Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Birmània - Reflexions

48 escons al Parlament de Birmània

L’1 d’abril hi ha eleccions a Birmània. Després de les últimes del mes de novembre de 2010, 48 escons han quedat buits. Les persones ‘escollides’ són ara ministres o secretaris o vicepresidents. Tothom que ha visitat el país, o escriu articles, o reb informacions, s’omple la boca dels ‘grans’ canvis. Sí, certament hi han canvis i molts. Presoners polítics en llibertat. Tímida obertura a poder canviar diners en un banc. Dret de vaga. Daw Aung San Suu Kyi novament en la lluita per poder ser en un Parlament dominat totalment per els militars. Una mica menys de por. Més llibertat d’expressió.
Però aquests canvis els vius, els veus, a les grans Ciutats. Els pobles, les zones rurals, continúen exactament igual que sempre. Pobresa i lluitar dia a dia, plegats, per viure el millor possible. 
El meu escepticisme continúa ….  El President Thein  Sein vol obrir el país a la comunitat internacional i els gestos són clarament una estratègia perque les sancions econòmiques desapareguin i per damunt de tot, entri el diner, les inversions al pais.
I el país és llaminer, molt. Hi ha tantes coses per fer, tantes, i en aquest món en que els mercats són els que fan i desfan, un país com Birmània és certament una llaminadura difícil de no posar-te-la a la boca. Vull que el poble visqui millor, i si les inversions i el diner dels rics faciliten un benestar desitjat fa més de seixanta anys, benvingut sigui.
Però fixem-nos en aquestes eleccions. 

48 escons. Daw Aung San Suu Kyi ara es pot presentar legalment. El seu partit la NLD torna a ser el partit de l’oposició i el President Thein Sein no ferà res per evitar que no es presenti per la circumscripció de Kawhmu, un poble a 100 kms al sud de Rangoon, al delta de l’Irrawaddy on van patir, i molt, el desastre del cicló Nargis el mes de maig de 2008. No tindrà els problemes que va patir l’any 1989 quan en un míting va irrompre l’exèrcit i va disparar sense miraments contra la població civil i ella va salvar la vida miraculosament, però més de 40 persones del seu partit van morir acrivillats. No, avui, al President Thein Sein li interessa i molt que Daw Aung San Suu Kyi guanyi el seu, i el major nombre d’escons per els seus militants de la NLD.
Hi ha uns 10 partits més que també volen entrar en aquest Parlament, persones de prestigi i que no van aconseguir la victòria l’any 2010. No tota l’oposició s’acaba amb el partit de la NLD.
La comunitat internacional  i l’ASEAN,així ho volen, tothom vol participar en el repartiment del pastís; carreteres, clavegueram, electricitat, sistema sanitari, sistema educatiu, agricultura, aeroports, transport, mineria, boscos, ports, gas, canalització dels rius, habitatges, rehabilitacions, turisme, indústria. Birmània és un país ric, molt ric, en recursos naturals. I des de fa molts anys, la junta militar s’ha enriquit de manera indecent amb negocis corruptes en els que molts països que s’anomenen ‘valedors de la democràcia i de la llibertat’ i d’altres no tant, van participar-hi. On són aquests diners ? Pertanyen al poble, hi tenen dret.
Compte, però, aquest Parlament té un 25% dels escons on seuen membres de l’exèrcit (ho diu la constitució) i la majoria és absoluta per els seguidors del President. Uns pocs escons per les minoríes ètniques i després de l’1 d’abril possiblement per la NLD.
Daw Aung San Suu Kyi continúa la seva campanya i centenars, milers de persones la segueixen. És una líder, així de ras i curt, i el poble la té confiança absoluta, però encara existeix la por. 
Crec que ella juga fort, vol la reconciliació, no vol un país dividit, i té bones paraules per a tothom, encara que jo crec que té un cop ben amagat. El President Thein Sein utilitza el lideratge d’aquesta dona valenta, per demostrar que sí que volen arribar a la democràcia. Aquest ‘deixar fer’ per part del Govern per rentar la cara de les vergonyes i dels seus aliats, tots, i obrir-se a Occident (fins ara només rebien ajut ‘oficialment’ de la Xina, o Índia, o Tailàndia, o Corea del Nord) és l’esquer perfecte per rebre inversions i molt de diner. El Banc Mundial ja ha picat l’ullet.

No m’ho crec, i els fets m’ho demostren, i seré escèptica, com la majoria del poble birmà. Pots rebre informació de gent propers al President Thein Sein i de gent lluny de les Ciutats (que són majoria) on s’ho miren entre la por i l’escepticisme.

Crec en la força i la lluita continuada, sense soroll, del poble birmà.  U Gambira, un jove monjo empresonat arran la revolució del safrà, setembre de 2007, va ser alliberat tot just el mes passat. La seva imatge no té res a veure amb la que tinc de l’any 2007. Es veu que ha patit tortures. Va ser arrestat novament no fa més d’una setmana, per ‘ocupar un monestir clausurat’. Torna a estar empresonat i ha de ser jutjat. En parlaré d’aquest fet en un altre apunt. 
Com també d’una vaga de treballadores d’una empresa xinesa a qui no se’ls va pagar els cinc díes de celebració de l’any nou xinès. Els propietaris van celebrar l’any nou, les treballadores havíen de continuar treballant, però sense cobrar. I ha sortit a la llum l’explotació, el salari per sota els mínims. També és un canvi de la nova Birmània per explicar. En parlaré d’aquest fet.
El poble de Birmània, els birmans, els shan, els mon, els kachin, els karen, els pa o, els palaung, els danau, els kado, els karenni, els mro, els pwo, els rohynga, els rakhine i fins a 130 ètnies, mereixen viure millor.

Encara hi ha més de 1.000 presoners polítics empresonats i més de 70.000 nens i nenes soldats (no he llegit cap informació negant aquest fet).

Fotografía: Aung San Suu Kyi en campanya.
Arxiu: U Gambira lliure dins el Monestir absolutament destrossat per l’exèrcit l’any 2007 i que va ‘ocupar’ amb altres monjos, inclòs l’abat. El moment que van ser foragitats del monestir.
Dona sortint de casa en un poblet.

 

Birmània: Després de l’amnistia

Publicat el 3 de febrer de 2012 per rginer
He deixat passar un temps. Amics han tornat d’un viatge a Birmània. Hem parlat.
Els contactes en aquest país també envíen notícies, aquestes més il.lusionants; són de l’escola i conèixer les activitats, com han pintat l’escola, l’excursió d’un dia complet riu avall. La felicitat dels infants.

I he rellegit un apunt meu – http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/184785.
Molt actual, per entendre una mica millor el procés ‘democratitzador’ de Birmània i el seu govern.

