ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Arxiu de la categoria: COLLABORATIONS

EXPLICAR VALÈNCIA EN 91”

Deixa un comentari

Una sintètica explicació per a anglosaxons. Malgrat tot, trobe, que certes referències d’enquadrament polític són sobreres. Hom pot entendre-les pel suposat receptor, però li’n calien?

01. Explica que és un assentament de segles. Ço és: Síntesi de geografia i d’història urbana. Tradicionalment de tracte. Pactista ?

02. Se’n va a un dels punts claus de tota l’arquitectura gòtica com és el trànsit entre mur i columna salomònica que va des de la Llotja de Palma a la de València: Punt cabdal i mestre de l’arquitectura catalana de tots els temps.

03. Se’n va al Mercat Central com a centre d’intercanvi de la societat civil. Apunta sobre la mega-complexa estructura fèrria (obra de Soler i March & Guàrdia i Vial) que embolcalla tot l’edifici central i s’adreça vers la cúpula com a confluència de tota la sorprenent coberta, que  explica el Modernisme.

04. S’endinsa a la peixateria que és un tros entranyable i residual del cul del mercat.

05. Explica el seu pas matiner per l’escola d’arts i oficis. De tanta tradició entre nosaltres com a tret de civilització. Situant-la en el segle XVIII: tot dibuixant el motiu de les tres gràcies que es repeteix, ça i lla, estès per tota la ciutat des dels romans fins Valdés.  

06. Es deixa caure a dinar a ‘El rall’ de l’amic Bernat d’Alzira, a la placeta de l’om.

07. Acudeix al Palau de l’Òpera (de les arts i les ciències). S’incardina ell mateix dins d’aquesta tradició.

08. Un palau de l’òpera que té el cine l’imax i vol ser molt més que un teatre. 

09. Conserva el disseny …..ve a dir.

10. Un espai projectat que calia que fos atractiu.
.
.
.
.
VOS DEMANE:
Branding i Marketing d’aquesta mena: ens va bé, o no?

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 13 de novembre de 2009 per josep_blesa

ENTREVISTA A TONI MOLLÀ

Deixa un comentari

El mestre, i amic, Toni Mollà ens ho conta. Ell ho fa des del seu àmbit professional però, tanmateix, açò que ens descriu és aplicable a cada parcel·la de la vida actual. I per suposat, per a cada professió. Mostrat de manera planera.
És la visió del nostre món immergit en l’actualització permanent.
Sinó la vida seria molt avorrida, no creieu ? 

Ací vos dese aquesta interessant entrevista:

PRIMERA PART:

SEGONA PART:

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 7 de novembre de 2009 per josep_blesa

VIGÈNCIA DE NA XESCA

Deixa un comentari

Hola Xesca:

Vinc de la manifestació que hem convocat per segona vegada per facebook i pels blocs. La primera no va anar massa bé pel nombre. Aquesta segona ha estat tot un èxit. Unes 20.000 persones. Tenia una flaire de civilitat generadora de noves actituds. Transversal, autoresponsable, catàrquica i valenciana.
Canal 9 no hi era. No ens han defraudat com era d’esperar. Com a tu, ens continuen negant l’existència. Ens volen fer aparèixer deformes com si fóssem el Quasimodo de Notre-Dame de París. Tanmateix, aquesta volta, no podran mirar cap a un altre lloc. Francesc Camps és un cadàver español que els voltors de la metròpoli tentacular han usat i després llançat en benefici colonialista. L’olla bull i no té deturador. Coincidint amb això avui han emès un programa dedicat a tu a Catràdio.

Ací et dese el programa de l’Internauta. Preciós tot allò que han comentat els teus amics, especialment, la
intervenció de les teues amigues de colla: Victòria i Marieta. Una pena
la impossibilitat d’entrevistar la Roseret, haguera donat molts més detalls de gran interès sobre tu. Parlar de tu, em tenia embargat i emocionat. Les teues idees i imatges verbals em brollaven a glops. Els nervis m’atenallaven, per això em repetia. Ho sent.

