Els qui treballem en un mitjà de comunicació sabem que avui tot són presses, tot és immediat, efímer. Les coses, sovint, es fan barrip-barrap. El sentit comú i –ai, las– el sentit del ridícul trontollen o són engolits per una mar d’informació que es produeix sense condícia i es consumeix sense exigència.

Però tot té un límit. I avui us presento una transgressió d’aquest límit. La funció comunicativa de la informació s’hi desvirtua tant que esdevé caricatura. La notícia va ser explicada pel presentador del Telenotícies Migdia de TV3, divendres de la setmana passada, dia 17 de juliol.

«La principal hipòtesi amb què treballa la policia local de Cambrils és que hi va haver una doble imprudència, del conductor i de les vianants, en el doble atropellament mortal d’ahir a la tarda. L’accident va passar en aquesta via [es veu a la imatge] quan les àvies, veïnes de Navarra, travessaven pel pas de vianants i un cotxe les va envestir. El conductor va donar negatiu en les proves d’alcoholèmia i drogues. La policia ha immobilitzat el vehicle del conductor, que està pendent de passar a disposició judicial per un delicte d’imprudència greu en la conducció.»

 

[Vegeu-ho i sentiu-ho en aquest vincle (minut 34).]

Podríem dir-ne moltes coses, d’aquesta redacció, però en destacarem les tres més estridents:

—La primera frase és un desgavell, un desori total, un atemptat a la lògica discursiva. I un atemptat a l’empatia, perquè el públic —consumidor de la notícia— no entén res. Si aquesta primera frase ens ha d’introduir el missatge, incompleix manifestament la funció encomanada. De resultes d’això, fins a la tercera línia no saps què ha passat («doble atropellament mortal»). I què és això tan important que ens expliquen abans del què? Doncs algunes circumstàncies, com ara el lloc de l’accident (que hem de deduir que és Cambrils), la causa («doble imprudència», per bé que encara no sabem qui ha estat imprudent, car no ens ha estat revelat) i la investigació sobre els fets (que, repetim-ho, encara els ignorem).

—Fins a la segona frase no saps qui ha estat mort («les àvies, veïnes de Navarra»). Vejam: si dues dones han estat mortes en un accident, no hem de començar explicant això? És que ja se n’havia parlat el dia abans, em direu. Entesos. Però si volem donar informació nova que enllaci amb una de coneguda, primer de tot no hauríem d’apuntar —ni que fos apuntar— la informació coneguda, perquè l’espectador se situés?

—Només de començar ens expliquen la principal hipòtesi de la policia: «una doble imprudència, del conductor i de les vianants». Però la notícia no ens n’aclareix pas gran cosa, d’aquesta hipòtesi. Del conductor, ens en diu que no anava drogat. I res més. Quina va ser la seva imprudència, ho hem de suposar: si va envestir dues dones i no s’havia drogat, devia anar mig adormit o distret (telefonant, mirant per la finestra…). Però i de la responsabilitat de les víctimes, què me’n dieu? Només en sabem que eren «àvies» (presumptament, és clar: vol dir que eren dones grans), que eren de Navarra i que van travessar per un pas de vianants. Em podeu dir on carai és, la imprudència d’aquestes dues pobres dones?

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Sempre he pensat que el llenguatge dels polítics té una importància notable. És clar que en té el de qualsevol que es dediqui a una feina pública. Però quan es tracta de personatges que són escoltats (o poden ser escoltats) per una gran quantitat de gent alhora, la importància es multiplica. El cas és que, darrerament, hi ha paraules o expressions que els nostres polítics fan servir més sovint que no pas abans. I com més parlen, més deixen veure quin nivell de coneixement de la llengua tenen. Podem sentir cada dia personalitats que diuen, per exemple, puestos de treball en comptes de llocs de treball (o llocs de feina) o crissis en comptes de crisi.

Al nostre país, tots sabem com parlen segons quins consellers i conselleres, i fins i tot com parlava algun president de la Generalitat. Penseu que a cap altre país del món es consideraria normal una anomalia com aquesta?

«Tots sabem les confusions de Joan Clos, batlle de Barcelona durant anys, que fins i tot es va equivocar quan va jurar el càrrec de ministre i va dir “Justícia” en comptes de dir “Indústria”»

En la nostra història, hi ha hagut casos de personalitats que, segons com t’ho miris, fan riure i tot. Tots sabem les confusions de Joan Clos, batlle de Barcelona durant anys, que fins i tot es va equivocar quan va jurar el càrrec de ministre i va dir «Justícia» en comptes de dir «Indústria».

