Oi?

El vaig escriure un Divendres Sant perquè es publiqués un Dilluns de Pasqua. I, és clar, m’ha quedat un article de Passió, però em temo que sense Resurrecció… Un any després de l’inici de la pandèmia, és inevitable començar-ne a fer balanços. I per ara el meu no pot ser gaire positiu: crec que, com més dies passen d’aquest nou ordre que vivim, més lluny estem de civilitzar-nos com sembla que ens convindria… O trobeu que m’enganyo?

(més…)

La capacitat que tenen els socialistes de tergiversar les coses sembla no tenir límit. Ara és Salvador Illa, cap de la llista que va obtenir alguns vots més que la que encapçalava Pere Aragonès, qui pretén que aquest sol fet li dona dret a protagonitzar una sessió d’investidura com a candidat a presidir la Generalitat. Per què, si no té cap possibilitat de superar-la? O potser sí que en tindria alguna, segons què plantegés? He mirat d’imaginar-ho en el mail obert d’aquest dilluns.

(més…)

El Mail obert d’aquesta setmana s’esplaiava contingudament arran de l’aquelarre muntat fa uns dies per una colla de sicaris del règim que controlen les organitzacions empresarials i altres parafernàlies del món econòmic. En el context de les negociacions per a la formació de govern posteriors a les eleccions del 14 de febrer, i sobre la base d’un indisssimulat xantatge sentimental propiciat per la crisi sanitària i les seves conseqüències econòmiques, van elevar un crit d’ordre i estabilitat sense altre objectiu que perpetuar els privilegis dels vells detentors del poder al regne de les Espanyes. Va ser un acte polític, obscenament polític. I se’ls va veure el llautó d’una hora lluny.

(més…)

Ara ha estat l’empresonament de Pablo Hasél que ha destapat l’olla dels trons. La ràbia i el descontentament estan ocupant els carrers de vuit dies ençà, i ho faran fins que s’hagin esbravat i es repleguin altra vegada a aquest estat de latència en què es mantenen de fa massa anys i que més tard o d’hora acabarà esclatant de debò. Els trons ressalten les contradiccions del sistema i tots els qui sentim la necessitat de revoltar-nos-hi en contra ens veiem arrossegats de paradoxa en paradoxa. L’últim mail obert es fixava en dues de ben concretes: la dissonància entre el valor que donem a la institució universitària i l’actitud del rector de la de Lleida, d’una banda, i que la defensa de la llibertat d’expressió porti algú a rebentar els vidres del local d’un diari.

(més…)

El mail obert d’aquest dilluns valorava el pes dels prejudicis que tots tenim, també els perodistes que teòricament n’haurien de fer abstracció, a l’hora de valorar les propostes polítiques de qui tenim davant, ara en plena campanya electoral. Ho he vist així i així ho explico.

(més…)

M’ha tocat escriure un mail obert el dia mateix de Nadal. I potser és per això que l’he enfilat recuperant un dels referents particulars d’aquestes festes: la cançó que Pau Riba els dedica al segon Dioptria. Ha sortit això. […]

(més…)

No cal que digui quina és la situació de la nostra llengua. Ni que recordi la tendència que tenim a fer-ne objecte de discussió, discussions que sovint bizantinegen. Últimament, però, s’hi ha tornat amb molt bones aportacions de gent que hi entén —mentre que, alhora, es produïen anècdotes, com les que ens ha ofert la senyora Colau, que han tornat a encendre les ires dels qui les sofrim—. L’últim mail obert de novembre mirava d’afegir-hi el meu punt de vista. […]

(més…)

Aquest article s’ha estat covant des de fa dos anys, si no més. L’impuls inicial li ve amb la publicació de L’últim recital, el disc que aplegava els concerts de cloenda de la carrera de Raimon el 2017. Després, per molt diverses raons que ara no fan al cas, el comentari no es va poder ni escriure ni publicar quan tocava. Però no hi vaig deixar de treballar, confiant que Vilaweb el voldria igualment encara que no hi hagués cap pretext concret per publicar-lo. Pensava que així seria, també, una reivindicació del valor que tenen en si els productes culturals més enllà del llustre que sembla que els dóna l’actualitat. Però el temps, que corre traïdor, ha acabat fent-ne coincidir l’aparició amb els vuitanta anys del protagonista. Donem-ho per bo. […]

