Sí. Cada dia, de bon matí, surt el sol malgrat els núvols o els ulls humits no el deixin veure. Avui fa sol i la seva calor és cremant. Havíem oblidat que encara som a l’estiu; moltes són les veus que ens voldrien fer creure que l’escalfor del sol no tornarà, que hem perdut el
No podem viure eternament, ni les dones com tu que voldríem que mai no ens deixéssiu poden fer-ho. I malgrat saber-ho la teva mort ens ha commogut, estimada Montserrat Abelló. Has viscut els temps més durs de la nostra història, els de la recuperació de les nostres Institucions i el de l’ambició invencible dels
Digué Gunter Grass que els alemanys només ploraven quan tallaven una ceba. Digué també que la ceba no té os, no té pinyol, que es feta de capes que se superposen . L’home és fet de capes, com la ceba que quan es talla fa plorar. Quan “la Sexta” em demanà fer-me una entrevista
Ella no entén ni un borrall de futbol i malgrat el risc de la incoherència el Barça forma part del seu imaginari nacional. Sabia que el F.C.Barcelona era considerat més que un club però no fou fins als anys daurats dels entrenadors Guardiola i Vilanova que ella l’introduí al seu imaginari potser perquè el
Ressona una cançó per l’aire, de falsa innocència, d’intenció no amagada, la canta una dona de què els homes admiren la seva bellesa inaccessible i les dones la seva llibertat transgressora. La cançó havia estat censurada l’any 1950, era part d’una revista musical, quan un any més tard s’edità totes les ràdios del país
Benvolgut President, aquest escrit és difícil i dolorós. T’he respectat tant…, mai no he dubtat de la teva integritat moral, en els anys que t´he conegut mai no hi hagué un símptoma de feblesa en el teu concepte ètic de la política i el polític. Quan he conegut la declaració que has fet pública, per
D’ell digué Salvador Espriu: “Jo donaria tota la meva obra per un sol vers de Vinyoli”. Joan Vinyoli, 1914-1984.
Avui celebrem els 10 anys dels blocs “de Vilaweb”!. Ben aviat farà vuit anys que hi vaig escriure el primer “Coc ràpid”, ho vaig fer amb el respecte i admiració que sentia com a lectora dels blocs de Mesquida, Isern i de l’enyorada “Registres particulars”. Encara em sorprèn avui el col·lectiu dels blocs-Vilaweb, una mena de reserva d’extraordinari
Quant d’amor a la llengua i quanta generositat és la vostra!. Ens heu commogut i ens heu avergonyit per no tenir el vostre coratge, decisió i força per a defensar amb tan digna radicalitat l’escola catalana. La vostra decisió, Mestre Sastre, ha estat el retret més dur que mai no s’hagi fet a la política
Verdaguer prologa amb les següents paraules el poema “Lo Pi de les tres branques”: Preguèm que sia aqueix Pil’arbre sagrat de la pàtria. Transcripció d’uns fragments de la segona edició (1946) de les Obres Completes, Biblioteca Perenne, Barcelona: Lo Campllonch té com un breçdues serres per barana,per coberta un bosch de pinsvers tot l’any com
Ha mort en Tito Vilanova i amb ell finalitza l’època d’or del F.C.Barcelona. El temps clos no és d’or per haver estat temps de triomfs sinó per haver estat el de la catalanitat oberta, desacomplexada i natural del club de futbol. Amb la mort d’en Vilanova, la despedida d’en Guardiola i l’allunyament imposat dels col·laboradors imprescindibles
El Santet l’havia advertida. “És un parany, t’atraparà”. I així va ser. Aquell primer paràgraf era com el forat d’una història que l’engolí. S’hi endinsà.Mai no ha oblidat Macondo ni l’exuberància de la llengua confosa amb la selvàtica vegetació.Llegí tota l’obra publicada, en l’entremig tingué un punt de respir amb el “Relato de un náufrago”
Adéu, Sant Jordi,fins l’any que ve,que , si em doneu salut i vida,jo us promet que tornaré. Cançoneta popular
El fil roig s’aprima. Els homes i dones als quals devem que la nació sigui viva i que la cultura i llengua catalanes hagin vençut tota mena d’atacs ens van dient adéu. El pas del temps és inexorable. Albert Manent, intel·lectual compromès, ens ha deixat amb modèstia confiant-nos un important llegat d’obra i exemple. Em sorprenia veure’l
Recordo amb repugnància la manifestació que la “intel·ligència” olímpica i elits neomodernistes protagonitzaren a la plaça de la Sagrada Família per a vituperar, humiliar i degradar Josep Maria Subirachs als crits “d’assassinat arquitectònic”. Atacaren ferotgement l’escultor, l’artista que amb alguns d’ells havia format l’avantguardisme de l’art català. Aquells fets feriren Subirachs, li feren sentir l’amargor