Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Austràlia - Un nou viatge

Rumb a Michaelmas Cay

Publicat el 20 de gener de 2008 per rginer

Com els horaris són estrictes, ens aixequem aviat pel matí per poder llevar àncores abans de les nou. Tenim dues hores de navegació fins arribar a Michaelmas Cay, ja dins mateix de la barrera de corall.  Un illot de 1.5 ha i 3,5 metres d’alçada on s’han comptabilitzat fins a 38 espècies d’ocells. Els excrements dels ocells fertilitzen l’illot i això permet que hi hagi vegetació. El día és esplèndid. Un sol enlluernador i avís important; gorra, crema solar i no estar gaire estona exposat al sol. Austràlia és el país del món amb l’índex més alt de càncer de pell. El mar és un mirall i el catamarà salpa puntualment del port. Som unes 120 persones a bord, però hi ha espai més que suficient per gaudir de la navegació i del mar.

Mentres naveguem rumb a la barrerra de corall ens demanen de quedar-nos immòbils per fer un recompte de la gent que hi ha a bord.
A la tarda abans de salpar, tornen a fer el recompte. Mesures de seguretat, però a Cairns em van explicar el veritable motiu d’aquest recompte de gent i es comprèn
molt i molt bé, després d’escoltar l’esgarrifosa història d’una parella de joves que no van tornar amb la resta de la gent i ningú va adonar-se’n. No els van trobar mai més; sols, aïllats en un illot on no hi ha res. Van trobar roba surant, ja que intentàren nedar fins un illot més gran.

””””Després tots els passatgers, més o menys, gaudim del sol, mirem a l’horitzó i ja veiem com ens apropem a un illot i el color del mar va canviant de blau cel i clar a blau fosc i turquesa .Mentrestant et dónen tot tipus d’informacions; com nedar sense perill; si hi ha gent experts en immersions amb oxígen, ja que també ho poden fer acompanyats amb un especialista; hores de tornada al catamarà; hores de dinar a bord; temps per anar en un minisubmarí per recórrer els carrers i avingudes d’aquesta ciutat submergida.


Sincerament jo creia que arribaríem a un illot on podríem desembarcar fàcilment, i fins i tot esperava trobar-hi un ‘xiringuito’. El catamarà va ancorar a una distància prou llunyana de Michaelmas Cay, un illot protegit com a parc natural i on aniden milers i milers d’ocells. Ens van avisar molt seriosament de no passar la corda que protegeix el petit trocet de sorra i vegetació on són els ocells. És a casa seva.
Podíem, això sí, prendre el sol a la sorra blanquíssima i prendre el bany, i sobretot, amb les ulleres, aletes i tub, nedar i veure amb els teus propis ulls els coralls de diferents colors, peixos que t’envoltàven desconeguts per a mí; un paradís de la natura. No podíes de cap de les maneres posar els peus a terra dins l’aigua; tot eren coralls, com una ciutat amb edificis i carrers. Per facilitar aquest passeig tant peculiar als inexperts nedadors, com jo mateixa, et posen una armilla-flotador i d’aquesta manera sense fer res, flotant tens a un pam teu tot aquest fons marí al teu abast.
Al petit espai d’aquest illot, els milers d’ocells volàven i descansàven sense fer ni cas dels intrusos.
Hi ha un mariner amb una barca que vigila constantment per evitar qualsevol accident i també té cura que ningú agafi cap corall ni faci malbé l’entorn.
Vaig veure un trocet de corall, mort, a la sorra i molt cautelosament el vaig agafar. Ara és a sobre la meva tauleta de nit.

En la fotografia podeu veure el tipus d’ocell habitant aquell dia a Michaelmas cay.Desconegut per a mí. Sembla una gavina, però no ho és. En anglès és conegut com ‘black noddy’ (‘anous minutus’ ) .
Continuarem escrivint en propers posts de Michaelmas Cay, de la seva bellesa i dels seus perills.

””””

Arribada a Cairns: Corall i bosc tropical

Publicat el 19 de gener de 2008 per rginer

Crec que a Austràlia, a Queensland, és l’únic lloc del món on s’ajunten dos entorns tant complets i fascinants: bosc tropical i barrera del corall.

Visitar, viure, respirar aquests dos entorns és una prioritat per a qualsevol viatger en aquest continent.
Vaig arribar a Cairns en avió provinent de Sydney. Unes tres hores de vol. Abans d’aterrar, sobrevolem un dels immensons boscs tropicals de la zona. L’aeroport és petit, casolà i de seguida puges a l’autocar amb les maletes.
Cairns era un poblet insignificant on s’arribava per una carretera que creuava els boscos tropicals i no sempre hi podíes arribar, ja que les inundacions eren freqüents. La seva població eren majoritàriament fugitius i gent excèntrica. Les plantacions de canya de sucre són molt importants, i coses dels australians; segueixen produïnt sucre i només en consumeixen un 20%. El 80% el malvenen, ja que no és gaire dolça la canya …….
Allà per els anys 50 van descobrir que la Gran Barrera del Corall podia atraure el turisme i Cairns s’ha convertit en una petita ciutat que em va recordar molt les poblacions de la Costa Brava: Lloret, Platja d’Aro o Roses.

”””””’ Avui és una ciutat de vora 60.000 habitants, agradable, divertida, amb molta vida i amb botigues plenes de samarretes i records, agències petites on organitzen els viatges a l’escull, restaurants, hotels …. però no té platja !! Ara han construït una magnífica piscina amb aigua de mar tot just al costat d’un passeig marítim preciós on les passejades són una meravella, sobretot al capvespre mentres escoltes la simfonia increïble dels ocells, absolutament desconeguda per a nosaltres.

Desde Cairns surten els catamarans o vaixells per visitar el gran escull. Hi han dues hores de viatge per mar fins arribar a l’illot on el catamarà té concedit el permís per transportar-hi turistes.
Només es pot anar a l’escull de 09:00 a 15:00 hores. Cada embarcació ha de tenir una autorització per anar a un illot concret.
És la manera de preservar aquesta meravella mundial, ja que amb l’escalfament del planeta el perill de desaparició dels coralls i els seus habitants és més que probable.

És el major escull de corall del món. 2.500 kms. 900 illes de dimensions variables.
400 espècies de corall. 1.500 espècies de peixos i moluscs.
2.000.000 de visitants l’any 2006.

