Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Birmània - Reflexions

Retorn a Myanmar/Birmània: El difícil cami de la llibertat

Fa molt de temps que no he publicat cap apunt de Myanmar/Birmània i de Daw Aung San Suu Kyi. L’últim el 30 de desembre de 2013. No he estat, però, desvinculada del procés de democràcia que viu Myanmar/Birmània, en absolut. L’any vinent, 2015, hi ha eleccions generals i els moviments i la feina es multipliquen. Suu Kyi no ho té fàcil. Viure en llibertat després de més de 18 anys sense aquest preuat dret, és difícil. He estat llegint i rellegint articles, informacions, visionant videos del què passa a Myanmar/Birmania, i és quan te n’adones de com es poden manipular i tergiversar les notícies i les informacions.
Occident sempre ha volgut marcar la pauta en els temes d’aquest país. Les ONG, els col.lectius defensors dels drets humans, certa premsa, defensors de Daw Aung Suu Kyi mentre era presonera del règim militar, i des d’un temps ençà, única i exclusivament es centren en el problema dels Rohynga, i les lluites entre budistes i musulmans, i en el fet que Suu Kyi no ha condemnat aquests fets violents amb resultats esfereidors de morts, desplaçaments, lluites racistes i voler exterminar la minoria musulmana que des de fa secles viu i treballa en aquest país.
Molts, i jo també, ens preguntem … Tornarà la dictadura militar al país ? Perque és obvi que les finestres obertes per el President Thein Sein no ho han estat d’obertes del tot i una millora de vida de la gent tampoc es pot veure. Sí, cert, ara pots pagar amb targeta de crèdit, no a tot arreu, hi han més cotxes, pots obrir comptes als bancs, no hi ha una censura tant ferotge, però encara hi és. La mort del periodista freelance Par Gyi, un antic guardaespatlles de Suu Kyi, n’és un clar exemple. Par Gyi va ser mort quan era custodiat per l’exèrcit-policia. De primer l’exèrcit-policia va voler amagar el crim, i davant les protestes, van declarar que va ser mort a trets perque volia escapar-se. La resposta habitual en aquestes casos. Però van haver d’exhumar el cadàver, i es va poder comprovar que va patir tortures i el cos mutilat va aparèixer a les xarxes. Un altre signe de ”llibertat controlada” al país, les xarxes socials.
20121120-aung-san-suu-kyi
Aquest trist episodi ha fet, m’ha fet, sospitar, creure, que els militars no estan disposats a entregar el poder  per més visites del President Obama, i altres alts dignataris de diferents països han fet, facin o feran. El poder continúa en les seves mans, amb un menyspreu per el seu poble, cruel i generalitzat. No sembla que vulguin deixar en mans de la societat civil el poder judicial i sí així ho vol la gent, hauríen de canviar la Constitució. Podría ser un risc per a tots ells. En un informe recent de la Harvard Law School van apareixer tres noms de generals del país acusats d’estar implicats per crims contra la humanitat i crims de guerra que va patir l’ètnia Karen en les seves lluites, entre 2005 i 2008. Una transició política abocaria a aquests generals i molts d’altres a seure davant la justícia internacional.
rtr2yma1
L’any passat, un comité especial nomenat per el Parlament, han estudiat de com reformar la Constitució, d’acord amb diferents estudis entre la població i com millorar aquesta Constitució aprovada l’any 2008, tot just després de la catàstrofe del cicló Nargis amb més de 130.000 morts i milers i milers de desapareguts i desplaçats. Modificar la Constitució voldria dir eliminar aquests 25% de poder que té l’exèrcit per llei dins el Parlament, i que no deixa cap possibilitat a cap partit de l’oposició poder fer política en llibertat.  Aquest 25% bloqueja per llei, i prohibeix, que Daw Aung San Suu Kyi pugui presentar-se com a cap de lllista i per la Presidència del país en les properes eleccions generals de l’any 2015. El poder militar no vol canviar-ho i penso, crec, que el partit SLORC (State Law and Order Restoration Council), partit amb majoria absolutíssima que va guanyar les últimes eleccions, militars vestits de civils, està ja preparant les eleccions i no volen tenir a Suu Kyi com a contrincant, ni volen patir cap derrota. Estan movent peces per anar teixint una estratagema ”legal” per no deixar que la NLD pugui presentar candidatures de qualsevol ciutadà birmà amb fills de nacionalitat estrangera, com és el cas de Suu Kyi, com així diu l’article 59 (f) de la Constitució.
El meu contacte amb aquest país continúa i continuarà. La petita ONG Jofran Internacional de la qual formo part continúa ajudant a que una petita escola de pre escolar en un petit poble del centre de Myanmar/Birmània pugui escolaritzar un nombre entre 45/47 infants de 3 a 5 anys. I amb alegria anem veient com la gent del poble, la societat civil, es reuneix, s’organitza, estudia, i fa possible que l’escola sigui tot un èxit de gestió i sobretot d’amor i de ganes de veure  els seus fills com entren a formar part d’una nova societat per aconseguir viure millor en un país molt, molt maltractat i que somia poder votar l’any 2015 en llibertat i començar, ara sí, un camí llarg, però feliç, per aconseguir el que els van arrabassar fa més de 60 anys.
El poble, els ciutadans de Myanmar/Birmània s’ho mereixen i ho necessiten.
DSCN1080

 

Fotografia: Escola Mingalabar – Thaung Ywar Thit – octubre 2013 / RG.

Birmània/Myanmar: U Win Tin, amb gran respecte

Publicat el 21 d'abril de 2014 per rginer
U Win Tin, periodista, politic, ha mort als 85 anys. Lluitador infatigable al llarg de tota la seva vida per els drets del seu poble, per denunciar al món la manca de llibertat del seu país, per defensar els drets humans dins el seu propi país. Empresonat l’any 1989 per publicar notícies en contra la Junta Militar, per el seu activisme politic, per ser cofundador del partit de la NLD.  Alliberat l’any 2008. Periodista fins ahir. Admirat. Home clau del partit de la NLD i sempre al costat de Daw Aung San Suu Kyi. Crític, molt crític, quan feia falta. No es va treure mai la camisa de color blau, el mateix color del seu uniforme com a presoner. Portaria sempre una camisa d’aquest color, fins que l’últim presoner polític fos alliberat.

Va publicar un llibre , What’s that? A human hell,  on explica punt per punt tot el que va patir ell i els altres presoners polítics. Després del seu alliberament ha estat molt actiu per començar a construir un nou futur del seu país. La Junta Militar li tenia por; U Win Tin era una persona clau, molt intel.ligent i gran coneixedor de les estratègies polìtiques i socials del país i països veïns. Quan va ser empresonat l’any 1988, va estar tres díes sense menjar, ni dormir, ni beure, perque els militars volien la seva confessió que ell va ser el que va ensenyar a Daw Aung San Suu Kyi el camí de la democràcia i la seva entrada en la política. Un home íntegre que mai es va arronsar. I també crític amb la líder del seu partit, quan calia ser-ho.

No me’ls crec als militars. Cal lluitar de manera ferma contra els seguidors dels militars que han estat al poder més de seixanta anys. Només així aconseguirem aplanar el nostre camí envers la democràcia i la llibertat. 
Paraules de U Win Tin tot just fa un parell de mesos.

La setmana passada va acabar la festa del Thingyan, l’any nou birmà. El pas de l’època de la sequera per entrar en el període de pluges. I per aquest motiu tothom mulla a tothom. Un any, el 2014, difícil i important. Cal preparar les eleccions generals de l’any 2015 i podria ser el canvi definitiu per el futur polìtic i social del país.
Ahir vaig celebrar aquest Any Nou birmà juntament amb amics i vam brindar. No sabíem que U Win Tin no arribaria a celebrar aquest día, però el nostre desig va ser per a tota la gent que des de fa dècades ha lluitat, i lluita per la llibertat de Myanmar/Birmània.

Descansi en pau U Win Tin.

L’any 2010 vaig escriure un apunt i publicat una fotografia d’ell un any després del seu alliberament. I un altre apunt l’any 2008 tot just després de sortir de la presó d’Insein.

Fotografia: U Win Tin amb la seva camisa de color blau. Alliçonant a la gent, als joves. Es trobarà a faltar les seves cites, les seves conferències, els seus escrits, el seu magisteri, la seva força.
 

