Diumenge, dia 18 de març, mon pare hauria fet noranta-dos anys. Al juny en farà cinc que es va morir.
El 1999, segurament entendrit per una restauració que havia fet poc abans, va escriure un text que parla d’un objecte, però que de fet parla de molt més que això: parla d’una família, d’una casa –d’una llar–, d’un temps que tenia present tothora… I es confessa feliç.
El llit de ferro
Si un cap de setmana qualsevol de l’any de gràcia de 1999 feu visita a cal Badia i us conviden a veure el pis de dalt —ampliat i reformat de poc—, traieu el cap a la cambra que hi ha al capdavall del corredor, a mà esquerra. Procureu de moure-us-hi amb molt de compte per no fer soroll.
A la cambra hi dorm una preciosa nena de pocs mesos d’edat. És la filla primera d’un matrimoni feliç, quarta generació d’estadants de la casa pairal. Es diu un bell nom d’origen provençal: Mireia.
A primer cop d’ull veureu que el llitet de ferro on dorm és potser una miqueta gran per a ella. Però els pares, els avis i els oncles s’han posat d’acord per oferir-lo a la xamosa criatura, quan sojorna a la casa pairal, ja que el moisès se li ha fet petit, perquè puja molt cepada.
D’aquesta nena, segur que algú en parlarà, anys a venir, i auguro i desitjo de tot cor que en parlin molt i elogiosament. Jo, pobre de mi, només us puc parlar de la història del llitet on dorm plàcidament. Perquè aquest llit en té, d’història, i molt bonica.
Va ésser encarregat de fer al ferrer del poble pel pare del rebesavi de la criatura que avui hi dorm. Era l’any 1892, quan el rebesavi Josep, l’hereuet dels masovers de la casa Gran de Sant Martí de Torruella, tenia dos anys i ja no cabia al bressol (tot i que els bressols d’abans eren grans). Ja es feia imprescindible posar-lo en un llit, i a la masoveria no n’hi havia cap d’adequat. Aquest hereu, que anys més tard va construir i fundar la casa pairal de cal Badia, va estrenar, doncs, el llit de ferro.
Després hi vam dormir els meus germans i jo, la segona generació (avui, tots ja de la tercera edat, com ara en diuen). També hi han passat nits d’infantesa alguns meus nebots, fills del meu germà gran. Així, el llit ha viatjat a la conca del Llobregat i ha fet un llarg sojorn a la plana de Vic; amb tot, certament ha resistit prou bé.
Quan li ha calgut una restauració (o potser en podríem dir una posada al dia), s’hi ha fet. N’hem tret la pintura vella i el rovell, n’hem reforçat el fons, n’hem refet el medalló del capçal, n’hem enlluentit els poms dels quatre muntants i l’hem pintat de dalt a baix.
Aquest llit, que l’oncle de l’àvia de la Mireia ha volgut que retornés a la casa pairal; que un altre oncle de l’àvia ha volgut reparar; que l’avi sastre ha guarnit amb roba escaient, i que l’àvia li ha procurat l’estampa del medalló…; aquest llit que ha suscitat tantes complicitats i del qual us descric la història; aquest llit estrenat pel meu pare fa cent set anys, acull avui la seva rebesnéta, la menuda Mireia.
Jo penso en el somriure bondadós amb què els avantpassats, i sobretot els meus pares, el Josep i l’Amàlia, deuen contemplar des del cel la petita Mireia. De segur que són ells que ens han mogut (amb els impulsos invisibles amb què els sants mouen els vivents) a recuperar i adobar el llit de ferro, per oferir-lo a ella i a Déu sap quantes generacions més.
I amb aquests pensaments em sento feliç.
Josep Badia i Torras
[1999, any de la restauració del llit de ferro]
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Tenia tretze anys, a final del 1976. L’any en què el país es desvetllava, com se’m desvetllava el cos i se’m removien els sentiments, a dies com un fimbreig, a dies com una sacsada. Aquell curs havia deixat l’escola de Callús per anar a fer vuitè d’EGB a l’institut de Manresa.
Era un dissabte d’hivern i aquell vespre a ma mare li va pujar la mosca al nas: el fill petit li deia que els seus texans no tenien séc, que eren els únics que no tenien séc, que feia el ridícul, que tots els altres nois duien la roba planxada. «Ah, sí? Vine, que t’explicaré com es fa.» L’astorament em va durar poca estona. I encara hauria estat més breu si mon pare no hagués demanat, mig sorneguer: «Vols dir que ha de saber planxar?» La mirada fulminant d’ella el va obligar a retornar els ulls al diari. En dos minuts vam tenir la post parada i un munt de roba (meva i dels meus sis germans) per a entrenar-me. I tal dit tal fet: amb paciència, em va ensenyar a fer treballar aquell estri que encara no anava amb vapor, però que feia el fet i arribava a tots els racons. Sempre ha estat una dona pràctica, la Maria de cal Pujol.
Tenir un germà presumit com en Jaume em va servir per a aprendre a enllustrar sabates i, sobretot, a aplicar el greix de cavall a les camperes, que aquell hivern cavalcaven per totes les ciutats. No he deixat mai de fer-ho tal com ell em va ensenyar, amb aquella ruixadeta final de capellans (de saliva) que hi fa aparèixer miraculosament una lluentor insospitada.
Quan vaig arribar a la universitat, doncs, ja sabia planxar i enllustrar sabates, però encara no havia après a cuinar. Aquest era un territori que ma mare es reservava zelosament i no hi deixava entrar ningú. En canvi, la Maria (la Nena, com li dèiem tots els germans) no tenia cap inconvenient a compartir-lo. A can Batibull, el pis d’estudiants de la família, hi havia un full quadriculat amb les feines de cada setmana i els responsables de fer-les. El dilluns i el dimecres em tocava fer el dinar i el dimarts i el dijous, el sopar. Vaig aprendre a fer menjars de batalla, senzills, però amb una certa estima. La cuina que em va ensenyar la meva germana era de gastronomia pràctica (i amb aquesta base he anat cuinant, diàriament, des de fa trenta-cinc anys). Rentar i estendre la roba, anar a comprar, treure la pols, escombrar i fregar… tot va arribar concentradament abans dels primers exàmens. Siguis on siguis, Nena, t’he d’agrair que completessis el camí que m’havia assenyalat la mare aquell vespre de la planxa.
Aquests aprenentatges naturals m’havien preparat per viure sol. I això no va arribar fins al cap d’uns quants anys, amb el primer divorci. Però quan em vaig divorciar, l’any 93, no estava sol: hi havia dues filles, de vuit anys i quatre. Tanmateix, no vaig tenir cap dubte que havia de lluitar perquè visquessin amb mi. Em feia por aquell terreny desconegut, però estava convençut de sortir-me’n. Van ser temps durs, més que res per una pugna judicial i social que va perjudicar, és clar, la part més feble. L’Alba i la Queralt no es van moure de casa, gràcies en bona part a una advocada que va entendre perfectament el meu neguit, que va veure clar que no ens hi jugàvem ni un pis ni un automòbil, sinó l’estabilitat de dues criatures. Per mi, sens dubte, aquella advocada era –i és– feminista. Bé, he de deixar aquest capítol ací.
La sort del segon matrimoni va ser que ella fos una artista, una dona alliberada (alliberada també del masclisme). Amb ella no hi havia perill d’adormir-se ni de repenjar-se, ni de decantar-se-la. Que la convivència no rutllés no vol dir que no fos un gran aprenentatge, ans al contrari. Ella va ser qui em va ensenyar, per la manera com tractava els infants, la gran diferència que hi ha entre pujar els fills i estimar-los. Assaonar-los. Intuïció, sensibilitat, mirades, rialles, tacte… Tot era un mirall (i una paret, alhora) de la meva racionalitat tosca i cega. Gràcies.
El camí amb la Marta és un camí plàcid, que va començar a poc a poc i ha continuat de mica en mica, amb voluntat de construir. El naixement d’en Marc i la Maria va ésser un esclat de moltes coses noves, però també l’oportunitat d’aplicar l’experiència acumulada. Aquelles febrades que ja no fan por, aquells moments de tensió que saps dominar molt millor, la paciència adquirida amb els anys… Però sobretot m’agrada pensar –i esborronar-me pensant– que els he dit bon dia cada dia, assegut a l’espona del llit. Que els he duts cada dia a l’escola, que cada dia hi dino i, si puc, hi sopo… I que parlem i juguem i riem.
No vull acabar aquesta mena de confessió sense parlar dels homes, de molts homes de la meva edat (i més joves!), de tots aquells homes que creuen en les barreres perquè potser no han fet res per superar-les, de tots aquells qui pensen que hi ha feines que no són per a homes, sense ni tan sols haver-ho provat, ni ganes. I sobretot d’aquests homes que renuncien en un grau o un altre als fills. Refusar de tenir cura dels fills –d’educar-los, de conviure-hi intensament– no és masclisme, és castració. És una estupidesa, és privar-te deliberadament d’un gaudi que et fa complet.