Arriben ara molts més turistes nordamericans. Després del viatge de Hillary Clinton, els americans consideren que ja és un país segur per a ells, i que malgrat el boicot econòmic, si Hillary Clinton l’ha visitat, la gent, els turistes americans també. Però compte, aquest govern obert, amable, autoritza els visats per a turistes (màxim 28 díes), però sap que molts d’ells són inversors que volen invertir en el país. Tot just en arribar, parlen amb els guíes, pregunten per unes adreces i fan el viatge pel seu compte. Invertir, invertir, invertir diners, en un país que hi ha moltíssim per fer i evidentment on les inversions poden ser espectaculars amb grans profits. El govern deixa fer. No posa entrebancs. Però, i el poble ? Em fa por que comenci una ‘invasió econòmica salvatge’.

L’alto el foc amb els Kachin i els Karen no sembla que hagi fet gaire efecte i les guerrilles continúen a les fronteres amb Tailàndia. Els centenars de milers de refugiats continúen malvivint en els camps.

La cerimònia de readmisió als monestirs, de més de 40 monjos empresonats i ara lliures, s’ha suspès per ordre del Departament d’Afers Religiosos. Diuen que aquesta cerimònia és política, no pas religiosa.

Mentre, Daw Aung San Suu Kyi ha començat la seva campanya electoral per accedir als 48 escons del Parlament que s’han de votar el proper mes d’abril. A Tavoy, el seu primer mítin ha estat espectacular. Una gernació de gent omplint places i carrers.
El President Thein Sein sap que ella és el seu baluard per obrir-se al món, per donar esperances al poble i rebre inversions, presidir l’ASEAN, no dependre únicament de la Xina. Tot em sembla molt hipòcrita i calculat, com arreu del món.  Crec amb aquesta dona d’aspecte fràgil, però de gran força interior, Daw Aung San Suu Kyi, i crec amb la fermesa, la lluita i la honestat del poble birmà, els que no estàn ‘afiliats’ al govern, ni a l’exèrcit, els que no ténen diners. Sense fer soroll, van avançant, malgrat tot.
Penso que són gent, amb The Lady al capdavant, que no és el més important el que els passa (mort, maltractaments, presó, exili, crueltats, violències, dictadura), sino el que són capaços de fer amb el que hagi passat. 

Vaig recollint testimonis dels presoners lliures, després de molts i molts anys a la presó. Fa fredor tornar a veure’ls i com han canviat. Les tortures són ben clares. El que expliquen és la veritat. 

Només una petita mostra:

Ko Ko Gyi – Un dels activistes més importants. En la revolta de l’any 1988, ell va ser el que va reorganitzar la ABFSU – All Burma Federation of Student Unions. Va ser anomenat vicepresident. Va ser arrestat l’any 1991 durant les protestes pacífiques del 10 de desembre i condemnat a 10 anys de presó. Alliberat l’any 2005, torna a ajudar a 88 Generation Students i l’any 2007 és arrestat novament durant la revolució del safrà.
Aquesta vegada condemnat a 65 anys de presó. Aministiat el 13 de gener de 2012.

NOU ANYS DORMINT AL MATEIX LLOC A TERRA.
Ens parla de les condicions de la presó de Mong Hsat, situada en un lloc remot, del’estat Shan.

Ha passat 20 anys de la seva vida en presons, Insein, Maubin, Keng Tong i Mong Hsat, està doncs qualificat per poder parlar-ne, per poder denunciar el sistema penintenciari del seu país.

Pregunta: De la seva experiència, pot dir-nos en quines condicions es va trobar en les diferents presons ?
Resposta: Les condicions eren molt dolentes quan vaig entrar-hi per primera vegada. El que vull dir és que ens van atollinar i maltractar i regularment ens enviàven a les cel.les individuals, les de càstig.No podíem ni llegir, ni agafar cap paper per escriure, sota pena de càstig sever. Però després de la visita de membres de la ICRC (Comitè Internacional de la Creu Roja), les condicions van anar canviant de mica en mica.
Per exemple, vaig haver de dormir en un mateix racó de terra, molt fred, sense res més, durant més de 9 anys, fins que la Creu Roja va entrar a la presó per inspeccionar-la. Després d’aquesta visita, vaig dormir en un llit. També es van instal.lar lavabos en condicions, i se’ns va permetre llegir llibres, diaris i revistes.

Min Ko Naing – Activista i President-Fundador de la ABSFU i líder de la 88 Generation Students. Va encapçalar la revolta dels estudiants el 8.8.1988 i un any després va ser empresonat i condemnat a 16 anys de presó. L’any 2005 va ser alliberat i va organitzar el grup 88 Generation Students. El mes d’agost de 2007 va encapçalar les manifestacions i la revolta pacífica juntament amb els monjos i va ser empresonat novament. Condemnat a 65 anys de presó. Amnistiat el 13 de gener de 2012.

Ha passat 16 anys continuats en una cel.la de càstig, tot sol. No volia ser polític. Volia crear art. Escrivia cançons i poemes. A la presó no tenia ni llapis, ni paper, ni llibres. Res.
Aleshores va decidir compondre cançons i escriure poemes de memòria. Tot ho tenia al seu cap. No es va oblidar de cap de les seves creacions. És el que va ajudar-lo a sobreviure tants anys a la presó, sol, en un racó, sense cap mena d’escalfor.

Fotografia: Un mòbil amb la fotografia de Daw Aung San Suu Kyi. Són els nous ‘aires de llibertat’ al país. La persona que ensenya el mòbil és un ciutadà d’una ciutat del país tot just fa unes setmanes.

 

Birmània: Blocaire en llibertat

Publicat el 13 de gener de 2012 per rginer
El dia 11 de novembre de 2008 vaig escriure un apunt denunciant l’empresonament  d’un jove blocaire que va fer una feina immensa abans, durant i després de la revolució dels monjos, setembre de 2007. En el seu bloc va escriure i publicar fotografíes, opinions, fins que la Junta Militar el va descobrir. 

Avui he vist la seva fotografia al costat del germà, l’àvia i la mare. L’he reconegut immediatament. Condemnat a vint anys de presó, s’ha beneficiat d’aquesta amnistia, per tornar a viure en llibertat. La pregunta: Podrà continuar amb el seu bloc ? Què diran els censors ? Aquest és el link del meu apunt – Nay Phone Latt –

És important conèixer que l’amnistia d’ahir, signada per el President Thein Sein, es recolza en l’article 401(1) de la constitució birmana: Quan qualsevol persona ha estat condemnada per ofenses, el President de l’Unió, pot decidir, sense condicions, o en condicions pactades amb la persona sentenciada, suspendre l’execució de la seva condemna o remetre la totalitat o part de la condemna per la qual ha estat sentenciat.
En les amnistíes anteriors, es va aplicar l’article 204(b) en el que el Poder atorga l’amnistia d’acord amb les recomanacions del Consell Nacional de Defensa i Seguretat.

