Raül Romeva i Rueda

Nova incursió en la realitat de les persones refugiades i desplaçades. Avui hem conegut algunes històries realment sorprenents de famílies que han arribat fa poc de la zona del Delta de l’Irrawadi, on va tenir lloc el cicló Nargis fa uns mesos. Es miri com es miri la reacció del regim birmà davant l’arribada del Nargis va ser un acte d’irresponsabilitat criminal que, crec, es podria fins i tot considerar un crim contra la humanitat, i és que malgrat ésser puntualment avisada del cicló per part de les autoritats índies, la Junta no va fer absolutament res per prevenir la població ni, encara menys, per garantir-ne la seva seguretat (més avall adjunto la resolucio que varem adoptar al Parlament Europeu al respecte). Milers de persones van perdre la vida simplement per que ningú no els havia aconsellat abandonar la zona, i famílies senceres van perdre-ho absolutament tot. Moltes d’aquestes famílies busquen ara d’altres oportunitats fora de la seva terra. Però mes esgarrifós encara és saber que, a més a més de posar totes les dificultats possibles a l’arribada de l’ajuda internacional, la Junta obligava a dir a tothom qui rebia ajuda que aquesta l’havia proporcionada la Junta, i si en volien, havien de votar favorablement al referèndum sobre la Constitució. I malgrat aquesta actitud encara hi ha governs que defensen que la única manera de canalitzar l’ajuda és a través del règim. (segueix…)

Per altra banda, els camps fronterers (per la part de Tailàndia) es troben cada vegada mes saturats i l’ajuda internacional, canalitzada pel consorci TBBC, es va reduint. A més a més, molts donants, entre ells la UE, no només tenen previst reduir encara mes les donacions sinó que es neguen a oferir cap mena d’ajuda de caràcter transfronterer (es a dir, enviada a Tailàndia però amb l’objectiu que aquesta creui la frontera cap a territori birmà, escapant així el control de la Junta). La situació comença a ser certament preocupant, i són moltes les preguntes que tinc intenció de fer al meu retorn, tant a la Comissió com al Consell.

Finalment, hem tingut l’oportunitat de conèixer de prop una de les organitzacions mes actives i efectives al camp de Mae La (amb prop de 160.000 persones): La Womens Karen Organisation. Es tracta d’una entitat de mes de 40.000 membres que tracta la situació de les dones des de dues perspectives: dones en conflictes armats (en aplicació de la resolució 1325 de Nacions Unides), i la situació de les dones en la vida als camps. Les línies de treball que segueixen són diverses i van des de l’atenció a les dones víctimes de la violència de genere (per la qual cosa compten fins i tot amb dues cases d’acollida secretes per a dones que fugen dels companys), programes de lideratge i empoderament (això els permet anar ocupant cada cop llocs de més responsabilitat dins dels àmbits de gestió del camp i, fins i tot, en el si del partit Karen, el KNU, on precisament la seva secretària general és una dona provinent de la WKO), programes de formació professional (compten amb alguns tallers tèxtils), … La seva valoracio (i també la meva) és molt clara: invertir en la formació de les dones, especialment en realitats com aquesta, és una gran inversió, no només pel seu benestar individual, sinó també pel col.lectiu.

*****

En relacio a la resposta després del Ciclo Nargis, adjunto la resolució que vàrem adoptar al Parlament Europeu el passat mes de maig:

Resolución del Parlamento Europeo, de 22 de mayo de 2008, sobre la trágica situación en Birmania

El Parlamento Europeo ,

–  Vistas sus anteriores resoluciones sobre Birmania,

–  Vistas las conclusiones de la reunión extraordinaria del Consejo de Asuntos Generales y Relaciones Exteriores de 13 de mayo de 2008 sobre la situación humanitaria en Birmania/Myanmar,

–  Vista la Resolución nº 60/1 de la Asamblea General de las Naciones Unidas, de 24 de octubre de 2005, sobre el Documento final de la Cumbre Mundial, que aprueba en el apartado 139 la posibilidad de una acción colectiva y cohesionada contra Estados individuales cuando “es evidente que las autoridades nacionales no protegen a su población del genocidio, los crímenes de guerra, la depuración étnica y los crímenes de lesa humanidad”,

–  Visto el artículo 103, apartado 4, de su Reglamento,

A.  Considerando que los días 2 y 3 de mayo de 2008 el ciclón Nargis golpeó violentamente el sur de Birmania, incluyendo Yangón, la ciudad principal del país, y la región del delta de Irrawaddy, donde vive casi la mitad de la población birmana,

B.  Considerando que los medios de comunicación estatales de Birmania hablan de 77 738 muertos hasta el momento y de 55 917 desaparecidos, mientras que observadores independientes y organismos internacionales de ayuda cifran al menos en 100 000 el número de los fallecidos, y considerando que, según los cálculos de las Naciones Unidas, entre 1,6 y 2,5 millones de personas se han visto gravemente afectadas y necesitan ayuda con urgencia,

