Connexions des de #Badalona

Hi ha moltes raons per estimar Jonathan Richman. Va ser un dels inventors del punk nordamericà, l’any 1973, amb els primers Modern Lovers, i amb els segons es va avançar amb una eloqüència que hauria de fer avergonyir a quasi tothom al pop excèntric i addictiu de gent com Adam Green, Ben Vaughn, Herman Düne, Jens Lekman o Bishop Allen. També és un guitarrista imaginatiu, amb un talent especial per connectar amb els cinquantes, quan el rock just començava a aprendre a escriure. És capaç de fer discos en anglès, castellà, francès i italià (quan no té idea ni de castellà, ni de francès, ni d’italià) i balla d’una manera que primer fa molta vergonya, però que acaba sent feliçment irresistible. Dedica cançons als insectes, als dinosaures, a l’home dels gelats i als texans gastats; es perd en un bar de lesbianes, descobreix l’abominable home de les neus en un supermercat i defensa que el reagge el van inventar els egipcis. És un paio molt curiós, en Jonathan. I té una debilitat per les festes improvisades als boscos o a les platges. Va ser la banda sonora de la meva adolescència (must addmit it) i sempre que la nit connecta els punts i encèn el neó que diu “festa!” penso en cançons com California desert party, Dancin’ late at night, Those conga drums, This kind of music, That summer feeling, Stop this car, The Beach, When I dance, Yo Jo Jo, Party in the wood tonight i tantes altres… Ahir, a la platja, el final de festa del Correbars vaig tenir la sensació que, rera una palmera, s’amagava en Jojo amb la seva samarreta de ratlles i el seu somriure etern mentre, amb la seva veu de nas, anava cantant allò de “well, they don’t need much you know / Somebody do a wiggle maybe / and somebody keep time too / That’s all they need to dance / Well maybe they take their hips and shake ‘em / (Shake ‘em) / Right, yeah”…

Has llegit el manifest? Quin manifest? El de Badalona som tots? I l’altre, el de la taula de cultura? Ja tens el mocador? Has vist en Jordi Gonzalo? I la Dolors? Saps quan comença el pregó? I el concert de Manel? Quedava fideuada, a Can Cinto de la Palla? Com és que aquest any tampoc hi ha ‘la rateta’ a la festa del Badiu? T’agrada el logo de la Capital de la Cultura Catalana 2010? De què va això de la capital de la cultura catalana? Saps que m’han dit que em vaig perdre un gran concert d’inici de Festa major alternativa als Genis? I a la Fira d’Entitats de Sant Roc, hi vas anar? Has vist el ‘google maps’ de fmabadalona.org? Portes les fotocòpies? Comencem la reunió? Ets del grup de Facebook de Vilaweb Badalona? Hi ha algun reforç previst per als autobusos de Badalona els dies forts de les festes? Has vist quin temps farà demà? Perquè costa tant convocar una comissió de festes? Què li passa al web del Zorrilla?Recordes la paradeta aquella on vam comprar la mel, a la fira de l’Arrop de l’any passat? L’Ambriosio ja ha enganxat els cartells?  Tens el mòbil d’en Patxi? Saps que en Mohamed El Khiyari té moltes coses a dir? Ens hem quedat sense cadires: algú té el telèfon de la guàrdia urbana? No trobes a faltar La Bòbila?Qui s’enfadarà en els versets satànics d’aquest any? Saps com es connecta el micro? I el plotter aquest dels nassos, algú sap com es munta? Has vist el meu jersei del correfoc? Saps com es fan les ‘migas’? Anem de tapes a Sant Crist? Et queden bengales? Saps que el concert de Pascal Comelade a Ca l’Arnús no te’l pots perdre, oi? Aniràs al Micaco o a la plaça del Centenari? Quina és la novetat de can Soler d’aquest any? Et quedaràs al ressopó de la sardinada? Ja has jugat al Joc de Badalona? No? Doncs afanya’t, comença avui!