Trobe molt important el trencament del silenciament a què vares ésser sotmesa ni que siga després de traspassada.

És la teua (i nostra) victòria.

Torne a repetir-te: amb tu, estem davant d’un cas semblant a Van Gogh.
Com t’agrada que diga: HO ACONSEGUIREM SEGUR……
d’on t’has tret aquesta bonica frase josepet ?

Un b7 Xesca ets entre nosaltres.

PS: ací i aquí teniu dos posts que li’n vaig dedicar.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 31 d'octubre de 2009 per josep_blesa

ATÈNIX

Deixa un comentari

L’amic Carles Subiela és un homenot de Benaguasil. Diria que és una persona de les imprescindibles. Home de la cultura i empresari d’èxit. D’aquells que tan escassegen en aquests moments en aquest país de la Santíssima Trinitat i tanta por fan als que ens volen el pitjor. Carles deixa al nu a tant d’empresari de via estreta que tem el lliure comerç perquè viuen arrecerats sota el poder establert. Tant els hi dóna de quin siga. A sopluig del suborn i tràfic d’influències. Els en fa por per la dignitat que representa: la cultura pròpia com a font de felicitat i d’ingressos.
El coneixia perquè tots dos pertanyem a l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa (IIVEE), però desconeixia la seua vessant d’activista cultural i d’home de vasta cultura. I a tomb d’això..

el dissabte, en donar el premi a l‘Ateneu Musical i Cultural del seu poble en la celebració de lliurament dels Premis Jaume I del Casal de la seua comarca (El Camp de Túria) va llegir aquest poema de collita pròpia. Fou tan commovedor i sentit que l’hi vaig demanar permís per a publicar-li-ho en aquest bloc:

ATÈNIX

Amb els anhels

de joventut,

la il·lusió

volà pels cels,

de nord a sud,

com un falcó.

 

Amb l’energia

que es desprenia

dels cors rebels,

fórem fidels

a uns idearis

humanitaris.

Si voleu continuar,…. n’hi ha més…

En uns moments

d’efervescència

d’adolescents,

de transcendència

per al país,

cresqué l’encís

 

per un món digne

que no es resigna

a veure’s mai

ple d’injustícia

ni done espai

a l’avarícia.

 

Tot ho volíem,

també la lluna

i la fortuna

que conviuríem

en un estat

de llibertat,

 

on les idees

es debatrien

sense bastons,

en assemblees

que adoptarien

decisions.

 

El governant

sempre seria

qui més sabria

dialogant,

aportant, fent

i comprenent.

 

El poble atent,

que és qui canvia

l’autoritat,

premiaria

el competent,

no el deshonrat.

 

Projecte savi

el de conviure

amb el debat

tranquil i lliure,

mai sota el glavi

del mal soldat.

 

El somni fou

tindre un país

culte i feliç,

sempre amb un nou

impuls sincer

pensat per ser

 

ric en l’herència

dels que han emprat

la intel·ligència,

la dignitat

que infon i presta

la terra aquesta.

 

Però la curta

transició,

més bé una absurda

transacció,

deixà el ramat

molt ben lligat.

 

Fins a l’extrem

que les ovelles

voten els llops

que, amb gest blasfem,

de les mamelles

roben a glops.

 

Els qui marginen,

multen, prohibeixen

i discriminen

ara reuneixen

molt de poder,

força i diner.

 

Una marea

de vots caient

al mateix sac

potser ens crea

l’ofegament

d’un atzucac.

 

Tot el país

pareix cobert

per un tapís

compacte i cert

amb un color

conservador.

 

Tot? Tot del tot?

No, ni de lluny!

Queda una instància

on creix un brot

i s’alça un puny

ple d’elegància.

 

L’aldea Atènix,

un bastió

d’independència

on no obté rèdits

la legió

de prepotència.

 

Les temptatives

més primitives

de destruir

emprant la força

no han d’alentir

a qui s’esforça

 

lluitant els dies

de cada dia,

posa energies

i l’alegria

de qui raona

com a persona.