Birmània-Myanmar: Canviar l’article 59 (f) de la Constitució

El meu país, Catalunya, lluita per ser un estat independent i marxar del reino de españa. El procés continúa i no té aturador. Un altre país, que estimo molt, Birmània/Myanmar, està en un procés de transició a la democràcia, després de més de tres dècades de dictadura militar. Dos països, dos processos, dues lluites per voler un nou país.

No tinc la tranquil.litat necessària per anar escrivint apunts de les impressions del meu últim viatge, ho reconec. Molts aconteixements tant d’un país com de l’altre i que prioritzen la meva atenció.

Ja fa setmanes, mesos, que existeixen moviments, manifestacions, per part del partit polìtic NLD i el poble en general, per canviar un article de la Constitució, exactament el no. 59 (f). I que hi diu ? Simplement que cap birmà, home o dona, podrà accedir a unes eleccions generals per optar a la presidència del país si està casat amb un estranger o té fills amb passaport no birmà. Daw Aung San Suu Kyi va estar casada amb un  britànic, vidua, i té dos fills amb passaport també britànic. La història d’aquesta dona és ja prou coneguda, però podeu llegir algún dels meus apunts.

Aquesta constitució actual va ser aprovada en un referèndum vergonyós el 10 de maig de 2008. Evidentment el resultat del referèndum va ser el que volía la Junta Militar. Un sí per majoria absoluta. Encara no he trobat unes dades fiables de participació. Una constitució feta a mida per continuar governant el país sense entrebancs. Mentre, Daw Aung San Suu Kyi estava empresonada a casa seva. 

Des de l’alliberament d’aquesta dona valenta, tot ha anat canviant al país. I la transició ja és un fet. Més llibertat, no hi ha la censura absoluta i tothom, a les grans Ciutats, s’organitza, no només al voltant del principal partit la NLD, sino en altres petits partits i associacions, diaris abans editats fora del país, ara tenen la redacció a Yangon. Mentre, les guerrilles a les fronteres entre els Kachin i l’exèrcit continúen, els camps de refugiats són encara a la frontera amb Tailàndia, politics encara empresonats, i moltíssims exiliats encara no poden tornar a casa seva. I els brots de violència ètnica sovintegen.

La pobresa del país és evident i els falta de tot. Obren les portes perque hi vagi el turisme, i sí, l’entrada de turistes va en augment. Correu, correu, a visitar Birmània/Myanmar, perque encara és un país real, de veritat i aviat canviarà com un mitjó i res a veure com el país que podeu visitar ara. 
Podria ser, cert, però la pobresa i els problemes socials són grans, enormes diria jo. Només que surtis dels itineraris habituals, et trobes amb la gent, un poble que somia en viure al seu país amb més llibertat, amb un sistema sanitari i educatiu com els dels altres països, un poble que desitja no patir, que desitja aprendre, que vol construir un nou país. 

Avui llegeixo que U Win Tin, polític, periodista, empresonat durant anys, respectat per el poble, persona clau en la trajectòria de Daw Aung San Suu Kyi, va anar a visitar el monjo U Wirathu al seu Monestir a Mandalay. S’ha publicat un video a You Tube d’aquesta entrevista.

U Wirathu és un personatge controvertit i per els articles apareguts en la premsa occidental, un xenòfob i el líder de la lluita per foragitar i enfrontar-se als birmans de religió musulmana, i els Rohingya. Van parlar de l’article 59(f) de la constitució. Podeu escoltar part de l’entrevista, amb subtitols en anglès, en aquest video. Són dos poders reals avui de Birmània, el partit demòcrata i majoritari, la NLD, i el budisme, els monjos. El tercer poder són els militars. El budisme és majoritari al país, més del 80% és budista. I quan parles amb la gent de qualsevol poble, ciutat, i mentre viatges en tren o autobús, tots expressen el mateix rebuig i sentiments envers els musulmans, però sorprenentment quan camines per els diferents barris de ciutats com Yangon o Mandalay conviuen les poques mesquites existents amb els centenars de temples budistes i monestirs. No percebs aquest sentiment de rebuig. Els musulmans del sudest asiàtic són veritablement un cas ‘apart’ de la resta. És molt complex i jo no penso que els occidentals tinguem moltes eines per estudiar-ho a fons i per opinar. I ho hauríem de fer de manera seriosa. 

U Wirathu té moltíssims seguidors. Ho vaig poder copsar visitant el monestir on ell hi viu a Mandalay. Wirathu és contundent, però U Win Tin també ho és, i també és budista. Un monjo i un polìtic demòcrata. I la gent de Birmània/Myanmar respecta moltíssim, als monjos. La gent confia en ells i milions de birmans poden continuar vivint gràcies als monjos, gràcies a que el sistema escolar monàstic els facilita gratuitament una educació per els seus fills, gràcies als monjos poden menjar o tenir un habitatge on dormir, gràcies als monjos reben pau i fe per mirar per un  futur millor. I també respecten els politics que van guanyar unes eleccions generals l’any 1990 per majoria absoluta i s’han passat anys i anys empresonats en unes presons de vergonya. Aquest sacrifici tampoc l’oblida el poble birmà.

En aquesta entrevista podem veure les dues posicions. U Wirathu té por que si es canvia l’article, els estrangers poden entrar i dominar el país. Ell també creu que Daw Aung San Suu Kyi hauria de presidir el país. Els birmans són molt nacionalistes, i no els agrada els colonitzadors. Ja ho han patit i no volen repetir. Però també són conscients que necessiten ajut extern per començar a construïr un nou país, però aquest ajut no ha de ser una colonització. També són conscients que la nació, l’estat birmà, acull unes 130 ètnies diferents, i que hi han estats dins la nació amb llengua i cultura pròpia. 

Les eleccions generals seran el proper any 2015. Daw Aung San Suu Kyi vol participar com a cap de llista de la NLD. Necessita que aquest article 59(f) sigui canviat. I això només ho pot fer l’actual President Thein Sein, que sembla que sí que ho vol fer, encara que de vegades no ho sembla pas. Les presions han de ser fortes, dures, diria jo, per part de tothom. Thein Sein s’entén bé amb Daw Aung San Suu Kyi, perque no oblida que és filla del General Aung San pare de la independència de Birmània, i militar.

En tornar del meu viatge el mes de novembre passat, tinc més i més clar, que només Daw Aung San Suu Kyi pot aconseguir que aquesta transició difícil, plena d’entrebancs, pugui arribar a bon port i arribar a la democràcia, que és el somni de tothom.  

Daw Aung San Suu Kyi és una líder i el poble la respecta i té una fe absoluta en aquesta dona. El poble l’estima i la vol veure presidint el seu país, perque tenen una fe inqüestionable que serà ella que els portarà a un futur millor i Daw Aung San Suu Kyi ho sap, i no vol decebre el poble del seu país. Ho ferà.

Fotografia: El futur de Birmània/Myanmar. Escoltant Daw Aung San Suu Kyi.


 

Birmània/Myanmar : Camí a la democràcia. Cal estar atents.

Publicat el 16 de gener de 2014 per rginer
Llegeixo amb gran interès que es vol reformar la constitució aprovada en un referèndum amb poques garantíes democràtiques l’any 2008. Hi han eleccions generals l’any 2015 i poc a poc es van posicionant el grups socials, el partit polític NLD, els grups ètnics, els mateixos militars, la societat civil.
Vaig ser a Birmània/Myanmar l’any passat, del 22 d’octubre al 6 de novembre. Més llibertat; mitjans de comunicació que eren editats fora del país, ara ja no (cas The Irrawaddy); pots canviar els euros en oficines de canvi i bancs; molts cotxes, molts, a les grans Ciutats; problemes de mobilitat per la ciutat; no et sents observat; pots parlar i conversar obertament. Fora les grans ciutats, la vida continúa igual i sobreviure és la seva gran lluita. Però s’autogestionen; tothom ajuda a tothom.
I la gent, el poble, té la sort d’una líder, Daw Aung San Suu Kyi, que pot dur el país a una democràcia esperada, desitjada, diria jo. Més de tres dècades governats per una dictadura dura, ferotge, per part dels militars, deixa un país en malíssimes condicions econòmiques, socials i d’autoestima.

