés per mort: ho fan a Madrid amb entusiasme, però sense tenir-les totes, l’han enterrat ja un pilot de vegades i ha tornat a reaparèixer. I ho fan certes veus del sobiranisme amb un fatalisme que ja resulta tòpic: una vegada més l’enemic era a casa, ens ho hem liquidat nosaltres mateixos.

[no es dóna per liquidat res, s’intenta fredament entendre i acceptar la realitat. I la realitat és el 48% front 11% i el 39% i que l’enquesta del CEO de novembre ja donava majoria absoluta de vots als partits independentistes. I aquests vots anaven sobretot a la CUP. La radicalitat democràtica és el secret del procés. Llavors va canviar el caminar de la CUP i del NO tranquil es passà a les decisions sense consultar les assemblees (on mai ha sortit votat el No a Mas com a condició determinant) i al fracàs de les negociacions imputable també a CDC (supremacisme) i ERC (oportunisme). Ara bé, tampoc és cosa extraordinària, estem explorant terra desconeguda. Les dificultats de construir un moviment democràtic del 90% per fer front a l’oligarquia catalana i espanyola del 10% i per aconseguir pacíficament la sobirania són reals i representen una experiència novedosa, sense parell a Europa.]

El caràcter ciclotímic del procés, passant sense solució de continuïtat de la fase de l’entusiasme infundat a la fase del pessimisme irritat, no és cap trastorn psicològic nacional. És el fruit d’una estratègia equivocada perquè s’ha fonamentat en unes expectatives que en cap moment han estat reals. I quan això passa, quan es fa creure que l’objectiu està a l’abast de la mà, i s’encadenen les fites decisives sense que s’albiri l’arribada a destí, la frustració és natural i inevitable. La independència s’allunya, la independència queda en l’aire, diuen els diaris. No, ni més lluny ni més a prop que el dia abans de la decisió de la CUP. Mai ha estat a la cantonada. Una elemental lectura de les relacions de forces permetia veure-ho des del primer moment.

[a quines correlacions de forces es refereix, potser a les imposades per les forces antidemocràtiques, les amenaces, els insults i l’ús de la força? No serà als vots, perquè en això, en vots, guanyàvem. Es refereix potser a les mateixes correlacions de forces que van imposar la reforma del franquisme contra la ruptura? aquelles que van portar a alguns, en nom del realisme, a abdicar dels principis i permetre l’enriquiment sense precedents de l’oligarquia espanyola i la més gran desigualtat, més que sota el mateix franquisme?]

[Quan hom lluita per la democràcia, no té assegurada la victòria, però la seva lluita encara que acabi en derrota, el fa fort internament i el dignifica. Haurà mostrat les correlacions de forces reals i les dificultats més enllà de la teoria no contrastada perquè altres puguin agafar el relleu dés d’un nou punt superior. Rendir-se, com per exemple va fer Siritza en l’enfrontament amb la Troika, debilita el valor d’un mateix. «fiat iusticia, pereat mundus» com recordava el filòsof republicà I. Kant.]

Alguns, pocs, des del mateix món independentista, ho varen dir sempre, altres ho han descobert ara i sembla que no es recordin de la seva contribució a inflar el globus. L’espiral del silenci es va imposar i molta gent s’ho va acabar creient. Però no n’hi ha prou de creure-s’ho perquè les coses passin. La fe té a veure amb els miracles, no amb la rugosa realitat de la política. I aquesta diu que per assolir la independència queda moltíssim camí per córrer, que el capital electoral acumulat, encara que hagi crescut molt els últims anys, no és suficient.

[què falta per ser suficient? un 2% el 27S, però amb unes enquestes que ja donaven el 52% a l’octubre. O potser, altra vegada no està parlant de vots, sinó d’imposició per la força?]

Que la lògica d’excepció està esgotada. I, per tant, que el temps de les llistes úniques i de la reducció monotemàtica de la política a la independència ja no dóna més de si.

