Amb tots els poetes, per la llibertat.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo ….

Teníem la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
               Salvador Espriu

Mirem al futur, sense oblidar el passat, però és més important fixar-nos en el que vindrà. Hem madurat, sí, ens hem fet grans, però el futur encara ho és més de gran i sempre apareix, no ens deixa mai.

I demano a tots els partits polítics treballin perque aquest futur en llibertat sigui possible i assolir la independència del país. El poble va parlar, ha parlat i continuarà parlant i empenyent. 

L’Esgotament: Els savis recomanen especialment esgotar les coses, com a camí cap a la saviesa. No diuen per què. No saben ben bé per què, però és així. 
                                                   Miquel Bauçà – El Canvi

Sí, hem esgotat ja totes les coses per dir definitivament Adéu Sefarad, per que hem arribat a la saviesa i a la maduresa per demanar i proclamar la independència, i no ho sabem per què, però és així.

Bona Diada a tothom !

Fotografia: 10J10. De la web www.lluisbrunet.cat

21 – Adéu Sefarad.

Subscric les altres vint raons de’n Vicent Partal. Demà ens ‘veiem’ al Passeig de Gràcia i anirem plegats al Parlament per reclamar als representants del poble la independència, res més.

Benvinguts sigueu, passeu, passeu, que la casa és gran i és de tothom.

Endavant les atxes. Ho aconseguirem segur.

 

Vicent Partal

10.09.2012

Vint raons per les quals sóc independentista

La setmana vinent, dimarts, aniré a la manifestació. Vaig ser-hi el 10J 2010, el 9J 2011 i novament enguany 2012. – Clickeu ací –  És el post que vaig escriure l’any passat després de la manifestació ‘no convocada’ del dia 9 de juliol 2011. El comentari al meu post de na Sílvia Martínez és important. Una bona reflexió. Ella no hi és. Va marxar i no la veuré com altres vegades, físicament, però sí que hi serà dins meu i de moltes altres persones. Hem arribat més lluny. L’únic motiu per anar-hi és manifestar el desig de ser lliures i proclamar la independència de Catalunya. Cap més.
L’ANC ha fet bona feina. En Vicent Partal ens va regalar un bon article per saber que les portes d’Europa no estàn tancades. Una informació necessària per posar les nostres raons sobre la taula.
Ja fa temps que ni escolto, ni miro, ni llegeixo tot el que es cou a l’altra banda de l’Ebre, del reino de españa. És repetitiu, cansat, inútil. La il.lusió de ser lliure en morir el dictador i poder votar per poder viure en un país millor ja fa temps que es va esvaïr. La democràcia existeix, sense cap mena de dubte, però no és perfecta, com totes. La nostra està dominada per els partits polítics i la llei electoral que cap d’ells, cap, volen canviar. Ells fan i desfan i sempre tenen la raó …. el Parlament ha votat. Amén. 
Però, i abans de votar ? És justa aquesta llei electoral ? No, de cap de les maneres. Apareixen noms i noms de persones en unes llistes tancades que ni tan sols coneixes.

Sempre he escrit que la independència és a dalt de tot de la muntanya i el camí és llarg i hem d’anar apartant les pedres que fan nosa. Poc a poc. Sense presses. Convençuts.
De tot aquest fantàstic moviment de gent, de ben segur apareixeran persones de gran vàlua per aconseguir la llibertat del poble i el nostre dret a decidir. Sóc molt, molt, escèptica i incrèdula de la gent que forma part dels partits polítics, però molt optimista de veure aquesta nova gent que demana pas. 

Tot canvia, res canvia …… és el que escriu avui en David Figueres blocaire d’aquesta casa. O en Josep Selva que va tenir una reflexió brillant, com totes les que té; convocar eleccions anticipades el dia 20 d’octubre juntament amb Galícia i País Basc. Hi ha por, els partits polìtics dominen la situació amb la col.laboració estretíssima dels grups econòmics del nostre país, dels del reino de españa i del món globalitzat.  I hem de dir, – Adéu Sefarad – , perque el poble és sobirà i si volem marxar, ho podem fer, i sabem que hem de conviure amb molta gent que no són catalans, una bona part viuen bé en el nostre país, d’altres no tant, i fer les coses tranquil.lament, amb normalitat, i acceptar que hi han fatxes, molts, però la gent normal és més nombrosa, i els immigrants, i els problemes que qualsevol país del món té, però són els nostres.