 

Potser podran

fer que ens marginen,

molts dubtaran

entre el desmai,

mes no ens dominen

ara ni mai.

 

 

Perquè l’eixida

mai no pot ser

l’abatiment,

sinó la crida

i el ritme ver

de qui va fent.

 

Que ho tinguen clar

els assaltants!

Resistirem

perquè lluitar

és un dels cants

que més sabem!

 

Amb la mà oberta,

amb el deler

sempre sincer

que se’ns desperta

bastint de gust

un món més just.

 

No hem fet cap crim

ni som experts

en colps mesquins;

només tenim

llibres oberts

i violins.

 

Plantem batalla

amb lletra impresa

que res no es calla,

música emesa

del fons del cor

i amunt sens por!

 

La nostra vida

és l’opció

de llibertat

com a enaltida

condició

d’humanitat.

 

Amem la vida

de qui coopera,

lluita i espera

la compartida

joia en alt grau

d’un món en pau.

 

I la victòria,

la major glòria

és que perdura

l’Art, la Cultura…

El gran trofeu

de l’Ateneu!

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 27 d'octubre de 2009 per josep_blesa

Victòria

Deixa un comentari

La literatura de na Victòria és el luxe estotjat cada nit. Ella, normalment, desa els seus escrits a poqueta-nit. També, potser, és la brisa fresca de la matinada.
L’he votada perquè és la sublimació de la quotidianeïtat diària.

Els seus escrits, però, no estan orfes d’imatges, serenors i suggeriments que –ens– apel·len directament al sent-i-ment coratjoiós individual i col·lectiu.
És la veu conscient que ens relata, a cau d’orella, a cadascú de nosaltres.

El llistó desat allà dalt, al meu parer, és força delerós.

Ronda i volta, vers cercant, el contingut bellament encadellat, adreçant-se en-vers l’arrelada centralitat foucaultiana.

M’acuse: sia, possiblement, el seu primer lector i comentarista……una de les poquetes coses de la què estic ben pagat de l’internat món virtual.


TOT EL QUE SÓC

Tot el que sóc
benignament
s’escola
pels camins sinuosos
del cervell,
a cada replec flonjo i gris,
a cada somni blanc.
S’estén per la pell setinada
i el solc clivellat.
Fa punyides de dolor
al fetge i als ronyons.
Accelera el cor vermell i estriat
amb deler.

Tot el que sóc, avui,
és aquesta llàgrima
salada i dolça a la vegada…

…aquest oximoró
aquest vent que m’afua el bescoll
i el pas petit del dia cap a la fosca.

Tot el que sóc ho espero
ajocada, a recer del mestral,
darrera els núvols,
submergida a la llum irisada
del sol que se’n va,
sota la neu de març,
caprici d’un hivern 
que s’acaba. 

Tot el que sóc…
un entrellat de mots
i de vivències
és amb vosaltres.

                             El pèndol de petites oscil·lacions (2009-03-04)

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 2 d'octubre de 2009 per josep_blesa

CANADAIR-2

Deixa un comentari

Estimat Josepet:

Esper que conservis la còpia de Babalusa la medusa, o no podré acabar les correccions i publicar-la abans que acabi l’any, que és el que m’havia proposat. Necessit un ‘copy’ del darrer bocí: de la biblioteca fins al final. Són poques pàgines, però importants. La desaparició de totes les còpies d’aquest llibre dels pendrivers i de pertot, no és casual. Però ara no en puc parlar. Una abraçada nadalenca especial. B7s, xato. x


La medusa de Rubens.