Desde Cairns pots llogar un cotxe i seguir la carretera direcció nord bordejant la costa i passant per Port Douglas fins a Daintree i Cape Tribulation on s’ajunten aquests entorns únics en el món: el corall i el bosc tropical. El viatge s’ha de calcular en unes tres hores aproximadament.

Vaig anar passejant per Cairns i cercant un restaurant on sopar. Demà serà un dia que espero amb delit, i sembla que tindré sort i el bon temps m’acompanyarà.
Trobo un internet centre. Entro,  per veure el meu correu i enviar notícies a la familia. Primera sorpresa : 1 dòlar australià ( 0,680 euro ) per una hora de connexió !
Haig de dir també que ha estat el lloc on he trobat els millors preus de tot Austràlia.

Fa calor a Cairns, tròpic, humit. Veig un bar-pub-restaurant anomenat ‘Bull Bar’ i allà que hi entro. Juke box dels antics amb musica; televisió amb videos; cervesa a dojo; decoració tipus far west o outback; tot de fusta; familiar; gent jove i una carta interessant. Demano un plat combinat amb carn d’emu, costelletes de cocodril , carn de cangur i una amanida verda molt completa. Sincerament, vaig sopar molt bé. Recomano també menjar peix, exactament el ‘barramundi’. És un peix molt gran i els filets són deliciosos. Igual el pesquen al mar com als rius.
De tornada a l’hotel trobo una gelateria italiana i em menjo un gelat de macadamia impresionant, sentada al passeig principal de Cairns i xafardejant el caminar i la forma de moure’s i de vestir de la gent.
A l’Hotel em trobo amb una parella jove espanyola de viatge de noces i em diuen que no sabíen on anar a sopar i finalment van entrar en un Mac Donalds ……
Els vaig recomanar que si us plau anéssin al Bull Bar a l’endemà i probéssin plats combinats que mengen a Cairns !!!
Desde el balcó de l’hotel la vista era preciosa.  El mar i el riu eren davant meu i molt lluny es podíen veure uns petits illots o almenys és el que pensava que eren. El batibull dels ocells era impresionant i es va anar enfosquint i les estrelles ja brillàven intensament en un cel clar i molt bell.

Demà serà un dia intens, cal anar a dormir i descansar. Uns tres mil esculls separats i les més de 800 illes i illots m’esperàven i tot gràcies a trilions de petits cossos polípers de corall que han anat treballant amb dedicació, com les formigues , durant més de divuit milions d’anys, depositant  cadascún abans d’expirar , els seus un o dos grans de grossària  i així convertir l’entorn en una gran tomba de silicat. 

””””’

Sydney

Publicat el 12 de gener de 2008 per rginer

Fins ara no havia escrit cap de les impresions que vaig sentir durant els díes d’estada en les Ciutats com Melbourne, Adelaide, Hobart o Sydney, la ciutat més coneguda d’Austràlia mundialment; la més celebrada; la més estimada; la més admirada. Val a dir que va ser la meva entrada al continent, a l’aeroport de Kingsford Smith ( un aviador australià del que parlaré en un altre post) i no vaig poder evitar les meves emocions. Aquest era un viatge que ens vam prometre en S. i jo, i ara era només jo qui arribava a les antípodes sola, sense el company, però ell viatjava amb mí.

Vaig fer el trajecte de l’aeroport a l’hotel en un taxi i un xofer de clar accent britànic,
i la sensació va ser de viatjar en un cotxe anglès amb un xofer particular …. en direcció a un món absolutament anglosaxó.
Però una vegada dins la Ciutat es produeix un esclat i l’imperi britànic desapareix estrepitosament; trobes una Ciutat oberta, alegre, ben estructurada, molt viva, una barreja de cultures i races. Veus el mar quasi sempre, vagis on vagis.
A Circular Quay, el 26 de gener de 1788, el capità Arthur Phillip va arribar amb onze vaixells i unes mil cinc-centes persones. És el dia nacional d’Austràlia.

”’Vaig fer dues estades a Sydney. En la primera no vaig veure la icona de la Ciutat, el monument per excel.lència: un barco amb veles de ciment – La Opera de Sydney. Vaig pensar que ja tindria temps de veure-la durant la meva segona estada. Les meves caminades per la Ciutat van ser llarguíssimes, per entendre com en aquest lloc, fa més de 200 anys només es podíen veure barraques, botigues decadents, brutícia i ara és una Ciutat gran, acollidora i amb una transformació difícil de creure.

Em van dir: ‘ No et trobes veritablement a Sydney si no tens davant teu la Opera house’. Bé, esperaré doncs.

Però vaig pensar, i penso encara, com un edifici com la  Opera House ha aconseguit aquesta celebritat i convertir-se en la icona d’una ciutat que fins aquell moment vivía a l’ombra de Melbourne ?
Quan se’ns mostra la fotografia de la Opera House immediatament està ja associada a Sydney, una Ciutat molt primitiva allà per els anys 1950, oblidada, desconeguda, on fins i tot els bars tancàven a les sis de la tarda.
L’any 1956 Melbourne va organitzar uns Jocs Olimpics i en aquell mateix any el Director de la Sydney Symphony Orchestra, Sir Eugene Goossens, va decidir que havia de construir-se un auditori, un teatre per la música.
Van escollir un lloc on eren les cotxeres dels tramvíes. Es va obrir un concurs on hi van participar nombrosos arquitectes i es veu que va ser un guirigall d’opinions, discusions i no saber què fer. Es va demanar la opinió al senyor Eero Saarinen, arquitecte nordamericà i va escollir el projecte de Jorn Utzon, que havia estat rebutjat.

La construcció va començar i no es va acabar, crec, fins dotze o tretze anys més tard i el cost total va ser de 102 de milions de dòlars, catorze vegades més que el pressupost inicial.
I curiosament el seu creador, l’arquitecte Utzon no va rebre mai cap premi i a sobre el van acomiadar l’any 1966 i no sé si va tornar més a Sydney.
Però, veritablement aquesta construcció tant peculiar d’una Opera House va canviar la vida, el futur de Sydney.