Sembla que el President Thein Sein està obert a reformar la Constitució i deixar sense efecte, per exemple, un article, en que es pot llegir que ‘cap ciutada birmà emparentat, casat o amb fills estrangers podrà optar a presentar-se a cap procés electoral per la presidència del país’. Daw Aung San Suu Kyi casada amb un britànic i mare de dos fills no pot participar en cap de les eleccions previstes. Cert que va guanyar unes eleccions parcials, no presidencials, on només podía optar a un màxim de 43 escons, i en va aconseguir 42, dins un Parlament on el 25%, per llei constitucional, han de ser militars i la majoria són ex militars englobats en un partit ‘civil’, a més de petits grups ètnics.

Daw Aung San Suu Kyi també ha plantejat al Parlament i ho demana fermament, fer reformes en les lleis d’immigració, drets civils, justícia, més autodeterminació per les ètnies Karen, Chin, Kachin.

Mentre, la gent va vivint com pot, davant un projecte de futur incert, però necessari per el benefici de tots ells i elles. No és fàcil d’entendre i veure espais precaris on 400 persones aprenen anglès, per exemple, en una classe d’una hora i mitja, i després arriben més alumnes i més, al llarg de més de deu hores al dia. O visitar el FSS (Funeral Social Service) on un grup de gent de la societat civil van començar un projecte fa uns anys per poder celebrar els funerals gratuïts per la gent que no podia pagar el seu enterrament i avui no només continúen amb aquest servei, també la gent jove pot estudiar formació professional i és com un departament de benestar social i eduació, sense formar part del govern.

En un petit poblet al.lunyat del centre del país, els seus habitants s’autogestionen i aconsegueixen viure amb dignitat, proporcionar una bona educació als infants i joves fins els 14 anys, tenir un banc propi, i reunir-se diariàment al Monestir, centre social i referent de tota la vida del poble, on van comprar un generador per poder tenir llum des de les 6 fins a les 11 del vespre i continuar resolent els problemes en hores on el sol ja ha deixat de donar llum.

Després de compartir dos díes i dos nits amb tots ells i elles, tornes a casa, i mai es torna éssent el mateix, com diu en Xavier Montanyà en els seus magnífics articles del seu viatge a Etiòpia.

Fotografia: Cotxes en un carrer de Yangon. Venedor ambulant amb la Constitució de 2008 a la venda.

Arxiu: Daw Aung San Suu Kyi, President Thein Seint. Obligats a entendre’s.
          Aung San Suu Kyi i el seu pare el General Aung San, molt presents dins les 
          cases.
          Vida diària en una petita escola d’un petit poble.
          Classe d’anglès. Escola.

 

8.8.88 – 25 anys – Birmània/Myanmar homenatge a la revolta

Publicat el 9 d'agost de 2013 per rginer
Una cerimònia històrica, tres díes, ha començat a celebrar-se a Birmània/Myanmar des d’ahir  a totes les Ciutats del país. El moviment ‘Four Eights Democracy Movement’ ha donat el tret de sortida a aquesta commemoració al Palau de Congressos de Yangon, davant de més de 3.000 persones; exiliats, refugiats polìtics, representants de les diferents ètnies del país i antics presoners polìtics. Daw Aung San Suu Kyi ha fet un discurs de més d’una hora i mitja. Entre grans aplaudiments, les seves paraules han arribat a tothom : L’any 1988 volíem construir una nació democràtica i i la continuem volent construir ara i per sempre. Reconciliació i construir. Ella sap molt bé que ha de fer-ho juntament amb els generals, l’exèrcit (ella, filla del General Aung San, el que va convertir el seu país en independent davant dels britànics) i ara coneix més i més bé, que dins aquest exèrcit n’hi han molts, molts, que sí volen seguir per aquest camí. El camí serà llarg, molt llarg.

Vint-i-cinc anys després d’aquell 8 d’agost de 1988, encara pots veure por en les mirades dels metges que aleshores eren joves, estudiants. Dos d’aquests metges els podem veure en la fotografia que va ser portada a Newsweek i va simbolitzar la revolta, on l’exèrcit va assassinar brutalment a més de 3.000 persones, tots civils, desarmarts, homes, dones, nens. I va ser a partir d’aquest fet que Daw Aung San Suu Kyi va aparèixer i unes setmanes després va fer el seu gran discurs a Shwedagon.

La gent ha marxat pels carrers a retre homenatge a tots els que han perdut la vida no només el 8.8.88 sino anys i anys després. He vist una fotografia que m’ha colpit i molt. L’exèrcit demanant als manifestants que no podíen continuar, i els manifestants parlant amb ells que només caminen, que volen recordar als seus morts, que no volen que la gent oblidi, i els soldats i comandaments, els han deixat continuar. No he vist armes de foc enlloc. Oficialment es commemora la revolta, els assassinats, la violència, a cel obert, a casa, cap clandestinitat. La porta està una mica oberta. Vull parlar, explicar-ho tot per la història i el bé d’aquest país, i per no oblidar a les persones mortes. Crec que ha arribat el moment, no n’estic segur encara. Paraules de Win Zaw el jove metge que apareix en la fotografia.

8.8.88 és la història de l’horror com en moltes altres nacions del món. Argentina i la seva guerra bruta, Cambodja i els crims de Pol Pot, Xina i la Plaça de Tiananmen. La generació del 8.8.88 callava, res se sabia, res es comentava, res d’escrits. El poder del temps sempre corre a favor del poble i la veritat surt a la llum, sempre.

Win Zaw i el seu amic Saw Lwin eren al carrer aquell 8.8.88 i sobtadament van veure com l’exèrcit va començar a disparar contra els manifestants, estudiants, dones, nens. 
Van córrer fins l’hospital i van pujar a una ambulància i van anar una i una altra vegada a la zona on la gent moria i cridava de dolor per les ferides rebudes. Van veure una noia jove, no més de 16 anys, i la van agafar per portar-la a l’hospital. Portava el longyi i la camisa blanca d’estudiant d’institut. Win Zaw va poder escoltar les seves paraules:
Ajuda’m germà.

 

Va ser en aquest moment que el fotògraf Steve Lehman va fer la foto, un jove americà de 24 anys. Precisa, en el moment en que Win Zaw i Saw Lwin s’emportaven la noia d’aquell infern. Va morir la mateixa tarda. Setmanes després la fotografia era portada de Newsweek. Win Zaw va saber que tindria problemes i així va ser. Va ser interrogat durant més de cinc díes. No va ser torturat, però el van empresonar durant 5 anys. Era un nom més de la llista negra de la Junta Militar i no va poder tenir passaport fins 20 anys després. Ara és metge d’una petita clínica privada.
Pitjor ho va passar el seu company Saw Lwin. El seu pare un alt executiu de comunicació del govern, va ser forçat a retirar-se i deixar la feina. Saw Lwin en sentir-se responsable per el que li va pasar al seu pare, va entrar en una forta depressió i l’any 1996 es va suicidar. 

Una de les milers d’històries d’aquest país que fa dos anys ha començat a obrir la finestra. El President Thein Sein ha tornat d’una viatge profitós per Londres i Paris. Tot s’ha de fer a Birmània/Myanmar.

Zarni Aung, membre de la generació del 88: Si el Moviment 88 és la flama, els herois anònims que van sacrificar la seva vida pel país, són les teies. Tothom pot veure la flama, però no les teies. Encara no hem arribat. Vivim entre una boirina.

Si els activistes demanen investigacions, o fins i tot, una reconciliació a l’estil d’Àfrica del Sud, els poderosos generals i el govern, de ben segur, que volen ser protagonistes de la història del país, i donaran la benvinguda a la desaparició de les sancions i continuaran endavant en obrir la finestra de bat a bat. Les eleccions generals són a tocar, l’any 2015 i  mentre, el país continúa el seu pas, de vegades ferm, de vegades indecís, de vegades amb por, per deixar enrera uns anys d’horror i de dictadura ferotge i cruel.

L’esperit del 8.8.88 ha de continuar viu i enguany, després de 25 anys, es commemora dins el país, durant tres díes. És una data que pertany ja a la història i a Birmània/Myanmar.