I no cal omplir-se la boca dient que serà una gran manifestació, històrica, molta gent, que prenguin nota, simplement cal ser-hi, la gent, el poble. I continuar vivint en català, en el nostre país, treballar i esforçar-nos, defensar-nos dels atacs, reafirmar-nos com a europeus, com una nació que vol ser-ho, amb estat propi, picar a les portes, entrar i deixar damunt la taula les nostres raons, ben definides, legals, organitzar-nos per un govern a l’ombra i si hi han polítics actuals que creuen i volen la independència, que marxin dels partits, clarament, sense embuts. Un referèndum és ja la prioritat.
Em cansa escoltar grans frases, paraules sense fe, i després actuar ‘diferent’, per no fer emprenyar a ‘la bèstia’, per ser polìticament correctes i acatar unes lleis que no són les nostres. El pitjor enemic continúa éssent la por. Canviar la llei electoral, donar veu a moltíssima més gent, i acabar ja amb aquests ‘aparells’ dels partits que fan i desfan quan els convé.

11 de setembre 2012 – 6 de la tarda – Passeig de Gràcia/Gran Via Corts Catalanes. Tots per la independència, i res més.

 

És una mala política. Un no saber què fer i també les sospites de corrupció envolta aquest projecte que el govern dels millors del meu país vol dur a terme. Milers de llocs de treball, progrés de la comarca del Baix Llobregat, previsions de turistes importantíssimes, més creuers, el futur …… 
El senyor Jordi Rull em va dir a peu de carrer que aquest projecte és com Port Aventura i que és normal que la gent que viu al Baix Llobregat s’hi oposi. Escoltant el discurs del govern dels millors, tots i cadascún dels seus integrants com també del partit polític CiU s’han après molt bé el que han de dir. No utilitzen cap altra paraula que no sigui, és com Port Aventura, millorar la comarca, milers i milers de llocs de treball.
De fet, si vas al Consorci del Parc Agrari han rebut ordres precises de no parlar del projecte Eurovegas i no preguntis pel tema si vas a visitar els aiguamolls del Delta.
Mai, mai, ningú (el govern dels millors) informa que per dur a terme aquest projecte cal DESTRUIR milers i milers de llocs de treball; cal DESTRUIR una terra productiva en la actualitat i per el futur; cal GASTAR molts diners per fer les infraestructures per arribar als casinos, hotels, apartaments, camp de golf, etc. etc.; cal CANVIAR les lleis laborals. I ja no parlo del negoci del joc i de l’oci corrupte.

Mala política, sí senyors i senyores. 

Existeixen uns terrenys, Prat Nord-Eixample, on ja hi hagut projectes per aixecar un gran districte de vivendes i serveis terciaris. L’estació de la Línia 9 és a tocar. 150 ha.
En un primer moment el senyor de Las Vegas només necessitava 80 ha. En aquests terrenys es podien construir diversos casinos, hotels, centres de convencions i cessions urbanístiques segons les nostres lleis.

SORPRESA : No, no, necessiten 800 ha !!!!! Com pot ser això? Per què tant de territori?
El Parc Agrari engolit, tota la terra productiva i els llocs de treball directe o indirecte de milers de persones, a la bossa de la llista d’aturats. Per què s’ha de destruir el Parc Agrari? Ens amaguen alguna cosa ?

 

Tornem a Port Aventura. NO és l’exemple a seguir. És un Centre Recreacional Turístic de quasi 850 ha, de les quals només 50 les ocupa el parc d’atraccions. La resta ja ho heu vist, urbanitzacions, complexos turístics i l’inevitable camp de golf. Aquest és el pla que han rumiat el govern dels millors. Expropiar i requalificar els terrenys en Centre Recreacional Turístic.

Al delta del Llobregat hi han tres grans propietaris: Consorci de la Zona Franca, el Port de Barcelona i Aena-Aeroport. Tots tres propietaris han estat ‘robant’ territori al delta al llarg dels anys, i molt, i avui és el que és. Mercabarna i els poligons industrials, el Port de Barcelona (es va desviar el riu Llobregat) i que va creixent ara mar endins i els nostres amics d’Aena que arrepleguen el que poden. 

Em pregunto, ara ha d’entrar un  quart gran propietari amb els seus negocis de joc, oci, etc. etc. i convertir-se en el quart depredador del delta? Un sol promotor propietari de més de 800 ha ??? Perillós.
Un greuge, una colonització de persones alienes a la nostra terra. De les 80 ha. inicials hem passat a 800 ha.

