Rosca amb all

O follem tots o punxem la nina

Arxiu de la categoria: Ballar sobre arquitectura:

064: Apadrina un cantant valencià

Deixa un comentari
    La premsa «especialitzada» s’ha fet ressò de la II Nit dels Premis Ovidi Montllor celebrada dimecres propassat, però cap dels mitjans -cap dels dos- esmentava que La Cabota va lliurar un reconeiximent al «millor disc satíric» per l’A kabotaes dels Ovidi Twins, malgrat la inclusió oficial del subjecte dins el conjunt de la ceremònia. I no ho dic (només) perquè el lliurara jo -que això va ser una decisió d’ultimíssima hora guionitzada sobre la marxa-, sinó per les característiques del guardó, la Cabota d’Or: una escultura hiperrealista d’intrínseca reminiscència fàl·lica, forjada en or massís, recoberta de pell natural i inspirada en el membre viril del mateix Mr. Cabota, que ho va supervisar tot des de l’ombra. Ni tan sols deien res de la brillantíssima intervenció dels guardonats, els bessons valentins Davidi i Xavidi, que van tindre la deferència d’agrair el detall en grec i en valencià. Certament, els Ovidi Twins són ferms candidats a millor duo còmic des de Bernat i Baldoví (al costat de Feliu Ventura i Lluís Llack? o Glòria Marcos i Enric Morera), i la seua nominació i replega fou un dels millors moments del xou, no tan llarg com el de l’any passat però quasi igual de soporífer?

    De fet, la idea de donar-los el «premi» als Twingos va sorgir durant aquella infumable vetlada del 2006, quan Mr. Cabota va observar que si els revolucionaris de L’Avanç donaven un detallet als de la seua corda, nosaltres també podíem fer-ho amb els de la nostra (que, tot s’ha de dir, és molt més ampla): dit i fet, durant la 2a Intercomarcal Cabotista d’enguany ja es va assajar amb sengles reconeixements a Pepe Botifarra com a artiste-revelació -conste en acta, per tant, que fórem els primers en penjar-li una medalla- i a Miquel Gil com a artiste col·laboracioniste, lliurats respectivament per Lucrècia de Borja i Bairén i el doble d’Òscar Jaenada en les escenes perilloses i festes de societat.

    Ara, la original idea original de premiar als de Torrefiel es reservava, per a major sorpresa, de cara a l’avinentesa dels premis del COM, amb la simpàtica complicitat del secretari del col·lectiu? i l’aparent oposició de l’agreu del portaveu, que ens tombava la proposta de fer una cançoneta a mode de presentació de la cosa amb l’excusa que això podria sentar precedent perquè tot lo món en fera la seua: d’eixa manera, la idea d’involucrar a Botifarra perquè cantara la jota Tinc un mànec de tres pams i mig del seu reverenciat Lluís el Sifoner quedarà en l’oblit d?allò que mai va poder ser, junt amb altres xarlotães de l’estil de Joan Monleon presidint la 2a Intercomarcal (no em direu que el hit del pedreguero proscrit no li pegava al conjunt!). I això que, al remat, enguany els guardonats més jóvens feien gala de la seua vis còmica àdhuc improvisant, sobreactuant o rapejant en agraïment; els veterans de guerra, en canvi, avorrien amb discursos de tres i quatre fulles mal escrits i pitjor llegits?

    Per cert, parlant de veterans, sorprenia la proclamació del Quart creixent d’Òscar Briz com a millor disc de l?any? i no és que l’home no se’l meresca, el dubtós honor, que ja fa anys que -com a molts altres- deuríem haver-li reconegut la vàlua i la dedicació; però potser no per este disc precisament ni, curiosament, després d?armar un canyaret en el si del Col·lectiu al voltant d’estos premis, que ara pareix que li’l donen en desgreuge: ell mateix ho va reconéixer ?i ho va reivindicar, cabut com és- alhora que claudicava en acceptar la ocasional tonimirografia que fa de guardó.

    M’imagine que, per la novetat, ell el considerarà el seu millor disc, com fan tots els artistes davant el seu producte més recent: sense entrar a valorar el contingut d’un disc de nom evident i poc original (abans hi ha hagut l’espectacle, el grup mallorquí i un disc de danses) que -de més a més- alterna cançons en valencià i castellà, recordaré que la meua elecció personal com a disc de l’any passat era ?i és- el Si em pose a cantar cançons? del grandíssim Pepe Gimeno Botifarra, que encara va quedar tercer en les votacions populars al Premi Muixeranga, només superat pel Berlangastyle d’Sva-ters i en pugna d’igualtat amb el Re::evolucions dels Lilit (!).

    Cert que els d’Alcàsser, pel seu sainet a l’hora de recollir-lo, es van saber aprofitar dels buits digitals de la votació per enquesta i la complicitat de qui assegurava, en la nota de premsa de la nominació, que este guardó es debatia entre ells, Botifarra i Soul Atac i n?obviava la presència dels de Pego, sovint objecte d?enveges en els fòrums de L’Avanc; més encara si tenim en compte que el conjunt de funk sense punch ja tenia adjudicat el socarrat del Premi Forment que atorga el quinzenal llibertari en base als criteris que he exposat en el segon paràgraf. De fet, en tot allò referent als premis publicat per este periòdic s’evidencia un cert partidisme: en la posterior crònica de la vetlada, que per la seua falta de rigor pareix redactada abans de l’esdeveniment, l’encapçalament dóna el protagonisme a Ventura (del qual només en dóna el nom de pila d’una manera molt familiar) per damunt d’Òscar Briz; en la seua llista definitiva del Rock a la Mar d’enguany posen els seus apadrinats Soul Atac els primers de tots, per davant inclús dels Antònia Font

    Botifarra, malgré tout i amb la humildat que el caracteritza, ja està més que pagat amb el premi en la categoria de «folk i noves músiques» (què tenen a vore els collons per córrer?) per davant dels dos grans del gènere en dècades passades: Al Tall i Torregrossa i companyia. Per tant, si tenim en compte que qui rep la distinció absoluta de millor disc de l’any no pot guanyar en qualsevol categoria de les específiques, jo hauria atorgat este premi a un altre espectacle molt més xulo i heterogeni que els altres dos adés esmentats, i certament més directe que els seus discs en estudi: el Directe de Miquel Gil, l’Orquestra Àrab de Barcelona, Savina Yannatou i Primavera en Salonica.

    O, per la mateixa regla de tres segons la qual el quart disc en solitari d’un cantant consagrat amb projectes anteriors, amb la mateixa fòrmula però so diferent reba la distinció de millor plàstic de l’any, l’Eixos del de Catarroja podria haver-li disputat el mèrit si no fóra perquè Gil no és l’autor de totes les lletres de les seues cançons, com és el cas de Briz; de fet, a est últim li hauria atorgat el premi a la millor cançó: Per la Punta, l’Horta i el Cabanyal és -sempre segons el meu parer- la millor cançó que ha escrit mai, molt millor que Me siento bien, Never Surrender o qualssevol de les de la seua última època, i una de les més directes, colpidores i alhora esperançadores dels últims temps potser per les circumstàncies en les quals la va escriure i per eixe clar ressò dylanià que, amb el seu caràcter insubornable, fa del Mangue ?que és el sobrenom amb el qual coneixem l?Òscar Briz al nostre poble- el «veritable artífex de la cançó-protesta» moderna.