Aquesta commemoració és important i ara sí veig la finestra una mica més oberta.  

Fotografia: Steve Lehman. Win Zaw porta en braços la noia. La brusa blanca és vermella. Saw Lwin és el de la bata blanca.

 

Dol i tristor a l’Escola Nimmiratun Monastic Education School

Hem rebut notícies de Myanmar/Birmània. Sabíem que l’Abbot U Ankura era a l’hospital a Yangon, però sense pensar que podia ser greu. Abans d’ahir va morir al seu poble de Taung Ywar Thit, província de Sagaing, el seu redol, el Monestir de Nimmiratun. Va demanar de marxar de l’hospital per morir a casa seva. Va arribar molt malament, sense quasi poder parlar i ell volia acomiadar-se de tothom. No va poder. Ja no tenía forces.

Desconec la seva edat. Era jove. No tenia més de seixanta-cinc anys. Un home savi. Un home de pau. Una bona persona que volia educar els infants del seu poble i ho podia fer dins el Monestir. U Ankura ha estat la persona a qui tothom del poble demanava ajuda, consell.
De fet, jo penso que ni les autoritats, ni l’administració de la junta militar, teníen res a fer, davant la personalitat i la influència de l’Abbot. Dins la precarietat de viure en un país sota un règim cruel i dictatorial durant més de tres dècades, l’Abbot va ser essencial per el futur dels infants i els joves, i l’esperança de la gent.

El vaig conèixer a la tardor de 2011, en aquell el meu viatge a Myanmar/Birmània. Abans d’entrar en un Monestir budista cal mostrar reverència i cortesia a l’Abbot en una sala del Monestir per aquest tipus d’encontre. Vaig copsar una mirada clara, neta, plàcida. En les meves lectures de Matsuo Basho,  en un capítol en que parla de Buda, he recordat aquest encontre fugaç ( les autoritats em van foragitar del poble a l’endemà) i sí, se li podia aplicar a U Ankura la sentència de les Anacletes de Confuci:
Fort, senzill i de poques paraules: així és l’home que s’acosta a la virtut.
Ara penso, sí, realment la puresa del seu cor era admirable.

El mes d’octubre d’enguany tornaré a Thyt i desconec si podré quedar-m’hi més d’un dia, però l’Abbot no hi serà. L’ONG Associació JOFRAN Internacional de la que formo part, té un projecte engrescador per millorar les condicions de l’escola en la seva totalitat i l’Abbot ha estat essencial per poder presentar-lo. Estava il.lusionat i esperançat per aquest projecte. Aquesta tímida apertura del país, ens permet avui escriure el nom del poble, del monestir, de l’Abbot, dels col.laboradors, publicar fotografíes sense tapar les cares. Una mica la llibertat sense por que sempre demana Daw Aung San Suu Kyi.
Seria un somni si en arribar al Monestir de Nimmiratun a Taung Ywar Thyt poguéssim ja parlar de que el projecte ha estat acceptat i hem de començar a treballar.

I continúo amb Basho i aquest haiku:

Se’n va la primavera….
Els ocells ploren, llàgrimes
als ulls dels peixos.

Un dia trist. 

Fotografia: Abans de la partença. Setembre 2011. L’Abbot U Ankura.
Escola Nimmiratun Monastic Education School.  RG.

 

Daw Aung San Suu Kyi: El difícil camí de la democràcia

Publicat el 29 d'abril de 2013 per rginer
A Birmània/Myanmar no tot és un camí de roses, ans al contrari. És molt complicat, molt. La pobresa, els anys de foscor (més de tres dècades), els continuats espolis de la seva riquesa natural. Aung San Suu Kyi era, és i serà l’esperança. Però no tot és com sembla, i els problemes, la por continguda, la situació  del país, poden desbordar a aquesta dona valenta, lluitadora i tenaç. I ella no baixa els braços. Continúa la seva lluita, sabent que ha de pactar, fer gestos mal vistos per molta gent. Les crítiques a la seva política comencen a sortir publicades i ja veiem com gent la recrimina, protesta.
Després dels disturbis a Meiktila es poden comptar més de 180 les persones mortes des del mes de maig de 2012, 120.000 desplaçats, majoriàriament Rohingyas, i l’esperança d’una nova Birmània/Myanmar s’esfuma entre el dolor i la violència.

No és una ‘casualitat’ que els disturbis ètnics hagin començat després de la victòria de la NLD en unes eleccions parcials. El President Thein Sein va avisar al poble, no fa pas gaire, dels oportunistes religiosos i polìtics per no deixar pas lliure a la democràcia, però el seu govern no ha estat capaç d’erradicar als violents. Daw Aung San Suu Kyi ha fet del silenci la seva resposta davant la violència, encara que ha matisat que cal lluitar per arribar a un estat de dret i poder solucionar aquestes injustícies. Però no n’hi ha prou.
Penso que hauria de condemnar la violència del govern envers les minoríes, siguin els Kachin budistes i cristians, o els Rohingya musulmans.

Birmània/Myanmar és un país difícil i cal anar en compte quan llegeixes la història, perque no sempre està escrita per historiadors i intelectuals. Si mires la xarxa està ple de panflets, opinions, insults, texts violents. La Junta Militar ja es va encarregar de censurar tota publicació que pogués ensenyar al poble un coneixement crític de la història del país. La història la van fer els militars, i nosaltres en el nostre país, d’aquesta censura en sabem un munt.

Començo amb un fet que pot semblar inversemblant. El monjo U Wirathu considerat el ‘Bin Laden birmà’ (segons comentaris que he llegit dins la xarxa) incita a la gent, de religió budista, a enfrontar-se als birmans de religió musulmana i de boicotejar els seus negocis. Extremistes musulmans infiltrats provinents de Bangla Desh i d’altres països inciten a la minoria musulmana a enfrontar-se amb la majoria budista. I l’exèrcit s’ho mira complaent. Mentrestant, el partit NLD de Daw Aung San Suu Kyi celebra el primer congrés de la seva història, per organitzar-se i poder encarar les eleccions generals de 2015 amb força, confiança i credibilitat. Des de l’any 1988 qualsevol reunió dels membres de la NLD era considerada il.legal i eren empresonats, jutjats i condemnats a presó entre 10 a 50 anys.

……..  continuar llegint

Els musulmans van entrar a Birmània/Myanmar com a comerciants i mercenaris a finals del secle XIII i han estat vivint en pau amb els budistes al llarg dels secles. Durant el secle XIXè , el Rei Mindon de Birmània, va fer construir mesquites per els musulmans birmans que van lluitar defensant el país i va ajudar a construïr un hotel a La Mecca per els musulmans birmans en el seu peregrinatge, o hajj.

Però la llavor del conflicte ètnic va començar durant la colonització britànica, i més exactament al sud del país. Després de la primera guerra Birmana-Anglesa, al llarg dels anys 1824 fins al 1826 van emigrar al país milers d’hindús, de majoria musulmana i també gent que els generava conflictes als anglesos a l’Índia. Més tard, després de més guerres, Birmània es va convertir en una colònia de la Índia, i van començar els disturbis, conflictes, entre els hindús musulmans i els birmans budistes. La majoria budista considerava que els musulmans els prenien tot el comerç i accedíen als millors llocs de treball. L’any 1938 els disturbis entre musulmans i budistes van causar centenars de morts i mesquites destrossades.
Malgrat tot, els musulmans van aconseguir ser prominents estudiants, polítics, generals, funcionaris i professors. U Razak, va arribar a ser ministre i va ser assassinat juntament amb el general Aung San, pare de Daw Aung San Suu Kyi l’any 1947.
L’any 1962 els militars van prendre el poder fins avui, i els conflictes ètnics amb la minoria musulmana es van incrementar. La Junta Militar ha utilitzat aquests enfrontaments com ha volgut i els ha convingut al llarg de les últimes quatre dècades. Una Junta Militar  budista,’molt devota’, però cruel i sense compassió envers les minories i els dissidents del seu país.

Crec, penso, que els budistes extremistes (una part de monjos inclosos, i que no són majoria sortosament ) és el llegat polític i social de més de quatre dècades de govern absolutista de la Junta Militar amb els Generals Ne Win i Than Shwe al capdavant. 