També m’allunyo dels falsos aliats, dels homes que s’omplen la boca de feminisme i quan grates una mica veus que s’ofeguen en un got d’aigua, que no se’n surten perquè no s’ho proposen. Potser perquè, en el fons, són tan masclistes (o egoistes) com els altres. «A la vida sempre s’és un aprenent», deia el meu ex-sogre. El masclisme també és no entendre aquesta frase tan simple.
L’atzar tanca el cercle: les circumstàncies ens han fet entomar, a la Marta i a mi, la responsabilitat principal en la cura de la meva mare. I, tanmateix, no crec que pugui pagar-li el gran favor que em va fer el dia que em va convertir en un aliat.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Ja s’entén que hem de protestar i rebel·lar-nos quan els neofranquistes del PP o Ciutadans profereixen aquestes amenaces, com ara la de fulminar el sistema lingüístic de l’escola catalana, això que hom anomena immersió. És clar que hi hem de plantar cara, no vull pas dir que no.
Però m’agradaria enfocar-ho d’una altra manera, pensant més en nosaltres que no en ells. Qui s’ha aturat a pensar què passaria, si es complissin aquestes amenaces? Que molts alumnes que fins ara rebien les classes en català ara les rebrien en castellà? I que, per tant, alguns mestres i professors que fins ara feien les classes en català serien obligats a fer-les en castellà? Aquest és el canvi pretès? Bé, això no serà possible si la resistència dels mestres i dels pares —dels pares, també, espero!— és rotunda. I si resulta que hi ha centenars, milers o centenars de milers de pares que marquen una casella per dir que volen classes en castellà per als seus fills? No ens esparverem, tampoc. Som en un moment efervescent, també, de l’espanyolisme i, avui, l’oposició a l’independentisme es podria expressar marcant una casella. Però si només sabem veure la casella marcada ens equivocarem. Vull dir que és clar que hem de combatre el 155, però això no ens hauria d’estalviar una feina que tenim pendent i que no hem sabut fer bé durant aquests quaranta anys de presumpta democràcia.
Potser no m’explico gaire bé. M’entendreu més amb uns quants exemples.
Exemple número 1: en Fernando El cas és real, tot i que no es deia Fernando. Vaig treballar amb ell qui-sap-los anys. El 2002, quan vaig ésser cap d’estudis de l’institut, vaig voler saber en quina llengua feia les classes, vist que parlava amb tothom en castellà. I m’ho va confirmar: les feia en castellà. Li vaig demanar per què i em va respondre que era la seva llengua i s’hi sentia més còmode. Li vaig dir en quina llengua havia fet les oposicions: la part escrita, en català; l’oral, en castellà. Ah, i al tribunal tothom li havia parlat en castellà. Bé, el fet és que a l’equip directiu ens va semblar adient de dur el cas a la inspecció, car era un incompliment de la llei. Sí, l’inspector en va restar assabentat. I tal dia farà un any.
Exemple número 2: les oposicions de tecnologia Un company de l’institut em va demanar si volia fer de suport al tribunal d’oposicions que ell presidia. Havia de revisar les primeres proves escrites i posar-hi una nota. Un dissabte al matí vam anar a una ciutat del Vallès i vaig revisar lingüísticament els exàmens. Alguns escrivien en un català tan deficient que feia vergonya. Els vaig desaprovar i el president del tribunal els ho va comunicar. No us puc descriure la reacció d’aquells individus. Només us diré que els crits se sentien des del cafè de davant. Hi va haver impugnacions i tot.
Exemple número 3: el plany de la lingüista Una vegada, una lingüista important i sàvia em va explicar que s’havia anat a queixar a l’institut dels seus fills, perquè hi havia professors que hi feien les classes en castellà. La directora li va dir dues coses, i me les crec totes dues: que no pensava fer res i que ningú més no s’havia anat a exclamar per allò.
He de posar dos exemples més, però de primer he de fer una consideració. El català, ens el poden matar des de fora, com ja gairebé han fet els francesos a Catalunya Nord; aquesta seria la via PP-Ciutadans (sobretot Ciutadans, que va néixer per fer aquesta croada). Però, atenció, també el podem anat matant a pessics nosaltres solets. Això s’entendrà més bé amb aquests dos exemples.
Exemple número 4: la mestra novella i les vocals neutres L’any passat, els meus fills petits (feien tercer de primària) van tenir una mestra substituta que venia de l’àrea metropolitana de Barcelona. A l’hora d’explicar la vocal neutra, els va dir que el mot petit no en tenia cap. Alguns alumnes se’n van estranyar i ella els va dir que observessin que la E es pronunciava A. Així: pA-tit. M’ho van explicar tots dos (són bessons i van a la mateixa classe) i ho va confirmar una altra mestra, que es va haver d’encarregar de rectificar la seva companya.
Exemple número 5: Mònica Barrieras ens fa esgarrifar Per a entendre l’exemple anterior i adonar-se com degradem la llengua nosaltres mateixos, us recomano molt vivament que llegiu l’article «Ja hem comprat la Grossa», escrit per Mònica Barrieras, del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, i publicat a VilaWeb el desembre del 2016. Hi ha un moment que parla de les aptituds fonètiques dels estudiants d’educació, és a dir, els futurs mestres, que seran el model de llengua dels nostres fills:
«Hi ha joves estudiants de la Facultat d’Educació que descobreixen a primer de carrera que no saben pronunciar bona part dels sons del català no compartits amb el castellà (ni esses sonores, ni vocals obertes, ni africades sonores…). Sorpresos, i de vegades amb sensació d’haver estat estafats, declaren que mai ningú no els ho havia dit, que mai ningú no els ho havia corregit. Això sí, diuen que han estudiat fonètica i que han fet transcripcions. Aquests alumnes de vegades argumenten que són capaços de parlar i de comunicar-se en català, i que només és una qüestió d’accent. Però el que se’ls demana no són eles lateralíssimes i vocals neutres neutríssimes, sinó tot just els sons de la llengua, que tenen caràcter distintiu. No és igual casar que caçar, déu que deu, ni lloc que joc.»
És clar que hem de lluitar per a treure’ns del damunt aquesta llosa del 155. I, més enllà: hem de persistir per alliberar-nos d’un estat que no ens deixa respirar. Però també hem d’ésser conscients que la salvació de la llengua no la garantirà la independència, ans dependrà d’una determinació que fins ara no sempre hem tingut com a poble. Tant de bo aquest embat d’ara ens faci reaccionar.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Aquesta setmana he tingut grans experiències que m’han fet adonar que hi ha dues realitats contraposades que com més va més es consoliden: la realitat tangible, que pots comprovar dia a dia, i la virtual, falsejada, que es va forjant lluny d’ací.
El perill és que ens avesin —o que ens avesem— a escoltar aquest discurs fals i tergiversat. El perill és que acabem trobant natural i normal que es vagi repetint. Els perill és que no ens indigni. El perill és que ens tornem mesells (una altra vegada mesells). Si ens passa això, perdrem.
Dilluns al matí, desenes i desenes de bagencs vam acomboiar en Joan Badia, el batlle de Callús. A hores d’ara tothom deu saber que va haver d’anar a declarar acusat (per una jutgessa!) d’un delicte de desobediència. La realitat evident i comprovable és que el primer d’octubre va ser agredit per la Guàrdia Civil espanyola quan simplement volia dialogar-hi. La realitat falsa és que ell va desobeir.
Els qui dilluns l’acompanyàvem davant el jutjat no ens volem avesar a aquesta la versió falsa de la realitat que construeixen ells. No ho volem trobar normal, que passi això. D’ací ve la gran importància de diaris com ara VilaWeb, que expliquen la veritat sense filtres (llegiu-hi, per exemple, aquesta entrevista i aquesta crònica d’en Pere Cardús). En canvi, no hem de trobar normal que la realitat s’expliqui amb la pretesa neutralitat d’aquest paràgraf:
«La versió de la Guàrdia Civil, en canvi, diu que l’alcalde va ensopegar i va caure sol. En un vídeo gravat per un assistent es veu clarament la caiguda de Badia quan la Guàrdia Civil decideix entrar a l’escola» [notícia de la web del 3/24, 5-2-2018]
Home! «Cau» quan la Guàrdia Civil «decideix d’entrar» a l’escola? No podem dir que un guàrdia civil l’empeny expressament i el tira a terra? No podem explicar la veritat tal com es veu, tal com la pot comprovar tothom? No ens hauríem d’avesar, tampoc, a l’autocensura. O a la censura: sapiguem que, de vegades, als «Telenotícies» de TV3 sentirem notícies censurades.