C.  Considerando que el Consejo Estatal de Paz y Desarrollo en el poder no tuvo en cuenta las advertencias y fue excepcionalmente lento en reaccionar ante la emergencia y aceptar la ayuda exterior y que, hasta la fecha, solo ha permitido la entrada en el país de entregas muy limitadas de ayuda humanitaria internacional, insistiendo en que tiene que ser distribuida por los militares, y ha estado demorando la expedición de visados a expertos en logística y ayuda a las víctimas de catástrofes, de las Naciones Unidas y otros,

D.  Considerando que, en virtud del Derecho humanitario, la entrega de ayuda humanitaria debe ser neutral e independiente,

E.  Considerando que la Junta siguió adelante con la organización del referéndum de 10 de mayo de 2008 a pesar de la difícil situación de decenas de miles de personas gravemente afectadas por el ciclón devastador, con la excepción de los distritos más afectados, donde se ha aplazado hasta el 24 de mayo de 2008, a pesar de la petición de cancelación o aplazamiento de dicho referéndum por el Secretario General Adjunto para Asuntos Humanitarios de las Naciones Unidas,

F.  Considerando que el Gobierno birmano ha estado bloqueando las acciones de ayuda internacional sin tener en cuenta en absoluto el hecho de que la falta de agua potable, de alimentos y de atención médica puede causar enfermedades infecciosas que aumentarán considerablemente el número de víctimas,

G.  Considerando que comunidades étnicas, en particular los karen, se han visto gravemente afectadas en la región del delta, cuando sufrían ya discriminación y carencias desmesuradas,

H.  Considerando que el entorno operativo para la provisión de ayuda humanitaria ya es considerablemente restringido desde que el Gobierno birmano promulgó nuevas directrices en febrero de 2006, que habían complicado los procedimientos de viaje y de vigilancia para el personal extranjero,

I.  Considerando que, dos días después del paso del ciclón, la Comisión desembolsó 2 millones de euros para ayudar a satisfacer las necesidades esenciales de los supervivientes en las regiones afectadas por la catástrofe, y que el nivel actual de la ayuda prometida por la Unión Europea asciende a 17 millones de euros y podría elevarse a más de 30 millones de euros si el poder birmano autorizase la ayuda internacional,

J.  Considerando que el miembro de la Comisión encargado de Desarrollo de la Unión Europea no se le ha permitido viajar a las zonas más afectadas y que no se han atendido sus llamamientos en pro de un mejor acceso de los trabajadores humanitarios al delta de Irrawaddy,

K.  Considerando que varios gobiernos, incluidos algunos Estados miembros de la Unión Europea, han pedido que se aplique en el caso de Birmania el principio de la “responsabilidad de proteger”, establecido por las Naciones Unidas para acudir en ayuda de las víctimas de genocidio y de crímenes contra la humanidad,

1.  Transmite su más sentido pésame y su solidaridad a la población de Birmania y a las numerosas víctimas; expresa su pesar a todos los que están sufriendo las consecuencias de la catástrofe;

2.  Condena con firmeza la lentitud inaceptable de la respuesta a esta grave crisis humanitaria por parte de las autoridades birmanas, que han antepuesto la preservación de su propio poder a la supervivencia de sus ciudadanos;

3.  Pide en los términos más enérgicos al Gobierno birmano que dé prioridad a las vidas de los ciudadanos de su país y abra las zonas afectadas por el ciclón a las operaciones de la ayuda humanitaria internacional, que conceda inmediatamente visados a los trabajadores humanitarios, que autorice a las agencias humanitarias internacionales y de las Naciones Unidas a distribuir la ayuda directamente a las personas necesitadas y que permita a los países cercanos prestar ayuda por aire y por mar a las víctimas hasta las que no se puede llegar rápidamente de otra manera;

4.  Lamenta las equivocadas prioridades del régimen, que ha seguido adelante con la organización de su llamado referéndum sobre la fingida constitución y rechaza el inverosímil resultado de éste en un momento en el que una gran parte del país se encuentra devastada y millones de personas sufren lo que se ha descrito acertadamente como una catástrofe natural transformada en catástrofe de origen humano;

5.  Reitera que no se puede permitir que la soberanía de una nación prime sobre los derechos humanos de su pueblo, de conformidad con el principio de la “responsabilidad de proteger” establecido por las Naciones Unidas; pide al Gobierno del Reino Unido, que ejerce la Presidencia del Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas en mayo, que adopte medidas urgentes para inscribir la situación en Birmania en el orden del día del Consejo de Seguridad, y pide al Consejo que examine la posibilidad de autorizar los envíos de ayuda humanitaria a Birmania incluso sin el acuerdo de la Junta Militar birmana;