[En el marc de l’autonomisme recentralitzat i els seus cops d’estat (Tejeros i Constitucionals) quina política és possible sinó la de la rendició explicita o implicita?]

Els que encara segueixin prometent la desconnexió per d’aquí divuit mesos estaran venent fum, i els que vulguin repetir coalicions com Junts pel Sí, o no s’han adonat del que ha passat o busquen desesperadament refugi per les seves pròpies debilitats. Si fer govern ara era tan decisiu per a la sort del procés, ¿per què el president Mas no deixa pas a un altre que pugui fer-lo possible? ¿O és que ell és més important que el procés?

[les dificultats que ja hem reconegut no ens porten a la rendició, al nihilisme, sinó a cercar una superació dialèctica, en la comprensió racional dels pros i contres, de les dificultats i els objectius. Un projecte democràtic, interclassista, en el qual totes les classes socials que hi participin puguin sentir-se respectades i reconegudes requereix molta saviesa política i la construcció d’uns difícils equilibris i llaços de confiança]

2 . SÀVIES PASSIONS

És incomprensible que durant tres mesos s’hagi volgut creure, contra tota lògica, que la CUP acabaria donant el sí. I que Mas es tanqués la porta a qualsevol altra opció amb la inefable declaració de secessió del Parlament de Catalunya.

[declaració de radicalitat democràtica proposada per la CUP, sense la qual és impossible superar el marc autonòmic i avançar en la construcció de la sobirania]

Conscientment o inconscientment tot s’ha fet per arribar allà on hem arribat. No és casualitat. És la conseqüència natural d’un procés conduït des de la ficció que érem a tocar del destí final. Una ficció que servia per mobilitzar el personal i per tapar moltes misèries que apareixien pel camí, però a la qual tard o d’hora li havia d’arribar el seu moment catastròfic. Aquell moment en què el desagradable principi de realitat diu que queda molt per fer, que el trajecte és llarg i costa amunt i tot es frena de cop. I aquest moment, paradoxalment, va ser el 27-S.

[el 27-S va indicar que quedava molt per fer. Com desfer la força de l’espanyolisme entre certs sectors socials com a Nou Barris o al Baix Llobregat, on van optar clarament per l’espanyolisme dretà de C’s. Però va mostrar també que anàvem caminant i que ho podíem aconseguir amb l’aprofundiment de la democràcia. El 27S va representar també una derrota d’aquells, CSQEP, que proposaven terceres vies per enfrontar al sobiranisme. Ara EnComúPodem ha rectificat en part aquesta posició, no representa una rendició, però no representa una línia d’avançada, sinó una posició de retirada defensiva al marc d’abans del cop d’estat, via Tribunal Constitucional, contra el pacte polític constitucional. Aquest nou/vell marc polític, diguem-ne federalista, és avui tan ple de contradiccions que sembla orientat, més aviat a la resignació, a un allargament en el temps fins a la seva extinció-redefinició-a-la-baixa]

Ja fa temps que a la política —i a la creació d’opinió— s’hi troba a faltar, a un cantó i l’altre, aquella peculiar capacitat per la distància que ens ajuda a alliberar-nos dels paranys dels tòpics i del sentit comú, a discernir quan arriba el veritable moment d’oportunitat i a no confondre’l amb la il·lusió. Aquesta virtut la donen tres sàvies passions de l’ànima definides per Joan Fuster en el seu Diccionari per a ociosos. L’escepticisme, únic correctiu a la badoqueria, sempre sensible al que és concret. El cinisme, figura a la qual no s’oposa el virtuós sinó el purità i el crèdul. I l’egoisme, el souci de soi que diria Michel Foucault, que dóna fonament al coratge de la veritat.