Existeix un negoci ben planificat al darrera de tot això ? Cerquem a veure qui són els propietaris de terreny no urbanitzables ni tampoc qualificats de finca rural ? Aquests terrenys són dins aquestes 800 ha. ? Em sembla molt que sí. El negoci per uns pocs pot sortir rodó.
Són aquestes les inversions per fer prosperar el nostre país ? I la recerca? I la tecnologia? I l’educació ? I la cultura ? I la indústria ? I la gestió dels boscos ?I els artesans? I els petits empresaris? I els botiguers? I les terres agrícoles ? I mantenir la nostra riquesa ? I donar esperances als joves ?
Sembla que la bona política és guanyar diners fàcil, ràpidament i deixar perdre tot un prestigi i una manera de fer com a poble i deixar-ho en mans de persones sense arrels a la nostra terra que només cerca guanys,  i el seu únic objectiu és  obtenir beneficis, molts, sense un pla estratègic per a tot el país. És aquest senyor de Las Vegas l’inversió més adient ? La que volem? 

A banda de tenir informacions de tot el que es recull a la Plataforma Aturem Eurovegas, avui al diari ARA, en Josep Parcerisas, Arquitecte i Catedràtic UPC, escriu un article ben galdós del tema. Jo me n’he aprofitat fent un resum de tot el que ens explica amb una clarividència exemplar. Gràcies senyor Parcerisas.

Fotografia: Parc Agrari Prat de Llobregat. terres productives i al fons la Ciutat. 

Washington Post, The New York Times, BBC, le Monde, Frankfurter Allgemeine, Bangla Desh Daily News i molts més diaris d’arreu del món. Tots, tots, publicant les fotografíes del foc de Catalonia, frontera del reino de españa amb França. 
Alguns diaris del reino de españa …. no hi ha notícies. Twitter: Bull la xarxa amb tuits d’energúmens i que cal denunciar, fer-los públic. No contestar, si voleu, però sí publicar. No no són una minoria, n’hi ha molts, molts i molt persistents.

Hem arribat a un punt que ser ‘políticament correctes’ no ens porta enlloc. Desobediència civil. Polìticament incorrectes. Denunciar.

Ja són quatre les persones que han mort. La terra es regenera. Del foc de l’any 1986, 26.000 ha., ja ningú se’n recorda, perque la natura és viva, és sàvia. Les morts de les persones ningú les regenerà. Tots plegats hem de ser seriosos amb el territori i no deixar anar les culpes únicament a una burilla. Cultura, estimar la natura, valors.

La fotografia és molt cruel, sí, no són persones, són animals, però que nosaltres els humans en mengem la seva carn, utilitzem la seva pell per fer-nos abrics i perque netegin el sotabosc. Aquesta és una altra tragèdia d’aquest foc d’ahir i de tots els que hem patit al llarg dels anys.

Cal afegir més paraules ? La prevenció, una cultura nova, un conviure amb la natura i la nostra terra, són ja una necessitat per poder mirar el futur amb esperança.

El meu condol i dolor per les quatre persones que han trobat la mort en aquest foc virulent per la força del vent i agraïment a tots els bombers i voluntaris, i la gent anònima que han lluitat per evitar més morts i salvar els conreus, les cases, el bestiar.
La terra es regenerarà, com sempre. Aprendrem la lliçó ? Hem suspès tantes i tantes vegades, que no sé si haurà més oportunitats. 

Fotografia: Darnius. Ramat. Getty Images. 

Tota la tarda pendent de les notícies. Tinc amics a Agullana i a Capmany. Per sort, el foc no ha avançat direcció Llançà, Port de la Selva, Cadaqués. De seguida m’ha vingut a la memòria l’incendi de l’any 1986, el més gran, 26.000 ha. Les campanes de l’església de Cadaqués van començar a tocar amb força. Tots vam anar a la carretera d’entrada al poble. El foc avançava ràpidament (malaïda tramuntana) i nos us podeu imaginar com saltaven les flames d’una banda a l’altra. Tothom lluitant perque no arribés al poble. Va arribar tot just on és ara el parking, darrera mateix de l’església. L’endemà en marxar a Barcelona, el paisatge era tristíssim, i encara veiem el foc. Ens vam sentir impotents.