Daw Aung San Suu Kyi no s’ha pronunciat clarament contra aquests activistes que no han tingut compassió de la minoria musulmana. I ho hauria de fer. Però el poble ho entendría ? Dues terceres parts de la població és budista i una tercera part les minoríes musulmana, cristiana i catòlica. Les eleccions de 2015 són a tocar. I no es tracta de voler el poder, es tracta de foragitar els militars corruptes, violents, dictadors i que han destrossat tot un país des de l’any 1962 amb el permís i el beneplàcit dels països democràtes occidentals, o governs veïns (Índia, Tailàndia, Xina, Indonèsia) que s’han beneficiat dels recursos naturals del país.

Veure un video de la turba amb matxets a la mà matant a gent innocent, fa mal, molt de mal, i més encara quan hi veus monjos budistes implicats en aquestes revoltes. Aquest fet no els dona llicència per a matar, i el govern ha de prendre mesures immediates, si no vol que la seva apertura a la democràcia s’ensorri novament. La gent, el poble, no s’ho mereix.

Tinc fe, respecte i admiració per Daw Aung San Suu Kyi (el meu primer apunt setembre de 2007) i ella més que ningú està patint i molt. Crec que el poble li dona tota la seva confiança. El seu coratge i valentía moral no és del tot entesa per moltíssima gent que prioritza els actes contundents, de vegades violents, als actes pacifistes entesos com a covards o febles. És difícil de saber el que passa a Birmània/Myanmar des de la llunyania. Només espero que quan hi arribi el mes d’octubre pugui veure alguna cosa més que una ‘certa’ llibertat d’expresió i conèixer una mica millor el conflicte d’aquest país meravellós on milions de bona gent esperen que surti el sol i els regali un estat de dret, una democràcia, una convivència, per viure millor.

Fotografia: Suu Kyi en campanya electoral, febrer de 2012. No ha de deixar que s’amagui el sol de l’esperança, i no deixarà que passi. Té la força i la fe perque aquesta esperança es converteixi en fets  per una vida millor del seu poble. 

Thingyan – ????????????????? – Festa d’Any Nou a Birmània/Myanmar

Publicat el 12 d'abril de 2013 per rginer
Demà 13 d’abril comencen les celebracions de l’Any Nou a Birmània/Myanmar. Oficialment comença el dia 17 d’abril i durant quatre díes tot és alegria i ganes de gresca.

L’aigua és la protagonista. El Festival de Thingyan marca el començament de l’any lunar birmà, pels voltants del 10 al 17 d’abril del nostre calendari, els díes on la calor arriba a les màximes temperatures, i es celebra amb aigua, com un signe del pas del temps, l’aigua s’escola; renovar-se, deixant el passat i començant un nou any amb un nou esperit; celebrar l’arribada de les pluges monsòniques que portaran la vida, el color, les collites a tot el país, les flors.
Sóc a Mandalay. Tinc per davant quatre díes de festa. He de posar-me roba vella. Rebré veritables galledes d’aigua per sobre meu. Escoltaré i ballaré al so de la música de cançons tradicionals. A Tailàndia, la festa és potser més coneguda, Songkran Festival, i quasi sempre apareix en les notícies. Es mullen amb pistoles d’aigua i la barregen amb sabó i detergent. 
Aquí no, tothom té una mànega de mides diverses i també uns pots de plata molt bonics que omplen d’aigua amb fulles de flor d’eugenia, que anomenen tha-na-khar i deixen una aigua perfumada. Tots els carrers són plens de gent on pots seure, menjar i beure. Tothom treu taules i cadires al carrer. Un suc de coco deliciós, uns pastissos d’arròs. Allà, a la cantonada, puc escoltar un grup de joves interpretant música pop i una mica més avall els artistes i poetes reciten i canten textos irònics ( els thangyats ) malparlant del govern !
Joves i vells, infants i adolescents, homes i dones. Al final del dia prenem te tranquil.lament amb la gent gran que ens expliquen les seves històries i escoltem les pregàries a Buda.

…… els meus pensaments són a Mandalay, i és el que estaria fent avui acompanyada de bons amics i amigues.

HNIT THIT KU MINGALAR PA
Feliç Any Nou – Thingyan

 

Birmània/Myanmar: Disturbis violents

Publicat el 26 de març de 2013 per rginer
El Nou Any serà d’ací a poc, el Thingyan, i el meu pessimisme i preocupació va en augment. Revoltes, disturbis, manifestacions i moltes persones mortes, amb violència. 
Llegeixo opinions i notícies escrites de manera partidista o frívola, sense contrastar. És difícil saber el fons de tota aquesta violència.

Es diu que el pecat original d’aquest país multicultural són els conflictes i la violència entre les diferents ètnies que hi viuen. La por, la pobresa, la malfiança, l’escepticisme és un llegat molt dur i difícil de trobar-hi solució. Han estat més de sis dècades on una llarga i intermitent guerrilla no ha deixat mai començar un procés de pau. Els militars, la Junta, els governants, la força, el poder, han fet tot el que calgui perque la població calli, no digui res, tingui por i trobi refugi en el budisme.

Estic sorpresa i preocupada per els últims disturbis a Meiktila, més de 40 persones assassinades. I tot va començar quan un matrimoni bamar, budista, va entrar a una tenda d’antiqüaris d’una família birmana, musulmana, a vendre un objecte. L’objecte va caure al terra, es va trencar, els budistes volíen els diners acordats, els musulmans ho van discutir, comença la discusió, surten al carrer i fora ja hi eren uns grups esperant actuar amb matxets a les mans.

Els disturbis s’han escampat, i sincerament crec que els motius polìtics hi són. La policia no va actuar amb la rapidesa que el conflicte demanava, i els atacants d’un bàndol i un altre, armats amb matxets van actuar impunement.

Com podeu parlar de pau i democràcia si una tercera part de la població us odia ?
Una pregunta que es fa molta gent. 3/4 parts de la població de Birmània/Myanmar és bamar, budista, i 1/3 part les diferents ètnies. Aquesta violència, que ja va començar el mes de maig de l’any passat a l’estat d’Arrakan, lluny de la zona de guerriles de la frontera, és una espurna que encara existeix dins l’ànima de la oligarquia dominant, que no volen saber res de la pau, ni de la democràcia, ni les idees del President Thein Sein, antic general de l’exèrcit, i encara menys amb el que desitja i lluita Daw Aung San Suu Kyi. Senzillament no volen perdre el poder.

He rebut avui notícies de la por que té la gent si aquests disturbis apareixen a Yangon.
Seria el començament d’una guerra civil que ningú vol, però els grups violents són arreu. El govern ha decretat una llei per a tots els restaurants i bars de Yangon de tancar portes a les 9 del vespre.

Es parla d’un grup de budistes feixistes, que es troben arreu, i els valedors de la pau i democràcia del país, no es sorprenen. Ja ha passat altres vegades al llarg de les últimes dècades amb una Junta Militar al poder. Les minories ètniques, no budistes (musulmans, cristians, animistes) sempre han tingut problemes, i els militars els ha anat molt bé abraçar la religió budista. Sota el seu uniforme militar, són veritables budistes ? No, de cap de les maneres.  Com s’entén els assassinats de manifestants per part de l’exèrcit, de la policia, de les manifestacions de l’any 1988 i la dels monjos de l’any 2007? Milers de persones van morir pels trets de les armes feixistes. El poble no sap d’aquesta violència, la pateix.

Cada dia estic rebent informacions, i he de llegir-les acuradament. No fa pas gaire que el partit de Daw Aung San Suu Kyi va celebrar el seu primer congrés !! Les eleccions generals seran l’any 2015. Fins aleshores a Birmània/Myanmar no tot serà pau i alegria.
Els espera un llarguíssim camí per poder dir amb la veu ben alta que viuen en un país on tothom és lliure i es respecten, on la pobresa ja no és el principal problema, on l’educació és a l’abast de tothom, on ells i elles poden decidir i viure en pau.

El dia 21 d’octubre arribaré a Yangon. Serà una estada difícil i diferent de les anteriors. Mentre, segueixo amb preocupació els esdeveniments.

Fotografia: Daw Aung San Suu Kyi. Una mà estesa amb la pell vella, arrugada, però forta. Un camí difícil, trist, i molta violència, ella que té la pau com a concepte únic per lluitar per la llibertat i els drets humans. No abaixarà els braços, no es rendirà, continuarà lluitant. Per a ella va començar una altra lluita quan va ser alliberada del seu empresonament. 