Babalusa la medusa

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 16 de maig de 2009 per josep_blesa

CANADAIR-1

Deixa un comentari

Josep:

Seria molt feliç si vinguessis. Sort que hi ha més dies que llonganisses. Vàrem riure molt, la més atòmica és aquell roseret. Quina marxa. Diu que té 63 anys i no l’agafaries. És trescadora com ningú i va dur un cava sensacional. Jo en vull encarregar tot d’una perquè és l’únic que bevem. Casa nostra és com un convent, es poden tenir convidats, si no són molt exigents en qüestions d’etiqueta. Quan arregli Pollença no caldrà que compri clauganxos perquè no penjaré ni un quadre a la paret. La passada fou el menjar, perquè jo no sabia que se n’anaven el diumenge dematí. Això fou l’animalada. Vaig haver de congelar xerna fresca i moltes coses, i ahir encara feia coques amb verdura, perquè no m’agrada llençar menjar, ho trob infame. Na marieta té un nòvio italià (l’únic italià que conec que parla català, no l’hem de perdre de vista) que es va passar tot el cap de setmana fet cappelletti, però un artista, no t’ho podries creure. No sé si és per influència de Josep Pla o què, però la cuina ens agrada una cosa grossa; la veritat és que requereix una certa creativitat la cuina, perquè per fer roast-beaf com els ianquis, tan avorrits perquè no hi ha toc personal, preferesc que no hi hagi dues paelles iguals. A mi l’arròs sec em surt molt bo, però quan hi ha valencians m’estim més no intervenir. Podria prescindir de la ceba, com vosaltres. Ara, del tomàquet, com Josep Pla, em sembla una fantasmada de les seves. Jo vaig caure del llit i vaig estar molt malament, i na V. va insinuar que havia begut, però no anava per aquí la cosa. Va ser un atac d’asma terrible.

Si voleu més passeu al “Vull llegir …+”

……

Ara m’han de fer un protocol del cor, estic ben avisada. El meu metge
és molt xafarder i va comparèixer, i no va estar bo fins que no els va
haver explicat totes les meves malalties. Com a mínim em va demanar
permís per fer-ho, però jo vaig desaparèixer, no volia tenir mals
pensaments aquells dies. Les ensaïmades d’aquí (cosa rara) son
boníssimes, i t’ho diu una que no és llépola. Només menj tres bocins
d’ensaïmada a l’any, sempre d’albercocs, però ja t’avís que fan tota
mena de guarreria amb l’ensaïmada: de nous amb xocolata blanca, de
sobrassada amb mel, de xocolata amb nata… Quin fàstic. Jo n’he
inventada una, demà aniré a la pastisseria perquè la patentin. Vaig
aprendre de fer un ‘codonyat’ (ho pos així perquè no és fet amb codony)
de llimona, boníssim. Doncs bé, si en lloc de fer-lo amb sucre normal
el fas amb fructosa Santiveri, et queda com una confitura espessa, no
es pot tallar a trossos. Ideal, per farcir una ensaïmada. Hauré
inventat l’ensaïmada de llimona. Hi diu molt, perquè una cosa greixosa
com l’ensaïmada s’ha d’equilibrar amb fruita. No ho trobes, tu també?

Ara no me’n record de quin problema em parles, en tenc tants que no sé quin et vaig comentar. Un petonet. x

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 15 de maig de 2009 per josep_blesa

ARA (O MAI) CHRISTI…i més

Deixa un comentari

M’escriu el professor Ferrer i Orts tot indignat, i no sens motiu…

Apreciats amics;

Continuem treballant (i patint) per a intentat dignificar el patrimoni
nostrat. Però necessitem adhesions (individuals i de col·lectius) de
gent amb bona voluntat i, si potser, coneixement de causa.
El que ha passat a la cartoixa (i, sobretot, la resposta de les
institucions als mitjans de comunicació) és molt greu. Però, potser ací
hagen pegat en pedra.
El temps, en tot cas, ho dirà.
Si voleu fer arribar el vostre parer personal/professional/associatiu,
podeu fer-ho a LAURA SENA (Levante-EMV): laurasena2005@yahoo.es. Gràcies i, com deia el bo de Fuster (1982),
O ara o mai“.


Albert Ferrer i Orts.

Passeu al “Vull*ll llegir la resta….” N’és grossa la cosa…
En els arxius adjunts teniu els Pdf que vos aclarirà el tema.