[El que cal aplicar a la política, com a tot allò que aspira al saber, és l’esperit de la investigació científica, les hipòtesis agosarades en constant procés de rectificació que han de demostrar la seva força en la transformació de realitat d’acord amb els objectius morals de la humanitat]

Ara toca passar revista de les previsions-hipòtesis que s’han fet en aquest blog. Podeu mirar Petites aportacions a una proposta d’acord entre la CUP i JxSí..

Primer de tot, dir que evidentment el marc del moviment democràtic per la sobirania, el procés, és el que mou l’escenari polític.

Resultar clar que la confusió del joc que s’estava jugant, interpretant-lo com el del gallina, i jugar-lo com a suma 0 han estat alguns dels errors claus que ens han portat fins a la difícil cruïlla final. Finalment però CDC i CUP impulsats per l’ANC han jugat el joc real on es trobaven: la guerra dels sexes, i finalment l’han jugat no dés d’una estratègia de suma 0, sinó dés d’una estratègia col·laborativa on els guanys conjunts sumen més de 0.

Tanmateix la solució ha esta una solució dins l’estratègia col·laborativa, però no la que proposàvem a Petites aportacions a una proposta d’acord entre la CUP i JxSí. Nosaltres dèiem: un vol anar junts al teatre, l’altra junts a la boxa, la solució ha de passar per anar primer junts al teatre (investir Mas) i anar després junts a la boxa (Pla de xoc). La solució ingeniosa trobada no ha estat aquesta, ha estat anar junts a una exposició sobre la boxa.

És a dir, les concessions mútues no han estat sobre el que volia l’altre sinó sobre el que no volia. Cadascú accepta eliminar allò que més molesta a l’altre. Què és el que més molesta a la CUP? Artur Mas, en la mesura que l’etiqueta de pretesament representant de les retallades, les manipulacions del procés i amic de corruptes podia destruir el seu capital polític. Passem a Mas (CDC), aquí és on la nostra ignorància d’espectador queda més de manifest i on fallem. Què és el que més molesta a Mas (CDC), què li fa més por? Haver-se d’enfrontar al unionisme i als poders de l’Estat amb un govern dèbil, inestable que no et permeti fer front als atacs que vindran.

Solució: accepto la retirada de Mas, però has d’acceptar eliminar la inestabilitat i, per tant, incorporar-te d’alguna manera al govern i compartir les decisions.

Confesso la meva admiració, sempre m’havia mirat, dins l’estratègia col·laborativa en la guerra dels sexes, barreges dels gustos de cadascú; però aquí el senyor Mas (suposo) és capaç d’aprofundir en el joc, adonar-se de les relacions lògiques implicades, i proposar unes concessions mútues sobre la base no dels gustos, sinó dels disgustos. I la CUP la capacitat de entendre-ho de manera immediata. Saviesa per ambdues bandes. Chapeau!

El gran punt fort del senyor Mas, en les diverses cruïlles, ha demostrat ser la seva capacitat de pensament dialèctic. El punt fort de la CUP ha demostrat ser la força del debat interior i avançar en el difícil joc entre ètica de la convicció i ètica de la responsabilitat. Vegeu Les dificultats en les negociacions entre JxSí i la CUP són objectives i no deriven d’una mala fe dels seus actors.

Felicitem-nos!

Aquestes dificultats tenen a veure amb el problema de les contradiccions i la dialèctica. N’hem parlat tant a Eh CUP!! eh CDC!! que no ens trobem en el dilema del gallina. com a Les dificultats d’un acord CDC – CUP.

Suposarem un exemple tècnic per exemplificar-lo i treure-li una carga emocional que sovint no ens deixa pensar racionalment. Suposem que volem obtenir un bon vi, diem-ne I.

Per obtenir aquest bon vi (I) determinem, després d’àmplis estudis, que calen dues condicions, deim-ne GS (gir social) i GU (govern unitat independentistes). Ara bé, per obtenir GS cal (¬M) reduir al mínim la presència en lloc destacadíssim del factor M ; però per obtenir GU cal (M) la presència en el lloc més destacat del factor M.