    Però, el jurat va considerar Feliu Ventura mereixedor dels premis a la millor cançó –Alacant (per interior)– i lletra –Si vens (sic, sense diacrític)- per sengles cançons del seu últim disc; premis menors que, tot s’ha de dir, deurien fusionar-se en un de sol per ço com no s’entén que es premie per separat la lletra i no la música, ni es pot entendre una bona lletra sense una bona tonadeta de fons (altrament, no estaríem fent un poema?). Prescindible em pareix, també, el premi a l’orquestració i els arranjaments que fa l’efecte que només estiga a l’abast de músics professionals i de jazz (amb diners, torrons!); en canvi, potser estaria millor premiar el disseny del paquet com a part irrenunciable i comuna a totes les discografies, que en el cas valencià compta amb moltes i molt bones peces de col·leccionista començant per les portades pictòriques dels pioners del sector i acabant amb el saquet dels Inòpia, el llibret dels VerdCel o el cartonet dels Ix.

    Els Ix, pensant-ho bé, deurien haver rebut la Cabota d’Or en detriment dels germans moixamístics, fóra com a Millor Duo Còmic o pel Millor Disc Satíric, ja que els Astrud alcoianocontestans són prou més càustics i conceptuals que els borrelloners, que podrien haver aspirat perfectament a guanyar el premi al Millor Disc de Cançó d’Autor per la seua lírica costumista impecable i cultíssima disfressada de musiqueta de fira, ja que l’òpera okupa ambientada a Barcelona del Cançons d’amor i activisme milèssim, a més de dispersa i lo-fi queda massa lluny de la realitat natural d’estos premis (si bé alcança quotes èpiques en parlar de l’amor).

    Clar que, els Ix han tingut la seua representació en esta convocatòria amb el Vinga va!! dels Jalea Real que, si bé ja el vaig proclamar unilateralment millor disc de l’any 2005 des d’estes pàgines web, pareix que els canals «oficials» no n’havien tingut constància fins un any després -també estava en la llista dels Premis Endogamirrock 2006 d’enguany- i apareixia com a l’única referència que hi concursava fora de plaç: concretament, en la categoria Pop-rock, junt amb els inamovibles Obrint i els eterns Sant Gatxo (uns altres que tampoc tenen quimeres a cantar en castellà), que es van fer finalment amb el guardó: vista l’obertura de mires del jurat -i la composició del mateix!-, és fàcil pronosticar que, si tot va bé i els Arthur Caravan es posen a gravar el seu disc, ajornat després de tant de rumor de separació i de desmentit, podrien erigir-se en millor grup de pop-rock… o més.

    I, ja per a tancar, a banda l’oportú homenatge a Lluís Miquel Campos -és just i necessari- tampoc hauria estat sobrer recordar Joan Pellicer o, si més no, l’època i el context en el qual va desenvolupar la seua faceta oculta, per a coneixement del públic general; l’infame i desinformat portaveu, però, sentenciava en la presentació de les nominacions: «(com) enguany no hi ha hagut baixes, no hi haurà homenatges com els de l’any passat a companys desapareguts, qüestió que permetrà un muntatge […] més alegre i sense posar-nos mustis.» El seu discurs de guanyador, precisament, va ser un dels moments més avorrits de la nit, només disculpable per l’emocionat record a son pare, cantãor tradicional; de la mateixa manera, i encara a risc de fer-me pesat, es podria -es deuria- haver fet referència al figura de Bellreguard, que tal dia com hui, 24 de juny, hauria complit seixanta anys; o, sens anar més lluny, al millor crític musical que ha tingut este país, que celebrava el quinzé aniversari del seu traspàs al sendemà dels premis, 21 de juny. Ara, si m’arribe a assabentar abans que eixe mateix dimecres preestrenaven la pel·lícula de l’estiu, de l’any i -si m’apureu- de la meua vida a –of all places– Sitges, no m’hauríeu vist el pèl pel Micalet!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 24 de juny de 2007 per blocjaumei

061: Botifarra per part de pare

Deixa un comentari
    Ara m’acabe de baixar el disc de Botifarra de la Mula: Vicent Cuixots Senchermés (sic) me matarà per escriure açò, però un disc com este és per a descarregar-se’l debades. L’explicació? Amb raó o sense raó, a l’aixavegó: sent un disc de repertori popular i -fins a cert punt- anònim, mire que és de justícia discogràfica firar-se’l per Internet. Publicar-lo amb llicència oberta i oferir-lo directament per a descàrrega en algun format de codi lliure ja seria el tot, però d’alguna manera s’ha de pagar l’extraordinària producció amb què compta este compacte: comptat i debatut, el millor disc d’est any passat, amb diferència! I no crec que siga per La mala salud del ‘rock català’, que també són ganes de fotre (els uns) i d’anar fent-se la víctima (els altres)…

    Fa un mes i poquet, el socarrat Cucarella se n’anava cremat perquè assegurava no haver rebut el reconeiximent que deuria; dit això, no deixa de ser curiós que els tres màxims representants de la música en llengua vernacla siguen socarrats. Com bé diu en la Capelleta, «Xàtiva ha donat grans cantãors»: el primer de tots, Ramonet el fill de la Guitarrona (del carrer Blanc), casat amb una italiana i emigrat «nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç»; l’últim, Pepet el fill de Botifarra (de la Juderia), cantãor d’albães; entremig, ‘Miliet Baldoví, pioner del rock socarrat que va patir la mateixa sort que aquell cantãor d’Aielo (el de Rugat, no; el de Malferit). Això sense comptar amb huits i nous com «l’âtre» dels Al Tall (que sempre pareix que estiga a l’ombra del de Torrent), actual president del Col·lectiu de Músics; o el Fill del Croniste, que enguany ha venut més discs que cap altre cansautoret allà dalt (la qual cosa diu molt del gust dels nostres cosins-germans)…
Si em pose a cantar cançons, però, s’ha cuit a mitjan camí entre l’alta Ribera del Xúquer Viu i la Vall dels Alcalans: no seria gens desgavellat afirmar que est és un altre disc del cantautor toput Néstor Mont (com tampoc ho seria dir que Sentit és un disc del Botifarra) de la mateixa manera com Zappa lligava el Hot Rats amb el We’re Only in It for the Money (gran declaració de principis!), per ço com el d’Algemesí és l’autor dels notables arranjaments d’uns estàndards (i algunes rareses) del folk valencià no poc dansats; l’atribució de la titularitat del disc a Boti potser siga cosa de Senchermés, un altra de les peces clau d’esta obra antològica…