DOMUS NOSTRA
Tranquil·litza observar com de preocupats estan els nostres dirigents i tècnics de la Direcció General de Cultura (Conselleria de Desficacis diversos) d’usar el broc gros per als seus afers i cuites, tot fent passar pel petit a la resta de tècnics i professionals…..és un descans.

DOMUS SUA
També vull felicitar la TVE en la retramissió de la Final de les 3 Mentides a Mestalla que ha connectat amb escenaris de San Mames i d’altres llocs bilbaïns per tal d’evitar de veure i sentir la xiuladissa durant l’HIMNO español que m’ha recordat el temps de Franco en la meua joventut en què retransmitien els esdeviments esportius amb un decalatge de dos minuts. M’encanta veure que hi ha societats i països exòtics -estrangers, en el sentits etimològic i proper- que no canviaran en la p..a vida.

Per això volem -i ens mereixem- tindre un NOU ESTAT EUROPEU.

Per pura HIGIENE.
<-><->

Puix això……

http://www.3cat24.cat/video/1220339

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 14 de maig de 2009 per josep_blesa

SEGREST (conte)

Deixa un comentari

                 SEGREST

 

 Era estiu, serien les set o vuit de la nit, anava pel carrer i vaig girar
per un carreró, era fosc i llòbrec. Al final del carreró es trobaven tres
captaires, cridant, parlant  assoles
sense escoltar-se i, amb paraules que jo desconeixia, em va fer por passar per
allà, llavors vaig entrar dins d’una botiga de llepolies, vaig obrir la porta i
va eixir de darrere d’una cortina una persona, que estava veient la televisió,
era un home de més o menys seixanta anys, anava vestit amb la típica camisa a
quadres de color beix i uns vaquers clars, tenia un aspecte brut i feia mala
olor.

Vaig estar mirant detingudament què hi havia per les prestatgeries fent com
si no em poguera decidir que comprar-me, fent temps per a vore si aquells dos
captaires se n’anaven d’una vegada. L’home s’estava impacientant, i jo no sabia
què fer, de sobte aparegueren dos homes molt estranys, anaven vestits de negre,
duien unes ulleres de sol d’un negre tan fosc que no se’ls veien els ulls,  el cabell curt, però el més estrany de tot era
que, tots dos, duien guants, era estiu i no era precisament un dia fred, al
contrari era un dels dies més calorosos de l’any, els dos anaven vestits
pràcticament iguals, tragueren unes pistoles, al principi vaig pensar que era
algú que em volia gastar una broma, però vaig canviar de mentalitat quan
dispararen dos trets al terra, el propietari va córrer i s’amagà dins
l’habitació d’on havia eixit, jo em vaig quedar glaçada, estava tan esglaiada
que no em podia moure, el meu cos no em responia. Un dels homes va vindre cap a
mi i ….

..SI VOLEU CONTINUAR LLEGINT EL CONTE PASSEU AL “VULL LLEGIR LA RESTA…” 


…amb una cinta em tapà els ulls, vaig intentar cridar però de seguida em
taparen la boca de manera que no podia obrir-la, i finalment em nugaren els
braços i les cames, no em podia moure, era una sensació d’impotència, no podia
fer res, no podia moure’m, finalment em tiraren amb un esprai una espècie
d’aigua que va fer que poc a poc els ulls se’m tancaren fins adormir-me,
segurament seria cloroform, és una espècie de líquid que t’adorm.

Això ho havia vist a les pel·lícules. Quan em vaig despertar estava al
terra, en una habitació quadrada d’uns deu metres quadrats, no hi havia res,
excepte una safata amb menjar que era al meu costat, la llum era encesa,  no parava de preguntar-me perquè aquells
homes m’havien segrestat, i de com de trista estaria la meua família.

