El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Circumstàncies

Un llibre de «cuyna» de fa vora cent anys

7
Publicat el 8 de juny de 2019

En homenatge a les dones que han estimat i estimen la cuina d’aquest país

«Tinc un llibre que et vull ensenyar, perquè és escrit en un català tan estrany, tan diferent del català d’ara…» Amb aquest anunci em va rebre la Maria Oliva, la Maria de la fonda, tota una institució a Callús. I, efectivament, tenia un llibre ben singular.

Tant bon punt me’l va posar davant, els ulls em van espurnejar, perquè vaig ensumar-hi una joia. El llibre és titulat Art de ben menjar i subtitulat Llibre català de cuyna. A la portada mateix ens presenta l’índex, amb tots els capítols enumerats l’un al costat de l’altre: «Entrepassades – Sopes – Salses – Ous – Entrants variats – Pexos – Carns – Viram y caça – Verdures – Pastisseria i confiteria». Comença amb «Quatre paraules dels editors» i un «Preàmbul». I tot seguit hi ha el receptari encapçalat per les «Entrepassades».La col·lecció de receptes ocupa 217 pàgines. Al final, abans de l’índex general, hi ha un conjunt de «Menús o llistes de plats», un apartat justificat amb aquests mots: «Aquest llibre no realisaría completament el séu fí si, després de les fórmules que en ell s’han aplegat per a la preparació dels aliments, no’s sentés una norma o no’s dongués una guía per a la combinació dels plats.»

Al llibre no hi consta el nom de l’autor ni el del prologuista. Però per edicions posteriors se sap que fou escrit per Marta Salvià, que era el pseudònim de les germanes Adriana i Sara Aldavert. Eren filles de Josefa Sabater i Pere Aldavert, físic i periodista catalanista, amic íntim d’Àngel Guimerà i director de la impremta La Renaixensa, on es va publicar aquest volum. Una prova de l’amistat de Guimerà és que fou testimoni del casament d’Aldavert i Sabater. En testimoniatge d’aquest lligam afectiu, també resta un poema de bressol bellíssim de Guimerà dedicat a la petita Adriana, una de les autores del nostre llibre:

«Dormideta s’està
la flor de satalia;
dormideta al bressol:
Per això no és de dia.»

L’Art de ben menjar va ser editat el 1923, però l’exemplar que té la Maria Oliva és del 1927. «El va comprar el meu pare per a la meva mare. Imagina’t: l’any 27 és l’any que vaig néixer jo», diu la Maria. No se sap a quina edició correspon, però sí que hi diu que forma part del «8è miler», que per a un llibre en català d’aquella època Déu n’hi do. De fet, les «Quatre paraules dels editors» comencen amb un missatge que explica com els els prenen dels dits: «Se van agotant ab una promptitut sorprenent les edicions del Art de Ben Menjar: prova evident de la necessitat que’s tenia d’un llibre de cuyna ben català i ben modern.» Aquestes dues idees, catalanitat i modernitat, són recurrents en la introducció, que acaba així: «La nostra satisfacció anirà crexent si ab aquesta y successives edicions aconseguim que l’Art de Ben Menjar, sia, entorn d’una taula discretament servida, art de bona criança, franca amistat y culta disertació, hont se mostrin y’s depurin les virtuts individuals, en bé de la pàtria, que es la llar comú.»

Vaig demanar a la Maria si em podia deixar el llibre uns quants dies, amb la promesa de fer-ne un article. «I tant, ja el pots tenir tant temps com vulguis. No em ve d’un dia ni d’un mes.»

Crida l’atenció la brevetat de les receptes, cosa que fa que se n’hi encabeixin moltes. Fent un càlcul enrasat, compto que n’hi ha vora vuit-centes. I la llengua? Té raó la Maria que era tan diferent de la d’ara? Doncs sí, ella ho va expressar molt bé: és escrit amb una ortografia que té unes diferències notables amb el català d’ara. Quan se’n va publicar la primera edició, l’any 1923, les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra tot just tenien deu anys, la gramàtica cinc i el diccionari encara feia barretines, perquè no va sortir fins el 1932. Per tant, era un temps de vacil·lacions ortogràfiques.

La llengua d’aquesta obra ens sobtarà per aquesta ortografia antiga i també per castellanismes que hi apareixen ara i adés. En canvi, hi trobarem una gran fermesa en l’estructura de les frases, en els aspectes gramaticals (per exemple, en l’ús dels verbs ésser i estar) i en els recursos lèxics, genuïns en bona part.

Us deixo amb unes quantes receptes en què he marcat en negreta alguns mots o expressions. Penseu un mica si avui les dieu o les sentiu dir de la mateixa manera:

—Estofat a la Marsellesa: Se pica bé un tros de carn per a que sia més tendre, s’hi entatxonen tires de cansalada y trossets d’all; y se la posa en una olla ab dues ò tres cebes, una cabessa d’alls, mitja fulla de llorer, un clavell, sal, pebre, una xicra d’oli y un parell de cullerades de vinagre. Se dexa coure ab poch foch, tapada l’olla ab un paper d’estraça y ab un plat ab aygua a sobre.

—Salsa freda: Se pica cerfull, estragó, peles de rabes, y’s té un ou dur, que s’hi barreja en el mateix morter dexatat amb una xicra de llart fos, una d’oli i una de vinagre. Aquesta salsa’s serveix ab carn rostida freda. Si la carn es cuyta de la vigilia, millor.

—Corball daurat a la «poulette»: Se posen els trossos de peix en una cassola ab mantega. Quan són rossos s’hi tira vi ranci, mitja cullerada de farina, una ceba, julivert, llaurer, farigola y aygua. Se fa bullir poch a poquet. Aixís qu’el peix es cuyt se cola la salsa y’s lliga ab un rovell d’ou y’l such d’una llimona.

—Espatlla de moltó farcida: Se fa treure l’òs d’una espatlla de moltó, se trinxen tres unces de carn de porch, una tòfona, una unça de pernil, un ou dur y unes quantes olives, y s’adoba ab sal y canyella. De tot axò se’n omple l’espatlla, se cus, s’enfarina, y’s posa a rostir ab llart en una cassola, tiranthi de tant en tant miquetes d’aygua ò caldo. Mitja hora abans de servirse s’hi posen algunes patates xiques, dexantles daurar.

—Esberginies ab salsa de tomàtech: Se pelen les esberginies, se tallen de llarch a llarch, en tires de dos gruxos de duro, y’s dexen una bona estona ab sal. Després s’enfarinen y’s fregexen, fins que quedin ben rosses. Se fa una salsa de tomàtech bastant espessa, se’n posa una capa sobre cada tall, y’s coloquen en una plata fent rodona.

—Pèsols ofegats: En una olla de terra s’hi posa una cullerada de llart; quan es ben calent s’hi tira una unça i mitja de cansalada y una unça de pernil, tot a daus; quan es daurat s’hi tiren quatre cebes petites, dues lliures de patates tendres y petites també, sis lliures de pèsols, canyella, sal, pebre y una mica de sucre, tapant l’olla ab un paper d’estraça y un plat d’aygua a sobre. Cal sacsejar-ho de tant en tant, perque no s’agafi.

Llegint aquestes receptes, tan concises i alhora tan precises, pensava en les dues germanes que les van escriure, en la mare de la Maria —que en va agafar idees—, en la Maria —hereva de la sapiència de sa mare—, en la Quima —la filla de la Maria, que dirigeix el negoci de la fonda Oliva amb el mateix mestratge i la mateixa estima pels fogons… I també en la meva mare, que llegirà aquest article amb enyorança, pensant en les hores i hores que va passar a la cuina, la seva gran passió, i en les hores que va dedicar a escriure les receptes apreses i pròpies, totes aplegades en quaderns que algun dia algú transcriurà i difondrà, si més no entre la família…

I tot això, amics —penso—, no és tan sols «art de ben menjar»: també és amor al país.

PS [15-6-2019]. Ahir l’Àngels Esquius, la dona que ajuda ma mare, va descobrir aquest llibre en un prestatge de casa. Suposo que de petit l’havia vist, però no me’n recordava i la meva mare tampoc. N’és la tretzena edició (!), del 1968, «revisada per J. Cabané». Conté una nota editorial interessant, d’actualització i modernització, amb observacions com ara aquestes:

«Com sia que darrerament els metges recomanen no fer abús dels greixos animals i moltes de les receptes estan fetes amb llard, podeu substituir aquest per oli o greixos vegetals que són més digeribles.»

«També en lloc de paper de barba pot fer-se servir paper d’alumini, fàcil de trobar, i que donarà a la vostra feina un caire de modernitat.»

«Els temps evolucionen, cada vegada les dones estan més ocupades i poden passar-se menys estones a la cuina, però a això pot ajudar-les la gran quantitat d’aparells apareguts darrerament, entre els que es destaca “L’OLLA A PRESSIÓ”»


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una llengua sense drets, un país sotmès

8
Publicat el 2 de març de 2019

Dimecres 27 de febrer al matí. Sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol. Interrogatori del testimoni Joan Tardà. L’advocada de l’estat espanyol li demana pel senyor «Iobé». «Qui? Llobet?», retruca ell. La confusió és lògica: el castellà ha perdut el so de la ela palatal («ll») i també el de la te final. Com que, a més, tampoc no té el so de la jota catalana (i anglesa, i francesa, i occitana, i italiana…), «Iobé» podia ésser perfectament «Llobet». Tardà, doncs, fracassa en l’esforç d’interpretar el mot, un esforç que els catalanoparlants hem de fer cada dia quan sentim mots mal pronunciats: «deu» o «déu»?, «juny» o «lluny»?, «sort» o «sord»?…

Poc després, quan ja s’ha aclarit que l’advocada es referia al senyor «Jové», en Joan Tardà enllesteix l’episodi dient-li que si s’hi apliqués un xic podria pronunciar aquell cognom com Déu mana: «No costa pas tant, amb una mica d’interès…» Certament, no costava gens. En aquest cas, tan solament que l’advocada hagués articulat bé la jota, ja l’hauríem entesa tots. Però no: els parlants de llengües de primera no hi posen interès, a parlar bé una llengua de segona.