6.  Acoge con satisfacción el acuerdo alcanzado en la reunión en la cumbre de la ASEAN, la India y China en Singapur el 19 de mayo de 2008 para autorizar a la Asociación de Naciones del Sudeste Asiático a coordinar la ayuda internacional, así como la decisión de celebrar, el 25 de mayo de 2008 en Yangón, una conferencia internacional de donantes en cooperación con las Naciones Unidas con el fin de reagrupar la ayuda a las víctimas;

7.  Pide, a este respecto, la creación urgente de un fondo especial bajo los auspicios de las Naciones Unidas, que podría facilitar la distribución eficaz de la ayuda en el país;

8.  Insta a los Gobiernos de China y de la India a utilizar su influencia con las autoridades birmanas con el fin de abrir Birmania al acceso inmediato de cualquier posible acción de ayuda humanitaria;

9.  Subraya el carácter urgente de la asistencia que se ha de facilitar a la población afectada, ya que las condiciones meteorológicas en la zona afectada están empeorando debido al inicio del monzón, que constituye una amenaza adicional para los desposeídos supervivientes; considera que es importante garantizar que los agricultores afectados reciban asistencia para poder plantar una nueva cosecha de arroz a tiempo, a fin de evitar otra catástrofe;

10.  Expresa su apoyo a los esfuerzos de la Unión Europea, las Naciones Unidas, países individuales y otras organizaciones internacionales y no gubernamentales por obtener el acceso de los trabajadores humanitarios, y subraya que, sin la plena cooperación de las autoridades birmanas, existe una amenaza real de que la tragedia adquiera dimensiones aún mayores; manifiesta tener grandes esperanzas en la próxima misión del Secretario General de las Naciones Unidas, Ban-Ki-Moon, quien ha sido invitado a mantener conversaciones con las autoridades birmanas; insta al Secretario General de las Naciones Unidas a que utilice su influencia con las autoridades birmanas con el fin de que abran el país al acceso inmediato de toda la ayuda humanitaria posible;

11.  Opina que si las autoridades del país siguen impidiendo que la ayuda llegue a los que están en peligro, deben ser consideradas responsables de crímenes contra la humanidad ante la Corte Penal Internacional (CPI); pide a los Estados miembros de la UE que ejerzan presión para conseguir que una resolución del Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas remita el asunto al Fiscal de la CPI para su investigación y enjuiciamiento;

12.  Encarga a su Presidente que transmita la presente Resolución al Consejo, a la Comisión, a los Gobiernos y Parlamentos de los Estados miembros, el enviado especial de la Unión Europea para Birmania, al Consejo Estatal de Paz y Desarrollo birmano, a los Gobiernos de los Estados miembros de la ASEAN y de la ASEM, al Grupo Interparlamentario para Myanmar de la ASEAN, a Aung San Suu Kyi, a la Liga Nacional para la Democracia, al Secretario General de las Naciones Unidas, al Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos y al Relator especial de las Naciones Unidas sobre la situación de los derechos humanos en Birmania.

Foto: amb l’associació de dones Karen.

La jornada d’avui l’hem dedicat a entrevistar-nos amb diferents col.lectius de caràcter polític, començant al matí amb la KNU (la branca política dels Karen), seguint pel NCUB (comitè que acull organitzacions democràtiques i grups ètnics), a continuació l’Associació d’Ajuda als Presos Polítics i finalment la direcció de National League for Democracy (NLD), el partit d’Aung San Su Kyi. A banda de l’Associació de Presos, amb qui hem tractat de qüestions relacionades amb les persones preses, les altres reunions han servit per deixar-nos clars alguns missatges: primer, no reconeixen la Constitució que va promoure la Junta i que va fer adoptar amb una farsa de referèndum l’any 2008. Segon, consideren que les eleccions previstes pel 2010 son un intent de la junta de netejar la seva imatge i no consideren que puguin ser ni justes ni lliures, almenys fins que no hi hagi per part de la Junta un reconeixement de les que van tenir lloc el 1990 i que van ser el detonant del cop d’Estat que va donar lloc el règim ulterior i l’inici de la persecució dels grups que de fet havien guanyat les eleccions i que es van convertir en dissidents. I tercer, reclamen insistentment que la comunitat internacional, abans de reconèixer la Constitució i les eleccions de 2010, pressioni la Junta per, almenys, re-iniciar les converses a tres bandes (NLD, moviments ètnics i Junta) per tal de mirar de trobar una solució a la situació actual. (segueix…)
Per tot plegat els diferents actors polítics integrants de la NCUB han redactat una Constitució Federal en la qual s’hi poden trobar alguns aspectes certament vanguardistes que mereixen ser destacats com són el fet, per exemple, que es reclama que almenys el 30% de les places electes siguin per a dones, i que la policia no pugui superar, segons les zones, el 0.1 o 0.2% de la població. A mes a mes, fa menció clara dels drets nacionals lingüístics, territorials i polítics dels diferents grups i comunitats birmans, i aposta per un model federal de l’Estat.