Estava tan atemorida que només podia pensar en com escapar, era gairebé impossible
d’escapolir-me, per fi em va acudir una idea, vaig agarrar la forqueta i el
ganivet que hi havia a la safata, i vaig intentar fer un forat a terra, quan ja
havia començat feia estona vaig pensar que seria millor fer el forat a la paret
ja que les parets són menys gruixudes, quan ja duia una bona estona, les dents
de la forqueta

estaven molt doblegades i una se n’havia partit, i la punta del ganivet ja
no punxava ara, era redona, hi estava doblegada, vaig parar de trepanar-la,
vaig estar pensant com fugir. De sobte em vaig adonar que m’estava pixant, i vaig cridar amb veu molt alta. Es va sentir un silenci sepulcral, i a continuació s’escoltaren unes
passes, que cada vegada es sentien més a prop i més sorolloses, aleshores
deixaren de escoltar-se i una home molt alt i tes obrí la porta, va vindre cap
a mi m’agarrà del braç i em portà al bany. Durant tot el temps no em soltà ni
em llevà els ulls del damunt, arribarem al bany i em digué que només em
deixaria cinc minuts. Quan ja anava a eixir-me’n

em vaig adonar que a la esquerra hi havia una finestra, la vaig obrir, però
de seguida em vaig desanimar veient que hi havia unes reixes,
vaig pensar, sentí una veu que
em deia que em quedaven tres minuts, em vaig pujar, ràpidament vaig passar entre
les reixes, almenys per una vegada l’estar tan prima m’havia servit d’alguna
cosa, em vaig tirar al terra, per sort només hi havia uns tres metres i no em
feu molt de mal, sentí com l’home obria la porta i em deia, aquell home pareixia molt cabrejat.

M’endinsí per un túnel que conduïa a un parc, al fons hi havia uns edificis
molt alts i grans. Vaig començar a córrer molt ràpid, com mai no ho havia fet.
Aní a una carretera i em vaig adonar que l’home d’abans m’estava perseguint, de
seguida cridí a un taxi que venia, pugí ràpidament.

El trajecte durà més d’una hora,  no
sabia com ho havia fet, tot passà tan ràpidament. N’estava molt contenta, tot i
no saber perquè m’havien segrestat, em vaig estar preguntant tota l’estona. Ni
falta que em feia….

 

                                                        Meritxell
Blesa i Escriche.12 anys.  

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 23 d'abril de 2009 per josep_blesa

UNA DE CAPITANS

Deixa un comentari

El meu bon amic Albert Ferrer i Orts m’envia l’article que El Punt-PV porta des del mes d’agost sense voler publicar-li. Com patim el València CF tots dos i a més estem prou d’acord amb les crítiques que li adreça a l’interfecte, no he tingut cap inconvenient a publicar-ho. Ans el contrari: MAI EM VA AGRADAR FERNANDO COM A JUGADOR. Malgrat que bona part de l’afecció el tenia com a un semidéu. A mi per contra, sols veia que quan agafa ell l’esfèrica l’atac quedava sistemàticament aturat. Em va sorprendre que aprenguera tan ràpidament anglès quan estant a casa tenia seriosos problemes d’aprendre llengües. Ell ho féu perquè, a Mestalla, com tothom sap, la immensa majoria de l’afecció valencianista s’expressem en la llengua de Shakespeare. Sempre tan valencians. Obviar Pep Claramunt, Robert Gil i Esteve, M.A. Adorno, Daniel Solsona, Xavier Subirats i tants d’altres, em sembla una descortesia i un desconeixement fenomenal. PER CERT…com a Director Esportiu, el València no tornarà a ser qui fou mentre en Subirats no torne a comandar l’entitat.     

 

UNA DE CAPITANS

A mitjans d´agost l’ara vicepresident del VCF Fernando Gómez Colomer (Fernando, per als aficionats al futbol) es despenjava amb unes declaracions sobre Albelda, l´excapità del club de Mestalla.
En elles venia a referir amb l´eloqüència que acostuma -i que ha forjat en RTVV- que el de la Pobla Llarga era sens dubte el capità més important que ha tingut l´equip en la seua dilatada història. Apreciació que, volguera pensar, tenia com a objectiu recuperar-lo per a la pràctica activa de l´esmentat esport després de la marginació que va patir des de l´arribada de Koeman al conjunt blanc-i-negre. Perquè si David Albelda és -com assevera l´exdirector general d´esport de la Generalitat- el símbol viu de l´entitat, anem apanyats.