(més…)

El 16 de novembre, el primer dilluns després del gran nyap que el nostre govern va cometre pretenent ajudar els autònoms, vaig publicar aquest mail obert. Hi plantejava algunes qüestions elementals que és inversemblant que els responsables corresponents no haguessin tingut en compte abans; però, si ho haguessin fet, costa d’acceptar que s’equivoquessin tant… Va ser curiós d’observar, després, algunes reaccions a l’article, que el veien, amb enuig o amb gaudi segons la posició de cadascú, com un atac al conseller El Homrani o al seu partit. I no, la crítica s’adreçava al govern, que per a mi és tot un, i als partits que li donen suport, per la incapacitat de reaccionar públicament de manera decidida. […]

(més…)

L’octubre del 1920, Josep M. Folch i Torres va estrenar la seva particular recreació d’una de les rondalles més populars arreu del món, La Ventafocs, amb un èxit de públic només comparable al dels seus Pastorets. Ara, en ocasió del centenari de la primera representació al teatre Romea, la Fundació Folch i Torres ha fet una reedició del llibre que, malgrat l’estat d’alarma, es va poder presentar en societat a la llibreria Ona el passat 5 de novembre. I em va correspondre fer-ho a mi, que he tingut cura de l’edició, d’aquesta manera. (Llàstima que a l’enregistrament hi faltin els últims minuts…) […]

(més…)

No és la primera vegada que he de recórrer a l’analogia amb patologies mèdiques per mirar d’explicar el comportament d’això que en diem Espanya, especialment les estructures d’un estat que està obsedit a perpetuar-se immutable. Aquesta vegada, m’ha semblat que la cosa més aclaridora anava de delírium trémens i altres addiccions. […]

(més…)

El mail obert el 19 d’octubre tornava sobre la covid-19, i és que no ens en sortim. El conseller d’interior, Miquel Sàmper, em va escandalitzar amb una invitació a la delació, a propòsit de l’incompliment de les restriccions de mobilitat. A mi, això de controlar els veïns i denunciar els que no ens agradi el que fan, em sembla del tot incívic, i no puc evitar que em porti a la memòria algunes de les revenges que hem sentit que s’expliquen viscudes durant la guerra civil i després. La meva sorpresa és haver descobert, arran de l’article, que en d’altres societats, com la suïssa, la cultura de la denúncia és acceptada i considerada una garantia de l’ordre social. […]

(més…)

Aquest any 2020 s’escau que en fa cinquanta de la mort de Josep Carner. I per aquest motiu, el Correllengua ha organitzat les seves activitats de projecció pública de la llengua catalana a voltant de la figura del poeta. […]

(més…)

Tercer aniversari dels fets del nostre Octubre del 17. Primer aniversari de les reaccions a la sentència de la vergonya. I el més calent és a l’aigüera. I continuem esperant qui sap quina mena de momentum mentre la repressió no s’atura. Ni s’aturarà. Amb causa manifesta, o sense. Perquè l’objectiu d’Espanya, de l’estat que ens oprimeix i ens esprem, és, ara més que mai, sotmetre’ns. Explotar-nos. Liquidar-nos a través del nostre propi desistiment. I això demana que hi reaccionem amb contundència. Com mirava d’argumentar el mail obert del 4 d’octubre. […]

(més…)

Després de l’Onze de Setembre vaig escriure aquest nou mail obert, per posar en valor l’experiència i la feina callada de tanta gent que ens ha permès avançar fins on som, i no fer més passes enrere. I, alhora, per posar un però ben gros a l’actitud partidista dels partits polítics i, ai las, també, de les entitats civils. Que, ni que resultés que fos el que els és connatural, no s’haurien de permetre. Almenys ara i aquí.

(més…)