Raül Romeva i Rueda

De la mateixa manera que considero que un boicot total als JJOO podria resultar contraproduent (ho argumentava en un post anterior: Tibet), un boicot polític i sectorial, com el que es proposa des de Reporters Sans Frontières, Human Rights Watch
o, fins i tot, el govern francès (veure notícia a Vilaweb) em sembla una bona iniciativa, tot i que corro a afegir que, en el cas del govern francès, la considero un pèl hipòcrita, donat que ara com ara és precisament França qui impedeix en el si del Consell de la UE que el Codi de Conducta sobre exportacions d’armament de la UE esdevingui Posició Comuna, i per tant jurídicament vinculant, ja que condiciona aquesta decisió a que, simultàniament, s’aixequi també l’embargament d’armes de la UE a la Xina. Sigui com sigui, si la situació actual ha fet que aquells governs que (segueix…)
creien
que el mercat ho pot tot, i que concedir els JJOO a un país com la Xina
comportaria automàticament una millora de les condicions de vida de les
persones que viuen a la Xina, es veuen obligats a matisar i corregir,
ni que sigui les seves declaracions públiques, doncs tant de bo.

Per
altra banda, cal també ser conscients de com la societat xinesa pot
reaccionar davant de determinades respostes. Recordem que fa anys,
dècades, que la societat xinesa es veu sotmesa a una constant
manipulació informativa, i que al mateix temps s’ha anat cultivant un
enorme sentiment de col.lectivitat molt forta. Per tot plegat, sóc més
partidari d’un boicot polític, però al mateix temps d’aprofitar
l’esdeveniment per tal de visibilitzar, tant com sigui possible, i
implicant també la població xinesa, les enormes contradiccions del
règim xinès.

Així mateix, crec que la comunitat internacional i les
institucions internacionals han d’abanderar amb fermesa la reanudació
del diàleg sinotibetà i, tal i com defensa de fa temps el mateix
responsable temporal de conduir les negociacions per la part tibetana,
el Dalai Lama, aquest diàleg ha de conduir a un acord que reconegui,
almenys, una veritable autonomia pel Tibet. Aprofito també per lamentar les constants acusacions que Wen Jiabao llança sobre el Dalai Lama, acusant-lo d’instigador de la violència, quan és precisament ell qui ha garantit que aquesta no hagi esclatat abans, i amb més força, cosa per la qual segueix lluitant (veure noticia a la BBC).

Tot plegat, aquest és un assumpte del qual n’he parlat sovint al Parlament Europeu (vegeu les meves intervencions als següents debats: sobre el Codi de Conducta de la UE sobre exportacions d’armes; sobre la detenció del dissident xinès Hu Jia; sobre la Cimera UE/Xina; sobre el Diàleg entre el govern xinès i els enviats del Dalai Lama; sobre la situació del Tibet l’any 2006; sobre les relacions UE/Xina; sobre la perspectiva de les relacions UE/Xina l’any 2005; sobre la vulneració de drets i llibertats religioses a la Xina; o sobre la situació del Tibet l’any 2005) o en aquest bloc (vegeu la categoria Àsia Oriental (DDHH,
Xina, Tibet, Taiwan, Birmània,…)).

En altres paraules, no és un tema que vingui de nou. Fa molt de temps que plana sobre les institucions europees, inclòs el Parlament Europeu, però, tal i com acostuma a passar quan es tracta de situacions en què la part agredida és la més dèbil, sovint la resposta és el silenci fins que, malauradament, esclata la violència. I llavors tots correm-hi.

Malgrat tot, res d’això no és excusa per no reaccionar. I, insisteixo, em sembla que un boicot polític a la inauguració (com a mínim), podria ser una bona mesura de pressió.

Finalment, voldria veure el govern espanyol amb la valentia suficient per liderar, o almenys acompanyar, una mesura d’aquestes característiques, però em temo que això serà molt dificil que ho vegem, especialment tenint en compte l’actitud dels governs, tant del PP com del PSOE, en relació amb el règim Xinès (business i business), així com la coincidència que els dos grans partits han mostrat sovint en casos relacionats d’alguna manera amb el dret d’autodeterminació (vegi’s Kosova), i especialment tenint en compte el resultat de les eleccions del passat 9M (de les quals va sorgir un PSOE enfortit i molt menys procliu del que algunes i alguns voldríem a negociar, entre d’altres, polítiques internacionals.

Molt em temo que, des d’ara fins a que comencin els JJOO, la qüestió del Tibet seguirà essent trista protagonista de telenotícies diversos, com ho seran també d’altres afers com la tensió envers Taiwán, o les seqüèl.les de Tiananmen, o la persecució de periodistes, dissidents, activistes pels drets humans, o d’altres ‘espècies perilloses’, …

N’estarem amatents.

Foto: El Dalai Lama en la roda de premsa que ha ofert avui i en la qual ha reclamat, un cop més, que s’aturi la violència, per les dues parts. Font: BBC

L’Intergrup de suport al Tibet del Parlament Europeu ens vàrem reunir dimecres a Estrasburg per tal d’avaluar la situació actual que viu tant el país com la població refugiada. La cosa no pinta gens bé. Els incidents, fruits de molts anys de maltractaments diversos per part de les autoritats de Beijing contra la població tibetana, se succeeixen tant a Dharamsala, com a Katmandú com a Lhasa (veure notícia a Vilaweb, Le Monde, El País, BBC, La Vanguardia, ). La Campanya Free Tibet fa temps que es mobilitza per tal de fer arribar les justes reivindicacions tibetanes arreu del món. No comprenc, ni comparteixo, per què a les institucions internacionals, govern espanyol inclòs, els costa tant plantar-se davant les exigències xineses de silenciar les reivindicacions tibetanes. Tampoc entenc, ni comparteixo, la nominació de Beijing com a capital olímpica pel 2008. Puc entendre, això sí, (segueix…)

que la Xina busqui un reconeixement internacional, després de dècades d’haver-se autoexclòs del món mundial, però precisament això hauria de comportar per part de les autoritats xineses una actitud una mica més responsable en temes com el Tibet, la llibertat de reunió i d’expressió, o la llibertat d’informació, entre d’altres.

La questió és, però, què passarà si, de sobte, abans o durant els JJOO tenen lloc a Beijing manifestacions espontànies en favor de l’alliberament del Tibet? Podran impedir la policia i exèrcit xineses l’entrada de fotografies del Dalai Lama o d’altres simbols tibetans? Com reaccionaran si algun esportista mostra alguna mena de símbol durant la cita olímpica en favor del Tibet, o dels drets humans en general?

Però també, què farà la comunitat internacional, i en concret la UE i els seus Estats membres, si la resposta xinesa davant d’alguna d’aquestes hipotètiques situacions és de repressió violenta?

Malgrat tot, també sóc dels qui, arribats a aquest punt, pensa que el boicot no és la solució. Al contrari. Ara com ara penso que pot ser molt més útil anar-hi, ser-hi, parlar amb la gent, assegurar, amb una nombrosa presència internacional, que el règim xinès es reprimeixi al màxim d’engegar possibles respostes violentes.

En la visita que vaig fer fa uns parell d’anys al Tibet, i en la que vaig fer al setembre a la Xina (veure apunts anteriors en categoria: Àsia Oriental (DDHH, Xina, Tibet, Taiwan, Birmània,…)), i al llarg de les nombroses converses que vaig poder mantenir amb persones significatives del Partit, del Govern i de les Embaixades, vaig poder constatar l’enorme sensibilitat de la qüestió tibetana, però al mateix temps vaig constatar també que, amb un mínim de voluntat es podria trobar una solució que pogués satisfer tothom.

La part tibetana no ha parat de fer concessions, de buscar el diàleg, de fer propostes que haurien de permetre desbloquejar la situació, però davant s’ha trobat amb un gegant intolerant, a la vegada que un monstre econòmic que, a més, compta amb un suport tàcit internacional.

Actualment els negociadors tibetans només demanen una cosa, reiniciar el diàleg sinotibetà, i discutir la proposta d’autonomia (ni tan sols independència) que fa temps han posat damunt la taula.

