«Veles e vents» és el nom amb què és conegut el poema XLVI d’Ausiàs Marc (1400-1459), un dels poetes més grans de l’Europa medieval. Raimon va musicar-ne i popularitzar-ne una versió reduïda (amb 32 versos del total de 60).

Per a entendre més bé aquest poema, potser l’hauríem de començar per les estrofes sisena i setena, on veiem un home intensament enamorat i delerós de superar una prova d’amor: «Jo són aquell pus extrem amador» (v. 41), «A bé o mal d’amor jo só dispost» (v. 45), «Jo desig ço que·m porà ser gran cost» (v. 49). L’amador frisa perquè arribi aviat aquesta prova tan ferotge i pugui demostrar amb fets les seves paraules: «d’un cas molt fer, qual prec Déu sia tost» (v. 52), «e los meus dits ab los fets provaré» (v. 56). [Llegiu, si us abelleix, les estrofes 6a i 7a.]

Aquesta prova, aquest «cas molt fer», la trobem descrita en les tres primeres estrofes, que és la part més coneguda del poema. L’enamorat s’imagina una travessa per mar que farà amb l’ajut de cinc vents (xaloc, llevant, gregal, migjorn i tramuntana) i lluitant contra dos més (mestral i ponent). Una batalla tan cruenta convertirà la mar en un escenari apocalíptic, on els peixos acabaran fugint cap a terra i els viatgers, que veuran la mort a tocar, es confessaran ells amb ells. Però l’enamorat no defallirà pas: «En lo perill no·m caureu de l’esment» (v. 21). [Llegiu, si us cal, les estrofes 1a, 2a i 3a.]

La quarta i la cinquena estrofes són hermètiques, conceptualment molt denses, i s’hi revela la grandesa lírica d’Ausiàs Marc. Tot i que l’amador està disposat a morir d’amor, tem que la mort anul·li l’«escàs voler» de la dona, que el converteixi en ira. Els versos 37-40 són, a parer meu, els més impressionants del poema: «Oh Déu, ¿per què terme no hi ha en amor,/ car prop d’aquell jo·m trobara tot sol?/ Vostre voler saber quant me vol,/ tement, fiant, de tot l’avenidor.» El poeta es plany que l’amor no es pugui mesurar, que no tingui límit. Perquè si hi hagués aquest límit, ell («aquell pus extrem amador») seria l’únic que s’hi acostaria, de manera que podria comprovar fins a quin punt la dama és capaç d’estimar-lo. [Voleu llegir-les, les estrofes 4a i 5a?]

En la tornada, ens parla el poeta dels sentits, l’home que sent amor però que no en sap, és a dir, que sap que estima però ignora si és estimat. Aquesta incertesa ens duu al vers final, tan conegut: «A joc de daus vos acompararé», un vers que ens fa pensar en volubilitat, però també en cosa prohibida, car en la València de començament del XV els jocs d’atzar eren proscrits moralment i legalment. [Llegiu, si us plau, la tornada.]

Podeu llegir també el poema sencer. O veure i sentir la versió cantada (i reduïda) d’en Raimon:

[Per a aquest comentari he tingut la sort de disposar de les erudites explicacions de Robert Archer (Obra completa d’Ausiàs Marc, Barcanova, 1997).]

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

No fa gaires dies, un amic em feia adonar d’una conseqüència ben vistent del fracàs escolar: hi ha caixers de supermercats que no saben tornar el canvi. Més ben dit, sí que en saben, perquè la màquina els diu l’import exacte de la devolució. I veus que no compten com comptaven abans, sinó que agafen el canvi mentre van movent els ulls de la pantalleta a la caixa i, al final, et deixen anar la xavalla, els bitllets i el tiquet, tot alhora, a la mà.

Al meu amic, se’m va acudir de dir-li que potser aquests nois no eren mals alumnes en tot, sinó solament en matemàtiques. Però l’altre dia ho vaig veure clar. Al supermercat del meu poble, vaig ensopegar amb un cartellet de promoció… increïble. No em vaig poder estar de retratar-lo i fer-lo córrer per Twitter:

El foment de la lectura arriba als supermercats! pic.twitter.com/utE85adiVG

— Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) July 17, 2017

Si has treballat en una escola o un institut, aquestes coses no t’estranyen gens. Tanmateix, potser ja trobes una mica més sorprenent que aquest nivell continuï essent tan baix quan hom arriba a la universitat. I ja fa avergonyir quan la sapastreria s’escampa fins a la Facultat de Filologia. Justament fa tres mesos em va arribar una fotografia que també vaig fer circular a Twitter:

«Tenen l'honor de convidarli».
Tranquils, no és el @iec. És la Facultat de…
Filologia (@FilologiaUB) pic.twitter.com/MKAeP2egtW

— Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) May 8, 2017

Què hi podem fer? Riure per no plorar, d’acord, però què més?

Fa poques setmanes, en una breu discussió a Twitter sobre els diacrítics, el diputat Germà Bel m’insistia del dret i del revés que la comprensió lectora és un problema seriós. Tenia tota la raó.

Llegir, escriure, concentrar-se, entendre… Tot va lligat. Avançar en aquest terreny és bàsic. No serem un país normal fins que l’índex de fracàs escolar no sigui raonable. I no aconseguirem de fer-lo baixar fins que no trobem la manera de millorar la capacitat dels nostres alumnes d’entendre els texts.

Pensem-hi bé, ara que tenim a tocar el nou país, perquè això requereix un compromís polític. S’hi haurien d’implicar també pedagogs, mestres i professors de tots els nivells d’ensenyament… I pares, i pares, i pares!

Pensant en això, se m’ha acudit una idea. Hi ha un terreny on la comprensió lectora té unes dificultats afegides, perquè el lector hi troba murs inesperats. Em refereixo a la poesia. Penso que aprendre a entendre un poema és una bona manera de prendre consciència del text. Personalment, crec que la poesia és una font de felicitat i, doncs, que ensenyar a llegir poemes és ajudar a ésser feliç. M’agradaria saber-ho fer. Ben aviat us en diré coses.

Mentrestant, us torno a recomanar dos llibres interessants que parlen d’esquitllada d’aquest problema: Escoles a la frontera, de Carme Junyent, i Contra les aules, de Tomàs Llopis. I, és clar, no em cansaré de divulgar la fantàstica experiència de foment de la lectura de l’IES Quercus de Sant Joan de Vilatorrada, que vaig explicar fa temps en aquest article.

Llegiu i ajudeu a llegir, si us plau!

__________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Cada llengua presenta una riquesa especial en aquells elements de la vida de la societat que són particulars i importants. Els inuits o èsquims (impròpiament anomenats ‘esquimals’), tenen una enorme riquesa de paraules per a referir-se a allò que per a nosaltres és, simplement, ‘neu’. La llengua catalana és molt rica en vocabulari pirotècnic, especialment a les comarques valencianes. El reduccionista ‘petard’ no reflecteix de cap manera ni la bellesa ni la precisió amb què la nostra llengua identifica uns estris que en moltes festes serveixen per a portar l’alegria als nostres carrers. Per això avui us oferim un repàs dels principals artificis pirotècnics.

Bombeta (també anomenada cebeta). És l’article pirotècnic dels infants. Conté una quantitat reduïda de pólvora embolicada en paper que esclata quan es llança amb força a terra.

Canterella. És un tro molt fort que es dispara al final de la traca. Estrictament, una canterella és un cànter menut i no se sap com és que ha acabat donant nom a aquest tro.

Carcassa (també anomenada carcassa de tro). És qualsevol artifici pirotècnic que, llançat des d’un canó, esclata en l’aire i produeix efectes visuals i sonors. La carcassa és, genèricament, la part interna d’una cosa, que sosté la resta. Segons Coromines, el mot va arribar al català provinent del francès. El cas és que a final del segle XVII ja hi ha algun document que esmenta un projectil incendiari anomenat així.

Coet. Consisteix en un canut ple de pólvora que, quan s’encén, llança tot de partícules en ignició que generalment al final esclaten. Com que és un nom molt genèric, en trobem diverses variants, com ara el coet de vareta. Però n’hi ha dos amb entitat pròpia: el coet tronador (o, simplement, tronador), que és un coet molt sorollós; i el  coet borratxo, amb una metxa en un extrem i un tronador en l’altre, que una vegada encès es mou a l’atzar propulsat de manera intermitent. El mot coet és derivat de coa (‘cua’), i ja el trobem documentat a mitjan segle XV, però probablement era emprat de molt abans. És una paraula exportada: del català, coet va passar a l’aragonès i de l’aragonès al castellà, segons Coromines.

Cordada. És una rastre (o rastellera) de coets subjectats a una corda penjada de banda a banda de carrer; aquests coets es fan esclatar l’un darrere l’altre. Per extensió, també s’anomena cordada la disparada o llançament de coets, generalment en un carrer o una plaça.

