Pols d'estels

Jeroni Muñoz fou el més gran dels astrònoms valencians.  Va viure una època molt interessant, a cavall entre la difusió de la teoria heliocèntrica de Copèrnic  i les primeres observacions telescòpiques de Galileo Galilei.  Muñoz s’escrivia amb  el millor observador d’aquell temps, Tycho Brahe i va observar i estudiar la supernova de 1572 des de diversos llocs de la geografia valenciana com Ontinyent i Torrent.

És curiós que en Ontinyent uns pastors li comunicaren la troballa a  la constel·lació de Cassiopea. Gent acostumada a mirar el cel va descobrir que una nova estrella apareixia on abans no s’hi veia res. L’estudi d’aquest nou estel portà a Muñoz a afirmar-se en la mutabilitat dels cels. El treball de Muñoz fou molt apreciat arreu d’Europa i apareix citat, per exemple, en el llibre Diàleg dels dos màxims sistemes  del món ptolemaic i copernicà (1632) de Galileo Galilei.

Fa poc l’amic i company Manel Perucho publicà un article al País Digital explicant els trets més importants de Jeroni Muñoz. Donat que Manel ho ha contat d’allò més bé us passe directament el seu text.

Només cal dir que fa uns anys la Universitat de València va tindre a bé batejar l’edifici on s’alotja el departament on treballe i l’Aula d’Astronomia juntament amb multituds de departament i laboratoris amb el nom del seu astrònom més insigne.

Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees. Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l’hebreu.

Segueix…

L’astrònom valencià Jeroni Muñoz va viure un moment crucial en la història de l’Astronomia, l’aparició d’un nou objecte brillant a la constel·lació de Cassiopea, conegut com a nova. Aquest fenomen va generar un terratrèmol en la societat de l’època -segle XVI-, ja que es creia que els cels eren impertorbables. Diverses hipòtesis van tractar d’explicar-lo, però cap dels astrònoms contemporanis podia imaginar que es tractava d’una explosió estel·lar avui coneguda com a supernova. Jeroni Muñoz va ser un dels científics que més va treballar en aquest nou objecte, la qual cosa va ser reconegut per col·legues europeus contemporanis de la talla de Tycho Brahe, el nom del qual va ser al capdavall el que es va donar a la supernova.

Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees. Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l’hebreu. Aquest fet fa pensar als historiadors que Jeroni Muñoz va ser possiblement un jueu convers. Encara que el seu treball inclou facetes tan diverses com les de lingüísta (hebraista i helenista), astrònom, geògraf i matemàtic, el seu nom va ser conegut en el món científic europeu a causa dels seus treballs sobre la supernova de 1572, la coneguda com supernova de Tycho, el danès que ha passat a la història com el principal investigador d’aquest fenomen.

Aquesta “nova”, com se l’anomenà a l’època per aparèixer com una nova estrella, va ser un esdeveniment d’una gran importància, ja que, fins ara, el cel era entès com inalterable per la filosofia aristotèlica imperant. Per això, el rei Felip II va encarregar a Jeroni Muñoz informes sobre les seues observacions i interpretació del fenomen.  L´erudit valencià va ser capaç de mesurar la posició exacta de l’estrella, a la constel·lació de Cassiopea, i de determinar que la distància a la mateixa, que no va poder calcular amb exactitud, era prou gran com per assegurar que es tractava d’un fenomen celeste. Aquests estudis van ser publicats en el Libro del nuevo cometa, en 1573. La seua hipòtesi, com indica el títol de la publicació, sostenia que es tractava d’un cometa, encara que reconeixia que el seu aspecte no concorda amb el descrit en els textos per a aquest tipus d’objectes, sinó més aviat amb el d’una estrella, i va concloure, contra Aristòtil, que en el cel es donen “alteracions i corrupció”. Els seus treballs van ser coneguts a Europa gràcies a la traducció dels mateixos al francès i a la seua correspondència amb diferents astrònoms europeus. El mateix Tycho Brahe va utilitzar les dades de Muñoz, elogiant la seua precisió, alhora que diferents autors del segle XVII, com Galileu.

En un altre dels grans debats de l’època, Muñoz es va situar en contra de la teoria heliocèntrica de Copèrnic, intentant refutar-la amb arguments científics en els seus treballs. Malgrat això, aconsellava als seus alumnes la lectura de les publicacions de l’astrònom polonès, al qual considerava com a excel·lent.

