M’he fet fundador de la Crida Nacional per la República, en el que serà la meva quarta (i presumiblement darrera) militància política de la meva vida, i ahir vaig assistir al Congrés constituent de la nova formació, que no partit. Aquesta dicotomia, aquesta diferència semàntica separada per una finia i subtil línia, aquesta ambigüitat sobre
Ahir va acabar la primera fase de les primàries a les eleccions municipals de Barcelona, amb la previsible victòria d’un dels principals impulsors d’aquest procés, Jordi Graupera. Ens hem de felicitar d’aquesta iniciativa, de la seva organització, de la seva participació, dels seus resultats i del seu fair play, d’una estimulant experiència del que haurà
És bastant evident que, en aquests moments, una forta desorientació s’ha ensenyorit de Catalunya i del seu procés d’alliberament cap a la República. Repressió ignominiosa, recel entre partits, falta d’una estratègia més definida (potser un nou full de ruta, si no molesta la paraula), institucions vigilades i més obstacles en el camí que, figura, una
Ja ha passat un any per a un altre dels nostres presos polítics. Avui és el torn de Carme Forcadell. Tinc per mi, i em sembla que és una opinió generalitzada, que és el més injust de tots els casos de represàlia política que estem suportant els catalans. La raó per a incloure-la en el
Just un any després de l’empresonament d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn, es fan públiques les peticions de penes per als nostres polítics. Es demanen un fotimer d’anys de presó (per posar urnes!) com a conclusió a una surrealista manipulació dels fets de 2017, un autèntic despropòsit jurídic segons els entesos en lleis. Només unes reflexions,
En pocs dies tres nous actors s’han afegit al llarg i incert, però també engrescador i trepidant, procés cap a la República catalana: la Crida Nacional, el Consell per la República i el Fòrum Cívic. Veient les reaccions que ha suscitat la seva aparició (atacs i menyspreu, tant des d’allà com des d’aquí) no he
Quan ocorre algun fet al que no donem importància o volem que quedi d’immediat en l’oblit solem dir que “tal dia farà un any”. Portem a Catalunya, aquests mesos de setembre i octubre recordant el que va passar fa un any i en cap dels molts esdeveniments que vam viure el 2017 li és d’aplicació
Ja fa un any de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. El nostre dret, la nostra necessitat i, fins i tot, la nostra obligació és recordar-ho a cada oportunitat que se’ns presenti, denunciar-ho per tots els mitjans que tinguem a l’abast i solidaritzar-se amb els seus cercles personals. Què menys. Amb aquella desgraciada i
El primer que em ve al cap quan es compleix un any del referèndum de l’1 d’octubre és constatar la relativitat del temps, i no pròpiament a l’einsteiniana manera sinó com l’experimentació de que els darrers dotze mesos han passat alhora molt depressa i molt a poc a poc. Sembla que va ser ahir, com
Crònica personal d’un nou Onze de Setembre. Primer, els comentaris intranscendents, després, una reflexió apressada. De Tarragona surten rumb a Barcelona fins a quaranta autocars (2.000 conciutadans, xifra mai vista!). El meu és l’últim en fer-ho per culpa d’un despistat que s’havia confós d’hora i que arriba esbufagant i demanant perdó ajuntant les mans, com
Els partits sobiranistes ens han regalat, a amics i a enemics, un nou espectacle completament evitable. Cedir o no cedir als dictats de jutges espanyols, suspendre tots els diputats o només uns quants, votar sí, no o abstenir-se davant qualsevol envit… totes les decisions són legítimes i comprensibles mentre l’existència de presos polítics i exiliats
En el dubitatiu debat que els darrers mesos sostenen partits, entitats, opinadors i particulars sobre com ha de continuar el procés sobiranista després de les arrancades de cavall i aturades de somera de l’octubre passat, sempre he adoptat una posició més aviat pragmàtica, prudent o, en paraules d’Esquerra, realista. Tot i això, no puc reprimir
Cada vegada que a Catalunya és elegit un nou president de la Generalitat, dedico un apunt d’aquest bloc a saludar l’arribada de qui ha d’encapçalar, en principi per quatre anys, la nostra més alta institució governativa. Després de Mas i de Puigdemont, avui en tocaria un altre titulat “President Torra”, però això no pot ser.
Com es pot comprovar a la foto, l’Aula Magna de la Rovira i Virgili va quedar petita, com se sol dir, per una taula rodona sobre un tema a priori tan àrid com el dret i les lleis. Però si diem que els tres conferenciants eren el diputat tarragoní Eusebi Campdepadrós, la catedràtica Mercè Barceló
“La paciència és necessària, i no es pot fer la collita just després de sembrar” (Soren Kierkegaard) Anem acabant. Em pronunciava fa dos dies decididament per la formació d’un govern autonomista o “efectiu”, que de cap de les maneres és incompatible amb l’encara no nat Consell de la República a l’exili. Al contrari, n’ha de