Crec que va ser un error concedir els JJOO a la Xina, però ja està fet. Ara només espero que, almenys, serveixin per tal d’influir sobre Beijing en aspectes tan bàsics com la situació de Drets Humans en general, i del Tibet en particular. No fer-ho suposaria, al meu entendre, una vulneració flagrant dels principis que mouen l’olimpisme.

Font foto: APF

Ara fa uns mesos alguns diputats i diputades al Parlament Europeu vàrem proposar als dissidents xinesos Hu Jia i Zeng Zynian pel Premi Sakharov. No vàrem guanyar (ho va fer, també merescudament, Salih Mahmoud Osman), però el motiu que ens va motivar a presentar la doble candidatura xinesa està cada cop més justificat, especialment després que Hu fos detingut per la policia xinesa acusat ‘d’incitar a la subversió del poder de l’Estat’, mentre la seva dona es troba retinguda i sota vigilància. Quin ha estat, però, el seu veritable crim? Doncs lluitar en favor d’un moviment democràtic xinès, de la defensa del medi ambient i contra la proliferació de la SIDA. De la detenció en parlava diumenge José Reinoso, corresponsal de El País a la Xina (Represión antes de los Juegos). Amnistia Internacional fa temps que du a terme una campanya de denúncia d’aquesta persecució i aquesta setmana algunes i alguns diputats hem tornat a posar el tema a l’agenda impulsant una resolució d’urgència que s’haurà de debatre i votar dijous a Estrasburg. Massa dubtes planen encara sobre (segueix…)
l’elecció de Beijing com a capital olímpica mundial. Sens dubte aquest esdeveniment serà una gran provar tant per a les autoritats xineses (que hauran de demostrar si estan a l’alçada del que diuen voler ser, un estat modern democràtic i respectuós amb els drets humans), però també per la resta del món (que haurà de respondre amb responsabilitat quan tinguin lloc episodis com aquest de la detenció de Hu). Ara com ara, ni uns ni altres semblen estar en bona situació per guanyar, ni que sigui, la medalla de la credibilitat.

Veure el text de la resolució que hem presentat com a Verds/ALE.

Altres apunts sobre la situació dels drets humans a la Xina, especialment en vigílies dels Jocs Olímpics, els trobareu a la categoria Àsia Oriental d’aquest bloc. A continuació adjunto les línees argumentals de la meva inervenció per al debat:

Intervención en plenaria de Raül Romeva i Rueda. URGENCIAS: Hu Jia

17 de enero de 2008

Los Juegos Olímpicos deberían ser percibidos tanto por parte de las autoridades chinas como por parte del resto del mundo, como una oportunidad para que China cambie su imagen ante el mundo. Una imagen especialmente afectada por las continuas vulneraciones sobre derechos humanos de las que son víctimas grupos muy distintos y por motivos también muy distintos.

La detención de Hu Jia, entre otras, pone de manifiesto que China no está aprovechando como debería esta oportunidad, y supone a la vez un recordatorio para quienes vieron en China un país preparado y suficientemente abierto como para organizar un evento de carácter internacional como son unos Juegos Olímpicos.

China aún está a tiempo de cambiar dicha imagen, pero para ello es preciso que se tome más en serio cuestiones como el respeto de la libertad de expresión y de asociación, y que abandone su obsesión por detener, castigar y condenar a sus ciudadanos y ciudadanas a quienes acusa de un crimen ciertamente difícil de argumentar como es el de ‘incitar a la subversión del poder del Estado’.

Foto: Hu Jia i Zeng Zynian. Font: Parlament Europeu

Ahir vaig participar en la marxa pacífica mundial per la pau a Birmània, juntament amb diversos centenars de persones més a Barcelona, i milers arreu del món. La marxa, organitzada a Barcelona per les entitats que formen la campanya Birmania per la Pau, i impulsada per persones de la vitalitat de na Concha Pinós, entre d’altres, va sortir de la Casa del Tibet (Rosselló 181) i va baixar per la Rambla fins la Plaça Catalunya on es van cantar diversos mantres i es va desplegar una gran bandera en suport de les víctimes i de la pau a Birmània. Birmània és un país que pot semblar lluny, vist sobre el mapa, però la proximitat de les colpidores imatges que dia a dia ens arriben via Internet fan que no poguem amagar-nos darrera la tan útil, de vegades, excusa del ‘és que ens queda lluny’. Podeu trobar dades sobre la situació i la resposta internacional al web de l’International Crisis Group. Fa més de vint anys que la població birmana pateix un (segueix…)

règim que s’ha fet fort gràcies al nostre silenci i a les notables inversions de determinades empreses occidentals com Total. La comunicació global ha permès acabar amb aquest silenci, i ara són milers arreu del món les persones que reclamen als seus governs una acció inmediata i ferma que permeti acabar amb un dels pitjors règims en quant a repressió que resten encara en actiu.

La importància de la manifestació d’ahir va molt més enllà de mostrar la solidaritat catalana envers aquelles persones que pateixen aquesta repressió. Suposa, també, un exemple més de la resposta global que va capgirar consciències i polítiques en casos com els dels Balcans, l’Iraq o Darfur. És una d’aquestes manifestacions que serveixen per alimentar i enfortir la construcció d’una incipient però imparable consciència social i humanitària mundial. De cap manera cal pensar que n’hi ha prou amb sortir al carrer. Canviar les lògiques i les tendències de la política mundial no es fa d’un dia per l’altre. Però aquestes manifestacions suposen un toc d’alerta tant per als qui avui gestionen aquesta política, com, sobretot, pels qui vindran darrera.

Per altra banda, en relació a Birmània hi ha un factor clau que cal tenir molt present: el paper que juguen tant la Xina com Rússia a l’hora de pressionar la Junta Militar Birmana per tal que canvii d’actitud. Ambdós són actors cada vegada més estratègics pels interessos europeus. Tant a la Xina com a Rússia els agrada justificar la seva inacció i bloqueig argumentant que no volen interferir en els assumptes interns d’un altre país. És evident que darrera d’aquesta excusa s’amaga la voluntat de que ningú es fiqui en els seus, d’assumptes interns, ben plagats de continuades vulneracions de Drets Humans. Quin món! podem pensar, i és cert, però també ho és mai com ara hem tingut tants espais en els quals poder posar sobre la taula qüestions fonamentals com els drets humans. Per exemple, la UE té un Diàleg sobre Drets Humans tant amb Rússia com amb la Xina, un espai tan útil i important com desaprofitat.

Així doncs vull pensar que la manifestació de Barcelona, a més a més de sumar en la resposta global per la pau a Birmània, que inevitablement haurà hagut de ser percebuda per part de la Junta militar Birmana, també va destinada als governs europeus, i que servirà per tal que aquests afrontin les seves cada vegada més freqüents trobades amb Vladimir Putin i Hu Jiantao, en uns termes de més exigència pel què fa a certs estàndards sobre Drets Humans, tan dins dels seus països com en aquells sobre els quals tenen, o poden tenir, alguna influència.

Font foto: Campanya per la Pau a Birmània

Birmània està a punt d’entrar en un punt de no retorn. Els moviments de resistència pacífica que se succeixen en contra de la Junta Militar Birmana no paren de créixer des que van començar a prendre cos el passat 19 d’agost. El detonant, llavors, va ser l’espectacular pujada dels preus dels carburants, però poc a poc s’hi han anat afegint motius de caràcter més estructural. I la resposta violenta de les darreres hores no fan sinó posar encara més pressió i fan encara més urgent reaccionar de manera ràpida, contundent i eficaç. Així mateix, el debat en el si de Nacions Unides (Consell de Seguretat i Assemblea General) i especialment l’actitud obstruccionista de la Xina i Russia, exercint ambdues el seu dret a veto a una Resolució de condemna, posa de manifest que el tema és cada cop més greu. Fa massa temps que la població pateix un règim dictatorial i opressor, i, si bé les manifestacions van començar de manera més o menys espontània (segueix…)

per part d’una coratjosa minoria, cada cop són més, milers de fet, els qui s’hi han anat sumant. Un important punt d’inflexió han estat les columnes pacífiques dels monjos budistes, un dels estaments més respectats de la societat birmana, acompanyades de milers de persones que els donaven suport, i que, malgrat tot, les autoritats no han trigat a respondre amb una extraordinària i del tot injustificada violència, i que ha comportat nombroses detencions i fins i tot vàries morts.