Això es va fer palès en un detall: un instant abans que en Tardà li etzibés el «No costa pas tant», l’advocada va ensenyar el llautó amb una frase molt definitòria: «Li puc dir “Khové”.» I ací va remarcar la jota espanyola inicial. És a dir: «Si em dóna la gana, no faré “l’esforç” d’intentar cap aproximació.» O, dit d’una altra manera: «Em rebaixo a provar que m’entengui i encara vol posar-me en evidència…» Sempre aquest to amenaçador…

Vegem-ne les imatges i retinguem-les:

És evident que en aquest diàleg hi ha dues actituds enfrontades: la d’algú que reclama un respecte mínim i la d’algú que creu que encara gràcies, que encara massa que fa. L’emissor, doncs, lluny de fer per manera que el receptor li entengui el missatge —o d’acceptar que no l’ha formulat bé per a ser entès—, encara amenaça de tancar-se més, de posar més traves perquè el receptor s’hagi d’escarrassar a entendre’l. Aquesta és l’actitud de l’advocada de l’estat espanyol i, per extensió, de tots els qui en aquella sala tenen poder, és a dir, tots els representants de l’estat espanyol.

Començant pel president, el jutge Marchena. Minuts abans, quan el diputat tot just s’havia assegut, hi va haver una conversa molt il·lustrativa. Tardà va dir: «Jo parlaré en català» i Marchena —l’exquisit jutge Marchena— l’interrompé immediatament per fer-li saber que ni ho somniés. «No comencem bé», li engegà, com si reprengués una criatura.

I atenció a la manera com l’exquisit jutge Marchena va justificar la prohibició (sobretot atenció a les negretes): «Una cosa és que la sala hagi concedit el dret a qualsevol dels acusats d’expressar-se en la seva llengua, sens perjudici que, per raó de la metodologia que s’oferia o que es prenia o que es posava a llur disposició, s’ha produït un rebuig, però una altra cosa ben diferent és que els testimonis no s’expressin en la llengua oficial, etc.»

Per a deixar-ho clar i perquè tothom —tot el món— ho pogués veure i sentir, el diputat Tardà va demanar, sense embuts: «Tinc el dret de respondre en català?» I el jutge Marchena, exquisidament, li va dir: «No.» I punt. No, Tardà. Ja ho ha dit abans: la gent, en aquesta sala no drets, si no són drets que la sala s’avé a concedir.

Vegeu l’escena (i, si ho recordeu, compareu aquesta actitud amb la que l’exquisit Marchena —ara sí— va mostrar amb Rajoy, Sáenz i Zoido, per exemple).

No cal pas allargar-s’hi gaire. En el fons d’aquestes seqüències (i ara i adés també en la forma) es fa evident un menyspreu. És el menyspreu que impregna la relació de l’estat espanyol amb el Principat de Catalunya, aquesta «regió díscola» que vol votar i vol fer coses pel seu compte. L’única relació que entén l’estat espanyol és la del sotmetiment. Quan algú pensa que els drets no els tenim sinó que ens els concedeix, és lògic que pensi també que no podem fer res més sinó agrair-ho.

En Tardà parla de venjança. «Aquest judici neix de la venjança», comença a dir, abans no l’interrompi novament l’exquisit. És venjança, sí. Però és, sobretot, incapacitat de forjar cap relació que no sigui aquesta, la relació que hem mantingut, una vegada vençuts, d’ençà del 1714.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Julià Canals, Aina Moll: Molins de Rei, 1984

2

Aviat farà trenta-cinc anys. Un servidor en tenia vint, a punt d’ésser pare. Treballava a les ordres del gran Julià Canals i Maimó, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Molins de Rei. En Julià és una de les persones que m’ha ensenyat més en aquesta vida, sens dubte. I no sabria dir què em va ensenyar. Crec que sobretot a comunicar-me per a fer coses, coses per al bé comú. Era un mestre «negociant». Et sabia convèncer amb la mirada, amb la veu, amb les mans (de pianista)… Però sobretot amb l’exemple, amb aquell esforç inesgotable i aquella bonhomia captivadora. Quan parlava, el cap li anava molt més veloç que no la paraula, i això que xerrava de pressa, amb un discurs aparentment atropellat i clafit de crosses. Posava tant el coll en tot, que no podies fer res més sinó provar de seguir-lo —si més no, de no perdre’l de vista—, sabent d’antuvi que no l’atraparies mai. Avui, l’Escola de Música de la vila duu el seu nom. Ell —que estimava tant aquest art— la va dreçar, com també l’Escola de Belles Arts, la biblioteca, l’arxiu municipal i el Centre de Normalització Lingüística, a més d’impulsar el calendari festiu i l’immens tresor associatiu molinenc… En Julià Canals, regidor independent i lliure en aquell ajuntament comunista de la vila de Molins de Rei, comandat per la gloriosa Antònia Castellana i Aregall, em va marcar.

Si no hagués estat per ell, Molins de Rei no hauria pas tingut un dels quatre primers centres de normalització lingüística del Principat. Això fou gràcies a la connexió ràpida i efectiva entre en Julià Canals i n’Aina Moll. Tot era tempteig, encara, però n’Aina Moll va voler implantar aquells quatre primers centres en poblacions que els necessitessin i que li despertessin confiança. A Molins de Rei hi va trobar més confiança que no pas necessitat, però s’hi va abocar. Les altres ciutats eren Sabadell, Santa Coloma de Gramenet i Sant Boi de Llobregat. Després s’hi afegí Viella.

Recordo bé aquelles reunions a la Direcció General de Política Lingüística, amb la placidesa ferma de n’Aina Moll, recolzada en dos puntals robusts: el braó d’en Miquel Strubell (Servei de Normalizació) i la perseverança de n’Isidor Marí (Servei d’Assessorament). I recordo també les reunions amb la resta de tècnics dels centres de normalització, especialment en Jaume P. Sayrach, de Santa Coloma, i en Pere Pugès, de Sant Boi (que em confirmà que «Boi», al Baix Llobregat, es pronunciava amb o tancada).

Trenta anys més tard, el 2014, amb n’Assumpció Maresma se’ns va acudir de fer una sèrie d’entrevistes a «savis» de la llengua per a VilaWeb. No vam arribar a temps d’entrevistar amb prou salut Antoni M. Badia i Margarit, però sí que vam parlar amb Germà ColónJoan VenyJosep RuaixCarme JunyentGabriel Bibiloni i Vicent Pitarch. Hi volíem afegir el testimoni de n’Aina Moll, però quan li vam telefonar un familiar seu ens va dir que tenia una salut massa delicada per a una conversa llarga. En la telefonada, vaig demanar de parlar amb ella i vam xerrar cinc minuts, després de tant de temps. Dies més tard vam rebre per correu electrònic les respostes de l’entrevista escrita. Dissortadament, ens vam adonar que no encaixava en la sèrie, perquè la resta eren entrevistes molt extenses acompanyades d’un vídeo. La vam desar esperant alguna avinentesa, que no arribà. Dilluns la vam publicar: «Aina Moll: ‘El meu pare em va ensenyar que la llengua era el nostre principal signe d’identitat’»

Espero que us agradi.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Castanyes contra Halloween

2

Resultat d'imatges de castanya

La setmana passada, l’amiga i col·lega Bel Zaballa va publicar un article magnífic a VilaWeb, titulat «Quan ve el temps de menjar castanyes, Halloween», que defensava d’una manera decidida i divertida —i ben argumentada i didàctica— els nostres costums. Això em va fer pensar a recuperar aquest article, publicat ara fa set anys en una revista local.

No defallim, amics!


Avui per Tots Sants sortim al carrer i ens trobem dues ofertes per a celebrar la diada: l’una sembla antiga, ensopida i estàtica; l’altra, moderna, alegre i dinàmica. Castanyada o Halloween?

Què ha passat? Primer de tot, ens hauríem de demanar com és que aquests darrers anys la nostra manera de celebrar aquesta festa (i unes quantes més) ha perdut tants punts. Potser l’explicació és molt senzilla: ha triomfat això que en diem consumisme. El funcionament és clar: només cal que hi hagi algú amb ganes de fer negoci sense cap escrúpol. Perquè, no ens enganyem, darrere tot aquest muntatge de Halloween no hi ha pas la pretensió de respectar tradicions, ni costums, ni maneres de ser diferenciades. A tot arreu es fa igual, tot és uniforme, sense personalitat ni originalitat ni genuïnitat. Nosaltres no hem de pensar res: algú ja ho pensa per nosaltres i ens ho dóna mastegat. Tot és fàcil i divertit. Ho hem de consumir i prou. Ah (això sí): i pagar-ho.