Bé, sembla que els alliberaments d’ahir no han estat ‘acordats’ per un consentiment unànim del poderós Consell Nacional de Defensa i Seguretat, i que possiblement, alguns alliberaments siguin ‘temporals’. Caldrà estar a l’aguait.

El jove periodista de la DVB, Sithu Zeya (condemnat l’any 2008 a 16 anys), en sortir de la presó, ha manifestat:
El president amb aquesta amnistia se sentirà alliberat per aquest gest de decència humana, fruit de les moltíssimes presions rebudes. Però no oblidem que tot depèn, i molt, dels homes que són al seu darrera; una persona sola actuant decentment no pot fer canviar un pais sencer.

Sàvies paraules. 
 

Birmània: Última hora. 691 presoners polítics lliures!

Publicat el 13 de gener de 2012 per rginer
I continúen els alliberaments de presoners polítics de les presons a Birmània. Avui, tot just fa uns minuts, m’han informat de més de 600 persones han tornat a respirar, a viure, la seva llibertat.
                                  —————
Actualització (12:40):
Periodistes, blocaires, estudiants, monjos … És una alegria molt i molt gran. Zarganar confirma que el monjo U Gambira, líder de la revolució el mes de setembre 2007, també és lliure. Hla Hla Maw ja és al carrer. Membre de la NLD, i empresonada el mes d’agost de 2008, per haver ajudat a les victimes del cicló Nargis. Patia condemna de 9 anys ! és un degoteig de notícies ……
                                   ——————-
I molt significatiu, perque, ara sí, s’ha confirmat, que Min Ko Naing és un dels presoners lliures. També he pogut constatar que també són lliures veterans de l’alçament estudiantil de l’any 1988 i monjos empresonats arran les manifestacions del mes de setembre de 2007.

Però en Min Ko Naing, lliure, és molt important per continuar en aquest procés, gota a gota, passet a passet, en aconseguir una democràcia i una llibertat somiada. 

Min Ko Naing és el fundador i President de ABFSU (All Burma Federation of Students Union) i líder del moviment 88 Generation Students i un dels màxims opositors al règim dictador de la Junta Militar. Va encapçalar la revolta del 8 d’agost de 1988 i va ser arrestat i condemnat a 16 anys de presó. Va ser alliberat l’any 2005, i de seguida va fundar amb companys i companyes el moviment 88 Generation Students. El mes d’agost de 2007 va organitzar una manifestació pacífica pels carrers de Rangoon i que va desembocar en les manifestacions del mes de setembre 2007 (Safron Revolution).
Torna a a la presó i és condemnat en un judici sumaríssim a 65 anys i 6 mesos. Coinfinat en una cel.la a la presó de Kengtung.
Avui és una alegria poder confirmar que és lliure ! Daw Aung San Suu Kyi en les seves converses amb el President Thein Sein i altres militars, sempre, ha condicionat tot el procés, i ho continuarà fent, en l’alliberament de presoners polítics.
Encara en queden un miler a les presons.

La fotografia correspòn a una de les moltes imatges que James MacKay ha fet al llarg dels últims tres anys i que ara podem veure en un llibre magnífic, que he rebut ja a casa:
   – Abhaya, Burmas Fearlessness- .  Sí a Birmània van perdent la por.

Bo Kyi
, és la persona que aixeca la seva mà dreta i on es pot llegir el nom del seu amic i company Min Ko Naing. Ell també va ser empresonat, dues vegades, per liderar manifestacions i lluitar pacíficament contra la dictadura. Va passar 7 anys a la presó, i l’any 1999 va poder fugir a la frontera amb Tailàndia, on actualment resideix. És fundador de la AAPP (Assistance Association for Political Prisoners (Burma), amb seu a Mae Sot, la petita Birmània, però en terres tailandeses.

Compte, però, el meu escepticisme continúa i cal veure fins a quin punt tots aquests líders carismàtics i lluitadors tindran un pes important per lluitar i aconseguir les llibertats per el seu país. La gent del carrer, el poble, tots aquests canvis ni els ensumen.
Ells i elles han de fer punys i mànigues per poder viure.

Després de la signatura de pau i cessament de la guerrilla entre el govern dels militars i els Karen, branca KNU (Karen National Union), fet anunciat en el dia d’ahir, avui es fa públic aquest alliberament de presoners. La guerrilla amb els Karen va començar, sense cap moment de pau, fa més de 60 anys. Es pot parlar d’un cert optimisme, important.

Nilar Thein i el seu marit Kyaw Min Yu, estudiants; Khin Nyunt, antic ministre de la Junta Militar, i empresonat l’any 2004; U Khun Tun Oo, líder i persona importantíssima de l’ètnia i el poble Shan, són altres presoners que han vist la llum fora de les presons,  i fins a comptar 691 ! Una gran notícia !

Arxiu: Fotografia de Min Ko Naing

Vaclav Havel i Birmània.

Escriptor, dissident, primer President de la República Txeca lliure, una personalitat en la política mundial. Va morir fa pocs díes, mentre dormia. Les imatges del seu enterrament a Praga han estat colpidores.
Havel va ser un bon amic del poble de Birmània i d’Aung San Suu Kyi. Va ser ell qui va proposar el seu nom com a Premi Nobel de la Pau l’any 1991 i que va guanyar, i va fer el mateix amb Liu Xiabo dissident a Xina, i que també va guanyar l’any 2010.
Però poca gent sap que Aung San Suu Kyi va proposar el nom de Vaclav Havel per el Premi Nobel de la Pau d’enguany, premi que han guanyat tres dones lluitadores.
Estic segura que ell no hagués acceptat aquest premi i que es va alegrar moltíssim en conèixer el veredicte del jurat per Ellen Johnson Sirleaf, Presidenta de Liberia, la seva compatriota Leymah Gbowee i l’activitista iemení Tawakel Karman.
Ell va ser el President d’un país en llibertat. Les seves primeres paraules després del nomenament com a President de Txèquia van ser: Poble de Txèquia, el vostre govern us ha estat retornat.
I aquest era el seu desig, molt especial, per Birmània i Aung San Suu Ky.
El seu últim repte era aconseguir l’alliberament de dos dissidents empresonats, Min Ko Naing a Birmània i Liu Xiaobo a Xina. Els va atorgar un premi, el Czech Homo Homini, com a presoners polítics, absents, i recordar als líders polítics del món i les institucions,de la lluita i dissidència d’aquestes dos homes i fer presió als respectius governs.
L’any 2007 en Vaclav Havel va escriure: A Birmània, el poder dels monjos, sense armes, amants de la pau, de treballar la ment, s’han revoltat en contra el govern militar. És clar que si la revolta no té èxit i no ténen el suport polític i econòmic de la comunitat internacional i dels mitjans de comunicació, tot el desenvolupament de Birmània recularà immediatament uns vint anys. Sí, tenia raó. Així ha estat, malgrat sembla que un glop d’aire de llibertat comença a obrir-se pas al país.