El reggae de Barxeta

    Reproduïm a continuació, pel seu interés humorístic, l’entrevista que li van fer a Botifarra en el mític programa Trébede de Radio 3 (en ortografia churroscana):
Iñaki Peña, presentador del Trébede: yota vella de Moixent. ¡Botifarra, muy buenas tardes…! ¿…Hola?
Pepe Botifarra, heroi intercomarcal: ¡Hola, buenas tardes! Em sents?
Trébede: Bienvenido a este Trébede de Radio 3, de Radio Nacional de España, Pep Gimeno el Botifarra Oye, ya desde hace unos cuantos dias, el Gran Teatre de Xàtiva… ¿tú eres de Xàtiva?
Botifarra: …jo sóc de Xàtiva, sí.
Trébede: El Gran Teatre de tu tierra… el Gran Teatre, eh?
Botifarra: …el Gran Teatre, sí.
Trébede: ..lleva colgão el cartel de «no hay entradas».
Botifarra: Vaya, ya no quedan: hoy se han terminado.
Trébede: Oye, eso para un músico tradicional ha de ser una chulada, ¿no?
Botifarra: Pues la verdad és que sí, porque esto que me está pasando en este pueblo no me lo figuraba en la vida.
Trébede: Y eso, ¿por qué crees que te está pasando? Tú crees que te está pasando porque sí, o porque llevas muchos años cultivando…
Botifarra: Yo llevo trenta años, cantando; tenia diecisiete… o dieciséis o diecisiete, cuando se terminó la dictadura, empezamos a cantar aquí en una calle que se llama la calle del Puig…
Trébede: Antes no cantábais?
Botifarra: Sí que cantábamos, pero cantábamos lo que decian ellos… y eso; y ya empecé ahí, pero hace trenta años que canto…
Trébede: Y oye, Botifarra, ¿y cómo has aprendido? ¿De tus padres, de los abuelos, de la gente del pueblo…?
Botifarra: De los abuelos, de los viejos, pobrets
Trébede: Qué suerte…
Botifarra. …qué suerte, eso sí que era una suerte: íbamos por los pueblos… Aquí estamos en la comarca de la Costera: i está, pues… Llanera, Torrella, Cerdá, Canals -que hacen una foguera muy grande el día de san Antón y tal- y entoces, pues íbamos a hacer eso íbamos arriba y abajo, haciendo entrevistas a los viejetes y empezamos a sacar cantos de trilla, que llamáis vosotros, los castellanos (nosotros llamamos cants de batre)…
Trébede. …de batre… de trabajo!
Botifarra: De segar en la era; y los fandangos y las jotas de aquí, y después jotas de quinto, romances de ciego…
Trébede: O sea, que toda una vida cantando las canciones populares de la tierra y ahora, a la edad que tienes, que… ¿cuántos tacos tienes?
Botifarra: Tengooo… cuarenta y cinco.
Trébede: …y a los cuarenta y cinco años, tu primer disco! habrá sido com un regalo…
Botifarra: la verdad es que sí: he colaborado y he cantado en muchos grupos, pero solo solo nunca, la verdad…
Trébede: O sea, es tu primer trabajo musical como tuyo, y se titula Si em pose a cantar cançons
Botifarra: Sí: en castellano… ¿te lo traduzco al castellano? «Si me pongo a cantar canciones»; es una frase muy popular de aquí de la comarca.
Trébede: A mí me han dicho que si tú te pones a cantar canciones, que te pasan los dias y las noches seguidas
Botifarra: Uy, yo sé un saco lleno, de canciones…
Trébede: Oye, Botifarra: cantas yotas, yotas bellas…
Botifarra: …sí: jotas, fandangos…
Trébede: Ayer escuchamos en este programa la yota de Xàtiva, de tu tierra; hoy la de Moixent, pero además cantas fandangos, cantas malagueñas, cantas granaînas, cantas canciones de… ¡de Nadal!
Botifarra: Esacto, nosotros aquí llamamos les nadalenques, les de navidad; los villancicos, que llamáis vosotros…
Trébede: -cantas romances-
Botifarra: …romances, ¡muchos!: sé, lo menos lo menos, quinze romances de los ciegos, que cantaban aquí…
Trébede: -cantas canciones de trabajo-
Botifarra: …canciones de trabajo, canto canciones de chiquillos, eh… yo qué sé!
Trébede: Oye… -¿canciones infantiles también?-
Botifarra: Sí hombre, claro, y todas en valenciano; esas me las enseñaba mi abuela.
Trébede: …te las enseñaba en valenciano!
Botifarra: todas las que sé son en valenciano;
Trébede: incluso en la época de la dictadura, pâ que veas
Botifarra: pero eso es que se cantaba dentro de casa
Trébede: cuando salgas a la calle no cantes en valenciano
Botifarra: Eeexactament, o si nos ya sabes lo que te toca…
Trébede: ¡…que no te oiga nadie!
Botifarra: …que no te oiga nadie, eso sí qu’era fustrante… Yo aún lo he conocido; no mucho, pero aún he conocido el tema ese de la lengua…
Trébede: Oye, Pep, y entre todo tu repertorio, ¿dónde te sientes más a gusto?
Botifarra: De mi repertorio, en los cantos de trilla.
Trébede: ¿En los cantos de trilla?
Botifarra: Estoy borracho en ellos…
Trébede: Te parece que despidamos el programa con el Batre xabiero? Porque si es donde te sientes más a gusto… y mañana en el Gran Teatre a partir de las diez y media de la noche, ¿qué vas a ofrecer a…?
Botifarra: Pues haremos lo tradicional; haremos mucho tradicional, porque en la comarca de la Costera tenemos mucho y después haremos lo del disco; tradicional y folk, todo mesclãet, que llamamos aquí…
Trébede: Tradicional y folk; y estará en el escenario Néstor Mont, que ha sido tu…
Botifarra: …que ha sido el que ha hecho todos los arreglos del disco este.
Trébede: Y quién más?
Botifarra: …y estará la cantãora, que canto yo toda la vida; canto veinticinco años con ella: Lola Tortosa.
Trébede: Quien, cómo?
Botifarra: Lola Tortosa
Trébede: Loba
Botifarra: Lola, Lola, Lola…
Trébede: ah, qué nombre más bonito y más atractivo! No me digas que es una loba!
Botifarra: ¡Nooo! ¡Lola, Lola!
Trébede: Ah, Lolaaa…
Botifarra: Lola; en esta señora canto veinticinco años con ella, y hemos estado en Venecia… yo qué sé! Hemos estado en muchos sitios y hemos pasado muchas experiencias…
Trébede: ¿I quién más músicos van a estar contigo?
Botifarra: Pues después estará… estará Juanjo; estará también…
Trébede: …tocando qué?
Botifarra: Juanjo toca la bandúrria; después está Paco Lucas que toca el laúd; después Vicente Guerrero, que son de aquí de Játiva, también toca el laúd; Paqui Gil, la guitarra; Néstor, la guitarra; después habrá un bajo de guitarra también que es Pere, que es de l’Olleria, de un pueblo cercano de aquí de Xátiva; después habrá también percusión, una chica que se llama Marian que es de Algemesí…
Trébede: ¿¡Pero vais a caber todos en el escenario!?
Botifarra: Ací en serem una caterv?! Por lo menos nueve w diez… y después haremos también un romance, que es el romance de sant Vicent Ferrer, que vendrá este amigo mio que le llaman Dani el Vetero de malnombre; yo soy Botifarra y él es Vetero… Y el toca laaa… lo que nosotros llamamos la viola de rod@, lo que pasa que en castellano no sé cómo se llama…
Trébede: Zanfona.
Botifarra: …pues eso; exactamente, y en la viola de rod@ cantaremos el romance; después estará también otro chico que le llaman Tóbal, que ha ayudão mucho a hacer el disco y bueno… muy bien; hay muy buen ambiente, de veras; estoy muy a gusto en esta gente; sin ellos no podría hacer nada yo, de veras.
(batre xabiero)
Trébede: Que se prepare mañana el teatro de Xàtiva, eh Botifarra?
Botifarra: ¡…que van apañãos!
Trébede: Va a ser un dia inolbidable. Botifarra, porqué el nombre de Botifarra?
Botifarra: Todos me preguntan lo mismo…
Trébede: es que da la sensación… ¿qué pasa, que haces buenas botifarras? ¿Que te las comes todas?
Botifarra: Nooo; yo es que soy muy moreno y mi familia también, no sé… y la botifarra es negra, no? Entonces no sé… mis bisabuelos ya eran Botifarras, y mi abuelo Botifarra, y mi hija, que también canta, ¡Botifarra!
Trébede: Pues mañana vamos a tener Botifarra a partir de las 22.30, diez y media de la noche, en el Gran Teatre de tu tierra, Xàtiva. Allí estará tu pueblo para demostrarte todo lo que te quiere
Trébede: ¡Como que ellos no están contentos con un elemento com tú…!
Botifarra: Què? No res…
Trébede: Enhorabuena, Butifarra, un abrazo muy grande y hasta siempre!
Botifarra: Adéu!
Trébede: Adéu!
Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 7 de gener de 2007 per blocjaumei