Els orígens. De fet, Tots Sants i Halloween tenen el mateix origen: el costum antic de dedicar un dia a recordar els avantpassats. Els pobles celtes van ser els primers de commemorar aquest record el primer de novembre. Per als pastors bretons, escocesos i irlandesos, era com celebrar el final de l’estiu. El mot Halloween sembla que prové d’All Hallows Eve, que en anglès antic volia dir ‘vigília de Tots Sants’. A casa nostra, en canvi, originàriament el dia de recordar els morts era el 13 de maig, però a partir de l’any 1000 es va traslladar al primer de novembre per a unificar-ho amb la resta d’occident.

Fins a final del segle XIX, a Catalunya, la diada de Tots Sants tenia dues parts. Al matí, era un moment d’alegria i celebració. Era quan es menjaven bunyols, pastissets o dolços, diferents segons la comarca. A les nostres terres van tenir molt d’èxit els anomenats panellets, i a Barcelona pertot hi havia parades en què se’n rifaven. Però a migdia començava la segona part: s’acabava tota activitat, la gent es vestia de dol i tothom acudia als fossars o cementiris a visitar i a recordar els seus morts. De primer, només s’hi anava a resar; més endavant, s’hi van començar a portar flors, que cada any es renovaven. Com que era la tardor, el dia de Tots Sants també solia ésser el primer dia que es menjaven castanyes. A les ciutats grans, les pageses, vestides d’una manera ben peculiar, se situaven a les vores dels camins dels cementiris perquè la gent els comprés castanyes en tornant.

I ara què? Aquests tres elements (visita al cementiri, panellets i castanyes) s’han mantingut fins fa pocs anys. Però ara, com dèiem, l’espectacle de Halloween (carabasses, disfresses, xerinola, tot ben americanitzat, televisat i anunciat als quatre vents) ha ocupat el terreny dels nostres costums. Ens hi hem de resignar? Jo crec que no, crec que hem de resistir, però també hem d’entendre que no podem viure els nostres costums com fa cent anys, sinó que ens cal adaptar-los al segle XXI: al capdavall, les tradicions sempre s’han emmotllat als nous corrents o han acabat desapareixent. Potser seria bo que respectéssim la visita als cementiris per als qui creuen que val la pena de tenir aquest record íntim i sincer pels seus éssers estimats. I la celebració amb castanyes i panellets, fem-la divertida i creativa. Però, si us plau, sense carabasses. Ni disfresses, que nosaltres ja tenim el Carnestoltes.

[Article publicat a la revista «Mes a mes» l’octubre del 2011]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Callús, per exemple (ara que fa un any)

0
Entrada est de Callús.

Érem molt amics, amb en Toni. Bé, en José Antonio, com es deia llavors, tot i que tothom l’anomenava pel primer cognom, un d’aquests que acaba amb zeta. Els seus pares treballaven a la fàbrica, d’ençà que havien arribat d’Andalusia, l’any 1969. A l’escola ens vam fer molt amics. Recordo que quan teníem dotze anys ens llevàvem cada dia mitja hora més d’hora que no els altres i anàvem a córrer, abans d’entrar a estudi.

Després jo vaig anar a l’institut i ell a la fàbrica. I ens vam allunyar.

Al cap d’anys, quan vaig tornar a viure a Callús, no es pot dir que fóssim amics íntims, però si ens vèiem pel carrer sempre ens saludàvem i xerràvem. Amb una diferència respecte de la infantesa: ell mantenia el castellà, però jo ara li parlava en català. No semblava que en fes gaire cabal.

De petits, no havíem parlat gairebé mai de política. Recordo, això sí, què em va dir quan van ficar els meus germans i el meu pare a la presó. Va mirar d’ésser respectuós, però li va sortir de l’ànima: «Si mana en Franco s’ha d’obeir en Franco.» Aquell dia sí que em va fer ràbia. Però després ja em va passar.

Molts anys més tard, el 2009, en vam tornar a parlar, de política. Fou un diumenge al matí, a la carretera. «No m’agradaria que em fessin triar: jo sóc d’allà i d’aquí», em va dir, tens. Era poc abans de la consulta per la independència. No va pas votar.

Al cap de dos anys em va tornar a aturar, davant l’escola, un dia a migdia. I em va deixar garratibat: «No hi ha res a fer. Hem de fotre el camp. Només espero que a en Mas no li tremolin les cames.» Tot això en castellà. En Toni parlava sempre en castellà, i això que la dona és catalana d’arrel i el fill parla català més bé que no pas jo.

En Toni fou un dels qui el primer d’octubre de l’any passat van rebre de valent, a l’escola Joventut de Callús. Surt en aquestes imatges:

Me’n va parlar l’endemà, en la concentració que vam fer davant la casa de la vila. I l’endemà passat, el dia de la vaga, també hi era, amb tota aquella gentada davant l’escola. Suposo que, inconscientment, aquell dia per primera vegada em va parlar en català. No li vaig pas dir res.

En Toni és un exemple com tants n’hi ha, com molta gent provinent de la immigració espanyola. Hi ha qui se’n va adonar el 2008, hi ha qui ho va veure el 2010. Hi ha qui es va trobar arrossegat cap a la Via Catalana, el 2013. Hi ha qui va topar de cara amb un guàrdia civil el 2017…

En fi, no us vull cansar. Després d’allò d’ara fa un any, en Toni va esdevenir un dels membres més actius del CDR local, un grup excel·lent, ple d’encerts. Un grup en què, diguem-ho tot, els fills de la immigració espanyola voregen el 50%.

A Callús, d’ençà de l’octubre republicà, aquest grup no ha cessat d’organitzar concentracions, d’acompanyar els encausats al tribunal d’injustícia, de convocar la gent per a anar cada diumenge al vespre als Lledoners, o bé ara i adés a les manifestacions de Manresa i de Barcelona, de penjar llaços, d’embolicar monuments de color groc… Hi ha hagut moments durs, d’una vera crueltat, com aquell episodi de l’home del cúter. Però, lluny de rendir-se, aquest grup ens ha tret la son de les orelles a tots i, sense defallir ni avergonyir-se de res, ha aconseguit que la gent hi contribuís. Avui a Callús no pots fer ni cent passes sense ensopegar amb una estelada, un llaç, una pancarta…

Som en període de resistència, però a Callús ja som lliures. Sé que penseu que no, que encara depenem d’Espanya i tal i tal. Però el cap ja el tenim lliure. Era el pas més important.

Reixa davant la residència.

Això volia dir-vos: que gràcies a gent com en Toni avui som més a prop de la llibertat que no pas ara fa un any. Sens dubte.

Façana de la casa de la vila.
Carrer de Montserrat.
Carretera de Cardona
Barana de l’aparcament públic.
Cobert de la plaça del Doctor Vers.
Façana del passeig d’Anselm Clavé.
Façana de la carretera de Cardona.
Pancarta davant la casa de la vila.

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Tres quaderns

5

 

—No ho sé: jo bec tant de vi com tu i mai no em puja al cap.
—És clar, home: com que ets tan alt no hi pot arribar i es queda a mig camí.

D’acudits com aquest, ben il·lustrats, n’hi ha un munt, en aquest quadern.

És un dels tres quaderns que s’han conservat de l’activitat escolar de la mare. Són dels anys 1938 i 1939. Tenia dotze anys quan va estrenar el primer i tretze quan va acabar el darrer. Quaderns d’escola, quaderns de guerra, quaderns de vida.

Mires la lletra i és fàcil d’imaginar una alumna aplicada, d’una vitalitat continguda, asseguda al pupitre i sucant la ploma al tinter.

I quan llegeixes això sembla que la hi puguis veure:

El dia que vàrem començar el curs, ens canviaren de taules perquè faltaven alguns alumnes.

La meva taula és bonica i ben conservada: és d’un color marró clar i entre totes les que hi ha a la classe fan un aspecte molt agradable. Té 1,19 m. de llarg, 0,705 m. d’alt […]

Al centre de la taula hi tinc un tinter rodonet que es fica dintre de la taula i està tapat amb una tapa vermellosa perquè no s’hi fiqui porqueria i mosques.

S’hi està molt còmode; té dos calaixos que serveixen per posar les nostres coses de treball.

Al meu costat s’hi està el company Casimir Carné, el tinc a la dreta, és bastant treballador i no enraona gaire en hores de classe, que és el que es deu fer.

A mi m’agrada molt la taula que m’estic i hi faig els treballs molt de gust.

Maria Pujol
8-9-1938
Callús

Aquests dies n’hem parlat una mica, d’aquests quaderns. A noranta-dos anys, té una memòria envejable. Recorda nítidament les lliçons d’aquella escola bilingüe: una setmana en català i una setmana en castellà. I els quaderns són això: pàgines i pàgines en català (acudits, llengua, redaccions de la vida quotidiana, història de Catalunya, literatura catalana), seguides de pàgines i pàgines en castellà (matemàtiques, geografia i història d’Espanya).

El contrast entre les llengües és revelador. El castellà hi apareix com una llengua consolidada, sí, però com envellida, amb un pòsit d’artificiositat i de barroquisme. Fins i tot quan —ara i adés— parla de les coses de més a la vora:

De Callús se oye bien el retumbar del cañón y las explosiones de las bombas de aviación. No pasa día que no se vean pasar algunas docenas de aviones para el teatro de la lucha. Llegan algunas personas evacuadas del lugar de la contienda. Nuestros soldados derrochan heroismo para detener y derrotar al invasor.

¡Cuando se acabará esta tremenda guerra!