Va encapçalar un moviment de protesta juntament amb Desmond Tutu per denunciar  la Junta Militar per haver negat protecció i ajuda als damnificats del cicló Nargis, maig de 2008.
El propassat dia 11 de desembre va fer una crida a la comunitat internacional de fer un seguiment a les escletxes de llibertat que sembla que aparèixen a Birmània i els encoratja a donar suport a Aung San Suu Kyi per continuar amb la seva lluita de tornar el govern democràtic al poble.
Suu Kyi va rebre la notícia de la seva mort amb moltíssima tristor. Havel és un referent per a ella i sempre han mantingut un diàleg entre ells. El seu llibre de tauleta de nit és el que va escriure en Vaclav Havel : The Power of the Powerless.

La relativització de totes les normes de la moral, la crisi d’autoritat, la simplificació de la vida per aconseguir guanys materials immediats sense tenir en compte al poble, a la gent i sense veure’n les conseqüències, és el que fa mal i es motiu de crítica a les societats occidentals i les seves democràcies. Les institucions democràtiques són senzillament uns instruments tècnics per facilitar al poble la dignitat, la llibertat i la responsabilitat, per aconseguir una qualitat de vida que el diner, les dictadures i els poders absoluts no feran mai.

Acabo aquest apunt escoltant la música de The Velvet Underground i Lou Reed …..
Pale Blue Eyes.
Descansi en pau aquest defensor tossut dels drets humans al món, escriptor, polìtic, dissident i home de bé.
Fotografia Anne Bayin – Exposició The Liberty Project

 
 

Encontre Suu Kyi-Clinton: Esperança ?

Sí, encara que sembli impossible, Daw Aung San Suu Kyi ha sopat, ha parlat, ha escoltat i ha posat tot el que hi ha de posar sobre la taula, personalment, i a la poderosa Secretària d’Estat dels EE.UU. Hillary Clinton.
Drets humans, alliberaments de presoners, reconeixement dels grups ètnics i el cessament de les guerres, continuar les relacions i enfortir-les amb els països veïns, com l’Índia, Xina, Tailàndia, Laos, Vietnam, Singapur, Filipines, Malaysia, Indonèsia, millorar la vida del poble. Dos eixos principals, salut i educació i una idea, tornar a ser una nació lliure, forta com ho va ser abans que els militars arribéssin al poder l’any 1962 fins ara.
Hillary Clinton ha deixat una sèrie de ‘globus sonda’ per obrir camí al president Thein Sein. A molts els sembla una mica com la sopa del lloro, però cal esperar els resultats.

Ha parlat personalment amb el president, militar, convertit en civil, per encantament i amb una dona que ha estat empresonada a casa seva més de 20 anys, sense cap contacte ni amb la seva família, ni amb la gent, ni res de res. Però és l’esperança del poble.
El fet és que la visita de Hillary Clinton ha estat històrica, i estic segura que ella s’ha sorprès del que ha vist ( que no tot, és clar ), un país que ahir mateix va aparèixer el seu nom en una llista com el tercer país, per la cua, més corrupte del món.

Hi ha molt a explicar, les reaccions, les entrevistes, aquests canvis que jo encara no veig del tot clars, però sí que és cert, veure a Daw Aung San Suu Kyi lliure i parlant amb Hillary Clinton, a Birmània, a casa seva i el dia abans en una residència diplomàtica sopant, mai m’ho hagués imaginat. Tot és possible.

Ara només vull veure que les portes de les presons s’obrin i surtin en llibertat els 1.800 o 1.900 presoners polítics, deixin entrar lliurement institucions humanitàries per treballar, es proclami el cessament de foc de les guerrilles amb les ètnies, i que aquestes ètnies es trobin novament lliures per viure en el seu país, es tanquin els camps de refugiats i la gent torni als seus pobles.

I tota aquesta gent que literalment ‘viu’ dels conflictes i sota el paraigües de la dictadura, tornin a casa i els deixin en pau, perque ells mateixos sabran portar el país on desitgen i volen, per convertir els seus somnis en realitat.

Arxiu: Escola Paung Daw Oo a Mandalay. Més de 7.000 alumnes. Un exemple a seguir per una educació dels joves d’aquest i de qualsevol altre país. Volen un futur millor. 

Hillary Clinton ja és a Birmània

Sí, ja ha arribat i ja ha parlat amb el President Thein Sein. Abans de les eleccions es va canviar de vestit i el militar el té guardat en un armari.

Si preguntes a la gent qui és Hillary Clinton, ningú ho sap. Les expectatives, els resultats d’aquesta visita ja es veuran. Tot sigui per millorar el benestar de la gent.

Al llarg d’aquest últims anys, he vist també com molts occidentals, no tots però sí un nombre important, critiquen, parlen, escriuen, en contra del govern de Birmània i ‘defensant’ el poble. Fins i tot tenen una ONG i ni tan sols han visitat o han entrat a Birmània. Viuen a expenses de la pobresa de la gent. Qualsevol canvi és per aquesta gent un perill, se’ls acaba el ‘modus vivendi’.
És un altre decensís que he experimentat des de fa un temps; com hi ha gent que s’aprofita de les desgràcies per pujar esglaons i guanyar diners de la pobresa de les situacions i de la gent que malviuen.

Continuaré expectant a rebre notícies d’aquesta visita i els resultats.

Fotografia: Hillary Clinton i El president Thein Sein. Naypyidaw, nova capital del país. Seu del Govern.

Arxiu: Una de les moltes fotografíes que vaig fer el propassat setembre. Un mercat. Un bitllet de 50 kyats ((0.05 Euros).

Aquests bitllets quan viatges per el país no els veus, o quasi. Són d’ús exclusiu del poble. I si en tens un com aquest i vols pagar alguna cosa, no te l’accepten, perque està apedaçat. Normalment els bitllets que corren entre els estrangers o la gent benestant són de 5.000, 1.000 o 500 kyats. ( 1 Euro = 1.000 kyats aproximadament ).
Aquest és un dels temes que aquest ‘nou’ govern hauria de posar fil a l’agulla.

 

Hillary Clinton arriba a Naypyidaw

Ha arribat al petit aeroport de la nova capital de Birmània, Naypyidaw. La gent espera poques paraules. Només es demanen fets. Alliberament dels 1.900 presoners polítics.
Denunciar com es vulneren un día sí i un altre també els drets humans. Llibertat d’expressió. Eleccions democràtiques ….. i tantes coses més.