Però el cas més pintoresc i famós dels polítics catalans és el de Joan Pich i Pon, un polític del temps de la República que també va arribar a ser batlle de Barcelona. Les seves pífies van ser tan conegudes, que fins i tot rebien un nom: les piquiponades. Vegem-ne unes quantes.

Explicava que un polític amic seu es volia presentar per la «circumcisió» de Barcelona, i parlava, amb tota naturalitat, del conflicte «nipo-japonès” o de la guerra «anglo-britànica». Al mig de l’estiu, deia «estem en plena calígula», i en una tertúlia va deixar anar que, per a ell, el pitjor tirà no havia estat ni Calígula ni Neró, sinó «Tirano de Bergerac».

En un discurs des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, feia mostres d’alegria per un guardó que li acabaven de concedir però, en comptes de dir que «per fi li havien fet justícia» va exclamar: «Per fi m’han ajusticiat!»

«Que cadascú visqui a la seva terra: els francesos, a França; els anglesos, a Anglaterra; els murcians, a Múrcia; els belgues, a Belgrad»

En la inauguració d’unes obres se li va escapar: «Aquestes obres m’han costat un ou…» I, quan va voler-ho arreglar, afegí: «…de la cara!». Una altra vegada, va assegurar que la proclamació de la República fou una jornada «sense infusió de sang». En un discurs xenòfob va declarar que caldria «que cadascú visqués a la seva terra: els francesos, a França; els anglesos, a Anglaterra; els murcians, a Múrcia; els belgues, a Belgrad». També diuen que un dia el director del zoològic va demanar-li una góndola per al parc. Pich hi va assentir amb entusiasme: «Sí, però no una, sinó dues: un mascle i una femella. Que criïn, que criïn!»

La més famosa, aquest diàleg:

—I m’acompanya el meu nebot, que es sifilític.
—Filatèlic, tiet, filatèlic ­—va respondre, aterrit, el nebot.

Com que aquest personatge va crear llegenda, molts d’aquests lapsus no són autèntics, sinó atribuïts. En Tísner, per exemple, va reconèixer haver inventat moltes piquiponades i, com a dada, ens fa saber que la revista El Be Negre les pagava a tres pessetes.

En Pich i Pon, per a defensar-se dels qui es burlaven de la seva incultura, deia: «Jo no sé signar, però sé fer molts diners.»

A vegades, ingènuament, penso que ja no en queden, de batlles com en Pich i Pon.

______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

[Avui que fa dos anys de la mort del meu pare, recupero un escrit d’ara fa un any.]

Aquesta expressió me la va ensenyar el meu avi matern, en Joan Pujol i Vilanova: «Els carlins, que els mati Déu. Si no, per què els criava.» L’avi havia estat de l’Esquerra Republicana d’abans de la guerra. I el seu gendre, ves per on, era carlí.

Però —muden-se els temps i també els pensaments— ve’t aquí que l’avi es va tornar un home conservador i el gendre va esdevenir un socialista autogestionari. (I —vejats miracle!— sense deixar d’ésser carlí!)

Del 1973 al 1978, el meu pare fou secretari general del Partit Carlí de Catalunya, federat amb el Partido Carlista espanyol, que en aquells anys eren una gent ben esquerranosos. El partit que havia ajudat Franco a preparar el cop d’estat del 36, quaranta anys després era clandestí (un dels darrers a ser legalitzats). Aquesta circumstància va fer que en Josep Badia formés part del Consell de Forces Polítiques i de l’Assemblea de Catalunya, dues organitzacions amb voluntat de coordinar i canalitzar les forces democràtiques, clandestines o semiclandestines.

«Aquell vespre el Congost es va omplir de gent, de fum, de crits, d’aplaudiments, d’entusiasme…»

El 10 de setembre de 1976, vigília del primer Onze de Setembre postfranquista, hi hagué a Manresa un gran acte reivindicatiu. Aquell vespre el Congost es va omplir de gent, de fum, de crits, d’aplaudiments, d’entusiasme… El discurs que va fer-hi aquell carlí ha passat a la història comarcal. Perquè retrata el moment: ja feia quasi deu mesos que Franco era mort, el sistema s’havia començat a obrir, però encara no se sabia si l’estaca tombaria o no. Aquell discurs traspuava esperança, exhortava el poble a alçar el cap, escometia amb contundència el règim (incloent-hi la monarquia juancarlista, és clar):

«Després de quaranta anys d’alienar-nos amb complicitat decidida perquè no penséssim, perquè no hi veiéssim i, sobretot, de reprimir-nos durament perquè no parléssim, la veu del poble s’aixeca avui més forta que mai per dir d’una vegada: Prou!»

