Connexions des de #Badalona

La masia que hi ha a la confluència del carrer de la Costa amb el carrer Sant Sebastià, en un dels indrets més carismàtics del nucli històric de la ciutat, està cridada a ser un dels protagonistes d’aquest 2009 que comença, a Badalona. Fa unes poques setmanes, la Sargantana (web provisional) va obrir-hi el seu nou local, ostensiblement millorat i ampliat. Ben aviat, hi faran cap les entitats Òmnium Cultural i Centre Excursionista de Badalona, que ocuparan el primer pis.

Un i altre espai -planta baixa, el restaurant; i primer pis, de les entitats- funcionaran de forma independent, però plegats conformen una oferta conjunta de gran significació ciutadana. Són una aposta ambiciosa –i per tant plena d’expectatives– per a Dalt de la Vila, però també per la ciutat en el seu conjunt. La qualitat culinària va de bracet d’uns plantejaments d’activitat interessants, perfectament homologables al territori nacional tal i com han constatat les desenes de convidats que han participat de les activitats (de la gent de Polònia, a Jordi Barbeta, passant per Vicent Sanchis, Mathew Tree, Ramon Solsona, Mingus B. Formentor, Màrius Serra…). (CONTINUA)

La nova Sargantana representa una oportunitat enorme, per bé que em dóna la sensació que algunes persones de l’Ajuntament no ho han acabat d’entendre del tot. És preocupant: com si en aquesta ciutat tinguéssim tanta gent com l’Ignasi Niubó i l’Anna Abellán, els propietaris del restaurant, disposats a invertir en un negoci que és més que un negoci, en un barri que és més que un barri. Sigui com sigui, la Sargantana ha obert les portes finalment, amb una interessant col·laboració amb Marfil Alella, i aquesta és, naturalment, la notícia que compta.

En el procés per fer possible aquesta aventura hi ha hagut tota una colla de gent que ha ajudat a l’Anna i l’Ignasi, posant temps (i algunes coses més): en Toni Oriol, en Joan Oliveras, la Laura Garcia o jo mateix; i en un primer moment també l’Oleguer Serra, en Ferran Sancho o en Jaume Lladó, entre d’altres. D’entre tots, però, destaca sense discussió la feina de l’imprescindible Jordi Ballesteros, un patriota badaloní de pedra picada. 

Fotos del nou local, aquí.

Falten uns minuts per les onze de la nit. És el dia de Reis, a fora hi fa un fred que pela. Tot és ben tancat, a casa: les persianes abaixades i la manteta al sofà, la meva segona pell aquest vespre. I en aquestes que arriba un tuit de Daniel Julià que alerta als seus contactes de Twitter que està nevant a can Ruti. Mira, em dic, mentre vaig cap a la finestra. A Morera també, veus. Faig una foto amb l’iphone i la penjo al twitter i al Facebook i seguidament vaig a donar un cop d’ull al que diu la gent al veïnat digital. En Carles Carvajal exclama entusiasmat en el seu estatus: Neva a Badalona!!!! (així, amb quatre signes d’exclamació) i l’emblemàtic Jaume García dedica el seu a un hilarant ‘Let it snow in el barrio de Pomar’. Ben aviat la Cristina Casellas respon al meu propi post: també neva al carrer de la Conquista. Però jo ja estic preparant un sms per despertar alguna gent: “Neva a casa vostra? -dic en el missatge-, recordeu que podeu fer servir el Facebook i el twitter per explicar-ho”. En Marcel Mauri, l’Anna Estany, en Josep Duran, l’Imma Casals o en Carlos Casado van fent el mapa virtual de la ‘tímida’ nevada al Barcelonès Nord, mentre en Xavi Giró situa en el seu estatus un escuet però indiscutible ‘snowed’, la Mar Grífol diu que neva a baix a mar, però que no qualla i l’Oleguer Serra informa des del Progrés que a les 23:33 al Progrés encara no, però que ‘estem impacients’. És emocionant, tot plegat: la nevada, –malgrat sigui tímida i certament ridícula mirada en termes nacionals–, però també la manera com la informació va corrent, absent als canals habituals, a cop de tecla. El Facebook, al final, acaba revelant-se com un lloc gens virtual. Aquesta nit és més aviat com la plaça d’un poble on la gent s’apropa per comentar i compartir, per informar-se de les últimes noves… i per participar.  

