última ronda

ELVIS COSTELLO
Almost blue (1981)

Almost blue
Almost doing things we used to do
There’s a girl here and she’s almost you
Almost all the things that your eyes once promised
I see in hers too
Now your eyes are red from crying

Almost blue
Flirting with this disaster became me
It named me as the fool who only aimed to be

Almost blue
It’s almost touching it will almost do
There’s a part of me that’s always true…always
Not all good things come to an end now it is only a chosen few
I’ve seen such an unhappy couple

Almost me
Almost you
Almost blue

http://www.youtube.com/watch?v=QF0vwW-Hct0&feature=fvw

EELS

Novocaine for the soul (1996)

Algú ha sabut crear la novocaïna per a l’ànima? per al cos sembla que sempre ha estat blanca… i per a l’ànima, serà negra? O tan sols una pols estel·lar que ens empassem del cel estrellat…? *
“La vida és dura i jo també ho sóc, és millor que em donis alguna cosa perquè no mori… la vida és de color blanc i jo sóc negre, Jesús i el seu advocat tornen, oh estimada! estaràs aquí abans que desaparegui pulveritzat?” (EELS, s.XX)

Vegem: http://www.youtube.com/watch?v=6nBOROExwE0

*Aquesta cançó ha estat triada per la seva música però com que hi ha un cantant que expressament diu una lletra, aquesta no la podem obviar…

FOO FIGHTERS
Big me (1996)

Els cotxes no s’aturen, els nois creuen el carrer amb un caramel que se’ls desfà a la boca i arrepleguen la cartera de l’escola en un portal abandonat, una dona parla pel mòbil asseguda al seient del seu cotxe negre i fa negocis internacionals, i la veritat és que tan sols vull fer-me gran i feliç com una bombolla de dubble bubble en aquesta metròpoli de petits individus de ciutat. I si l’optimisme fos aquesta cançó?

Vegem: http://www.youtube.com/watch?v=GhfWzCPRPtg

NIRVANA
MTVUnplugged (1994)

Què més hauria de ser?
Tot són excuses.
Què més hauria de dir?
Tothom està content.
Què més podria escriure?
No hi tinc cap dret.
Què més hauria de ser?
Totes les excuses.
Al sol sento que sóc algú.
Al sol…
M’agradaria ser com tu,
fàcil d’entretenir
i trobar la meva ració de sal.
Tot és culpa meva,
n’assumiré tota la culpa,
vergonya d’escuma marina.
Cremades de foc amb cremades de gel,
ennuegant-me amb les cendres del seu enemic.
Al sol, al sol sento que sóc algú.
Tot són excuses
tot són excuses…

Vegem: http://www.youtube.com/watch?v=2oAF3UdSJ1k
Què més hauria de ser?
Tot són excuses.
Què més hauria de dir?
Tothom està content.
Què més podria escriure?
No hi tinc cap dret.
Què més hauria de ser?
Totes les excuses.
Al sol sento que sóc algú.
Al sol…
M’agradaria ser com tu,
fàcil d’entretenir
i trobar la meva ració de sal.
Tot és culpa meva,
n’assumiré tota la culpa,
vergonya d’escuma marina.
Cremades de foc amb cremades de gel,
ennuegant-me amb les cendres del seu enemic.
Al sol, al sol sento que sóc algú.
Tot són excuses
tot són excuses…

BOB DYLAN
MTVUnplugged (1994)

L’home gras busca en una fulla d’acer
L’home prim busca en el seu últim àpat
L’home buit busca en un camp de cotó
Busquen dignitat…
El savi busca en un bri d’herba
El jove busca en les ombres que passen
El pobre busca des de fora de la finestra
Busquen dignitat…
Un cec surt d’un estat de trànsit
i fica les mans a la butxaca de la fortuna,
esperant trobar-hi una mica de dignitat…

Vegem:http://www.youtube.com/watch?v=pY7tErBvxS0

RADIO FUTURA
A cara o cruz (1987)

És un rock d’indubtable originalitat. Paradigma del que es pot fer amb les arrels del rock americà i el tempo llatí. Santiago i Luis Auserón van aconseguir lligar una lletra sobre l’ambivalència del sentiment amorós amb una música que bevia de les fonts ibèriques per arribar a una simbiosi que poques vegades ha arribat -com en aquesta cançó- a la naturalitat de la lírica de tipus tradicional cantada. El tema pertany al seu millor disc: La canción de Juan Perro (editat a Barcelona per Ariola Eurodisc).

Vegem: http://www.youtube.com/watch?v=N27HNydKQoo&feature=fvw

VÍCTOR BOCANEGRA
Bloc de lírica dura (Barcelona, 2005)

Víctor Obiols -el poeta al piano- i la lletra de Pepe Sales -“Passió, acció, sóc jo!”- en un dels clímaxs sonors i lírics del millor disc dels darrers anys a les nostres contrades d’hores blaves pregones… i fragments del segle XX, rebuigs de l’ànima, Benn i l’estiu de Trakl, la Vallclara on conflueix l’expressionisme de barriada i els tombs per l’Arca Plena.