No sé si és agoserat per part meva, però m’agradaria que el nostre amic blocaire en Josep Blesa, ens pogués fer un post més complet d’aquest edifici, (com és habitual en ell) i el seu arquitecte, i donar la seva opinió  de com es pot fer canviar el futur d’una Ciutat i projectar-la al món amb un edifici d’aquestes característiques …. però pot ser no sigui aquest un edifici de la seva devoció…….

Hi ha més per escriure sobre Sydney. La vaig viure molt intensament, segurament no tant com en les terres salvatges de l’outback, o les illes, però el viatge s’hi val.

Penjo aquesta fotografia que particularment m’agrada. Hem vist la Opera House de tots els angles i aquest em va semblar, si més no, peculiar. Quan navegues per aquesta badia tant meravellosa, la veritat és que sempre cerques la Opera House i sempre et fa pensar en un vaixell diferent.

”’

La Niña

Publicat el 8 de gener de 2008 per rginer

Estic rebent notícies d’Austràlia on pateixen unes inundacions terribles i els ciclons amenacen constantment, sobretot a les costes de Queensland i North South Wales  i i tota la part del Northern Territory desde Darwin a la península de cape York. De fet a Darwin ja n’ha passat un i tot està inundat. Gener és el mes de vacances, per entendre’ns, el nostre agost. La meva amiga Colleen amb la seva família passen tot el mes de gener a Brunswick Heads, a la platja i és on també han arribat les inundacions, però al poble on viuen a Lismore han quedat aïllats, com molts d’altres. El riu Wilson s’ha desbordat i les carreteres semblen rius.

Encara no tinc notícies de Colleen. He llegit que ‘La Niña’, aquestes corrents marines d’aigües més fredes, és la culpable d’aquests fenòmens meteorològics tant forts i importants. De novembre a abril, en aquell continent sempre hi han fortes pluges, tempestes, ciclons, però quan apareix ‘La Niña’, s’agreuja i les conseqüències són devastadores. Feia ben bé uns 30 anys que no patíen tantes inundacions ni es veien tants ciclons com ara. L’any 1974 a Darwin van morir 61 persones, molts morts, si tenim en compte la minsa població d’aquest continent.

Vaig fer aquesta fotografia d’una de les moltes cases del poble de Lismore per on passa el riu Wilson i que com podeu veure ja les construeixen pensant en les inundacions ……

”””’null”””’

El viatge que no vaig fer

Publicat el 6 de gener de 2008 per rginer
Dins el meu arxiu em trobo amb aquest post escrit fa ja unes setmanes  i només ha calgut fer un ‘click’ per publicar-lo. Poc temps i ràpid, encara que una mica llarg de llegir.

– Abans de la meva sortida a Austràlia, vaig estar preparant el viatge amb l’idea de fer el trajecte Darwin – Brisbane per carretera i així poder ‘viure’ el desert, el no res, les distàncies llarguíssimes. Agafo el mapa d’Austràlia i començo a comptar els kilòmetres … 3.503 kms (!!),   38 a 40 hores de cotxe, 4 díes de viatge ! I només per veure carretera, algún pub allunyat, algun poble quasi desert.

Quan vaig ser a Darwin i fent el camí per anar a Kakadu, llegeixo un rètol (una mica depressiu) a la carretera: Brisbane 3.418 kms i vaig pensar; que bé que hagués comprat un bitllet d’avió per internet de Darwin a Brisbane,  desde Barcelona !!!

””””””’Però a la meva tornada a casa, vaig tornar agafar el mapa, i vaig fer el viatge en cotxe, imaginari, cercant les informacions que he pogut, en llibres, per internet, llegint apunts d’històries que em van explicar durant el meu viatge real, i en la meva imaginació, sí que l’he fet. Aquesta és la meva primera impresió. N’hi hauràn mes. Tot és massa gran a Austràlia.


Sortint de Darwin has d’anar per la Stuart Highway ( en diuen encara el ‘Track’ i ja t’avisen que és el ‘Never, never’ ( mai més, mai més ) perque t’endinses en una terra on la calor és persistent i només veus carretera i poca cosa més. Aquesta carretera està asfaltada. De tant en tant et trobes amb algun cotxe, però sobretot els camions, els anomenats ‘road trains’. Són camions amb quatre o cinc remolcs al darrera que impressionen. Si l’has de passar, són més de 45 metres ….. ( no acabes mai ) i si et passa pel costat, una senyora em va explicar que sents com un sotrac i t’has d’agafar fort al volant, perque corren a més de 100 kms/hora. La única vegada que en aquesta part del territori va haver-hi moviment va ser durant la segona guerra mundial, ja que els americans van construïr camps d’aterratge per els seus avions, campaments i hospitals. De vegetació res de res, si de cas, una herba o planta que s’anomena ‘spinifex’ i que no serveix per a res. Passo per Katherine un poble ‘quasi’ important que he trobat en els 650 kms que hem recorregut. De benzina ja no n’hi ha gaire. Compte ! Hem oblidat portar bidons plens. Mirem el mapa, hi ha algun poble a prop ? Mataranka. És un encreuament. Més endavant trobem Larrimah. I tot seguit trobem un poble que s’anomena Daly Waters situat a més de 260 kms desde Katherine.  Aquí ens parem, perque és interessant i a la vegada divertit. Has de sortir per un camí sense asfaltar i et trobes amb un poble veritablement d’aquells que en diuen ‘remot’ i em va explicar la meva amiga de Lismore que només queden unes quantes cases, una botiga decadent i tancada desde ja fa temps, una benzinera coberta de pols, i un pub.

Aquest pub és el reclam turístic : ‘ Establert l’any 1830. Local públic amb el permís més antic d’Austràlia’. Colleen em va dir que també ofereixen al.lotjament, però que no és gens recomanable, però si el següent poble és a més de 400 kms, no sé …. cal pensar-hi. També em comenta que els seus habitants, com quasi tots els de l’Outback, són rarets, molt secs i et miren com si fóssis d’un altre planeta. El monument per excel.lència del poble és un ARBRE anomenat ‘Stuart Tree’, en memòria de John McDouall Stuart, l’explorador més important i conegut a Austràlia.
En una de les seves expedicions i a punt de morir, van trobar a Daly Waters un rierol amb aigua cristal.lina i van poder sobreviure. L’any 1862 i després de nou mesos de caminar desde Adelaide, van arribar al mar de Timor i es va convertir en el primer de trobar una ruta bastant a l’abast de tothom que creuava el continent i era una sortida al món. El telègraf es va construír a continuació, seguint aquesta ruta.
El senyor Stuart va estar tant content de trobar aquest rierol que en un arbre va gravar la lletra ‘S’. L’arbre, no cal dir-ho, es tracta d’un eucaliptus. Colleen em diu que no és un arbre gran, molt normal, i a sobre busques la ‘S’ i no la trobes !!!!
Pocs australians visiten aquest arbre ( la Colleen n’és una excepció ). 