El català, en canvi, s’hi manifesta com una llengua xiroia, dringadissa. És la llengua de dins, la del cor, la de casa, la de l’alegria espontània, la que serveix per a fer acudits (i avui, tanta gent com hi ha que no sap contar-ne si no és en espanyol…). El català, a l’escola del 1938, és una llengua nova, amb una normativa encara per aprendre:

Quan els pronoms personals febles van davant del verb, les formes em, ens, et, us, es, el, els, en són, en general, preferibles a les formes plenes me, nos, te, vos, se, lo, los, ne. Així:

“Em pregunten la lliçó” és preferible a “Me pregunten la lliçó”

“Et vull acompanyar” és preferible a “Te vull acompanyar”

“Ens fa fàstic la mentida” és preferible a…


Potser us ha sorprès aquesta cal·ligrafia precisa i bella. A mi, no tant: la hi he vist tota la vida. Però sí que m’ha corprès la polidesa general: dels dibuixos, de les redaccions, de l’expressió i tot. Tot té una mena de llum, encara més enlluernadora quan penses que era l’any trenta-vuit.

Llegint i amoixant aquestes pàgines no puc estar-me de pensar en el mestre, el Sr. Guasch —que la meva mare retrata també en una pàgina d’aquests quaderns—, un home que devia haver d’aprendre la llengua que havia parlat tota la vida i que potser no havia escrit mai. I, més enllà, el cervell ordenador de Pompeu Fabra, que, amb un equip de col·laboradors, va bastir aquell curs de català per a mestres, una obra tan urgent com sòlida. Tot plegat, una cadena perfecta que va fer que el català ressorgís amb la força i la lluïssor d’aquestes ratlles.

O d’aquests versos, atribuïts a Salvador Bonavia, que avui deixarien fulminat més d’un polític que vós i jo sabem:

«Bon cop de falç contra aquell
que no entén la teva llengua
i en ta casa vol que parlis
una llengua forastera.

Bon cop de falç contra aquest
que ha nascut a casa teva
i es burla de tos costums
i ajuda a n’els que et condemnen.

Bon cop de falç contra el neci
que amb despotisme et governa
i et xucla la teva sang
i t’escup i et bufeteja.

Bon cop de falç, llamp de Déu!,
contra tota aquesta trepa
de lladres i assassins
de maleïda descendència.»

Si les idees dels republicans esquitxen tots els escrits, l’arribada dels guanyadors s’hi plasma d’una manera tan rotunda com discreta. El 25 de gener de 1939, les tropes franquistes entren a Callús. La guerra s’acaba definitivament l’1 d’abril. En el tercer quadern, dedicat tot a problemes matemàtics, és on es percep el canvi de règim. El problema 118, datat el 27-2-1939, acaba amb aquesta anotació: «III Año Triunfal», que es repeteix en els fulls successius. Després del 20 de març hi ha un salt temporal fins al 26-6-1939, i ací la inscripció canvia: «Año de la Victoria».

Per què no n’hi ha més, de quaderns?, vaig pensar. I, abans de demanar-li-ho, jo mateix em vaig respondre, amb una altra interrogació: com és que s’han salvat aquests tres? Com és que no els van cremar, com van cremar tot allò que no era ni victoriós ni triomfal?

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fontana, contra la covardia

4
Publicat el 31 d'agost de 2018

Resultat d'imatges de josep fontana vilaweb

Tast d’un llibre inèdit

La mort de Josep Fontana s’ha escaigut quan jo tot just acabava de revisar el seu darrer llibre, encara inèdit. Es dirà La crisi com a triomf del capitalisme i l’editarà Tres i Quatre, amb presentació d’Antoni Furió. És un aplec de dotze texts diversos, principalment conferències i articles publicats en llibres col·lectius.

Fontana hi disseca el capitalisme occidental no pas per a exposar-ne, amb distància, el funcionament, sinó per a sacsejar-nos, desvetllar-nos, fer-nos reaccionar. Si no sou lectors de llibres d’història, tant se val: aquest, al capdavall, va adreçat a tothom qui tingui un mínim de sensibilitat social, tothom qui cregui que cal defensar els drets humans.

Una de les idees recurrents d’aquests texts és, fet i fet, un estímul. Explica i demostra que, passada la Segona Guerra Mundial, per la por de la guerra freda i de la força dels sindicats, els poderosos havien afluixat una mica i els treballadors havíem començat a conquerir un seguit de drets (l’anomenat «estat del benestar»). Tot allò –demostra i lamenta Fontana– ens ho van començar a prendre a final dels anys 1970 i la pèrdua de drets ha agafat embranzida amb la crisi del segle XXI.

Quan Fontana desgrana aquest procés no parla pas un estudiós fred i amb afany d’objectivitat, sinó un home que s’arromanga, que es compromet i que forneix eines als qui hem estat víctimes d’aquest engany.

Ho explica prou bé aquest fragment, que correspon a la conferència titulada «Les conquestes perdudes», pronunciada a Girona el 2012:

«Això que perdem en l’actualitat no són concessions generoses que se’ns havien fet, sinó els guanys acumulats de dos-cents anys de lluites socials que ens van per­metre d’establir un sistema de negociació de les condicions i de la remuneració del treball per mitjà dels sindicats, i guanyar per a tots l’educa­ció pública, la sanitat pública i el sistema de pen­sions. Tot això ens ho van arrabassant i, si ens ho deixem perdre, potser tornarem a necessitar dos-cents anys més per a recuperar-ho.»

L’anàlisi de Fontana combina perfectament el rigor i l’amenitat, amb exemples concrets i reconeixedors. En aquest fragment (de la conferència «Després de la crisi», que va pronunciar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 2013) ens parla dels treballadors del fast-food dels Estats Units. Els posa d’exemple per a fer-nos conscients d’un problema greu de la societat occidental: quanta gent jove, formada a la universitat, ha de treballar en feines poc qualificades. Un drama que no ens esperàvem:

«Les històries personals que es recullen entre ells [treballadors del “fast food”] mostren la impossibilitat de subsistir amb uns sous de misèria. Uns treballadors entre els quals hi ha gent amb qualificació universitària, com una noia que té graus en ciència política i so­ciologia, gràcies a haver seguit uns estudis que li han deixat uns deutes de 20.000 dòlars de crèdits, que encara ha d’acabar de pagar, i que es queixa que el sou no li arriba sinó per a fer un àpat al dia. Això il·lustra un aspecte important de la qüestió: el reconeixement del fet que “el valor d’un títol universitari ja no és el que solia ser, i el cost d’ob­tenir-lo comença a ser prohibitiu”.»

Hi ha un text (de la conferència «Les conquestes perdudes», ja esmentada) en què relaciona dos conceptes cabdals, dos conceptes que defineixen l’exercici del poder d’aquests darrers decennis: «austeritat» i «repressió». No em digueu que no és revelador:

«Austeritat i repressió són dues qüestions clara­ment relacionades, tant a Europa com als Estats Units, perquè formen un dels elements definidors del nou sistema. Convé que quedi clar: no són mesures temporals destinades a fer front a la crisi, que desapareixeran quan es torni a la normalitat en el terreny de l’economia. La criminalització de la protesta va encaminada sobretot a imposar unes mesures restrictives que contenen elements de canvi permanent en les regles del joc social, destinats a persistir: reforma laboral, limitació del dret de vaga, atacs als sindicats, privatització progressiva de la sanitat pública, desballestament de l’educació pública…»

Un historiador amb els coneixements i l’exigència de Josep Fontana podia escriure fragments com el següent (extret de l’article «La lògica del camp de concentració», publicat a La Lamentable el 2015). Partint de noves investigacions sobre l’Holocaust, detalla els criteris econòmics dels camps de concentració, «peculiars, però ben racionals pel que fa a la maximització dels beneficis». I això ho connecta magistralment (i cruament) amb el món d’ara:

«Algú potser s’estranya que faci aquestes consi­deracions [sobre l’eficàcia econòmica dels camps de concentració] en un espai destinat a reflexionar sobre qüestions que fan referència al món en què vivim. Però és que aquestes lectures m’han fet pensar en les similituds que hi ha entre la lògica dels camps de concentració i les normes de les polítiques d’austeritat que se’ns imposen. Els fonaments són els mateixos: minimitzar els costos del tre­ball i eliminar el malbaratament de recursos que significa mantenir els qui no estan en condicions de continuar produint. La reducció dels costos salarials s’ha aconseguit amb una mesura genial, la “flexibilització de l’ocupació”, que com que deixa els treballadors indefensos davant la desocupació, estalvia als empresaris aquelles molèsties que abans causaven les disputes pel salari just (quin sentit té parlar de “salari mínim” havent-hi com hi ha contractes de 0 hores?).»

Vull acabar aquest tast amb un frase que em va colpir quan la vaig llegir. Tots deveu haver sentit que si quan ets jove no ets comunista no tens cor, però si quan et fas gran encara ho ets vol dir que no tens enteniment. Doncs bé, l’antídot d’aquesta sentència cèlebre és una frase que va pronunciar Josep Fontana el 2002 al Palau de la Generalitat, amb motiu de la presentació de les memòries del seu admirat amic Miguel Núñez. Fa així:

«El trànsit, que estem acostumats a conside­rar lògic i raonable, d’una joventut de lluita a una edat adulta entenimentada, que s’acomoda al món en què viu i renuncia a esforçar-se per canviar-lo, sovint no és maduresa, sinó covardia.»