És a dir, tenir present els aspectes p, q, r, s de la realitat ens porta a afirmar ¬M per obtenir I; però tenir presents els aspectes a, b, c, d de la realitat ens porta a firmar M per obtenir I. Tanmateix la realitat està formada tant per p, q, r, s com per a, b, c, d. Per tant, tenim M i ¬M. I aquesta és una contradicció objectiva, no inventada, derivada d’un objectiu complex que comporta una diversitat de condicions.

Ara bé, no per això renunciaríem al bon vi. Segurament, li donaríem voltes i voltes i finalment trobaríem una solució superadora de la tesi i l’antítesi, la síntesi. I una mica d’optimisme: a Hegel, fins i tot, la síntesi ens portaria a un vi d’una qualitat de nivell superior i insospitada abans de la crisi.

Quins són aquests aspectes p, q, r, s … a, b, c, d de la realitat? Tenen punts de contacte? Fins a quin punt demanen M o ¬M?

Podem agafar el raonament de J. S. Mill en defensa de la llibertat humana, i partint de l’última conseqüència del seu raonament, la lliberta d’associació per assolir un objectiu, negar aquesta última i anar retrocedint de manera estrictament lògica per Tollendo Tollens, fins negar tota la llibertat en l’àmbit de l’objectiu prohibit.

Si passar a construir la independència des de la pròpia sobirania és un delicte, una vulneració de la llei i de la Constitució, resulta clar que la llibertat l’associació entre individus per assolir aquesta independència s’ha de prohibir i, així,  passar a il·legalitzar els partits independentistes, CDC, ERC, CUP, … i les entitats com l’ANC, Omnium, …. Si neguem aquest dret d’associació que deriva del dret d’expressió, resulta també conseqüència lògica prohibir la llibertat d’expressar i publicar opinions favorables al delicte i tancar diaris com l’Ara, el Punt Avui, VilaWeb,…. Si neguem la llibertat d’expressar la independència que es fonamenta en la llibertat de consciència, arribarem finalment a la conseqüència lògica d’haver de prohibir la llibertat de pensar i de sentir, almenys en aquest respecte. Podríem afirmar, fins i tot, que si les autoritats competents no prohibeixen tot això, estan prevaricant.

Aquesta és simplement una qüestió de lògica que posa en evidència les contradiccions internes i els dèficits de la Constitució del 78 ; però indica una deriva mental que es manifestarà en fets quan la contradicció, a través del repte independentista, es presenta en al realitat. La posició dels partits espanyols del Règim porta a una deriva autoritària i antiliberal de la societat espanyola, els seus partits i l’Estat;  obre el camí a grups i idees d’extrema dreta. Un altre símptoma d’aquesta deriva lògico-autoritària és la negació de fet, per part dels partits del Règim, de l’Estat de dret a partir d’una errònia concepció de l’Estat de dret, i la seva utilització fal·laç, per situar-se com a Estat absolutista. La deriva cap a l’absolutisme del Reino de España. Caldrà començar a pensar en aquest escenari advers i en una acceleració de la pèrdua real de llibertats a Espanya, amb permís de la UE.

Analitzàvem a Ara la guerra dels sexes entre CDC i la CUP. la relació en què es trobaven CDC i la CUP. Si efectivament aquesta relació és la de la guerra dels sexes podem dir-ne algunes coses.

Agafem l’exemple més utilitzat per visualitzar-lo: Es tracta d’una parella que ell vol anar a la boxa i ella al ballet i que hi volen anar junts. Les propostes d’acord van en la línia d’anar un cop a la boxa i el següent al ballet o alternativament i procurar que a ambdós no els resulti tant desagradable la preferència de l’altre. Ara bé, en aquesta proposta, es fan les dues coses, es va al ballet i es va a la boxa.

Si ho apliquem a la situació entre CDC i la CUP això vol dir que efectivament es vota Artur Mas com a president i que efectivament es desobeeix, es democratitzen les institucions, es reverteixen les privatitzacions i s’implementen polítiques anti-austeritat, a poder ser simultàniament.