Diversos tractats (d’aritmètica i matemàtiques o d’hebreu) ens mostren les seues contribucions a les branques del saber abans esmentades. També va publicar algun fullet dedicat a l’Astrologia, que en l’època era una branca del saber associada a l’Astronomia, molt allunyada del que ha esdevingut avui dia. Es conserven alguns manuscrits per als seus cursos universitaris en diverses disciplines i Comentaris a obres clàssiques, com de la Història Natural, de Plini, o dels Comentaris de Theon a l´Almagest, de Ptolomeu, on discuteix la teoria heliocèntrica de Copèrnic dins de la seua anàlisi de l’Astronomia ptolemaica. Aquests treballs sobre textos clàssics s’emmarquen dins de les tendències de l’humanisme europeu del seu temps. Tanmateix, no va publicar molts dels seus estudis per considerar que no se li va agrair la seva feina, sinó que, al contrari, havia estat injúries pels membres de la cort del rei arran del seu estudi del “nou estel”, i perquè opinava que no era savi publicar llibres de Matemàtiques, perquè “no és Espanya observadora d’astres, ni es col·labora amb les matemàtiques, sinó només amb les arts mercantils. És imprudent, encara més, de pròdigs, voler editar res de matemàtiques, ja que les despeses d’impressió són enormes, i els llibres no es venen …”.

Per Muñoz, calia separar els assumptes naturals, que s’havien d’abordar des de la raó, de les coses de la fe, inabastables des de la raó humana. Aquest breu repàs a la seua biografia revela la seua talla intel·lectual i la seua racionalitat, en un entorn social i històric poc donat a una racionalitat que no va arribar a calar en algunes societats europees fins a la Il·lustració.

Manel Perucho i Pla treballa al departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València.

Foto: Placa homenatge a Jeroni Muñoz a l’edifici del mateix nom a la Universitat de València. Enric Marco.

L’astrònom polonés Nicolau Copèrnic va revolucionar l’astronomia al segle XVI amb la seua defensa de la teoria heliocèntrica del Cosmos. La Terra gira sobre ella mateixa en 24 hores i orbita al voltant del Sol en un any. Els altres planetes també giren al Sol en òrbites circulars.

Abandonava així la teoria ptolemaica de l’Univers que propugnava una Terra immobil i amb els planetes girant al Sol sobre esferes perfectes i que havia estat vigent durant catorze segles.

El 24 de maig de 1543 moria sense veure publicada la seua obra magna De Revolutionibus Orbium Coelestium que no veuria la llum fins uns quants mesos més tard.

Era conegut que va ser enterrat a la catedral de Frombork, Polònia, però no se sabia on. Tanmateix fa uns mesos l’aplicació de modernes tècniques forenses a unes restes òssies trobades a una tomba sense nom de la catedral ha permés identificar sense dubte les despulles del gran astrònom del Renaixement.

Segueix…

Nicolau Copèrnic va ser matemàtic, astrònom, jurista. Estudià a les universitats de Cracòvia, Bolonya i Pàdua. Tornat a Polònia va prendre possessió d’una canongia a la catedral de Frauenburg (avui Frombork). Les seues múltiples activitats administratives no el privaren de construir un observatori  on realitzà nombroses observacions visuals i d’escriure diversos llibres on exposà la teoria heliocèntrica.

Se sap que morí als 70 anys i que fou enterrat a la mateixa catedral. Tanmateix la manca de cap làpida o senyal feia impossible identificar-ne les restes.

L’any 2004 l’arquebisbat va contactar amb l’arqueòleg Jerzy Gassowski, cap de l’Institut d’Arqueologia i Antropologia de Pultusk a Polònia, que va excavar el terra de la catedral i trobà unes restes prop de l’altar.

Tot semblava quadrar. El crani era clarament d’un individu d’una edat avançada tal com era Copèrnic quan morí.

A més a més la polícia científica polonesa ajudà a crear la imatge digital del rostre que mostra una nas trencat i una cicatriu dalt de l’ull esquerre.

Es conserven diversos retrats de Copèrnic. En aquest enllaç en poden veure alguns. Si comparem el rostre digital amb algun d’ells la semblaça és sorprenent. Ja tenien les restes de l’astrònom.