Tornem a Birmània/Myanmar ?

Publicat el 5 de març de 2013 per rginer
Fa moltes setmanes  (des de novembre 2012) que no he dit res de Birmània/Myanmar. Podem dir ‘no news good news’ ? No …. però sí. Daw Aung San Suu Kyi es prepara per el primer congrés del seu partit, la National League for Democracy ( NLD ) la propera setmana. Mai abans, des de l’any 1988, aquest partit de l’oposició havia pogut organitzar un congrés. Ara sí. S’han de preparar per les properes eleccions generals de l’any 2015. Els dirigents de la NLD tots són ja grans, entre 75 i 85 anys. Daw Aung San Suu Kyi és la Presidenta i l’ànima no només de la NLD, sino tota una esperança pel país. En aquest congrés està previst l’assistència de més de 800 delegats d’arreu del país, molts joves, moltíssims, i és el que desitja Suu Kyi i el que necessita el país; renovació, gent jove, gent implicada.

Mentre el President del país, l’ex general Thein Sein està de viatge, per primera vegada, a Europa. Ha visitat Noruega, Finlàndia, Austria i aquesta setmana serà a Brussel.les i finalitzarà aquest periple a Itàlia. És un viatge important, molt. Evidentment no ha estat rebut per grans multituds ni els mitjans l’han posat a les portades, ans el contrari, ha estat rebut per les protestes dels birmans refugiats polítics i immigrants per força, per recordar a Thein Sein que encara hi ha centenars de presoners polítics a les presons i que les llibertats fonamentals encara no hi són. També demanen reconciliació i poder tornar a casa.

Thein Sein cerca inversions, ajut, tecnologia. El país continúa a la cua dels més pobres i menys desenvolupats del món. Les sancions econòmiques fan mal i poc a poc els països les aixequen, però Thein Sein ha de demostrar que les seves reformes són reals. Ja vaig escriure en un apunt que serà difícil, inimaginable per la gent que no coneix el país. Dins el govern, una junta militar reconvertida en civils, encara hi ha un percentatge molt gran de l’ala dura de l’exèrcit que no vol perdre el poder. La por de perdre’l, aquesta és la gran corrupció, com sempre ho recorda Daw Aung San Suu Kyi.

La vida continúa a Birmània/Myanmar. Els conflictes bèlics a les fronteres amb els Kachin un dia s’informa que s’han acabat i l’endemà han tornat a començar. Els conflictes amb els anomenats Rohingya a l’Estat d’Arrakan continúen. Gent sense papers i no reconeguts per cap país, ni tan sols per Bangla Desh. Aquest és un conflicte ètnic, que jo diria que és més aviat de pobresa, d’immigrants, de sense papers, de conflictes fronterers, de no haver-hi lleis d’immigració ni de fronteres, de desesperació, de religions (budista i musulmana). La pobresa existeix, i la misèria. Així ho vaig veure jo en el meu últim viatge setembre de 2011. El conflicte encara no havia esclatat, però l’estat de pobresa que vaig veure era real, molt real.

Mentre, vaig acabant d’organitzar el próxim viatge. Serè a Birmània/Myanmar aquesta propera tardor, entre octubre i novembre. Precisament l’altre dia vaig rebre un correu de Y.Y.M. de l’escola PDO a Mandalay. De tant en tant ens enviem correus i m’ha enviat fotografíes dels infants que són al seu càrrec com a mestra i per què no dir-ho, com a mare. Són els nens i nenes que vaig compartir amb ells una bona estona en un dia d’escola, orfes, i que van ser acollits en aquesta escola extraordinària. Més de cent personetes que van perdre-ho tot, família, terra, casa, animals de companyia, tot i que el govern del seu país els va ignorar, menysprear, no va fer res, quan el malaït cicló Nargis va atacar el delta de l’Irrawaddy el mes de maig de 2008 i van morir més de 140.000 persones i més d’un milió de desplaçats. Han crescut, perque en reconec més d’un quan vaig ser-hi el mes de setembre de 2011 i els seus somriures són més espontanis, més feliços. Aquests cent infants van trobar una nova casa, van a escola, se’ls ofereix un futur, en un país que l’està cercant encara, poc a poc, perque hi ha tantes coses per fer !

Però ho aconseguiran, segur. Estaré al cas del Congrés de la NLD. És important, molt.
Restablir una democràcia, si és que mai l’han tingut. I tenen una líder, Daw Aung San Suu Kyi que després de tants anys sense veure el món, empresonada a casa seva, va establint unes línies, un full de ruta. Les eleccions generals de l’any 2015 seran importantíssimes per la supervivència i la vida de la gent de Birmània/Myanmar i mereixen una vida millor, sense cap mena de dubte.

Fotografia: Y.Y.M. i els seus fills-alumnes de l’escola PDO/Mandalay.

 

A Birmània/Myanmar comencen a no tenir por

Aldarulls greus prop de Monywa, en una mina de coure, Letpadaung, que la gent camperola no vol que destrueixi més la terra, els pobles ni contamini ja més el territori.
Aquesta mina va ser propietat en un 50% d’una empresa canadenca, Ivanhoe amb seu a Vancouver quan van començar a extreure el coure. Sense miraments. Aquí hi ha recursos naturals, coure, hi ha una Junta Militar que tot li sembla bé mentre cobrin, endavant. Van destruir molt territori. A cel obert. Camps fèrtils, convertits en terra morta, pobles abandonats. I el 3 d’agost de 2011, un broker, Tay Za, mafiós amic directe del General Than Shwe, va catapultar la venta del 50% de l’empresa Ivanhoe que va cobrar $103.000.000,- (i Tay Za es comenta $50.000.000) i el nou propietari d’aquest 50% és ara l’empresa xinesa Norinco. El bloqueig comercial  dels països anomenats ‘democràtics’ els passa això; bloqueig, sancions, i aleshores el país demana ajut a Xina, a Rússia, a Korea del Nord, els enemics  i als mafiosos…. per dir-ho d’una manera que s’entengui.

Com es pot comprendre Xina no té cap mirament, ni ún, en el tema media ambient i conservar el territori. Jo mateixa quan vaig viatjar per la zona el mes de setembre de 2011, vaig veure kilòmetres, kilòmetres de terra erma, morta, d’un color impossible de descriure, pols, muntanyes de terra, una mina a cel obert. Evidentment prohibit apropar-s’hi i per descomptat no fer fotografíes. Unes condicions miserables per els treballadors, amb l’agreujament de no poder cultivar la terra ni fer pastures per els animals. 

Aquesta és l’escletxa de canvis en aquest país, la gent comença a no tenir por i protesta, es manifesta. Demà visitarà la zona Daw Aung San Suu Kyi, prevista des de fa una setmana. Hi han uns 400 manifestants, entre monjos i camperols. Vol parlar amb ells. És curiós que cada vegada que Aung San Suu Kyi s’apropa al poble en situació difícil, problemàtica, apareix la violència. Les dues fraccions a l’exèrcit surten a la llum.

I de sobte aquesta passada nit, l’exèrcit ha aparegut i ha començat a dispersar els manifestants. Però, sorpresa, ha començat amb aigua, pots de fum. Ja no segueixen les ordres de tot just fa pocs anys – prou de disparar a l’aire, dispareu a matar –. Però en veure que els manifestant no marxaven, van utilitzar unes bombes de gas (no se sap quin) que en esclatar es transformava en foc. Resultat: Monjos i camperols ferits greus amb cremades i hospitalitzats, els més lleus a Monywa i els greus trasl-ladats a Mandalay. No s’ha determinat quin tipus de gas s’ha utilitzat.

Ara tenim un video i el testimoni dels manifestants explicant el què va passar. Millor veure les imatges. Impensable fa tot just un any. 