No pot ser allò de voteu-me i llavors passeu a l’oposició i voteu NO a tot. La concessió ha de ser real, mútua, controlable i desenvolupada en el temps. Fins el punt que els èxits derivats de la concessió mútua han de portar a una reducció de l’aversió mútua a les preferències de l’altre.

Aquesta és una anàlisi purament formal, anem a aprofundir-hi en la seva concreció material.

Són compatibles en la seva dialèctica real les dues posicions?. És a dir, és compatible una Generalitat presidencialista presidida per Artur Mas amb la democratització i les polítiques anti-austeritat?.

Recordem les anàlisis de Max Weber. L’existència i necessitat de líders plebiscitaris (individus carismàtics que els altres creuen que posseeixen facultats no comunes) només manifesta la impossibilitat d’una democràcia real (govern del poble) en les societats modernes. En la democràcia real de l’Atenes clàssica, per contra, per protegir-se de possibles candidats a líders, tenim la figura de l’ostracisme. Mas hauria d’abandonar la idea de lider carismàtic.

Un programa de xoc contra la pobresa i per revertir l’extrema desigualtat on ens han portat, Som un dels països amb més desigualtat de la UE, no és possible sense una reforma fiscal d’increment d’impostos a les classes posseïdores que ens porti a una pressió fiscal propera a la mitjana de la UE. La República catalana, amb el nivell de despesa actual i dèficit zero, no es trobarà els 16.000 milions d’euros del dèficit fiscal sobre la taula perquè aquests només existeixen sobre la base de l’endeutament de l’Estat espanyol. La baixa pressió fiscal a Catalunya fa impossible l’estat del benestar. Deixant de moment de banda la desobediència, està disposada CDC a revertir les desigualtats amb una reforma fiscal?. Sembla que no, o que no s’adonen de la situació: el mateix senyor Mas ha declarat que la Catalunya independent podria rebaixar impostos. Els sectors liberals propers a CDC no fan una anàlisi correcta de la situació i, de moment, no semblen disposar de les eines intel·lectuals necessàries per enfrontar els reptes, en termes de justícia social i democràcia, d’una República catalana en el context d’una UE austeritària.

Com ja dèiem en un apunt anterior, Lluny del cinisme, «Distingirem entre esquerres, dretes i extrema dreta. L’actitud d’esquerres la caracteritzarem com de confiança en l’ésser humà, la gent d’esquerres pensen que “l’ésser humà és bo, és la societat que introdueix la maldat”. L’actitud de dretes la caracteritzarem com de desconfiança en l’ésser humà, la gent de dretes pensen que “L’ésser humà és dolent, és la societat que ha de contenir aquesta maldat”. Ara bé, tant dretes com esquerres estan disposades a veure què passa, a resoldre el seu conflicte pacíficament, amb raons. Una altra cosa és l’extrema dreta (a Plató representada per Trasímac) aquests no creuen en les raons, només en la força i en el dret dels forts sobre els dèbils, pensen que el concepte de justícia és un invent dels dèbils per perjudicar els forts.»

Fins avui mateix no hi ha proves clares i definitives a favor d’una de les dues posicions. Això provocarà oscil·lacions cícliques de les societats al voltant d’aquestes posicions. Quan s’imposa una de les dues posicions, les seves mancances resultaran més clares i evidents i portaran els individus més lúcids a denunciar-les, iniciant així un moviment cap a la posició contraria.

Això no treu que el pensament de dretes sigui instrumentalitzat i potenciat pel poder, ja que els individus que detenen els diversos poders socials estaran especialment interessats a l’hegemonia del pensament de dretes, donat que en la mesura que aquest quedés en qüestió, quedaria en qüestió el seu poder com a causa dels mals. Caldria canviar les institucions socials de les quals ells en són els beneficiaris per status i poder.