 

Si voleu continuar llegint passeu..al Vull llegir la resta…

 

Fernando, que no té un pèl ni de tonto (o si?), anteposà en eixes
declaracions el seu càrrec al seu orgull, ja que si el de la Ribera
Alta és tan important per al VCF, en quin lloc queda el bo de Fernando?
Ho dic perquè ell ostentà eixa dignitat com a futbolista durant un
grapat d´anys. Anys, millor dit temporades, en les que llevat de
tornejos estiuencs i algun bolo que d´altre, no tastà ni un títol ni
mig. Bé és cert que fou internacional absolut amb mereixement i que en
el seu temps el club valencianista passava per una de les seues crisis
més fortes en baixar a la Segona Divisió. Però, tot i això, no és
excusa. Fernando, atenent les seues pròpies afirmacions, és per lògica
conseqüència un dels capitans més nefasts que ha tingut el club.
En
altra ocasió hem engaltat, bé que de gaidó, la personalitat de
Fernando; justament quan fou nomenat Director General d´Esport de la
Generalitat Valenciana. I és que l´ex del VCF, com altres dels seus
companys (Giner, per exemple), els faltà temps per penjar les botes
-alguns ni això esperaren a fer- i enrolar-se en l´equip políticament
guanyador del senyor Zaplana. Al capdavall, què ha estat fins ara
l´entitat de Mestalla sinó un trampolí per a tutti quanti?
Però,
tornant a l´avui directiu, ell mai no es conformà a ser un actiu més
del PP, ja que com a jugador també tingué molt clar que ell dirigia
l´equip mentre altres corrien. Ell no estava predestinat a ser,
diguem-ne, un regidor de poble com el seu company de fatigues
esportives, que ho va ser d´Alboraia. Ell tampoc podia entrar a formar
part del VCF com entrenador base de les seccions inferiors, com altres
dels seus col•legues. Ell esperà el seu torn… I quan passà el tren
que esperava en l´estació anomenada de l´interés, d´un bot l´agafà
sense pensar-s´ho dues vegades. Camps fou el maquinista que l´acollí a
ell i a la Niurka (ves a saber quin sentiment de valenciania té aquesta
arribista!) i quan el Molt Honorable i el del barri de Sant Marcel•lí
ho acordaren, sense fer pols ni remolí, aquest darrer veié
l´oportunitat de submergir-se en les aigües tèrboles del seu València
SAD en què tan bé nada.
Perquè ell -vull dir Fernando- sap on posa
el cap. Ho ha sabut sempre. Ell vol poder, no qualsevol prebenda que
per això ha portat la batuta de l´equip quan era capità (amb pocs
resultats que recordar, com s´ha dit) i, a més, ha estudiat com altres
de la seua generació en què es mira, com Butragueño per exemple. Un
altre pardalet…
Bo serà que l´ex `10´ valencianista aconseguisca
algun profit per al club que codirigeix, a banda de renovar pagant el
que faça falta a Silva i Villa, les seues dos estreles d´actualitat. A
veure si eixa formació en els mitjans audiovisuals a l´ombra del poder,
juntament amb la seua dubtosa gestió en l´equip de la Plana, per no
esmentar la seua política ¿esportiva? al front de la Direcció General
d´Esport el duen a l´èxit que mai no pogué tastar com a capità del seu
club de referència.
Per cert, per a un servidor Albelda no
significa molt més que altres jugadors que han passat pel VCF, hagen o
no sigut capitans de l´equip. Dins del camp, l´afició mai no oblidarà a
Puchades, Claramunt, Saura o, fins i tot, a Mendieta. Jugadors que, a
més de nascuts ací majoritàriament, han pensat i parlat -tret del basc-
en valencià. Cosa que tu, Fernando Gómez Colomer, ni has fet, ni ho has
intentat, ni ho faràs. Tu estàs fet d´una altra pasta…

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 22 de març de 2009 per josep_blesa