En un context birmà, els canvis des del mes d’agost són importants. Ja ho he escrit en algún dels meus apunts: veure la fotografia d’Aung San Suu Kyi a la portada dels diaris ‘oficials’ de Yangon és un fet dificil de creure, i ho vaig veure el mes de setembre d’enguany.

EE.UU. ha declarat el seu boicot al país els anys 1997, 2003, 2007 i 2008. Quins resultats s’esperen de la visita d’avui de Hillary Clinton ? No ho sé. Esperarem. Esperances n’hi han. Continúa l’escepticisme …

I res millor que aquest acudit del gran Harn Lay, cartoonist, que publica el diari The Irrawaddy.

NICE TO MEET YOU !   LET ME HELP YOU THROUGH !
 

Retrats de Birmània IV: Mereixen viure millor ?

, el poble d’aquest país oblidat, amagat, mereix viure en unes millors condicions. Tenen tot el dret de poder gaudir d’una llibertat i una qualitat, mínima, de vida que des de fa més de seixanta anys, se’ls ha negat. Fins i tot ni tan sols apareix el seu nom, Myanmar o Burma, en els llistats del World Echonomic Forum, i no sabem si és ric, si és pobre, si és corrupte, si viu per sota les condicions mínimes, no hi han dades. Aquest Forum és molt econòmic i sospito que les grans empreses i multinacionals que extrauen tot el que poden d’aquest país i després fan boicot comercial, no els interessa.

Els entesos en polìtica del sudest asiàtic s’omplen la boca dels canvis que el president Thein Sein ha fet en aquestes últims mesos. Sí, sembla que vol ‘alliberar’ el seu poble. Però la llum del túnel és encara lluny, molt lluny. I els països democràtics, institucions internacionals, parlen, escriuen, es manifesten, visiten el país … i la realitat és que TOTAL continúa éssent l’empresa que controla els jaciments de gas ( i encara en queden molts per descobrir ), el gas passa a Tailàndia, fan el gran negoci i la gran majoria dels birmans continúen sense electricitat, ni un mínim de qualitat de vida. O les grans mines de jade, rubís, zaphirs, o els boscos de teca, o els jaciments de petroli o el negoci de l’opi.
Més de 400.000 birmans malvivint en camps de refugiats al llarg de la frontera amb Tailàndia. Molts nens i nenes soldats, arrabassats per la força als pares. Una constitució indecent, aprovada tot just després de la desgràcia del cicló Nargis, maig de 2008, i que va causar la mort de quasi 200.000 persones i més d’un milió de desplaçats.

Voleu saber que hi posa en aquesta constitució, per exemple, en l’apartat propietats?
Tot el país, tota la terra, de dalt a baix, és propietat del govern. Els camperols són masovers a les ordres del govern i si no fan el conreu que demana aquest govern, se’ls jutjarà i aniràn a presó. I si perden les collites per la meteorologia (més que probable), ni tenen subvencions, ni assegurances, ni res de res, ens el contrari, han de demanar diners als prestamistes per poder continuar vivint.
Un altre punt curiós d’aquesta constitució feta a mida: el 25% del parlament ha d’estar format per militars escollits a dit per el govern. Assegurar-se una majoria absoluta ….

És una petita mostra d’aquesta dictadura. Ningú recorda ja quan el 8 d’agost de 1988, l’exèrcit, el govern, va decidir acabar amb una manifestació pacífica i va començar a disparar. Resultat: Més de 3.000 assassinats, tots civils. Avui a les presons escampades pel país, molts detinguts aquell agost de 1988, encara no són lliures. Havíen començat les campanyes polítiques per les primeres eleccions després del cop d’estat militar de l’any 1962. El govern i l’exèrcit teníen coll avall que guanyaríen …. però no, va guanyar un partit, la NLD, amb el 85% dels vots i una participació altíssima. La seva líder, Aung San Suu Kyi, ja estava empresonada (1989), un any abans de les eleccions.

Tants anys de dictadura per veure aquestes petites escletxes d’enguany ?
210 presoners polítics alliberats ( en queden 1.900 encara ). Aturada en la construcció del pantà a Myitsone (capçalera del riu Irrawaddy) i els xinesos que han reculat. Donar l’oportunitat al partit NLD de tornar a ser legal. Mantenir converses amb Aung San Suu Kyi. El.laborar una llei de premsa i acabar amb la censura. Ja es poden veure fotografíes de Suu Kyi a les primeres pàgines dels diaris, sí, impensable fa un any, però encara hi han més de setze periodistes empresonats amb sentències fins a 40 anys. El seu delicte: Informar.
Deixar fer a sindicats lliures, si és que existeixen aquests sindicats. No ho sé. Els drets del treballador no es contemplen i tampoc  hi ha cap interès. Els drets humans bàsics ni es garanteixen.
La propera setmana visitarà el país Hillary Clinton. Després de cinquanta anys, un membre del govern més poderós del món (encara ?) viatjarà a Birmània o Myanmar.
S’entrevistarà amb el President Thein Sein i també amb Aung San Suu Kyi.
Mentre, els grups ètnics que mantenen la guerrilla des de fa més de cinquanta anys (Karen, Kachin, Mon, Shan) han començat a unir-se i a parlar de deixar les armes, sempre amb el rerafons d’Aung San Suu Kyi amb qui comparteixen aconseguir la democràcia, i a veure-les venir, si hi hauràn noves eleccions l’any vinent, si alliberen a tots els presoners polítics, i les llibertats  poden començar a ser una realitat. El meu escepticisme continúa ……

El poble espera, resisteix, lluita en silenci i els que han fugit són ben a prop a les fronteres publicant premsa, articles, fotografíes, penjant videos a les xarxes, arxivant tot el material que els hi arriba clandestinament.

Escolto un músic birmà jove. Va ser alliberat després de passar quatre anys a la presó.
El seu delicte cantar i denunciar el què passa al seu país.
Miro un altre video de com posen mines anti-persones per ‘protegir’ Birmània de les guerrilles dels grups ètnics Kachin i Karen, però també hem de denunciar a aquestes grups de la seva violència, també utilitzant aquestes armes prohibides a tot el món (Espanya encara en fabrica, crec …. ).
Per cert l’any passat Birmània era l’únic país del món que utilitzava aquestes armes. Enguany s’hi han afegit Israel, Libia i Siria. Diuen que per ‘protegir’ el territori. Lamentable i trist.
Miro fotografíes de Aung San Suu Kyi parlant i acaronant als malalts de HIVS i ningú fa res per a ells i elles. Amuntegats en petites cases i que anomenen ‘hospitals’.
Miro les meves fotografíes del meu últim viatge, com la gent a Mrauk U va a cercar aigua potable en un llac natural preciós molt a prop de la població i com omplen les tines d’aigua de pluja. El petit hospital, bé diguem l’espai, és ple de persones patint la malaria i ara cada vegada més el dengue.
Miro com molts infants no van a escola. El seus pares no poden pagar, i les escoles monàstiques ja no tenen més espai. 
Miro com els soldats deixen ben neta la zona d’aterratge dels helicòpters perque avui arriba una persona del govern, militar, a visitar la població. Els soldats van escombrant el terra, netejant la brossa i dos grans cotxes 4×4 l’esperen.