Concretament l’hegemonia social del mercat capitalista defineix, vulguem o no, una societat de dretes que obliga els individus que hi participen a pensar i actuar d’acord amb l’imaginari de dretes. Ho explicàvem a Ser de dretes i liberal, avui, no és gaire racional.

Què pot voler dir avui en el context de la crisi austeritària un desplaçament a la dreta com el que detectàvem pel Principat en l’apunt anterior?

Ja dèiem en un apunt anterior, La ciència econòmica que necessitem., que la investigació científica comença per les hipòtesis i que les lleis científiques no es poden extreure inductivament de la observació, que no és possible observar res sense hipòtesis prèvies.

En general, i deixant de banda la mala fe, les enquestes que surten als mitjans de comunicació, també les del CEO, són opinió. L’opinió no és coneixement. Pot molt bé ser cert que “jo opino que la Terra és plana”.

I això és així perquè no utilitzen per a les seves observacions hipòtesis científiques; utilitzen, més aviat, certes nocions del sentit comú que com a tals són vagues i ambigües: el significat d’aquestes nocions té un ampli camp de variació i no sabríem dir amb precisió quina és la seva extensió, fins a on són aplicables. Els resultats han de ser també, doncs, afirmacions vagues i ambigües pròpies de la opinió i sense base científica.

No serveixen, doncs, per a res des del punt de vista del coneixement?. Són opinió i l’opinió no és ignorància absoluta. L’opinió se situa entre la ignorància i el coneixement segons Plató. El coneixement que poden contenir s’hi troba amagat i no es pot extreure sense teoria científica.

Agafem per exemple la pregunta de l’enquesta del CEO que comentàvem en l’apunt anterior: “Què creu que té més importància a l’hora de decidir el seu vot en les properes eleccions al Parlament de Catalunya?”. Les diverses respostes estableixen classes d’individus que, tanmateix, difereixen àmpliament en altres característiques especialment importants.

I la correlació inversa de la variabilitat d’aquesta resposta amb la variabilitat del suport a un estat independent, no serà producte d’alguna d’aquestes característiques subjacents?

Tenim les nocions teòriques adequades per aclarir tot això? Si més no, podem intentar hipòtesis explicatives de la correlació?. Hipòtesis que desprès puguem sotmetre a comprovació.

Tal com veig les coses hi ha tres grans línies de pensament crític en la filosofia occidental que apunten als mals de les societats modernes.

El liberalisme critica les cadenes que subjecten l’individu a les pròpies construccions humanes, la subordinació de l’individu a entitats abstractes que impedeixen el desenvolupament individual. Coses com l’Estat, la nació, la cultura, la religió, el matrimoni, la moral, … si les construïm amb un objectiu mes enllà de l’individu. Critica la usurpació de la llibertat individual per les institucions socials.

El marxisme critica les condicions socials que impossibiliten la llibertat, el desenvolupament individual, per més que ens hàgim alliberat de les cadenes que detectava el liberalisme o precisament per les conseqüències de les insuficiències de la llibertat individual proposada pel liberalisme. Hi ha una classe social, que deté el poder a traves del diner funcionant com a capital, que impedeix la llibertat real de la resta d’individus, els situa en realitat com a sense llar (oikos), i aboca la societat a la barbàrie.

Nietzsche a través del concepte de nihilisme critica l’home occidental, un individu ressentit, tancat en ell mateix (l’home del mercat), buscant suports externs per poder viure, que només actua reactivament, abocat a la debilitat de la voluntat i d’aquí a una por a la vida que és incapaç de viure creativament.

Tanmateix quan demanem a aquestes filosofies per propostes en positiu, per solucions, totes elles mostren grans silencis. Detecten les malalties, però els manquen els remeis. Els manca una visió clara del bé de l’individu i del bé social, una visió clara de l’individu i la societat que cal construir. Potser en això cal anar a buscar les línies de sortida en la filosofia clàssica i en el budisme.