La convocatòria dels accents també va aplegar un número molt inferior respecte els adherits inicialment i, tanmateix, va aconseguir el seu objectiu. En els últims mesos, les dues últimes campanyes ciutadanes de Badalona han sortit a través de la xarxa, al marge dels actors habituals, i han aconseguit coses concretes (en el cas dels accents) o generar un necessari debat (en el cas del funeral). Però la nova participació virtual genera reticència: suposo que és normal en els moments de transició. En Jaume Oliveras, un dels badalonins que es considerava més ben informat, se’n va assabentar per casualitat, del funeral al cinema, i s’hi va apropar senzillament perquè passava per allà. Algú diria que això exemplifica que aquesta mena de protestes virtuals no arriben a qui toca, que són incompletes. Naturalment: quina protesta –virtual o no virtual– arriba a tothom? Jo diria que aquest oblit també significa, en el fons una altra cosa. Significa canvi: canvi d’actors, canvi d’estratègies, canvi de llenguatge… progressivament, també canvi de discurs. I aquests canvis diria que són més potents del que pot semblar. I van ràpid, molt ràpid. 

Caldrà que expliquem algun dia la història de Sant Jeroni de la Murtra, perquè jo no l’entenc. No parlo de la història-història: que si el monestir badaloní va ser fundat el segle XV o si va acollir la visita dels reis catòlics i Colom. Aquesta és la història coneguda, ben documentada i que és més o menys accessible a tothom, per exemple en aquest document. Parlo d’una altra història, jo; la història que no entenc, la història d’avui. (continueu llegint)
Sant Jeroni és un dels monuments més importants de la ciutat, sinó el
que més, i, en canvi es troba en un estat del tot deplorable, amb una
política de visites insuficient i que cal posar al dia, i un
plantejament museogràfic que no ha superat l’àmbit de les bones
intencions. Aquesta és la història que cal explicar: què passa amb Sant
Jeroni? ¿Ens podem permetre que el monestir estigui tancat tres de cada
quatre caps de setmana, té sentit que no hi hagi un centre
d’interpretació en condicions, que els accessos siguin tan precaris,
que la senyalètica contingui tantes faltes d’ortografia (com la foto
que acompanya l’apunt)? La resposta està clara. No. Aquesta és la
història que no entenc. I diria que devem ser molts els que ens trobem
en aquesta mateixa situació.

L’Àmbit de Repòs Religiós i Cultural Francesca Güell, amb el suport de 
l’Associació d’Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra,
s’encarrega de la gestió d’aquest equipament. I fa una feina important,
em consta. Cal deixar clar que, d’altra banda, no tot el que no
funciona amb Sant Jeroni és responsabilitat seva. Però tot i així, crec
que la situació actual no és bona per Badalona i que convé dir-ho, a
risc de ser malinterpretat, a risc de ferir alguna susceptibilitat.

Però no crec que s’hagi de parlar de culpes, sinó de responsabilitats. De
qui és, el monestir? Hi ha una titularitat privada la qual,
naturalment, cal tenir en compte. Tanmateix, crec sincerament, que
aquesta propietat ha de superar-se. Cal situar projectar
l’equipament amb la participació de les diferents administracions, amb
l’assessorament i control de les intitucions acadèmiques i
museogràfiques pertinents. No sé si això implica una compra o una acció
consorciada. En tot cas, cal avançar. amb prudència, però també amb
decisió; amb la llei a la mà, però també amb objectius ambiciosos.

Aquesta finca no és una finca qualsevol: les
expectatives que hi diposita la ciutat van molt més enllà de l’actual
ús com a àmbit de repòs. Parlar-ne potser genera incomoditat a alguns,
però a mi em sembla pertinent, necessari i, fins i tot, urgent.

