Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

Arxiu de la categoria: Castells de cartes

Coral romput

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d’una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l’empedrat
-hi ha fulles de lletuga espargides per terra-,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l’escala -el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle- i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l’avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
He tornat. Feia temps que no havia tornat.[…]

Montserrat Abelló, 90 anys!

És com si sols tingués
la sentor de les coses
i n’hagués oblidat tots els noms.

Se m’obren immersos els ulls
i em tremolen les mans.
Sóc com una ombra que pensa

que ha perdut el pes de tants anys.
I ara és volva lleugera que sura
en l’aire i enduta pel vent,

s’acosta i s’endinsa pels ulls.
Hi endevino records, enciseres
imatges allí contingudes.

I és estrany el missatge i la meva
ombra us reté. Mentre intento
copsar-ne tossuda el secret.

[De Dins l’esfera del temps, 1998]

Aquest divendres 1 de febrer, la Institució
de les Lletres Catalanes i l’Institut
Català de les Dones
organitzen, coincidint amb el dia del seu 90è
aniversari, una jornada d’homenatge i reconeixement a la poeta, activista
cultural i traductora Montserrat Abelló…

Primera antologia de la catosfera literària

Devia ser el novembre passat que
vaig rebre un primer correu on es convidava a participar a les sessions de la Catosfera d’aquest cap
de setmana a Granollers i on, també, es parlava de la possible edició, per part
de l’editorial Cossetània, d’una primera antologia de la catosfera literària
feta amb textos extrets dels blogs.

Tot i que m’havia encuriosit força la taula
sobre Literatura&Blogs, ja sabia que a la trobada de Granollers difícilment
 hi podria assistir. Però en canvi de
seguida em vaig animar a enviar un post pel llibre. Vaig fer una primera tria
de la qual en van sortir tres textos que vaig ensenyar als de casa –són una
mena de crítics que barregen com ningú ‘carinyo’ i sinceritat i n’hi algun que,
a vegades, pot ser demolidor- perquè em diguessin quin preferien. El resultat
de les deliberacions va ser que havia de presentar el post…

Els crims d’Oxford i el gust pel cinema


Mai no havia vist cap pel·lícula
de l’Álex de la
Iglesia
perquè fins ara no m’havia cridat l’atenció
cap dels títols que havia fet. Ara he anat a veure Els crims d’Oxford,
i m’ha semblat una bona pel·lícula, ben manufacturada i sense enganys ni trucs
estranys. Hi ha el que hi ha, mitja dotzena de bones actrius i actors i uns
diàlegs clars i nets de palla. La veritat és que m’he divertit força.

Però
encara m’he divertit més perquè l’he vist amb el meu fill. Li agrada
prou el cinema per deixar enrere les pel·lícules idiotitzants dirigides -tot fa
pensar que per evitar que maduri el seu sentit de la crítica- als adolescents i
altres espècimens. El cas és que, tingui o no tingui l’edat, ja fa un temps que
vam decidir que era millor que veiés cinema adult, i la veritat és que ara
surt de les projeccions…

Presentació de “25 anys d’Intermunicipal”

La feina ja estava feta i feia
algunes setmanes que havíem pogut tenir el llibre
a les mans. Però ahir la presentació va servir per posar-hi, de debò, el punt
final. Va obrir l’acte el Lluís Massana, Director de l’Escola, i després parlàrem els autors
-bé, ho va fer el Martí en
nom de tots dos, perquè jo ja fa una setmana que he perdut la veu…

Dues joies

No sé massa com dir-ho, per això
diré que es tracta de dues joies delicades i plenes de saviesa. La darrera
lectura que vaig fer el 2007 i la primera pel·lícula que he vist el 2008 no
tenen, aparentment, res a veure entre elles. Però jo sento que, sense que hi
hagi hagut intervenció de la voluntat, s’han col·locat una a tocar de l’altra en
el disc dur de les meves vivències.

Els Pinyols d’aubercoc de l’Emili Manzano i El silenci abans de Bach de Pere Portabella estan, per a mi, íntimament
relacionades, ja que d’alguna manera m’han servit per retornar, en mig d’aquests
dies de fressa obligada, als territoris de la mesura…

Autopista

Escoltat al Parc d’Olèrdola un diumenge
d’octubre
:

POEMA PER L’AUTOPISTA (Fragment)

Pel
tercer carril de l’autopista, amb la força del meu cos
que es llença a la velocitat, ea, ea!
Entre cotxes i camions, dividint la velocitat del món
amb els meus ulls, ea, ea,
amb tota l’eufòria econòmica que circula per una autopista.

Sentint
totes aquestes coses a la vegada,
capaç de poder-les sentir fins a les seves últimes conseqüències.
Pistons, vàlvules, olis, eixos, rodes, circuits,
bateries, corretges de transmissió,
tot això que es mou dins del meu cap i crida per l’autopista.

Sentint
tota aquesta vibració del món, ea, ea,…

…y oigo tu voz, Mila

Hacía muchos años que habíamos aprendido extrañamente a querernos sin condiciones y a hablar sin temor de nuestra verdad. Por eso no nos hizo falta decir más, lo sabías tú y yo también. Nos estábamos despidiendo y no necesitábamos palabras, pero sí las manos y los abrazos y también la mirada, más cómplice que nunca esa tarde en tu casa, en silencio bajo el abedul de M., cuando te emocionaste en silencio al tocar mi libro y tus ojos me besaron…

Petita crònica d’un diumenge de poesia

Primer de tot, un xiprer i una era i tota la plana estesa sota les mirades. Aviat la gent,
poca però entregada, que arriba i ?oh, miracle- no marxa. El Carles (Hac Mor),
mestre de cerimònia que primer obre i després tanca. L?Ester (Xargay) que tan
aviat afina el so i la càmera com canta. El Miquel Àngel (Marín) que amb el
clarinet xerra amb els tallarols. La
Sílvia (Amigó), que ve carregada de Kinzena Poètika i ens fa de padrina. I el Ricard (Garcia), que
escampa amb compte versos secrets, i el Santi (Borrell) com una torrentada de
poesia desbocada…