Enguany en farà 30 que vaig comprar i llegir la “Història del temps” d’Stephen W. Hawking traduïda per en David Jou.Era l’any 1988. N’he rellegit fragments aquests últims dies, no com un homenatge sinó com a mostra d’agraïment per la finestra que m’obrí per a contemplar el cel amb una mirada nova, per a llegir
Ahir les dones fórem portada als mitjans de comunicació, com ho serem avui atesa la força de la vaga feminista al nostre país i arreu. La vaga ha estat important, imprescindible, moltes dones la seguiren, totes en parlaren convertint-la en un missatge potent del canvi cultural i social que de manera imparable s’ha iniciat.
Benvolguts, estimades, aquesta carta és plena de ràbia, d’indignació i d’afecte i també de ferma esperança que ben aviat sereu a casa, a la vostra i nostra. Ho sabeu -ben segur que ho sabeu- que ens trobem forts però desorientats en aquest temps emboirat, que sentim profunda tristesa per no poder compartir-ho físicament amb
“S’ha tornat tan contemplatiu que no s’ocupa de l’administració dels seus béns temporals i així els seus béns es perden i són destruïts…” Així es planyia Donna Blanca, Blanca Picany, de l’abandó del seu espòs Ramon Llull, davant de l’alcalde de Ciutat de Mallorca el 13 de març de 1276; hi sol·licitava un administrador i
Costa i Llobera, el poeta, ho deixà escrit Arbust estrany!. En cada nova fulla com en les que li cauen per despulla, té marcats uns caràcters desiguals; lletres pareixen d’escriptura ignota i es diu que un savi clarament hi nota lo nom de Déu en mots orientals. Vuit dies havia viscut
Que la terra et sigui lleu!, benvolguda Dolors. Ha mort na Dolors Condom, na Condom, la professora de llatí referent. Llatinista, culta traductora, mestra, formadora del professorat, ha mort als 90 anys. La seva vida ha estat plena d’èxits viscuts modestament, els importants guardons rebuts no foren mai ni tan grans ni tan preuats
Sí, sóc aquella que ens lliurà de la feliç ignorància, sóc la que trencà la prohibició i menjà el fruit de l’arbre del coneixement, la que elegí ésser mare de la humanitat. Sóc la veu del silenci de la dona sotmesa, violentada, botí de l’home en guerra i en pau, i la força del
Jhesu Crist Sènyer!, Ah, qui fos en aquell temps que nasqués vós e vós vesés infant petit, vostres carns nues e poc llit pobre de draps,`ple de bondat! Ah, com fóra enamorat en vós veser, tenir, tocar e contra ergull conntrastar, veent lo rei del cel e el tro jaer en pobre lliteló! Ah!,
Ahir, 15 d’octubre de l’any 2015, fou la data del trencament irreparable amb l’Estat espanyol, el dia del no retorn a l’autonomia i a la subjecció a les lleis espanyoles. Ahir la societat catalana mostrà la seva dignitat, el seu orgull, el coratge , la negació de la por i l’afirmació de la democràcia. La
Gairebé dos mesos, o potser un xic més, he estat absent del bloc, només m’hi he atançat per a denunciar les morts per violència de gènere. El temps preelectoral ha estat dens, xuclador d’energia, contrari a l’apunt irrellevant. He gaudit vivint el moment excepcional , l’emotivitat social, la intel·ligència política i generositat amb què s’ha menat el
Vilaweb ha deixat enrera el vermell profús, no pas el combat. Ara és lluminós, clar, lleuger per a la vista, greu per a la lectura. El nou Vilaweb és enormement atractiu, l’organització dóna llibertat a la tria i temps del lector, hi convida. La blancor no és asèptica, és el símbol de la transparència
En Lizano, en Jesús Lizano, havia nascut poeta, humil, místic i àcrata. Quan nasqué no sabia que acabaria volgudament la seva vida darrera d’una llarga, descurada barba blanca, amb la companyia de la soledat feta paraula. El conegué a la Universitat, era uns anys més gran que jo, un estudiant diferent que desitjava ésser escoltat i
Mama, avui fa anys que vares morir. Ja ho sé, mama, però per a mi el temps és la dimensió que dóna sentit als cabells blancs, a les arrugues, a l’experiència, al record, als morts. És estrany, quan parlo o penso en tu -no hi ha diferència- tinc els mateixos anys que llavors sense