Un recurs intel·ligent per a rebel·lar-se contra aquesta intoxicació, contra la desinformació, contra la mentida és l’humor. Dilluns mateix al vespre, al programa «Està passant», en Toni Soler feia aquest gag magnífic dedicat a en Joan Badia:
L’endemà passat, dimecres, desenes i desenes de bagens vam tornar a anar als jutjats de Manresa, aquesta vegada a acomboiar en Jordi Pesarrodona. En Jordi va rebre de valent durant l’1 d’octubre, quan la Guàrdia Civil va acudir a l’escola Joncadella de Sant Joan de Vilatorrada, la vila d’on ell és regidor de Cultura. Les imatges [minut 1.23] són esgarrifoses i indignants. No ens acluquem d’ulls. No ens hi avesem:
La rebuda que va tenir en Jordi, dimecres, fou magnífica. Tothom amb nas de pallasso. I abans d’entrar al jutjat va parlar: «Encara que en tombin un, n’hi haurà un altre. Si m’inhabiliten, al meu lloc n’hi haurà un altre, més fort que jo, amb més ganes. I nosaltres perseverem.» I acabà amb aquests mots tan violents, desobedients, sediciosos i tumultuaris: «Salut, nassos de pallasso, somriures i flors.»
Doncs sí: hem d’omplir places i carrers, pacíficament, tantes vegades com calgui, sense defallir. Perquè som enmig d’una guerra contra un estat poderós i la nostra única arma és la protesta incansable. Pacífica, però incansable.
Per això vull acabar parlant d’una tercera gran experiència d’aquesta setmana: la resurrecció dels llaços. Us ho explicaré breument. Callús té les places i carrers plens de llaços grocs, gràcies a un grup d’activistes indefallent. De tant en tant, passa un cromofòbic i n’arrenca algun. Però dilluns a la nit el cromofòbic va anar més enllà: va tallar tots els que hi havia a la barana del damunt de la plaça del Doctor Vers. Ja se sap: destruir és fàcil i cosa de covards.
Però tant se val: al cap de vint-i-quatre hores, la barana tornava a enlluernar:
Aquesta tercera experiència m’ha fet tornar anys enrere i recordar aquella cançó que alguns havíem cantat tant i que avui sabem ben bé què vol dir. Té un títol també desobedient, violent, sediciós i tumultuari: «Cal que neixin flors a cada instant».
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Balanç de la supressió dels diacrítics al cap de quinze mesos
En una entrevista al Punt-Avui, la setmana passada, el periodista Raül Garcia demana al prestigiós gramàtic Josep Ruaix que parli de la polèmica dels diacrítics: «Els diacrítics serveixen per a la claredat, per a evitar ambigüitats i, és clar, si se’n treuen es creen ambigüitats. De manera que jo encara n’hi hauria afegit algun.» Clar, sense ambigüitats.
El 24 d’octubre de 2016 l’Institut d’Estudis Catalans va aprovar la nova Ortografia catalana, que, entre més novetats, prescrivia una reducció dràstica de mots amb accent diacrític. Després de quinze mesos llargs, ja es pot començar a comprovar quin succés ha tingut aquesta modificació. Sense afany d’ésser exhaustiu ni científic, voldria simplement fer un cop d’ull a la situació.
Es pot dir que la supressió dels diacrítics s’ha imposat en la majoria de mitjans de comunicació catalans. I tanmateix, hi ha, si més no, dues excepcions notables: el diari electrònic VilaWeb i el setmanari El Temps, els dos principals mitjans amb una voluntat insubornable d’abastar la nació completa, els Països Catalans:
Però en els mitjans barcelonins, com dèiem, les modificacions ortogràfiques s’han implantat. Això no vol dir que, ara i adés, no hi vegem lapsus. Fins i tot, de vegades, amb accents que no defensen ni els partidaris de la claredat diacrítica:
I fora dels mitjans, quin ús en fa, la gent, dels diacrítics? Fa de mal dir. Podríem recercar a Google i demostraríem que accents com aquests que acabem de veure es mantenen molt majoritàriament, però qui pot assegurar que, amb el pas del temps, persistiran? De moment, això sí, constatem una certa resistència de periodistes i escriptors, una resistència que hauria de fer veure que mesures com aquesta no es poden imposar si no són ben acordades i acceptades i, sobretot, si no són necessàries.
Sorprèn més encara quan de comprovar que les modificacions no han arribat ni tan sols a certes obres de consulta oficials. Per començar, cap dels canvis ortogràfics no s’ha implantat en les obres oficials de fora del Principat. N’és un exemple el Diccionari Normatiu Valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, on no trobem quasi cap petja de les modificacions ortogràfiques:
En veient això, no podem estar de demanar-nos si, abans de decidir els canvis ortogràfics, hi va haver acord amb l’Acadèmia o no.
Però el cas és que fins i tot dins les obres de l’Institut d’Estudis Catalans, hi trobem anomalies. Si ja en la versió electrònica del DIEC els accents decretats incorrectes no van desaparèixer fins al cap de força mesos, avui encara podem comprovar que es mantenen en obres de consulta pròpies, com ara el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.
És xocant també que en eines tan usades com l’Optimot (dependent de la Generalitat de Catalunya), hi trobem encara els accents prohibits; per exemple, en el diccionari castellà-català de la GEC:
I si sortim dels manuals que podem considerar oficials, observem que tampoc no ha integrat cap canvi una eina informàtica tan usada com el corrector i verificador ortogràfic de Softcatalà (molt recomanable, no em cansaré de dir-ho):
Però si hi ha un corrector informàtic divulgat de debò és el del processatext Word, on també resisteixen tots els diacrítics, ara com ara:
Si el Word continua senyalant faltes no oficials, Twitter continua dient «Dóna una ullada», sense el pronom hi, però amb un accent que ens ajuda a entendre de seguida que dóna és un verb i que es pronuncia amb o tancada:
I, ja que en parlem, acabem amb uns quants exemples extrets de Twitter. Ens adonarem de seguida que, al cap de quinze mesos llargs, molta gent no fa cas de la supressió dels diacrítics. És manca d’informació? És un descuit? Vés a saber (ai, «Ves a saber»)… Ves que no sigui rebel·lió (atenció al primer piulet!):
Sóc periodista i sempre he entès que hi ha límits, com la privacitat, que mai s’han de violar. Sóc humà i hi ha moments que també jo dubto. També sóc el President i no m’arronsaré ni em faré enrere, per respecte, agraïment i compromís amb els ciutadans i el país. Seguim!
Quina il·lusió avui si hagués pogut votar al @parlament_cat Ho seguim des de l'exili forçat amb tota l'energia que ens dóna recuperar el nostre parlament
Han vingut a manifestar-se a Barcelona perquè ells creuen que allò que els fa definitivament mereixedors d’un augment de sou és el que van fer a Catalunya. Tornar a l’escenari del mèrit professional els dóna autoritat moral davant la seva opinió pública per demanar més diners.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Si no li sap greu, la tractaré de vostè. A casa em van transmetre que el tractament de vostè era el més adient per a marcar distància. D’aquí ve aquella expressió que solem dir quan refusem l’excés de confiança: ‘Escolti: a mi, poc i de vostè.’ (Si li interessa, aquí podrà llegir la diferència que encara manté el català entre vostè i vós.)
Li vull parlar d’un escriptor molt conegut a Catalunya. Molt conegut i molt estimat. No sé si en sap gaire, de literatura catalana, però hauria d’ésser normal que una candidata a la presidència en sabés mínimament. Ja sé que a Espanya s’escandalitzen si un polític ignora una dada econòmica important. Potser també ens hauríem d’escandalitzar dels coneixements que tenen els candidats —i els periodistes estarrufats— sobre literatura. Per exemple, vostè em sabria dir dos llibres de Josep Maria de Sagarra?
Avui li parlaré d’un article d’aquest homenot, publicat l’any 1923 a La Publicitat i aplegat al llibre L’ànima de les coses (a cura de Narcís Garolera). L’article comença així:
«Quan estàs una mica cansat de la teva cadira i de la teva conversa artificial, d’aquest intercanvi de vanitat, d’egoisme i de buidor disfressats amb quatre paraules llibresques, amb un coll emmidonat i una americana negra, t’agradarà, oh amic!, anar com un pelegrí pels aires lliures i cercar, dins la sinceritat del paisatge, la sinceritat de les ànimes»
Sagarra va escriure això a vint-i-vuit anys. Imagini’s: vuit anys més jove que no vostè. De manera que, per edat, el podria prou entendre. Jo li suggereixo que faci l’esforç. Cregui’m que paga la pena, senyora Arrimadas. Perquè vostè pot haver nascut aquí o allà, pot venir d’una família així o aixà, pot ésser tan unionista com vulgui… però si mai vol governar aquest país hi ha coses que tard o d’hora haurà d’entendre.