Sí, la gent de Birmània/Myanmar mereix viure millor.
Sí, la gent de Birmània/Myanmar mereix alguna cosa més que ‘ajudes’.
Sí, la gent de Birmània/Myanmar mereix ser ben tractada i reconeguda. 

La lluita pacífica, o la por, dona aquestes coses, no és notícia i fer negocis amb dictadors és facilíssim. I el poble no vol viure en una democràcia falsa, enganyosa, fictícia.

 Encara hi han 1,900 presoners polítics a Birmània.

La fotografia: El dibuix d’un xicot que va fugir de la zona fronterera on el negoci de l’opi i les guerrilles van escapçar la seva família. Un de tans joves orfes i amb discapacitat.
Somnia casa seva en llibertat …… 

Arxiu: Habitatges de ‘disseny’. Aprofiten els plàstics i rètols publicitaris. 
          Servei de recollida d’escombraries, sense contenidors, tot amuntegat. És públic o
          privat ?
          Transport a vela de carbó i llenya. No hi ha cap altra opció que fer pedaços a la
          vela de la barca. 

Ombres a Birmània …. i comença a clarejar

Un país hermètic, tancat, però cada vegada més popular com a destí de viatgers i turistes. Poden visitar temples, pagodes, ciutats, monestirs, paisatges meravellosos.
Però al darrera de la façana turística i cultural sempre es pot veure la realitat del país, governat per un règim repressiu i cruel, on encara avui malviuen més del 60/70% de les persones i 1.668 presoners polítics es podreixen a les presons.

En aquests seixanta anys, Birmània ha passat de ser el país més ric del sudest asiàtic a convertir-se en el més pobre. Els economistes, aquesta vegada encerten, quan diuen que Birmània té uns recursos naturals immensos, però només en gaudeixen uns quants. Una renta per càpita de US$435.00. Un de cada cinc infants pateix de malnutrició, en un país que va ser el graner d’arròs del continent asiàtic.
La Junta Militar, ara anomenada govern civil democràtic, governa amb duresa, crueltat, utilitzant la força, la violència, la por, i una xarxa d’espionatge, impensable en qualsevol altre país. Són els informadors, que te’ls pot trobar arreu; en un monestir, de venedor d’entrepans al carrer, de company de viatge, de xofer.  Els ciutadans creuen, i molt seriosament, que sempre estan vigilats i que no poden ni parlar ni fer cap moviment sense que un informador no els descobreixi.

És un país amb moltíssimes paradoxes. Difícil de jutjar i millor no intentar colonitzar-lo ( ni aquest ni cap altre país ). És un país on el Budisme es practica intensament. Els homes han d’entrar en un monestir dues vegades a la seva vida; una de novici i la segona ja d’adult. Però els astròlegs són també part important en aquest país. La gent els venera i els considera com els seus tutors i els seus llibres i prediccions ténen un èxit aclaparador. No per això deixen de ser creatius, i ho són. Ho he repetit més d’una vegada en els meus apunts, són uns músics extraordinaris, grans poetes i escriptors, pintors, filòsofs … però és difícil poder sobreviure dins una dictadura.

La veritable líder del país, Aung San Suu Kyi, té una història ben convulsa. Va estar molts anys empresonada a casa seva. Va guanyar unes eleccions per majoria absolutíssima. Budista de convicció i pacifista. Creu en la paraula i la gent li té una veritable devoció, i l’estimen.
Els diaris del país ja publiquen fotografíes d’ella en primera pàgina ! De fet, quan vaig ser-hi el mes de setembre, ja en vaig veure un de diari amb la seva fotografia.
S’ha estrenat una pel.lícula dirigida per en Luc Besson sobre la vida d’ella, ‘The Lady’. No tinc gaires esperances que m’agradi, però si serveix perque la gent de tot el món en parli, ja m’està bé.

Els birmans continúen vivint una versió real i autèntica de la ‘Granja d’Animals’ de George Orwell i fins i tot existeix el ‘Big Brother’ de la novel.la ‘1984’ del mateix Orwell. Jo mateixa, quan captava imatges, moments, al llarg del meu viatge, sempre tenia la sensació que ‘algú’ entre ombres em seguia. Sí, el ‘Big Brother’ té molts germanets petits ……

Comença a clarejar o ho sembla  – llegir més avall –

 

I dò, tot just avui, les ombres s’esvaeixen, molt a poc a poc, perque al sudest asiàtic tots els moviments són lents, pausats.

Cinc monjos, molt valents, van irrompre als monestirs de Mandalay amb pancartes demanant la llibertat dels presos polìtics, el fí de la guerra civil a les fronteres entre l’exèrcit birmà i les ètnies Kachin, Mon, Shan i Karen, llibertat d’expressió, pau i acabar amb la violència. No he rebut cap notícia de represàlies. Bé.

Aung San Suu Kyi i el seu partit la NLD, il.legalitzat fins avui per no haver participat en les eleccions de l’any passat, han confirmat que tornaran a registrar el partit per poder optar a guanyar el màxim dels 48 escons del Parlament en unes post-eleccions de l’any vinent. No tothom del partit hi està d’acord. El Parlament té majoria absoluta del partit del govern i un 25% d’escons ocupats per llei que pertanyen als militars. Es discuteix si competir per aquests escons i guanyar-ne, (per què no els 48?), seria un maquillatge. Les delegacions de la NLD arreu del país hi han votat a favor, amb discrepàncies. Fins i tot els Kachin, han acceptat que la NLD torni a entrar al registre de partits, però no volen competir en aquestes post-eleccions.
També és possible, i puc estar-hi d’acord, que el govern s’aprofiti d’aquesta decisió per anar dient que sí, que són demòcrates. La presidència de l’ASEAN de l’any 2014 pesa molt …..

Aung San Suu Kyi, davant totes les opinions, ha manifestat, sense embuts, amb força:
Un no té que pensar únicament en la seva pròpia dignitat quan treballa en política, cal actuar en el que creu i el que és millor per el poble. Entraré a competir en aquestes eleccions. És el que jo crec i penso fermament.