Però la veritable història de Daly Waters va començar l’any 1920 quan una parella va construir una botiga i uns anys més tard eren propietaris d’un hotel, la botiga, un pub i un aerodrom. Daly Waters es va convertir en una escala tècnica dels primers vols aeris comercials , entre Brisbane i Darwin, en el trajecte fins a Singapur i després a Londres. Encara avui es pot visitar un angar de la Companyia Qantas !! En aquells temps ( 1930 endavant ) un vol comercial desde Londres representava 42 parades per repostar, cinc canvis d’avió i un viatje en tren per Itàlia, ja que en Mussolini no permetía que cap avió creués l’espai aeri d’Itàlia. Es tardava uns 12 díes en arribar, sense comptar amb els monsons, les tempestes, la pols, les avaríes mecàniques, les confusions en la navegació……. una aventura, penso de més pes que les que patim avui en dia…… 
Daly Waters va ser un aeroport important durant anys, fins l’any 1947.

Com aquestes impresions són imaginàries, penjo una fotografía del poble de Queenstown a Tasmània que molt bé podria ser un dels que es poden veure al Northern Territory, Outback ( però sense pols ni calor ). En el mapa el seu nom surt com si fós una Ciutat important i aquest és  ‘El carrer’. Va ser un poble miner, i malhauradament ho van fer molt malament, una mina a cel obert ! Les muntanyes són esgarrifoses i mostra clarament com es pot malmetre la terra. Riquesa immediata, pobresa en el futur. De fet, penso que a Tasmània ho volen així, perque la gent vegi el què passa quan no tens cura del medi ambient. Ara que les mines ja no estàn en ús, es pretén regenerar la vegetació, inexistent,  poc a poc , i tracten d’atraure a la gent per agafar el tren fins a Strahan a la costa, on pots navegar per els rius Gordon i Franklin i viure la natura en el seu estat natural. Vaig entrar en un pub … Veritablement igual dels que surten a les pel.lícules; et miren com si vinguéssis d’un altre món, però segueixen jugant a les cartes i bebent, les pareds plenes de records de la gent que hi ha passat; les més rares que et puguis imaginar – carnets universitaris, permisos de conduïr,  xapes de policia, de bombers -Vaig beure una cervesa. No em vaig atrevir a fer cap fotografia dins el local, no fos cas que em convertís en l’excusa per una baralla i una discusió de ‘pel.lícula’.



””””””’

Civilització

Publicat el 1 de gener de 2008 per rginer

A Darwin és on es poden veure més aborígens vivint en una Ciutat, però vaig tenir la sensació que passàven com gent invisible. Ningú els feia cas, ni se’ls miràven i ells anàven seguint el seu camí. Ara formen part de la civilització occidental.

Llegeixo en un llibre de Daisy Bates ( ‘The Passing of the Aborigines’ ), irlandesa, i que va viure molts anys a Austràlia on va arribar-hi l’any 1884. 
‘Els nadius australians suporten totes les catàstrofes de la natura, temps de sequeres diabòliques, inundacions devastadores, els horrors de la set i de la gana, però no poden suportar la civilització’.
El llibre va ser publicat l’any 1938.

La fotografia correspòn a Uluru, el monolit sagrat per els aborígens i aquest és un dels molts racons que et pots trobar quan camines per el seu voltant amb les pintures clarividents i informatives dels veritables nadius d’Austràlia.

”null”

Equidna: Una anomalía

Ja vaig explicar que Austràlia és una arca de Noé i vaig tenir el priviligi, el goig, i la emoció de poder veure un mamífer anòmal que no ho és: l’equidna . Està considerat dins el grup dels monotremes i no es coneix exactament quans anys fa que és al món i el per què de la seva evolució. És clar que en un lloc com Austràlia aquestes coses passen i encara avui hi han nous descobriments. Sembla un porc espí, però no us equivoqueu; un equidna és una meravellosa anomalía de la natura. 

Monotrema significa obertura en grec, perque el seu sistema urinari, excretori i reproductiu conflueixen en un sol forat.

Són uns ‘mamífers’ que ponen ous. La femella pon l’ou i el protegeix dins el seu cos, com una incubadora, durant vuit mesos.
Però, el més extraordinari, és que el petit equidna és alletat per la seva mare, com els mamífers normals.
Encara avui no se sap ben bé d’aquesta anomalía d’aquest equidna, que és com una barreja de rèptil i mamífer.
Vaig fer la fotografia tot caminant per l’illa Kangaroo al sud d’Austràlia, prop d’Adelaide. Va aparèixer de sobte buscant menjar. És herbívor.
L’equidna viu a Austràlia, Tasmania i també a Papua Nova Guinea.
Poder veure un monotrema en plena llibertat va ser veritablement emocionant i encara més quan vaig poder fer les fotografíes apropant-me sense fer soroll.

””””null””””

Descans parcial

Esdeveniments imprevistos en el meu món familiar, m’obliguen a interrompre parcialment aquest bloc, si més no, amb textos ara llarguíssims de les meves impresions del viatge a Austràlia i Tasmània, i també apunts personals, o d’actualitat i sempre, sempre, notícies i informacions culturals del Viêt Nam.