Vilaweb Badalona repassa avui l’ús d’internet per part dels partits polítics de la ciutat. Els resultats són desiguals. Hi destaca la feina del Partit Popular de Xavier Garcia Albiol (el del vergonyós vídeo dels 7 minutos) amb un enfocament molt agressiu de màrqueting polític, molt ben situat, això si, en el món d’internet 2.0. Hi brilla amb un discurs demagògic i perillós, però hi brilla, malauradament. Garcia Albiol subratlla com a lema que el partit que representa està a dos regidors d’igualar l’abans omnipresent PSC. I què fa el PSC? Bada. Convergència es manté bé, ja que va ser el primer partit a fer un ús intensiu de la xarxa com a eina de comunicació política. Ferran Falcó, amb el seu bloc, i Josep Pera, a través de Facebook, han sabut fer una bona transició de l’oposició al govern.

L’altre dia, i en la meva faceta de president
d’Òmnium Cultural al Barcelonès Nord, vaig participar en un debat a Televisió sobre
Badalona sobre l’elecció de Badalona com a Capital de la Cultura
Catalana el 2010. Com passa en aquesta mena de cites, el temps es va
fer curt i em vaig quedar moltes coses al pap, moltes idees que
m’hagués agradat plantejar, a més d’altres que voldria haver dit de forma més
clara, més convincent. La televisió és un púlpit immillorable,
però també és un espai exigent i rígid. Els minuts són or, i està clar que per
parlar de la cultura a Badalona no hi ajuden gaire els cronòmetres. (continua)

En un moment determinat, la conductora del debat va preguntar als
convidats: quina carta als reis fan les entitats? Era una manera
simpàtica de demanar quins projectes tenen al cap les associacions. Sé
que no hi havia mala intenció. Però el llenguatge transporta el verí
més perillós quan hom baixa la guàrdia. Parlar de cartes als reis és com proposar una escena en la qual hi ha una figura magnànima que
aprova, que concedeix, que perdona (l’Ajuntament?)… i una altra que
suplica i espera delerosa que ‘els desitjos es compleixin’, com si
fossim vailets en pantalons curts (les entitats?). Revela, en el fons,
una visió de la cultura paternalista i subsidiària.

Res de
cartes als reis, vaig dir jo. Parlem de tu a tu, reconeixent la feina
de tots, cadascú segons les seves capacitats, però també segons les
seves potencialitats. Una política cultural s’aplica des d’àmbits
diversos, i hi tenen lloc actors diferents. No ens en podem oblicar
cap! Aquesta és una de les idees que l’entitat que presideixo va
intentar posar damunt la taula fa uns dies en un acte de debat, que va
comptar amb la participació del consultor cultural Antoni Laporte. El
títol de l’acte era prou ambiciós: De què serveixen les polítiques
culturals?

Vam trobar la resposta? No, naturalment. Però si que
vam sortir amb la prometedora certesa que, en tot cas, per definir una
política cultural cal tenir abans una visió estratègica i cal saber amb
qui i amb què comptem? La visió estratègica no la tenim, bé que vam
estar treballant dos anys en un document, que caldria revisar i que en
alguns punts és discutible, però que, inexplicablement!, guardem en un calaix! D’altra banda, sabem amb
qui comptem? Crec que no. En tot cas, deixeu-me dir que fent ‘cartes
als reis’ no anirem enlloc. La Capital de la Cultura Catalana no tindrà
una gran repercussió fora del terme de Badalona, però pot ser –ha de
ser!– una oportunitat per passar, finalment, a la transformació de les
coses, per aprendre a treballar de forma més eficient, més coordinada, per aprofitar millor el que tots tenim per oferir a la ciutat. Per fer-ho no ens faran falta cartes als reis. Fa temps
–anys!– que ens hem fet grans!