El mes de febrer tenen previst reunir-se a Barcelona les diferents branques de Birmania Campaign, moment que la NCUB considera també interessant per tal de conèixer un model del qual consideren que poden treure algunes idees interessants com es el català.

En relació a la situació dels presos polítics, hem pogut escoltar les experiències d’alguns dels qui havien passat entre 7 i 14 mesos detinguts i empresonats. Els motius pels quals et poden posar a la presó son tan diversos com esfereidorament absurds: fer entrevistes no ‘adequades’ (delicte sobre l’us de les comunicacions electròniques), atacar la dignitat del govern, associació indeguda, manifestar-te en solitari (això et pot costar la cadena perpetua), etc… Una les majors paradoxes es que, tècnicament, Birmània apareix com un dels països que manté la pena de mort, però que no l’aplica, i és que no hi ha execucions ‘formals’. El nombre d’execucions extrajudicials, però, és enorme, igual com les detencions improcedents, les persecucions d’advocats que no es cenyeixen al ‘guio establert pel règim’, les desaparicions, etc…

L’Associació compta amb una el.laborada estructura , basada en el secretisme, per tal de proporcionar ajuda a les persones detingudes (mes de 2000 actualment) i a les seves famílies. El ritme de detencions es manté constant en diverses desenes mensuals, i això malgrat la promesa de la Junta des de fa mesos de no procedir a mes detencions.

Foto: Ignasi Calbó (Agència Catalana de Cooperació) i Raül Romeva, reunits amb l’Associació d’Ajuda a Presos Polítics de Birmània (AAPP)

Després de quinze hores de vol i vuit mes en cotxe des de Bangkok varem arribar ahir al vespre a Mae Sot, a la frontera entre Tailàndia i Birmània, i regió on habiten nombroses comunitats de la tribu Karen, moltes d’elles en camps de refugiats o desplaçats. La visita la faig a títol personal acompanyant una delegació de l’organització Burma Campaign, que dirigeix Mark Farmaner i a la qual pertany Conxa Pinós, qui malauradament no ens ha pogut acompanyar aquest cop. En tant que coordinador de Drets Humans del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu he tingut ocasió de participar en nombrosos debats i redacció de resolucions en relació a la situació dels drets humans a Birmània (Burma), situacio clarament nefasta no només per a l’oposició (l’NLD d’Aung San Su Kyi, per exemple, a qui he fet mencio especifica en diversos apunts d’aquest bloc), sinó també per a comunitats i grups específics com els Karen. En el transcurs d’aquest temps havia adquirit el compromís de venir a veure els camps on viuen els milers i milers de persones que porten anys fugint de la Junta Militar. Finalment hem pogut concretar aquest compromís i organitzar aquesta visita en la qual sóc l’únic representant parlamentari, ja que la resta són membres d’ONG o de l’Agencia Catalana de Cooperació (com l’Ignasi Calbó i la Núria Clotet). (segueix…)
Avui hem fet la primera incursió en territori Karen birmà. Pel que ens han dit la situació s’ha complicat darrerament i el canvi d’actitud del nou govern tailandès respecte l’anterior en relació als Karen fa que l’accés sigui més complicat. No nomes això, sinó que posen importants dificultats a registrar les moltes persones que continuen arribant com a refugiades (amb la qual cosa els dificulta l’accés a l’ajut humanitari). Sigui com sigui hem aconseguit creuar la frontera amb menys problemes dels esperats i hem arribat a Ler Per Her, un dels camps de desplaçats (IDP) de Birmània on hem pogut conèixer les històries de diverses famílies, algunes de les quals fa més de deu anys que hi són i d’altres tot just unes setmanes, després d’haver hagut de fugir quan l’exèrcit birmà les va expulsar de casa seva i en va minar la zona. Algunes ens explicaven com havien caminat fins a tres dies per arribar a la frontera. En alguns camps hi ha fins a 150.000 persones, cosa que els converteixen en una de les zones mes densament poblades del planeta!!!

Una de les coses que més em preocupa es el fet de constatar com, degut sobretot a la poca cobertura mediàtica i l’absència pràcticament total d’ajuda internacional, les necessitats humanitàries i d’atenció social i política segueixen essent de primer nivell. Els efectes devastadors del cicló Nagris o les revoltes de monjos van atreure temporalment l’atenció mediàtica mundial, però un cop acabat el moment àlgid de l’interès informatiu, les càmeres i els informadors van tornar a desaparèixer, i amb ells l’interès mundial, deixant novament el país i la seva gent en l’oblit. Un nou vell conflicte oblidat, quan no silenciat, i per tant ignorat.