A vegades et trobes algú que, a la sortida d’un acte, t’agafa el braç buscant la teva complicitat i amb veu greu et diu: “¿però què no veieu que tot està molt malament, que tot és més difícil del que us penseu?”. És com si et revel·lés un secret valuosíssim, és com si li haguéssis d’agrair eternament la il·luminació d’una gran veritat que t’havia passat per alt. Però resulta que és precisament perquè tot està molt malament, perquè tot és més difícil del que sembla que tu fas les coses. No les fas perquè et penses que les coses són fàcils, sinó precisament perquè són incertes i complicades; i difícils, sí. Li dius això, però no li dius una altra cosa, que també penses, però que segurament no entendria –o bé es pensaria que li dones la raó… Que per canviar el que t’envolta, la innocència és millor aliada que el cinisme. La innocència necessària: ser capaç de mirar les coses per primera vegada, preguntar-se ‘i perquè no?’, emocionar-se amb el compromís i les aportacions dels altres… i poder pensar que el fracàs dels altres en aquesta mateixa empresa s’ha de relativitzar. Perquè altres potser no van poder arribar allà on volíen, però tu et serveixes dels seus passos, com altres es serviran dels teus. I si tu i les iniciatives a les quals dones suport no aconsegueixen tot allò que volíen en el fons importa poc. Tampoc ho esperes. Que ets un pas, no la carrera sencera. Aquesta setmana ha coincidit la presentació de dues iniciatives, una per l’establiment d’una taula de cultura a Badalona i l’altre per la cohesió social, el manifest Badalona som tots. 

Un post d’urgència, en forma de comparativa ràpida. Badalona celebra aquest mes de maig la seva festa major. L’ajuntament i les entitats que formen part de l’organització de la Festa Major Alternativa han posat en marxa aquests dies els webs en els quals apleguen les activitats que programen. L’ajuntament estrena domini festiu propi (una bona notícia), però cal dir que la festa major alternativa fa anys que el té en marxa. L’Ajuntament fa un intent d’aproximació a la xarxa (una bona notícia, també), però ho fa a mitges, massa prudentment, amb solucions antigues. Hi ha una correcta presentació gràfica però s’opta principalment per la publicació de pdf del programa i els horaris. Això vol dir que els continguts més importants no són navegables i presenten lectura complicada (cal descarregar el document) i amb una accessibilitat mal resolta. Hi ha dos apartats més (un d’institucional i un altre amb informació del mocador) que tenen un plantejament massa pla. Per hi ha una altra cara de la moneda, i que correspon a la societat civil. La gent de la festa major alternativa aporta visió i coneixement i, sense cobrar un duro, plantegen una pàgina web senzilla però molt ben resolta. Conté informació d’altres edicions, banners i cartells descarregables, integració amb google maps i una exemplar interrelació amb l’eina d’esdeveniments de facebook. No sempre són els diners, ja es veu. I aquesta lliçó és especialment eloqüent en aquest cas. La imaginació i la innovació es troben lluny de les institucions. Un nou exemple.

… ho veurem aquest dimecres a Sant Roc. S’hi presenta el manifest “Badalona som tots, per la cohesió social a la ciutat”. Serà a les 19.30h, al Centre Cívic de Sant Roc. Les entitats promotores són ARSIS, Fundació Ateneu de Sant Roc, La Rotllana, La Mussara, AMICS, Fundació Salut Alta, Espai Jove de Converses Interculturals, Naday-E-Pakistan, Associació Projecte Musivari i l’Associació Cultural Popular Xinesa i Òmnium Cultural. La primera consecució d’aquesta iniciativa ja es pot celebrar ara: és la llista de promotors que l’han impulsat –gent tan diversa, gent tan còmplice. El manifest que es farà conèixer aquest vespre estarà obert a adhesions després de l’acte. El document vol ajudar a treballar per una Badalona que afronti el repte dels nouvinguts de forma madura i responsable; que a partir del treball de discussió i difusió del text s’articuli un discurs humà, honrat i convincent que recondueixi les ‘solucions massa fàcils’ i desactivi les interessades demagògiques que fins al moment –sense anar més lluny en el ple d’aquest dimarts–han campat sense la resposta adequada. Un únic ‘però’: l’Ajuntament, a través de l’àrea de Cultura, ha decidit mantenir una convocatòria per un acte que coincideix amb la presentació del manifest en el dia i l’hora. L’acte es va convocar a posteriori del de Sant Roc, i els seus impulsors van saber de la coincidència amb prou temps per reaccionar (vegeu aquí el comentari de Jordi Albadalejo, president d’ERC a Badalona). Jo mateix, de fet, ho vaig dir a l’alcalde, als representants dels grups municipals i al director de l’àrea de cultura el dilluns passat, 10 dies abans. L’acte de Sant Roc no és un acte qualsevol. És una acte de ciutat. No mereixia ser contraprogramat. No ha estat mala fe. Ha estat falta de visió de conjunt. I em sembla que això és pitjor.