Corretraca (o traca correguda). Heus ací un neologisme, un mot inventat recentment que encara no registra cap diccionari. És una gran traca que recorre uns quants carrers d’una població. És un mot compost amb el verb corre (imperatiu), seguit de l’element que acuita la gent. És format per analogia amb correbou, correfoc i correcames (que és justament un coet que corre arran de terra).

Despertada. No hi ha cap dubte de l’origen i el significat d’aquest mot. És una cercavila amb banda de música i llançament de coets que recorre els carrers a primera hora del matí els dies de festa. El sufix -ada (reduït a -à en els parlars dels País Valencià) el retrobem en mascletada, passejada, cordada…

Eixida (també anomenada coet de canya i volador). És un dels artificis importants: un canó resistent ple de pólvora i unit a l’extrem d’una canya que, quan s’encén, puja a gran altura, esclata i produeix un tro o una llum de color. Joan Coromines parla d’aquesta accepció en el diccionari etimològic. Parteix del significat de ‘fet de posar-se en marxa’ i afegeix: ‘d’on pot passar al coet de senyal que permet aquesta partida: en les curses populars que fan la gent de l’Albufera “tiren una eixida i totes les barques arranquen”‘. Aquest, doncs, podria ésser l’origen del nom del coet. Una eixida grossa és un coetó, element pirotècnic molt conegut al País Valencià. Com a mostra, heus ací el començament de l’himne a la cordada de Paterna: ‘Foc, foc i foc!,/ en l’últim diumenge d’agost,/ entre coets, femelletes i coetons,/ els hòmens de Paterna/ fan la millor cordà del món.’

Esclafit. És un soroll sec, agut i sobtat, produït per un tret, un esclat, un coet. Ha servit de base per a construccions com ara pegar un esclafit (‘rebentar, esclatar’) i d’esclafit i fona (‘que no és de fiar’). Coromines diu que esclafar i esclafir són variants d’una mateixa base onomatopeica (sklaf) amb el sentit de ‘aplanar d’un cop violent’ o ‘produir un esclat que detoni bruscament i amb força’.

Femelleta (o femella). És un coet borratxo utilitzat en les cordades, amb coetons en l’interior que s’encenen quan esclata el primer.

Masclet (també anomenat mascle o morteret). És un canó curt de ferro que es carrega de pólvora i que es fa servir per a disparar trons molt sorollosos en les festes populars. L’origen del mot és indubtablement l’analogia de l’objecte amb el membre viril. Diu el diccionari d’Alcover i Moll que al segle XV ja hi ha documentat el mot mascle per a referir-se a un ‘canó de bombarda o d’altra peça d’artilleria’. Els masclets es poden fer servir solts. Però també s’anomena masclet l’embolcall de paper ple de pólvora que es fa servir en les mascletades.

Mascletada (o disparada). És un llançament successiu i molt sorollós de masclets (o uns altres elements pirotècnics), organitzat rítmicament en ascens. És una evolució de la traca, amb la diferència que, en compte de trons, és compost de masclets, molt més potents, que retrunyen a terra. La mascletada prové del món de les Falles de València, on inicialment es disparava el dia de Sant Josep, com a culminació de les festes. Actualment, se’n disparen dinou: de l’1 al 19 de març.

Morter. És el tub on es col·loca la carcassa per llançar-la. El morter original era el de cuina; més endavant –per l’analogia amb la forma còncava– es va aplicar a la peça d’artilleria. Un morteret, com hem dit més amunt, és un mot sinònim de masclet.

Piula. És un petard de poca potència, tot i que Coromines diu que és ‘petit, però molt estrident’. En parla el baró de Maldà (1746-1819): ‘No se permeté dispars alguns, tant de trons, com de piules, escopetades i molt menos mascles.’ Coromines conjectura que el mot piula no nasqué ‘purament de la idea del xisclar estrident dels ocells, sinó per una espècie de síntesi amb l’antic viular, “tocar la viola”‘. Explica també que va passar d’Alacant a Múrcia i a Andalusia, on encara perviu. Aquesta paraula fins i tot va donar nom a una revista que va néixer i morir el 1916.

Traca. És una sèrie de trons o petards col·locats de cap a cap d’una metxa, que esclaten successivament. La traca és formada per coets units per una metxa i poden anar penjats en l’aire o bé estesos a terra. S’encén per un dels dos caps i en resulta una seqüència estrepitosa i rítmica d’esclafits. Un tipus especial o evolucionat de traca és la mascletada. El diccionari Alcover-Moll explica que el primer significat de traca és ‘feix o bala de cuiros’ i el troba registrat l’any 1249. Joan Coromines també creu que el significat pirotècnic es deriva d’aquest. Segons ell, traca té un origen onomatopeic i ‘expressa el so i el fet d’espetegar o cruixir, d’objectes que xoquen o peten, l’un damunt o darrere de l’altre’. I aquests objectes –diu– són ‘les peces de cuiro que l’escorxador va tirant una darrere l’altra […] per transportar-les o dur-les al mercat:  trak, trak, trak‘. Del mot traca, en procedeix l’expressió que hem emprat en el títol: de traca i mocador, que vol dir ‘de categoria’. Com que no sabíem si era una expressió genuïna, n’hem parlat amb el lingüista Eugeni S. Reig, que ens ha dit: ‘L’he sentida alguna volta. Sé que en castellà es diu de traca y pañuelo, però em fa l’efecte que l’ha copiada del català. Però, amb aquest significat, he sentit sobretot l’expressió de rumb i traca i encara més de repica’m el colze.’

Tro. És qualsevol receptacle de paper ple de pólvora que esclata quan es crema la metxa que porta. En les festes de Moros i Cristians, la persona que fa de cap i presideix una filada es diu primer tro. També hi ha el tro d’avís, el tro final… El mot tro ha deixat moltes expressions en català. Per exemple, fer tro (‘atraure fortament l’atenció’), enviar a fer trons (‘engegar a dida’), gent de tro (‘gent violenta’)…

Tro de bac. És el petard per excel·lència de les festes falleres. És un tro lligat ben estret amb dues o més voltes de fil, que rebenta quan el reballen i fa un gran esclafit. Es fa servir sobretot en les despertades. El mot bac no té un origen segur, però sembla que és onomatopeic. Té diversos significats, un dels quals és ‘cop violent’.

Per a elaborar aquest glossari, hem acudit sobretot al Diccionari normatiu valencià (de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), al Diccionari català-valencià-balear (de Joan Alcover i Francesc de B. Moll) i al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (de Joan Coromines).

___________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Un dels exercicis lingüístics més plaents, per mi, consisteix a agafar un vocabulari de frases fetes o de mots en perill d’extinció, obrir-lo per un punt a l’atzar i començar a llegir. De tant, en tant, m’hi aturo i començo a pensar en quin temps es devia inventar aquell terme o aquella expressió, com devia viure la gent del país quan va néixer tal o tal manera de dir.

Ja he parlat alguna vegada de la grandesa del llibre de Josep Espunyes Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (amb la correspondència en castellà) (Garsineu, 2006). Un llibre simple, d’unes 700 entrades en només 280 pàgines, que et fa adonar de seguida quin immens tresor és això de la paremiologia catalana. M’he hagut de deturar en una entrada, la 584, que comença així: «Si camines per mal lloc, passa-hi a poc a poc.» Conté, agafeu-vos fort, més de setanta expressions de prudència, prevenció, mesurament…, seguides d’algunes traduccions al castellà («Hombre prevenido vale por dos», per exemple). N’escullo unes quantes, a l’atzar: «Abans de barallar-te amb la gent, compta fins a cent», «Amb qui sigui més fort que tu, no hi vulguis brega», «Casa’t amb un fusteret, que si passes gana no passaràs fred», «Dels escarmentats, en surten els avisats», «De ponent, ni vent ni gent», «Estigues bé amb tothom i no et fiïs de ningú», «Fugir del perill no és de valents, però és de prudents», «La por guarda la vinya, i la closca, la pinya», «Un ull al plat i un altre al gat»… I penso que és tan català, això! Les comprenc tant, aquestes frases; l’he viscuda tant, aquesta filosofia de vida… No és gens estrany, que aquesta entrada 584 sigui una de les més llargues de llibre: prudència, seny, precaució, malfiança… Por.

Deixem aquest tresor i obrim-ne un altre. El vaig comprar ara per Sant Jordi. És El valencià de sempre, d’Eugeni S. Reig (Bromera, 2015). Unes 2.200 entrades en 850 pàgines. Si el llibre de n’Espunyes era una compilació sense pràcticament cap comentari, això és tota una altra cosa. Hi ha no solament explicacions del filòleg, sinó copiosos exemples de bons autors valencians, d’Ausiàs Marc a Josep Piera, passant pel gran Enric Valor. Les entrades, molt ben documentades, contenen també sinònims, la referència en català estàndard i la traducció al castellà. I molts comentaris, sobretot per a localitzar cada entrada i per a destacar-ne variants o bé accepcions diferents. Ací hi trobareu mots –valencianismes que l’autor malda per preservar– i no pas frases fetes, per bé que també n’hi ha alguna. M’aturo en una entrada de les més llargues, dedicada a una locució. La llegeixo i m’anima, perquè em demostra que no sempre hem estat un poble prudent ni, encara menys, poruc. L’expressió és tocar ferro.