056: Excusa

Deixa un comentari
    Diumenge 26 de novembre proppassat no hi hagué rosca amb all per a sopar perquè Paco Ibáñez ens va tindre segrestats dos hores llargues al teatre Bernat i Baldoví de Sueca: fins i tot Lucifer Descalç de Dionís -seguidor confés del cansautor per excel·lència- es descollonava dissimuladament de tots els destarifos des de la primera fila (a mà dreta). Ja ho va dir Vicent Torrent: el temps passa, i no debades. Ara bé, supose que deu ser dificil saber retirar-se a temps; o siga, adonar-se’n de quan t’ha arribat l’hora del relleu i deixar els escenaris abans de convertir-se en una caricatura d’u mateix.

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 8 de desembre de 2006 per blocjaumei

055: Arthur Caravan, cinéaste et taxidermiste

Deixa un comentari
    Com hui és diumenge bord i ja en fa dos que no escric res, nyas: res millor que celebrar el dia de la Constitución amb El taxista ful, film del realitzador català Jo Sol. Tot s’ha de dir, no m’esperava tant d’una pel·lícula a la qual m’unia un vincle d’amistat: ja vos he parlat tres vegades (ací, aquí i allí) de Jalea Real i d’Arthur Caravan, dos dels participants en la banda sonora original; potser per això mateix, per la proximitat d’un projecte que sentia quasi com a propi, co-protagonitzat per un company contestà exiliat «nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç» i musicat pels meus admirats amics alcoians, sabia que el producte final valdria la pena. I mira que no en coneixia -ni conec encara, personalment- el director, ni la trajectòria, ni tan sols he sabut res de l’argument o del rerefons d’este documenfals (o «documenful») fins que en va començar la campanya de promoció, web inclòs, amb els Jalea en plena gira de presentació del seu disc Vinga va!! Àdhuc van estar a un pèl de tocar per la presentaciò en el festival de Sant Sebastià de 2005…

    Allà a Donosti va rebre la menció especial del jurat del Premi Altadis -Directors novells- «per la capacitat de tansmetre amb una original estructura creativa, continguts humans i polítics molt sòlids», i enguany ha rebut el Premi Julio Verne del jurat al festival de cinema espanyol de Nantes i acaba de ser nominada al millor guió (Jo Sol) i a la millor interpretació masculina (Pepe Rovira) en els infames Premis BCN Cinema. Començada a rodar el 7 de març del 2005, El taxista ful forma part de
la nova fornada de documentals diglòssics com Cravan vs. Cravan i La
casa de mi abuela
(nominada precisament a la millor peça documental en
els BCN), obres primerenques de realitzadors novençans amb banda sonora
d’artistes independents.

    La història certa d’este fals taxista és l’excusa perfecta per fer un autoretrat militant de la Barcelona menys barcelonista que transpira, com els llicsons, entre el formigó de la closca turística closquista en què s’ha convertit la Ciutat Comtal: un maremàgnum de gent de tots els colors, vestides amb robes de colorins i -alhora- un furóncol en el cul de la Catalunya més demagògicament progressista. Amb tot, és interessant assistir al xoc entre els dos antagònics protagonistes de la pel·lícula: el taxista ful (Pepe Rovira) i l’activista Traful (Marc Sempere), dos móns completament diferents -que no oposats- que intenten trobar un punt de convergència malgrat la distància temporal -i cultural- que els separarà tota la vida.


    Nyas també la bande annonce, per si vos la voleu descarregar, i l’última actuació dels arthurcaravans junts (amb èmfasi en el última)…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 6 de desembre de 2006 per blocjaumei

052: De vostê

Deixa un comentari
    Despús-anit (està ben dit, això?) vaig anar a Carcaixent i dolces -bressol de la taronja- a vore l’actuació dels Inòpia en les festes patronals. Amb este concert ja en van tres: els he vist en sa casa, en la meua i, ara, en la seua altra casa. Sempre brutals (en això vàrem coincidir els d’ECP i jo), si tinguérem de retraure’ls alguna cosa podríem parlar d’eixe fals començament, deslluït per la deficiència del so; o, una volta solventat eixe aspecte, del temps perdut entre cançons. D’eixa manera, es van permetre fins i tot el parodiatge de versionar els seus teloners, uns mallorquins que -de fet- eren els protagonistes de la nit: els Antònia Font, malgrat la impecable execució, paraven una miqueta moixos (i no precisament amb el significat balear de la paraula moix)…

    Potser m’esperava més dels de les Illes després de l’expectació amb que s’havia seguit la notícia d’esta celebració, però la veritat és que des de del Taxi ja començaven a fer-se’m un poc pesadets: en un directe on el pes escènic requeia en el cantant (Pau Debon), l’home es trobava flanquejat a dreta i esquerra per baixista (Joan Roca) i guitarrista (Joan Miquel Oliver) -respectivament-, quasi immòbils inclús durant Astronauta rimador, un dels punts àlgids del xou, amb el baix audiblement distorsionat i el solo d’elèctrica en escala mora, molt de l’estil d’aquell.

    I, parlant d’Oliver -veritable artífex de la lírica tonyifontenca– i del seu estil, la selecció d’un repertori que ja engloba cinc discs (!) publicats en poc més de sis anys (!!) evidencia una fòrmula un poc repetitiva, on l’amable quotidianitat surrealista (i mediterrània!) de la seua poesia acaba convertint-se en una successió inconnexa de substantius i sintagmes nominals quasi tan previsibles com les rimes de Remigi Palmero; un «cadàver exquisit» que ja comença a fer pudor, en no soterrar-lo. Certament, vocació professional no els en falta… ni números per a ser absorbits pel mercat de l’endogàmica escena catalana.

    Els Inòpia, en canvi, riberencs de nació suecana (llevant del bateria, guixot declarat), són una ferma promesa de la música moderna en idioma vernacle: un carro armat de poesia dura i rock introspectiu que abraça el pensament fusterià en peces com El meu poble, un hit universal de proporcions locals apropiadament elevat a la categoria de bis per mèrits propis i evidents. Un deu, en tot cas, als responsables de l’encertada selecció d’estos dos grups (i dels Soul Atac, que havien tocat dimecres) per a les festes patronals d’un poble -Carca’- que, en alguns aspectes, fa honor a eixes dos primeres síl·labes del seu nom; ara, jo, si haguera pogut me n’hauria anat a les festes de Saragossa per escoltar en viu algun conjunt de l’Alt Aragó com ara l’Orquestrina del Flabiol… o la Ronda de Boltanya, recordant-nos l’ascendència aragonesa de Serrat.