Ja fa temps que aquesta situació ha deixat de ser un afer intern d’un país, i que des de dins mateix es reclama més suport, ajuda i acompanyament internacional. Especialment important, de cara a avançar cap a un procés de veritable democràcia, és reclamar l’alliberament dels presos i preses polítics entre els quals hi ha Aung San Suu Kyi, tal i com ja hem reclamat en nombroses ocasions (veure, per exemple,Urgències DDHH (Birmània, Etiòpia i Cuba) o bé Drets Humans al Parlament Europeu: informe anual Consell/Comissió, abusos sexuals per part personal NNUU (Haiti i Libèria), i Birmània).

Alguns diputats i diputades del Parlament Europeu hem volgut sumar-nos a les nombroses peticions en favor de demanar a les autoritats de Birmània/Myanmar (la Junta militar) que es reprimeixi de respondre de manera violenta les manifestacions, i que s’estableixi un diàleg per a la reconciliació nacional, en línia amb les propostes liderades pel Secretari General de Nacions Unides, Ban Ki Moon, així com en favor de l’alliberament dels presos polítics. Per tot plegat, però, resulta fonamental comptar amb la implicació de països com la Xina, l’Índia o l’actual presidència de l’ASEAN, Singapur, així com el Japó.  

En aquest sentit, el grup Verds/ALE hem presentat una proposta de resolució (aquesta) que ha quedat així després de la negociació amb els altres grups, i especialment d’haver incorporat dues esmeens de darrera hora condemnant la resposta violenta de la policia birmana, reclamant l’alliberament de les persones detingudes i condemnant l’actitud de la Xina i Russia en impedir que el Consell de Seguretat adptés una Resolució ferma i clara de condemna.

Adjunto també un resum de la situació en forma de Preguntes i Respostes segons la BBC.

NOTA del 27.09.07: Després de la votació d’aquest matí he fet la següent nota de premsa:

Romeva celebra que el Parlament Europeu envii un clar missatge de condemna a la Junta Militar Birmana

L’eurodiputat d’ICV Raül Romeva ha celebrat avui el vot gairebé unànim (només tres vots en contra) a la resolució d’urgència del Parlament Europeu en la qual es condemna la violència de Birmània i s’insta les autoritats d’aquell país a aturar totes les accions violentes contra els manifestants que demanen l’apertura d’un procés democràtic al país.

La resolució, de la qual Romeva n’ha estat coponent, també reclama l’alliberament de les persones detingudes per exercir el dret a la lliure expressió o per formar part de l’oposició política, especialmente la líder de l’NLD, Aung San Suu Kyi, i condemna durament la Xina i Russia per haver-se oposat a que el Consell de Seguretat adoptés ahir una resolució ferma i contundent de denuncia a les accions empreses per la Junta Militar birmana arran dels creixents moviments pacífics de protesta. Finalment, Romeva defensa la necessitat d’enfortir els mecanismes de pressió internacional, incloses les sancions econòmiques dirigides contra els estaments i persones vinculades amb la Junta Militar, i reclama que el Consell de la UE adopti en breu una postura de fermesa en linea amb la que ha estat aprobada per gairebé unanimitat a l’Eurocambra.  

Per altra banda, Romeva recorda que la Xina hauria de ser una mica més conscient de la seva situació actual ja que es troba a les portes d’acollir uns jocs Olímpics i que aquesta mena d’actituds obstruccionistes en el sí del Consell de Seguretat poden comportar conseqüències en forma de boicots o de d’accions de condemna abans o drant els Jocs.

Font foto: AFP/BBC

Coincidint amb el meu retorn de la Xina i l’inici del curs europarlamentari (aquesta setmana som a Estrasburg per celebrar la primera sessió plenària del curs 07-08) segueixo, entre d’altres, el debat al voltant de la visita a Barcelona de Tenzin Gyatso, el Dalai Lama, el proper dilluns 10 de setembre. M’hauria agradat anar a escoltar-lo, tal i com ja vaig fer quan va venir al Parlament Europeu (Aminetu Haidar i Dalai Lama: dues veus, dues lluites, dos exemples), cosa que no podré fer ja que seré a Brussel.les per tal de defensar el meu informe sobre feminicidis a Mèxic i Amèrica Central que es votarà dimarts 11 a la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat d’Oportunitats (FEMM). Aquesta absència, per altra banda, m’impedirà també escoltar na Maria del Mar Bonet cantant abans de la conferència del Dalai Lama (veure entrevista que li fan a la Casa del Tibet de BCN). És evident que el discurs del Dalai Lama desperta tant simpaties com discrepàncies, la qual cosa no només és normal i comprensible, sinó saludable. Personalment, (segueix…)

i després d´haver treballat durant força anys sobre la qüestió del Tibet, d’haver visitat el pais i d’haver discutit aquest tema amb diverses personalitats, incloses persones destacades del Partit Comunista Xinès, penso que cal ubicar de manera ponderada la figura del Dalai Lama, tant pel que fa a la seva condició de referent espiritual com pel que fa a la seva activitat de figura temporal que representa un país. Aquesta reflexió ve a tomb després de constatar com des del Ministeri d’Exteriors, i no és la primera vegada, s’ha donat la instrucció a les autoritats catalanes i barcelonines de ‘fer-li el buit’ institucional.

D’entrada cal acceptar com un fet que no es tracta d’un cap d’Estat i que, per tant, no se’l pot rebre en qualitat de tal. Tanmateix, no deixa de ser una personalitat que mereix una especial consideració per molts d’altres motius: pel paper que ha jugat en la modernització d’un pais pobre, per primar la via no violenta en la reivindicació d’uns drets individuals i col.lectius que estan inqüestionablement amenaçats al Tibet, en tant que Premi Nobel de la Pau, com a màxim representant d’una religió/fe/filosofia que compta amb cada vegada més simpatitzants, també en el nostre pais, o, simplement, en tant que una persona que té un discurs en favor del diàleg, de l’entesa entre cultures i religions, i dels drets de les generacions futures.

Vaig començar a conèixer el pensament budista i la situació del Tibet quan treballava al Centre UNESCO de Catalunya, de la mà de’n Fèlix Martí. Per a algú que, com jo, havia tingut una formació marcada per l’ateisme o, en el millor dels casos, per l’agnosticisme, la feina feta durant diversos anys al centre UNESCO, i especialment la figura de’n Fèlix, em va convèncer de la importancia que en molts contextos poden jugar les religions en la construcció de la pau, de la mateixa manera que resulten catalitzadors fonamentals cap a la guerra i la violència en d’altres contextos. Els anys viscuts a l’antiga Iugoslàvia em permeten constatar ambdues vessants.

Per altra banda, pel què fa al paper temporal de representant del poble tibetà que actualment caracteritza la figura de Tenzin Gyatso, cal també posar de manifest que ell mateix ha reiterat una vegada i una altra que aquesta és una funció que ostenta de manera circumstancial. Cal entendre aquí diversos aspectes: en primer lloc l’enorme diferència de tamany i de poder entre les dues parts principals implicades en el conflicte sinotibetà; en segon lloc el fet que Tenzin Gyatso representa una figura de consens entre diverses sensibilitats (no totes amb visions de caràcter pacific o pacifista) que permet que en aquests moments hi hagi un interlocutor reconegut del costat tibetà que facilita molt el diàleg; en tercer lloc, el mateix Dalai Lama, en nom del govern a l’exili, ha reiterat que la seva petició principal cap a Beijing és la represa del diàleg sinotibetà i, de fet, ja fa temps que ha abandonat la reivindicació independentista limitant-se a demanar l’establiment d’un estatut especial per al Tibet que garanteixi la conservació de la riquesa lingüística, cultural, religiosa i mediambiental tibetanes; quart, Tenzin Gyatso ha suposat un salt de gegant pel què fa a fer sortir el Tibet del feudalisme i de l’autarquia en la qual els mateixos tibetans s’havien refugiat durant generacions. En altres paraules, ha estat precisament Tenzin Gyatso qui ha liderat les principals reformes en favor de la separació de poders (sobretot pel què fa a la relació estaments religiosos/Estat). I cinquè, és inqüestionable l’enorme i creixent pes de la Xina en tots els àmbits, també en les relacions bilaterals amb l’Estat espanyol i Catalunya, però penso que precisament per això ens trobem en una situació idònia per tal de promoure la celebració d’una nova ronda del diàleg sinotibetà.