Ens n’explica l’origen medieval: ‘tocar ferro’ era un crit d’avís quan s’acostava algú amb aparença d’home perillós i el ferro era l’espasa que calia emprar per protegir-se. Després Eugeni S. Reig repassa els diccionaris i s’adona que fins al DIEC no s’havia acceptat la locució tocar fusta: «Considere que és una mostra més de servilisme lingüístic envers el castellà. […] Ho trobe vergonyós. […] Acceptar calcs del castellà, com ara tocar fusta, que no són gens antics en la nostra llengua i que, damunt, són totalment innecessaris perquè són inútils, em sembla un autèntic suïcidi.» Més endavant encara explica que tocar fusta per a prevenir-se contra la malaurança es fa en moltes cultures i l’expressió, doncs, és pròpia de moltes llengües: «l’anglés, el francés, el romanés, el rus, el búlgar, el portuguès, el grec, el turc i moltes més», però no de l’italià (a Itàlia també toquen ferro). Després d’explicar que això de tocar fusta ve probablement de «la religió dels celtes», torna a defensar l’exclusivitat de tocar ferro en la llengua catalana: «La nostra expressió tocar ferro és molt més moderna, és d’origen medieval, però des d’aleshores ençà és l’única que hem usat, i ja fa uns quants centenars d’anys que nosaltres toquem ferro.»

La llarga explicació acaba amb un paràgraf magnífic que us he de reproduir sencer:

«Abans, quan algun xicon deia tocar ferro, s’agafava ostentosament els genitals volent fer veure que tenia els testicles d’eixe metall. Actualment, he vist que quan algú diu “toca fusta” es toca el cap amb el dit índex volent expressar, per tal de fer una gracieta, que té el cap de fusta. Diuen que els pobles tenen la sort que es mereixen, la sort que es guanyen a pols. Nosaltres hem passat de ser un poble amb els testicles de ferro a ser un poble amb el cap de fusta.»

Magnífic, Eugeni S. Reig.

_________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fa més de trenta anys, en Ramon Barnils  (1940-2001) va escriure un senyor article al setmanari El Temps. Era quan s’havia començat a estendre el mot «cava» per a denominar allò que sempre havíem anomenat «xampany».

«Alguns fanàtics de les institucions intenten fer-nos canviar aquesta paraula, “xampany”, per la paraula “cava”. Com que la cosa ja ha arribat a nivells inaguantables —ja hi ha fins i tot persones decents que utilitzen l’horrible paraula “cava”— és el moment d’agafar-s’ho seriosament, fredament, científicament, i de veure d’on ha sortit aquest disbarat, i quines raons aguanten el sòlid nom de “xampany” per al xampany»

És fàcil d’imaginar-se en Barnils escrivint aquest text a rajaploma, perquè és un reflex autèntic de la seva manera de parlar, d’argumentar, de pensar: dient i redient les coses, fent-les veure amb claredat, perquè les entengués tothom.

En Barnils acostumava a dir allò que pensàvem molts. En aquest cas, explicava que el canvi de l’un mot per l’altre havia estat una imposició empresarial, per dir-ho d’alguna manera («La cosa ve per la banda de les denominacions d’origen i de les marques industrials», aclareix).

Però de raons per a oposar-s’hi n’hi havia —i n’hi ha— tantes… Si a tot el món el vi fet amb el mètode xampanyès es diu champagne (adaptat, xampany), per què la gent d’ací no ho pot dir de la mateixa manera? Per quina raó, si s’elabora amb el mateix mètode? Oi que de l’aigua en diem «aigua» tant si és d’una font catalana com si és de l’altra punta del món? Doncs per quins set sous el xampany ha d’ésser diferent? Ah! És una imposició dels tribunals? Entesos, doncs als papers que ho diguin com vulguin, fins i tot a les etiquetes: «Així que deixarem els caves per a les etiquetes i per al paperam oficial», diu el gran Barnils. Però i la gent, què?: «Xampany, sempre se’n diu xampany», exclama.

Em fa l’efecte que en la campanya d’aquells anys per a imposar «cava» hi havia més raons. Us ho dic amb un cert coneixement de causa, perquè durant aquells anys vuitanta vaig treballar a TVE-Catalunya, concretament als serveis informatius, i recordo perfectament les ordres que ens arribaven dels manaires del canal, que ens volien convèncer (als correctors) que «cava» era l’única opció, per qüestions legals i comercials. Però, en el rerefons, estic cert que hi havia també una raó política.

M’explicaré. El «cava» era el xampany que s’elaborava i s’elabora sobretot al Penedès, però també en algun altre punt del país (Requena) i en uns quants indrets espanyols (la Rioja, Extremadura, Aragó, Castella…). I el cas és que el mot «cava» per a anomenar la beguda no es va imposar solament als Països Catalans, sinó també a Espanya, com sap tothom.

Ve’t ací el resultat de tot plegat: quatre decennis llargs després de la imposició del canvi de nom, tot el món mundial en diu «xampany» i només es diu «cava» a la «regió del cava», és a dir, al «Reino de España».

Fet i fet, els més interessats en el canvi popular del nom eren (i són) els membres del Consell Regulador del Cava. Doncs bé, voldria explicar-vos tres coses sobre aquest Consell Regulador. Primera: sabeu quina és l’única institució oficial que en forma part?: el ministerio del ram (en aquest moment, es diu de «Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente»); ho podeu llegir ací. Segona: sabeu qui configura l’anomenada «Regió del Cava»? Ho trobareu en la pàgina del ministerio: «La región del Cava se extiende por 159 municipios: 63 de la provincia de Barcelona, 52 de Tarragona, 12 de Lleida, 5 de Girona, 18 de La Rioja, 2 de Zaragoza, 3 de Álava, 2 de Navarra y los de Requena (Valencia) y Almendralejo (Badajoz).» I tercera: sabeu quants representants hi ha de cada «comunidad autònoma»? Ho diu també la pàgina del consell: «un representant de cadascuna de les comunitats autònomes de la regió del Cava». La proporcionalitat a tomar vent: «cava per a tothom».

I ve’t ací el resultat de tot plegat: quatre decennis llargs després de la imposició del canvi de nom, tot el món mundial en diu «xampany» i només es diu «cava» a la «regió del cava», és a dir, al Reino de España.

Per acabar-ho d’adobar, hem de recordar que el Consell Regulador és dominat per la casa Freixenet, presidida per en José Luis Bonet, antiindependentista de pedra picada i partidari d’atansar l’exèrcit espanyol a la mainada.

Després de sospesar tot això, ens calen més elements per a recuperar el mot «xampany», que no havíem d’haver abandonat mai?

El dia que declarem la independència, trincarem per tu amb xampany català, Barnils!

_________________________________

Aquests dies hem tornat a sentir parlar  de «la diputada díscola», en referència a Àngels Martínez, que al parlament va votar com la CUP i Junts pel Sí, en compte de seguir les ordres del seu grup (Catalunya Sí que es Pot). Ja fa anys que es fa servir el mot díscol per a referir-se a la gent que no segueix això tan seriós i invulnerable que hom anomena «disciplina de vot». Recordem els díscols Elena, Geli i Ventura, del PSC, que ara fa tres anys van mantenir la coherència amb el programa electoral. «El PSC suspèn cautelarment els tres diputats díscols», titulava un diari.

Però díscol és el mot adequat? Crec que no. Perquè té una càrrega negativa que no es mereixen els qui, simplement, actuen d’acord amb la seva consciència. Aquesta actuació, personalment, ens pot semblar més bé o més malament, però dient-los díscols manquem de l’objectivitat mínima exigible.

L’adjectiu díscol vol dir «que no es deixa corregir ni governar fàcilment». Els corpus textuals del IEC i de l’AVL ens en forneixen molts exemples. Heus-ne ací tres de ben aclaridors:

«D’altra banda, la qualitat subversiva del nostre Vuit-cents, per eminentment popular, no encaixa amb els pronunciamientos que, al mateix temps, practica l’exèrcit espanyol. L’exèrcit, sempre díscol a l’Espanya del segle passat, no hi té part sinó per coincidència.» (Joan Fuster, Nosaltres, els valencians).

«[…] algun d’aquests joves arrauxats i díscols que a l’hora de dinar s’empassen més literatura subversiva que altra cosa […]» (Xavier Benguerel, El testament)

«[…] deia quatre galanies a l’euga díscola, per mirar d’apaivagar-la […]» (Josep M. de Sagarra, Memòries).

Ja ho veieu: l’exèrcit espanyol, uns joves arrauxats, una euga… Assimilar-hi uns polítics que –amb ple discerniment i potser amb patiment i tot– segueixen el dictat de llur consciència, no és insultant?

«“ingovernable”, “incorregible”, “indisciplinat”, “desobedient”, “malcreient”, “pertorbador”, “entremaliat”, “dolent”, “rebel”… Quants d’aquests sinònims podríem aplicar a Àngels Martínez sense ofendre-la?»