Els camps de refugiats s’omplen ràpidament i no hi ha perspectives que la gent, alguna de la qual hi és des de fa més de 25 anys, pugui tornar aviat a casa seva. Nomes la TBBC aporta alguna mena d’ajuda, i ara fins i tot Nacions Unides i la UE es plantegen reduir les seves aportacions i canviar d’estratègia (d’aquí la petició que algunes entitats li fan a Ban Ki Moon i a la qual em vaig adherir ahir). Sembla que s’imposa a escala de les grans organitzacions la frustració que no hi ha res a fer amb la Junta i que, davant del fracàs de les sancions establertes fins ara l’única opció es deixar de pressionar la Junta per tal que deixi d’aïllar-se. El problema, però, es que les sancions no han atacat un dels aspectes claus en tot plegat: el petroli.

La meva visita no té res d’heroic ni de meritori, però sí, considero, de responsable i, almenys, de compromís personal envers una gent que mira de sobreviure malgrat la ceguesa internacional.

La meva presencia aquí no atraurà l’atenció dels mitjans com ho ha fet la Delegació dels nostres companys europarlamentaris a Gaza (missió a la qual no vaig poder sumar-hi per haver-me ja compromès amb la visita a Birmània), ni assegurarà que Ban Ki Moon o la mateixa UE canviïn per elles mateixes d’actitud. Només sóc un parlamentari europeu, només un entre 785. Però si alguna cosa pot fer aquesta visita es contribuir a sumar una veu més a les cada vegada mes nombroses que ens recorden diàriament que a Birmània hi ha un dels règims més opressors que hagi conegut mai la humanitat, i que malgrat que no aparegui als mitjans amb l’assiduitat ni amb el protagonisme d’altres, ja es hora que ens posem totes i tots les piles per aturar un genocidi, lent però inexorable, abans no ens adonem que ja es massa tard.

La visita seguirè demà amb noves entrevistes, noves històries, i nous motius per no seguir callant. 

Foto: família al camp de persones desplaçades (IDPs) de Ler Per Her.

En el marc del viatge que començo avui a Tailàndia i Birmània per tal de conèixer de primera mà la situació de la població birmana refugiada en aquest pais, adjunto a continuació una acció concreta a la qual m’he adherit en favor de l’alliberament de dotzenes d’activistes opositors a la Junta Militar, la qual inclou una carta a Ban Ki Moon.

Dozens of human rights activists in Burma will die in jail after being give long sentences.
 
Despite this, UN Secretary General Ban Ki-moon has just said he won?t even visit Burma, despite being invited by the regime.

The military junta in Burma has sentenced at least 215 political activists, monks, nuns and journalists during November, bringing the total number of political prisoners sentenced since last year?s uprising to at least 384. (segueix…)

 
·   Activist and famous comedian Zarganar, who had been organising relief supplies to survivors of Cyclone Nargis, received sentences totaling 59 years.
 
·  Prominent Buddhist monk U Gambira, leader of the All Burma Monks? Alliance, who played a leading role in last year?s Saffron Revolution, was given sentences totaling 68 years.
 
·  Twenty-three members of the 88 Generation Students Group, who led the protests against fuel price hikes in August last year, including Min Ko Naing, were given sentences of at least 65 years each.
 
 
Ban says he won?t go to Burma because there has been no progress, but it is his job to ensure progress happens. He won?t bring change to Burma sitting behind a desk in New York. He must go to Burma and negotiate change, including the release of all political prisoners.
 
The UN Security Council should back his visit, passing a resolution requiring the regime to comply.
 
TAKE ACTION: please fax Ban Ki-moon asking him not to abandon Burma?s brave democracy activists to spend the rest of their lives in jail.
 
Download a message to fax at: http://www.burmacampaign.org.uk/fax_un.html
 

Fax UN Secretary General Ban Ki-moon     

    TAKE ACTION: please fax Ban Ki-moon asking him not to abandon Burma?s brave democracy activists to spend the rest of their lives in jail.    

    Step 1: Download and print the letter to fax here (pdf format)     

    Step 2: Fax it to + 1 212 963 7055     

    Or send it by post:

 Ban Ki-moon

UN Secretary-General

United Nations

New York NY 10017  USA

    The text of the fax is:

I am shocked by your decision not to go to Burma to discuss the political crisis in the country.

You have said that you will not go unless there is progress in the country, but there can be no progress without your engagement in the issue. Sitting back and waiting for the regime to act is in effect a death sentence for hundreds of Burma?s human rights activists who face spending the rest of their lives in jail.

Your personal intervention after cyclone Nargis demonstrated that high level political engagement with the support of neighbouring countries and the international community can make a difference. You must apply the same effort to Burma?s political crisis as you did to the humanitarian crisis in the Delta.

The situation in Burma is deteriorating fast. This is happening on your watch. The people of Burma are looking to you for action. 37 visits to Burma by UN Envoys have not secured a single reform.

Your personal engagement is urgently needed. There will be no progress in Burma unless you take the lead and push for change. Please also seek the backing of the United Nations Security Council to ensure you have the authority to insist on reform.

Please don?t ignore Burma?s political prisoners.

I urge you to go to Burma to secure their release.

