Ara, potser del cartell la línia més sorprenent per al meu veïnat siga la que resa «Toni de l’Hostal presentarà a»…
I a quin sant vos ho dic ara, tan tard, una setmana després de que l’Alabajos ja vos haja fet l’explicació de la falla en el seu bloq? A banda que ens havíem comboiat de fer-ho els dos i que cada u posara la foto de l’altre (cortesia del fotògraf de les estrelles), també ho faig per deixar constància d’un parell de coses que voldria haver dit en aquell xou… i que se’m va oblidar amollar-les: com, per exemple, que l’Alcúdia i Torrent estan agermanats. I no ho dic només per l’estranya parella (artística, eh?) que formem l’amic Alabajos i jo, que ja ens volen llogar conjuntament per a fer recitals. No; ho dic pel fet que, segons conta la llegenda, nosaltres (els alcudians!) vam ser el tercer poble en sol·licitar el topònim original valencià en compte de l’impopular Alcudia de Carlet, immediatament darrere de Torrente (i no vulgueu saber quin va ser el primer poble, a instàncies del cabut de Ferrer i Pastor!), però em sona que això ja ho vaig escriure en un altre lloc…
I mira que això de Torrente («xe, com la penícula!») sí que els ho vaig amollar, però no m’en recordí de l’anècdota dels topònims, d’ença la qual pareix que ací ho fem tot a imitació dels torrentins: des del redisseny de l’escut del poble al cotxe del pregoner. I cert que en un altre post ja vaig deixar caure una referència a l’accident del trenet, així que vos enllace i ho llegiu de quan l’assumpte estava calent. Bé, i encara ho està, que com bé ho explica el compare Alabajos (i Ferrer per part de mare), el Molt Deshonrat encara no ha volgut atendre, mas que siga amb la falsedat que el caracteritza, als vincles de les víctimes de l’accident.
Potser siga perquè en vore’s en una situació com eixa davant els afectats li siga impossible de falsejar alguna veritat…
L’explicació de la falla? Més tard, que ara me’n vaig a l’Olleria…
Del repertori de joventut de l’amic Pellicer:
Dolç àngel de la Mort
Màrius Torres, setembre del 63
Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.
Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara…
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal…
I gairebé donaria, per morir ara
–morir per sempre–, una ànima immortal.
Reproduïsc a continuació, per no trobar-se en cap altre lloc, l’escrit que l’editora Núria Sendra ha enviat a la llista d’InfoMigjorn:
«Joan Pellicer i Bataller s’ha mort. En les esqueles dels diaris, en el cor de la gent que el va conéixer es lligen sentiments realment tendres cap a ell. I és perquè Joan Pellicer era, senzillament, un geni. Una persona d’una immensa cultura, que recollia d’allà on la hi hagués: de matí l’extreia d’un pastor de cabres de la vall de Beneixama i a la vesprada se submergia en un tractat botànic d’una dinastia xinesa desconeguda per a la major part de nosaltres.
«Elevava el saber del poble valencià a l’altura que li correspon -i que els valencians no li solem reconéixer- i aproximava la més alta literatura a la distància justa que fa que no et siga indiferent mai més. I feia tot això des de la humilitat més absoluta, com sol passar a les persones més grans.
«Quan coneixes una notícia tan trista, sobtada i inesperada com aquesta, solen vindre’t a la memòria les darreres paraules que creuares amb ell o de les que en fores testimoni. Si no fa ni quinze dies! Prenen una altra magnitud i m’agradaria ressenyar-les ací perquè sé que els que el varen conéixer les substituiran per les seues pròpies i els que no, potser se l’aproparan un poc més:
«-Joan, he estat aquest cap de setmana a Beniaia, la Vall d’Alcalà i, al camí que va al llavador, al marge esquerre, he vist aquella planta que mon pare anomenava Minvasang…
«-Ah, sí, és una falaguereta, és la que més aguanta el sol…
I s’estenia en les lloances i virtuts, algun ús curiós… el que fóra de la planteta en qüestió. El qui crega que la poesia, la passió pel territori i els seus habitants que es pot llegir als seus llibres és fruit de moltes hores de redacció, que es desenganye. Ell era així.
«Ens deixa massa prompte, amb el treball inacabat, qui sabrà ara escoltar les sàvies paraules d’aquella velleta de la Serra en el mas més allunyat de les queixalades urbanístiques? Qui recuperarà aquests tresors etnobotànics, si no cotitzen a la borsa?
«Era un home coherent i conseqüent, respectuós amb l’entorn, sense cotxe particular, sense mòbil… un home d’un altre temps, no sé si del passat o, probablement, del futur.