En aquest article, titulat «Les ànimes», Sagarra s’adreça al lector anomenant-lo «amic». És un destinatari —el lector de La Publicitat— urbà i catalanista, i ell l’ajuda a entendre què és això que ens fa catalanistes, és a dir, això que ens fa sentir orgullosos d’ésser catalans. I li parla de la gent de poble, de gent arrelada a la terra. Sagarra és conscient que en aquesta gent de poble hi ha una sinceritat natural:
«Perquè fins amb les tares i els vicis hi ha la gran diferència entre allò que neix i es cria en un ambient d’artifici i conveniència social, i allò que neix en un ambient sincer, fruit de les forces tèrboles de la naturalesa»
Vostè, aquesta Catalunya —poc cultivada, però molt arrelada a la terra— potser la coneix poc. O gens. I no li passa pas a vostè i prou, això, ja ho sé. Certament, és més fàcil que la gent dels pobles faci cap a Barcelona que no pas que la gent de l’àrea metropolitana surti d’aquella bombolla per endinsar-se per la resta del país. I tanmateix és important de saber com viu (i com s’organitza, i com sent, i com parla…) aquesta Catalunya. Ho és fins i tot per als catalanistes. Guaiti què els diu Sagarra:
«Has parlat molt i has escrit molt de nacionalisme, en termes abstractes i retòrics, has escoltat molts discursos i t’has barallat moltes vegades pel teu ideal. Però quan has anat sol per la muntanya sense testimonis i sense públic, quan has dut per tota companyia el teu bastó de caminant i les esgarrinxades de les gatoses, i has topat amb un home d’aquells que ningú els ha ensenyat res però que tenen la ciència viva del nostre paisatge al fons del cor i als estrips de les seves calces, ¿no és cert, amic meu, que el teu orgull i la teva emoció de sentir-te català i fill d’aquesta terra han estat més intensos que mai, i hauries volgut ésser tot ulls, tot orelles i tot memòria per poder retenir cada gest i cada paraula d’aquell home tan diferent de tu i tan català com tu?»
És en aquests homes que tenen «la ciència viva del nostre paisatge al fons del cor i als estrips de les seves calces» on Sagarra troba l’ànima catalana. Així com hi ha una ànima en el paisatge d’aquí —amb alzines i oliveres i ametllers i blat, i roques i mar, i espadats esquerps i planes emboirades—, hi ha una ànima catalana. I no s’equivoqui, senyora Arrimadas: Sagarra no ens parla pas de cap «Catalunya pura» ni de cap «raça catalana». No ens en diu res, de puresa ni de perfecció: ens parla d’una Catalunya primària, poc cultivada, arrelada.
I no em digui tampoc que això exclou la gent que ha nascut fora d’aquí només pel fet d’haver nascut fora d’aquí. No. Ha sentit mai el mot empeltar, senyora Arrimadas? Doncs convé que entengui què vol dir empeltar —i empeltar-se— perquè Catalunya és plena de gent empeltada, gent que era forastera i ha deixat d’ésser-ho; gent que ha fet diferent aquest poble perquè s’ha fet poble, perquè ha volgut sentir-se d’aquí, perquè ha vist que això era una casa i aquesta casa li ha agradat. A Callús, senyora Arrimadas, n’hi ha molta de gent que s’ha «catalanitzat», gent que, havent nascut a Andalusia (com vostè, però d’una altra classe social), ja fa anys que s’emociona amb les coses d’aquí. A vostè li passa, això? A vostè l’emocionen, les coses d’aquí? Miri què li diu, Sagarra, al seu «amic» lector:
«Moltes vegades m’has dit i m’has retret una paraula d’un sentit lluminós i vivíssim que vas escoltar en tal banda, alguna sentència aguda i finíssima que se’t clavà al punt més sensible de les teves orelles.»
[…]
«Aquests moments de la paraula lluminosa, de la sentència finíssima, de la taula de taverna i del porró blau marí, si vols ésser ara una mica sincer, m’hauràs de confessar que foren per tu uns moments de catalanitat tèbia i perfumada; tu vas comprendre tota la dolçor i tota la gràcia del teu catalanisme viu, que sense voler t’entelava els ulls i t’escalfava.»
Aquesta essència, aquesta lluminositat que surt d’una manera natural del paisatge i de la gent arrelada, l’ha d’emocionar. Quan per emocionar-se no hagi de recórrer a referents espanyols, sinó que se senti colpida, fiblada amb els paisatges d’aquí, amb la gent d’aquí, amb les paraules d’aquí, ja s’haurà empeltat. Vostè s’emocionaria per una paraula catalana, com diu Sagarra?
Potser, en el fons, la qüestió és: som només una part d’Espanya, més o menys diferenciada, o som alguna cosa essencialment diferent? Llegeixi Sagarra, miri d’entendre’l, camini per la muntanya i deixi’s esgarrinxar per les gatoses, parli amb la gent, pari esment en les «paraules lluminoses», provi de comprendre les emocions, l’ànima de la gent. Estic cert que si un dia fos capaç de fer tot això i deixar de banda el màrqueting i l’artificiositat —«l’intercanvi de vanitat», el «coll emmidonat»—, alguna cosa essencial de vostè es giraria com un mitjó.
Sigui com sigui, ha de saber que mentre hi hagi terra, mentre hi hagi paisatge, mentre hi hagi ànima en la terra, hi haurà ànima en la gent. Per això ha de saber també que si vol triomfar en aquest missatge seu d’autoodi, en aquest propòsit suplantador, haurà d’aconseguir anorrear totalment aquesta ànima.
Mentre hi hagi ànima, fracassarà. Tingui-ho present, senyora Arrimadas.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
«Els volen fer morir a pessics.»Això ho va dir espontàniament ma mare quan va saber que l’estat espanyol mantindria engarjolats quatre homes bons, que no han comès cap delicte, com sap tothom. És curiosa, l’estructura de la frase feta: no diu «matar», que faria pensar en una acció ràpida, expeditiva, sinó «fer morir», que casa perfectament (i cruelment) amb la idea de tortura lenta. Si n’és de sàvia, la llengua.
En Salvador Cardús deia no fa pas gaire que tot això que veiem són els últims espeternecs de l’estat espanyol. És enganyosa la forma d’aquest mot, espeternec. No s’entén d’on ve si no hi fem un canvi de consonants (metàtesi, en diuen els filòlegs) i el retornem a l’original espernetec; aleshores es veu més clar que deriva de perna, ‘cama’. Els darrers espeternecs, o espernetecs (o espernecs o espernegades, com en diem a Callús), és a dir, les convulsions agòniques d’aquest estat que encara ens domina.
No ho tenim en compte, perquè ara pensem, sobretot, en nosaltres, en la nostra gent. Però certament l’invent del règim del 78 aviat podria fer la fi del Cagaelàstics. Ells i nosaltres ens ho juguem tot, una altra vegada, el 21 de desembre, d’ací a quinze dies justos. I perilla més que sigui el projecte espanyol, que acabi com el rosari de l’aurora, que no pas el nostre. Fa de mal dir, però és difícil que perdem, si perdre vol dir recular en nombre de vots. Ara, també pot ésser que no acabem de guanyar, segons que diuen les enquestes. Es veu que els independentistes i els no independentistes anem frec a frec i que, com el 27-S, acabarem tants a tants.
Sí que sembla clar que el bloc del 155 fracassarà. Tan somrients que els veus aquests dies, cridant, amenaçant, fent escarafalls, ballant i tot, alguns. Podria passar que tinguessin un goig sense alegria. Es podrien ben trobar amb allò de més dura serà la caiguda (títol d’un film del 1956), aquella mena d’amenaça que va aparèixer com a tema d’un document judicial de l’Audiència espanyola. És com dir vés fent, ja t’ho trobaràs… Aquesta és la gentil manera de convidar dialogar que té l’estat espanyol.
Per això no és gens estrany que a les Espanyes hagi fet forrolla aquest agressiu «a por ellos». Potser us demaneu com ho hauríem de traduir, això, al català. No m’hi capficaria pas gaire. És un lema tan seu! Tan propi dels que s’anomenen no nacionalistes… El van encunyar per animar la selecció de futbol llur, i ara, com una extensió, l’apliquen a la política. Nosaltres també n’havíem tingut un, de lema de guerra: «Desperta, ferro!», el crit dels almogàvers al segle XIII. I d’ací sembla que ve el nostre tocar ferro (millor que no pas tocar fusta, com ens recordava Eugeni S. Reig). Però ara, en aquest temps d’anants i vinents, de caminar endavant i cul arrere, els nostres lemes són per a reclamar necessitats bàsiques: llibertat, justícia, retorn dels polítics exiliats, excarcerció dels dirigents…
N’hi ha que ens diuen que tots aquests anys hem fet volar coloms. Ja en parlarem. Si el dia 21 millorem el resultat del 2015, potser encara no podrem cantar victòria, però sens dubte serem molt més a prop de la nostra llibertat. Ja hi tindrem el peu al coll.
Si no avancem, haurem d’aturar-nos i pensar què fem, perquè no es pot pas fer entrar el clau per la cabota. Ara, no ens hauríem pas de desesperar, tampoc. Sempre hem dit que els catalans, de les pedres en fem pans. Per tant, haurem de fer el cor fort. Potser no tindrem cap més remei que refiar-nos dels comuns, per més que tots sapiguem que en la qüestió de la independència no paren ni desparen o no bufen ni encenen o no pengen ni despengen… digueu-ho com vulgueu (us confesso que m’agraden més aquestes expressions que no pas això de ni carn ni peix i, encara menys, la puta i la Ramoneta).