Sóc més que conscient de la sensibilitat amb què les autoritats xineses perceben aquest afer (ho he viscut en pròpia persona en nombroses ocasions), però de la mateixa manera reitero que ens trobem en un moment en què és més factible que mai posar sobre la taula una proposta de sortida del conflicte que permeti a les dues parts implicades sortir-se´n amb la cara ben alta (que és la única manera de resoldre aquesta mena de situacions i que el resultat sigui durable). Això, però, només serà possible si es repren el diàleg sinotibetà, cosa que hem demanat en nombroses ocasions des del Parlament Europeu (veure text intervenció 15 de febrer de 2007, així com intervenció en video).

En resum, penso que, indiferentment de si coincidim totalment, parcialment o gens amb la seva manera d’enfocar el món, els seus problemes i les seves solucions, Tenzin Gyatso compta amb una carta de presentació que, almenys, mereix un respecte i una atenció institucional i social digna, com tantes d’altres persones, d’altra banda, siguin o no practicants o representants d’una religió determinada.

 Font foto: Wikipedia

Viatgem en tren desde Beijing cap a Shanghai. Viatgem tota la nit, en un tren llitera que confirma la línia de modernitat ja descoberta en nombroses infraestructures (aeroport, autopistes, …). A la Xina és fàcil perdre el sentit de la proporcionalitat. El gran problema aquí són, sens dubte, les dimensions. Tot allò que a Europa comptem amb milers, aquí ho compten en milions, ja sigui els afiliats al sindicat (l’únic), els pobres, els ancians (que cada vegada són més degut a la política d’un sol infant), etc… Tot plegat fa que els oficials del Partit Comunista insisteixin en la importància de mantenir la lògica d’un Partit Únic, fort, centralitzat i que controli tots els aspectes de la vida quotidiana per avançar en el ‘camí cap al socialisme’. El cas, però, (segueix…) 

és que passejant per Shanghai es fa dificil tenir la sensació que ens trobem en un país socialista, per molt que insisteixin a defensar el model que ells anomenen ‘el socialisme a l’estil xinès’. L’Sky Line, ple a vessar de gratacels il.luminats amb anuncis de neo, ens recorden l’explosió d’una ciutat que ha crescut de manera descomunal urbanitzant allo que fa vint anys eren bàsicament camps d’arròs. Per altra banda les diferències de rendes i d’oportunitats són, com tot en aquest país, enormes, i la tendència és a l’alça. Mentre milions de persones no poden accedir a serveis bàsics com l’educació i la sanitat, a Shanghai l’especulació ha situat els preus de certes zones del centre de la ciutat a 10.000 euros el metre quadrat.

Entre la nova classe privilegiada hi ha importants sectors de l’àmbit financer així com nombros càrrecs i oficials del Partit Comunista, cosa que lògicament es veu afavorida pel fet que no hi ha oposició política ni llibertat de premsa o de càtedra, així com per la debilitat de la societat civil organitzada. Aquesta manca de  veritables contrapoders dificulta que es pugui controlar aquests desfassaments i, malgrat els contundents intents de frenar la corrupció amb cops d’efecte, condemnant fins i tot a la pena de mort alguns alts càrrecs que s’han deixat ‘incentivar’ més del compte, les corrupteles segueixen essent un dels principals problemes de les institucions i, en general, del sistema.

Per altra banda, en la reunió que vàrem mantenir ahir al vespre amb diverses ONG a Beijing vàrem poder constatar la fragilitat d’aquestes organitzacions i de la societat civil en general. El risc continuat a ser pressionades o directament empresonades desincentiva lògicament l’activisme social al marge del Partit. Així mateix, hi ha una manca total de mitjans i de coneixement pel que fa a la gestió i a com establir xarxes a l’estil del Fòrum Social Mundial. En preguntar-los, per exemple, si tenien previst organitzar alguna mena d’activitats alternatives aprofitant els JJOO, ja que molta gent serà a Beijing amb interessos bastant mes enlla que els esportius, la seva resposta va ser, tal i com era d’esperar, que no s’ho havien ni plantejat. En canvi les seves demandes cap a  nosaltres eren sobretot en termes de formació i de recursos. 

En conclusió, Xina és ja, i serà cada cop més, un actor fonamental en la lògica internacional, en tots els aspectes: econòmic, social, geoestratègic, comercial, mediambiental, … No podem pensar a construir un món global i globalitzat més just, equitatiu i habitable sense tenir en compte les transformacions que està vivint i que viura en els propers temps la Xina. I cal estar preparats no només per la influencia que aquestes transformacions tindran sobre les nostres societats, sinó també per com podem nosaltres influir d’alguna manera en aquestes transformacions. Tenint en compte sempre, és clar, les proporcions. 

Font: Ribera riu Huangpu, al centre de Shanghai.

Avui teniem previst reunir-nos amb Pan Yue, Director del SEPA (State Environmental Protection Administration), una mena de Ministre del Medi Ambient. Es tractava d’una de les reunions mes esperades, i sobre la qual haviem reiterat nombroses vegades la nostra intencio de celebrar. Pan Yue es una de les figures emergents entre el funcionariat mes o menys critic xines. Autor de llibres de referencia com ‘On Socialist Ecological Civilisation‘ en el qual critica obertament el fet que des de les economies industrialitzades occidentals exportem les empreses mes contaminants a paisos en vies de desenvolupament com la Xina. Es conegut per mantenir una actitud ferma davant (segueix…)

de les vulneracions de la Llei Ambiental i ha cancel.lat nombrosos projectes de produccio energetica a escala regional en no ajustar-se als criteris ambientals requerits. Aixi mateix es un ferm defensor de la participacio ciutadana en tots els nivells de la politica. Per tot aixo, i per altres aspectes, teniem interes en trobar-nos amb ell. Malauradament, pero, segons la informacio facilitada pel delegat del Partit Comunista que ens acompanya a tot arreu, una reunio de darrera hora li ha impedit ser present a la reunio, aixi que hem hagut de parlar amb el seu personal tecnic el qual, molt educadament, ens ha comunicat que no tenien autoritzacio per donar-nos informacio sobre diverses questions delicades que reclamavem. Entre d’altres, voliem demanar-los detalls sobre les estadistiques que el SEPA publicava anualment en relacio al grau de polucio i contaminacio i com aquesta afectava el PIB. Segons tenim entes, quan el 2004 van publicar que en realitat aquest fenomen, la contaminacio, suposava reduir en un 4% el creixement del PIB (estimat globalment en un 11%) van provocar un enorme daltabaix ja que, segons les dades del Partit Comunista, per mantenir el nivell de creacio d’ocupacio cal mantenir un creixement anual d’almenys el 7 o 8%. Si a 11 li traiem el 4 que cal atribuir al cost vinculat a la contaminacio ens queda un 7%, rascant el creixement minim exigit. A partir del 2005, ja no es van publicar mes aquesta mena d’estadistiques.

Tot plegat confirma que, malgrat que el discurs oficial es: ‘no volem cometre els mateixos errors que heu comes a occident en el proces d’industrialitzacio, i no volem, per tant, haver de pagar despres per netejar tot allo que ara contaminem en el marc del nostre creixement accelerat’, la realitat es que, pel que es veu, estan cometent el mateix error, si no el solucionen. Un exemple clar es el transport. Partien d’una situacio excel.lent per apostar per un model de mobilitat ferroviaria ja que no hi havia gairebe cotxes. Enlloc de fer-ho, pero, han apostat per potenciar la mobilitat vial, amb mes autopistes, mes cotxes, mes col.lapses, mes contaminacio, mes problemes, i al cap i a la fi menys salut personal, ambiental i economica. Haurien pogut escollir un model a la japonesa de transport, i en canvi han optat pel model occidental.

Aixi doncs, quan ens justifiquen que no han signat, ni signaran, el Protocol de Kioto per que l’escalfament global es un problema que hem creat els paisos industrialitzats (cosa que es globalment certa per altra banda) el contraargument es que poc a poc s’estan convertint tambe ells en un dels principals emissors de CO2 i que, per tant, en tenen tanta responsabilitat com els altres. Per altra banda, cal no oblidar que aquest creixement es basa en gran mesura en nombrosos inversions extrangeres les quals, logicament, tambe tenen el seu grau de responsabilitat.