Però no hi ha polítiques de prevenció, de neteja, de tenir cura del bosc, de les muntanyes, de la natura. No vull ni imaginar si aquest foc d’avui arriba a Boadella. Amb la tramuntana pot passar a la Garrotxa ràpidament. I Boadella és una caldera, un bosc de pi sempre sec, un bosc trist, mal cuidat. 

He escoltat al sherif, senyor Puig, i m’entristeix quan només parla i parla d’estadístiques, informacions, confinaments a les cases, obrir el peatge del túnel del Cadí, nombre de bombers, exèrcit, i sí, ha parlat de tres persones mortes. És horrible! I a més insistint una i una altra vegada (i el periodista de TV3 també) amb el foc de La Bisbal, quan és Port Bou, i no tenir cap paraula humana, de tristor, de condol, per les tres persones mortes, dues en fugir del foc a la carretera de Port Bou i saltar al mar per un penyassegat. Eren una notícia més, una estadística. Havia de començar a parlar de les tres persones que han perdut la vida, i no d’estadístiques, i informacions. Això després, però primer una mica d’humanitat i condol per les famílies. No té ànima el senyor Puig ?

Els bombers lluiten afferrissadament, i els voluntaris i tota la gent que pot. Ànims a tots.
Un tuit que he vist: Els retallats jugant-se la vida.

Serà una nit llarga, molt llarga. Com totes les altres nits dels focs que hem patit enguany i que continuarem patint en aquest el nostre país on la prevenció i la cura del medi natural no sembla existir en els projectes ni en els pressupostos.
La natura és cruel i sàvia, i avisa o no, però el que cal fer és treballar i molt perque quan esclati i digui … ep ja sóc aquí .. poguem lluitar i defensar-nos de la millor manera possible. Nosaltres també som natura i hem de conviure plegats i estimar-la.
 

Ara que sí pot ser entrevistat, he trobat aquests videos de Pep Guardiola durant la seva estada a Indonèsia.
Hi era de vacances i va rebre una rebuda veritablement increïble. No he escoltat mai l’himne del Barça cantat en un català tan impecable com el d’aquests seguidors blaugranes d’aquest país llunyà. També són divertides les diferents imatges del video de l’entrevista. I entre el públic podem veure estelades i senyeres.
En els meus viatges per el sudest asiàtic, de sempre, he fet del Barça el motiu per explicar que sóc de Catalunya, no pas del reino de españa, i explicant una vegada i una altra on som, qui som, la nostra cultura, el nostre desig d’independència i acabant amb el Barça, la gent va entenent que el reino de españa no té res a veure amb el nostre país.
Veritablement tenim un ambaixador excepcional i ara encara més amb en Pep. Només cal que us mireu el video. 

Fotografia: Últim títol aconseguit. Agència EFE

 

Casualment ahir tarda vaig mirar un instant la televisió. Un zapping ràpid i hem vaig aturar en un canal on podia veure en directe el què passava en el Parlament de Catalunya. Vaig fer un stop, perque es va pronunciar la paraula Pirmi, esmena, i en aquell instant tenia la paraula el diputat senyor Strubell de SI.
Una esmena a la llei que el govern dels millors vol canviar, se suposa que per millorar en tots els aspectes, i gestionar-la amb eficàcia, i que els grups d’esquerra havíen consensuat per no oblidar el caràcter social d’aquesta llei per totes les persones que esgoten la prestació d’atur, tenen família, no hi ha feina i es troben en situació límit. O almenys és el que vaig rribar a entendre. 
Fins i tot el grup parlamentari de dretes i representant del reino de españa, el PP, hi votaria a favor. Els representants de CiU donàven per perdut (per els seus interessos) el vot favorable a l’esmena proposada per tots els grups parlamentaris, excepte CiU. 
I de sobte vaig veure un canvi d’última hora ……. i el senyor del PP va aixecar el braç alçant tres dits, que ja m’he enterat que vol dir, abstenció. La cara de sorpresa dels diputats del PP va ser divertida de veure, un canvi sobtat de vot per part del cap del seu grup. Resultat final: No a l’esmena: 60 vots (CiU), sí a l’esmena 51 vots (ERC, SI, PSC i abstenció 16 (PP). L’esmena no tira endavant.
Un suspir d’alleujament per part del grup CiU !!