Sigui com sigui, haurem de prendre paciència i resistir. Si més no, de segur que aviat superarem això de l’article 155 de la constitució espanyola, imposat peti qui peti, si no de grat per força,tant si vols com si no vols.Perquè aquesta constitució espanyola, més que una carta magna, sembla la llei de l’embut. A Espanya, com es pot veure, la història es repeteix. Això que vivim ara és més vell que anar a peu (o que cagar arrupit: ja no cal que siguem tan fins, ara que ens acostem al final de l’article). En Serafí Pitarra ja ens en parlava, del 155, sinó que en aquell temps era l’article 26:
«Diu l’article vint-i-sis
que en un cas de compromís
el govern té atribucions
per passar-se pels collons
totes les lleis del país.»
I el gran Josep Maria de Sagarra va fer-hi també la seva aportació, amb un poema titulat «El nostre avantprojecte de constitució» (recollit per Lluís Permanyer en el llibre Poemes satírics). Vegem-ne, per a acabar, dues estrofes, la segona clarament inspirada en Pitarra:
«Títol III. Drets i deures dels espanyols
Els d’amanir amb sal i pebre
i els de menjar bacallà,
i tothom té el dret de rebre
i té el deure de callar.
[…]
Títol V. Del Govern
Si hi ha cas de compromís
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.»
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Això era un dia que la senyora Patrícia Gabancho va ser convidada a anar a un poble petit a parlar. I hi va voler fer un parlament senzill, entenedor, amb un to reposat i plàcid, sense èpica, sense alçar la veu, sense dir una paraula més alta que una altra. La senyora Gabancho, que parlava de Catalunya, va acabar impel·lint l’auditori a lluitar per un ideal:
«I què els dic jo a la gent quan vaig per pobles, viles i ciutats predicant, com avui? Els dic una cosa: torneu-vos a ajuntar, torneu-vos a organitzar, treballeu, discutiu, sigueu crítics, debateu i sobretot no deixeu de somniar.»
Paraules de revolta i d’il·lusió en un moment de desvetllament. Era l’any 2011, en el primer Onze de Setembre de la presidència d’Artur Mas. Feia un any i poc del 10-J i faltava un any per a la primera diada multitudinària. I en aquell entremig, Patrícia Gabancho va venir a Callús, el dia 10 de setembre, a parlar i, en acabat, va sopar amb tothom qui va voler-la acompanyar (que fou una bona colla de gent).
Ara, per ganes, us explicaria aquell sopar i, sobretot, la trobada prèvia d’aquesta donassa amb el meu pare, que ella havia entrevistat trenta-cinc anys enrere. Però potser no ve a tomb; ja en parlarem en un altre article, si de cas. Ara, avui, és el moment de llegir les paraules de Patrícia Gabancho. I de veure-li la cara i les mans, i de sentir-li la veu. Heus ací dos minuts mal comptats curulls de mots de coratge i compromís. Dits sempre amb aquell to de veu prudent, calmat. Savi.
«Hi ha hagut una pujada de consciència –com crec que no hi havia hagut en aquest país des de la transició– de la necessitat de tornar a comprometre’ns per la llibertat. De tornar a treballar, pacíficament, democràticament, per la llibertat, amb el mateix èxit que en el moment de la transició, quan la convicció de la gent va portar la democràcia més enllà. I ara ha de ser la convicció de la gent el que porti la llibertat més enllà, en el sentit dels drets nacionals de Catalunya. Per què? Perquè, si no, aquesta Espanya homogènia, centralitzada, xucladora, que, a més, mana més que nosaltres, ens acabarà xuclant l’ànima, ens acabarà xuclant l’energia, ens acabarà desfent el país que a poc a poc es va atribuint. I no és això el que volem. Ni és això el que volem deixar als nostres fills i als nostres néts.
Tenim tots els arguments per a voler ser lliures i tenim tota l’emoció de saber que som continuadors d’un país que ha aguantat mil anys d’història, habitualment amb el destí i l’atzar en contra. Sabem que hi ha països que han patit molt i Catalunya és un d’aquests països. I, malgrat tot, som aquí parlant de Catalunya i jo, venint de Buenos Aires parlant de Catalunya. Aquest és un país que es mereix una sort millor. I ara som en el moment en què, pacíficament i democràticament, podem tenir aquesta sort.
Què dic jo a la gent quan vaig per pobles, viles i ciutats predicant com avui? Els dic una cosa: torneu-vos a ajuntar, torneu-vos a organitzar, treballeu, discutiu, sigueu crítics, debateu i sobretot no deixeu de somniar. Si somniem somnis grans, serem lliures.»
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Dissabte, 11 de novembre. Una passatgera de Vueling és expulsada d’un avió perquè quan l’hostessa li exigeix que li parli en espanyol ella continua parlant en català. Una noia que veu l’incident fa costat a la passatgera. L’hostessa –diu una versió– se’n va plorant. Al cap de poca estona, el comandant de l’avió les crida a totes dues i les esbronca. A més, avisa dos guàrdies civils que se les enduen cap a la terminal. No les deixen volar. Van al taulell de Vueling a presentar una reclamació i a adquirir bitllets nous. No els els volen vendre: ja són en una llista negra.
Per què ens passen, aquestes coses? Ens passen perquè som mesells. Ho som i, sobretot, ho hem estat massa anys. Que algú parli català i no dimiteixi quan li diuen «No le entiendo» és una cosa rara. Ens han fet creure que això de mantenir-se parlant la nostra llengua era de mala educació. Fa tres-cents anys llargs que dura, la cosa. I en tres-cents anys llargs es pot fer molta feina. Mesells, això som.
«Un sol testimoni dels fets va fer costat a la dona. No n’estic cert, però ben probablement ningú més no va denunciar tot allò que va veure»
Mirem-ho de prop: qui falta al respecte? És la passatgera, una clienta que ha pagat el bitllet i que es limita a parlar la seva llengua (llengua d’ús legal reconegut, fins i tot considerada «llengua pròpia» per la llei)? O bé és l’hostessa, amb connivència de l’empresa que la té contractada? O la companyia, per mitjà de la seva treballadora?
Després tornarem a parlar d’això. Però ara em vull aturar en aquest punt. Un sol testimoni dels fets va fer costat a la dona. No n’estic cert, però ben probablement ningú més no va denunciar tot allò que va veure. Qualsevol testimoni hauria pogut presentar una denúncia a Vueling, o bé a la Plataforma per la Llengua o bé a l’Agència Catalana del Consum… Probablement, no ho va fer ningú, tret de la noia que també va intervenir en el diàleg amb l’hostessa.
Els drets Parlem de drets? L’estat d’autonomia de Catalunya (article 6.2) diu: «El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials.» I més endavant (article 34) diu: «Totes les persones tenen dret a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que elegeixin en llur condició d’usuàries o consumidores de béns, productes i serveis.»
El codi de consum de la Generalitat recull l’article 34 de l’estatut i afegeix: «Les persones consumidores, sens perjudici del respecte ple al deure de disponibilitat lingüística, tenen dret a rebre en català […] les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb llurs característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat»
Aquests eren i són els drets dels passatgers i els deures dels tripulants de Vueling. Són uns drets i uns deures que la companyia sap perfectament. Per això Vueling de seguida es va defensar dels fets, arran d’una queixa que li arribava per Twitter:
Liz, lamentem els inconvenients als nostres passatgers. Totes les tripulacions d’avions basades a Barcelona parlen català. Estem mirant què va passar i poder respondre a través dels canals oficials.
La falsedat de l’afirmació de la companyia, la podeu constatar vosaltres mateixos. I si no soleu agafar avions de Vueling, llegiu-vos les resposta al piulet.
Volem continuar essent mesells? Fa uns quants anys que sembla que ens anem alliberant mentalment d’Espanya en molts aspectes, però en el lingüístic no. I si volem deixar de ser mesells lingüístics, ens convé canviar la mentalitat.
Tal com ho veig, hi ha dues operacions mentals que hem d’encarar. La primera és pensar que nosaltres som individus normals i, per tant, no ens hem de sentir bilingües forçosament. Més ben dit, si ens volem acostar als habitants dels estats potents hauríem de tenir mentalitat unilingüe, independentment dels coneixements més o menys profunds de les altres llengües. I això també concerneix els homes i dones d’origen hispanòfon que han fet l’opció de parlar català (si no han pres aquesta opció i són deliberadament bilingües no podran fer aquesta operació). Aquesta presa de consciència consisteix a deturar-se, observar el món circumdant —Roma, Londres, París, Saragossa— i constatar que els usuaris de llengües normals poden saber-ne moltes, però en tenen una de fonamental, que usen generalment i quotidianament. Aquest és l’exemple, el model, el patró.
«Posem-nos al lloc de l’altre, de l’hispanòfon, en un cas com el de Vueling. Què fa? Com actua? Què pressuposa? Per què s’indigna, fins i tot?»