Però, sí que aniré penjant alguna que altra fotografía amb un text de referència, per continuar en contacte amb tots vosaltres.
De moment avui us deixo aquesta fotografía de Tasmania, a Cradle Mountain, en un lloc que s’anomena ‘Waldheim’ on a principis del segle 20 hi va arribar un austríac, en Gustav Weindorfer i s’hi va installar, a quasi 1.000 metres d’alçada, al costat del llac Dove i al peu del cim de Cradle Mountain.
Aquesta és una de les vistes que es poden veure desde la finestra del ‘lavabo i bany’ de casa seva. Una casa feta de fusta del pí que creix en aquests boscos ‘ pencil pine’.
Abans d’arribar-hi, podem llegir una frase que ell deia sempre i que de fet és a l’entrada de casa seva :
‘ This is Waldheim, where is no time, and nothing matters’.
Això és Waldheim (casa del bosc) on el temps no existeix i res té importància.
En aquests moments aquesta frase me la faig meva; penso que la mesura del temps la fem nosaltres, però no existeix, i que hi han moltes coses que no ténen la importància que nosaltres li volem donar.

null

Foc a Kangaroo Island

Desde fa una setmana hi han tres incendis a Kangaroo Island ( sud d’Austràlia ) que ja han arrasat més de 5.000 ha. Segueixo la notícia, ja que va ser una de les sorpreses del meu viatge per Austràlia i estic mirant si ha arribat a la propietat anomenada ‘Kelly Hill’ on vaig ser en un lloc veritablement emblemàtic, preciós i únic.

Ara aquesta propietat pertany al Govern. Kelly Hill la va vendre al Govern i els seus descendents i familiars es van estirar dels cabells. Teníen pastures, camps de conreu, una finca extraordinària, al centre de l’illa. El seu marit va morir, i ella amb el seu fill va intentar continuar amb la finca, però no es va veure capacitada per fer-ho.
Aleshores va decidir vendre al Govern totes les 2.180 ha., i avui és el ‘Kelly Hill Conservation Park”.
Sorprèn veure la casa tant petita on vivíen i sorprèn encara més la flora i la fauna que et pots trobar en aquest indret.

”””De moment, podeu veure una fotografia amb els cangurs, símbol d’aquest país, emblemàtics, simpàtics, tranquils, però no t’hi pots apropar gaire. Marxen ràpid, i ja sabeu, a saltirons, que és el que desitges, per  veure si pots fer una bona fotografía del moment !


En aquest lloc vaig conèixer diferents tipus d’arbres d’eucaliptus, arbusts, flors i que vaig anar fotografiant i ara poc a poc vaig trobant tota l’informació.
Vaig fer la visita amb un xicot alemany i que ja fa anys que viu a Austràlia, molt eficient i em donava tot tipus d’explicacions tant científiques com històriques acurades i sempre en el moment just i oportú. Es coneix Kangaroo Island a la perfecció; tots els racons de l’illa. Una curiositat; la costa sud de l’illa la tempertura de l’aigua del mar és 10 graus més freda que a la costa nord !! Conseqüència; al sud tot és salvatge, ferestec i un habitat perfecte per els lleons marins australians que ténen les platges a la seva disposició i al nord és on són els dos pobles més importants, petits i on un pot anar a la platges paradisíaques, i estiuejar ( sobretot la gent d’Adelaide).

Hi han tres pobles importants; Kingscote a la costa nord i on es troba el petit aeroport; Penneshaw, on arriben els ferrys provinents de Cape Jarvis ( Adelaide) i Parndana, al bell mig de l’illa. Estàn classificats com a pobles, perque hi ha com a mínim un ‘pub’ ……. Tots els altres, molt petits, no els consideren pobles, perque no tenen el pub on poder prendre una cervesa i petar la xerrada.
 
I l’altra curiositat és la mel de les abelles de Liguria ( Itàlia ) introduïdes a l’illa l’any 1880 per el Dr. August Fiebig amb els 12 ruscs portats directament d’Itàlia i mai han introduït cap altra abella a l’illa. La mel és absolutament autèntica d’aquestes abelles de Liguria ….. però a Kangaroo Island, a les antípodes. Vaig tastar aquesta mel, en un dels dos llocs  on en ténen i és boníssima. Malhauradament amb totes aquestes mesures de seguretat que s’han de passar als aeroports, no vaig poder portar-ne un pot. També perque el pes no m’ho permetía i les mesures de quarantena, pel que fa als aliments, que hi ha als aeroports d’Austràlia són extremadament dures i de vegades ben ridícules. Mentres esperes el teu equipatge hi ha un o dos policíes a prop teu i una vegada tens la maleta al teu costat, un gos puja literalment sobre el teu equipatge a olorar si portes algún aliment.

Segueixo en contacte amb en Rudi, per anar aclarint una mica més pel que fa als noms de la flora i la fauna i perque és un pou d’informació de la zona.
Del nord del continent hem passat al sud; de Darwin a Adelaide; aproximadament uns 4.000 kms.


””’

Austràlia: Una illa – un continent – un país

Austràlia té 25.760 kms de costa i  una de les meravelles del món; els éssers vius més grans en un habitat com  la Barrera del Corall, un escull on us puc assegurar que és com una Ciutat dins el mar amb els seus carrers, avingudes, habitants de diverses procedències i encara se’n troben alguns absolutament desconeguts.


Crec que és l’únic país del món on un Primer Ministre, el senyor Harold Holt, nedant en una platja prop de Port Campbell, 90 kms al sud de Melbourne, estat de Victoria, va desaparèixer arrossegat per una onada i les corrents marines, i encara no han trobat el seu cos. Això va passar l’any 1967 !
Austràlia és el sisè país més gran del món i l’illa més extensa. És l’única illa que el mateix temps és un continent, i l’únic continent que també és un país.
Va ser el primer continent que es va conquerir per mar ( els aborígens van arribar-hi desde Papua Nova Guinea i Malaysia ), i l’últim. És l’únic país en que la seva història va començar en una presó l’any 1788.
Un país on hi vivíen els Aborígens feia ja més de 40.000 anys quan van arribar els convictes amb els seus guardians i famílies.

”””També té el monolit més famós i impressionant del món, l’Uluru o Ayers Rock. Et pots trobar amb els animals més mortífers de la terra. Les deu serps més verinoses del món viuen en aquesta illa; i una aranya de color negra amb potes llargues; una medusa amb uns tentacles enormes; un pop amb una espècie d’anells de color blau; una paparra que et deixa paralitzada i un peix dit ‘pedra’. Si agafes una caracola en una platja solitària, et pots trobar que surt un animaló petit i si pel que sigui el vols agafar o tocar, ja has begut oli … la seva picada és molt, molt dolenta.