Tot plegat confirma que avui per avui parlar del canvi climatic i de com combatre’l es inevitablement un tema global, i en cap cas queda justificat mantenir-se’n al marge.  

(encara no he aconseguit trobar un teclat que em permeti escriure amb accents, aixi que, de moment, els obvio per impediment tecnic)

Foto: Per l’autopista de Beijing

L’agenda d’avui preveu que ens trobem amb diversos carrecs del Partit i del Govern (de fet son mes importants els primers que els segons). Basicament abordem en els nostres interevncions dos tipus de questions: les que tenen a veure amb la situacio dels drets fonamentals, democracia i llibertats, i les que tenen a veure amb els reptes mediambientals globals com la mena de resposta que estan adoptant davant el canvi climatic. De seguida queda pales quins son els temes que mes inquieten els nostres interlocutors, i tambe quins son els temes que no els agrada discutir. Les converses es caracteritzen per la cordialitat, pero amb certes puntes de tensio quan, per exemple, preguntem per la postura de Xina en relacio al Protocol de Kioto (que no han signat), o pel que fa a la llibertat d’expressio o de reunio, o quan parlem de la possibilitat d’avancar cap a un sistema pluripartit. Per descomptat, les tres famoses T (Tiananmen, Tibet i Taiwan) son les que mes inquietud provoquen, aixi com el debat en relacio a la llei laboral que es troba en discussio al si del Partit Comunista (segueix…) 

La resposta estandard, tan si parlem amb el viceministre de relacions exteriors del Partit, com amb els viceministres d’Afers Exteriors i de Politica Social i Laboral del Govern, coincideixen. Es tracta d’un discurs ben elaborat, i ben apres.

La seva reaccio quan parlem de democracia es clara: per controlar un pais tan gran i amb tantes necessitats com la Xina cal que hi hagi un partit, i nomes un, que controli els mecanismes del poder a tots els nivells.

Tanmateix, les contradiccions son mes que evidents a tots els nivells. Darrera d’una imatge de socialisme, s’amaga una realitat en que les diferencies creixen, s’enriqueix rapidament una minoria mentre la majoria segueix enla mes estricta probresa, la corrupcio es normalitza -quan no s’institucionalitza-, les llibertats es veuen com un problema mes com un dret, i la conclusio acaba essent, expressada de diverses maneres la seguent: tota la inversio extrangera es benvinguda sempre i quan no hi hagi cap mena d’interferencies en relacio a la politica interna.

Pero, tota la culpa la tenen les autoritats xineses? em temo que no, especialment despres de constatar com nombroses emnpreses com Google, Microsoft, AT&T, Wal Mart o d’altres han estat pressionant el Partit Comunista xines per de condicionar la nova llei laboral la qual, consideraven massa permissiva en relacio als treballadors i treballadores (i aixo que ni tan sols preveu el dret a vaga). En altres paraules, son nomes els xinesos els qui alimenten els seu discurs i la seva practica amb contradiccions o som tambe els occidentals qui, quan anem donant llicons pel mon contribuim, per activa o per passiva, a alimentar aquestes contradiccions? o pitjor encara, si els xinesos fan el que fan, no sera tambe que a alguns des d’occident, que tant ho critiquen, en realitat els interessa?

Sigui com sigui, espero poder trobar alguna resposta a aquests interrogants al llarg de la visita. 

Foto: A la Plaça de Tiananmen.

Plou a Beijing, pero fa prou calor com per anar en maniga curta. La primera impressio, arribant a l’aeroport de la capital amb British Airways, es doblement esperada. Primer, modernitat i intencio d’agradar. L’aeroport es, efectivament, modern i lluent de nou que es, i el tracte dels funcionaris es atent. De fet, en el moment de sotmetre el passaport i el visat a la inspeccio policial pertinent, se t’ofereix la possibilitat de valorar electronicament amb un molt satisfactori/satisfactori/gens satisfactori el tracte del personal de l’aduana. Marco la primera opcio. La segona impressio, tambe esperada, es la rebuda oficial que em dispensa Du Yang, un jove membre de l’oficina per a afers de l’Europa Occidental del Departament Internacional del Comite Central del Partit Comunista Xines. Almenys aquest es el titol que apareix en la tarja que polidament m’entrega en identificar-me. M’acompanya a un cotxe, amb xofer, marca Audi, modern i llampant com l’aeroport. De cami cap a l’hotel constato que (segueix…)

son majoria els cotxes d’aquestes caracteristiques, almenys els que fan la ruta per l’autopista entre l’aeroport i el centre de Beijing .

Em sorpren, per inesperat aquest cop, constatar que condueixen pausadament. Fins que no som al vell mig d’un petit embus al centre de la ciutat no escolto el primer toc de claxon. El silenci es la norma. Res a veure amb les imatges caotiques de les ciutats xineses en que els cotxes han d’esquivar bicicletes, vianants o animals que circulen tots per les mateixes vies.  

Finalment arribem a l’Hotel Kapok, ubicat just al costat de la Ciutat Prohibida, d’una arquitectura moderna i minimalista, res a veure amb el tradicional i conegut estil barroc i carregat amb que solem imaginar el disseny xines.

En Du Yang m’acompanya fins a l’interior mateix de l’habitacio, comprova que tot es en ordre i m’entrega un programa de les reunions oficials que mantindrem durant els tres dies que serem a Beijing, abans de marxar cap a Shangai. Comencem aquest vespre, amb un sopar que ens ofereixen els membres del cos diplomatic europeu a Beijing.

L’agenda, i aixo si que era esperable, es ben atapeida. Soc mes que conscient que amb tres dies no es possible pendre el pols a una ciutat com Beijing, i encara menys a un pais com la Xina. Em conformo amb prendre el pols a com el Govern/Partit Comunista Xines afronta una visita de diputats i diputades del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, i com responen a les questions que ens preocupen, especialment davant de la inminent celebracio dels JJOO del 2008.

El continent que se m’ofereix, de moment, es el d’un pais modern, atent i respectuos, almenys amb els forasters. Els propers dies veurem si el contingut s’addiu amb aquesta imatge. 

(NOTA: degut a que el teclat de l’hotel no disposa d’accents em veig obligat a escriure sense els mateixos) 

Font: reunió amb les embaixades de la UE i la Comissió Europea a Beijing

Després de diversos mesos de negociació, finalment el Grup Verds/ALE al Parlament Europeu hem aconseguit els permisos necessaris per poder viatjar a la Xina i reunir-nos amb diversos actors socials, ambientals, polítics, mediàtics i artístics d’aquell país. Tant la composició de la delegació com la ruta, així com les persones amb les que ens havíem d’entrevistar, han hagut de ser negociades amb les autoritats xineses, i, si bé hem aconseguit, almenys a priori, incorporar a l’agenda trobades amb determinades persones vinculades al món associatiu i periodístic que no necessàriament són de l’agrat del Partit Comunista Xinès, no hem estat tant de sort quan hem demanat viatjar amb un equip propi de filmografia. Simplement se’ns ha denegat aquesta possibilitat. (segueix…)

Sigui com sigui, la visita, que se centrarà en entrevistes que durem a terme a Beijing i Shanghai, té per objectiu copsar de primera mà el pols que viuen alguns sectors del país a menys d’un any que comencin uns Jocs Olímpics que probablement, i malauradament, seran més notícia per motius de caràcter polític que esportiu. En el programa tenim previst abordar, sobretot, tres grups de temes: situació dels drets humans, aspectes socials, i situació mediambiental.

Sóc dels qui pensa que és indubtable que els progressos que s’estan fent a la Xina en molts àmbits, també en el social i l’ambiental, són importants, però també que són lents, en molts casos contradictoris, i en alguns fins i tot serveixen per amagar d’altres conductes i actituds altament preocupants.

De tot això en volem parlar amb les autoritats xineses, per descomptat, però també amb d’altres actors.

Sigui com sigui tindrem la possibilitat de copsar de primera mà si realment el control sobre les visites oficials externes és tan ferm com d’altres delegacions de caràcter similar han posat de manifest i, sobretot, fins a quin punt podem ser optimistes sobre el fet que els JJOO signifiquin la porta a la modernitat i la democràcia que tantes vegades han proclamat des de Beijing.