Thank you.

Foto: Aung San SUu Kyi. Font: Burma Campaign

D’aquí a menys 10 dies tinc previst anar a la frontera entre Birmània i Tailàndia acompanyant l’organització Birmània per la Pau. De fet era un viatge que fa temps tenia pendent de fer, i que finalment s’han donat les circumstàncies per fer-lo. El cas és que Burma és una de les zones del món que més atenció mediàtica, política i humanitària necessita, però que sovint no rep, a no ser que hi succeeixi una catàstrofe de la dimensió del Nagris. Catalunya està poc a poc concedint la importància i atenció que la zona mereix, mèrit que, entre d’altres, cal atribuir a la infatigable Concha Pinós i al seu equip, i que s’ha concretat recentment en la concessió del Premi Internacional Catalunya a dues activistes pro Drets Humans i Democràcia birmanes com són Cynthia Maug i Aung San Suu Kyi. Al Parlament Europeu hem adoptat nombroses resolucions al respecte, moltes de les quals m’ha tocat negociar en nom del meu grup (veure’n algunes a la categoria sobre Àsia Oriental d’aquest bloc. Adjunto avui algunes notes que serviran per preparar l’esmentat viatge, i ho faig fent menció de la xarxa d’entitats que impulsen la campanya Birmània per la Pau, del seu blog (http://birmaniaporlapaz.blogspot.com/), i de la xarxa amb la qual treballen a la frontera amb Tailàndia, la TBBC. (segueix…)
Informació de la TBBC segons la web de Birmania por la Paz

Encontramos al TBBC, un consorcio de organizaciones no gubernamentales de 12
paises que provee comida, vivienda y educación a los desplazados internos
birmanos. TBBC trabaja tambien en la resolución positiva de las causas raiz que
llevaron a los refugiados a huir. Los programas son implementados en los campos
de refugiados, en las comunidades locales y con socios locales birmanos.

Foto: Cynthia Maung i Zoya Phan, qui van rebre el Premi Internacional Catalunya en nom d’Aung San Suu Kyi. Font: Toni Albir

Demà divendres, 24 d’Octubre, Aung San Suu Kyi  complirà 13 anys privada de llibertat (va ser un 24 d’octubre de 1995 quan l’exèrcit la va tancar a casa seva convertint aquesta, de fet, en una presó). El mateix dia, els líders d’Àsia i Europa es trobaran a la reunió de l’ASEM, a nivell de Caps d’Estat, que tindrà lloc a la Xina. Són ja diverses les vegades que hem afrontat al Parlament Europeu la situació a Birmània. En aquesta ocasió, i davant les evidències que la situació és encara molt lluny de millorar com ho demostra, entre d’altres, el fet que el nombre de presoners polítics ha augmentat fins a 2100 el darrer any (malgrat els significatius alliberaments  del 23 de setembre de 2008), i que el procés constitucional promogut per la Junta busca perpetuar i legitimar els continuats abusos de drets humans, així com assegurar-se la impunitat per les violacions passades. Per tal de plantejar tot això, alguns/es diputats/des hem promogut una resolució (de les anomenades d’urgència, sobre vulneracions de drets humans i democràcia) que debatrem i votarem avui. El text de la proposta que hem presentat en tant que grup Verds/ALE és aquest  (i aquest el que hem negociat i consensuat amb els altres grups). Per altra banda, adjunto també la meva intervenció per a la plenària, basada de fet en les peticions que ens fa arribar Amnistia Internacional i la campanya Birmania por la Paz i Burma Campaign International (més avall): (segueix..)

Intervenció de Raül Romeva en plenària sobre Urgències (situació de Birmània)
Estrasburg, 23 d’octubre de 2008
 

La reunión de la ASEM (Asia-Europe Meeting) que empezará mañana en Beijing supone una enorme oportunidad que los Jefes de Estado y de Gobierno de la UE allí presentes deberían aprovechar para poner sobre la mesa nuevamente la preocupante situación de los derechos humanos en Birmania.

En concreto, tal y como ha solicitado ya por carta Amnistía Internacional, sería muy oportuno que el presidente de turno del Consejo, Nicolas Sarkozy, en tanto que co-presidente del encuentro euroasiático, señalara la gran preocupación que tenemos en Europa con relación a las más de 2100 personas presas políticas, y que, más aún, solicitara su inmediata liberación.

Otra fuente de preocupación es la actual ofensiva militar contra la población Karen, en el este del país, donde ha tenido lugar la mayor operación militar en una década, cuyo objetivo es directamente la población civil, y que ha comportado el desplazamiento interno de 150.000 personas. En un informe hecho público en junio de 2008, Amnistía Internacional ya estableció que este tipo de prácticas constituían, de hecho, crímenes contra la humanidad.