    Per cert, que diu Serrat que el títol monosil·làbic del seu últim disc, (en ortografia roscana en l’original!?), fa referència a la ciutat menorquina de Maó, a la qual estiua/estima. A mi Serrat no me mata, tot s’ha de dir, però un artista que no deixa de sorprendre’m (i que també ha tret un disc de títol abreviat) és Caetano Veloso: si en l’anterior Noites do norte ja deixava caure un Rock’n’Raul neotropicalista, amb (abreviació de você, «tu» en brasiler) la involució és total. Com Sisa, s’ha envoltat de tres músics relativament jovenets per a enregistrar una obra tan aparentment minimalista en el so com el disseny de la portada, però amb la directa senzillesa de lletres com la d’Homem:


[…] não tenho inveja da maternidade,
nem da lactação;
não tenho inveja da adiposidade,
nem da menstruação:

só tenho inveja da longevidade
e dos orgasmos múltiplos […]

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 16 d'octubre de 2006 per blocjaumei

050: Re::edicions

Deixa un comentari
A Cantalausa, pegolí d’Occitània

    Acabat el Congrés dels Objectes Perduts, una de les troballes més interessants que van amanéixer va ser una còpia de l’últim disc dels Lilit, Re::evolucions (Pot Sounds, 2006): diu que el van començar a gravar fa tres anys, però que per falta de diners no l’han pogut editar fins ara. De fet, han tardat tant en traure’l que Lilit ja no viu sola: com bé sabeu, la filla pegolina del dimoni i Dionís el dels Bufafocs ara (es) toquen junts amunt i avall del migjorn valencià. La fusió d’ambdós conjunts, els uns (Lilit) pioners del primitiu punk pegolí amb més de deu anys de carrera i els altres (Bufafocs de Dionís) projecte paral·lel del patriarca Pilimell amb més de deu companys de burrera, estava cantada…

    Ara, escoltant l’ajornat Re::evolucions (no oblideu que, encara que haja acabat d’eixir, les cançons tenen més d’un parell d’anys d’antiguitat) encara me meravella més que els Lilit hagen (re::)evolucionat anys-llum no només en relació al seu disc anterior, No veig res (Contrast Records, 2000), sinó també cap a eixa gran orquestra pegolàctica que és Lilit i Dionís amb la qual, encara compartint quatre dels seus membres clau, només coincidixen en una de les peces d’este lliurament, L’exorcista (a banda aquell clàssic maquetero que és L’olor de l’amor).

    Possiblement siguen els dos Lilit que ja no estan els que aporten el so diferencial d’este disc: ells diran que és la guitarra de Vicent Gran Xaman, forçosament emigrat a no-sé-on; jo agranaré cap a casa i diré que és la flauta travessera d’Amparo Cuervarubia, de la Muntanyeta d’Alberic, peça clau en la metamorfosi del punk en funk que fa l’estil Lilit a mitjan disc: Xucla l’arrel sona als Primus del Brown Album al principi per a, en acabant, rematar-ho en homenatge al coche fantástico passant per una retirada à la Bootsy Collins o Rick James que quasi fa feredat, de gust.

    De qualsevol manera, les guitarrades d’El temascal o Insecte (les dos primeres cançons -i les més dures- del disc) no deslluïxen ni se senten deslluïdes per l’omnipresent instrument de la ratera que, per cert, no és l’única aportació riberenca del compacte: el rabosot Josep Watussi executa uns «coros gais» prou encertats, a petició del productor David Talaüd.

    Perquè, això sí, els Lilit sempre han tingut productor i dissenyador, tant en este disc com en l’anterior: este viatge, el poeta pegolí Josep Orihuel ha contribuït amb l’excel·lent disseny de la portada (en la contraportada es pot discernir la foto de l’Homo No Sapiens Laguarensis) i els versos d’El viatge, valga’m la redundància. Ah, i aguarda: que el compact este és un CD Extra amb vídeoclip inclòs (xe, si pareixen un grup de de veres i tot!), i no sé si estarà fet a propòsit o serà conseqüència d’això, però les pistes d’àudio estan amagades en una altra sessió i no es poden escoltar en l’ordinador… i això que estan enregistrades en Creative Commons!

    Bo, en resum: si voleu saber alguna cosa més o sentir tot açò de la seua boca, la pròxima comunió amb Lilit i Dionís tindrà lloc a Pego este dissabte 14 d’octubre; Déu vos pille confesats…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 25 de setembre de 2006 per blocjaumei

043: S’ha acabat el Tourbolet

Deixa un comentari
    Òc, s’ha acabat el cafetí, però vist l’èxit de l’última parada de la roda, la cosa fa pensar que l’experiència tindrà continuïtat, si no el pròxim curs, a l’any que ve: les cent cinquanta entrades venudes de la festa final ací a l’Alcúdia són, a parer dels organitzadors, suficients per proclamar-ne l’èxit i assegurar la continuïtat d’una de les mogudes més interessants dels últims temps dins del sector de la música moderna cantada en nostre idioma. I això que el mateix dia els feien la competència la Trobada de Potries, el Cant al Ras de Massalfassar i el concert de la Bonet a la Pobla, que ausades que hi ha caps de setmana que no fan res, i en canvi d’altres…!

    Bo, el xou va ser espectacular, i no debades: després d’una quinzena de concerts seguits amunt i avall del mapa, el rodatge dels grups és evident i es feia palés encara per damunt de les deficiències acústiques (eixe ressò) o escèniques (eixos espontanis). Això a banda, és meritori destacar (si no directament agrair) l’existència de grups com Inòpia, Gàtaca i El Corredor Polonés en un país musical on tendim a la repetició d’estereotips massa explícits.

    La bona qüestió és que açò ha triomfat (relativament, clar) i que la cosa anirà a més: ara també falta que els poders fàctics del sector facen cas d’esta iniciativa, motivada en part per l’ostracisme a què està sotmesa qualsevol proposta musical en valenciana llengua que no combregue amb els fonaments del hardolç i la seua munió de seguidors. Dit això, encara està en projecte recuperar eixa idea inicial que, directament o indirecta, va donar origen al tour este. O, una de més antiga encara: aprofitar les flamants instal·lacions roscanes per a erigir-nos (també) en capital comarcal del rock vernacle, com vaig estar parlant amb el guitarrista de les Rates de Marjal. Torna la Ribera guerrillera!?

    Aneu proposant noms pâl cartell: Anguiles de Camal? Afront? Els Bandolers? Inòpia? Pantaix? Rock-Ams? Ska Band Malajunça? The Garrophones? Imprescindible, en tot cas, fitxar al Grup Trobada!
Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 23 de maig de 2006 per blocjaumei

042: El Codi Civil Espanyol és una merda!