La participació és com la sostenibilitat, és la sal desitjada en tot discurs polític. Si Greenpeace és sostenible, perquè no pot ser-ho Repsol? I amb la participació, passa tres quarts del mateix. Quatre dies abans de les eleccions a l’estat, el senyor Rajoy es va fer un Facebook, amb l’ànim d’escoltar la gent, deia; i avui és un més dels molts vaixells virtuals abandonats a la deriva pels polítics. A Sant Adrià de Besòs, l’Ajuntament ha preguntat aquests dies als veïns si volen mantenir o no les tres xemeneies de la FECSA, les famoses tres torres que presideixen el litoral maresmenc. És per això ha engegat una consulta popular, que finalitzat amb victòria aclaparadora dels que opten per la conservació de la infraestructura (veure notícia aquí). Crec que toca remarcar la valentia de l’alcalde de Sant Adrià a l’intentar situar aquesta qüestió en el centre del debat ciutadà. A Sant Adrià, sembla que la participació ha aconseguit trencar la gàbia d’or… Però és així, relament? La iniciativa de l’Ajuntament adrianenc és positiva, bé que també insuficient. Malgrat que els adrianencs han tingut a disposició dos díptics amb informació diversa, i per bé que es van fer unes jornades de debat prou interessants sobre el tema, crec que no s’ha sabut posar tota la informació damunt la taula. La pregunta que s’ha proposat és absoluta: mantenir-les o tirar-les? Caldrà optar per una o altra opció, sense saber quan costa deixar-les, enrunar-les o restaurar-les, o si hi ha diners per fer-ho. Tampoc s’acaba de saber com és exactament l’espai ni què s’hi pot encabir. Està bé la pregunta, però ¿no els sembla que els falten elements per emetre una opinió informada? Salvem l’edifici… però per a fer-hi, què? La intenció suposo que ha estat bona, tot i que ha acabat revelant el mal de la política d’avui. La participació no és només votar quatre anys i tampoc és una pregunta ocurrent suggerida per un polític amb gana de titulars! La participació és un procés, una voluntat política. Un cop coneguts els resultats de la consulta, es tornarà a tancar l’expedient en un calaix?

Foto: Les ‘tres maries’ avui mateix al matí.

El nou centre comercial de Badalona va néixer amb un accent extraviat: els creatius que van idear-ne el nom van pensar que l’ambigüetat lingüística els afavoria, es pensaven ben moderns, ells. El Màgic Badalona naixia amb mal peu, convertit en Magic Badalona. Unes poques setmanes després de la inauguració ja hi ha damunt la taula el compromís d’esmenar el (voluntari) error. Una campanya telemàtica, a través de Facebook, i impulsada per Jaume Lleal, el qual ha donat tota una lliçó de ciberactivisme, ha aconseguit la mobilització de polítics locals i de les parts implicades. Lleal explica les claus de l’èxit d’aquesta campanya avui a Vilaweb Badalona. 

Aquest apunt és, en realitat, un llarg peu de foto. A la imatge veiem l’Anna Abellán i l’Ignasi Niubó, les dues cares del Restaurant la Sargantana de Badalona, dissabte passat a la nit. Era l’última nit del local del carrer del carrer Sant Francesc d’Assís. En unes poques setmanes, la nova Sargantana obrirà les portes uns metres més amunt, a Dalt de la Vila. L’aventura d’oferir un espai on combinar gastronomia i cultura continua, per tant, ampliada i reforçada. Dissabte, però, es tancava un capítol i crec que valia la pena consignar-ho i crec també, modestament, que aquesta foto ho consigna amb eloquent alegria. Per això no volia dir gaire res més que aquestes quatre línies en forma de (llarg) peu de foto.

Badalona serà la Capital de la Cultura Catalana el 2010. Aquesta és la notícia del dia a la meva ciutat, per ara més celebrada als despatxos de la peixera (el nou edifici d’oficines municipals) que a les seus de les associacions i entitats. Ja hi haurà temps, suposo. Vaig signar l’adhesió a la proposta presentada per la regidoria amb algunes reticències, que vaig decidir comunicar a les persones responsables i no estirar més el fil, no fos cas que la qüestió de la capitalitat es convertís en un enverinat camp de batalla, que aquesta sembla ser l’especialitat badalonina després de la democràcia recuperada. (… continua …)