                  (…) He vist com un llop menja guineus… M’he vist com un vell que mai no dorm… ¿Què hi fa un home vell a la Parada
                       si no esperar amb temps la seva mort?… 

BALLAD OF A THIN MAN

BOB DYLAN

El gran Dylan, el mestre, l’amic desconegut i irreverent que porta tants anys com voltes la ruleta de la taula major de qualsevol casino. En aquest tema dóna conversa a un home desesperat, magre i sofert en moltes batalles contra la solitud. Hi ha una aparició? Es dirigeix a si mateix? És més real l’espectre Mr Jones que Mr Dylan, el jueu errant? De tots els seus blues aquest és el que repercuteix amb més fermesa a la meva memòria rodant per laberints estranys.

CANÇÓ D’AMOR 101

QUIMI PORTET (1999)

Una cançó d’amor definitiva. Després de les 100 anteriors vomitades a les ràdios d’arreu, tan sols restava la definitiva, oh cels!, la que anul·lés les precedents. L’amor a una petita noia, de mel, reduïda als complements auxiliars del seu cor de nina ensucrada. Portet porta la lletra al minimalisme hedonista del cos i les extremitats de la noia X en qüestió. Sí, és cert, ja ho sé!!!, que l’autor es refereix a una noia inexistent -les 100 cançons també ho feien- és per això que ja no es fan cançons d’amor? o si se’n fan són totes falses? o si…??? Prou! escoltem la música d’amor a una petita noia, de mel, reduïda als complements auxiliars del seu cos menut i les extremitats de la noia X en qüestió… 

BEVENT PASSAT

UMPAH-PAH (1991)

És la cançó que el grup gironí va escollir com a carta de presentació al públic dels Països Catalans. Era el senzill que sonava a la ràdio dels joves. Adrià Puntí assajava un reggae amb apunts de pop; fins aquell any, el rock català era massa monòton i previsible. Amb aquest disc, amb aquest tema, ompliren les orelles dels joves -i no tant joves- que demanaven allò tant difícil d’aconseguir: descobrir un grup original, amb estil propi, amb lletres imaginatives i d’alta concentració poètica. Adrià Puntí sorprenia pels seus crits melòdics, la banda semblava un grup estranger -és que tocaven soul, blues, jazz, rock- pel seu nivell de competència musical. La lletra parlava de borratxeres? música de diumenge al matí? Els Umpah-pah van trencar la monotonia del rock en català.

LA ESTATUA DEL JARDIN BOTANICO

RADIO FUTURA (1982)

És una gran cançó. Més enllà de fets incontestables i alhora immediats, Radio Futura és per múltiples motius un gran grup –  per trajectòria musical, pels discos editats, per l’actitud artística i professional, pel nivell de composició literària i musical… Aquesta cançó va ser una revelació per una gran part de persones inquietes, despertes, voluntarioses. Entre la natura artificial d’un espai urbà, el jo poètic es debat entre la serenor i la determinació vital d’arribar al moviment, l’acció, la vida amb els altres.

ROCK THE CASBAH

THE CLASH (1982)

En una plataforma petrolífera d’algun dels molts deserts d’Aràbia, The Clash portaven la ràdio-clash poderosa del seu rock a la kasbah. I al xèrif no li agradava que toquin rock a la Kasbah. No els ha agradat mai als governants que es toqui rock a les "seves" propietats…

THE THE
Mind bomb (1989)

Cançó inclosa en el disc Mind bomb (1989), editat per CBS/ Sony a la Gran Bretanya. El cantant Johnny Marr presumeix de rostre pàl·lid i posat de noi il·legal. Una cançó intemporal, folk de rock harmònic… El disc acústic britànic per excel·lència dels 80. Ens parla de la “right population”, estúpidament polititzats però correctíssims. Bah! Tu i jo xiuxiuejem “open your lives, open your imaginaaation…”. Ara tu amb l’harmònica, sí, bé,Bé, BÉÉÉ!!!!!

EELS (1996)

És una gran cançó. Adrenalina i èxtasi final. És del gran compositor, intèrpret genial, l’autoanomenat E -el músic- Comença suau, uns teclats d’altre món, una explosió final. No us la perdeu, les coses bones no se’ns passen pel davant i quedem igual. No. És l’energia… Alguns encara busquen una il·lusió, una, encara que sigui mitja-una, una perfeta i rodona. Aquí n’hi ha una. EELS!

CLAMPDOWN

CLAMPDOWN

The Clash (1979) Cançó inclosa al seu millor disc, "London calling". El professor dóna consignes als alumnes avorrits; no n’és conscient però també treballa pel sistema…