Deixa un comentari
    Eixa va ser la conclusió a la qual vam arribar en la xarrada de divendres passat (si no heu llegit el llibre, ja tardeu en fer-ho), abans d’anar-nos-en a vore passar el Turboulet per Sueca: no arribàrem a temps al primer grup dels tres, ni ens vam quedar a sentir a l’últim, però sí que vam complir amb el propòsit d’escoltar als d’enmig en el seu terreny natural. I bé? Brutal. A pesar de la deficient sonoritat del lloc, i de la poca resposta del (seu) públic, brutal. Per al meu gust, el millor conjunt de la moguda esta -junt amb els dos d’Ontinyent– és este jove quartet de la Ribera (la de l’Ebre no, l’altra), de format mínim però so compacte, i que fa ús d’una lírica, d’una musicalitat i d’un fusterianisme (!) que ja voldrien per a si alguns altres il·luminats

    El Turbolito s’acaba este dissabte 20 de maig, a partir de la mitjanit, a l’Àgora Jove de l’Alcúdia (Ribera del Xúquer Viu). Tres eurets val l’entrada, però més val no perdre-s’ho!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 16 de maig de 2006 per blocjaumei

041: Manifrustració

Deixa un comentari
    Despús-ahir vaig anar a acomiadar la representació del Bloc de Progrés Jaume I
que se n’anava a la mani, quan l’ambientet ja començaria a notar-se per
Sant Agustí. També m’imagine que tot aniria com sempre: tranquil·lament
i festiva, els milanta participants (milanta més un segons ACPV-XYZ i mitjans afins, milanta menys un segons els mitjans desafins, milanta poc més o manco segons Contrastonto) anirien de la plaça aquella al pont aquell, i en acabant al concert.
    Jo, per sort o per desgràcia, no vaig anar ni a una cosa ni a l’altra: ja vaig dir en un altre post que no solc anar a les manis estes, però és que a més ahir tenia unes altres saons
que atendre. Per una altra banda, el cartell del concert no m’atreia gens ni miqueta: els meus gusts musicals van per un altre costat, i ja fa un
lustre que la selecció de participants resulta un poc repetitiva:
encara m’en recorde d’aquell any (1999, va ser) en què actuaren els Gorky’s Zygotic Mynci, i no sé si dir una barbaritat…

    Perquè deixar caure que els gal·lesos són, al meu parer, del millor que he pogut escoltar a la Plaça de Bous de València podria sonar un poc insultant, però no deixa de ser veritat. Dit això, aprofite per anar anunciant la vinguda del Turboulet ací a l’Alcúdia, que en teoria acollirà la festa final. La «festa final a València», posa, perquè abans ja se n’haurà celebrat una d’Alacant, i encara faltarà fer la de Castelló (la concepció provinciana del terreny seguix sent un fantasma en la percepció del territori): la data, que encara no l’havia dita, és el dissabte 20 d’este mes, a partir de les 11 i mitja de la nit a l’Àgora Jove, amb tots els grups de la gira. Ja tinc ganes de vore’ls, especialment a L’Escorredor Polinesi i als Inhòspia; de fet, igual me’n vaig abans a vore’ls a Sueca este divendres, per escoltar als últims en el seu hàbitat natural… Per cert, que algú deuria fer una ressenya d’esta gent: si Frap o Frechina no ho fan ja m’encarregaré jo, que últimament estic parlant molt de musiqueta en este bloc

    Massa: tornant al tema de la minifestació a la qual no vaig anar (i tinc quimera que els de Contrastonto tampoc, perquè no n’han fet recompte), veent les fotos trobe molt de talló i de trencall en la marxa, que això no vol dir que anara poca gent, però… I allò de l’Adéu PP? Pense que encarar una campanya política cap al desprestigi d’un altre partit, mas que siga amb raó, és una estratègia esbiaixada que els fa propaganda debades, als roïns. Més encara si al remat no es produïx el pacte dels collons i ens toca patir quatre anys més de creixement econòmicSant Joan Fuster, il·lumina’ls!
Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 8 de maig de 2006 per blocjaumei

039: Alcoi, Batoi, Barcelona!

Deixa un comentari
    Parlant de la New Wave batoiera, de la qual els d’Arthur Caravan han sigut, són i seran els màxims representants (si algun dia arriben a acabar el seu disc), dos de les vint pistes del CD Música lliure que apareix amb l’Endogamirrock d’este mes pertanyen a sengles conjunts alcoians (l’única aportació valenciana al recopilatori junt amb una altra cançó d’Electric Light Orxata): de fet, eixes dos pelaîlles (la 16, Dinero gratis, i la 18, Desordre amorós) són producte d’un mateix nucli creador amb els noms de Jalea Real i Ix, grups «alternatius» al d’Arthur amb seu a Barcelona. Paradoxalment, i encara que Caravan és «el projecte a seguir», circumstàncies extramusicals han fet que Jalea Real (millor disc de l’any passat segons este bloc) i, ara, Ix (del verb eixir; no ho pronuncieu com el nom de la lletra X) se li hagen avançat al pare, gràcies en part a l’activisme que notareu en les declaracions que fan els Jalea al respecte d’esta edició

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 11 d'abril de 2006 per blocjaumei

038: La Safor és humor!

Deixa un comentari
    Gandia, capital de la Safor i de la «subcomarca» que du el seu nom, ha sigut molt més que això al llarg de la història: ducat en temps de l’antigor; bressol del discogràfic Ausiàs March, del cinematogràfic Joanot Martorell i del coreogràfic Roís de Corella durant el nostre segle d’or; ciutat bessona d’Alcoi, quan no només les unia el Serpis; i, d’un temps ençà, platja oficial de la metròpoli colonitzadora. Gandia i la Safor tenen un significat especial per a mi, perquè és on vaig passar quasi tots els estius de la meua infància (ma mare diu que la primera paraula que vaig pronunciar va ser «Tano!»); però també perquè Gandia, com Sueca o l’Alcúdia, ha resistit -i resistix- ara i sempre a l’invasor…

    Vinc a dir-ho perquè, des d’este cap de setmana passat, Gandia és la seu d’alguna cosa important, la capital intercomarcal (per no dir mundial) del «cabotisme modern»: té collons que la data coincidira –memòria antihistòrica a banda- amb el dia dels innocents anglosaxó, perquè l’anterior número de La Cabota es va presentar el 28 de desembre proppassat… Bo, si encara no coneixeu «la revista satírica de la Safor» llegiu-vos l’article viquipèdic al respecte, que no és la primera ni la última volta que se n’ha parlat per ací: així i tot, també té collons que els Pardals descoats de la BilaWev no la inclogueren en l’especial sobre Periodisme, sàtira i humor publicat recentment; un lapsus lamentable però insignificant, calcule jo, alhora que significatiu en el sentit que hi ha una part de la nostra cultura que sobreviu aliena a allò que es considera «políticament alternatiu».
    No sé si m’explique: justetament, va ser un pixaví (no està del tot clar d’on, però bé) el primer en trencar amb les formes establertes en «lleixant a part l’estil dels trobadors qui, per escalf, trespassen veritat» i tot allò que algun occitanista desventat seria capaç de trabucar en causa perduda. Però bé també; la bona qüestió és que el públic assistent a la cita del passat dissabte no es quedaria indiferent davant la sorprenent varietat dels artistes participants en la 1a Intercomarcal Cabotista, llistats en el cartell per orde de popularitat: Xavi Castillo, els Ovidi Twins, Lilit i Dionís, Les Mãedéus, Arthur Caravan i el Xic de Corea. Est últim, trompetista professional i figura local, va ser l’encarregat de donar pas des de la passarel·la del galliner a cada un dels bous… perdó; dels xous que anaren succeïnt-se ininterrompudament des de les 8 de la vesprada a les 10 de la nit, separats tan sols pel canvi d’instruments i el corresponent parlat de l’histriònic Mr. Cabota, que va aprofitar cada una de les cinc intervencions per a fer menció de tants números apareguts de la seua publicació homònima.