Per acabar-nos-en de fer una idea, observeu la llista de sinònims de díscol que ens procura el diccionari d’Albert Jané: ingovernable, incorregible, indisciplinat, desobedient, malcreient, pertorbador, entremaliat, dolent, rebel, revolucionari, indòcil, contumaç. Quants d’aquests sinònims podríem aplicar a Àngels Martínez sense ofendre-la?

Aleshores, com ho hem de dir?

Per començar, no sempre ens trobarem obligats a posar-los una etiqueta, a aquestes persones. Vull dir que, sense cap qualificatiu, molts titulars s’entenen perfectament. Un exemple recent: «Qui és Àngels Martínez, la diputada díscola de CSQP que va votar a favor del referèndum unilateral?» Explicar què ha fet o dir que «no ha seguit (o ha trencat) la disciplina de vot» sempre serà més neutre.

En segon lloc, podem mirar de ser precisos. Per exemple, quan parlàvem de Geli, Elena i Ventura convenia dir que eren «diputats pro-referèndum» i no pas «diputats díscols».

«Potser convé demanar al món periodístic una mica més de sentit crític en l’ús del llenguatge»

I si ens hi hem de referir d’una manera genèrica, trobarem adjectius més adients, com ara discrepant, divergent, discordant... O bé «que discrepa», «que dissenteix», «que divergeix».

És cert que l’adjectiu díscol ha fet forrolla i que pot semblar imprescindible, que cap alternativa no acaba de fer el pes. Però paga la pena de perdre una mica d’impacte en pro d’un llenguatge respectuós.

Novament, copiar una altra llengua ens fa perdre precisió. I, aquesta vegada, ens mena gairebé a la injúria. Potser convé demanar al món periodístic (directors, editors, correctors, lectors…) una mica més de sentit crític en l’ús del llenguatge.

__________________________________

Quan entro a la llibreria me’ls trobo en conversa animada, fent-se bromes i engegant-se indirectes… i no tan indirectes:

—Oye tú, en un día como hoy, deberías de esconder el Marca. Los merengues, ¡que se jodan!
—Hombre, Pepe, yo también soy del Barça, pero tengo que ganarme la vida…

A la llibreria, s’hi sol parlar d’esports. Abstemi com sóc en aquest àmbit, el llibreter m’enxampa sovint amb un resultat que no sé, un jugador que no conec, una lesió que m’ha passat per alt. Però ell no defalleix: si hi ha cap esdeveniment esportiu important (i n’hi ha tants!), després del bon dia ja m’engega un comentari sobre el fet destacat de la jornada.

Aquell diumenge, casualment, vaig llegir a internet que el dia abans s’havia jugat la final de bàsquet al Palau Blau-grana, i que el Madrid n’havia hagut de fugir amb la cua entre cames.

—Escucha, sí que eres facha. Además del Marca también vendes la camiseta de la selección. Joder, ¿por qué no retiras eso?
—Cada día eres más radical, Pepe.
—En eso sí tienes razón… Bueno, me voy al bar, a tocarle los huevos a mi primo. Si gana el Barça o pierde el Madrid, yo me pongo la camiseta y que me vean…

Duu una samarreta blau marí amb un escut del FC Barcelona. No és la primera vegada que el veig a la llibreria, però avui el trobo especialment expressiu. Amb ganes de gresca, com si diguéssim.

En Pepe ja té cinquanta anys. El conec des que va arribar d’Andalusia, a principi dels setanta. Durant molts anys va viure al bloc de pisos vells que hi ha davant de casa. A còpia de treballar i estalviar, es va poder comprar un habitatge nou a la carretera. Feia molt de temps que no hi parlava. Ens acostumem a saludar, però no conversem. Avui sí. El tema s’ho val.

—Lo que más me cabreó del partido de ayer fue que los de la tele pusieran la bandera española al acabar…
—¿La pusieron? Pues yo no la vi —respon el llibreter.
—Sí, la pusieron. Y yo dije: «¿Qué coño hacéis? ¡Hoy toca la senyera!»

Aquí sí que ja no me’n vaig poder estar:
—I després diuen que ells no són nacionalistes…
—Collons, si ho són! —m’etziba en Pepe, amb un català ben digne.
—Calla, calla! —diu el llibreter— No vau veure l’altre dia aquell diputat que va desplegar una estelada a Madrid?
—Òstia, sí, que fort —respon ell, rient—. Me pensaba que les daba algo…

Vaig sortir de la llibreria amb una lliçó apresa. Fa deu anys crèiem que això de l’independentisme era cosa de quatre visionaris. Després vam veure que s’hi afegia més gent, però encara pensàvem que els defensors de la causa havíem de ser nacionalment conscients, amb anys de currículum i catalanoparlants. La lliçó és que la gent com en Pepe (els castellans o fills de castellans, per entendre’ns) són els que han de decantar la balança, i potser només esperen que els anem a cercar. La pedagogia no l’hem de fer a Espanya, sinó aquí.

I no sé què badem.

[Aquest article fou publicat en un mitja digital del Bages l’any 12.]

____________________________________

Dilluns al matí vam enterrar la Maria Badia i Torras, la tia Maria. L’església de Sant Sadurní plena de gom a gom. Serenor, tristesa i reconeixement d’una dona altruista. Una dona de pagès nascuda fa noranta-vuit anys a la Bonavista. La pubilla de cal Badia.

Creient i practicant fins al darrer alè. I sobretot practicant de l’amor als altres. Al seu fill Josep, mort tan jove, víctima dels temps, malaguanyat. Al petit, el Jordi, que ja fa anys que viu a AMPANS (quant de temps fa que no el veig…). La tia Maria va ser durant anys la gran ambaixadora d’AMPANS a la comarca: qui es podia negar a fer-se’n soci o comprar-ne loteria? Va ajudar l’entitat que acollia el seu fill, sense defallir. Tot per amor als altres: al seu Jordi i als altres discapacitats psíquics que s’hi arreceren.

I amor també a la pubilla, l’Amàlia, un amor recompensat a bastament. És ella que va tornar a casa i va apuntalar-ne les parets. Si hi ha l’Amàlia no cauran, no, no patiu pas. No conec cap dona tan forta. És ella que va pujar l’Àngel, el nebot. És ella que ha vetllat la mare fins al darrer dia. És ella que passa ànsia del Jordi. És ella que ha fet i fa de puntal de fills i néts, quan ho han de menester. És ella que estintola en Lluís, nit i dia. D’on la treus, tanta força, Déu meu?

Aquesta setmana m’han vingut records de la tia Maria quan encara anava valenta. Tenia vuitanta anys i baixava cada dissabte a la peluqueria i a comprar. I ens venia a veure per si algú la podia acompanyar amb l’auto, o si més no dur-li la senalla. Les seves paraules de comiat sempre eren aquestes: «Apa, a conservar-se!», acompanyades tothora d’una rialla sorollosa i carregada de vitalitat, que em recordava tant la de mon pare.

Al funeral, un nét, el Jordi, va recordar-la amb un retrat fidedigne, viscut. Va fer-nos veure la paradoxa que ella i l’oncle Pepet, dos pagesos de soca-rel, s’havien passat mitja vida a la fàbrica. I va dir, i insistir, que la tia era molt xerraire. És cert, innegable. Però a mi em va fiblar la pregunta final: «Qui ens dirà aquelles paraules que ens deies tu, àvia?»

____________________________________

Us en fareu creus. Com pot ésser que gent que fa tants anys que treballa a TV3 encara parli malament? És normal que a una periodista que va començar a sortir a la televisió pública catalana quan es va estrenar, el 1983, encara ningú no li hagi pogut corregir ni les esses, ni les eles, ni les es, ni les vocals neutres, ni les consonants africades, ni les errades sintàctiques elementals, ni…

No és menysvalorar la llengua, això? On s’és vist que un periodista del primer mitjà audiovisual d’un país exhibeixi deficiències lingüístiques tan estridents? I no és ofensiu per a tot els contribuents? Ho veuríeu enlloc més, això? Us imagineu un periodista d’una televisió anglesa, francesa o espanyola que no articulés bé els sons bàsics de l’idioma?

Però aquesta vegada potser n’han fet un gra massa, perquè una connexió des del Liceu ha esdevingut una connexió des del «Liceo».

Escolteu-ho vosaltres mateixos:

En poc més d’un minut i mig que dura el vídeo, m’ha semblat sentir-hi tot això:

• Bona nit [no fa la o oberta]
• el acte
• és animar-los [enllaç sord]
• animar-los a que col·laborin
• el fet de que
• vintè [no fa la e oberta]
• vol [no fa la o oberta]
• mecenatge [com «cotxe»]
• els propers anys [enllaç sord]
• posar l’accent [sorda]
• novetats [fa una e i no una vocal neutra]
• artístiques [fa una a i no una vocal neutra]
• moments al món [enllaç sord]
• muntatge [com «cotxe»]
• serà [no fa la e neutra]
• representarà [sorda]
• set [no fa la e oberta]
• exacta [pronuncia «esacta»!!]