I a mi m’agradaria tenir el cor, el cap i la valentia d’aquest comunista…

@jbadia16


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

L’home que talla llaços grocs

13
Publicat el 20 d'abril de 2018

Benvolgut home del cúter:

Ja deus haver observat que cada vegada que talles un llaç en neixen dos, o tres, o deu. Ja deus haver vist que Callús és un poble cada dia més enllaçat i més pintat de groc, el nostre color de l’esperança, el color de la victòria. Perquè cada vegada que tu desfàs allò que nosaltres hem fet, ens estimules a renéixer amb el doble de força. Cada vegada que treus el cúter de la butxaca hi ha més callussencs convençuts que l’única sortida per a salvar-se de les vostres agressions és edificar un nou estat, un estat lliure.

I la nostra reacció, la reacció contra el cúter, és ara i sempre civilitzada. I eficaç. Gràcies a tu, molta gent que potser s’estaria a casa, que potser no es comprometria, quan veu el contrast entre la violència i la pau, entre la barbàrie i el seny, entre el cúter i el llaç groc, entre el teu ‘A por ellos’ i el nostre ‘Som gent pacífica’… s’acosta a nosaltres. La gent com tu ens ajuda a eixamplar la base social. Per això cada vegada som més. Perquè la gent valora més la nostra manera de veure el món: cordial, conciliadora, atractiva, alegre.

«Quin programa tens? Què proposes? Què pots oferir a aquest país? Saps fer res més, a banda de destruir? Hi ha res més, darrere la violència, la devastació, l’extermini?»

I tu, quin programa tens, home del cúter? Què proposes? Què ens vols oferir? Què pots oferir a aquest país? Saps fer res més, a banda de destruir? Hi ha res més, darrere la violència, la devastació, l’extermini? Dius que vols «fer neteja». Això recorda aquell «Limpiando Badalona» de l’eminent Garcia Albiol. És ben bé això: voleu fer net. Perquè tot allò que no sigui el vostre pensament —estret, obtús, tancat— ho trobeu brut, ho trobeu brossa, ho heu d’extirpar. No accepteu res que no sigui la vostra «sagrada unidad del imperio».

Pensa-hi una mica. Per què et fan nosa els llaços grocs? Per què et molesta aquest color? Per què et molesta que la gent vulgui defensar la gent? Per què et molesta la solidaritat? Per què et molesta aquesta unió que ens dóna força? Quin mal et fa un país que es mou, un país que vol ésser, un país que es vol posar dret, un país que vol recuperar el tremp? Quin mal et fa aquesta nostra dignitat insubornable? Quin mal et fa que vulguem viure en pau? Només un individu amargat, deliberadament marginat, que va contra tot, que no suporta el benestar i la il·lusió dels altres faria això que fas tu. Fes-t’ho mirar.

Per què t’amagues, per què actues a les fosques, quan no et pot veure ningú? I per què t’empares darrere d’una arma? Per què no parles, per què no dialogues? Per què no et comuniques amb els teus veïns, amb la gent d’aquest poble que et va acollir el dia que vas haver d’anar-te’n de la teva ciutat, a la rodalia de Barcelona? Per què véns ací a fer mal? Que t’hem tractat malament, per ventura? Que t’hem ofès?

«La gran diferència entre tu i nosaltres és que lluitem amb armes diferents. La teva és el cúter, la violència, l’amenaça, l’escopinada, l’insult… És la porra, és el primer d’octubre»

Algú et deu haver dit que els catalans som gent covarda, que farem figa, que no sabem lluitar. T’han enganyat. La gran diferència entre tu i nosaltres és que lluitem amb armes diferents. La teva és el cúter, la violència, l’amenaça, l’escopinada, l’insult… És la porra, és el primer d’octubre. La nostra eina és la pau, la construcció, la convivència. Però això no vol dir que ens hàgim rendit, no t’equivoquis. Ni ens hem rendit ni ens rendirem.

No ens cansarem, home del cúter, no defallirem. Fa més de tres-cents anys que resistim i justament ara no ens farem enrere. Tu acabes d’entrar en una lluita, només amb voluntat de fer mal. Però a nosaltres no ens mou l’odi. Ens mou l’estima pel país. Volem fer un estat, ho entens? Volem erigir, volem bastir una realitat nova. Un lloc on visqui millor tothom, fins i tot tu, home del cúter. Fins i tot tu hi sortiràs guanyant quan hàgim coronat la nostra feina. Cada vegada que tu tallis un llaç nosaltres eixamplarem la nostra obra. Aquest nou país el farem entre tots els qui el vulguem fer. I tu, per sort o per desgràcia, també te’n beneficiaràs. Lluitarem, malgrat tu, també per tu. Però lluitarem sense cúters: amb el cap, amb les mans, treballant, somrient altra vegada, forjant, creant.

«Tanmateix, tornarem a somriure i vencerem. No lluitarem amb les vostres armes, home del cúter, i justament per això vencerem»

Nosaltres ja vam fer una revolució, la Revolució dels Somriures. El nostre tarannà us va treure de polleguera i vau reaccionar de l’única manera que ho sabeu fer, amb fúria. Vau voler anihilar aquesta força, aquest somriure. Però no us n’heu pas sortit. No l’heu pas esborrat. El tenim només en repòs. El tenim desat, de moment, perquè hem vist que amb la voluntat de diàleg, no ens hi enteníem, amb vosaltres. Perquè no l’enteneu, aquest llenguatge. Només enteneu el de l’obediència submisa, el de la desigualtat, el de la imposició, el de la violència.

Tanmateix, tornarem a somriure i vencerem. No lluitarem amb les vostres armes, home del cúter, i justament per això vencerem.

El llit de ferro

4
Fotografia cedida per Amàlia Rossell i Badia.

 

Diumenge, dia 18 de març, mon pare hauria fet noranta-dos anys. Al juny en farà cinc que es va morir.

El 1999, segurament entendrit per una restauració que havia fet poc abans, va escriure un text que parla d’un objecte, però que de fet parla de molt més que això: parla d’una família, d’una casa –d’una llar–, d’un temps que tenia present tothora… I es confessa feliç. 


El llit de ferro

Si un cap de setmana qualsevol de l’any de gràcia de 1999 feu visita a cal Badia i us conviden a veure el pis de dalt —ampliat i reformat de poc—, traieu el cap a la cambra que hi ha al capdavall del corredor, a mà esquerra. Procureu de moure-us-hi amb molt de compte per no fer soroll.

A la cambra hi dorm una preciosa nena de pocs mesos d’edat. És la filla primera d’un matrimoni feliç, quarta generació d’estadants de la casa pairal. Es diu un bell nom d’origen provençal: Mireia.

A primer cop d’ull veureu que el llitet de ferro on dorm és potser una miqueta gran per a ella. Però els pares, els avis i els oncles s’han posat d’acord per oferir-lo a la xamosa criatura, quan sojorna a la casa pairal, ja que el moisès se li ha fet petit, perquè puja molt cepada.

D’aquesta nena, segur que algú en parlarà, anys a venir, i auguro i desitjo de tot cor que en parlin molt i elogiosament. Jo, pobre de mi, només us puc parlar de la història del llitet on dorm plàcidament. Perquè aquest llit en té, d’història, i molt bonica.

Va ésser encarregat de fer al ferrer del poble pel pare del rebesavi de la criatura que avui hi dorm. Era l’any 1892, quan el rebesavi Josep, l’hereuet dels masovers de la casa Gran de Sant Martí de Torruella, tenia dos anys i ja no cabia al bressol (tot i que els bressols d’abans eren grans). Ja es feia imprescindible posar-lo en un llit, i a la masoveria no n’hi havia cap d’adequat. Aquest hereu, que anys més tard va construir i fundar la casa pairal de cal Badia, va estrenar, doncs, el llit de ferro.

Després hi vam dormir els meus germans i jo, la segona generació (avui, tots ja de la tercera edat, com ara en diuen). També hi han passat nits d’infantesa alguns meus nebots, fills del meu germà gran. Així, el llit ha viatjat a la conca del Llobregat i ha fet un llarg sojorn a la plana de Vic; amb tot, certament ha resistit prou bé.

Quan li ha calgut una restauració (o potser en podríem dir una posada al dia), s’hi ha fet. N’hem tret la pintura vella i el rovell, n’hem reforçat el fons, n’hem refet el medalló del capçal, n’hem enlluentit els poms dels quatre muntants i l’hem pintat de dalt a baix.

Aquest llit, que l’oncle de l’àvia de la Mireia ha volgut que retornés a la casa pairal; que un altre oncle de l’àvia ha volgut reparar; que l’avi sastre ha guarnit amb roba escaient, i que l’àvia li ha procurat l’estampa del medalló…; aquest llit que ha suscitat tantes complicitats i del qual us descric la història; aquest llit estrenat pel meu pare fa cent set anys, acull avui la seva rebesnéta, la menuda Mireia.

Jo penso en el somriure bondadós amb què els avantpassats, i sobretot els meus pares, el Josep i l’Amàlia, deuen contemplar des del cel la petita Mireia. De segur que són ells que ens han mogut (amb els impulsos invisibles amb què els sants mouen els vivents) a recuperar i adobar el llit de ferro, per oferir-lo a ella i a Déu sap quantes generacions més.

I amb aquests pensaments em sento feliç.

Josep Badia i Torras

[1999, any de la restauració del llit de ferro]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El dia que ma mare em va convertir en un aliat

16
Publicat el 8 de març de 2018

Tenia tretze anys, a final del 1976. L’any en què el país es desvetllava, com se’m desvetllava el cos i se’m removien els sentiments, a dies com un fimbreig, a dies com una sacsada. Aquell curs havia deixat l’escola de Callús per anar a fer vuitè d’EGB a l’institut de Manresa.

