Febrer Res tan benèfic com el paisatge. A l’àmbit de la pluja, del vent i del solell, l’aurèola sobirana de l’ull blanc del cim sagrat, vetlla les passes de tots els temps. Cristall de gel, flama de les valls. Febrer, canelobre de l’hivern. 2020
Surolí “On s’amaguen els camins perduts?” Vicent Alonso. De Magrana Aquest llevant feroç em vincula als matins de cristall glaçat. Roca de llàgrimes, cigne negre, volada nocturna i cantusseig de planys al cancell d’alabastre translúcid del llunyà alzinar del surolí bord. Gener 2020. Llevantada.
La Fira ” El nomadisme té bona premsa.Massa,potser, Apel·lar al seu influx, sempre al revers de la vida sedentària, conté la potència que molta gent somnia, de manera idealitzada”. Lluís Calvo. Nomadismes per a un canvi de direcció. L’infiltrat. Arcàdia Sóc foraster en la meva pròpia soledat, vagarejo per camins que no van
Aquiló “No veus la fi del mar entre la boira? sentim les campanades d’un rellotge. Doncs jo sí. Són les vuit. Quantes onades dobleguen l’aigua!” Joan Brossa. De Passejant també vora el mar. Fa molts dies que no plou i per tot sura una llum transparent que ens ha cedit la filla d’Aquiló,
Sonet d’una nit de mar “Entra mar negre endins i baixa al fons. Quan pugis, coraller i t’hagis tret el feixuc escafandre, t’hauràs guanyat una mar llisa i el vol del gavià” Joan Vinyoli. D’El guany Despulla els ulls, veuràs el port brillós aureolat d’estrelles hivernals, refermat a la riba dels
Desembre vivaç “Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia, es preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí.” Konstantinos P. Kavafis. D’Ítaca. No temis el
Camí paral·lel “Arribar a la puresa de la mirada no és difícil, és impossible.” W. Benjamin He caminat per un callís arbrat, coronat per una alta talaia de trèmols i àlbers. M’ha menat a l’ampla gola del riu paral·lel, on aboca tot el silenci après al llarg del seu quefer, des de les
Cicles: la indiferència “Quan fèiem caure el món, enmig sempre ens quedava un glop de mar” Lucia îetrelli. De V.Vic: Cafè Central. La indiferència I capaltard arribaran els gavians i en vol planat, silenciós i lliscant, em cobriran de nit. Romandré fred, callat com una roca d’aigua; a poc a poc la rosada
Verneda i tardor Ben estesa la tarda s’aclofa damunt les fulles de la verneda/ daurada nau d’estàtica cofa/ és cim d’esparvers d’alta vereda. Resten les molses, reviu el marjal/ es refreda el sorral de les platges/ i bromes i rosades són portal/ de la tardor na i venir pels marges/ El torb les carenes
Cicles: retorn “-Oh dolç fallir!-, coronar de lluors éssers de carn, tot oblidant els morts” J.V. Foix- Una sola bandera Retornar a la calç, tornar a ser com les roques del Montgrí, pols d’estrelles, minúsculs cristalls sorrencs que per uns dies bastiren la sínia de colors, i que ingràvida gira un i
El Port Xaloc al rostre, port, gavines i cel. Tu. Cabells juganers. Oïdor com sóc, de l’aigua que romp les roques, del rítmic abandonament sinuós de l’escuma lletosa a la platja, del xiscle del gavià que esborrona la quietud de l’areny de la cala, del frec dels llavis del foranell quan besa
Diàleg encès. Començar Entretant dormies he anat a trobar un somni furtiu que un griu de vol nocturn, amb xiscles encesos, m’oferia. Extingides les flames de la posta es dissol l’acer que la confusa pulsió havia forjat a l’obscura farga, i és llavors quan assajo de retenir el teu somrís delicat de perla
Càntir Tot esper batega en la resistència. Com són de dures les parets de la vellesa, i com de toves, les arribades enlloc! Com hem de passar la calor si arreu del poble està asfaltat i la verdor ha esdevingut alè de foc, d’aquest juny abandonat de surgències i d’hàlits de degotalls?
El vol de la cabrota “Rosegada per l’àcid d’una absència de somnis, la terra de pa, recorreguda sense dormir, alça la muntanya de la vida” Paul Celan. De Cristall d’alè No vull ser cap record encès dins la vitrina del menjador dels pares, ni cap vaixell que entra a la dàrsena per a
Piccolo è grande “S’atura la fe quan em gronxo de miracles, d’ironies, de canvis, de pedres a la sabata, de rius de coloraines i de guilles que tenen fam.” Teresa Tarrida. De disbauxes. Quina joia! mentre la tarda toscana del juliol de coure, avança i solcou d’esma les tertúlies dels déus envellits, l’estimada