El viatge finalitzarà el proper dissabte 1 de setembre.

Font foto:  Campanya en favor de la llibertat d’expressió de Reporters sense Fronteres

El Professor d?Estudis Estratègics del Centre de Recerca Política de Nova Delhi, Brahma Chellaney, publicava abans d’ahir un interessant article a La Vanguardia, en el qual posava de manifest com, entre d?altres factors, les guerres motivades per l?escassedat d?aigua a l?Àsia es veuen accentuades degut al canvi climàtic i a la degradació mediambiental. Aquest fet afecta de manera especialment notable a l?altiplà tibetà, origen dels rius més importants de l?Àsia, la qual cosa converteix la regió en un més que cobdiciat objectiu a controlar per part dels països veïns, començant per la Xina.

Conjurar las guerras del agua en Asia, per Brahma Chellaney, La Vanguardia, 09/07/2007 

El agravamiento de las rivalidades en Asia por los recursos energéticos, propiciadas en parte por los elevados índices de crecimiento del producto interior bruto y en parte por los intentos de controlar los suministros, han disfrazado otro peligro: la escasez de agua en gran parte de Asia se está convirtiendo en una amenaza para la rápida modernización económica y (segueix…)

viene a añadirse a la promoción de proyectos en las cabeceras de cursos fluviales que, de hecho, afectan a jurisdicciones y competencias de orden internacional. En este sentido, si las cuestiones relacionadas con la geopolítica del agua llegan a enconar en el futuro las tensiones entre los países debido a inferiores flujos y recursos hídricos en las diversas áreas en liza, el auge económico asiático podría, indudablemente, perder fuerza y ritmo.

La cuestión del agua se ha situado en primer plano y constituye un factor de primer orden capaz de determinar si Asia se encamina hacia una cooperación recíproca y beneficiosa o si, por contra, se sumerge en una dañina rivalidad. Y en este marco ningún otro país puede influir en tanta medida como China, que controla la altiplanicie tibetana, rica en recursos hídricos y fuente de los ríos más importantes del continente asiático.

Asia, aun siendo el hogar de más de la mitad de de la población mundial, posee menos agua dulce – 3.920 cúbicos por habitante- que cualquier otro continente salvo la Antártida.

Traducció: José María Puig de la Bellacasa

(Nota: Veure més articles de l?autor)

Foto: Altiplà del Tibet. Font: Nasa

Adjunto un text de base/manifest en suport dels drets humans al Tibet i a la Xina que està essent distribuit entre membres del Parlament Europeu i d’altres parlaments estatals, regionals i nacionals:

MANIFESTE DES ELUS POUR LES DROITS HUMAINS AU TIBET ET EN CHINE

Nom :

Pays représenté :

Date :

En conformité avec le droit et en application des principales résolutions, déclarations et conventions internationales (*références en annexe) nous, élu(e)s du Parlement européen, déclarons :

1) Demander officiellement et publiquement aux autorités de la République populaire de Chine : (segueix…)

*la libération immédiate de la totalité des prisonniers d’opinion Tibétains dont le Lama Tenzin Delek, le Panchen-Lama et sa famille ainsi que celle des prisonniers d’opinion, qu?ils soient Tibétains ou issus des autres minorités ethniques et religieuses, dont les adhérents du mouvement spirituel Falun Gong. Toute libération devant s’accompagner pour chaque prisonnier de la liberté pleine et entière de voyager dans tout Etat de son choix ;

*la possibilité de visiter librement tous les lieux d’enfermement ( hôpitaux, hôpitaux spécialisés, prisons, camps militaires, camps de "rééducation" par le travail) pour les représentants de l’ONU, de la Croix-Rouge, du Croissant-Rouge ou d’Amnesty International;

*l’arrêt immédiat et dans tous les cas avant les JO de 2008, des exécutions capitales et de la pratique des prélèvements d’organes.

*la possibilité de retour des exilés, avec la garantie de la sécurité de leur personne et de leur famille.

*la réalisation effective et durable d?un statut d?autonomie véritable pour le Tibet, tel qu?il a été reconnu légitime par les accords sino-tibétains de 1951, ce qui ne porte nullement atteinte à l?intégrité de l?Etat.

*la mise en ?uvre d?un programme d?urgence de protection des ressources en eau, et plus particulièrement de la protection des cinq plus grands fleuves d?Asie, qui prennent tous leur source au Tibet.

L?instauration d?une liberté d?expression authentique pour les personnes et pour la presse.

2) Défendre la valeur universelle des droits de l’homme et des droits des peuples,

en déclarant publiquement la primauté absolue du droit international en référence aux principaux pactes, conventions, déclarations, résolutions (*annexe) sur toute autre considération politique, diplomatique ou commerciale, en particulier:

a) En soutenant la politique européenne d’embargo sur les armes à destination de la République populaire de Chine tant que cette mesure sera considérée comme justifiée ;

b) En nous opposant à la ratification par les gouvernements des pays européens de conventions d’extradition avec la République populaire de Chine, tant que celle-ci ne se sera pas devenue un Etat démocratique;

c) En oeuvrant à favoriser les démarches diplomatiques, pour que la situation des droits de l’homme en République populaire de Chine soit examinée par le Conseil des Droits de l’homme de l’ONU avant la tenue des JO de Pékin de 2008, sachant que la République populaire de Chine est membre du CDH depuis le 9 mai 2006 et que la situation des membres du CDH doit être examinée par le Conseil au cours de leur mandat.

3) Susciter et soutenir toutes les initiatives de l’Union européenne et résolutions du Parlement européen tendant à obtenir sous contrôle international l’exercice pour le peuple tibétain de son droit inaliénable à son existence et à son intégrité, par la pratique libre de sa culture, de sa langue, de sa religion, de ses droits ; à mettre fin également à la situation d?accroissement de la colonie de peuplement et d’exploitation imposée par les armes par les autorités de Pékin depuis l?invasion du Tibet de 1949 (invasion qui, en dépit des appels répétés des responsables tibétains d?alors, fut acceptée dans un silence assourdissant par la communauté internationale, ce qui constitue un paradoxe de l?Histoire, un processus général de décolonisation étant alors à l??uvre sur la planète ! Si nous, décideurs d?aujourd?hui, n?y avons qu?une responsabilité collective, planétaire et historique, il nous appartient en revanche de ne pas être complices de la situation dans le temps présent, situation qui n?est pas acceptable ni justifiable. Or, la situation actuelle au Tibet s?apparente à une nouvelle forme du concept de « solution finale » (même si ce mot doit garder une spécificité historique, convoquer le concept n?est pas abusif dans la mesure où, aux campagnes de stérilisation forcée des femmes tibétaines, s?ajoute la difficulté pour les tibétains de naissance d?obtenir des soins ; réalité par ailleurs renforcée par une sinisation forcenée qui est en voie d?achèvement, l?afflux considérable de colons visant à dissoudre l?identité et la culture du peuple du Tibet), faisant ainsi disparaître une nation pacifiste et indépendante depuis près de deux millénaires, afin d’augmenter de 2,5 millions de km2 "l’espace vital" ouvert à l’ethnie majoritaire, et de surexploiter à l?envi les prodigieuses ressources de ce territoire.

4) Susciter et soutenir toutes les initiatives envisageables afin que l’Union européenne se dote enfin d’un représentant spécial pour le Tibet, ainsi que le demande depuis de nombreuses années le Parlement européen (en particulier en janvier 1998, avril 2002, novembre 2003) et jusqu’à sa récente Résolution du 15 février 2007 invitant les Etats membres à "promouvoir activement l’approfondissement du dialogue et, en l’absence de résultat tangible, à évaluer, en consultation avec les deux parties, le rôle que l’Union européenne pourrait jouer à l’avenir pour faciliter une solution négociée au Tibet, notamment en nommant un représentant spécial de l’U.E pour le Tibet."

5) ?uvrer pour que le Dalaï-Lama soit reçu officiellement par les gouvernements des pays européens, ainsi que les émissaires du Gouvernement tibétain en exil, démocratiquement élus, en tant que représentants légitimes de ce peuple, afin de suivre l’avancement du dossier tibétain et d’en informer les peuples d?Europe.