Recordo com si fos ara aquell «Prou!» que va fer fimbrar el Congost, seguit d’un esclat del públic.

«El poble de Catalunya lluitarà fins que sigui una realitat la nostra plena sobirania», digué cap al final del míting.

Cap al final va proferir una de les frases més aplaudides: «El poble de Catalunya lluitarà fins que sigui una realitat la nostra plena sobirania.»

I per cloure el discurs va demanar un minut de silenci en memòria d’un jove basc, «assassinat mentre es manifestava pacíficament». Ai, què va haver dit…

Els civils van deixar dit a ma mare que es presentés a la caserna de Manresa. I quan s’hi va presentar se’l van quedar.

Pocs dies després la guàrdia civil es va presentar a casa meva per endur-se’l a la presó. L’acusaven d’haver-los injuriat. I no era cert: no els havia esmentats. Però tant se val. Quan aquells individus van venir l’home no hi era: havia anat a plegar bolets. Els civils van deixar dit a ma mare que es presentés a la caserna de Manresa. I quan s’hi va presentar se’l van quedar. En va sortir al cap d’uns quants dies i va dir que l’havien tractat bé. Potser sí, però encara havia estat més ben tractat a fora: les pintades i els comunicats de suport devien contribuir a escurçar-li l’estada.

M’he tornat a esborronar escoltant l’àudio d’aquella intervenció que, providencialment, va enregistrar en Lluís Alsedà i Solé. A la mateixa pàgina en podreu trobar la transcripció. També hi trobareu la resta d’intervencions, com ara la lectura d’adhesions a càrrec de l’Isidre Badia, un dels meus germans presents en aquell acte. I, encara, fotografies i documents, tants com vulgueu. (La feina de Memoria.cat,  amb en Quim Aloy i el seu equip, és impagable.)

Quan passava tot això, el Jepet de cal Badia tenia cinquanta anys rodons, una edat esplèndida, en dono fe.

Avui fa un any que aquell carlí ens va deixar. Déu el tingui a la glòria.

En M. C. és cubà. Va venir perquè s’hi ofegava, allà. Té massa braó per a viure engabiat. És alt i fort. «És molt valent», deia sempre en Josep, quan aquell home l’alçava a plom. En M. C. en va tenir cura durant un any i mig. Un temps molt llarg, en què la salut física i mental d’en Josep es va esllavissar. Però ell sempre li donava conversa, tingués la lluna que tingués. Li explicava, per exemple, que quan vivia a l’Havana havia fet de tot. I en Josep, si trobava que en feia un gra massa, li etzibava: «Tu tens molta terra a l’Havana, M.» En M. C. de seguida va aprendre aquesta dita, que li esqueia tant.

«Amb els ulls vidriosos, amb pudor, sense gosar mirar-lo a la cara, agenollat a l’espona i agafant aquella mà freda, va murmurar: “Se nos fue el papa”»

Aquell dia de juny, de matí, en M. C. va telefonar al fill petit d’en Josep: «Baje, el papa está mal.» Quan el va veure entrar a la cambra va ser un xic més explícit, quasi sense dir res. Amb els ulls vidriosos, amb respecte i pudor, sense gosar mirar-lo a la cara, agenollat a l’espona i agafant aquella mà freda, va murmurar: «Se nos fue el papa.»

La Maria va voler agrair el gran sacrifici d’en M. C. Ell ja se’n sentia prou pagat: una feina i un contracte li asseguraven la subsistència i la nacionalitat en un estat europeu. Perquè no volia tornar a Cuba de cap manera, mentre la gent com ell no hi pogués caminar amb dignitat. La Maria va voler fer més, doncs, per aquell home que havia passat tantes nits tan dures, tantes nits sense repòs. Va voler ajudar aquell home que havia arribat allà on ella ja no podia arribar. Perquè ella ja lliscava —amb cadira de rodes— cap a la norantena. Des del primer dia de vídua, la Maria va demanar a en M. C. que hi anés una estona cada vespre, li fes escalfar el sopar, l’acompanyés al lavabo i l’allités.