Fotografia: La mina a cel obert va conquerint la terra fèrtil. Kuni Takahashi

 

Avui: President Obama és a Myanmar/Birmània

Un apunt ràpid i curt. Ara són 2/4 de 4 a Yangon/Rangoon. L’estada del President dels EE.UU. a Birmània/Myanmar será només de 6 hores. Ja ha parlat amb el President Thein Sein que, de manera excepcional, ha viatjat a Yangon. Seguidament ha anat a veure Daw Aung San Suu Kyi a casa seva (per cert una casa restaurada mínimament i pintada).
Tots dos han parlat per la premsa. Daw Aung San Suu Kyi ha volgut deixar ben clar que aquesta transició a la democràcia en el seu país és difícil, llarga i que ni de bon tros és un fet. El perill de reincidir en una nova dictadura militar és evident i clar. Però ha escollit entrar-hi, lluitar amb el diàleg i les llibertats perque el seu poble pugui conèixer com viure en democràcia. Las visita del President Obama és un recolzament important.

En el camí a University Road 54, domicili de Daw Aung San Suu Kyi, Obama ha fet una parada ‘sorpresa’ a Shwedagon. No ho era tant la sorpresa ja que els amics ja m’ho han dit que hi aniria. M’ha sobtat veure a Obama, junt amb Hillary Clinton, visitant Shwedagon descalç, com tothom, i a diferència del senyor David Cameron, sense catifa vermella. Potser el protocol dels colonitzadors encara és vigent ….. 

La fotografia feta avui mateix, tot just fa tres hores, i en l’arxiu dues més, Obama amb Daw Aung San Suu Kyi i amb el President Thein Sein. Són de l’agència Reuters.

Estic ara expectant per veure a Obama fent una conferència al Convocation Hall de l’Universitat de Yangon. 

…… continuarà. 

Obama visita Birmània/Myanmar

El proper dia 19 de novembre, el President dels EE.UU. Barak Obama aterrarà a l’aeroport de Yangon/Rangoon i visitarà oficialment el país. Va acceptar la invitació feta per el President Thein Sein durant la seva estada a Nova York. És del tot inimaginable aquesta visita tot just fa poc menys d’un any i mig. Hi ha una petita revolució al país. Un país pobre, amb moltíssims problemes, que lluita per una democràcia que mai ha tingut, on tot just fa uns díes va patir un fort terratrèmol, on la violència a l’estat d’Arrakan continúa, on les guerrilles de l’altra part del país no s’acaben entre els Kachin i l’exèrcit.

I Obama els visita. El proper dia 19 de novembre. Així ho ha confirmat l’Oficina de la Presidència del país. Deixant de banda que els EE.UU. es volen posicionar en aquesta part del sudest asiàtic per davant de la Xina i la Índia, és un pas endavant en aquest camí a la democràcia. El que més m’agrada d’aquesta visita és que hi haurà una conferència i una reunió a l’Universitat de Yangon, al campus. 

De sobte, des de fa tres díes han aparegut centenars de treballadors per fer petits treballs de neteja i arreglar les voreres, els camins, i les façanes dels edificis del campus.
Els contratistes han aparegut amb els seus petits exèrcits per deixar-ho tot net, polit, en condicions, per poder rebre per primera vegada a un President dels EE.UU.
Una Universitat de Yangon, tot un símbol de revoltes i represió al llarg dels últims seixanta anys sota la dictadura militar.

La gent que hi treballa està eufòrica, no perque arriba el President Obama, perque tenen feina. Técnics instal.lant aparells d’aire acondicionat, jardiners deixant l’espai verd (pert cert, un jardí meravellós) en condicions, les entrades i escales, portes dels diferents edificis. El carrer principal del campus ha estat pavimentat de nou. Llueix novament.

Des de fa temps, hi ha una campanya dins el país, i Daw Aung San Suu Kyi no és aliena, de tornar a obrir la Universitat de Yangon, de restaurar els edificis i tornar a ser la Universitat de referència del sudest asiàtic. És el campus universitari més gran construït en les èpoques colonials de la Corona Britànica.

Avui els pocs estudiants s’han vist superats per els centenars i centenars de treballadors. L’absurditat, o no, d’aquest règim militar de fer desaparèixer el campus, utilitzar la Universitat només per les graduacions, desplaçar als estudiants lluny del centre de Yangon per estudiar en les diferents facultats construïdes no fa pas gaires anys; evitar conflictes. Aquesta ha estat la política del règim dictatorial. Més de seixanta anys sense llibertats, sense pensament crític i lliure, tancats.

Barak Obama entrarà el proper dia 19 de novembre al Convocation Hall. Daw Aung San Suu Kyi hi serà present. El seu pare va ser alumne. El President Thein Sein anirà demostrant poc a poc que sí que la democràcia és possible.

La Universitat de Yangon que data de l’any 1868 ha començat un nou camí. El simbolisme d’aquesta trobada serà important. La Índia, Xina, Japó, EE.UU, Europa, Rússia …. hi ha recursos naturals importants, molts. Daw Aung San Suu Kyi torna avui d’un viatge de set díes per el país veí de l’Índia, on ella va estudiar un temps. He estat fent un seguiment d’aquest viatge i hi ha un discurs important, i una entrevista a la televisió pública que pot indicar moltes coses en aquest full de ruta cap a la democràcia.

Le Le Aung, professora d’Història en aquesta Universitat deixada de la ma de Buda, té moltes esperances de que torni a ser el que va ser i espera la visita del President Obama amb fe i il.lusió.

Fotografia: Treballadors fent feina a corre-cuita.

Birmània/Myanmar: Un estat, encara no una nació

Reflexions que he anat madurant després de llegir articles, dels meus viatges i experiències, de parlar amb diferents persones, i sobre tot d’un article publicat per el professor associat en econònomiques David Dapice, Tufts University. Tot des de la distància i sempre amb reserves.

El camí que han començat els diferents pobles de l’Estat de Birmània/Myanmar cap a la democràcia és llarg, molt llarg, difícil, molt difícil, però ja estan fent camí i no s’hi val tornar enrere.
Des de fa molts mesos tot va molt de pressa, i també molt lent, massa lent. Sí, ha quedat clar que hi han dues persones que lideren aquest camí, Daw Aung San Suu Kyi, líder del partit majoritari de l’oposició, la NLD i el President Thein Sein, antic militar i que lidera una fracció molt important dels militars que sí volen la democràcia davant una altra fracció que volen continuar amb els mateixos privilegis governant de manera dictatorial.

Birmània/Myanmar ha viscut períodes molt durs i revoltats en els últims cent anys. I des de l’any 1962 amb el règim militar, aquest país ha arribat en pocs anys a ser considerat dels més pobres del món. Des de la manca d’electricitat, passant per la salut i higiene, educació, infraestructures, sempre trobes el seu nom en tots els llistats dels països menys desenvolupats del món, dels més pobres, passant ja del límit establert, cap respecte per els drets humans, sense estructures judicials, sense llibertat d’expresió, ni llibertats individuals. Tot molt trist, molt. Les converses de pau entre el Govern i els Kachin encara no han arribat a cap acord i els conflictes violents a les fronteres encara hi són presents. Milers de desplaçats i molta violència, que contrasta amb la pau que es pot viure en tots els territoris on els viatgers i turistes poden circular lliurement pel país i admirar la seva bellesa i la bonhomia de la gent del país.

I des del mes de maig a l’estat d’Arrakan (Rakhine), budistes i mulsumans s’enfronten violentament i tot just aquesta setmana han tornat les agressions amb més de 110 morts i més de 800 habitatges cremats. El Govern ha reconegut aquesta destrucció i enviarà més forces de l’exèrcit a la zona (és la solució ?). El conflicte va esclatar el mes de maig i malgrat el toc de queda, el Govern no ha estat capaç d’apaivagar aquests enfrontaments. Bangla Desh, el país veí també té molt a dir en aquest conflicte.

Les fronteres d’avui han estat sempre les mateixes ? No. Diferents regnes, imperis, nacions. Aquest Estat de Birmània/Myanmar va ser una de les moltes males ressolucions dels colonitzadors-vencedors en les invasions del secle XIX a l’Àsia. El Regne Unit es va quedar amb la joia de la Corona, Índia i l’actual Pakistan, i els regnes  i nacions de l’actual Birmània. França  es va quedar amb Laos, Cambodja i Viêt Nam. 
Després de perdre les colònies, la història ja ens ha explicat prou bé el què va passar en tots aquests països.