Era un dissabte d’hivern i aquell vespre a ma mare li va pujar la mosca al nas: el fill petit li deia que els seus texans no tenien séc, que eren els únics que no tenien séc, que feia el ridícul, que tots els altres nois duien la roba planxada. «Ah, sí? Vine, que t’explicaré com es fa.» L’astorament em va durar poca estona. I encara hauria estat més breu si mon pare no hagués demanat, mig sorneguer: «Vols dir que ha de saber planxar?» La mirada fulminant d’ella el va obligar a retornar els ulls al diari. En dos minuts vam tenir la post parada i un munt de roba (meva i dels meus sis germans) per a entrenar-me. I tal dit tal fet: amb paciència, em va ensenyar a fer treballar aquell estri que encara no anava amb vapor, però que feia el fet i arribava a tots els racons. Sempre ha estat una dona pràctica, la Maria de cal Pujol.

Tenir un germà presumit com en Jaume em va servir per a aprendre a enllustrar sabates i, sobretot, a aplicar el greix de cavall a les camperes, que aquell hivern cavalcaven per totes les ciutats. No he deixat mai de fer-ho tal com ell em va ensenyar, amb aquella ruixadeta final de capellans (de saliva) que hi fa aparèixer miraculosament una lluentor insospitada.

Quan vaig arribar a la universitat, doncs, ja sabia planxar i enllustrar sabates, però encara no havia après a cuinar. Aquest era un territori que ma mare es reservava zelosament i no hi deixava entrar ningú. En canvi, la Maria (la Nena, com li dèiem tots els germans) no tenia cap inconvenient a compartir-lo. A can Batibull, el pis d’estudiants de la família, hi havia un full quadriculat amb les feines de cada setmana i els responsables de fer-les. El dilluns i el dimecres em tocava fer el dinar i el dimarts i el dijous, el sopar. Vaig aprendre a fer menjars de batalla, senzills, però amb una certa estima. La cuina que em va ensenyar la meva germana era de gastronomia pràctica (i amb aquesta base he anat cuinant, diàriament, des de fa trenta-cinc anys). Rentar i estendre la roba, anar a comprar, treure la pols, escombrar i fregar… tot va arribar concentradament abans dels primers exàmens. Siguis on siguis, Nena, t’he d’agrair que completessis el camí que m’havia assenyalat la mare aquell vespre de la planxa.

Aquests aprenentatges naturals m’havien preparat per viure sol. I això no va arribar fins al cap d’uns quants anys, amb el primer divorci. Però quan em vaig divorciar, l’any 93, no estava sol: hi havia dues filles, de vuit anys i quatre. Tanmateix, no vaig tenir cap dubte que havia de lluitar perquè visquessin amb mi. Em feia por aquell terreny desconegut, però estava convençut de sortir-me’n. Van ser temps durs, més que res per una pugna judicial i social que va perjudicar, és clar, la part més feble. L’Alba i la Queralt no es van moure de casa, gràcies en bona part a una advocada que va entendre perfectament el meu neguit, que va veure clar que no ens hi jugàvem ni un pis ni un automòbil, sinó l’estabilitat de dues criatures. Per mi, sens dubte, aquella advocada era –i és– feminista. Bé, he de deixar aquest capítol ací.

La sort del segon matrimoni va ser que ella fos una artista, una dona alliberada (alliberada també del masclisme). Amb ella no hi havia perill d’adormir-se ni de repenjar-se, ni de decantar-se-la. Que la convivència no rutllés no vol dir que no fos un gran aprenentatge, ans al contrari. Ella va ser qui em va ensenyar, per la manera com tractava els infants, la gran diferència que hi ha entre pujar els fills i estimar-los. Assaonar-los. Intuïció, sensibilitat, mirades, rialles, tacte… Tot era un mirall (i una paret, alhora) de la meva racionalitat tosca i cega. Gràcies.

El camí amb la Marta és un camí plàcid, que va començar a poc a poc i ha continuat de mica en mica, amb voluntat de construir. El naixement d’en Marc i la Maria va ésser un esclat de moltes coses noves, però també l’oportunitat d’aplicar l’experiència acumulada. Aquelles febrades que ja no fan por, aquells moments de tensió que saps dominar molt millor, la paciència adquirida amb els anys… Però sobretot m’agrada pensar –i esborronar-me pensant– que els he dit bon dia cada dia, assegut a l’espona del llit. Que els he duts cada dia a l’escola, que cada dia hi dino i, si puc, hi sopo… I que parlem i juguem i riem.

No vull acabar aquesta mena de confessió sense parlar dels homes, de molts homes de la meva edat (i més joves!), de tots aquells homes que creuen en les barreres perquè potser no han fet res per superar-les, de tots aquells qui pensen que hi ha feines que no són per a homes, sense ni tan sols haver-ho provat, ni ganes. I sobretot d’aquests homes que renuncien en un grau o un altre als fills. Refusar de tenir cura dels fills –d’educar-los, de conviure-hi intensament– no és masclisme, és castració. És una estupidesa, és privar-te deliberadament d’un gaudi que et fa complet.

També m’allunyo dels falsos aliats, dels homes que s’omplen la boca de feminisme i quan grates una mica veus que s’ofeguen en un got d’aigua, que no se’n surten perquè no s’ho proposen. Potser perquè, en el fons, són tan masclistes (o egoistes) com els altres. «A la vida sempre s’és un aprenent», deia el meu ex-sogre. El masclisme també és no entendre aquesta frase tan simple.

L’atzar tanca el cercle: les circumstàncies ens han fet entomar, a la Marta i a mi, la responsabilitat principal en la cura de la meva mare. I, tanmateix, no crec que pugui pagar-li el gran favor que em va fer el dia que em va convertir en un aliat.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Roc

13

 

Al meu primer nét, en Roc (21-2-2018)

 

Arribes i tot és un esclat.

Agombolat en mans amatents.

Arribes net i blanc i serè.

I trontolla el món.

L’olor de pau pertot.

La serenor del rostre.

La debilesa que tot ho captiva.

Arribes fràgil com un roc.

 

I tot és un esclat.

 

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La immersió rai…

8

Ja s’entén que hem de protestar i rebel·lar-nos quan els neofranquistes del PP o Ciutadans profereixen aquestes amenaces, com ara la de fulminar el sistema lingüístic de l’escola catalana, això que hom anomena immersió. És clar que hi hem de plantar cara, no vull pas dir que no.

Però m’agradaria enfocar-ho d’una altra manera, pensant més en nosaltres que no en ells. Qui s’ha aturat a pensar què passaria, si es complissin aquestes amenaces? Que molts alumnes que fins ara rebien les classes en català ara les rebrien en castellà? I que, per tant, alguns mestres i professors que fins ara feien les classes en català serien obligats a fer-les en castellà? Aquest és el canvi pretès? Bé, això no serà possible si la resistència dels mestres i dels pares —dels pares, també, espero!— és rotunda. I si resulta que hi ha centenars, milers o centenars de milers de pares que marquen una casella per dir que volen classes en castellà per als seus fills? No ens esparverem, tampoc. Som en un moment efervescent, també, de l’espanyolisme i, avui, l’oposició a l’independentisme es podria expressar marcant una casella. Però si només sabem veure la casella marcada ens equivocarem. Vull dir que és clar que hem de combatre el 155, però això no ens hauria d’estalviar una feina que tenim pendent i que no hem sabut fer bé durant aquests quaranta anys de presumpta democràcia.

Potser no m’explico gaire bé. M’entendreu més amb uns quants exemples.

Exemple número 1: en Fernando
El cas és real, tot i que no es deia Fernando. Vaig treballar amb ell qui-sap-los anys. El 2002, quan vaig ésser cap d’estudis de l’institut, vaig voler saber en quina llengua feia les classes, vist que parlava amb tothom en castellà. I m’ho va confirmar: les feia en castellà. Li vaig demanar per què i em va respondre que era la seva llengua i s’hi sentia més còmode. Li vaig dir en quina llengua havia fet les oposicions: la part escrita, en català; l’oral, en castellà. Ah, i al tribunal tothom li havia parlat en castellà. Bé, el fet és que a l’equip directiu ens va semblar adient de dur el cas a la inspecció, car era un incompliment de la llei. Sí, l’inspector en va restar assabentat. I tal dia farà un any.

Exemple número 2: les oposicions de tecnologia
Un company de l’institut em va demanar si volia fer de suport al tribunal d’oposicions que ell presidia. Havia de revisar les primeres proves escrites i posar-hi una nota. Un dissabte al matí vam anar a una ciutat del Vallès i vaig revisar lingüísticament els exàmens. Alguns escrivien en un català tan deficient que feia vergonya. Els vaig desaprovar i el president del tribunal els ho va comunicar. No us puc descriure la reacció d’aquells individus. Només us diré que els crits se sentien des del cafè de davant. Hi va haver impugnacions i tot.

Exemple número 3: el plany de la lingüista
Una vegada, una lingüista important i sàvia em va explicar que s’havia anat a queixar a l’institut dels seus fills, perquè hi havia professors que hi feien les classes en castellà. La directora li va dir dues coses, i me les crec totes dues: que no pensava fer res i que ningú més no s’havia anat a exclamar per allò.

He de posar dos exemples més, però de primer he de fer una consideració. El català, ens el poden matar des de fora, com ja gairebé han fet els francesos a Catalunya Nord; aquesta seria la via PP-Ciutadans (sobretot Ciutadans, que va néixer per fer aquesta croada). Però, atenció, també el podem anat matant a pessics nosaltres solets. Això s’entendrà més bé amb aquests dos exemples.