«I va acabar votant, és clar que sí. I que sí. Per convenciment»

En aquests dos anys més tranquils, en M. C. ha descobert moltes coses; per exemple, que ser català no és igual que no ser-ho. Va informar-se per fer un curs a distància i, sobretot, va demanar que tothom li parlés la llengua d’ací, com feien ben sovint els fills de la Maria. I en va aprendre. I va descobrir més coses: per exemple, que els qui el convidaven a votar el 9-N li oferien, també a ell, un país millor. I aquell dia es va encarar als voluntaris de la mesa perquè l’havien confós amb un provocador. No sabien que, simplement, tenia molta terra a l’Havana. I va acabar votant, és clar que sí. I que sí. Amb convenciment.

«Per primera vegada en tres anys i mig va demanar si podia fer festa»

Abans-d’ahir, en M. C. va perdre la mare. Vivia als Estats Units i feia molts anys que no es veien. Darrerament, li havia costat de parlar-hi i tot. Per primera vegada en tres anys i mig va demanar si podia fer festa: «Estoy triste. Sólo tengo ganas de irme a casa a llorar con mi mujer.»

[Recupero el text que vaig escriure ara fa poc més d’un any, titulat «Dimecres vam enterrar el Lluïset de cal Filosa». De segur que al Lluís li hauria agradat de veure’s ací: la seva casa pairal no és pas gaire lluny del clot de les Ànimes.]

Tenia noranta-vuit anys. No feia gaire temps que me l’havia trobat que tornava de l’hort, amb la Felicitat, la seva dona. La meva mare m’explica que darrerament ell ja no hi podia anar a peu, però la seva filla, la Maria Dolors, l’hi acompanyava amb cotxe i, en acabat, pujaven tots tres.

«A final dels anys seixanta, el meu poble era un poble de pagès: els carrers eren de terra, la gent feia vida al carrer i tothom parlava català»

Del Lluís, en recordo els anys que vam ser veïns. A casa seva, davant per davant de la meva, hi havia el molí, i sempre hi veies carros que hi duien el gra a moldre. Així que sorties al carrer el senties parlar amb els veïns o amb els pagesos del terme, amb aquella veu aguda, tothora entrebancada de rialles. Eren les rialles del fill petit de la masia de cal Filosa, amb aquell posat i aquell fer d’home de la terra. Era un pagès de cap a peus, com tants n’hi havia encara, a Callús. A final dels anys seixanta, el meu poble era un poble de pagès: els carrers eren de terra, la gent feia vida al carrer i tothom parlava català. Tot això es va anar acabant al tombant de decenni.

Però aquell pagès amagava una intensa, dura i amarga història. La vaig saber més tard: la història d’en Lluís Sala i Sala és la d’un home com tants, que es va trobar amb una guerra que no havia demanat. I ell va acabar lluitant al front anomenat «de l’est»: primer a la secció de metralladores i després a la de transmissions. A la retirada, el gener del 1939, s’ajunta amb tres companys, passen la frontera i comencen a voltar pels camps de concentració de l’estat francès. És el primer de sortir del seu camp i tornar a casa, en un viatge rocambolesc, acompanyat de capellans i contrabandistes. Un cop aquí, el 1940, l’escarn dels derrotats: és cridat a files i ha de fer el servei militar a la Corunya. En tornant, finalment, es pot casar amb la Felicitat.

«El Jordi admet que va estudiar la carrera d’història per la passió amb què el seu avi li havia explicat les seves vivències»

La crua història de la guerra i l’exili, la reviu als anys vuitanta, en un viatge amb els seus companys de transmissions. I la torna a explicar al seu nét, el Jordi Algué i Sala. El Jordi admet que va estudiar la carrera d’història per la passió amb què el Lluís li havia explicat les seves vivències. I, ara fa tres anys, el nét decideix d’aplegar la vida de l’avi en un documentari (*),  que es va emetre al Canal 33 el 29 de març proppassat.

Del Lluís, me n’acompanyarà sempre aquesta vitalitat, aquesta perseverança i aquesta fidelitat. «No perdono», diu en el documentari. I qui li ho pot retreure?

 [Escrit el 17 de maig de 2014]

(*) Faig servir la forma «documentari» per aquestes raons.