    Xavi Castillo impersonificava els xiquets asfaltats del primer número, encara que va tirar mà del seu sol·liloqui més recent en compte d’interpretar el seu personatge més famós, l’indomable Jordiet Llopis: la seua «ponència» se centrava en l’assumpte aquell de Xàtiva (l’abat protagonista del qual, per cert, va ser abans rector del meu poble) i l’altre, més recent, d’Alacant. El seu consell als jóvens artistes va ser de les sentències més lúcides de la nit: «No feu caricatures de Mahoma! Ni de Zaplana!! Ni de Mahoma vestit de Zaplana!!!» Correctament apolític, com sempre. A Castillo el vaig vore per primera volta allà per l’any 97 amb Pànic al Centenari, quan era una geni en boca dels pocs que havien assistit a aquelles representacions llegendàries de les quals no sabien explicar cap detall sense imitar alguna de les escenes més recordades d’aquell «tebeo»…

    Als Ovidi Twins els vaig conéixer en el 4rt Congrés de Figures Mundials, dissabte 25 de setembre de 2004 a Sueca, encara que ja havia sentit campanes d’una memorable actuació seua enregistrada aquell mateix any a l’Escenari de Phil de Vient, en el festival Moniàtic d’Alcoi: amb el meu col·lega Phil de Vient compartirien més tard un altre escenari, el del Riu Viu; un any més tard seríem els Figures Locals i jo els que tindríem l’honor de participar junt amb ells en el Recital pels Sants Innocents d’est últim Nadal. Els Twins, Davidi i Xavidi, són inamovibles i espesos com ells a soles, però càustics, mordaços i il·lustrats: es resistiren a executar la seua oda als borrellons a canvi d’estrenar una peça de ressons ausiasmarquians dedicada a la Copa de l’Amèrica que va causar furor, per l’actualitat del tema. Els dos bessons valentins, acompanyats per un tercer home (de nom Pauidi) i equipats amb uniforme fusterià, no desaprofitaren la folla ocasió per a fer propaganda i negoci de la seua pròpia publicació anual (gràcies a Al·là), la mafomètica Moixama. Ai, i l’altre dia vaig llegir en l’Endogamirrock que la Clara Andrés també és fan seu!

    Encara vérgens, Les Mãedéus no van saber estar a l’altura de l’esdeveniment segons Begonya Bonegó -crítica implacable i alhora número u de la Clec mãedeuera-, almenys fins la quarta cançó de les cinc que van interpretar: eixe country valencià en anglés americà que tan natural els queda. Les úniques representants femenines de la nit (teclista pegolina a banda), malgrat el deslluïment de la seua aparició se salvaren pel factor novetat en sorprendre el públic fidel amb una nova formació de trio semielectrificat (Oreto, Cabeça i Olivar), i en descobrir a la resta de l’audiència cants de regust clàssic en forma de blues subterrani cassolà o jota i fandanguet, esta última amb la col·laboració inesperada de cert cantãor especialment caricaturitzable; amb tot, inclús a mig gas seguixen sent molt més divertides que qualsevol altre grupet del seu estil…

    Els Arthur Caravan, la cançó més (pre)històrica dels quals data de l’any 98, són «el grupo joven más moderno, diferente, personal y creativo de cuantos he visto y podido escuchar» de la Ciutat dels Ponts, segons Josep Lluís Seguí (en castellà en l’original): dispersos entre Alcoi, Barcelona i almanco tres projectes alternatius més, este sextet compartix amb la resta de grups que canten en «idioma valencià» això i prou, ja que -pel que fa a actitud i composició- es troba a anys-llum del que podria representar l’escena musical valenciana si deixara a banda l’estil dels trobadolç i desenvolupara un veritable corrent alternatiu dins de l’endogàmic mercat de la llengua comuna: cal dir que fa dos anys que participen -també- en el Moniàtic, que no es van menjar una merda en presentar-se a l’infame Sona 9 («bufa’m un ou!»), i que la seua última actuació abans d’esta va ser en la IV Mostra de Vídeo-Art Internacional d’Alcoi. Al meu parer van ser els millors de la nit, però per a gusts, ja se sap…

    I la traca final, els Lilit i Dionís, fusió perfecta dels hardcore Lilit amb els verbeneros Bufafocs de Dionís per causes més aïna d’agenda que de confluència estilística: encara amb la baixa de dos dels seus membres, els altres huit s’haurien encarregat de fer botar el públic de les butaques de no ser per la coixera accidental dels seus dos cantants, Pilimell i Mirassielos. Així i tot, amb perles pegolines com L’olor de l’amor era impossible no guanyar-se la complicitat del teatre, àdhuc després de vora dos hores de desfilada contínua de cantants i tocãors amunt i avall: llegiu les cròniques de tres assistents intercomarcals de l’Olleria, Benicolet i Banyeres de Mariola sobre el xou.

    Graciosament, est orde final d’actuació, que venia condicionat pel nombre de persones en escena (de menys a més), al remat va demostrar ser ideal en oferir una intensitat ascendent que començava i culminava amb tots els participants junts en escena, interpretant coralment els himnes de la fundació Save the Xiquets International i de la mateixa Intercomarcal, dels quals em vaig encarregar d’escriure la lletra (no diré sobre quines músiques): eixa va ser la meua gran aportació, guitarrâ post sopar a banda, al que ha sigut -de moment- el xou de l’any. Almenys fins el pròxim Congrés de Figures Mundials -el que fa cinc, el que presidiré jo-, que se celebrarà dissabte 16 de setembre d’enguany a Pedreguer, poble natal d’un dels figures més mundials que ha donat esta casa de putes terra. Per si m’ho pregunten, ja sé quins grups vull que actuen eixe dia!

    «No vull dir noms; no, no diré noms…»

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 6 d'abril de 2006 per blocjaumei

036: De Roscana Cançó!

Deixa un comentari
    Este diumenge farem una Antologia de la Cançó Roscana al Café El Convent de l’Alcúdia, a això de les 20 hores poc més o manco: evidentment, no existix una «Cançó Roscana» pròpiament dita, però sí una col·lecció de cançons i cançonetes que ressonen en la memòria col·lectiva d’este poble, i una sèrie d’intèrprets que han fet de la música un dels valors més ressenyats del terreny, junt amb la ingent quantitatd’artistes plàstics.