A les platges et pots trobar, deixant de banda les meduses, algún tauró i els cocodrils estuaris que poden arribar a tenir una llargada de 7 metres ! Difícil de creure que puguis anar passejant tranquil.lament per una platja paradisíaca i de sobte veus com l’aigua es mou i sense tenir temps a reaccionar, el cocodril ja ha obert la boca …..
Les corrents marines són fortíssimes i et poden arrastrar fins a l’infinit,  i si et perds pel desert amb unes temperatures de més de 40º, no tens gaires possibilitats. I si surts dels camins assenyalats en un bosc, segur que et perds i poden trigar de 2 a 3 díes a trobar-te.
És un continent, un país, una illa, dura, salvatge i antiga. Els primers exploradors quan van tocar terra es van trobar amb uns éssers vius raríssims; crustacis tant grans que un home podia entrar-hi dins; uns rats penats que saltàven d’arbre en arbre i semblàven més una guineu que el que eren. El 80% de les plantes i animals d’Austràlia no existeixen en altres llocs del món, però el més sorprenent és la vida tant vegetal com animal que existeix en aquest continent-país en tots els terrenys i que sembla veritablement incompatible; i en canvi ho pots veure només sortint de les ciutats, de la costa. I la de coses que encara hi han per descobrir !!
Podría resumir el clima d’una manera molt rudimentària, però penso que efectiva:
Perfecte a Queensland ( Golden Coast, Brisbane, Cairns, Barrera del Corall ).
Boig a Melbourne. Un infern al desert. Fred a moderat a Tasmània. Agradable al Sud.
Molt calurós i humitat del 80% o 90% al Territori Nord (Darwin, Kakadu, Kimberley).
OK a Sydney. Calurós amb cels blaus i vermells a l’Oest.
És el país on he vist més cartells d’un color groc llampant, a les carreteres, als rius, a les platges, als llacs, els tolls d’aigua, al desert, a les muntanyes, als parcs nacionals, resumint a tot arreu, avisant dels perills que pots trobar . Les conseqüències per els viatgers i els mateixos australians que no fan cas, són esgarrifoses .
Un país, on en el petit poble de White Cliffs, al Gran Desert de Victoria l’electricitat va arribar l’any 1993 i la televisió l’any 1995.
Un país en que els colonitzadors anglesos els encantava  posar el seu nom a tot el que trepitjàven per primera vegada o en posar la primera pedra; Macquarie Harbour,
Macquarie Island, Macquarie River, Macquarie Fields, Macquarie Chair, Macquarie Pont i també el nom de Flinders el trobes pels carrers de molts pobles i Ciutats, en rius, aiguamolls, muntanyes. Macquarie va ser un governador i em sembla haver vist també un Banc amb el seu nom. Darling és un nom que també pots llegir arreu i resulta que correspòn a un altre Governador anomenat Ralph Darling.
Mirant el mapa d’Austràlia ( m’agrada mirar els mapes i llegir els noms dels pobles, rius, muntanyes ) pots trobar els noms més ridículs, llargs, difícils i divertits del món:
Wee Waa, Burrumbuttock, Mullumbimby, Tittybong, Meekatharra, Koonmarra, Marron, Terry-Hie-Hie, Gin Gin.
Austràlia no té aquests signes d’identitat que pots trobar ràpidament en altres països del món; sincerament haig de dir que tot és còmode, molt net i familiar.
No ténen cap manía i la gent és majoritàriament simpàtica, alegre i les Ciutats són segures i molt netes, i totes són prop del mar i el que vaig copsar després de la primera setmana de viatge, és veure a la gent, instintivament, com molt ordenada i molt igualitària.
Hi han moltíssimes platges on et pots banyar i fer surf sense cap perill; boscos on pots  caminar tranquil.lament i respirar de la natura; rius on pots navegar; carreteres correctes per on pots viatjar amb tranquil.l.itat i d’altres sense asfaltar ( si els cangurs et deixen ….) i sobretot una llum enlluernadora amb unes sortides de sol espectaculars, unes postes de sol inoblidables i un cel ple d’estrelles amb l’Estrella del Sur dominant el firmament.
La fotografía correspòn a Tallows Beach. Al fons es pot veure Broken Heads. Està situada a Byron Bay ( Golden Coast ) al sud de Brisbane i un dels llocs més emblemàtics per la gent amb una economía d’alt nivell, encara que una vegada hi ets, no t’ho sembla. És una ‘petita’ part de costa d’Austràlia …….

”””

Recordant Kakadu

Sembla que m’he deixat influir per l’immensitat del continent i últimament els meus posts són massa llargs i potser feixucs. Ja heu de tenir paciència per llegir-los al complet ! Gràcies.


Em resisteixo encara deixar Kakadu i aquí teniu una nova fotografía de les Angbangbang. Són quasi les 9 del matí i la calor apreta i molt, però aquest indret, el sec, l’humit, els rius, els aiguamolls és quelcom més que un parc. M’hi vaig trobar bé, lliure i vaig tornar a creure en aquest món que ens toca viure.

‘null’

L’arca de Noé australiana

Després d’haver recorregut aquest continent de nord a sud, est, centre fins a l’illa de Tasmània, podría dir sense cap mena de dubte que és una arca de Noé on hi pots trobar la fauna més inversemblant i única en el món. Hi ha animals perillosíssims, d’altres bon jans, però quasi tots són rars, molts rars per a nosaltres. No em pensava pas que pogués veure tots aquests éssers vius, en llibertat i tant i tant protegits; desde cangurs, a serps, passant per llangardaixos enormes, cocodrils, pelícans, cigonyes de color negre, ocells meravellosos, cacatúes, wombats, emu, dingo, dimoni de Tasmània, kassowari, aranyes, granotes, rats penats, meduses, peixos de mil colors,les inefables i enganxoses mosques, i fins i tot a Sydney vaig viure l’experiència d’una plaga de milers d’arnas negres i grans,  per tota la Ciutat !
”’De cangurs en trobes per tot el país; n’hi han més de 50 milions !!  Si vas en cotxe, sempre en trobes de morts, ja que són un perill i travessen els camins i carreteres i s’ha d’anar molt en compte, ja que si tens la mala sort de xocar amb un cangur dels grans, fins i tot pot causar un greu accident. Em van explicar que l’any passat el Govern va donar llicència per matar-ne uns 7.500.000. La carn la compren els carnissers per la seva venda i evidentment quan viatges per aquest continent sempre et trobaràs amb un plat de carn d’aquest animal. És bona; el gust és una mica fort, semblant al fetge de vedella. Viuen en llibertat i és herbívor. Normalment et serveixen la carn feta a la brasa.