La segona operació és fer un esforç d’empatia favorable. Posem-nos al lloc de l’altre, de l’hispanòfon, en un cas com el de Vueling. Què fa? Com actua? Què pressuposa? Per què s’indigna, fins i tot? És evident: l’hostessa, tot i tenir unes funcions molt clares d’atenció al client, no vol fer més esforços del compte. Però, sobretot, no vol haver de reconèixer que el problema el té ella, perquè no domina prou la llengua del client; no vol haver de reconèixer que no tracta el client com es mereix, amb la mateixa deferència amb què tracta un altre client que parli espanyol o anglès. Per això ens convé tant de posar-nos al lloc de l’hostessa, perquè veurem nítidament què falla quan ens demanem qui és servidor i qui és client, qui cobra i qui paga, qui té sobretot deures i qui té sobretot drets, qui ha de fer un esforç per a parlar educadament la llengua de l’altre i qui ha de sentir-se tractat amb tota la consideració i correcció del món (amb la garantia de poder tenir una conversa en la seva llengua). I, després d’això, ens podem demanar: qui és mal educat, qui falta al respecte?
Aquesta és la primera consideració que ens ajuda a entendre l’anomalia del cas. La segona es desprèn del moment polític que vivim —cosa que no vol pas dir que sigui circumstancial ni conjuntural. Ho formularé d’una manera molt simple: així que els catalans mostrem un mínim d’autoestima, un bri de pretensió de normalitat, immediatament l’altra banda reacciona. I reacciona en dos temps: de primer amb victimisme (les llàgrimes de l’hostessa) i després amb autoritarisme (l’expulsió ordenada pel capità i executada per dos guàrdies civils).
«Tan bon punt ens hem reconegut a nosaltres mateixos com a subjecte col·lectiu amb drets i hem dit que volíem viure millor i decidir el nostre futur, a l’altra banda s’ha disparat el victimisme i l’autoritarisme»
I això no passa a Vueling i prou. I no passa respecte de la llengua i prou. Això ha passat, recentment, en tot el procés d’emancipació nacional: tan bon punt hem ensenyat la poteta de l’autoestima, Espanya ha reaccionat. Tan bon punt ens hem reconegut a nosaltres mateixos com a subjecte col·lectiu amb drets i hem dit que volíem viure millor i decidir el nostre futur, a l’altra banda s’ha disparat el victimisme (el castellà és perseguit, l’escola adoctrina, TV3 és excloent, el separatisme no tolera la discrepància, hi ha fractura social…) i tot seguit la imposició autoritària (cop d’estat contra l’autogovern, que ja fa anys que va començar).
Aquest és, a parer meu, el joc que juguem ara. No és pas un joc nou. Sapiguem-ho i actuem en conseqüència. Hem de guanyar la partida. També —per mi, sobretot— la de la llengua.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Permet-me que et tracti de tu. Crec que la mena de missatge que et vull adreçar ho requereix. He de deixar clar d’entrada que escric aquest text amb respecte absolut per tu, i amb una certa admiració i tot, tant pel teu talent intel·lectual com pel teu carisma. No vull que el títol de l’article confongui ningú.
Dissabte et vaig veure plorar, Xavier. No sé del cert per què ploraves, però em vaig imaginar que senties una barreja d’emocions, bones i dolentes. El clam de la gent, el clam indignat pels empresonaments i per les amenaces, de segur que et va ablanir, et va entendrir, com a molts. Però en el teu cas estic cert que hi ha una altra cosa, estic cert que fa dies que veus com s’esfondra la utopia d’una Espanya fraternal que hauria de respectar la llibertat. Ploraves de veure com aquell ‘A por ellos’, aquell ‘Som-hi, trinxem-los’, estronca el vostre projecte. Ploraves perquè t’havies adonat que aquest pacte tan devastador entre PP, Ciudadanos i PSOE (i PSOE!) esvaïa violentament el vostre somni.
La realitat és aquesta, Xavier: hi ha tres partits que han pactat una repressió brutal, que no s’ha infligit mai a Catalunya des de fa quaranta anys. Aquests tres partits —PP, PSOE i Ciudadanos— ocupen el 71,4% dels escons del congrés espanyol (250 de 350). Un 71,4% és un percentatge molt alt. Però si de tots els diputats del congrés espanyol, n’excloem els de les nacions perifèriques (els Països Catalans, el País Basc i Navarra, i Galícia), el percentatge d’unionistes creix de deu punts: el nombre de diputats del PP, el PSOE i Cs de l’Espanya estricta és un 81,5% del total d’electes del congrés espanyol. Això contrasta amb les dades del Parlament de Catalunya, on els diputats d’aquests tres partits només sumen un 38,5% del total (52 de 135). Això no t’ajuda a veure que són dues realitats diferents? I si encara has de menester més dades, te’n diré una altra de molt significativa. Tu saps que les mesures del 155 s’aprovaran al senat espanyol. I quants senadors d’aquests tres partits van ser elegits pels votants catalans a les darreres eleccions espanyoles? Cap. Cap ni un. Si això no és la imposició d’una nació contra una altra, ja em diràs què és.
Sé que aquesta realitat no t’agrada, perquè desfà el somni d’una Espanya fraternal, acollidora, integradora, respectuosa, sensible a la diversitat. Aquesta Espanya, ara mateix, és molt minoritària. Aquesta Espanya, avui, és una utopia. I segurament caldrà esperar molts anys perquè sigui hegemònica, viable. I mentrestant, què? Mentrestant ací ha esclatat una veritable revolta, ha fruitat una lluita alegre, hem pogut veure una autèntica revolució que ja és a punt de completar-se. Tu saps prou bé, Xavier, que molta gent del vostre entorn, de les vostres bases, l’ha feta seva, aquesta revolta, sobretot després del primer d’octubre. Saps que a mesura que la repressió va anar augmentant, quan es van encruelir les amenaces, molts votants ‘comuns’ van adherir-se a ulls clucs a la defensa del referèndum, dels col·legis, de les urnes… de la democràcia. Saps que molta gent que us ha votat ara forma part dels CDR, que ja no són comitès de defensa del referèndum, sinó de la república.
Crec que tu, dissabte, ploraves per tot això. Però jo et demano que no ploris, Xavier. No ploris: lluita. Lluita amb energia, amb alegria, amb il·lusió. La teva aportació al nou estat català és important, necessària. Lluita perquè el procés constituent sigui nítid, democràtic, obert i participatiu. Lluita perquè la constitució d’aquest país nou sigui avançada i progressista, perquè s’hi senti la veu de tothom.
Lluita amb nosaltres per estendre l’anhel de llibertat també a la resta dels Països Catalans, perquè puguem construir aviat la nació completa, una nació de la llengua i la cultura, i de l’economia, una nació diversa, lliure i solidària. Lluita perquè les vostres forces germanes al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses contribueixin a l’alliberament dels nostres pobles amb les entitats i forces polítiques que ja malden per arribar-hi.
I lluita també, si vols, perquè Espanya faci aquest procés revolucionari, perquè la llavor que hem plantat ací germini també allà. Lluita també braç a braç amb els teus companys i amics d’esquerres espanyols perquè desemmascarin el gran engany que és aquest PSOE, que no és ni obrer ni d’esquerres, que no fa costat al poble, a la gent humil, a la bona gent treballadora.
La república que volem els independentistes és també la teva, la vostra república, n’estic segur. Comptem amb tu, amb vosaltres, Xavier.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Dimarts, dia 10, semblava que faríem un vaitot, però no el vam completar. Ara ens caldrà un coresforç per a mantenir el tremp.
Aquests dies podríem aprofitar l’avinentesa per recuperar expressions oblidades, adients al moment que vivim.
Vaitot Joan Coromines explica i exemplifica així la locució fer un vaitot: ‘fer un esforç, llançar-se a fons’. I l’exemple que tria és un fragment d’un llibre de Pere Coromines, son pare (que exhibeix sovint com a model de bona prosa). Però m’estimo més la definició de Pompeu Fabra, que diu que un vaitot és el fet d’arriscar tots els diners en una jugada. I, figuradament, ‘posar tots els recursos o mitjans de què hom disposa, tot el seu esforç, en una empresa’. El mot vaitot ve de «va-hi-tot», és a dir, la jugada o l’empresa en què «hi va tot». Ja fa anys que aquest país s’ha abocat intensament en un objectiu, però el vaitot és allò que vam fer el dia 10 i que segurament farem —més clarament— d’ací a pocs dies (o poques hores).
Coresforçar-se En català hi ha dotzenes de mots nascuts de cor. Ultra els derivats més directes i coneguts, —com coratge o cordial—, hi ha una rastellera de composts que configuren un tresor lèxic extraordinari. Tenim els adjectius corcuitós (‘que actua precipitadament), cordur (‘fred, que té el cor dur’), cor-robat… Però especialment tenim verbs tan plàstics i tan expressius com aquests: corcorcar-se (‘consumir-se de neguit’), corferir, corfondre’s (‘sentir que la personalitat pròpia es fon amb allò que ens envolta’), corglaçar —o corgelar—, cornuar-se, corprendre, corsecar… El que trobo més adient per a aquest moment és coresforçar-se: ‘esforçar-se desplegant tota la força moral’. Fa dies que ens coresforcem —que fem un coresforç— i ho continuarem fent mentre calgui.