    Eixe últim tòpic serà protagonista d’algun dels moments de la vesprada, junt amb alguns dels personatges que conformen la mitologia roscana: Paquito Signes, m’ssieu ‘Miliano o el tio Bausset, al qual podeu vore en esta foto extreta del llibre de Santi Vallés Converses amb l’home subterrani (Tàndem, 2000), de ronda amb la seua guitarra. Potser vam perdre un hipotètic pioner de la Nostra Cançó, qui ho sap? L’entrada és debades, per si vos interessa…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 24 de març de 2006 per blocjaumei

028: El dret a xiular

Deixa un comentari
A Simó Aguilar, Figura Estelar (a títol pòstum)

Pardal,

ho sent, Vicent, però no vaig poder evitar somriure quan et vas fussar perquè no t’anava l’iPod, i vas pegar mil bacs per a traure trellat dels esgarramantes que te’l van vendre fins que, al remat,
et vas vore obligat a executar la faena del matalafer amb el disc dur.
«Encara li passa poc, per tecnòcrata!», vaig pensar automàticament -no
sense maldat- davant la banal quotidianitat de la història: la veritat
és que això de l’iPod em pareix més una bufonada de Macaddictes que altra cosa, puguent-vos conformar amb un humil reproductor d’mp3 de la marca Del-Mer
que, quasi segur, donarà la meitat de problemes. Tinc de dir que a mi
no em voreu mai pel carrer amb un «transistoret» d’estos; ara, és molt
més fàcil que em sorpreneu xiulant alguna cançó. I ací és on anava jo…

    Recorde que em va sorprendre l’afirmació del personatge de Federico Luppi en Martín (Hache), quan diu una cosa pareguda a com trobava a faltar a Madrid que la gent no xiulara pel carrer com al seu Buenos Aires
i, en conseqüència, era més infeliç. I em vaig sentir en part
identificat, perquè llavors (1997) ja em pegava per xiular-me la meua
pròpia banda sonora quan anava pel carrer i veia com, efectivament, la
gent de la ciutat no es donava eixe plaer tan senzill. Sona a tòpic,
però és al·lucinant comprovar com la gent de la urbs va tan a la seua
amb presses i corruixes, que ni tan sols es para a mirar al seu
voltant. Feu la prova: fixeu-vos com passen de tot, o van mirant els
aparadors de les botigues. O, no cal dir-ho, escoltant el seu transistoret.

    Paradoxalment, també hi ha un curt argentí protagonitzat per Juan Diego Botto
que té com a tema l’autisme aparentment produït per l’ús d’estos
aparells portàtils: no cal dir que generalment es desaconsella l’ús en
situacions de mobilitat en les quals es necessite l’oïda per a evitar
qualsevol hipotètica situació de risc. No conec ningú que l’hagen
atropellat per anar sentint heavy
(per exemple) pels auriculars, però podria passar, no? I tampoc és que tinga
por de que em xafe un cotxe, però sí l’enrònia de que estaria indefens amb uns cascs a les orelles, encara que vaja amb el
transport públic: pense que hi ha massa coses que em criden
la atenció un dia qualsevol pel món com per a estar pendent d’una
música que podria sentir a ma casa, amb més tranquilitat i millor
qualitat.

    Això i que, per un altra banda, no tots tenim un
aparellet d’eixos: a mi només em faltava això, un altre bulto (perquè
no em direu que l’iPod no és un puto blic
-amb perdó- en comparació a la resta de reproductors) a banda del
mòbil! Per tant, reivindique el dret a xiular i a fer partíceps a tot
lo món dels meus gusts musicals més subconscients: al cap i a la fi,
eixe és un més dels mecanismes de transmissió de la música popular.
Encara que a vegades em pegue per interpretar melodies tan peregrines com
la d’If I Were a Rich Man

    Potser si fóra ric em compraria un iPod, però seria més feliç?

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 12 de febrer de 2006 per blocjaumei

022: Geleia reial

Deixa un comentari
    Açò és una recomanació discogràfica per a tots els joveneus alternatius, moderns, obrintnazis, tendenciosos, urbanites i del vellut subterrani; o siga, per a tu, jove lector: sàpies que el millor disc en llengua vernacla d’est any passat ha sigut, sense dubte, el Vinga va!! dels Jalea Real, en part per l’abandó de la competència.

    Evidentment, i per l’explícita voluntat anarcogràfica del conjunt, no espereu llegir sobre ells en l’Endogamirrock, encara que si més d’una publicació rereguardista com la Roxdeluck o el Mondochorra els descobriren, els plourien les lloances i les comparacions amb qualsevol altre grupet foraster en boga com -per exemple- els Hurra Torpedo. Ara, a ells m’imagine que els faria més goig aparéixer en la Puta 66 que en qualsevol de les publicacions adés esmentades, per proximitat ideològica i afinitat sonora més que per cap altra cosa…

    Criats en l’elegantíssima escena squatter barcelonina, el trio inicial (format per un alcoià, un contestà i un alcoianocontestà en terra de ningú) ha acabat convertint-se oficialment en sextet, amb centre d’operacions al Miles de Viviendas del passeig Joan de Borbó, i encapçalat per la veu de Marcus Miles, la Iguana Contestana. El disc, autoeditat baix el segell independent de Costellam Records i llicenciat per Creative Commons (el teniu senceret per a descarregar-vos-el debades), és una joieta conceptual, una obra d’art visceral i primitiva que fa justícia a la posada en escena del grup. Segurament perquè, com els millors conjunts, els Jalea són carn de directe: la major part dels temes han sorgit d’improvisacions sobre senzillíssimes bases de rock, i el disc ha sigut gravat a un estudi improvisat i en directe, com fan en el jazz.

    Les onze pistes del compacte conformen una tempesta sonora que, al llarg de quaranta minuts, va deixant caure diferents peces (algunes, repetides) d’un puzzle antològic conformat per espais «alliberats» (la Barceloneta, Lavapiés, el Benimaclet d’Arthur Caravan…), accions revolucionàries (diners regalats, llampar als comerços…), renúncia social (treballar, l’alzheimer…), personatges mitològics (Joan Petit, Sigmund Freud…) i ressons d’Ovidi i Brian Eno, entre molts altres. Sorprenentment, del contingut explícit i anti-sistema del disc, res ha causat més indignació que el vers que resa taxativament «ni Espanya, ni França, ni estat català!», i a la qual el fill de puta de Phil de Vient s’afanyava a respondre «Països Contestans!»

    Bé, escolteu-vos-el, que açò sí que és cançó-protesta, i no la d’eixe grup espanyol que és Obrint Nas: la ultimíssima performança seria votar als Jalea Real -per cert, el nom del grup és un «homenatge» a Víctor Jara– en totes les categories de certs premis endogàmics: al cap i a la fi, el disc està editat -i des de la Ciutat del Cinisme-, algunes de les cançons estan incloses en la banda sonora de la pel·li El taxista ful, i ja l’han presentat a Saragossa, Barcelona, Vilallonga, Alcoi i València: quasi res!

Xiqueeeteees… taronges dolces com la mel!
Vinga, va, que me s’acaben! You c’mon!
Jalea Real, Marca Barcelona
Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 9 de gener de 2006 per blocjaumei

010: A hora horada

Deixa un comentari
    Al final, esta vesprada m’han passat el document que portava esperant
més de mig any; la prova definitiva que serviria per a enquadrar el recital d’homenatge a Joan Pellicer que tancarà el sopar de la Taula de les Lletres i dels Menjars en el seu honor: un esbós del repertori que -se suposa- executava el de Bellreguard a les seues actuacions per tot València

    Així, resulta que els dos poemes que musicava, de sengles escriptors catalans, eren Dolç àngel de la mort, de Màrius Torres, i Cançó de l’enyorança, de Tomàs Garcès; a banda, també musicava una peça de Francesc Almela i Vives, La finestra, que La Rondalla de la Costa també arranjaria per al seu únic disc, Records de València (1976); finalment, alguns clàssics com Ara que tinc vint anys de Serrat, El moribund (Le moribond) de Brel i algunes de Raimon, no especificades…

    Llàstima
que la informació arribe massa tard per a canviar allò previst, però bé; el repertori final tampoc s’allunya massa dels gusts de l’homenatjat, almenys pel que fa als autors: ara, els texts de
Torres i de Brel (en belga) són crus com ells a soles…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 25 de novembre de 2005 per blocjaumei