“Internet aportarà les properes festes de maig una de les iniciatives més innovadores en el programa oficiós. Es tracta d’El Joc de Badalona, una competició impulsada pel col·lectiu La Sargantana per promocionar el coneixement sobre el patrimoni, la història, els esports, el comerç, la cultura i els personatges de la nostra ciutat. La competició està plantejada com un concurs de preguntes multiresposta en línia. Des del dia 4 de maig fins el 29 del mateix mes, cada dia, -llevat dels diumenges-, tots els participants que s’hagin inscrit, -gratuïtament -rebran, a la 1 de la matinada, 3 preguntes, de dificultat diversa, sobre la ciutat de Badalona. Caldrà que les responguin abans de les 12 de la nit del mateix dia, assenyalant d?entre les tres alternatives, la correcta. No serà fins el 20 d’abril que s’obriran les inscripcions i es podran conèixer els premis i bases detallades.” Això ho deia Vilaweb fa uns dies. Les inscripcions s’obren demà, dilluns. Estigueu al cas!

Aquesta és la cita completa que la gent del Punt em va demanar per valorar el primer any a l’alcaldia de Badalona de Jordi Serra (l’article on està inclosa el podeu llegir aquí): “He notat una major energia i convenciment en l’acció política, i que es treballa amb major fluïdesa amb els socis de govern. Tanmateix, penso que s’arrosseguen algunes qüestions pendents. No s’ha treballat prou per incidir en un problema de fons, que a Badalona fa temps que s’arrossega: el divorci entre una part de la gent que fa coses –aquest magma tan divers que etiquetem com a societat civil– i l’administració. Hi ha desconfiança, desànim, moltes incomprensions. Encara. L’alcalde hauria de comunicar millor què vol fer, de quina manera, quan, perquè… però no a tall informatiu, sinó com una invitació. Una invitació a construir entre tots. La gent de les entitats ja ens hem començat a moure’ns per organitzar-nos i coordinar-nos millor, també per fer autocrítica. Un procés similar l’hauria de fer l’Ajuntament i l’alcalde hauria de prioritzar-lo. Però crec que Jordi Serra avui, no té prou clares les formes de la nova política. Falta ambició. Encara hi és a temps de posar-s’hi, espero”.

Aquest passat dissabte va tenir lloc a Dalt de la Vila la segona trobada de blocaires de la ciutat. Una quinzena de persones van trobar-se a la seu d’Òmnium Cultural en aquest barri per compartir, tot veient-se les cares, algunes de les qüestions que els ocupen en els seus diaris personals a internet. Hi ha qui diu que sempre és una incògnita, una trobada de blocaires. Que una cosa és el món virtual, i l’altra el món ‘real’. Deixant de banda que la virtualitat és ben real –i que per tant no té gaire sentit distingir de forma absoluta entre un i altre món–, crec que en general aquesta mena de trobades van bé. I van bé, perquè al capdavall apleguen gent interessada en les coses, acostumada a conversar i a debatre, gent que practica la ‘curiositat’. La trobada va començar fent un cercle i va acabar al voltant d’una taula, al pis inferior, a la imprescindible Sargantana. La masia del carrer de la Costa, on també té la seu el Centre Excursionista de Badalona, oferia així una mostra del potencial present com a dinamitzador d’un barri massa temps oblidat. (.. continua..) 

Dissabte passat vam trobar-nos a Dalt de la Vila una trentena de persones en representació d’entitats i col·lectius diversos.  L’objectiu era vague i a la vegada urgent (i si algú s’ho pregunta… si, hi ha coses que són vagues i urgents a la vegada, són les coses difícils).  Què podem fer amb la cultura a Badalona? Vet aquí la pregunta que ens ocupava. Un tema recurrent, ja ho veuen, segur que els sona força… De la trobada, però, diria que no en vam sortir amb el pessimisme habitual, sinó amb una flameta -precària encara, d’acord, però significativa, crec- que indicava que es comença a obrir una manera més madura de veure les coses. La cita sortia de dues associacions, Òmnium i Bataneu, i discorria de tu a tu, amb la resta de convidats, situats en una rotllana de cadires. No hi havia –no havíen estat convidats– els representants municipals. (… continua …)

A vegades penso que els badalonins som la quintaessència dels catalans: tenim aquella habilitat quasi artística per convertir la necessitat d’acció en infinites discussions concèntriques, perfectes coartades per no acabar fent res. Però ni els catalans ni els badalonins som així, en realitat: si ens creguéssim que és això el que ens defineix finalment ja hauríem plegat veles fa temps, no? Així, de la trobada, que va tenir lloc a la nova seu d’Òmnium al barri, en va sortir un compromís concret: continuar parlant amb l’ànim d’establir una mena de taula de gent de la cultura que mirés de coordinar visions i pràctiques i que servís per plantejar debats i propostes de forma més eficient, de forma més sòlida. Hi ha ganes de treballar plegats, d’aconseguir junts allò que, separats, no arribem a assolir. A hores d’ara, una comissió treballa en la concreció d’algunes de les qüestions proposades, amb la idea de, en unes setmanes, constituir ja alguna cosa menys etèria. Potser algú pensa que és un nou vaixell de paper que salpa en el mar de les bones intencions. Potser si, mira. 