Tremp L’origen del verb trempar no té res a veure amb el sexe (ni amb ‘amanir’, que és el significat que té a les Illes Balears). Prové del llatí temperare, que vol dir ‘moderar’, ‘temperar’. Els dos primers significats de trempar que registra el diccionari Alcover-Moll són ‘mesclar una cosa amb una altra per suavitzar-la’ i ‘moderar, fer que sia menys intens’. I d’aquestes definicions, en provenen la tercera i la quarta: ‘posar en un estat de tensió moderada, acomodat al bon funcionament’ i ‘donar a un metall el punt de duresa que necessita per a certs usos’. Com veiem, doncs, prèviament a la idea de ‘vigoritzar’ hi havia la de ‘moderar’. Del verb trempar, en deriva el substantiu tremp, que, entre tots els significats, en té un de figurat: ‘fermesa contreta pel caràcter, per la intel·ligència’. La violència de l’1 d’octubre ens va castigar durament una part del tremp (l’equilibri, la serenor). El perill era que perdéssim l’altra part (el vigor). Però no hem lluitat tant temps per a plegar veles ara que som a la recta final (encara que sigui llarga, és la recta final). I estic cert que el tremp, el recuperarem completament. Tornarem a ser un poble equilibrat i vigorós.
I trempat (que d’això que fem se’n diu la Revolució dels Somriures).
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Per què diumenge les forces d’ocupació es va acarnissar en els pobles petits?
Qualsevol ésser amb una mínima sensibilitat s’ha sentit sacsejat per les imatges de la violència i la brutalitat de diumenge. A mi em va trasbalsar especialment l’atac de Callús, el poble on vaig néixer i on visc, al Bages. Callús té dos mil habitants mal comptats i actualment n’és batlle en Joan Badia, el meu germà gran.
A dos quarts de sis del matí vaig arribar a l’escola Joventut. Ja hi havia una gentada. Tothom parlava fluix, però tothom estava alegre, animat, emocionat, amb un punt d’incertesa. Vaig parlar espontàniament amb gent amb qui habitualment ens saludem i poca cosa més. Tots tenien coll avall que podríem obrir el col·legi perquè els Mossos no el tancarien pas.
Tal dit, tal fet. Van venir cap a quarts de nou i van veure això:
Poca estona després me’n vaig anar a casa. La meva mare m’havia demanat si la podia dur a votar cap a dos quarts de deu i vaig passar a dir-li que no tingués pressa, que hi havia tanta gent que valia més anar-hi més tard. Una vegada a casa, vaig veure, garratibat, com aquells salvatges entraven a cops de mall al local electoral de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president. I de mica en mica van començar a arribar notícies d’assalts ací i allà.
Cap a un quart d’onze va sonar el timbre de casa. Era el meu germà Isidre. Molt alterat, em va explicar què havia passat a Callús. Li tremolava la veu. Ho tenia tot enregistrat. Ens ho vam mirar i em vaig esgarrifar. Desenes i desenes d’energúmens que, amb l’excusa de segrestar unes urnes, volien humiliar i trepitjar tot un poble. Hi ha un moment del vídeo que em va esfereir: és quan claven una empenta al batlle i la gent esclata en un crit a l’uníson. M’he imaginat els minuts previs a aquell crit: la tensió de tots, asseguts a terra amb la boca closa, mentre veien arribar aquelles bèsties amb la cara tapada i el posat amenaçador i agressiu. M’he imaginat, enmig del silenci, l’únic so dels batecs del neguit. Però potser m’han commogut més encara els crits de la gent mentre aquells autòmats proven de fer pas amb violència: ‘Som gent pacífica!’
Veure i sentir això, imaginar-me la ràbia i la impotència de tots aquests callussencs, encara ara em fa plorar. Nosaltres, sí, som gent pacífica. Ells no. Vegeu-ho.
I ací vegeu fotografies per a entendre si l’acció era ‘proporcionada’, com diuen (cliqueu damunt la imatge per engrandir-la).
El segon cas que em va estremir fou el de Fonollosa. El batlle de Fonollosa és l’Eloi Hernàndez i Mosella. Vaig tenir el goig de fer-li classes de català durant quatre anys. Fou, indubtablement, un dels meus millors alumnes. Quan feia segon de batxillerat em va demanar que li guiés un treball de recerca. És una experiència que no oblidaré mai: havia descobert a les golfes de casa seva un dietari del segle XVIII d’un avantpassat seu, Salvador Devant, i volia fer-ne un estudi. Tots dos vam viure intensament aquell treball, a l’institut i a fora. Ell va treballar molt: va anar a tants arxius com va caldre per contrastar la informació del dietari. Recordo un viatge plegats a Girona, una tarda d’hivern, per visitar un autèntic expert en dietaris vells: en Xavier Torres i Sans. I el treball va guanyar premis. Conservo especialment el record d’aquell Baldiri i Reixach lliurat a l’Espluga de Francolí. Allí vaig conèixer son pare, que em va explicar que havia arribat a Catalunya l’any 1975 i que pocs anys més tard, de nits, havia començat a estudiar magisteri. Un dels seus professors, justament, fou el meu germà Joan. L’Eloi és un home en alguns aspectes superdotat. Quan encara era alumne de l’institut ja dirigia el grup de teatre local, que aplegava tot el jovent del poble i tenia renom per tota la contrada. És un home –i un batlle– excepcional.
Diumenge, l’Eloi Hernàndez i Mosella, batlle de Fonollosa, un poble d’uns 250 habitants, va rebre aquesta visita tan ‘proporcionada’:
I a la tarda circulava pertot arreu aquest enregistrament sonor, amb la veu esqueixada de l’Eloi, plorós. Un document que fa esborronar:
El tercer vídeo que em va impressionar és el de l’institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada. El Quercus és el meu institut: hi vaig treballar nou anys (quatre a l’equip directiu). És on vaig conèixer la Marta, que encara hi treballa. I també hi vaig conèixer l’Eloi, és clar. Si penso en l’ofici d’ensenyar, penso en el Quercus. És un centre molt ben organitzat i dinàmic. Ja fa mesos que us en vaig explicar aquella gran experiència de foment de la lectura, només possible amb un equip de professors que tenen fe en el seu ofici.
Feia molt temps que no hi entrava, però divendres i dissabte hi vaig passar un munt d’hores, amb la Marta i els nostres fills. La protecció del Quercus va anar a càrrec de pares i, sobretot, d’alumnes, ex-alumnes i professors. Van ser hores molt intenses i ningú no preveia que diumenge hi passaria això:
A Sant Joan de Vilatorrada, tothom sospita per què hi van anar, aquests senyors. Perseguien una imatge. Aquesta:
I la perseguien per venjar-se d’aquesta altra:
El pallasso Jordi Pesarrodona és un home molt estimat al Bages. És el fundador i l’ànima de la companyia Gog i Magog. I és, també, regidor d’ERC a l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada. A primera hora, aquells pocapenes disfressats de Madelman van anar a l’escola Joncadella i es van trobar en Jordi a primera fila. La resistència va ser ferotge i no hi van poder entrar. Però no calia. Ja s’havien venjat deixant-lo esterrecat a terra.
A Sant Joan, doncs, hi van anar per vexar en Jordi. També sap tothom per què van anar a Fonollosa: perquè n’és fill en David Bonvehí, coordinador executiu del PDECat. Aquests dos atacs tenien un caràcter simbòlic, com el de Sant Julià de Ramis(lloc de votació de Puigdemont), Sabadell (Forcadell), Sant Vicenç dels Horts (Junqueras), Sant Carles de la Ràpita (Josep Lluís Salvadó, doblement humiliat)… També pretenien assaltar el col·legi de Verges (vila natal de Lluís Llach), però els habitants del poble van tallar-hi els accessos eficaçment (tant se val: la venjança va arribar dimecres a la matinada, quan van rebentar totes les rodes que van trobar). I afegim-hi encara les quatre capitals de provincia, que també tenen per a ells un caràcter simbòlic.
Ens han volgut esborrar el somriure a empentes, grapejades, gasos, cops de porra… Per a espolsar-nos la ràbia, us suggereixo que us mireu dos d’aquests vídeos. El primer és de Sant Mori, a l’Alt Empordà. Segons que sembla, la gent d’aquest poble tan petit van votar, van endur-se l’urna del local i van esperar els civils a davant, amb la taula parada.
El segon és de Sant Ramon, a la Segarra. La gent decideix de resistir fent befa dels agents, que deixen una imatge ridículament desproporcionada:
Però per què van anar-hi, a tants pobles petits? Hi heu pensat? Si la cosa era endur-se urnes carregades de vots, per què no es van concentrar tots a Barcelona i l’àrea metropolitana? Si haguessin segrestat totes les urnes de la capital sí que haurien invalidat el resultat del referèndum. És ben clar: van anar a poblets per trobar-hi poca resistència. I hi van anar amb dotacions exagerades. Les ordres eren de fer mal i que s’escampés la por. Segrestar urnes era l’excusa. La intenció de debò era atemorir: que tot Catalunya tingués por. Per tant, com més quantitat de notícies arribessin, millor per a la seva tàctica psicològica. I van triar la via dels covards: desenes i desenes d’agents armats i protegits amb casc contra un grapat d’homes i dones de pobles petits, amb les mans alçades i cridant ‘Som gent pacífica!’