6) Rejoindre l?Intergroupe Tibet du Parlement européen, afin de favoriser une résolution pacifique, rapide et durable de la question tibétaine.

Nous, élu(e)s du Parlement européen, affirmons avec conviction notre attachement aux Droits fondamentaux des peuples et des personnes, ce qui devrait permettre que l?Union européenne refuse des politiques d?acceptation et de mutisme à l’égard de la dictature chinoise, lorsqu?elle tente par pressions, menaces et chantages, d’imposer ses règles à tous les Etats de la planète. Nous ne sommes pas indifférents au devenir de la planète, et nous pouvons légitimement nous interroger : qu? adviendra-t-il, si la République populaire de Chine, en voie de devenir puissance mondiale majeure, demeure dans le même tant une dictature, avec son propre peuple comme avec ceux qu?elle a, et continue, de coloniser ? Les espoirs d?ouverture et d?évolution positive par le biais des échanges commerciaux et humains s?avèrent à ce jour illusoires; la période préparatoire aux Jeux olympiques de Pékin, Jeux attribués à la Chine par le CIO dans le but déclaré de favoriser la démocratisation du pays, n?a en réalité (et tous les observateurs indépendants s?accordent sur ce point) fait jusqu?à ce jour que renforcer la brutalité du régime, et donné lieu à une répression accrue envers tous ceux qui, parmi ses citoyens, tentent par des voies pacifiques de faire avancer la Chine vers plus de respect du Droit, à une complète mise sous contrôle du pays sous tous ses aspects. Face à cette réalité, une politique de fermeté et de clarté s?impose, et la population de l?Union européenne peut compter sur nous pour défendre avec lucidité et courage une telle politique.

Nous assurons les peuples qui composent aujourd?hui la République populaire de Chine de tout notre respect et de notre amitié. Ce faisant, nous demandons aux autorités de Pékin de donner, avant la tenue des Jeux olympiques de 2008, des preuves tangibles et concrètes de sa volonté de respecter dorénavant les libertés et droits fondamentaux des peuples et des individus, tels qu?ils sont définis par la Déclaration universelle des droits de l?Homme de 1948, et précisés et complétés par les textes ultérieurs élaborés par l?ONU. En cela, rien ne porte atteinte, ni à la Constitution chinoise ni à la souveraineté de l?Etat chinois. Nous demandons tout particulièrement des assurances sur les questions énumérées au point 1.

Nous rendrons compte à nos concitoyens de l?évolution de la situation dans les temps à venir.

SIGNATURE :

Annexe: les divers points de la lettre ci-dessus sont en référence à

1) La Convention pour la prévention et la répression du crime de génocide (ONU, 9 décembre 1948);

2) La Déclaration universelle des droits de l’Homme (Nations-Unies, 10 décembre 1948);

3) Les Résolutions de l’Assemblée générale de l’ONU du 21 octobre 1959 (n° 1353), du 20 décembre 1961 (n° 1723), et de 1965 (n° 2079), rappelant les droits et libertés fondamentales du peuple Tibétain dont, comme pour tous les peuples et nations, son droit à l’autodétermination;

4) Le Pacte international relatif aux droits économiques, sociaux et culturels (décembre 1966 entré en vigueur le 3 janvier 1976, ratifié par la RPC le 27 mars 2001) dont tout particulièrement l’article 1: "Tous les peuples ont le droit de disposer d’eux-mêmes. En vertu de ce droit, ils déterminent librement leur statut politique et assurent librement leur développement économique, social et culturel"; l’article 2: "Pour atteindre leurs fins, tous les peuples peuvent disposer librement de leurs richesses et de leurs ressources naturelles"; ainsi que l’article 27 : "dans les Etats où il existe des minorités ethniques, religieuses ou linguistiques, les personnes appartenant à ces minorités ne peuvent être privées du droit d’avoir en commun avec les autres membres de leur groupe, leur propre vie culturelle, de professer et de pratiquer leur propre religion ou d’employer leur propre langue";

5) La Déclaration universelle des droits des peuples (Alger, 4 juillet 1976), dont tout particulièrement les articles de la section I "Tout peuple a droit à l’existence" et ceux de la Section II " Droit à l’autodétermination politique" dont l’article 5: "Tout peuple a le droit imprescriptible et inaliénable à l’autodétermination. Il détermine son statut politique en toute liberté, sans aucune ingérence étrangère extérieure": et l’article 6: "Tout peuple a le droit de s’affranchir de toute domination coloniale ou étrangère directe ou indirecte et de tout régime raciste";

6) La Convention contre la torture et autres peines ou traitements cruels et inhumains ou dégradants (Nations-Unies 10 décembre 1984).

7) La Convention relative aux droits de l’enfant (Nations-Unies, 26 janvier 1990) dont tout particulièrement l’article 30: "Dans les Etats où il existe des minorités ethniques, religieuses ou linguistiques ou des personnes d’origine autochtone, un enfant autochtone ou appartenant à une de ces minorités ne peut être privé du droit d’avoir sa propre vie culturelle, de professer et de pratiquer sa propre religion ou d’employer sa propre langue en commun avec les autres membres de son groupe";

8) Les Résolutions du Parlement européen tout particulièrement celles des 15 décembre 1992 et 11 avril 2002, des 8 septembre et 26 octobre 2006, invitant notamment le Gouvernement de la RPC "à geler immédiatement le projet controversé d’immigration massive au Tibet";

9) Les Rapports de la Commission internationale des Juristes à Genève depuis 1959 et 1960 dont tout particulièrement celui de décembre 1997 concluant notamment: "Les Tibétains sont un peuple sous domination étrangères et en tant que tels peuvent se prévaloir du droit à l’autodétermination prévu en droit international pour déterminer librement leur statut politique. Le peuple tibétain n’a pas encore exercé ce droit qui requiert une expression libre et authentique de sa volonté."

Font foto: campanya Free Tibet

El juny del 1989, la Unió Europea va imposar un embargament d’armes sobre la Xina com a resposta a la brutal repressió que les autoritats d’aquell país van exercir sobre les manifestacions estudiantils i sindicalistes que hi va haver a la plaça de Tiananmen (fets que encara avui mereixen nombroses mostres de rebuig i exigències de responsabilitats, com aquestes). L’embargament, acompanyat per una suspensió dels contactes ministerials i d’alt nivell, i per una congelació dels projectes de cooperació, tenia per objecte motivar un canvi positiu de les autoritats xineses en favor d’un respecte més gran pels drets humans.   (segueix…)

Des de fa uns quants mesos, alguns dirigents europeus, entre els quals Rodriguez Zapatero, insisteixen que el Consell de la Unió Europea hauria d’aixecar l’embargament a la Xina. No obstant, un eventual aixecament ha de tenir en compte les raons que el van motivar i també l’evolució dels fets a la Xina en aquests 15 anys. En cas contrari, podria suposar un missatge equivocat al Govern xinès i a la societat internacional, i suposaria, a més a més, una pèrdua irreparable de credibilitat per part de la Unió Europea en relació amb la seva pretensió de vetllar pel respecte dels drets humans al món.

A la Xina hi ha en aquests moments tres grans temes sobre els quals els que s’hi manifesten de manera crítica solen ser víctimes de detencions arbitràries, tortura, exili i, fins i tot, la mort. Es tracta de les tres T: Tiananmen, Tibet i Taiwan. En relació amb els fets de Tiananmen, s’ha de destacar la tasca que estan portant a terme organitzacions com Human Rights in China i Mares de Tiananmen, en favor d’una clara i definitiva investigació sobre els fets, així com d’una compensació per a les víctimes i d’un càstig per als responsables.

El que Europa ha de fer, per tant, és recolzar la tasca de les Mares de Tiananmen en les seves peticions, i pressionar el Govern xinès perquè alliberi definitivament les possiblement més de 250 persones que continuen a la presó des del 1989, especialment aquelles que van ser acusades de contrarevolucio- nàries (delicte abolit el 1997). Respecte al Tibet, la constant vulneració dels drets més fonamentals d’associació, expressió o pràctica religiosa, entre altres, així com la creixent militarització d’aquell territori, que de fet és un país ocupat, mostren clarament la poca voluntat de les autoritats xineses per avançar cap a una solució negociada i dialogada. També en aquesta qüestió la Unió Europea té una clara responsabilitat, així com la possibilitat de pressionar la Xina en favor d’aquesta solució, sobretot quan el mateix Dalai- lama ha acceptat excloure la independència de les seves exigències i es conformaria amb una verdadera i efectiva autonomia basada en la desmilitarització.