Després de 62 anys de dictadura, i que encara continúa, sí és possible que aquesta dona valenta, amb les idees molt clares, tingui raó. S’ha de veure, perque hi han molts interessos pel mig. Però sí que hi ha una veritat; Aung San Suu Kyi vol el bé per el seu poble, vol una vida millor per la gent, vol que la pobresa es converteixi en un malson del passat.

De moment, el proper mes, Hillary Clinton, visitarà oficialment el país. Un fet extraordinari i inusual.
Però, no és la por dels EE.UU. de perdre pistonada al continent asiàtic i més concretament en tots els països situats a la costa, que els ha fet canviar d’estratègia ? Ara sí que volen intervenir a Birmània ?
Xina és al darrera i vol sortides al Pacífic i les té. Aquest viatge del President Obama ha estat molt ben planificat per deixar ben clar que els EE.UU. encara tenen poder.

No ho veig gaire clar, la veritat. M’he tornat una mica escèptica, com els birmans, ja quasi accepto les mentides com un fet habitual. Encara que en aquest país viu una persona que pot fer canviar moltes opinions i la història. La fe no la perden mai. El poble desitja viure una miqueta millor, volen sentir-se persones humanes. Aquest any 2012 pot ser clau o potser haurem d’esperar encara més temps. Ja he dit que en aquest continent, sobretot el sudest asiàtic, el temps passa lentament, molt lentament.

La fotografia de Daw Aung San Suu Kyi ensenyant el nom de Soe Min Min empresonat, membre del seu partit, la NLD, perque l’any 2008 va resar davant la porta de casa seva per la llibertat d’ella.
La sentència; quatre anys.
És la portada d’un llibre escrit per James Mackay i que sortirà el mes vinent a la venda. 

1.668 presoners polítics encara no són lliures.

 

Continúa la protesta dels monjos a Mandalay

Els cinc monjos han començat fa unes hores les seves protestes en contra el Govern i exposant les seves demandes:

– Alliberar els presoners polítics de les presons, tots, inclosos els monjos que van participar en  la revolta del safrà de setembre de 2007.

– Acabar amb la guerra civil existent, especialment a l’estat Kachin.

– Llibertat d’expressió per començar la nostra tasca com a moviment per la pau en el nostre país.

En un primer moment eren deu els monjos que van entrar clandestinament al país, però cinc van tornar per por a les represàlies. No oblidem que durant la revolta de l’any 2007 van assassinar a 31 persones, monjos inclosos i milers van ser empresonats.

Ara són cinc, però hi ha molta gent que els dona suport i poc a poc van arribant al Monestir on es troben en aquest moment, el Masoeyein, un lloc segur, i que conec bé. Moltes persones han manifestat que els feran arribar tot el que calgui per continuar amb la protesta.
Ténen tota la col.laboració dels monjos del monestir i la llibertat de fer tota mena de manifestacions i actes per denunciar i demanar dialogar amb el govern.
Han parlat per telèfon amb Aung San Suu Kyi.

Els membres de seguretat que rodegen el monestir han tallat l’electricitat, però des de dins el monestir han posat en marxa els generadors. Els cinc monjos s’autonomenen : ”Monks Who Want Peace”.

Es va filtrar la notícia divendres passat que aquest dilluns hi hauría una altra amnistia i deixaríen lliures més presoners polítics. Però no ha estat així. El president Thein Sein que és a Indonesia per participar en la conferència de l’ASEAN (Association of Southeast Asian Nations) va manifestar que encara no ‘era el moment’. En aquesta conferència intenten ‘guanyar’ la presidència de l’ASEAN.

El líder d’aquest petit grup de cinc monjos manifesta que ténen por de la represió que poden patir, però és optimista i creu que aquesta acció pot ser exitosa, com també estem preparats per el pitjor. Volen forçar el diàleg entre govern, militars, grups ètnics i partits polítics.

De moment continúa la seva protesta i va augmentant el nombre de persones que s’apropa al monestir.

 

Protesta inaudita avui a Mandalay (Birmània)

He rebut notícies de la protesta inaudita de cinc monjos al temple de Maha Mya Muni a Mandalay. Han començat molt aviat pel matí fins ben bé les 2 del migdia. Les pancartes són ben explícites: Volem llibertat – Volem la pau – Prou de guerra civil – Llibertat per a tots els presoners polítics.

S’han aplegat més de cinc centes persones per escoltar el que deien. Han utilitzat altaveus, però les autoritats han tallat el subministrament d’electricitat. La gent els ha facilitat benzina per un generador.

No tinc noticies de cap intervenció per part de la policia militar, però sí que han marxat d’aquest monestir i s’han traslladat a un altre.
Des de la revolta del safrà l’any 2007 ( setembre ) no s’havíen vist més manifestacions dels monjos. N’hi han quasi un centenar empresonats arran els fets de 2007, i no se sap el nombre que van ser assassinats quan la policia militar va entrar als monestirs per
esclafar la revolta.

 Aquests cinc monjos no han estat identificats i no saben si són de Mandalay, o Yangon, o Sittwe o fins i tot si han creuat la frontera des d’un lloc desconegut.

La fotografia dels diaris editats fora del país i que la gent els hi ha fet arribar.


 

Retrats de Birmània III : Eleccions i joguines

Hi ha una joguina a Birmània, és una parelleta d’ous amb cara d’home i dona, entrellaçats i quan els llences al terra, es mouen, giren , cauen, però sempre s’aixequen. La seva posició és sempre vertical. 
Pyit Taing Htaung és el nom d’aquesta joguina i si traduïm aquest nom, és ben significatiu: Malgrat tot, t’has de mantenir sempre dempeus.

Ara fa un any de les eleccions a Birmània. Una bofetada contra les llibertats, la democràcia i el poble. No es va deixar entrar a ningú per vigilar l’autenticitat de les eleccions; podíes veure com una sola persona omplía l’urna de paperetes amb el vot per el partit del govern; moltíssima gent que mai va rebre la seva acreditació per poder votar. I tantes i tantes irregularitats …. El partit liderat per Aung San Suu Kyi no es va presentar i d’acord amb les lleis del país, va ser il.legalitzat. Ara volen canviar les lleis ……
Suu Kyi ha manifestat: És millor dialogar, convèncer, lluitar, guanyar, en contra la dictadura, que no entrar en el joc d’un simulacre d’eleccions democràtiques, i viure dins una bombolla de mentides i injustícies, amagades al darrera una ‘democràcia’ vergonyant.

Tornem a les joguines. La quitxalla de les grans ciutats no juguen molt sovint ni amb el Pyit Taing Htaung o el Zee Kwet, però en canvi als pobles i els infants del món rural (que són la majoria) obren uns ulls de felicitat i somriuren quan regales aquestes dues joguines. 