Són tan covards com els qui els envien i els aplaudeixen: Rajoy, Sáenz, Rivera, Arrimadas, Guerra… I els qui s’ho miren i callen: P. Sánchez, Iceta, Ros (Coscubiela?)… Tots s’oposen al referèndum no pas perquè sigui «il·legal», sinó perquè saben que el perdrien.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
Quan vaig sentir per primera vegada aquesta cançó que diu «On estan les paperetes?», vaig entendre que la cantaven en castellà. Era aquell diumenge tan divertit, a Valls, on els civils van acabar colgats de flors, victorejats i acomiadats amb el «Passi-ho bé» de la Trinca.
Però no la cantaven pas en castellà, no. Els catalans no tenim cap mirament a traduir del castellà al catanyol. Per fer quadrar les síl·labes del text amb les notes de la cançó, canviem «Dónde» per «On» i avall que fa baixada. Doncs, no, perdoneu-me: en un català mínimament decent i ben parlat, això no va. És a dir, «estar» en castellà té un ús diferent de «estar» en català. I si ho perdem de vista desnaturalitzem la llengua. Ara vós sou a casa vostra, o sou a la parada de l’autobús o sou davant l’ordinador. I en tots aquests casos, en castellà, es diu «estar». En català, la mera localització, sense cap més informació, s’expressa amb el verb ésser (o ser). En canvi, sí que diem estar quan indiquem una durada quantificada d’aquesta presència: «Vaig estar dues hores al mercat» (en contrast amb «Era al mercat i no semblava que se’n volgués moure»).
Després tenim les famoses «paperetes». Si ja teniu una certa edat, de segur que recordeu que abans no en dèiem pas paperetes, sinó papeletes. Fins i tot en sentit figurat: «Quina papeleta que t’ha tocat, noia!» I, sense haver de barrinar gaire, s’entén per què ho dèiem així: ho dèiem així perquè és un mot castellà. Un mot que hem camuflat amb un canvi cosmètic: així com de papel es fa papeleta, doncs de paper fem papereta. Imita i no et compliquis la vida. El diccionari Alcover-Moll ho diu ben clar: «papereta (castellanisme, i més castellana encara la forma papeleta, que és més usual en el llenguatge parlat)». La forma que ens proposa el diccionari és la tradicional: cèdula. Però el cas és que aquesta papereta va entrar en el diccionari de Pompeu Fabra i es va anar repetint en els diccionaris successius. Ara, sens dubte, si volguéssim parlar amb propietat i genuïnitat n’hauríem de dir cèdula. Al costat —o potser entremig, com un pas intermedi cap a la recuperació— hi ha també butlleta, que té aquest mateix significat i sembla genuí.
I la darrera incorporació de la campanya del referèndum ha estat el famós Piolín del vaixell dels policies espanyols. Un diari o una televisió seriosos han de dir-ne Piolín? Això tindria justificació si aquest personatge es digués realment així. Però resulta que no. Aquell pollet entremaliat, amic i enemic alhora del «gatet bufonet», el gat Silvestre, va néixer amb el nom anglès Tweety. I què vol dir tweety? Doncs és un diminutiu de tweet, que significa ‘piulet’.
Moltes llengües l’han traduït sense allunyar-se del significat original: francès Titi, italià Titti, portuguès Piu-Piu… En català, la traducció que en va fer TV3 és Piuet, i així consta tant al llibre d’estil de TV3 com a la Viquipèdia. Però Piuet és una traducció barcelonina —centralista, diguem-ne—, perquè menysté el fet que piu, tant al País Valencià com a les Illes, és un terme col·loquial que significa ‘penis’. A parer meu, no és, doncs, un nom gens adequat per a anomenar un personatge de dibuixos animats. Entre l’espanyol Piolín i el dissortat Piuet, potser hi hauria la possibilitat de rebatejar-lo amb el nom de Piulet, un terme que ja existeix i que no sona malament. També s’hauria pogut deixar el nom en anglès, tal com fan els alemanys i els neerlandesos, per exemple.
Però dir-ne Piolín —a parer meu— és un acte submissió al castellà. És, d’alguna manera, admetre allò que deia en Suárez en sortint del franquisme: que el català era útil per a anar per casa, però que no servia per a tot. Us imagineu, per exemple, que renunciéssim a dir Follet Tortuga perquè a la Bola de drac en castellà ho diuen d’una altra manera?; o bé que del casquet volador d’en Doraemon en diguéssim gorrocóptero, que és el terme que se sent en la versió espanyola?
I què ho fa que tants mitjans han sucumbit al Piolín? La raó és la de sempre: «És que si no ho diem així no ho entén ningú.» Aquesta cantarella és una mica suada. Si sempre ens haguéssim mogut per aquestes raons encara diríem bocadillo, pastel, menos, ordenador, sello...
I si ens comencéssim a estimar una mica més?
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
La imatge que encapçala aquest escrit és colpidora, per a mi. I crec que per a molts manresans i bagencs.
S’hi veu la façana de la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa amb una estelada penjada al pal. No la bandera espanyola, la que hi penja sempre, no. Una bandera catalana estelada.
Quan vaig veure això, dimecres a la nit, vaig sentir un calfred.
La casa-caserna dels civils de Manresa és a l’entrada nord de la ciutat. Els qui hi venim de l’eix del Cardener hi passem sempre per davant. Quan estudiava a l’institut de Manresa havia tingut algun company fill de guàrdia civil. En recordo dos, en Javier i la Mamen, de qui em vaig fer amic i tot. Amb ells, s’hi podia parlar, però a casa seva no s’hi podia anar. Era un lloc tancat, privat, inhòspit. Prohibit.
El setembre de l’any 1976 dos guàrdies civils d’aquesta caserna van venir a casa meva i es van endur mon pare. Va passar-hi una nit i després el dugueren a la Model. Dos dies abans havia parlat en un míting al Congost i algun infiltrat va voler entendre que havia dit «assassinat». No ho havia dit. El van deixar anar al cap de pocs dies.
La caserna de la Guàrdia Civil de Manresa és un bloc de pedra militar, militaritzat, que la ciutat no ha sentit mai seu. És en un extrem. Viu d’esquena a Manresa. I Manresa hi viu d’esquena. Sempre l’hem vist igual, adust, isard, monolític, amb un home o dos apostats a la porta. I sempre aquella banderassa, grossa, vistent. Insolent. Sempre la mateixa. No és amable, aquest edifici. No estima la ciutat i la ciutat no l’estima.
La caserna de la Guàrdia Civil de Manresa és un símbol de cosa inamovible, que roman estàtica, reclosa i esquiva. I intocable.
Recordo que quan era jovenet un amic dels meus pares es va riure de mi perquè li vaig dir que era independentista. «Els catalans —em va respondre, jocós—, si hem de fer la revolució, l’haurem de fer un diumenge, perquè els dies de cada dia no podem pas faltar a la feina.» Encara ara sento les rialles de mon pare, tan poc independentista com el seu amic.
No vaig entendre per què deia el mot «revolució». Jo no l’havia pas dit. Jo pensava en un país lliure, amb un estat com qualsevol país lliure. Però no pensava pas en cap «revolució». Ni me l’hauria sabuda imaginar, una revolució.
Abans-d’ahir, quan em va arribar per WhatsApp la fotografia, vaig explicar les meves sensacions a un amic, quinze anys més jove que no pas jo. «Què et fa por? —em va dir—. Que la situació es descontroli?» No vaig saber respondre-li. «No han fet mal a ningú», continuava. Tenia raó, però mirant aquella imatge jo no en podia entendre, de raons: el meu cap només anava enrere, no sabia anar endavant. I encara hi va afegir: «Anem recuperant un país que és nostre.» Eren tan certes, aquelles paraules… Però tot això ho havia de processar, ho havia de raonar… «He tingut una esgarrifança», li vaig saber dir. Res més.
Quan vaig deixar la conversa amb el meu amic, vaig tornar a mirar les imatges de Barcelona. Però, sobretot em vaig mirar i remirar aquest vídeo de Manresa i aquest altre (enregistrat des d’una finestra de la caserna, per algú que creu que aviat ens haurà de deixar). I la fotografia que encapçala l’escrit. I vaig recordar tot d’una l’amic de mon pare. Perquè això de dimecres no era cap manifestació. No era cap caminada ni cap concentració ni cap pluja de concentracions. Era —és— una revolució.
I feta un dia de cada dia.
(Gràcies, Joan Carles, per la fotografia. Gràcies, Pere, pel coratge de la raó. Gràcies, Josep —ara tan independentista com jo—, per aquella conversa de fa més de trenta anys.)
_______________
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
