Andreu Loncà i Marcel Fité escateixen el sentit pregon dels poemes d’Alfabet de l’ombra a Lectura, el suplement dominical del diari Segre, i al diari Pirineus Digital. Ho podeu llegir aquí:
Ressenya d’Alfabet de l’ombra a Lectura
Ressenya d’Alfabet de l’ombra a Pirineus Digital
Víctor Obiols – Epíleg del llibre Alfabet de l’ombra (Pagès Editors, 2023):
Crec recordar que era el francès Yves Bonnefoy (poeta, per cert, citat per Graell en el seu recull) que deia que la veritat de la poesia no és en l’afirmació, mal que sigui eloqüent, d’un bell pensament o un sentiment, sinó en l’experiència d’una realitat més enllà d’allò que els mots, els mateixos que estan enclosos en el pensament o en el sentiment, poden dir-ne. I no es tracta d’una pràctica puntual. El poeta, que viu la fascinació del llenguatge, opera com aquell qui rasca pedra foguera i n’obté espurnes. Joan Graell està en possessió de la llengua, i ha encetat una aventura prometedora. Jo desconec el procés que ha portat l’autor fins aquí. Algun dia potser ho sabré. El que sí sé és que ja amb Aiguafoc (Bancal, Roca, Faune) vaig parar l’orella (i l’ull, i tots els sentits) perquè tenia la clara consciència de descobrir un poeta. Amb aquell llibre Graell es va posar, com qui diu, de llarg, i, per dir-ho amb una banalitat —que vol ser amable—, entrant per la porta gran.
Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies)
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias
Epíleg de Josep Borrell
Lleida: Pagès Editors i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2019
Poetes de Ponent. Antologia (De la Renaixença als nostres dies) és un llibre que té un doble valor. D’una banda, hi ha el valor del gaudi poètic, purament literari o estètic, que comporta la lectura dels poemes dels 74 autors seleccionats. De l’altra, cal no oblidar l’interès didàctic d’aquesta obra, i el seu valor acadèmic i historiogràfic. Les 55 pàgines de la introducció dels antòlegs i les 32 pàgines de l’estudi de Josep Borrell, que clou el llibre, aporten arguments, dades, consideracions i criteris que ofereixen una visió amplíssima del panorama de la poesia a les terres de Ponent, de la seva evolució des de la Renaixença fins al temps actual i de la seva contribució, amb noms que ja formen part del cànon de la literatura catalana, a la modernització de les nostres lletres, sobretot en l’etapa de la postmodernitat, que a Catalunya, com sabeu, s’inicià entorn dels anys 60 del segle passat.
Jaume Pont i Jordi Pàmias, a qui l’Institut d’Estudis Ilerdencs va encarregar l’edició d’aquesta obra magna (860 pàgines) escriuen, a la introducció, que la intenció d’aquesta antologia no és programàtica ni estètica, tampoc no és temàtica o de tendència, i en cap supòsit no pretén aglutinar adscripcions partidistes o dogmàtiques. El seu veritable interès a l’hora de confegir-la, ha estat el de «configurar una antologia panoràmica oberta, de caràcter històric, eclèctic i de qualitat». Aquí cal fer un incís per lloar la iniciativa de la Diputació de Lleida a l’hora d’impulsar, per mitjà de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, aquest projecte admirable: sense el seu suport i finançament, segurament un volum tan ampli i rigorós com aquest no hauria arribat mai a les llibreries. No ho dubteu: aquesta antologia serà, ja ho és, de fet, una obra de referència de la poesia a les terres de Ponent.
Article d’Andreu Loncà, publicat el diumenge 14 d’abril al suplement Lectura del diari Segre, en què fa una reflexió entorn del lliurament del premi de contes Vent de Port de Tremp, que enguany ha celebrat el seu 25è aniversari, al qual va assistir com a finalista, i que inclou, de passada, una ressenya crítica del llibre «Cròniques d’un nu pintoresc i altres narracions», que aplega els 15 relats seleccionats —inclòs el seu— en l’edició de 2018.
Podeu llegir-lo també aquí
Mauricio Gil Cano, president del jurat del VII Certamen Internacional de Microrrelatos Cardenal Mendoza, ha escrit una valoració del meu microrelat El delirio del mundo, i de la resta de microrelats premiats, a l’article «Número mágico» publicat a La voz del sur.
Podeu llegir-ho aquí.
Mauricio Gil Cano
Mar Fontana ha publicat una ressenya esplèndida del llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune a Núvol, el digital de cultura.
Podeu llegir-la aquí: Ressenya d’Aiguafoc a Núvol
Il·lustració: Ramon Berga
Martí Sales – Epíleg del llibre aiguafoc · bancal, roca faune:
Què teniu entre mans? Un enfilall de tres mil vuit-centes tretze paraules negres sobre blanc que prèviament havia estat un conglomerat d’uns i zeros en cent quaranta-set kilobytes. Què han estat escrutant els vostres ulls atents com el voltor cerca despulles o el rierol glaçat es descabdella a la primavera? Versos, poesia: un artifici, com el plàstic, el lleixiu, la bomba atòmica o la metafísica. No es troba a la natura, no és orgànic ni fill dels nuclis estel·lars. Ve de l’home, d’un de concret, d’en Joan Graell, d’un paratge —el Prepirineu— i d’una topada fèrtil: la d’ell amb la seva circumstància, que és geogràfica i tel·lúrica però acabarà sent existencial, amorosa, espiritual.
