Quan ocorre algun fet al que no donem importància o volem que quedi d’immediat en l’oblit solem dir que “tal dia farà un any”. Portem a Catalunya, aquests mesos de setembre i octubre recordant el que va passar fa un any i en cap dels molts esdeveniments que vam viure el 2017 li és d’aplicació
Ja fa un any de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. El nostre dret, la nostra necessitat i, fins i tot, la nostra obligació és recordar-ho a cada oportunitat que se’ns presenti, denunciar-ho per tots els mitjans que tinguem a l’abast i solidaritzar-se amb els seus cercles personals. Què menys. Amb aquella desgraciada i
El primer que em ve al cap quan es compleix un any del referèndum de l’1 d’octubre és constatar la relativitat del temps, i no pròpiament a l’einsteiniana manera sinó com l’experimentació de que els darrers dotze mesos han passat alhora molt depressa i molt a poc a poc. Sembla que va ser ahir, com
Crònica personal d’un nou Onze de Setembre. Primer, els comentaris intranscendents, després, una reflexió apressada. De Tarragona surten rumb a Barcelona fins a quaranta autocars (2.000 conciutadans, xifra mai vista!). El meu és l’últim en fer-ho per culpa d’un despistat que s’havia confós d’hora i que arriba esbufagant i demanant perdó ajuntant les mans, com
Els partits sobiranistes ens han regalat, a amics i a enemics, un nou espectacle completament evitable. Cedir o no cedir als dictats de jutges espanyols, suspendre tots els diputats o només uns quants, votar sí, no o abstenir-se davant qualsevol envit… totes les decisions són legítimes i comprensibles mentre l’existència de presos polítics i exiliats
En el dubitatiu debat que els darrers mesos sostenen partits, entitats, opinadors i particulars sobre com ha de continuar el procés sobiranista després de les arrancades de cavall i aturades de somera de l’octubre passat, sempre he adoptat una posició més aviat pragmàtica, prudent o, en paraules d’Esquerra, realista. Tot i això, no puc reprimir
Cada vegada que a Catalunya és elegit un nou president de la Generalitat, dedico un apunt d’aquest bloc a saludar l’arribada de qui ha d’encapçalar, en principi per quatre anys, la nostra més alta institució governativa. Després de Mas i de Puigdemont, avui en tocaria un altre titulat “President Torra”, però això no pot ser.
Com es pot comprovar a la foto, l’Aula Magna de la Rovira i Virgili va quedar petita, com se sol dir, per una taula rodona sobre un tema a priori tan àrid com el dret i les lleis. Però si diem que els tres conferenciants eren el diputat tarragoní Eusebi Campdepadrós, la catedràtica Mercè Barceló
“La paciència és necessària, i no es pot fer la collita just després de sembrar” (Soren Kierkegaard) Anem acabant. Em pronunciava fa dos dies decididament per la formació d’un govern autonomista o “efectiu”, que de cap de les maneres és incompatible amb l’encara no nat Consell de la República a l’exili. Al contrari, n’ha de
“El millor govern és el que deixa a la gent més temps en pau” (Walt Whitman). En la darrera entrega de la meva ja llarga reflexió sobre el moment en què ens trobem, concretava els tres objectius que el país ha d’assolir, tenint en compte tants els aspectes positius (vam dur a la pràctica
“Al perdre el teu propòsit, has perdut el camí” (Friedrich Nietzsche) Deixem, però, de donar voltes al passat i comencem a exercir la tant fascinant com relliscosa tasca de futuròleg. Què cal fer? Com ho hem de fer? Si volem que les cares del nostre envitricollat cub de Rubik comencin a presentar alguna coherència
“Un misteri que es resol amb una explicació mai ho ha estat. Tot misteri autèntic es resisteix a una explicació, i no perquè defugi l’examen amb algunes dobles veritats, sinó perquè la seva essència no permet resoldre’l d’una manera racional” (Kerény Károly). Sí, el 27 d’octubre va ser una jornada estranya. S’hi va declarar
“La massa busca al líder no perquè l’estimi sinó per interès; i el líder accepta la massa per vanitat o per necessitat” (Napoleó Bonaparte o Marlene Dietrich, segons les fonts) Comentàvem al darrer apunt com d’insòlit, o com a mínim, remarcable, havia estat el fet de que el govern Puigdemont i la coalició que
“Desgraciada la generació amb jutges que mereixen ser jutjats.” (El Talmud) En el període comprès entre setembre (cop d’estat i concentració davant el Departament d’Economia) i desembre (eleccions al Parlament amb reedició de la victòria independentista) de l’any passat es concentren tots els esdeveniments polítics, socials i judicials que determinen la situació actual. Tot
“L’obra mestra de la injustícia és semblar just sense ser-ho” (Plató). Després de “parlar” amb els budells i sentir amb el cor, és el moment de fer anar el cervell. És francament difícil reflexionar, raonar i aportar algun tipus de conclusions, ja no diguem proposar solucions factibles, a partir de tot el que ha