Exemple número 4: la mestra novella i les vocals neutres
L’any passat, els meus fills petits (feien tercer de primària) van tenir una mestra substituta que venia de l’àrea metropolitana de Barcelona. A l’hora d’explicar la vocal neutra, els va dir que el mot petit no en tenia cap. Alguns alumnes se’n van estranyar i ella els va dir que observessin que la E es pronunciava A. Així: pA-tit. M’ho van explicar tots dos (són bessons i van a la mateixa classe) i ho va confirmar una altra mestra, que es va haver d’encarregar de rectificar la seva companya.

Exemple número 5: Mònica Barrieras ens fa esgarrifar
Per a entendre l’exemple anterior i adonar-se com degradem la llengua nosaltres mateixos, us recomano molt vivament que llegiu l’article «Ja hem comprat la Grossa», escrit per Mònica Barrieras, del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, i publicat a VilaWeb el desembre del 2016. Hi ha un moment que parla de les aptituds fonètiques dels estudiants d’educació, és a dir, els futurs mestres, que seran el model de llengua dels nostres fills:

«Hi ha joves estudiants de la Facultat d’Educació que descobreixen a primer de carrera que no saben pronunciar bona part dels sons del català no compartits amb el castellà (ni esses sonores, ni vocals obertes, ni africades sonores…). Sorpresos, i de vegades amb sensació d’haver estat estafats, declaren que mai ningú no els ho havia dit, que mai ningú no els ho havia corregit. Això sí, diuen que han estudiat fonètica i que han fet transcripcions. Aquests alumnes de vegades argumenten que són capaços de parlar i de comunicar-se en català, i que només és una qüestió d’accent. Però el que se’ls demana no són eles lateralíssimes i vocals neutres neutríssimes, sinó tot just els sons de la llengua, que tenen caràcter distintiu. No és igual casar que caçardéu que deu, ni lloc que joc

És clar que hem de lluitar per a treure’ns del damunt aquesta llosa del 155. I, més enllà: hem de persistir per alliberar-nos d’un estat que no ens deixa respirar. Però també hem d’ésser conscients que la salvació de la llengua no la garantirà la independència, ans dependrà d’una determinació que fins ara no sempre hem tingut com a poble. Tant de bo aquest embat d’ara ens faci reaccionar.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ens hi volen avesar

6

Aquesta setmana he tingut grans experiències que m’han fet adonar que hi ha dues realitats contraposades que com més va més es consoliden: la realitat tangible, que pots comprovar dia a dia, i la virtual, falsejada, que es va forjant lluny d’ací.

El perill és que ens avesin —o que ens avesem— a escoltar aquest discurs fals i tergiversat. El perill és que acabem trobant natural i normal que es vagi repetint. Els perill és que no ens indigni. El perill és que ens tornem mesells (una altra vegada mesells). Si ens passa això, perdrem.

Dilluns al matí, desenes i desenes de bagencs vam acomboiar en Joan Badia, el batlle de Callús. A hores d’ara tothom deu saber que va haver d’anar a declarar acusat (per una jutgessa!) d’un delicte de desobediència. La realitat evident i comprovable és que el primer d’octubre va ser agredit per la Guàrdia Civil espanyola quan simplement volia dialogar-hi. La realitat falsa és que ell va desobeir.

Els qui dilluns l’acompanyàvem davant el jutjat no ens volem avesar a aquesta la versió falsa de la realitat que construeixen ells. No ho volem trobar normal, que passi això. D’ací ve la gran importància de diaris com ara VilaWeb, que expliquen la veritat sense filtres (llegiu-hi, per exemple, aquesta entrevista i aquesta crònica d’en Pere Cardús). En canvi, no hem de trobar normal que la realitat s’expliqui amb la pretesa neutralitat d’aquest paràgraf:

«La versió de la Guàrdia Civil, en canvi, diu que l’alcalde va ensopegar i va caure sol. En un vídeo gravat per un assistent es veu clarament la caiguda de Badia quan la Guàrdia Civil decideix entrar a l’escola» [notícia de la web del 3/24, 5-2-2018]

Home! «Cau» quan la Guàrdia Civil «decideix d’entrar» a l’escola? No podem dir que un guàrdia civil l’empeny expressament i el tira a terra? No podem explicar la veritat tal com es veu, tal com la pot comprovar tothom? No ens hauríem d’avesar, tampoc, a l’autocensura. O a la censura: sapiguem que, de vegades, als «Telenotícies» de TV3 sentirem notícies censurades.

Un recurs intel·ligent per a rebel·lar-se contra aquesta intoxicació, contra la desinformació, contra la mentida és l’humor. Dilluns mateix al vespre, al programa «Està passant», en Toni Soler feia aquest gag magnífic dedicat a en Joan Badia:

L’endemà passat, dimecres, desenes i desenes de bagens vam tornar a anar als jutjats de Manresa, aquesta vegada a acomboiar en Jordi Pesarrodona. En Jordi va rebre de valent durant l’1 d’octubre, quan la Guàrdia Civil va acudir a l’escola Joncadella de Sant Joan de Vilatorrada, la vila d’on ell és regidor de Cultura. Les imatges [minut 1.23] són esgarrifoses i indignants. No ens acluquem d’ulls. No ens hi avesem:

La rebuda que va tenir en Jordi, dimecres, fou magnífica. Tothom amb nas de pallasso. I abans d’entrar al jutjat va parlar: «Encara que en tombin un, n’hi haurà un altre. Si m’inhabiliten, al meu lloc n’hi haurà un altre, més fort que jo, amb més ganes. I nosaltres perseverem.» I acabà amb aquests mots tan violents, desobedients, sediciosos i tumultuaris: «Salut, nassos de pallasso, somriures i flors.»

Doncs sí: hem d’omplir places i carrers, pacíficament, tantes vegades com calgui, sense defallir. Perquè som enmig d’una guerra contra un estat poderós i la nostra única arma és la protesta incansable. Pacífica, però incansable.

Per això vull acabar parlant d’una tercera gran experiència d’aquesta setmana: la  resurrecció dels llaços. Us ho explicaré breument. Callús té les places i carrers plens de llaços grocs, gràcies a un grup d’activistes indefallent. De tant en tant, passa un cromofòbic i n’arrenca algun. Però dilluns a la nit el cromofòbic va anar més enllà: va tallar tots els que hi havia a la barana del damunt de la plaça del Doctor Vers. Ja se sap: destruir és fàcil i cosa de covards.

Però tant se val: al cap de vint-i-quatre hores, la barana tornava a enlluernar:

Aquesta tercera experiència m’ha fet tornar anys enrere i recordar aquella cançó que alguns havíem cantat tant i que avui sabem ben bé què vol dir. Té un títol també desobedient, violent, sediciós i tumultuari: «Cal que neixin flors a cada instant».

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Vèncer sense convèncer?

10
Balanç de la supressió dels diacrítics al cap de quinze mesos

 

En una entrevista al Punt-Avui, la setmana passada, el periodista Raül Garcia demana al prestigiós gramàtic Josep Ruaix que parli de la polèmica dels diacrítics: «Els diacrítics serveixen per a la claredat, per a evitar ambigüitats i, és clar, si se’n treuen es creen ambigüitats. De manera que jo encara n’hi hauria afegit algun.» Clar, sense ambigüitats.

El 24 d’octubre de 2016 l’Institut d’Estudis Catalans va aprovar la nova Ortografia catalana, que, entre més novetats, prescrivia una reducció dràstica de mots amb accent diacrític. Després de quinze mesos llargs, ja es pot començar a comprovar quin succés ha tingut aquesta modificació. Sense afany d’ésser exhaustiu ni científic, voldria simplement fer un cop d’ull a la situació.

Es pot dir que la supressió dels diacrítics s’ha imposat en la majoria de mitjans de comunicació catalans. I tanmateix, hi ha, si més no, dues excepcions notables: el diari electrònic VilaWeb i el setmanari El Temps, els dos principals mitjans amb una voluntat insubornable d’abastar la nació completa, els Països Catalans:

Però en els mitjans barcelonins, com dèiem, les modificacions ortogràfiques s’han implantat. Això no vol dir que, ara i adés, no hi vegem lapsus. Fins i tot, de vegades, amb accents que no defensen ni els partidaris de la claredat diacrítica:

I fora dels mitjans, quin ús en fa, la gent, dels diacrítics? Fa de mal dir. Podríem recercar a Google i demostraríem que accents com aquests que acabem de veure es mantenen molt majoritàriament, però qui pot assegurar que, amb el pas del temps, persistiran? De moment, això sí, constatem una certa resistència de periodistes i escriptors, una resistència que hauria de fer veure que mesures com aquesta no es poden imposar si no són ben acordades i acceptades i, sobretot, si no són necessàries.

Un exemple. Per Nadal, VilaWeb va presentar una llista de dos-cents llibres recomanats pels editors de tot el país. Entre aquests dos-cents títols, únicament n’hi havia dos que duguessin un mots amb accent condemnat. Doncs sapigueu que tots dos es publiquen encara amb l’accent: Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres i Jo sóc així i això no és un problema. Per pensar-hi…

Sorprèn més encara quan de comprovar que les modificacions no han arribat ni tan sols a certes obres de consulta oficials. Per començar, cap dels canvis ortogràfics no s’ha implantat en les obres oficials de fora del Principat. N’és un exemple el Diccionari Normatiu Valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, on no trobem quasi cap petja de les modificacions ortogràfiques:

En veient això, no podem estar de demanar-nos si, abans de decidir els canvis ortogràfics, hi va haver acord amb l’Acadèmia o no.