Un devessall. Un festival. I segurament me n’he deixat. I encara passem per alt que diu bilions on ha de dir milions. En aquestes circumstàncies, ja no ve de sis zeros…

Però animem-nos: l’última paraula que diu és «Liceu» i aquesta vegada sembla que la diu bé. Al setè intent. Ja ho diuen, oi, que la setena és la bona?

És ben veritat que el carro de la llengua oral va pel pedregar. Però em fa l’efecte que a TV3 ens volen fer creure que la cosa està més fumuda que no està.

Potser també us interessarà:

• TV3, tenim un problema: la llengua
• Maltractaments i més bajanades a TV3
• Escolta, Chenoa: quant cobres per cada castellanada?

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Vejats miracle!

Hi ha un institut públic on els alumnes acabaran els quatre anys d’ensenyament secundari obligatori havent llegit tres-centes hores. Tres-centes! I no pas a casa, sinó dins el centre. I no necessàriament els llibres obligatoris, sinó els que ells vulguin.

I això com es fa? Doncs cada dia dediquen la primera mitja hora a llegir. De vuit a dos quarts de nou del matí, tu camines pels passadissos de l’institut i no hi sents ni una ànima: més de cinc-cents adolescents silents, abocats a devorar aventures, concentrats en reflexions, intrigats en tafaneries, delectats en descripcions, encaramel·lats amb mots melindrosos, colpits per desgràcies horribles…

«Saber llegir és imprescindible per a aprendre qualsevol matèria i també per a entendre els enunciats i aprovar exàmens»

No us penseu pas que això passi en un centre privat, dels que surten al «30 minuts», Escola Nova XXI i tota la pesca. L’institut Quercus és a Sant Joan de Vilatorrada, un poble d’onze mil habitants, el segon més gran del Bages, després de Manresa. Hi treballen una setantena de professors i hi estudien uns set-cents alumnes (ESO, batxillerat, cicles formatius i cursos per a alumnes que no han pogut aprovar l’etapa obligatòria).

L’experiència es va gestar el curs passat, quan tres professores van voler estudiar un sistema perquè els alumnes llegissin més. Això va anar així perquè es van adonar que saber llegir és imprescindible per a aprendre qualsevol matèria i que l’única manera d’aprendre’n és practicant. De fet, els entesos diuen que la competència lectora és com un tamboret de tres potes, i que no en pot faltar cap perquè cauria. La més bàsica, saber llegir, descodificar el missatge escrit. La segona, llegir per plaer, el famós gust per la lectura. I la tercera llegir per a aprendre: entendre bé els missatges, absorbir la informació, relacionar-la amb conceptes apresos i reflexionar-hi críticament.

Però la inquietud també va néixer d’alguna urgència, com ara que més d’un i més de mitja dotzena suspenien els exàmens perquè no entenien bé els enunciats. (Sí, sí, això passa. I tant, si passa.) N’hi havia més, de propòsits, és clar, però aquest captivava tothom: professors de lletres i de ciències i de música i de tecnologia i de… I captivava els pares. I hauria de captivar també l’administració i els sindicats…

«Després d’un any de preparació, ara els ho podien tombar. Però no: el claustre va anar de primera»

Bé, el cas és que aquestes tres docents, després de reunions i cursos d’assessorament, després de proposar i descartar, de llegir manuals i visitar centres, van determinar que la millor manera de fer una passa ferma era aquesta: començar el dia llegint, en silenci, cadascú a la seva taula. Si ho feien tots alhora, de primer d’ESO a segon de batxillerat, l’organització se simplificava molt. Una vegada resolt l’horari, calia aclarir unes quantes incògnites: havien d’ésser uns llibres determinats? No: la gràcia és que cadascú triï el seu i el dugui de casa. I si no en duu cap? El centre n’ha d’oferir (a la biblioteca n’hi ha tants com vulguis i, a més, el pressupost autoritza despeses d’aquesta mena). I aquell alumne que va tan perdut que…? El tutor el guiarà. I si hi ha qui vol aprofitar l’avinentesa per llegir el llibre obligat de català? Doncs que ho faci, és clar (de fet, a batxillerat, on també s’aplica la innovació, la majoria llegeixen els llibres de les matèries de llengua, literatura o filosofia).

El dia que ho van proposar al claustre no les tenien pas totes. Després d’un any de preparació, ara els ho podien tombar. La directora, compromesa, i tot l’equip directiu els havien fet costat des del primer instant, però de vegades les innovacions fan por… Doncs no: el claustre va anar de primera. Algú va arrufar el nas, però la majoria de professors s’hi van avenir. Tot es veia clar, la mecànica era senzilla, no hi havia res a perdre. «I el professor què ha de fer, mentre la classe llegeix?», va demanar un. Home, ha de llegir també, és clar! Bé ha de donar exemple.

Cal que us digui que, al cap d’un trimestre i mig, n’estan encantats, també, els professors? I no pas perquè ells tinguin mitja hora lectiva per a llegir, sinó perquè poden contemplar cada dia un petit miracle, el miracle de començar la jornada laboral amb silenci, concentració i atenció, tres valors que pretén fomentar aquesta iniciativa i que com més va més escassegen a les aules.

«Tot i que la llengua (molt) majoritària dels alumnes és el castellà, la majoria de llibres que escullen per llegir a l’aula són en català»

I els alumnes? El primer dia els va sobtar, la primera setmana s’hi van adaptar i ara –molts– en voldrien més. N’hi ha qui-sap-los que han descobert, ves per on, que aquest plaer de la lectura és a l’abast de tothom.

I encara un altre petit miracle: tot i que la llengua (molt) majoritària dels alumnes és el castellà, la majoria de llibres que escullen per llegir a l’aula són en català.

Fa poques setmanes, les promotores han tingut una altra idea brillant: l’Arbre de la Lectura. El teniu retratat al capdamunt de l’article: a cada fulla hi ha el títol d’un llibre llegit, amb el nom del lector i un breu comentari (no són tots positius, no us penseu, que ja hem dit que llegir desvetlla el sentit crític!). Si en poc més de quatre mesos ja podem veure un arbre tan poblat, us l’imagineu a final de curs?

_______________________________

Aquest article fou publicat abans de Nadal a la revista «Llengua Nacional», en un dossier molt recomanable sobre correctors d’abans i d’ara, amb articles de Gabriel Bibiloni, Jem Cabanes, Josep Espunyes, Bernat Joan, Josep M. Mestres – Sílvia López, Josep Torras i Ramon Torrents, a més d’entrevistes a Albert Jané i Àlvar Valls i una selecció de texts de Bartomeu Bardagí. Amb el permís de la directora de la publicació, na Mercè Espuny, el reprodueixo avui al clot.

______________________

Amb l’obra de Pompeu Fabra, la llengua catalana adquirí uns fonaments prou sòlids per a esdevenir una llengua de cultura, apta per a totes les expressions, orals i escrites. Amb les adaptacions territorials, especialment les Normes de Castelló de 1932, aquesta consolidació s’estenia a tots els Països Catalans.

Escriptors, traductors, periodistes, mestres, escrivents… qualsevol català podia servir-se de la llengua en un àmbit formal amb seguretat, sense vacil·lacions. El català recuperava, finalment, la fermesa, la serietat i la dignitat que havia anat perdent progressivament des de l’edat mitjana.

Tanmateix, una normativa no s’implanta d’un dia per l’altre. I encara menys en el cas d’una llengua com el català, que restava (i resta) sota la interferència constant d’una altra de tan potent i tan omnipresent com l’espanyola. 

«Cal donar molta importància a la tasca de correcció de Fabra mateix i dels seus deixebles immediats, de la gent que es va impregnar dels seus criteris»

Les baules d’una cadena

El primer terç del segle xx, en un context intensament normativitzador, la figura del corrector fou crucial. Primerament, perquè assegurava que les opcions lingüístiques sancionades i oficials (ortogràfiques, gramaticals, lèxiques) s’anirien difonent. I, segonament, perquè contribuïa a resoldre els dubtes –que les obres de Pompeu Fabra no havien pogut abastar–, seguint les línies establertes pel Mestre.

És per això que cal donar molta importància a la tasca de correcció de Fabra mateix i dels seus deixebles immediats, de la gent que es va impregnar dels seus criteris, bé treballant braç a braç amb ell, bé llegint-ne a consciència les obres i assaonant una formació fabriana completa. Hi ha alguns noms il·lustres d’aquella època, dels quals parlem en aquest dossier de Llengua Nacional, com ara Eduard Artells (1903-1971), Joan Sales (1912-1983) i Bartomeu Bardagí (1915-2003). Tots tres van formar part, als anys trenta del segle xx, de l’Extensió d’Ensenyament Tècnic, un organisme que havia estat creat per Prat de la Riba i que la Generalitat republicana va revifar tan bon punt el català fou declarat idioma oficial. L’Extensió era una escola per correspondència que tenia una missió molt clara: preparar en la nostra llengua tres mil mestres escampats per tot Catalunya. Fou una feina impressionant i, atesos els mitjans humans i materials, d’una productivitat excel·lent. Tanmateix, el 1939 —si no abans— aquesta tasca va ser estroncada.