De com i de quina manera podran sortir-se’n, no ho sé. Sí que existeix un intent real i il.lusionant per part del President Thein Sein i alguns dels seus ministres, del President del Parlament i sobretot per part de Daw Aung San Suu Kyi de fer camí i tirar endavant el projecte de construir una nació lliure i democràtica. Quan parles amb la gent, creuen en un estat federal, on les diferents nacions puguin ser independents.

Fora ruta, la realitat és que només una quarta part de la població (58.000.000 persones) tenen accés a l’electricitat. El sistema de transport és entre 5 i 10 vegades menys eficient que a Tailàndia, i els ports són vells i antiquats. I no parlem dels crèdits bancaris, inexistents. Els agricultors (80% de la població) no poden mai obtenir un crèdit i si l’aconsegueixen han de pagar com a mínim un 10% d’interessos o més. El canvi de divises, 800 kyats per 1 USD és inassumible, i fa que els salaris siguin baixos i els joves hagin de marxar fora del país a trobar feina més ben pagada. Probablement podríem comptar entre 4 a 6 milions de ciutadans de Birmània/Myanmar que viuen fora del país, i més de 350.000 refugiats malvivint en camps a la frontera de Tailàndia. La població activa no arriba als 30 milions. El panorama és negre. A més no hi ha transparència de cap mena i tot va lent, molt lent. 

És francament molt difícil transformar la economia de països com Birmània/Myanmar, per sota ja del límit de la pobresa, i a més en un estat on hi conviuen més de 130 ètnies i molta riquesa en recursos naturals, així, de sobte. El control del govern és total i absolut i els guanys que obtenen dels recursos naturals del país, que són moltíssims, la política democràtica esdevé un somni.
Però, el camí s’ha posat en marxa i ja no poden aturar-se, si volen sortir de la pobresa. Si aquests moviments per la democràcia cauen, probablement Birmània/Myanmar no tindrà cap altra oportunitat d’un futur democràtic fins la propera generació.
Molts estudiosos i organitzacions internacionals saben molt bé que en tots els documents i informes no apareix el que voldríen llegir, del què passa realment. En una investigacíó de no fa gaires setmanes feta per les Nacions Unides de l’índex de la pobresa, s’ha constatat que la baixa producció d’aliments per càpita no quadra amb una despesa importantíssima en comprar aliments. És un clar exemple, que ens indica que el poble gasta els pocs diners que té en alimentació per poder sobreviure, és la seva prioritat.

Penso i crec que el primer que hauríen de fer és sentar-se tots els representants dels diferents grups ètnics  i promoure un acord, com el que va aconseguir el General Aung San, pare de Daw Aung San Suu Kyi, el 12 de febrer de 1947, conegut com ‘La Conferència de Paunglong’.  Les nacions que formen part d’aquest Estat, necessiten ser lliures i desenvolupar les seves estructures polítiques de manera independent. Aquestes nacions van estar d’acord en conformar entre tots el nou Estat de l’Unió Democràtica de Birmània. El sentit centralista i militar no és la solució, i així s’ha demostrat. Els Kachin, els Karen, els Rakhine, els Shan, els Mon, com les ètnies més importants del país han de ser considerats estats independents dins una nació, veure’s integrats. No han estat mai cómodes sota el règim militar ni tampoc sota el paraigua dels Bamar, l’ètnia dominant. Els enfrontaments militars han estat i són constants.
Descentralitzar per unificar la nació i construir les estructures necessàries. Els guanys dels recursos naturals hauríen de ser repartits de forma equitativa entre les diferents nacions i territoris. Promoure la pau i la fí de la violència. Fer aquest nou Estat, en aquest cas podria ser federal, podría ser una solució.

Arribar a convertir un estat en una nació hauria de ser discutit al Parlament i una prioritat de programa en les noves eleccions generals de 2015. No pot ser un desig individual, personalista. Daw Aung San Suu Kyi en el seu últim viatge per els EE.UU. va manifestar, i ho fa de manera constant encoratjant la seva gent:
El poble ha d’aprendre que la llibertat i la responsabilitat són les dues cares de la mateixa moneda. Necessiten temps i ajuda de l’exterior, però no per tornar a ser colonitzats per poders aliens al seu país. Ajut sí, però espoliar no.

Infraestructures, educació, salut pública, finances, justícia  i sobretot transparència, és una necessitat. La gent, el poble, ha de saber on van els bilions anuals de la venda de jade i pedres precioses, qui les compra i on van els beneficis. 

M’agrada aquesta frase que he llegit : És hora de llençar-se a la piscina, malgrat l’aigua estigui encara bruta. 

Birmània/Myanmar és un Estat, encara no és una Nació. Ells i elles tenen la paraula, la responsabilitat de convertir aquest Estat en una unió de nacions, sense influències. És un canvi ja irreversible i el poble lluitarà com ho ha fet altres vegades, des de baix, com ja ho van fer el 08.08.88 o el setembre de 2007. Estan perdent la por. El camí és rocallós, molt. I en contra del que pensen molts especialistes i estudiosos, jo crec que la prioritat, el punt de partida, ha de ser una conferència amb totes les nacions que conformen aquest Estat i garantir-ne les seves llibertats.

Fotografia: Buda d’or trobat a Mrauk U, estat de Arrakan/Rakhine. Sense confirmació de data, podria ser del secle XV o XVI. Aeroport de Sittwe. Setembre 2011. RG. 

Canviar la Constitució a Birmània/Myanmar

En una entrevista amb la BBC, el President Thein Sein, ha contestat les preguntes, molt incisives i directes per part del periodista, vorejant la línia roja, i finalment el periodista ha aconseguit que el President Thein Sein manifesti:
– El lideratge de Daw Aung San Suu Kyi depèn de la decisió del poble. Si el poble l’accepta, aleshores jo també hauré d’acceptar-la. 

Al llarg de l’entrevista, s’ha tocat el tema de canviar la constitució perque Daw Aung San Suu Kyi es pugui presentar a les properes eleccions de l’any 2015 i optar a la Presidència del govern de Birmània/Myanmar. Actualment no pot. Un article de la constitució aprovada l’any 2007 diu explícitament – no poden optar a participar en les eleccions generals del país els birmans casats amb estrangers  –.

Aquest article va ser inclòs, entre molts d’altres, intel.ligentment i de forma autoritària pels militars, per evitar que Daw Aung San Suu Kyi participés en possibles futures eleccions i no poder optar a la presidència del país. Voldria dir que la constitució es va aprovar en un referèndum trampós i gens democràtic, uns díes després que el cicló Nargis arrasés el delta de l’Irrawaddy i causés més de 150.000 morts i milions de desplaçats i damnificats. En aquelles circumstàncies, el govern, no va tenir cap mirament en convocar el referèndum. Evidentment el SI va guanyar ”per majoria absoluta”.

Implicitament U Thein Sein obre les portes a un canvi en la constitució, si és la voluntat del poble. Ens sona a alguna cosa ?? Un President d’un govern format per ex militars que han estat governant un país de manera absolutista i dictatorial al llarg de tres dècades, ens parla que respectarà la decisió del poble i no es nega a que la constitució es pugui canviar !! Una persona considerada ‘non-grata’ fa tot just dues setmanes.

En aquesta entrevista, malgrat la insistència del periodista en preguntar-li si està en disposició de demanar perdó al poble per tots aquests anys obscurs de dictadura, s’ha limitat a dir que treballen perque la democràcia entri al país, les reformes aniran arribant, treballo satisfactòriament amb Daw Aung San Suu Kyi, ens hem reunit a New York, no tinc cap problema amb ella, l’exèrcit ocupa la majoria d’escons del Parlament i continuaran tenint un paper important en les reformes democràtiques del país.

U Thein Sein acceptaria Daw Aung San Suu Kyi com a Presidenta del seu país …. canviant la constitució. Un canvi, i gran. Anirem fent el seguiment i a veure si els fets confirmen les paraules.

Oi que ès possible canviar la constitució ?  El president de Birmània/Myanmar U Thein Sein així ho ha manifestat. En una consulta o referèndum, la legitimitat del desig i la decisió del poble està per damunt de les regles constitucionals. La democràcia així ho concedeix.

Fotografia: Secretari General de les Nacions Unides Ban Ki Moon i el President U Thein Sein. New York. setembre 2012.  UN Photo.