Just he tornat a reveure, al 33, en el nou espai documental de dissabte a les 10 de la vesprada, el film “Comandante”, el qual gira a l’entorn de la figura d’en Fidel Castro, dirigit i presentat per l’Oliver Stone, i produït per la catalana Mediapro. El document és àgil, amè, ben
A les darreries dels noranta, en Jordà patí un infart cerebral. Com a conseqüència de tot plegat, el director ha viscut amb greus disfuncions físiques, i de memòria, entre d’altres. El film que ressenyem, projectat ahir dissabte, quan va morir el gran Joaquim Jordà, és una reflexió a l’entorn de tot això. Com és habitual
L’Isra és un nen gitano que, mort el pare, sap que mai més no podrà cantar. La japonesa Makika emprèn viatge fins a la Isla de San Fernando, lloc de naixença del gran Camarón de la Isla, per tal d’aprendre’n a cantar flamenc. A partir d’aquestes històries, el jove director traça un retrat fet i
París al llarg de l’estiu de 1967. L’onada maoista -del gran timoner Mao Tsé Tung- a pleret, dalt de tot. Una colla d’estudiants de famílies burgeses, aprenen els rudiments d’aquesta lectura personalitzada del marxisme. Parlen del diví i de l’humà, en un llenguatge críptic, molt de la militància més militant. No descarten, tampoc, l’acció armada
En Kiarostami parlant d’en Kiarostami. Tres protagonistes. L’Abbas. El seu tot terreny. I la càmera de vídeo. No res més. Fent volts i més volts pels pujols que envolten Teherán, i l’home vinga garlar, lúcid i penetrant com n’hi ha pocs. Deu seqüències o lliçons (la càmera, la música, els actors, el director…) Per saber
No hi ha dubte que els films documentals són, també als Països Catalans, el nostre país, en alça. Tant que fins i tot els distribuïdors se’n fan ressò i en reserven espais per a l’estrena i difusió. La casa de la meva àvia és un documental que gira a l’entorn d’una família monoparental -l’àvia vídua-.
Ahir vaig anar al cinema apostant sobre segur avalat pels comentaris d’un dels col.laboradors de l’AVUI, el qual qualificà el film de veritable obra mestra. Parlo d’”El nuevo mundo”. Som al mil nou-cents set, tres vaixells anglesos solquen l’oceà i fan cap a les costes verges (després se’n digué Virgínia, de tot allò), indret on
És una de les poques llegendes vives del gran cinema francès. Fundà La Gazette du cinema, on conegué en Jean-Luc Godard, en Jacques Rivette, en François Truffaut, en Claude Chabrol. Fou professor de lletres i autor d’una novel·la -Elisabeth, 1946- Exigent, coherent, anterior i posterior, per bé que molt vinculat, a la nouvelle vague, en
1953. Estats Units de nord-america. En Josep McCarthy mena una veritable cacera de bruixes terroritzant la població, en plena guerra freda, tot trobant comunistes pertot -al Pentàgon, la cúpula militar, el món periodístic, Hol·lywood, i molt etcètera. L’Edward R. Murrow és un periodista lliberal que presenta a la CBS el noticiari “See it Now” -el
Jocs Olímpics d’Hivern. Setembre del 72. Munic. Un escamot del grup instrumental Setembre Negre -darrera del qual hi ha Al Fatah i l’Organització per l’Alliberament de Palestina-OAP d’en Iàsser Arafat- segresta, primer, i assassina, tot seguit, 2 membres de l’equip olímpic israelià i 9 persones més. El govern hebreu de la socialista Golda Meir -petita,
Dilluns vaig descobrir un cineasta formidable nat a Lituània, un dels tres països bàltics pertanyents, fins a la seva independència durant les primeries dels 90, a l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Estrenat com a director amb vint-i-sis anys, i ara amb poc més quaranta, en Bartas té una filmografia integrada per 9 títols. Comparat
Tot d’individualitats, d’estols de persones, esquitxant l’eix geogràfic entre París i Lisboa, per allà on passa el tren Sud Express. Una cinta serena, amb una càmera que guaita amb intel·ligència, actrius i actors professionals i no professionals. Un film bellíssim. Clàssic. Una pel·lícula de ficció amb tractament documental. Ahir, a la tarda, vaig encertar-la de
La Marianne resol de visitar en Johan. Han transcorregut 30 anys ben bons. L’home és a la residència estiuenca, en una casa envoltada d’un paisatge atapeït de verd i d’aigua. Bellesa neta i ferma. Allà hi viuen, també, l’Henrik, fill d’en Johan, i la filla d’aquesta, la Karin. L’Henrik fa classes de violoncel a la
És una ocasió única, gairebé irrepetible: un fet, una circumstància, curulls, vessant d’emoció, fa que el pessimisme de la raó es reconciliï amb la vida. Ahir fou per mi, i per dues raons, un dia ple d’emocions. Una d’elles: la visió de “Veinte años no es nada”, un film documental de dues hores, dirigit per
Solter i informàtic, en Don Johnston -pareu compte, Johnston no pas Johnson, l’actor de Miami Vice-, rep una misteriosa carta d’una antiga amant. La dona li participa que és pare d’un ganàpia de dinou anys. El cas és que, empès pel veí Winston, el bo d’en Don fa les maletes i gira visita a les