Viatge llampec a l’Aragó, a la contrada senyorejada pel Moncayo, bo i empaitant una història basca. I també suïssa. I espanyola. Fernando Claudín. Jordi Solé Tura. ETA. Lausanne. CCOO. Bilbao. Barakaldo. LKI. EMK. ETA Berri. Geneve. Komunistak. Maig del 68. TARABUSI. Zorrotza. PCE-ml. Grupo Rebelión. Zorrozaure (…) Autocar de molts cavalls fendint l’aire. El
Italiana del Véneto, su nombre de guerra –de militante comunista- es “Monica”. Estudia en Ca’ Foscari, Venezia, lengua y literatura extranjera. Reside en Francia a partir de 1965. Trabaja como lectora de italiano en Marsella y otras ciudades galas. El “amore” la lleva a Barcelona. También a Madrid. El viaje en tren de Barcelona a
Fill d’una família de la burgesia catalana provinent del món de la banca i el comerç, neix a Barcelona, en 1929, aquest futur jesuïta i comunista. Els estudis els fa en col·legis de jesuïtes de la zona sollevada –Santander, Galicia. En acabar la guerra i la revolució, els enllesteix al col·legi Sant Ignasi, de Sarrià, a
França, acaballes dels anys 60, primeries dels 70. Un membre d’una organització política maoista, nascuda del Maig del 68, viu, i ens relata, anys després, el seu itinerari personal. Delits. Anhels. Esperances. Decepcions (…) Jean, és enviat a diverses cèl·lules, una darrera de l’altre. Universitari, se’l convida a treballar en una fàbrica, tot proletaritzant-se, per
La Trinitat fa segles que existeix. Era un extrem de Sant Andreu de Palomar, aleshores un municipi pagès que s’estava industrialitzant. Mentre Barcelona seguia emmurallada, la Trinitat era plena de vinyes i només hi havia alguna caseta. La Trinitat era un barri d’obrers, la majoria immigrants que vàrem venir de llocs diferents per millorar les
“El 1955, un cura loco que reza a paso militar llegó al Pozo, levanta una iglesia y la llena de fotos de Juanito Valderrama, de Lola Flores, se mete bajo las chabolas para evitar el derribo por la Guardia Civil, desaloja bares a hostia limpia, da recomendaciones para ir a Alemania, da plantón a Franco, le
30 persones que assistien a un homenatge a Portugalete al membre d’ETA mort, foren identificades i seran imputades per enaltiment del terrorisme. Els assistents es concentraren el 13 de juliol proppassat tot coincidint amb l’aniversari del seu traspàs, en 1980, quan el fins feia poc líder a Euskadi d’OCE-Bandera Roja, participà en una emboscada contra
Nota de la Jefatura Superior de Policia de Barcelona: “Sobre las diecisiete horas del pasado día 4, mes en curso, se produjo un incendio en el número 6 del Pasaje Bosch y Labrús, apreciándose por los bomberos que acudieron a sofocarlo la existencia de gran cantidad de propaganda subversiva suscrita por la llamada Organización Comunista
Quan el vaig conèixer, en 1977, ja havia fet tot el cicle de militància política comunista contra la dictadura franquista (a la clandestinitat i amb detencions), contra la societat burgesa (al París de 1968) i amb el socialisme (a Cuba). Des que arribà a Barcelona des del seu Mèxic natal, en 1959, amb 17 anys,
Agafo el primer tren del matí. Avui, servidor, faré un doble viatge al passat. Any 1972. Quan una colla de ganàpies badalonins que fèiem batxillerat, i dels quals tan sols un, en Morató, sabia parlar català, vam anar a petar a un desconegut Folgueroles, pàtria, deien, d’un desconegut mossèn Cinto Verdaguer. Català, Verdaguer? tot això,
El Frente de Liberación Popular va néixer, a Madrid, en 1958, i va morir en 1970. Era una formació d’estructura confederal integrada pel propi FLP, el Front Obrer de Catalunya-FOC, i Euzkadiko Sozialisten Batasuna-ESBA, que va assolir gran implantació com a tercera via entre, deien, un socialisme adormit i poc operatiu i un comunisme fort
L’endemà del referèndum per la independència de Catalunya –del qual no sé dir què m’agrada més si la majoria de vots afirmatius o l’important vot negatiu, un sufragi força educatiu, pedagògic, estimulant de totes totes, em trobo a la ciutat de Juan N. García-Nieto, d’en Manuel Campo Vidal, de l’Emilio García, d’Ignasi Riera, d’en Benigno
De ben jovenet, sempre m’interessà la història. De fet, des de llavors, tothora, i amb menor o major intensitat, n’he llegit. És per això que els meus llibres són narracions, històries, assaigs, a partir d’una certa metodologia en l’ús de fonts, el diàleg entre documentació i protagonistes, la confrontació de dades i recursos diversos i
Heus aquí una història extraordinària: una colla d’advocats joves -bona part dels quals tenia experiència política en l’esquerra revolucionària- que només representava treballadores i treballadors, mai empreses, de caràcter assambleari, partidaris de la democràcia directa, amb càrrecs revocables. Anticapitalistes. Lliures per decidir, a través de l’assemblea obrera, i no sotmesos a les directives sindicals externes
“Alfonso Comín tenía, a mi parecer, cuando nos hicimos amigos, “pinta de santo”. En aquel entonces yo veía como rasgos de “santidad” algunas de sus costumbres piadosas. Guardo en la memoria aquellas noches en Sitges, cuando, antes de tendernos en nuestras camas respectivas, él se arrodillaba ante la mesilla que nos separaba y, unas veces