I nosaltres ciutadanes i ciutadans que no entenem res d’aquest joc parlamentari, ens al.lunya encara més i més del Parlament i dels politics. Teatre del ‘bueno’ quan s’enfaden, recursos al constitucional, trencament i no sé quantes més coses, però al nostre país els acords de CiU i el govern, amb la gent que insulta, menysprea, elimina, colonitza, imposa, roba, el PP és clar, és una constant, un sí a tot.
Ahir una vegada més em vaig avergonyir i molt. I només era una esmena d’una llei que cal canviar, on es volia defensar al més dèbil, a la gent que ja no té res, que viu en una situació límit, com molt bé va expresar el senyor Strubell en la seva intervenció. No deixar aquesta prestació en un simple problema econòmic,  però també el social, i de polítiques socials cada vegada se’n parla menys i de defensar els drets de la gent, ja ni se’n parla. 

No és el meu fort la polìtica, i com a la majoria de les ciutadanes i ciutadans del meu país, Catalunya, la nostra incredulitat, decensís, desconfiança, va en augment.
Ningú ens ofereix esperança, ni una petita finestra per veure un cel clar. Sí saben parlar, fer un discurs, però cap moviment, els fets no sovintegen. D’on no n’hi ha no raja …. és el que sempre he escoltat. Pot haver-hi una esperança; que en tots els moviments socials que sí sovintegen, aparegui una, dues, tres, quatre persones, homes i dones, que sàpiguen oferir, amb fets, aquesta esperança que cerquem i sobretot, facin desaparèixer la por.

Fotografia: Una de les moltes sessions del Parlament del meu país. Un dit, suposo que vol dir, sí, dos dits, no i tres dits abstenció. Els protagonistes ja els coneixeu, no cal posar noms. 

Poques coses més es poden ja dir del que està passant en aquest país nostre, i el del costat, el reino de españa. L’estratègia, la teranyina que fa molt de temps va començar, ja ha arribat al cim. Els treballadors, la classe mitjana, ja no fan por als governs. Aquesta guerra silenciosa ha anat avançant i tots hem caigut dins la teranyina i ara per sortir-ne serà difícil, molt difíciil, però no impossible.
No existeix la sobirania; estem en mans dels economistes i de les grans fortunes d’ací i d’arreu del món. És quasi una irrealitat veure, viure i patir una guerra sense armes, sense bombes, sense violència. És una altra guerra, econòmica, que deixa sense respiració a la gent, sense ganes de viure, sense treball, sense diners, sense sanitat pública, sense ensenyament públic, sense cultura, sense llengua, sense territori. Deixa entrar als especuladors, als economistes, a magnats del joc i del diner fàcil. Ensorra tot el que aquest poble ha lluitat per aconseguir. La culpa, del poble. És una constant aquesta culpabilització dels governants a la gent. Els que manen, continúen en el seu lloc, tot dient que és inevitable, no es pot fer res més, però ells i elles callen, no són al costat del poble, no, els renyen, els fan posar de cara a la pared, els castiguen. 

No ho sé, no tremolen les grans empreses ? El Corte Inglés ? Mango ? Zara ? Repsol ?
Carrefour ? Gas Natural ? Fecsa Endesa ? Telefónica ? Abertis ? Aena ? Ara que ja estem dins aquesta guerra econòmica, silenciosa, a mida que vagi avançant, el diner es quedarà a les butxaques dels poderosos i la gent que compra no en tindrà. Com s’ho feran per vendre ? I les indústries, produiràn per a qui ? Ah sí, per exportar, mà d’obra barata.

La independència del meu país és més necessària que mai i m’agradaria que els que governen obrin bé la boca i pronuncïin aquesta paraula obertament – independència – i volem fets. Estem cansats de les paraules, i més paraules, reunions i més reunions, comisions i més comisions, tertúlies, i més tertúlies. S’ha de proclamar, i a partir d’aquí continuar endavant amb els temes jurídics. Si el poble la vol, ningú ens podrà aturar.

En un discurs repugnant, el president del govern del reino de españa va carregar contra tot el poble, i amb l’excusa de la crisi i el deute, i els interessos, ha dissenyat la política que des de fa anys volíen implantar. Ja ho han fet. Han aconseguit fer callar als treballadors, la classe mitjana, els joves, els estudiants, els jubilats, els intelectuals. No existeixen, no hi són. Han guanyat.