Tanmateix, acabada la guerra de 1936-1939, la cadena havia de continuar. Amb l’exili de Fabra i d’una bona part de la intel·lectualitat, la gent que havia treballat al costat del Mestre tenia aquesta responsabilitat preservadora i la va exercir en condicions completament adverses, però amb plena consciència, amb sacrifici i amb amor veritable a la llengua i al país. Així mateix, cal esmentar d’aquesta època la feina dels divulgadors i dels formadors de professors de català, especialment dins Òmnium Cultural. Hi són figures clau Joan Triadú i Font (1921-2010), Jaume Vallcorba i Rocosa (1920-2010) i Manuel Miquel i Planas (1916-2002). I, per una altra banda, el gramàtic Josep Ruaix i Vinyet, que a final dels anys seixanta cedeix a Òmnium unes fitxes que emprava per a fer classes al seminari de Vic i que són l’embrió dels seus llibres, sens dubte els llibres de català més divulgats i venuts de la història.

«La segona baula —molt més gruixuda— és la dels homes i dones nascuts a la postguerra: Miquel Adrover, Jordi Bruguera, Jem Cabanes, Mait Carrasco, Jaume Costa, Josep Espunyes, Josep Ferrer,  Carles-Jordi Guardiola, Roser Latorre, Juli Moll,  Quim Pomares, Josep Torras, Ramon Torrents,  Àlvar Valls…»

Sortosament, la baula següent —la dels homes i dones nascuts en la postguerra— fou molt més gruixuda i mantingué el mateix propòsit i el mateix respecte a l’esperit de l’obra fabriana. Són els treballadors de la resistència, primerament, i de la represa a partir de la mort del dictador. Ja han rebut una formació consolidada, especialment, en seminaris i en universitats. Pouen directament en les obres de Fabra, però també en tot allò que escriuen més tard els correctors i divulgadors: els articles publicats a Serra d’Or per Eduard Artells i, més tard, per Lluís Marquet; les lliçons gramaticals de Quim Pomares a la revista Recull; les recomanacions lingüístiques de Josep Ibáñez i Albert Jané a Tele/Estel…

En aquest període llarg del franquisme, hi hagué una veritable escola pràctica de formació de correctors: la Gran Enciclopèdia Catalana. Sota l’assessorament general de Ramon Aramon i Serra (secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans durant tot el franquisme), hi va treballar un veritable estol de correctors (prop d’una trentena en la primera edició). Fou, sens dubte, un espai de traspàs, de mestratge i d’aprenentatge, car hi havia correctors vells i veterans al costat de gent jove, en edat —i amb afany— de créixer intel·lectualment.

La majoria dels correctors d’aquella nova generació avui tenen —o tindrien— una setantena d’anys. Parlem de Miquel Adrover, Jordi Bruguera, Jem Cabanes, Mait Carrasco, Jaume Costa, Josep Espunyes, Josep Ferrer,  Carles-Jordi Guardiola, Roser Latorre, Juli Moll,  Quim Pomares, Josep Torras, Ramon Torrents,  Àlvar Valls… Alguns van passar pel primer diari de la represa democràtica, l’Avui, en una secció de correctors dirigida durant anys per Joan Fortuny, i també per la primera televisió que va emetre programes en català (TVE-Catalunya). N’hi hagué uns altres que van encarregar-se de les oficines de llengua de les institucions (Parlament de Catalunya, Diputació de Barcelona, ajuntaments…). Per una altra banda, es va mantenir i intensificar la tasca de divulgació; n’és un exemple la columna diària d’Albert Jané a l’Avui, que fou tan important i tan llegida. Alguns dels membres de la baula resistent ens expliquen en aquest dossier la seva visió de l’ofici de corrector i les vivències pròpies. 

Anys 1980-1990: es trenca la cadena?

Per a saber què va passar a la dècada de 1980, hem de llegir aquest fragment del llibre El català que ara es parla, d’Ivan Tubau: «Ricard Fité i Ferran Toutain, tots dos correctors a l’Avui però disconformes amb la normativa de la casa, publiquen el primer semestre de 1982 dos articles que faran història. […] En aquests dos articles està anunciada ja tota la revolució restauradora i naturalitzadora que es materialitzarà a Catalunya Ràdio, TV3 i més tard al Diari de Barcelona, i que tindrà com a pedra d’escàndol Verinosa llengua, un llibre començat a rumiar per Fité i Toutain i finalment escrit per aquest i Xavier Pericay.»[1]

Als anys vuitanta hi ha, doncs, a Barcelona, un tomb en la línia seguida fins aleshores. Aquell «català depurat» que propugnava Pompeu Fabra és suplantat en alguns àmbits per un «català acostat a la llengua del carrer», és a dir, un català cada vegada més castellanitzat. Aquesta tendència, defensada per un grup de correctors col·locats en mitjans importants i influents, origina una divisió i un enfrontament amb la gent que havia mantingut amb cura i amb respecte la línia fabriana: la d’una llengua precisa i genuïna, en què, a més, poguessin sentir-se reconegudes totes les varietats.

«”La cosa més greu és una certa tendència, en els mitjans de comunicació més majoritaris, a fer servir sempre la forma més semblant al castellà”, deia Joan Triadú»

La contrarietat és xocant i irritant. Així l’expressa, per exemple, Joan Triadú: «La cosa més greu és una certa tendència, en els mitjans de comunicació més majoritaris, a fer servir sempre la forma més semblant al castellà. En això hi ha hagut una doctrina, en nom de l’audiència, que ve a dir que com més ens acostem al castellà més gent ho entendrà, més gent ho llegirà.»[2]

També s’hi referia críticament Albert Jané: «L’existència de criteris divergents i d’actituds d’indisciplina, totalment desconegudes encara fa molt pocs anys […] en realitat no fa sinó amagar la incapacitat d’expressar-se en català —oralment o per escrit— amb el mínim de dignitat i de correcció lingüística exigible.»[3]

El grup nascut entorn de Verinosa llengua va constituir-se el 1991 en Grup d’Estudis Catalans, amb la voluntat de fer pressió sobre l’Institut d’Estudis Catalans perquè ampliés els criteris d’admissió de determinades paraules o accepcions, la majoria castellanismes. En formaren part Toutain, Pericay, Fité i també Oriol Camps, aleshores cap de la unitat d’assessorament lingüístic de Catalunya Ràdio. Si no van aconseguir que mots com barco o disfrutar entressin en el diccionari de l’Institut, sí que hi van entrar, per exemple, guapo, carrera (amb el significat de ‘cursa’) i entregar (amb el significat de ‘lliurar’). A més, fruit de la seva pressió, també es va modificar l’ortografia en dues qüestions controvertides: la supressió dràstica del guionet i el canvi de grafia de mots que no duien e epentètica.

Ivan Tubau (mort fa poques setmanes) resumia així la seva manera de veure el futur del català, compartida per alguns dels membres del Grup d’Estudis Catalans:

«És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure.»[4]

«El grup defensor de la línia castellanitzadora no és pas majoritari, però copa els mitjans de comunicació més importants del Principat des de fa més de tres decennis»

Anys més tard, els autors de Verinosa llengua (i fundadors del Grup d’Estudis Catalans), Xavier Pericay i Ferran Toutain, juntament amb Ivan Tubau, van ser promotors de Ciutadans, un partit que ha atacat i ataca iradament els intents de normalització de la llengua catalana. Quant a la resta, Ricard Fité és el cap de correcció d’El Periódico i Oriol Camps, ja jubilat, és membre de la Secció Filològica del IEC.

Tot i que el grup defensor d’aquesta línia no és pas majoritari, el fet és que copa els mitjans de comunicació més importants del Principat des de fa més de tres decennis.

Aquest moviment té un paral·lelisme al País Valencià, on també es fan evidents els intents de disgregar la llengua comuna i acostar-la al castellà. L’any 1990, el director general de Ràdio Televisió Valenciana, Amadeu Fabregat, féu pública una llista de 543 mots prohibits, que considerava «excessivament catalanistes». Al costat de la prohibició d’argent i vacances (per plata i vacacions), demanava fins i tot d’eradicar segell i Alemanya (per sello i Alemània).

De resultes d’aquest qüestionament creixent envers l’obra de Fabra que s’anava palesant en alguns mitjans de comunicació, l’any 1991 va néixer l’Associació Llengua Nacional, precisament amb el propòsit de preservar el model de llengua genuïna i digna, un model que havia començat a estandarditzar-se als anys trenta. L’activitat principal de Llengua Nacional és l’edició d’aquesta revista, de periodicitat trimestral, on es publiquen estudis i articles d’opinió de llengua sense qüestionar la línia heretada de Fabra.