Finalment, en relació amb Taiwan, sembla clar que l’aprovació de la llei antisecessió, que obre la possibilitat d’accions militars en el cas que Taiwan decideixi independitzar-se, suposa un clar avís del fi últim que poden tenir les armes europees, i de la possibilitat que un eventual aixecament de l’embargament comporti una escalada de la carrera armamentista a la regió.

Per un altre costat, s’ha de recordar que el Parlament Europeu va aprovar el novembre del 2004 un informe, del qual vaig ser ponent, en què es demanava explícitament al Consell i als estats membres "que mantinguin l’embargament de la Unió Europea sobre el comerç d’armes amb la República Popular de la Xina i que no suavitzin les limitacions nacionals vigents en relació amb aquestes vendes d’armes. El Parlament Europeu entén que aquest embargament s’ha de mantenir fins que la Unió Europea no hagi adoptat un Codi de Conducta jurídicament vinculant sobre exportació d’armes i la República Popular de la Xina no hagi aprovat mesures concretes per millorar la situació dels drets humans en aquell país, entre altres, la ratificació del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides i el ple respecte dels drets de les minories". Fins avui cap de la tres condicions s’ha complert: ni hi ha un codi de conducta vinculant ni s’ha demostrat una millora clara en relació amb la situació dels drets humans. I la Xina tampoc ha ratificat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.

Per tot plegat, si finalment es confirmen els creixents rumors sobre la intenció del Consell d’aixecar l’embargament d’armes a la Xina, el missatge que estarem enviant a les autoritats d’aquell país i a la resta del món és que la Unió Europea no està tan preocupada pels drets humans al món com pretén, alhora que posarà de manifest l’existència d’una clara contradicció per part dels que voten en un sentit al Parlament Europeu (la resolució esmentada va ser aprovada unànimement pels principals grups, incloent-hi els socialistes i populars) i actuen després en sentit contrari des dels governs en els quals es troben.

(nota: notes publicades en forma d?article a El Periódico, el dia 15/03/2005). 

Foto:  Policies a la plaça Tiannanmen. Font: BBC

S?acosten els Jocs Olímpics a la Xina a la vegada que creix l?interès occidental (i espacialment europeu) per invertir en aquell país, potència econòmica emergent i, sobretot, mercat de més de 1000 milions de persones consumidores. És clar que l?atractiu xinès per a les empreses europees, incloses les de producció militar, és gran. Però pel què fa a les relacions UE-Xina hi ha tres factors que recomanen prudència i responsabilitat, especialment tenint en compte que existeix un Diàleg polític que inclou un apartat sobre Drets Humans: el risc manifest d?increment de la tensió regional (especialment en relació a Taiwan), la greu i constant vulneració dels drets humans al llarg del país, i la no solució de la situació del Tibet, país que reclama el reconeixement dels seus drets més bàsics, inclòs el de l?autodeterminació, des que va ser ocupat per la Xina comunista l?any 1949-50. Precisament aquest tercer aspecte és el que vull destacar en aquest apunt. (segueix…)

L?ocupació xinesa del Tibet ha resultat en una constant i flagrant vulneració dels drets humans més fonamentals. La llibertat religiosa és severament perseguida, així com els drets civils i polítics, els quals són cohartats per la via de detencions arbitràries, arrestos, empresonaments i tortura. El miracle econòmic, del qual es parla sovint a la part oriental de la Xina, és manifestament absent al Tibet, on tant els negocis com la gestió dels subsidis governamentals es troben controlats per xinesos, mentre la inmensa majoria de la població tibetana roman en la misèria, i on l?índex d?analfabetisme s?acosta al 40%.

Durant tots aquests anys d?ocupació, el líder temporal i espiritual del Tibet, SS Dalai Lama, ha intentat negociar amb la Xina una normalització justa de la situació. Després dels infructuosos esforços per implicar les autoritats xineses en un procés bilateral de diàleg, el Dalai Lama va començar una campanya per buscar suports internacionals a favor d?un diàleg Sino-Tibetà. No obstant, malgrat que el Tibet va ser ocupat ara fa uns 55 anys, no va ser fins els anys vuitanta, i especialment arran de les manifestacions tibetanes a Lhasa de 1988 i 1989, així com dels fets de Tiannanmen, que la campanya internacional de suport al Tibet va prendre certa entitat i ressò. Al llarg de les nombroses visites que el Dalai Lama ha fet a Europa ha reiterat el seu compromís a favor d?una solució basada en una veritable autonomia per al poble tibetà en el marc de la República Popular de la Xina, renunciant per tant a la completa independència, i ha demanat insistentment el suport europeu a la seva lluita no violenta a favor d?aquest objectiu. Amb aquest fi, va demanar l?establiment d?un Representant Especial de la UE per al Tibet per tal de posar de manifest tant la importància de la qüestió tibetana en el marc de les negociacions UE-Xina, així com per facilitar el camí cap a una solució negociada que sigui satisfatòria pel poble tibetà, i que si més no acabi amb la repressió que tan la població, com la llengua, com la cultura tibetana en general estan patint des de fa dècades. El mateix Dalai Lama va exposar davant del Parlament Europeu, l?any 1988, una proposta de Pla de Pau de Cinc Punts que haurien de servir de base per aquest doble diàleg UE-Xina i Sino-Tibetà. El cinc punts proposats són els següents:

1. transformació del Tibet en una zona Ahimsa, desmilitaritzada, de pau i no violència;

2. aturada de la política de transferència de població xinesa cap al Tibet, la qual cosa posa en perill la mateixa existència dels tibetans com a poble;

3. respecte dels drets fonamentals i de les llibertats democràtiques del poble tibetà;

4. restauració i protecció del medi ambient tibetà i abandonament per part de la Xina de l?ús del territori tibetà per a la producció d?armes nuclears i per a abocar-hi deixalles nuclears; i

5. inici de converses sobre el futur estatus del Tibet, així com sobre futures relacions entre els pobles xinès i tibetà.

L?any 2002, després d?un període de nou anys d?incomunicació, es van reprendre les converses entre les autoritats xineses i el govern tibetà a l?exili. Desde llavors s?han succeït tres viatges oficials, el darrer dels quals el setembre de 2004, que les autoritats tibetanes defineixen com a mesures de creació de confiança.

L?interès creixent de les autoritats xineses per establir bones relacions amb els governs europeus, especialment en vistes a l?organització dels Jocs Olímpics de Beijing de l?any 2008, hauria de ser percebut com una bona oportunitat per tal d?encarril.lar de manera satisfactòria el principi de solució per a la incomprensible situació del poble tibetà. A aquesta normalització hi poden contribuir tant el Parlament Europeu, com els governs i parlaments estatals. La responsabilitat europea en relació al futur del Tibet és clara i urgent, i no hauria de quedar amagada sota l?estora del mercat i dels interessos comercials. Els propers mesos la UE té una molt bona oportunitat per guanyar credibilitat internacionalment com a baluart de pau i de diàleg entre civilitzacions. En definitiva, diàleg i normalització de relacions UE-Xina, sí, però condicionat a l?impuls definitiu del diàleg Sino-Tibetà que de fa tants anys reclama, pacíficament, un poble injustament oblidat.

(Nota: aquestes reflexions van ser publicades a l’Avui en forma d’article el 17.01.05)

Adjunto algunes de les intervencions que he dut a terme al Parlament Europeu en relació a aquesta qüestió:

Debat sobre Tibet, 26 octubre 2006

Relacions UE-Xina, 6 setembre 2006

Taiwan, 18 maig 2006

Perspectives relacions comercials UE/Xina, 29 setembre 2005

Vulneració de drets religiosos a la Xina, 8 setembre 2005

Relacions UE, Xina i Taiwan i seguretat a l’extrem Orient, 6 julio 2005

Situació al Tibet, 10 març 2005

Foto: Actes de commemoració del 40 aniversari de l’ocupació xinesa del Tibet (bandera xinesa i desfilada militar al Potala, a Lhasa). Font: BBC