Tinc fet un arxiu amb fotografíes de tots els animals que vaig veure en llibertat i també en petits zoològics que fan com de refugi i protecció.

 Començo amb aquest simpàtic koala que, miracle, vaig poder fer-li la fotografia despert !  Està feta a l’illa Kangaroo davant d’Adelaide. És una illa que sembla petita, però és la tercera més gran del país; 155 kms de llargada i 55 kms d’amplada! A mig camí de la costa nord, hi ha un indret on pots veure molts koalas a dalt dels arbres dormint, sempre dormint i vaig tenir la sort de veure aquest sentadet en un arbre de no gaire alçada i que va obrir els ulls.  Perque, vas caminant entre els eucaliptus, i mirant a dalt de tot dels arbres, i, ja els veus ja, però al final et fan mal les cervicals de tant mirar enlaire !

Són veritablement maquíssims i sembla un nino de peluix ! Però, compte, no se’ls pot tocar, perque ténen reaccions poc ‘amigables’ i els seus crits es poden escoltar per tota l’illa !

De koalas de peluix en pots trobar a tot el país i és un bon record per casa. Em va ser difícil trobar-ne ‘made in Australia ( el 90% són made in China),però ho vaig aconseguir i en tinc un igualet que el de la fotografia.

Outback – Lloc remot

No es pot entendre Austràlia sense anar als territoris anomenats ‘Outback’ i que podríem traduïr com ” lloc remot” – ” la terra més llunyana ”, darrera les ciutats i les terres fèrtils de la costa. Tampoc crec que ningú pugui dir que ha estat i viatjat en aquest continent si no ha caminat, encara que sigui uns metres, per camins i deserts de l’Outback.

Per fer-ho s’ha de tenir en compte que t’endinses en un territori absolutament salvatge i has d’anar preparat, informat i sabent que pots arribar a estar en perill … i tenir temps.
He copsat ara, després del meu viatge, que Austràlia és un continent, un país, on tot el que passa no es considera de primera pàgina, un país jove i desconegut.

Hi ha dues maneres de viatjar per aquest continent; amb viatges organitzats per agències tant del nostre país com les ubicades a Austràlia. Els itineraris són engrescadors i ben fets. Tens garantida una seguretat i pots veure el més important del continent; Barrera del Corall, Parcs Nacionals com Kakadu i Uluru, ‘rainforest’ boscos verdes i frondosos, ciutats grans i més petites, Illa de Kangaroo davant mateix de la ciutat d’Adelaide. Però necessites temps i per veure tot això com a mínim són de 22 a 25 díes. No recomano fer un viatge a Austràlia de 12 a 17 díes.
Fins arribar-hi has de calcular entre 24 a 30 hores de viatge i a més perds un día de la teva vida ! Marxes un dilluns de casa i arribes el dimecres !
L’altra manera de viatjar és individualment, però cal preparar-se el viatge molt i molt bé des de casa abans de marxar. Un exemple; si llogues un cotxe, abans de començar el viatge, has de fer-te un itinerari precís i si passes per el desert, el Outback, saber on són les benzineres i sobretot portar bidons amb benzina, com a mínim dos, plens fins dalt, i aigua. En un altre post escriuré sobre els perills dels animals salvatges, però també de totes les meravellese en que et pots trobar.

””’Les dimensions d’aquests continent són tant grans, els deserts salvatges, inhòspits, llunyans, perillosos, un lloc perfecte per amargar-te i en aquest context de llunyania i el poc interès que tenim a la resta del món pel que passa a Austràlia, he llegit una notícia de l’any 1993 en un lloc anomenat Banjawarn Station al Gran Desert Victoria de l’Austràlia Occidental, que m’ha deixat glaçada, esgarrifada, atemorida.


 Els sismògrafs van detectar un terratrèmol, que no ho va ser, i tothom es va preguntar que havia passat. Tampoc va caure un meteorit; la poca gent que ho va veure, expliquen que el cel es va tornar lluminós i fins i tot alguns aborígens van explicar que els semblava que havia arribat la fí del món.

Doncs bé, aquesta ‘misteriosa’ explosió va tenir una explicació uns anys després, exctament el 1995, arran del llençament d’un gas mortífer, el ‘ sarin ‘ , al metro de Tokyo i que va causar morts i centenars de ferits. La secta Aum Shinrikyo n’era responsable i quan van detenir el fundador Chizuo Matsumoto o Shoko Asahara i van regirar la seva casa, van trobar uns documents de compra de 200.000 ha a Banjawarn Station Austràlia, precisament.
Aleshores van anar a veure que hi havia en aquesta propietat i la sorpresa va ser majúscula; laboratoris, urani, armes químiques, és a dir, aquella explosió no va ser res més que una ‘prova’ !

 Aquesta secta va arribar a tenir 60.000 seguidors, 30.000 a Rússia, un patrimoni d’1 bilió de dólars en or, propietats i diner en efectiu i molts enginyers nuclears i científics, reclutats a Rússia i al Japó, que treballàvem per la finalitat d’ensenyar la ‘veritat al món’. Tant els Governs del Japó com fins i tot dels Estats Units, van donar autorització aquesta secta dins els protocols de les religions !! Aquest individu, fundador, responsable i cap visible d’Aum Shinrikyo, va ser jutjat al Japó i està esperant de ser executat.
No s’han acceptat cap de les seves apel.lacions i només advocats d’ofici porten el tema.

És tant immens aquest territori, que fins i tot una secta tant i tant perillosa, cruel, malaltissa com aquesta, va poder experimentar les seves armes bioquímiques, sense que ningú els destorbés … o perque ja estàven al darrera d’investigar les armes químiques de l’Irak, Iran …… i a Austràlia no hi passa res. Terrible !

La fotografia correspòn al desert del centre d’Austràlia, Uluru i Kata Tjuta. En aquest indret encara veus les muntanyes sagrades que aparèixen de sobte, però en altres deserts no es veu el final del camí. Fins i tot quan fas el viatge en tren de Sydney a Perth, pots arribar a circular en línia recta durant més de 400 kms sense cap viratge; per cert després del Transiberià, aquest és un dels trens de més llarg recorregut del món – 4.400 kms -.