Fa quatre anys era el tercer de la llista. I ERC, per molt poc, no va entrar a l’ajuntament. Llavors va marcar-se una fita: preparar-se perquè allò no tornés a passar. Han estat quatre anys d’implicació progressivament intensa: ha assistit a tots els plens municipals, ha promogut i coordinat reunions —restringides i obertes—, ha capitanejat els actes de l’Onze de Setembre, ha participat més que activament en l’assemblea local de l’ANC… Ha parlat amb molta gent, ha escoltat tothom, ha creat equip, s’ha fet conegut entre els qui no el coneixien…

«Si Callús s’ha salvat de la desgràcia d’un abocador d’escombraries és, en part, gràcies al Joan.»

Enmig de tot això, es destaca la seva feina d’impulsor de Salvem Callús, juntament amb la malaguanyada Dolors Codina i tot un equip dinàmic i potent… Sense Salvem Callús, avui tindríem un abocador d’escombraries a tocar del nucli del poble. Si Callús s’ha salvat de la pudor és, en part, gràcies al Joan.

Del seminari a la presó, de les Monges al govern

Format al seminari de Vic —amb beca del bisbat i treballant de cambrer per pagar-se la dispesa— es llicencià en filologia romànica a la UB i, força anys més tard, estudià la carrera de psicologia a la UOC. Tenia divuit anys quan va començar a fer classes de català a tot d’escoles, com ara a les Monges de Súria, d’on es va endur un record molt grat. A vint-i-tres anys, ja llicenciat, va començar a fer classes a l’Escola de Formació del Professorat d’EGB de la UAB. El 1979 va guanyar les oposicions de catedràtic de llengua catalana de secundària (les primeres que es convocaven) i de llavors ençà aquesta va ser la seva feina principal, amb interrupcions més llargues o més curtes, fent feina al Departament d’Ensenyament (en la confecció del currículum de llengua i literatura per a l’ESO), o bé fundant i codirigint l’Editorial Castellnou. A l’ensenyament, ho ha provat tot: professor, director de l’institut més gran de Manresa, secretari del més petit, cap d’estudis d’un institut nou, professor i corrector de proves de català per a adults, professor de formació de professorat, professor del CAP, professor de la universitat de Manresa… I en la gestió també ha anat passant per estadis diversos, fins a ser sots-director general de Formació del Professorat, director general d’Innovació i sots-director general al Departament d’Universitats.

«Té unes dues-centes obres publicades, entre llibres de text, assaigs, materials de suport…»

La seva experiència en el camp de la docència el va portar a escriure, juntament amb en Jordi Grifoll, els primers llibres de català per als alumnes de BUP i COU (us en recordeu del ‘Jonc’, el ‘Feix’, el ‘Marge’…?). En total, uns dos-cents llibres i materials per a tots els nivells, en una desena d’editorials.

A banda les dues carreres, ha fet estudis d’empresarials i ha ampliat el  coneixement de les llengües romàniques (llatí inclòs) amb el de l’anglès i l’alemany. Cada dia, a l’hora d’esmorzar, llegeix els titulars de Le Monde i The New York Times.

Ha participat en nombroses entitats del país, especialment a Òmnium, d’ençà que tenia divuit anys. Va presidir-ne la delegació del Bages i va ser-ne vocal de la junta general.

Va passar també per Comissions Obreres, on va elaborar la primera proposta de normalització lingüística del sindicat.

«Essent militant del PSUC, el 1973, a vint-i-dos anys, fou detingut i torturat»

El partit on va fer l’aprenentatge polític va ser el PSUC. Hi va militar del 1972 al 1987. L’any 1973 va ser empresonat i torturat per un tal Atilano del Valle, que va formar part del sumari instruït per la jutgessa argentina María Servini. El 1991 va passar a Esquerra, partit amb què ha guanyat aquestes eleccions.

Se li gira feina, però la feina rai…

El 2011, ERC va tenir 63 vots i cap regidor. Avui, n’ha tinguts 449 i cinc regidors. Han estat quatre anys de creixement enriquidor, però també hi ha hagut moments durs. I s’ha acomboiat amb l’equip, la xarxa que ell mateix havia sabut ordir amb paciència i esforç.

«Ell és així: tenaç, persistent. No deixa les coses a mig fer: les comença i les acaba. Té el cap fred, però és àgil.»

Tot això ha estat possible pel seu caràcter. Ell és així: tenaç, persistent. No deixa mai les coses a mig fer: les comença i les acaba. Té el cap fred, però és àgil. És racional, però actua amb determinació. L’he vist dubtar poc i, en canvi, l’he vist rectificar i disculpar-se amb una humilitat molt poc corrent.

Hi haurà feina, però la feina rai: el nou batlle del meu poble és un home preparat.

(I tot això no és —únicament— amor fraternal.)