Il·lustració: Ramon Berga
Vicenç Llorca – Pròleg del llibre aiguafoc · bancal, roca faune:
Joan Graell va néixer a Cambrils, comarca del Solsonès, el 1971 i està vinculat a l’Alt Urgell, on viu (concretament a Organyà amb estades a Gavarra, un nucli de població de Coll de Nargó) i treballa (a La Seu d’Urgell) en el moment de redactar aquestes línies. La dada no és endebades. La seva poètica es fonamenta en una visió lírica de la muntanya que pren el territori esmentat com a obrador de paraules i d’imatges poètiques. El seu poemari anterior, Llibre del vesc (Edicions Salòria, 2009), ja ho preludiava, però ara amb la publicació d’Aiguafoc: bancal, roca, faune pren una rellevància i una unitat alhora remarcables. Estructurat en dues parts («L’arrel i el vers» i «Roca emergida»), el llibre projecta una mirada sòbria i emocionada sobre l’origen mateix dels elements. Heràclit ho va escriure fa molts anys i sembla com si la poesia mateixa no s’hagués mogut de la captació del flux i les contradiccions de la natura. El joc de termes oposats del títol n’és prou eloqüent: l’aigua i el foc, elements antagònics, units en una paraula que els tracta de reconciliar.
Tràiler del llibre aiguafoc · bancal, roca, faune
musica: Arnau Obiols | imatges: Ramon Berga | veus: Joan Graell i Anna del Río | producció: REC Produccions Audiovisuals del Pirineu
Veure tràiler aiguafoc · bancal, roca, faune
A aiguafoc · bancal, roca, faune la visió lírica de la muntanya que caracteritza la poètica de Joan Graell pren una rellevància i una unitat alhora remarcables. Estructurat en dues parts («L’arrel i el vers» i «Roca emergida») el llibre projecta una mirada sòbria i emocionada sobre els elements que configuren l’espai de la muntanya en una gradació de la natura matèrica a la natura mítica.
Quan desplega la seva veu, el poeta crea un ecosistema propi, un espai o tensió que s’obre per confirmar i separar roca i núvol, ocell i tret, home i camp obert. El seu vers és el vincle que beu del sotabosc de l’entorn i de les seves cabòries per poder tirar amunt i fer-se flor, poema. En Graell és el faune, la bèstia entremig, l’home sensible dintre del bosc. El mèdium que furga. La muntanya el crida i ell rep l’embat com una pregunta que només pot respondre escrivint.
[Del pròleg de Vicenç Llorca i l’epíleg de Martí Sales]
Ressenya de Llibre del vesc, escrita pel poeta Vicenç Llorca i publicada al número 604, d’abril de 2010, de la revista Serra d’Or:
Joan Graell, poeta nascut a Cambrils (Solsonès) el 1971 i afincat a Organyà, és autor de tres llibres de poemes publicats en editorials pirinenques: Un llapis com el vent (Garsineu, Tremp, 1997); Memòria de les pedres (Garsineu, Tremp, 2002) i Afrau (March, Vallbona de les Monges, 2005). Ara, quatre anys més tard, dóna a conèixer Llibre del vesc (Salòria, La Seu d’Urgell). Es tracta d’una obra pregonament pirinenca tant en la forma com en el fons. Així, l’edició compta amb la col·laboració d’un artista destacat del Pirineu: Philippe Lavaill, que ha il·lustrat molt bellament les pàgines interiors. I un pròleg signat conjuntament per Clara Tarrida i Toni Romero.
Allò més destacat és la tematització del bosc com espai que capta i orienta la mirada poètica. Ara bé, convé precisar que aquest acostament a la natura no té un caràcter descriptivista ni decoratiu. Es tracta de l’ànima, de la mateixa ànima del poeta que es projecta en el bosc fins a trobar en el vers un moment d’humanitat. D’aquesta manera, tenim la pedra representada en els dolmens; els arbres, els ocells i, sobretot, el vesc, com a símbol inequívocament bosquetà que dóna títol al conjunt.
Llibre del vesc
Joan Graell i Piqué
Il·lustracions de Philippe Lavaill
Edicions Salòria. La Seu d’Urgell, 2009
El més destacat de Llibre del vesc és la tematització del bosc com a espai que capta i orienta la mirada poètica. Aquest recull explora, amb una perspectiva muntanyenca, els temes preferits del poeta: l’amor, la mort, la solitud, el desig, la misèria, l’oblit, la transcendència… En cada poema, la terra, els elements de la natura i els astres són un referent, però també una eina de la qual se serveix per a expressar els seus sentiments i inquietuds. Aquest acostament a la natura no té un caràcter descriptivista ni decoratiu. Es tracta de l’ànima, de la mateixa ànima del poeta que es projecta en el bosc fins a trobar en el vers un moment d’humanitat. D’aquesta manera, tenim la pedra representada en els dòlmens; els arbres, els ocells, els astres, i, sobretot, el vesc, com a símbol inequívocament bosquetà que dóna títol al conjunt.
Il·lustració: Ramon Berga
Il·lustració: Ramon Berga