Dalt de la B25, camí de casa, són les nou tocades. Em fixo en el rètol del Bar Matews d’Artigas, i penso: quina agosarada estratègia de màrqueting s’amaga rera aquesta singular utilització de la lletra ‘w’? Potser se m’escapa alguna història interessant. La ciutat és sempre plena d’històries interessants, com la d’aquest altre home que apunta no sé que en una petita llibreta i que es mira alguna cosa que la marxa de l’autobús ja m’impedeix veure. Als que ens agrada el cine ens agrada viatjar en bús: el carrer prèn la forma d’un gran traveling. A continuació em fixo en una parella d’adolescents. Assagen maldestrement el ball de l’amor al portal de casa els pares i sembla com si pogués escoltar l’olor de la truita, senyal inequívoca que és hora de pujar a casa, a sopar. Els botiguers tardans, una mica més enllà, van abaixant les persianes amb muda estridència. Les cares cansades i un comentari amable per a la noia que s’ha esperat a l’última volta de clau. Va començar a fer unes hores a l’estiu i ara, si la crisi ho atorga, potser entrarà a mitja jornada.

Badalona, aquest vespre, entre Artigues i Can Claris semblaria una postal suspesa en el temps, sinó fos per aquestes dones amb un mocador al cap que passen mirant de reüll el barroquisme dels bolsos que penjen com ombres horribles en l’aparador del magatzem xinès, encara obert. Un grup de joves paquistanesos es passegen, com si el director del film, amagat en alguna banda, hagués fet un gest amb la mà tot cridant: acció! Nets i planxats, l’espatlla ben recta, parlen en veu baixa. Deuen pensar, els joves d’aquest grupet, en llicències i permisos municipals.

L’autobús arriba a l’Olímpic, finalment. El Palau de la Penya està més fosc de l’habitual, avui. La llum i un llunyà brogit roba totes les mirades entre els presents al llarg vehicle en el qual viatjo. Aquesta tarda s’ha inaugurat el Magic Badalona, el nou centre lúdico-comercial de Badalona, que és com, prudentment, li diuen els periodistes. Una dona asseguda al meu costat interromp la conversa amb la seva companya de viatge i li espeta: ‘això? això és un nou centre comercial’. La seva intervenció és com una veu en off fora de lloc. M’enfadaria, sinó fos perquè en la seva brutal sinceritat trobo finalment un bon final per la meva particular pel·lícula a 30 km/h, per cortesia de la companyia concessionària del transport públic de superfície, la mai prou glossada Tusgsal.

Flickr és la principal xarxa social per compartir fotografies a la xarxa. Milions d’usuaris la fan servir cada dia, molts d’ells hi publiquen fotos de la nostra ciutat. A més de Flickr, però, n’hi ha d’altres que també són molt actives. Quina és la imatge que hi surt de Badalona? Preparats per una cerca addictiva? Vilaweb Badalona publica avui un entretingut article, molt apropiat per aquest diumenge rúfol.