Però dissabte, el debat va tenir nivell: no van sortir els temes de sempre, ni la gent va escombrar cap a casa… va haver-hi ganes d’escoltar l’altre, de veure-s’hi reflectit, de trobar els punts de suport… es va parlar de noves tecnologies, de cohesió social, de participació, de la participació de veritat. I es va fer autocrítica. La discussió sobre la capital cultural del 2010 va ser prou interessant, per exigent, per informada, per legítima. En seguirem parlant. 

Veurem com va la cosa… de moment s’ha preferit no arrencar com un cavall, més que res per evitar-nos aquelles clàssiques i tan descoratjadores ‘parades de burro’. A poc a poc, però sense parar. A vegades, ja ho diu la cançó, ens en sortim. O no? 

ARTICLE PER A EL TOT BADALONA. 

En Janquim, un dels bloggers més interessants del país, ha trencat aquesta setmana un costum regular (norma tàcita?) en el seu espai a la xarxa: no parlar de Badalona, la ciutat on viu. Una frase de l’incombustible Xavi Garcia Albiol, líder del PP a la ciutat, l’ha empès, segons confessa, a publicar un escrit amb el títol: Quan s’ataca una llengua s’ataquen totes, tota una declaració d’intencions. Com és també una declaració d’intencions la frase del regidor conservador: “No creo que sea bueno que en Badalona haya barrios donde la lengua predominante sea el árabe”. Una i altra frase, la de Janquim i la de Garcia Albiol, reflecteixen dues visions del món molt diferents: una ens subratlla la llengua com a capital, la llengua com un sistema de coneixement i comunicació i que és un valor compartit, que és un valor comú: quan s’ataca una llengua, s’ataquen totes, per tant. La segona frase remarca la llengua com a frontera, com a excusa i com arma electoral (o una cosa pitjor, segurament). Garcia Albiol manté en excepcional bona salut el seu pervers oportunisme sempre ben net d’escrupols. I torna a fer diana, perquè les seves paraules ‘connecten’ amb les persones, –persones de dretes i d’esquerres, catalanistes i espanyolistes–, que no han acabat de fer-se amb la idea que les nostres ciutats han canviat, –que les nostres ciutats estan canviant, de fet, avui mateix–, i que no és possible tornar als enyorats paisatges del ‘qualsevol temps passat va ser millor’. La llengua, les llengües, són l’instrument del qual ens podem dotar per conduir cívicament aquest procés de transformació. Que no ens confongui en Garcia Albiol. Però cal explicar-ho més i millor. Tenim molta feina a fer: la tenen els polítics i la tenim com a part d’aquesta intangible, però ben real, societat civil. El debat encetat per Janquim ha tingut una interessant -i necessària- resposta, que he tingut l’oportunitat de llegir, per part del regidor Josep Pera, responsable de l’àrea de Ciutadania i Convivència de l’Ajuntament. Estaria bé, Josep, que la fessis pública. Em permeto posar-te en aquest compromís des del meu bloc…

Aquest vespre coincideixen quatre actes a Badalona: una conferència sobre la guerra civil al Museu, a càrrec de Joan Villarroya, un dels historiadors més prestigiosos del país, badaloní de Dalt de la Vila; la presentació del Parla.cat a l’Espai Betúlia; la inauguració d’una exposició al Refugi, amb els treballs coloristes i vitals de Toni Benages i Pla; i, finalment, una xerrada de presentació de la iniciativa dels 10.000 catalans a Brussel·les, a l’Associació de veïns del Centre. Signe de fortalesa cívica? Símptoma del campi qui pugui, enèssima mostra d’una ineficient programació cultural? La resposta no és abordable en un apunt breu, naturalment, però la quadrúple coincidència mostra que, en efecte, tenim un problema. Hi ha dies sense propostes, i dies en les quals se n’acumulen quatre! L’Ajuntament fa temps que parla d’una agenda d’actes, fins i tot es disposa d’un parell de propostes damunt la taula i aquestes altures costa no pensar en aquest fet sense posar-se de mal humor. Però la gent que fa coses, les associacions, tampoc hem acabat de trobar la manera de posar-nos-hi. A Òmnium, després d’elaborar el document ‘Les prioritats de la Cultura a Badalona’, estem treballant en una jornada de discussió per ajudar a trobar l’espai per treballar plegats de forma més productiva. Aviat, més informació.

Foto: Ferran Sancho.