D’ací endavant tornaré a somniar en els meus viatges, a enfortir el meu activisme, i a llegir novament molta poesia i novel.la, i gaudir de la música i els ocells que canten pel matí. Com ja vaig dir en un post fa molt de temps, els que tenim una edat, ens podem reconvertir i tancar-nos en el nostre món. Viatjar al sudest asiàtic és la meva meta i quedar-m’hi una bona temporada el meu desig. Començament de l’any 2013 pot ser una bona data.

La fotografia reflecteix com tot va caient, encara que en queden algunes en peu.
Visió de baixada de braços. Plàstic i uralita. La decadència. No val a badar i cal lluitar i augmentar el nombre de les que queden en peu. Ho aconseguirem ? Amb els polítics que tenim avui, segur que no.

Fotografia: País ensorrat, sense sobirania.  RG

 

No, no té preu, veure l’equip de bàsket dels Lluïsos de Gràcia a l’EBA (Campionat d’Espanya de bàsket amateur). De fet, els Lluïsos s’han convertit en el segon equip de bàsket de la ciutat de Barcelona ! Una feina d’anys, molts anys. Quants infants no hauràn jugat a aquest esport defensant els Lluïsos ? El perill ha estat no poder participar en el campionat per manca de diners, però van començar a promocionar aquesta frase tan ben trobada – Veure els Lluïsos a EBA no té preu – i en una setmana han pogut recaptar més de 16.000,- Euros. La Federació demana un mínim de 50.000 Euros que cal pagar abans de començar el campionat. Segur que ho aconseguiran.

Aquest és el video de promoció. No tot és el futbol en l’esport del nostre país ! 

Fotografia: Seu dels Lluïsos de Gràcia a la Plaça del Nord. Entitat fundada l’any 1855.

 

Ja són més de 170 campanars d’arreu del país que avui vespre a les 8 repicaran les campanes en homenatge a mossén Cinto Verdaguer i tots els que han defensat i defensem la llengua catalana.

Aquell olor de poncelles,
aquell cel vessant d’estrelles,
nits, trencs d’alba, caramelles,
qui tan d’hora us esvaní ?
– Jacint Verdaguer –

Que sonin ben fort i facin emmudir a tots aquells que volen fer desaparèixer la nostra llengua.
Dia de la memòria 

Fotografia: Esglèsia i campanar de Folgueroles. RG.
 

Llegeixo amb sorpresa, molta, moltíssima, que s’ha canviat una placa del Passatge Cabanes, barri del Poble Sec, sense fer soroll, sense dir-ne res. Dissabte 19 de maig, llegeixo al diari ARA (Albert Sánchez Piñol) i El País ( Xavier Theros) el canvi d’una placa situada al passatge que uneix el carrer Cabanes amb la Plaça de les Tres Xemeneies, barri del Poble Sec.
Nous aires bufen per aquest cel nostre.

Ahir:
Passatge de la Canadenca. Empresa elèctrica que va donar nom a la vaga del 1919.

Avui:
Passatge de la Canadenca. Empresa fundada per Fred Stark Pearson el 1911.

La placa original ja no hi és. No ha estat cap brètol, cap antisistema, no, el que ha canviat la placa. La antiga placa ha estat substituïda. Dissimuladament, seguint ordres, satisfer un desig llargament volgut. Volen esborrar la memòria. No va passar res l’any 1919. Aquella vaga va ser insignificant, sense importància. Violència obrera.

Fem memòria ?  Avui és un bon dia.

Any 1919. El sindicat de la CNT va posar a prova el seu potencial organitzatiu i de lluita. El conflicte va començar quan l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, filial de Barcelona Traction Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, acomiada varis obrers per un únic motiu: estar afiliats a sindicats lliures. El dia 5 de febrer de 1919 es convoca una vaga de gas i electricitat a la Ciutat de Barcelona. La Ciutat queda a les fosques, paralitzant les indústries i la vida comercial, com també la de la gent. L’exèrcit van fer d’esquirols i van ocupar els llocs de treball dels obrers i va tornar la llum.

La resposta a aquesta vaga va ser fulminant i immediata i es va extendre a altres gremis, serveis públics, comerç, premsa. El govern va decretar l’estat de guerra ! Més de 3.000 detinguts i empresonats. Després d’un mítin a la Plaça de les Arenes el dia 14 de març de 1919, es va arribar a un acord entre els sindicats i la patronal. La jornada laboral seria de 8 hores. Després de 44 díes de vaga, els obrers i obreres van tornar a la feina. Però el poder, la patronal, no van complir les seves promeses i es va anar novament a la vaga el dia 24 de març 1919. No va durar gaires díes. Els obrers i obreres van haver de cedir davant un altre decret d’estat de guerra.