Llegeixo al diari que l’Ajuntament de Badalona vol anar més enllà de la faixa i l’espardenya en el programa de la Capital Cultural de Catalunya, a la qual opta. Està bé, això, però em pregunto a que es refereix exactament el regidor quan expressa aquestes paraules que ens remeten a una vestimenta extingida de fa temps en la quotidianitat del país, més pròpia de l’antropologia històrica que del treball de camp. Potser està dient que hi ha una cultura catalana que està en aquest nivell pintoresc i caduc? No crec que la cosa vagi per aquí, almenys conscientment. O potser si. Al capdavall, resulta que alguns s’han acabat creient que són la faixa i l’espardenya (per cert, què ha passat amb la barretina?) els elements que ens caracteritzen, tot oblidant que el nostre país, i per tant la nostra cultura, ha tingut -i té- un paper indiscutible en la innovació i la vanguarda de les lletres, la pintura, les arts escèniques. És com si ens tiréssim unes pedres a la teulada que ni tant sols ens tiren els nostres més reacis veïns. Antoni Tàpies, Miquel Barceló, Carles Santos, Roger Mas, Quim Monzó, Enric Casasses, José Luis Guerín, Marc Recha, Àlex Rigola, Sol Picó… no són pas gent de la faixa i l’espardenya, no? I són reconeguts i admirats arreu. Buf… és evident que Badalona, si finalment obté la capitalitat el 2010, farà una programació que va més enllà de la faixa i l’espardenya! El que seria difícil, en realitat, és fer una programació de faixa i espardenya. Fa tant de temps que la nostra cultura ha superat aquest debat, que em sobta que el missatge sorgint de la roda de premsa sigui precisament aquest. Una altra cosa és si en els actes de la capitalitat de la cultura catalana s’ha d’incloure el flamenc, tan present i tan viu a Badalona. Jo crec que si, perquè és absurd ‘ignorar’ una expressió cultural que a Badalona és tan potent i  que té tanta qualitat. Fa temps que Òmnium, l’entitat que presideixo a Badalona, en parla, d’això, i no ens hem acabat de posar d’acord, tot sigui dit. Aquest, però, és un tema que, si convé, ja serà desenvolupat en un apunt posterior.
Foto: Badalona en graffiti, al parc Serentill. Més informació, aquí.

Ha mort el bisbe Joan Carrera, nascut a Cornellà però badaloní d’adopció, ja que en aquesta ciutat va viure una part molt significativa de la seva vida. Amb ell perdem un referent importantíssim del compromís de molts religiosos del país per la democràcia i la justícia social. No sé si, estrictament, Carrera va ser un d’aquells ‘curas rojos’, tot i que s’hi va relacionar força i va compartir alguns dels seus objectius. Era home de poques paraules, i les que deia venien acompanyades d’una múrria ambigüetat que a voltes podia ser una mica frustrant a l’oient passavolant, però que, en canvi, revelaven una altíssima sensibilitat, més a prop de la glossa que del míting. Però la sensibilitat, en les persones compromeses amb la seva gent, pren sovint la forma de l’acció. I el bisbe Carrera en va fer molta, d’acció: acció pels nouvinguts de fa quaranta anys i pels de fa quatre dies. Recordo una taula rodona que vaig compartir amb ell l’any 1999. Parlàvem de nova immigració quan aquest fenòmen a mi em semblava més entretingut que urgent. Però per ell era una realitat ben propera. Sabia de què parlava. Les seves paraules van situar-me a lloc, amb aquella elegància distant que hom espera trobar en un religiós d’alt rang. Va refredar, plè de raó, les meves argumentacions que de tant políticament correctes havien perdut tot sentit: no serveix de res negar els problemes, –deia el bisbe–, hem de saber donar respostes a les persones que, avui, estan convisquent amb els nous veïns de les nostres ciutats, no hem de riure’ns de les seves preocupacions, ni menystenir-les. L’escapisme de l’esquerra, que d’alguna manera apuntava Carrera, va donar corda al PP i els seus vídeos-denúncia. Ara ens en lamentem. El nostre país ha fet molta sort de tenir persones com el bisbe Carrera, bé que ens hàgim permès el suïcida luxe de no escoltar-los prou. Bona feina, bisbe.
Algunes reaccions:

• Al bloc de Jordi Llisterri: Que parli Carrera, el bisbe del diàleg
• Al bloc de Ferran Falcó: Ha mort Joan Carrera
• Al bloc de Jordi Casadevall: Joan Carrera 1930-2008
• Al bloc de Carme Laura Gil: Amb Déu Siau, bisbe Carrera
• Al bloc d’Antoni Vives: El meu bisbe Carrera
• Article de Jordi Pujol a l’Avui: Ens deixa feina per fer
• Article de Josep Maria Soler, abat de Montserrat, a l’Avui: Pastor de l’església, servidor del poble
• Article de Jaume Oliveras a El Punt: Un home de Déu
• Article de Josep Lluís López-Bulla a El Punt: Un home de fe compromesa
• Entrevista a La Vanguardia, el 1997 (és una mica enverinada…), però val la pena: Accediu al pdf aquí.