«Mereixia molt més reconeixement en vida, no per part de la gent del poble que no se n’anava de les presentacions dels seus llibres fins que no tancaven la sala… no… vull acabar en positiu, amb una de les moltes dedicatòries que posava als seus llibres. Aquesta, concretament, al tercer volum del Costumari Botànic, perquè són un poema per elles mateixes i perquè sé que tots els dedicats li multipliquen l’afecte que hi demostra:
«”Al poble valencià que s’estima el seu terrer nadiu, el qual és la font i la mar d’on ha brollat i on desemboca el rierol de sabers d’aquest Costumari Botànic“.
«(També una forta abraçada als que més se l’estimaven i s’estimava: a Anna i a Julieta, naturalment.)»
Este viatge compareixeran -en estricte orde alfabètic- Amanida Peiot, Dani Miquel, Hug del Mas i jo, Inòpia, Ix, Jacint amb la Pujoleta del Forn, JoanSa amb el Ball de Sant Vito; Josep i Lýdia, Màrius Asensi amb 21 Grams, Ton’ l’Aiguãer, els VerdCel i –last but not least– Xelo i Mondu. El xou començarà a les 9 de la nit amb un sopar feixista de germanofília… perdó; amb un sopar faixat de germanor, remullat amb begudes espirituoses i seguit pel recital. No cal dir que, si voleu vindre, esteu tots convidadíssims. Preu? Va, per als lectors d’este block, debães (i no és cap innocentâ!)…
Al remat, tot un mes -juny- sens el meu joguet preferit, i encara gràcies que n’he tingut un altre durant tres mesos! A mi, les joguines estes em duren d’un número de La Cabota a un altre: una estació, vaja. I parlant d’estacions, allò del 3 de juliol estava cantat: el metro sempre ha fet olor a goma cremada.
Però bé, la bona qüestió és que entre Alcoi, Alfarrasí, el papa, la mama, Lilit i Dionís el temps ha passat volant i ja anava sent hora que -després de dos esborranys fallits- escriguera alguna cosa de trellat. Bo, ho deixarem en «alguna cosa» i au: ha fet falta un tercer sopar a Chez les Demoiselles per a que em decidira; ja coneixeu la dita….
P.S: premi per al friki que endevine què botons és el número 3 de la foto!
Amén.
En
fi, la bona qüestió és que este viatge no s’ha escapat, i com de més a
més enguany la data queia en dimecres, que és el dia de la setmana
habitual en les funcions del teatret, la història ens ha eixit
redona… perquè ens quadrava a tots. Així, al remat encara ens
ajuntarem una bona quadrilla, tant de públic com de tocadors; si
pertanyeu a algun d’estos dos grups i esteu interessats en vindre,
encara esteu a temps: carrer de Sant Pere número 14 de l’Alcúdia
(Ribera del Xúquer), entrada lliure i gratuïta. Ja escoltareu l’ambientet…
Aprofitant la culturalitat de la sessió, els equips responsables de La Cabota i Moixama presentaran els últims lliuraments de llurs respectives publicacions: els de la Safor, el quart número d’enguany; els de l’Horta, el seu huité número, un monogràfic sobre el fenomen dels figures (tot s’ha de dir, jo no aparec). I, per a tancar l’irregular Any Ovidi, dedicarem l’acte (i alguna cançoneta) a l’artista, cantant i pallasso alcoià, més per fotre que per cap altra cosa.
L’any que ve, més: aneu apuntant-vos!
Tim Robbins, autor de la
lletra i la música de les cançons junt amb el seu germà David, no volia
que les peces foren reproduïdes fora del context de la pel·lícula…
La història -no vos fotré res dient-vos-ho- acaba com el ball de parra: ja sabeu com són els ianquis per al tema de la política i les eleccions. Però un detall curiós és com es pareix el lloctinent del candidat Roberts a cert personatge de la política valenciana: el paper de Lukas Hartman III, valedor de la candidatura, acusat de corrupció i amb ulleres de sol l’interpreta magistralment Alan Rickman. Jo ja vaig fer el comentari oportú en el mateix 4rt Congrés, a Sueca, de com el nostre equivalent valencià a este valedor, suposadament corrupte i permanentment amb lents fumades, se m’antoixava qualsevol dels roïns qu’eixien en l’Equipo A.
El temps, com sempre, ens donarà la raó…
Si bé en esta edició només han participat la Nova Muixeranga, la Construcció, els Locos i els Dansants
(que finalment no acudiren), se suposa que l’intercanvi està obert a
totes les agrupacions dels pobles valencians amb tradició
muixeranguera, i que les pròximes edicions aniran creixent en nombre de
participants i en activitats. Potser estaria bé inclús trobar una altra
data, perquè un 26 de novembre
no ha sigut un dia massa bo per a oferir un espectacle a l’aire lliure
com este, i si des del públic ja patíem a muntó de fred, no vull ni imaginar-me els
participants en la trobada, dansadors i músics. Eixa és una de les
raons per la qual l’assistència no va ser massiva, però tampoc
deslluïda per a tan baixes temperatures, i a unes hores (cinc i mitja
de la vesprada) en què es feia de nit ben prompte.
Res, que sóc un romàntic…