Encara que siguin dos o tres díes, (millor una setmana), trepitjar aquest Outback és estar veritablement a Austràlia i encara més si et pots beure una cervesa fresca en un d’aquests bars, casa de menjars, botiga, benzinera, que et pots trobar en el lloc més inesperat.



””

Intrusisme en l’habitat dels animals

Kakadu és un dels pocs llocs d’Austràlia on s’ha donat total protecció al medi natural desde fa uns 200 anys. Pels matins i als vespres és quan pots veure més animals, sobretot ocells i cangurs. Si vas en cotxe, s’ha d’anar molt en compte de no tenir accidents amb els animals que volen creuar els camins i la carretera, com els llangardaixos anomenats ‘gooana’, enormes, els cangurs, els gossos dingo, serps. No s’ha de donar mai menjar als animals, poden ser perillosos, sobretot els gossos dingo.

I que hem de dir dels cocodrils ?? En aquesta fotografia podeu veure un parell de cocodrils estuaris, que també es poden trobar a l’Índia, Sudest asiàtic i Papua Nova Guinea.

A Austràlia trobem dos tipus de cocodrils; ‘freshwater’ (crocodylus johnstoni) que només es troben en aquest continent. Viuen en rius, rierols i tolls d’aigua natural sota les cascades. No són agressius, només si els molestes, però val més apretar a córrer si en veus un nedant pel teu voltant …. Els rètols són presents a tot arreu avisant de la possibilitat de trobar-ne.
Els anomenats estuaris ( crocodylus porosus) viuen als rius, aiguamolls, a les desembocadures dels rius, al mar. Aquest són molt agressius, com els de la fotografía.
Cada any sempre hi han accidents de persones que no fan cas dels rètols i els consells i avisos dels guardes del parc.

Però que voleu que us digui, poder navegar al costat mateix d’aquests animals, els reptils més grans del món i de més antiguitat com una intrusa que ha entrat en el seu habitat, i en silenci i sense fer soroll, pots passar una bona estona admirant el paisatge, escoltant els cants dels ocells, veient una munió d’animals vivint en tranquil.litat, fins i tot caballs que un día uns colons els van abanadonar i ara són lliures, respirar l’aire net i pur  i pensar que ets en el seu país o regne,i ningú els destorba.



”’null”’

Demanar perdó o excusar-se

A Austràlia ja s’han fet les eleccions i el conservador primer ministre senyor Howard les ha perdut estrepitosament després de tretze anys al poder. Crec que ja és l’últim amic del senyor Bush que quedava i tots a poc a poc han anat perdent eleccions o deixant el seu càrrec.

En la premsa australiana el titular va ser molt reeixit ‘Howard’s End’ ( El final de Howard), prenent el nom de la novel.la de E.M. Foster i que es va poder veure també al cinema.
Han guanyat els laboristes i els verds han guanyat també molts vots.
Ara el senyor Kevin Rudd, nou primer ministre, ha dit que el primer que ferà és signar el protocol de Kyoto, fer tornar els soldats australians d’Irak a casa i demanar perdó als Aborígens.

”””’Una nació tant i tant mentalitzada en el medi ambient i protecció de la natura, havia seguit fil parranda tot el que el senyor Bush deia i NO havia signat el protocol de Kyoto !! No m’ho podia creure.


El tema dels Aborígens és delicat. No és el mateix dir ‘ we apologize’ que dir ‘we are sorry’ i els representants Aborígens al Parlament demanen la paraula ‘sorry’.
Molta gent a Austràlia creu que no poden demanar perdó per uns fets que han succeït ja fa molts anys i no en són responsables. 
Però els greuges, el dany, moltes generacions perdudes, és present dia a dia en els pocs Aborígens que encara intenten viure com els van ensenyar a fer-ho.
És cert que han recuperat terres i participen en la gestió dels parcs nacionals, i molts d’ells treballen en una nova forma de viure; fins i tot es pot veure la bandera aborígen al costat de la bandera oficial d’Austràlia, però encara avui ténen dificultats per adaptar-se a la colonització.

Al cinema van projectar una pel.lícula, crec que l’any passat, i que no va tenir gaire ressó per el gran públic : ‘ The rabbit-proof fence’ – ”Generación robada”, dirigida per en Philip Noyce i interpretada magistralment per Kenneth Branagh i tres nenes aborígens que mai havíen fet cinema. No la veig veure, però al videoclub que tinc al costat de casa he pogut llogar-la i la recomano a tothom que tingui una sensibilitat envers a la vida, la gent, els pobles, el seu dret a viure,  les injustícies, i sobretot, per entendre millor per el que han passat i encara passen els Aborígens. La história de la pel.lícula és real, no és de ficció.  Penso que és molt important conèixer la història dels Aborígens d’aquest continent enorme, gran, infinit, amb una natura exuberant, per entendre’l millor.

La traducció al castellà del títol original és bastant diferent; la traducció correcta seria ‘La tanca o mur dels conills’ referint-se a la tanca més llarga que mai s’ha construït al mon per separar els camps cultivats de les terres on vivíen el conills i així evitar la proliferació d’un animal que els colonitzadors van importar i tenir-los controlats per no malmetre els conreus.

Tots els infants que van ser robats de les seves famílies aborígens també vivíen dins unes cases i uns pobles que per ells eren murs i amb persones que no podíen explicar-lis d’on veníen, qui éren i com sería la seva educació. No enteníen res de res; molts d’ells els van segrestar quan eren uns nadons i ni tan sols sabíen si teníen mare o pare. La fugida de Molly, Daisy i Grace per tornar a casa amb la seva mare és colpidora. En el ‘making off’ del DVD fins i tot els actors, i tots els que participen en la pel.lícula després de l’escena del segrest, les llàgrimes aparèixen en els ulls de tothom.

La fotografia la vaig fer la nit que vaig sopar sota les estrelles, en mig del desert. Al fons es veuen les muntanyes de Kata Tjuta ( conegudes abans com ‘les Olgas’ ). Com no tinc una càmara professional no vaig poder fer la fotografia de la’ Southern Cross’ ( la estrella del Sur ), una experiència més quan viatges a l’altra punta de món.

S’ha amagat el sol i una nova llum en la vida dels australians s’ha encès després de les darreres eleccions.



”””