Tanmateix encara es podia avançar més. Encara romania un petit dubte. Les proves eren circumstancials. Ara bé, les modernes tècniques forenses popularitzades per sèries de televisió com Bones i CSI van permetre estar-ne totalment segurs.

L’equip d’arqueòlegs va demanar l’ajut de la doctora Marie Allen, del laboratori de genètica de la Universitat d’Uppsala a Suècia. La biblioteca de la seua universitat té un llibre que va pertànyer a Copèrnic i la investigadora va trobar-hi 4 cabells.  Va comparar el seu ADN amb algunes restes de Frombork (una vertebra, una dent i un fèmur). Els estudis confirmaren que l’ADN de dos dels cabells era el mateix que el dels ossos.

La tomba de Copèrnic amb les seues despulles ha estat finalment identificada.

Nota: La notícia del descobriment es  va donar a mitjan novembre però no havia pogut explicar-la fins avui. A més he posat Copèrnic sota la categoria de Els nostres astrònons ja que, encara que no era de les nostres terres, va influir de manera cabdal sobre els nostres científics.

El XII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, patrocinat per la Universitat de València, va estar lliurat ahir a Alzira a Fernando Ballesteros per l’assaig Gramàtiques extraterrestres que parla de la possibilitat de l’existència de vida extraterrestre i del tipus de comunicació que utilitzarem quan contactem amb ells.

La possibilitat de trobar vida en altres móns ha estat durant molts anys un pensament molt extens entre astrònoms (veieu sinó la magnífica sèrie Cosmos de Carl Sagan) però no tant entre biòlegs que sempre s’ho havien mirat des de més lluny.

Els estudis extensius de la superfície de Mart, els sorprenents descobriments de vida en situacions extremes (extremòfils) a la Terra i la troballa de més de 200 planetes al voltant d’altres estels ha posat a treballar als biòlegs per veure la possibilitat de biosferes extraterrestres.

Però resulta que buscar vida extraterrestre intel·ligent és més fàcil que buscar vida no intel·ligent ja que la primera va a manifestar la seua presència a gran distància quan aquells sers intenten comunicar-se entre ells.

Algunes grans antenes de la Terra estan ara mateix captant tots els senyals de ràdio de l’univers en busca d’aquestes comunicacions. La revista El Temps va publicar fa uns dies una entrevista a Seth Shostak, membre de l’Institut SETI. La informació rebuda de l’espai és immensa i amb els milions de terabytes d’informació captada no hi ha cap ordinador al món capaç de determinar si en aquestes dades hi ha algun senyal intel·ligent. Per allò, desde l’any 1999 distribueixen trossos menuts d’aquestes dades  als ordinadors de milions de voluntaris d’arreu del món. És un gran projecte de computació distribuïda anomenat projecte SETI@home (web del projecte a Catalunya). Com diuen a la web: SETI@home es un experiment científic que utilitza ordinadors connectats a Internet per a la Recerca d’Intel·ligència Extraterrestre (SETI). Pots participar executant un programa gratuït que descarrega i analitza informació de radiotelescopis.

Contactar amb aquesta vida intel·ligent serà encara més difícil. La llunyania d’aquests móns habitats faria que els missatges tardaren desenes, centenars o milers d’anys a arribar. Com diu Seth Shostak, seria com llegir Ciceró o Juli Cèsar, textos antics però interessants.

Però com parlarem amb ells? En quina llengua? El llenguatge de les matemàtiques?

D’aquest tema parla el llibre del bon amic Fernando Ballesteros que acaba de guanyar el XII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, patrocinat per la Universitat de València. Podeu llegir la noticia que ha aparegut a Levante. Fernando és un astrònom de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València i autor de nombroses col·laboracions en premsa i en ràdio. A aquest apunt de Javier Armentia es parla de les seues intervencions a Radio 1.  A més compartim, ell i jo, les observacions populars d’astronomia Nits de Divendres, Nits d’estels organitzades conjuntament pel departament d’Astronomia i Astrofísica i per l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València.

Del sopar de lliurament dels premis ja n’ha parlat Juli Peretó a aquest apunt.

Quan isca publicat el llibre premiat Gramàtiques extraterrestres ja el comentarem llargament. Enhorabona Fernando!