El dia 14 d’abril de 1919 el govern va decretar una llei que va fer història:
La jornada laboral seria a partir d’aquell dia de 8 hores.

Va ser gràcies a aquesta vaga que es va aconseguir aquest dret, que ja tenien la resta de països d’Europa. Era gairebé una utopia. Van fer història. Els meus avis hi eren. Van fer vaga, i el meu pare també, un adolescent de 14 anys.

El dirigent de la dreta catalana, Francesc Cambó, per a qui la jornada de vuit hores era, literalment — ‘una de les pitjors bogeries que ha comès mai l’espècie humana’ — té una escultura davant mateix de l’oficina de La Caixa a la Via Laietana a tocar del Palau de la Música. El senyor Pearson, un individu avariciós que va monopolitzar el servei elèctric a Barcelona, té el seu nom en una avinguda al barri de Pedralbes, i fins i tot una estàtua.
Curiosament, el senyor Pearson va néixer, estudiar i treballar en els seus negocis a Massachusetts. Recordeu aquest estat dels Estats Units? Aquest govern dels millors li agradaria molt que Catalunya es convertís en Massachusetts.

Els treballadors i treballadores van aconseguir un dret que avui ens sembla elemental.
I aquells herois, aquells obrers i obreres anònims a qui se’ls rendia tribut en una placa senzilla, de poques paraules, però contundents, i que gràcies al seu sacrifici van aconseguir un bé col.lectiu, se’ls menysprea, se’ls esborra, se’ls ignora.

Estic d’acord amb el que diu en Sánchez Pîñol, — després d’ardúes investigacions puc comunicar-los que he descobert l’autor de la usurpació —

       Ha estat Cambó.  

Fotografia: www.fotosdebarcelona.com – Fàbrica La Canadenca

 

No, no vull pagar. Ja n’hi ha prou. Aquesta iniciativa espontània, magnífica, de la gent, sense més, pot ser una espurna, un tret de sortida. La considero tan important com les consultes. Més efectiva. Més directe. Apunta a les butxaques. Si ens demanen tantíssima austeritat, tant que ens ofega, també podem dir: No vull pagar, esperar, que es posi verd el semàfor i continuar.

Vaig circular per l’autopista del Maresme, Barcelona-Mataró el mateix any que la van inaugurar. Un goig. Ja comencem a ser a Europa ! Vaig pagar el peatge. Vint anys la concessió. No recordo ara quin any, però hauría de ser entre 1965 i 1969. Us imagineu la de diners que tothom hem anat posant en aquesta autopista al llarg dels anys ?
I quines són les butxaques que han omplert ?

Heu circulat des del Cantábric a la capital del reino de españa ? Heu pagat ? Us heu trobat amb una circulació densa ?

La desobediència civil és la millor revolució pacífica quan et trobes en situacions com les que ara ens trobem. Els polítics han de moure el seu cul de les cadires i aprendre de la gent.

Un petit apunt … La multa de 100,- Euros és una trampa. És il.legal. La nota del govern del nostre país que ha anat rebuscant en les lleis i més lleis, i com tenen uns assesors jurídics incompetents, han trobat una llei franquista de l’any 1972 per ser ells que cobrin les multes. Bé, la resposta serà la mateixa …. No vull pagar.

Independència, JA ! Sílvia et trobem a faltar … però hi ets, ho sabem.

 

I amb el cor al País Valencià, a Catalunya Nord, a l’Alguer, la Franja i al Principat. Els Països Catalans mereixen viure en llibertat amb la seva llengua.

Tots amb Mallorca,

tots amb

la nostra llengua!

 
 

Sóc de Barcelona i estic orgullosa de ser veïna de El Prat de Llobregat. Sóc molt escèptica amb la majoria dels polítics, però aquest és un dels millors discursos que he escoltat en els darrers anys. Sóc una gran defensora del territori, però el senyor Alcalde de El Prat encara ho és més.
Una gran intervenció del senyor Tejedor, Alcalde de El Prat de Llobregat en el Plenari de l’Ajuntament del propassat dia 7 de març. Els seus arguments són d’una coherència indiscutible contra aquest projecte irresponsable i vergonyant.