Por otro lado, y tal y como han solicitado entre otras las campañas Birmania por la Paz y Burma Campaign International, la visita que tiene previsto llevar a cabo el Secretario General de Naciones Unidas, Ban Ki-Moon, en diciembre, será la primera vez en que se discutan los problemas políticos de fondo, después de que el SG haya visitado recientemente el país en dos ocasiones, después del paso del Ciclón Nargis este año.

El caso es que, ciertamente, nunca habíamos visto a los gobiernos Europeos y Asiáticos unir fuerzas presionando al régimen para la liberación de todos los prisioneros políticos, por lo que la cumbre que empieza mañana es de vital importancia. Así mismo, durante mucho tiempo las Naciones unidas han fallado y se han creído las mentiras del régimen. Treinta y siete visitas del enviado de Naciones Unidas no han conseguido ni una mínima reforma.

Por todo ello me sumo a las voces que reclaman tanto a los jefes de Estado y de Gobierno europeos, incluido el del Gobierno español, José Luis Rodríguez Zapatero, como a Naciones Unidas, que den muestras de que apoyan realmente un cambio en Birmania. Y para ello es imprescindible exigir la liberación inmediata de las personas prisioneras políticas, lo cual debe considerarse el mínimo indicador de progreso. 

La situación no es fácil. Lo sabemos, y percibimos como los miedos están creciendo en el seno de Naciones Unidas. Se trata del mismo miedo que en su momento hizo que no prosperasen las gestiones de Ibrahim Gambari, y que fracasaran las negociaciones.

Es por tanto muy importante que, para asegurar que la visita del SG de Naciones Unidas sea lo más fructífera posible, la reunión de la ASEM debe ser altamente y eficientemente aprovechada.

Confío por tanto en que el presidente del Consejo, así como los demás Jefes de Estado y de Gobierno europeos, serán conscientes de la gravedad de la situación y actuarán en consecuencia.

Si la UE quiere ser un actor político creíble, que base su política exterior en la defensa y la promoción de los derechos humanos, y no aparecer como prisionera de los intereses económicos de las grandes compañías como TOTAL o Chevron, entre otras, es en ocasiones como estas en las que debe demostrarlo. Son muchas las vidas que dependen de este tipo de gestos.

Foto: L’NLD reclama que la Junta reconegui els resultats de les eleccions de 1990 (a la foto, grups opositors amb fotografies de la líder de l’NDL, i Premis Nobel de la Pau i Sakharov (de Parlament Europeu),  Aung San Suu Kyi. Font: BBC

Per primera vegada en quatre anys, sembla que la candidatura a la qual he donat suport per tal que se li concedeixi el premi Sakharov té opcions de guanyar. Es tracta de Hu Jia, el dissident xinès que lluita en nom dels sense veu de la Xina i del Tibet en favor de les llibertats civils, la protecció del medi ambient i la lluita contra la SIDA. A la votació que va tenir lloc dilluns, a Brussel.les, en la qual hi vaig poder participar en tant que coordinador per a Drets Humans del Grup Verds/ALE, van quedar tres noms finalistes. A més a més de Hu Jia, els altres dos noms són l’opositor bielorus Alexandre Kozuline i l’abat del Congo Abbot Apollinaire Malu Malu. Personalment trobo l’elecció de Hu Jia especialment satisfactòria en la mesura en què el nostre Grup ja havia proposat el mateix Hu Jia i la seva esposa, Jinyan, per a l’edició de l’any passat (en vaig parlar en un apunt anterior Hu Jia). Entretant, han tingut lloc els Jocs Olímpics de Pequin i diverses campanyes relatives a la situació dels Drets Humans a la Xina han permès a hores d’ara tenir una millor idea de la dramàtica situació que viuen avui aquelles persones que lluiten en favor de la llibertat d’expressió en aquell país. (segueix…)

La decisió final en quant al Premi Sakharov serà presa a meitats d’octubre per part de la Conferència de Presidents dels Grups Polítics i pel President del

Parlament Europeu.

Mentrestant, hem rebut també una altra notícia prou encoartjadora com és que el mateix Hu Jia ha estat nomenat candidat al Premi Nobel de la Pau.

A continuació adjunto, per altra banda, alguns dels arguments que ens han dut a alguns dels MEPs a donar suport a la candidatura de Hu Jia per aquest premi:

Sakharov Price: Hu Jia on behalf of the silenced voices of China and Tibet

17 things you should know about China and Human Rights

1. Did you know that Hu Jia has been persecuted because of his long engagement in the struggle for such simple things as raising awareness to ecological issues and the dangers of the AIDS virus?

2. Did you know that, when he just 15 years old, Hu Jia took part in the demonstrations in Tiananmen Square?

3. Did you know that Hu Jia has been subject to continuous harassment and intimidation for many years, and he and his wife have been under house arrest and 24 hours surveillance?

4. Did you know that Hu Jia was nominated by the European Parliament to the short-list for the 2007 Sakharov Prize, because of his fight for basic freedoms and fundamental rights in China?