Però el cas és que fins i tot dins les obres de l’Institut d’Estudis Catalans, hi trobem anomalies. Si ja en la versió electrònica del DIEC els accents decretats incorrectes no van desaparèixer fins al cap de força mesos, avui encara podem comprovar que es mantenen en obres de consulta pròpies, com ara el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

És xocant també que en eines tan usades com l’Optimot (dependent de la Generalitat de Catalunya), hi trobem encara els accents prohibits; per exemple, en el diccionari castellà-català de la GEC:

I si sortim dels manuals que podem considerar oficials, observem que tampoc no ha integrat cap canvi una eina informàtica tan usada com el corrector i verificador ortogràfic de Softcatalà (molt recomanable, no em cansaré de dir-ho):

Però si hi ha un corrector informàtic divulgat de debò és el del processatext Word, on també resisteixen tots els diacrítics, ara com ara:

Si el Word continua senyalant faltes no oficials, Twitter continua dient «Dóna una ullada», sense el pronom hi, però amb un accent que ens ajuda a entendre de seguida que dóna és un verb i que es pronuncia amb o tancada:

I, ja que en parlem, acabem amb uns quants exemples extrets de Twitter. Ens adonarem de seguida que, al cap de quinze mesos llargs, molta gent no fa cas de la supressió dels diacrítics. És manca d’informació? És un descuit? Vés a saber (ai, «Ves a saber»)… Ves que no sigui rebel·lió (atenció al primer piulet!):

 

També us pot interessar:

Diacrítics: calia?

És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?

Quins diacrítics són ‘útils’ i quins no?

Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

L’article de Sagarra que vostè no ha entès, senyora Arrimadas

5

Benvolguda senyora Inés Arrimadas:

Si no li sap greu, la tractaré de vostè. A casa em van transmetre que el tractament de vostè era el més adient per a marcar distància. D’aquí ve aquella expressió que solem dir quan refusem l’excés de confiança: ‘Escolti: a mi, poc i de vostè.’ (Si li interessa, aquí podrà llegir la diferència que encara manté el català entre vostè i vós.)

Li vull parlar d’un escriptor molt conegut a Catalunya. Molt conegut i molt estimat. No sé si en sap gaire, de literatura catalana, però hauria d’ésser normal que una candidata a la presidència en sabés mínimament. Ja sé que a Espanya s’escandalitzen si un polític ignora una dada econòmica important. Potser també ens hauríem d’escandalitzar dels coneixements que tenen els candidats —i els periodistes estarrufats— sobre literatura. Per exemple, vostè em sabria dir dos llibres de Josep Maria de Sagarra?

Avui li parlaré d’un article d’aquest homenot, publicat l’any 1923 a La Publicitat i aplegat al llibre L’ànima de les coses (a cura de Narcís Garolera). L’article comença així:

«Quan estàs una mica cansat de la teva cadira i de la teva conversa artificial, d’aquest intercanvi de vanitat, d’egoisme i de buidor disfressats amb quatre paraules llibresques, amb un coll emmidonat i una americana negra, t’agradarà, oh amic!, anar com un pelegrí pels aires lliures i cercar, dins la sinceritat del paisatge, la sinceritat de les ànimes»

Sagarra va escriure això a vint-i-vuit anys. Imagini’s: vuit anys més jove que no vostè. De manera que, per edat, el podria prou entendre. Jo li suggereixo que faci l’esforç. Cregui’m que paga la pena, senyora Arrimadas. Perquè vostè pot haver nascut aquí o allà, pot venir d’una família així o aixà, pot ésser tan unionista com vulgui… però si mai vol governar aquest país hi ha coses que tard o d’hora haurà d’entendre.

En aquest article, titulat «Les ànimes», Sagarra s’adreça al lector anomenant-lo «amic». És un destinatari —el lector de La Publicitat— urbà i catalanista, i ell l’ajuda a entendre què és això que ens fa catalanistes, és a dir, això que ens fa sentir orgullosos d’ésser catalans. I li parla de la gent de poble, de gent arrelada a la terra. Sagarra és conscient que en aquesta gent de poble hi ha una sinceritat natural:

«Perquè fins amb les tares i els vicis hi ha la gran diferència entre allò que neix i es cria en un ambient d’artifici i conveniència social, i allò que neix en un ambient sincer, fruit de les forces tèrboles de la naturalesa»

Vostè, aquesta Catalunya —poc cultivada, però molt arrelada a la terra— potser la coneix poc. O gens. I no li passa pas a vostè i prou, això, ja ho sé. Certament, és més fàcil que la gent dels pobles faci cap a Barcelona que no pas que la gent de l’àrea metropolitana surti d’aquella bombolla per endinsar-se per la resta del país. I tanmateix és important de saber com viu (i com s’organitza, i com sent, i com parla…) aquesta Catalunya. Ho és fins i tot per als catalanistes. Guaiti què els diu Sagarra:

«Has parlat molt i has escrit molt de nacionalisme, en termes abstractes i retòrics, has escoltat molts discursos i t’has barallat moltes vegades pel teu ideal. Però quan has anat sol per la muntanya sense testimonis i sense públic, quan has dut per tota companyia el teu bastó de caminant i les esgarrinxades de les gatoses, i has topat amb un home d’aquells que ningú els ha ensenyat res però que tenen la ciència viva del nostre paisatge al fons del cor i als estrips de les seves calces, ¿no és cert, amic meu, que el teu orgull i la teva emoció de sentir-te català i fill d’aquesta terra han estat més intensos que mai, i hauries volgut ésser tot ulls, tot orelles i tot memòria per poder retenir cada gest i cada paraula d’aquell home tan diferent de tu i tan català com tu?»

És en aquests homes que tenen «la ciència viva del nostre paisatge al fons del cor i als estrips de les seves calces» on Sagarra troba l’ànima catalana. Així com hi ha una ànima en el paisatge d’aquí —amb alzines i oliveres i ametllers i blat, i roques i mar, i espadats esquerps i planes emboirades—, hi ha una ànima catalana. I no s’equivoqui, senyora Arrimadas: Sagarra no ens parla pas de cap «Catalunya pura» ni de cap «raça catalana». No ens en diu res, de puresa ni de perfecció: ens parla d’una Catalunya primària, poc cultivada, arrelada.

I no em digui tampoc que això exclou la gent que ha nascut fora d’aquí només pel fet d’haver nascut fora d’aquí. No. Ha sentit mai el mot empeltar, senyora Arrimadas? Doncs convé que entengui què vol dir empeltar —i empeltar-se— perquè Catalunya és plena de gent empeltada, gent que era forastera i ha deixat d’ésser-ho; gent que ha fet diferent aquest poble perquè s’ha fet poble, perquè ha volgut sentir-se d’aquí, perquè ha vist que això era una casa i aquesta casa li ha agradat. A Callús, senyora Arrimadas, n’hi ha molta de gent que s’ha «catalanitzat», gent que, havent nascut a Andalusia (com vostè, però d’una altra classe social), ja fa anys que s’emociona amb les coses d’aquí. A vostè li passa, això? A vostè l’emocionen, les coses d’aquí? Miri què li diu, Sagarra, al seu «amic» lector:

«Moltes vegades m’has dit i m’has retret una paraula d’un sentit lluminós i vivíssim que vas escoltar en tal banda, alguna sentència aguda i finíssima que se’t clavà al punt més sensible de les teves orelles.»

[…]

«Aquests moments de la paraula lluminosa, de la sentència finíssima, de la taula de taverna i del porró blau marí, si vols ésser ara una mica sincer, m’hauràs de confessar que foren per tu uns moments de catalanitat tèbia i perfumada; tu vas comprendre tota la dolçor i tota la gràcia del teu catalanisme viu, que sense voler t’entelava els ulls i t’escalfava.»

Aquesta essència, aquesta lluminositat que surt d’una manera natural del paisatge i de la gent arrelada, l’ha d’emocionar. Quan per emocionar-se no hagi de recórrer a referents espanyols, sinó que se senti colpida, fiblada amb els paisatges d’aquí, amb la gent d’aquí, amb les paraules d’aquí, ja s’haurà empeltat. Vostè s’emocionaria per una paraula catalana, com diu Sagarra?

Potser, en el fons, la qüestió és: som només una part d’Espanya, més o menys diferenciada, o som alguna cosa essencialment diferent? Llegeixi Sagarra, miri d’entendre’l, camini per la muntanya i deixi’s esgarrinxar per les gatoses, parli amb la gent, pari esment en les «paraules lluminoses», provi de comprendre les emocions, l’ànima de la gent. Estic cert que si un dia fos capaç de fer tot això i deixar de banda el màrqueting i l’artificiositat —«l’intercanvi de vanitat», el «coll emmidonat»—, alguna cosa essencial de vostè es giraria com un mitjó.

Sigui com sigui, ha de saber que mentre hi hagi terra, mentre hi hagi paisatge, mentre hi hagi ànima en la terra, hi haurà ànima en la gent. Per això ha de saber també que si vol triomfar en aquest missatge seu d’autoodi, en aquest propòsit suplantador, haurà d’aconseguir anorrear totalment aquesta ànima.

Mentre hi hagi ànima, fracassarà. Tingui-ho present, senyora Arrimadas.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.