Pots trobar-les a les escales de les entrades de les pagodes i temples arreu del país. És el que vaig fer de camí a l’escola. Comprar-ne per a tothom i va ser tot un esdeveniment ! Per què portar joguines occidentals quan de fet ells i elles estimen i volen jugar amb les seves ? 
 
El Zee Kwet i el Pyit Taing Htaung estàn fets de paper maixé, una artesania mil.lenària del continent asiàtic.

El Zee Kwet són una parella de mussols, un mascle i una femella. La femella porta un nadó dins el seu cos. Els colors son alegres, llampants. Has de comprar la parelleta i cercar un bon lloc a casa. Són els portadors de la felicitat, la bona sort i la prosperitat.
He vist aquests mussols dins les cases, hotelets, teashops, parades de mercat, tricicles, barques.

El Pyit Taing Htaung és una joguina fascinant per els infants. Juguen a llençar-la com més lluny millor i amb força, no es trenca i sempre es queda en posició vertical. Té més pes a la base i així el truc fa efecte i veure’ls riure i jugar és tot un goig.

 I crec sincerament que tots els birmans que he conegut són Pyit Taing Htaungs, sempre dempeus, perseverants, resistents, i si cauen, s’aixequen, i si els empresonen, un dia sortiran, i si els han près la casa, en construeixen una altra, i si les collites s’han perdut, tornen a començar.

Van perdent la por (el pitjor dels enemics), però malgrat les petites escletxes que s’han obert, encara no ha arribat el moment. Aquest enemic encara és molt present i la por és difícil de controlar. 

El Pyit Taing Htaung encara balanceja i no s’ha quedat dempeus definitivament.

Fotografia: Venda de joguines a l’entrada del temple de Kaunghmudaw Paya a 10 kms de Sagaing (Mandalay).

Arxiu:  Cara de felicitat.

Barcelona FC-Myanmar Fan Club

Un amic em va recomanar aquesta pàgina d’un veritable culer birmà. Viu a Rússia, perque fer una web d’aquestes característiques a Birmània és una mica difícil.

Actualizada dia a dia, tota la informació, videos, arxius. Escrita en birmà i els colors ben llampants. Ja em vaig adonar de l’afició culer a Birmània. No es perden cap partit per la tele i en parlen amb veritable entusiasme.

Si aneu baixant la pàgina i llegiu ‘older posts‘, feu un click i trobareu penjat un video amb l’himne del Barça i ho explica perfectament qui són els compositors i quan es va començar a cantar. En aquest cas està escrit en anglès ……., i a ”read more” podem llegir la lletra en català i traduïda a l’anglès !!

Aquest xicot està veritablement molt ben informat !

La fotografia: Un culer del sudest asiàtic intentant arribar a casa seva entre les aigües del riu, aquest tsunami silenciós que ha inundat bona part de Tailàndia i també de Birmània.

http://barcelona-myanmarfan.blogspot.com/ 

Birmània ha tocat fons. S’acosta el canvi ?

Vaig tornar de Birmània preocupada. Dos anys després el país s’ha empobrit encara més.
Aviat ferà un any de les eleccions del mes de novembre de 2010. Unes eleccions enganyoses i corruptes. No es va deixar entrar a cap organització mundial ni observadors. Daw Aung San Suu Kyi va tornar a ser lliure després de més de 19 anys empresonada, una vegada es van conèixer els resultats. Ella mateixa va manifestar que les eleccions van ser un insult a la democràcia i per aquest motiu no es va presentar el seu partit la NLD.

La Junta Militar es va treure del barret una llei que el partit que no participés en les eleccions seria considerat il.legal.
Ha passat un any i totes les promeses fetes per el nou President Thein Sein no s’han complert, bé, alguna picada d’ullet.

Volen presidir l’Associació de les Nacions del Sudest Asiàtic ( ASEAN) i per això es veuen obligats a fer gestos ‘democràtics’, com per exemple, deixar en llibertat a 200 presoners polítics, entrevistar-se amb Daw Aung San Suu Kyi, tornar a legalitzar el partit de la NLD, escoltar les protestes del poble i parar les obres del pantà de Miyitkyina que vol construir la Xina a la capçalera del riu Irrawaddy.

Aung San Suu Kyi ha comparat les seves entrevistes amb el Govern (tres en total ) un pas com el que va fer Sudafrica l’any 1990 per abolir l’apartheid. També va manifestar que ha vist en el President Thein Sein un home honest, amable i sincer, i amb ganes de canviar el benestar del poble.
Però tot va molt a poc a poc, lentament, i per exemple aquest Govern no va fer un gest significatiu com és deixar lliures a persones significatives en les diferents revoltes, com són Min Ko Naing, Ko Ko Gyi i Min Zaya de las generació del 88 (revolta del 8.8.1988), o líders ètnics com Khun Htun Oo o Ashin Gambira veritable líder de la revolta dels monjos l’any 2007. Aung San Suu Kyi no considerarà mai una reconciliació, mentre els quasi 1.900 presoners polítics continuïin empresonats.
Encara és més que perillós les ofensives que ha dut a terme aquest govern en contra les guerrilles ètniques de les fronteres i que lluiten des de fa més de 60 anys. Es neguen a dialogar i els desplaçaments i els morts dels Karen, Kayin, Kachin, Mon, Shan, no s’aturen.
Continúen fent ús de les mines anti-persones i continúen omplint els camps de refugiats de la frontera amb Tailàndia. Més de 400.000 persones.

La pressa no és només per el Govern. El poble també vol que Aung San Suu Kyi torni a refer el partit de la NLD. És un fet, i que jo mateixa vaig copsar al llarg del meu viatge al país el propassat setembre, que la gent, el poble, totes les ètnies, consideren Aung San Suu Kyi la persona per liderar el canvi, per defensar el poble, per la reconciliació. No hi ha dubtes.

Però el tempo dels birmans és lent, però segur, sense grans moviments.
No creuen que aquest Govern s’obri pas i transformi el país en una democràcia. Quan fan promeses, la gent no s’ho creu, conviuen amb la pobresa, la manca de llibertats, les mentides, la corrupció i les hipocresíes dels països occidentals i asiàtics. Volen veure un gest clar i sincer del govern, com també volen que comencin a dialogar amb els diferents grups ètnics i els grups de l’oposició democràtica.

I no crec que tinguin molta més paciència ni vulguin esperar ni allargar aquest tempo. Alguna cosa ha de passar, i aquesta escletxa d’optimisme que es veu avui, no pot tornar a convertir-se en un decensís i frustració. 
Vaig marxar de Birmània preocupada i trista. És utòpic pensar que abans que s’acabi l’any l’escletxa de la llibertat i la democràcia es converteixi en un gran portal ?


La fotografia feta un vespre del mes de setembre a Yangon/Rangoon. És Shwedagon el temple budista més impresionant que he conegut mai.