Anys més tard també va néixer el Cercle Vallcorba (entorn del lingüista Jaume Vallcorba i Rocosa). Tot i haver tingut poca activitat pública, darrerament ha adreçat una petició a l’Institut perquè reconsiderés la polèmica decisió de reduir dràsticament els diacrítics. La petició va obtenir el suport de més de 2.400 persones, entre les quals desenes d’escriptors, traductors, correctors i professors de tots els nivells i d’arreu dels Països Catalans.

Així, doncs, la tasca empresa per Pompeu Fabra, servada i envigorida pels seus dignes successors, es manté viva malgrat les adversitats. 

S’ha acabat «El gran dictat», l’únic programa que Televisió de Catalunya dedicava al català. Amb el pas dels anys, els espais de llengua han anat desapareixent dels mitjans de comunicació. Hi havia hagut fa anys aquella columna de llengua d’Albert Jané a l’Avui, hi havia hagut —abans o simultàniament— les «Lliçons de català» i el «Català amb nosaltres» de TVE-Catalunya, i programes de ràdio diversos, i el «Digui, digui» a TV3… Però, si no vaig errat, van passar qui-sap-los anys de secada fins que no es van empescar «El gran dictat».

No era pas estrictament un programa pensat per ensenyar català, però se n’hi podia aprendre, poc o molt. Molt centrat en els aspectes perifèrics de la llengua (grafia, lèxic i semàntica) i no gaire en els estructurals (fonètica i morfosintaxi), s’ha d’admetre que presentador i concursants traspuaven vulgues no vulgues interès, afany i, al capdavall, amor per la llengua.

«En aquests temps de desorientació, un espai de llengua a TV3 es pot considerar gairebé una estructura d’estat»

En aquests temps de desorientació, en què sembla que es pot dir i es pot escriure tot —una impressió reforçada pel «discurs únic» que propaguen els responsables lingüístics d’alguns mitjans—, un programa com aquest era gairebé una necessitat. I, amb vista a un futur no pas gaire optimista, un espai de llengua a TV3 es pot considerar gairebé una estructura d’estat.

La supressió d’aquest programa s’escau amb l’anunci d’un altre, que faran el dissabte al vespre, si no m’erro, i que serà copresentat per en José Corbacho. Per a fer-se una idea del «català» d’en Corbacho, només cal escoltar-lo mig minut:

Quan he començat a escriure no pensava pas en tot això, sinó en el títol del concurs que supleix «El gran dictat». Es diu «Tot o res». A mi aquest títol no em fa el pes. Hi trobo a faltar una o: «O tot o res». Sempre ho he dit així.

Si us hi fixeu, hi ha tot de frases fetes amb la mateixa estructura («O… o…»): «O caixa o faixa», «O ara o mai», «O sí o no», «O juguem tots o estripem les cartes», «O tots moros o tots cristians», «O tots frares o tots canonges» (amb moltes variants: «O tots frares o tots lladres», «O tots lladres o tots serenos», «O tots monges o tots canonges»…).

«Per què “Tot o res” si sempre s’ha dit “O tot o res”? Amb la informació que he trobat no veig cap motiu per a eliminar-hi la conjunció inicial»

Si consultem aquesta obra magnífica que és la Paremiologia catalana comparada*, hi trobarem encara més material. En primer lloc, la frase allargada «O tot o res, en belles arts divisa és», que ens remet a «O rei o res» i a tot de variants i frases sinònimes («O tot o no res», «O tot o no gens, «O tot o res, bona divisa és»…). Hi descobrirem també frases corresponents en diverses llengües, algunes de les quals tenen la mateixa estructura que en català, com aquesta en llatí: «Aut nihil, aut totum mea sors, mea munera poscunt».

En fi, amb tota la informació que he pogut trobar, no veig cap motiu per a eliminar-hi aquesta conjunció inicial. Per què ho deuen haver fet?

* La Paremiologia catalana comparada és una obra de Sebastià Farnés, l’avi de Maria Aurèlia Capmany. En foren curadors Jaume Vidal Alcover, Magí Sunyer i Josep Lluís Savall, amb la col·laboració de Josep M. Pujol. Editada en vuit volums, conté milers i milers de parèmies (proverbis, dites, frases fetes…), comparacions amb les llengües veïnes i el llatí, explicacions de fonts, citacions… És un monument a la nostra llengua, que no desentona gens entre les grans obres, com ara la d’Alcover i Moll i les de Joan Coromines.

___________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ara fa quaranta-cinc anys, el 28 de desembre de 1971, en Joan Pujol i Vilanova, amb la mirada de murri i la veu esquerdada de sempre, va escometre el seu nét petit: «M’hauries de fer un favor: vés a cal Magí i porta’m tres unces d’estacamaquí.» L’infant es va fer repetir aquell nom tan estrany, va agafar els cèntims de l’avi i se’n va anar a cal Magí. Quan el nen, amb veu càndida, va pronunciar la paraula, les riallades sorolloses de les dones que omplien la botiga el van fer tornar vermell com un perdigot. Era xic, però no era ruc. «Digues a l’avi que se’ns ha acabat, avui.»

Vaig sortir i me’n vaig anar a casa, molt empipat. No vaig badar boca en tot el dia, de manera que l’avi no va poder fer-me dir si havia complert l’encàrrec. Ni va gosar reclamar-me els deu rals que m’havia donat. Com se sol dir, aquell fet em va marcar; hi hagué un abans i un després.

El subconscient m’havia retingut aquesta anècdota fins fa pocs mesos, quan en vaig parlar amb amics més grans que jo, de fora de Callús. Tothom va riure, però el cas és que ningú no havia sentit mai aquell mot: estacamaquí (és a dir, «estaca’m aquí»). Això em va fer pensar que era una facècia típica de Callús. Fins que, llegint les Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (d’en Josep Espunyes), vaig ensopegar amb un «estaca’m aquí» i l’aclariment següent a peu de pàgina: «Passatemps força poca-solta, que els grans practicaven amb la finalitat de matar l’estona i riure’s dels infants. Innocents com eren, per l’edat, els solien donar una peça de cinc cèntims i els feien anar a una botiga a comprar “cinc cèntims de llavor d’estaca’m aquí”. La reacció del botiguer o botiguera, normalment irada, era d’arrucar la víctima de l’engany i engegar-la a dida.»

Caram! Així l’estacamaquí no era exclusiu de Callús, ni del Bages, sinó que el compartíem amb l’Alt Urgell.

«El 1930, en Joan Amades ja ens explica la innocentada de fer anar a comprar “estacamaquí” als aprenents»

Arran d’aquesta troballa, vaig fer una cerca ràpida a internet i vaig descobrir estacamaquins per tot el Principat: a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), al Prat de Llobregat (Baix Llobregat), a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), a Tivissa (Ribera d’Ebre)…

Fins ara no n’he trobat cap referència ni al País Valencià ni a les Illes, però això no vol dir que no n’hi hagi. Tampoc no m’ha sortit a cap diccionari general (ni tan sols a l’Alcover-Moll), però sí, és clar, en els llibres d’en Joan Amades. En parla al Costumari català, publicat per primera vegada entre el 1950 i el 1956. Però ja s’hi refereix vint anys abans, el 1930, en un extens article titulat «Costums populars de Barcelona» (pdf). Parlant del dia dels Innocents, diu que els qui feien més bromes eren els menestrals: els manyans, que clavaven una moneda a terra perquè els eixerits s’escarrassessin a arrencar-la; els ferrers, que deixaven una ferradura roent al mig del carrer perquè els supersticiosos s’hi cremessin els dits; els fideuers, que ficaven fils dins els fideus i feien que l’olla esdevingués una filagarsa… I tots, en general, ensarronaven els aprenents, «enviant-los a ca l’apotecari a cercar ungüent d’estacamaquí, pòlvors de moll de l’os de farmacèutic, aixarop de pàmpol, aigua de tremolins tremolants i altres ingredients de la farmacopea còmica».

«El verb “estacar” era molt popular i expressiu, i havia agafat un significat molt ampli»

I d’on ve, aquest nom? No ho sé pas. Només he sabut trobar-ne una referència especulativa molt interessant de l’erudit i polígraf Marçal Olivar, estudiós d’obres d’autors medievals. En l’article titulat «Noves precisions sobre la infantesa de Bernat Metge», comenta una acta notarial de l’any 1364, sobre la venda d’una apotecaria. S’hi inclou un inventari de tots els productes de la botiga, entre els quals «hi havia un unguentum contra rupturam (per als qui tinguessin tendència a trencar-se) i un altre titulat unguentum Gratia Dei (per a casos greus); finalment, l’ungüent de la planta anomenada estacha rocí —que és un nom que fa pensar en aquell “estaca’m aquí” a què es refereix una popular “innocentada”». Podria venir d’ací, com sembla insinuar Olivar? Vés a saber…

Avui la broma de l’estacamaquí no faria riure, perquè molt jovent ja no sap què vol dir «estacar». I això que havia estat un verb popular i expressiu, a tot el domini lingüístic. De «lligar a una estaca» («Aquests estaquen els gossos amb llonganisses»), va passar a significar «lligar» en general i, més endavant, «immobilitzar» en qualsevol context. Encara en algun lloc es manté «estacar-se» amb el significat de «encallar-se, trobar-se impedit d’avançar», com en aquesta cançó popular de Pego (Marina Alta):

«Ma mare m’envia a escola
amb un llibre sense tapes;
a la primera lliçó
posa’m pallús que m’estaque»

PS: Durant el dinar de Nadal, els meus germans expliquen tot d’acudits de l’avi. En Jaume, que l’ajudava a la peixateria de la carretera de Vic de Manresa, recorda perfectament quan el va fer anar a l’estació de la Renfe (a un quilòmetre i mig) a mirar a quina hora sortia el tren de les set i deu. No es va adonar de l’engalipada fins que no va ser a can Jorba, a mig camí. En tornant, va provar de respondre amb el màxim de dignitat: «Surt a l’hora de sempre.» També hi devia haver un abans i un després…

_____________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Notes per si mai ens volem prendre seriosament la supervivència del català

Ací teniu un parell de vídeos breus de TV3. El primer és de Merlí i només dura 43 segons:

Imaginem-nos  que el nen, en compte de demanar «Jo sóc tonto?» hagués demanat «Jo sóc ruc?», o fins i tot: «Que sóc ruc, jo?» Creieu que hauria passat res? Creieu que hauria estat un atemptat a l’ús real de la llengua? Penseu que se n’hauria ressentit la versemblança, la veracitat? Diríeu que la gent hauria canviat de cadena? És marcià ruc, o és català? És culte o és ben col·loquial?

El segon vídeo és d’un informatiu infantil, Info K. Dura poc més de 20 segons.

Ací ja no hi ha un actor, sinó el presentador d’un informatiu, que se suposa que ha de fer servir un llenguatge planer, però amb una certa formalitat (dic «una certa» perquè va adreçat als infants, és clar). Què hauria passat si hagués dit «un vídeo molt bonic» en lloc de «un vídeo molt txulo»? Hauria fet riure? No l’hauria entès la quitxalla dels Països Catalans? Hauria perdut força la comunicació? Hauria fet arrufar el nas als milers de xiquets que s’ho miraven? 

El mot tonto, ens recorda Joan Coromines, és registrat en català des del 1627. Ve del castellà? L’Alcover-Moll diu que sí. En Coromines diu que no ho creu. El cas és que en castellà surt el 1570 i en català més de mig segle més tard. Sigui com sigui, Coromines mateix diu «no és mot gaire castís» i també, atenció: «Guardem-nos nosaltres de postergar, a causa de tonto i derivs., l’ús de mots tan nostres i vius com toix, totxo, neci, ruc, talòs, beneit, babau.»

Ara digueu-me si d’aquests mots «tan nostres i vius» que esmenta Coromines en sentiu i llegiu gaires, als nostres mitjans de comunicació. Molt pocs, oi? És una tria voluntària? Vosaltres què en penseu?

Sobre el mot xulo, Coromines només diu: «Xulo, xulada, xular, castellanismes, del cast. chulo.» La pobra Empar Moliner, fa anys ja es queixava de la proliferació desmesurada d’aquest mot. Però és evident que ni l’Empar Moliner ni en Coromines no sabien què era el català evolucionat.

Sortosament, avui tenim el llibre d’estil de TV3, l’Esadir, aquesta pàgina web tan útil i eficaç que ens il·lustra sobre el català del segle XXI. Diu això:

«xulo Lleng. col·loquial.

1) Fatxenda, fanfarró, provocador. El teu germà és un xulo: ha vingut a provocar.

2) Persona que viu a costa d’una o més prostitutes. Sinònims: macarra, macarró, proxeneta.

3) Bonic, maco, vistós. Un cotxe molt xulo.» 

I afegeix un apunt sobre la pronunciació:

«L’ús col·loquial avui es decanta majoritàriament pel so africat (tx), que considerem del tot adequat en registres informals:  tʃúlu tʃúlə»

Que quedi clar, doncs: TV3 beneeix xulo i recorda que s’ha de pronunciar txulu.

«Contra la resignació, contra la dimissió lingüística absoluta… el tremp, la riquesa i la vivor de la saviesa popular»

Entre en Coromines, la Moliner i l’Esadir m’he desconcertat. Per això he fet una enquesta a alguns amics i coneguts de tots els dialectes, que m’han fet arribar mots que podrien suplir tonto i xulo. Heus-ne ací algunes respostes:

—per tonto (persones): apardalat, ase, babau, badoc, bajà, bajoc, bajoca, bàmbol, banastre, benaventurat, beneit, beneitó, beroi, betzol, betzol de monges,  bleda, borinot, capbuit, capsigrany, colló, curt, curt de gambals, embambat, esburbat, fava, malaventurat, panoli, poca-solta, ruc, soc, soca, suro, talòs, tanoca, toix, tòtil, totxo, tros d’ase, tros de suro, ximple, ximplet..

—per tonto (coses): absurd, estúpid, flac, no treu cap a res, no es pot agafar per enlloc, sense cap ni centener, sense cap ni peus, sense molla ni crostó, sense seguida, sense solta, sense solta ni volta, sense suc ni bruc, sense trellat.

—per tonteria: beneitura, bestiesa, disbarat, poca-soltada, rucada, ximpleria.

—per xulo (desafiador): brusquer, buscabregues, cercabregues, cregut, estufat, fanfarró, fatxenda, gallet, milhomes, perdonavides, pinxo, pollastre, pollastret, presumit, saberut, tibat, ventoler, ventós.

—per xulo (bonic): bell, ben fet, bonic, curiós, ferm, espaterrant, llampant, maco, que fa enveja, que fa goig, que fa mirera (o mengera…), que fa patxoca, vistós.

—per fer el xulo (o xular  o xulejar): bravatejar, fer el pinxo, fer el pollastre, fer el pollastret, fer el tifa, gallejar.

«El pòsit dels anys no és antic ni allunyat: ens l’han llegat i el tenim aquí»

N’hi ha algun (molt pocs) que no és apte per al llenguatge col·loquial, però la majoria sí: trieu i remeneu, doncs.

I ara, si voleu, agafeu diccionaris i amplieu-ho, que per això hi són. D’aquests vocabularis, n’hi ha un que em té el cor robat: Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall,  d’en Josep Espunyes. És un veritable monument a la llengua. Us en transcric només una ínfima part dels mots i girs (vius!) que ens regala:

—per tonto: baix de sostre, beneit del cabàs, cap de fava, cap de meló, cap de pardals, cap de trons, carbassot, curt de gambals, curt d’enteniment, faltar-li’n un tros, més alt que un pi i més ruc que un tupí, més curt que les calces d’un capellà, més curt que les mànigues d’una armilla, més curt que una cua de conill, més ruc que fet d’encàrrec, més talòs que la mare que el va parir, no saber quants dits té a la mà, pallús, patotxo, sabatot, tenir el cap més verd que una carbassa, tenir el cap ple de fum, tenir un cervell de pardal, toia, un poca substància, xitxarel·lo…

—per xulo o fer el xulo: anar encarcarat com un ciri, cagarro sec, creure’s qui sap què, donar-se to, entonat, fer-se veure, merdeta seca, mirar de dalt a baix, no tenir padrins, passar dret, pensar-se qui sap què és, pet bufat, pet presumit, pixar de molt alt, voler-s’ho menjar tot… 

En fi, amics, això de recórrer sempre a la cantarella de «l’ús real de la llengua» em comença a carregar i, si voleu que us ho digui, em sembla passat de moda. Sempre que ho sento, em fa l’efecte com si em tractessin d’ase. I en l’estat actual de les coses em sembla frívol i irresponsable. Contra la frivolitat i la deixadesa, contra l’entronització de la ignorància, contra la resignació, contra la contemplació passiva de la desfeta, contra la dimissió lingüística absoluta… la serietat, el tremp, la riquesa i la vivor de la saviesa popular.

Perquè el pòsit dels anys no és antic ni allunyat: ens l’han llegat i el tenim aquí.

_________________________

De les grans aportacions d’Ivan Tubau al debat de la llengua, en voldria destacar aquest fragment:

«És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure.»

Paraula viva contra llengua normativa, 1990

Diu la Viquipèdia que als anys noranta del segle passat Ivan Tubau va contribuir a fundar el Grup d’Estudis Catalans, juntament amb Ferran Toutain, Xavier Pericay, Ricard Fité  (1) i Oriol Camps (2). «Els mitjans de comunicació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió van decidir adoptar els criteris del Grup d’Estudis Catalans», hi podem llegir.

També diu la Viquipèdia que més tard Tubau, Toutain i Pericay (3) foren fundadors de Ciutadans.

(1) Avui Ricard Fité és cap de correcció d’El Periódico.
(2) Avui Oriol Camps és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
(3) Avui Xavier Pericay és diputat de Ciudadanos al Parlament de les Illes Balears.

____________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.