5. Did you know that, after his nomination to the 2007 Sakharov Prize final short-list and his testimony on 26 November 2007 via conference call before the European Parliament’s sub-committee on Human Rights, Hu Jia was arrested at his home in Beijing by the Chinese police for “subverting state authority”?

6. Did you know that 65 types of crime carry the death penalty in China?

7. Did you know that China imprisons more journalists than any other country in the world?

8. Did you know that China is obligated under international laws it has ratified and as a member of the International Labour Organization to uphold workers’ rights but that China’s national laws prohibit workers from organizing independent unions, and do not explicitly protect the right to strike?

9. Did you know that the twentieth anniversary of the Tiananmen Square massacre – where thousands of students were murdered by tanks and soldiers and thousands more were imprisoned – will fall on the same day as the European Parliament elections next year?

10. Did you know that the Chinese government is supporting and selling weapons to extremely repressive regimes such as those misgoverning Burma, Sudan and Zimbabwe?

11. Did you know that thousands of North Korean refugees who escape into China are sent back to North Korea to face arrest, torture and sometimes death?

12. Did you know that the Chinese government maintains one of the world’s most sophisticated systems of blocking access to websites and monitoring its citizens’ e-mail communications?

13. Did you know that the Chinese Government’s policies of forced abortion, sterilization, and population transfer of thousands of Chinese Han citizens into Tibet threaten the very survival of the Tibetan civilization?

14. Did you know that corrupt officials embezzled more than 85% of the funds destined for school construction in Sichuan, including for the schools that collapsed like “tofu”, crushing more than 9,000 students and professors?

15. Did you know that China’s State rules, laws and regulations on environment are often violated at the provincial and local levels amounting to major damages to the environment and public health, such as the recent crisis on baby milk?

16. Did you know that Tibetan Buddhists, Christians, Muslims and practitioners of other religions face frequent harassment in China?

17. Did you know that during the Olympic Games, EU leaders failed to address the Tibetan crisis and China’s constant human rights’ violations of its own people, in spite of all the promises and official statements made in advance of the Games, and in spite of the continued violations and repression during the Olympic Games?

Don’t you think we owe it to the Chinese people and to Hu Jia, personally?

Don’t you think that we owe it to the EU’s dignity and credibility on the promotion of Human Rights and Civil Liberties in China?

Support Hu Jia
On behalf of the silenced voices of China and Tibet:

Bu Dongwei; Chen Guangcheng; Dolma Kyab; Du Daobin; Gao Zhisheng; Gong Shenliang; Hada; He Depu; Hu Shigen; Huang Jinqiu; Huang Qi; Jia Zhiguo; Jigme Gyatso; Jigme Tenzin Nyima; Kong Youping; Korash Huseyin; Kunkhyen; Li Chang; Li Ying; Liu Jie; Liu Zhihua; Lu Wenbin; Lu Gengsong; Lupoe Adak; Mao Hengfeng; Nurhahmat Yusup; Nurmuhemmet Yasin; Qi Zhiyong; Qin Yongmin; Runggye Adak; Shi Enxiang; Shi Tao; Shuang Shuying; Su Zhimin; Sun Xiaodi; Tao Haidong; Tashi Gyatso; Tenzin Delek; Tohti Tunyaz; Wang Ling; Wang Sen; Wu Lihong; Xu Zerong; Yang Chunlin; Yang Maodong; Yang Tongyan; Yang Zili; Yao Fuxin; Ye Guozhu; Zeng Jinyan; Zhang Lin; Zhang Rongliang; Zhang Shanguang; Chen Guangcheng; Guo Feixiong; Lu Gengsong; Tsering Woeser; Wang Lixiong; Harry Wu

As well as all other Chinese and Tibetans who have fought against repression from the authorities.

Foto: Hu Jia i Zeng Jinyan. Font: Parlament Europeu

Malgrat que ja no se’n sent tant a parlar, la situació al Tibet segueix sense millorar. Avui era Amnistia Internacional qui denunciava la desaparició de prop de mil persones tibetanes des que van començar les revoltes més importants al Tibet dels darrers 50 anys. La noticia m’arriba coincidint amb l’aparició d’una altra novetat relativa al Tibet: es tracta de l’aparició del portal tibet.cat, el qual es proposa donar informació relativa a tot allò que passi a aquell país. De moment ja l’he adjuntat als meus enllaços. A continuació n’adjunto, com a mostra, la darrera de les notícies que han penjat, precisament relacionada amb la denúncia d’Amnistia. (Segueix…)

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Han
desaparegut 1.000 tibetans des l’inici de la revolta dijous, 19 juny 2008

Des de l’esclat de la revolta
tibetana més important dels darrers 50 anys, han desaparegut 1.000 tibetans en
mans de la policia xinesa, segons informa avui
Amnistia Internacional. Durant el mes d’abril, les autoritats de Pequín van
reconèixer la detenció de prop de 2.000 tibetans relacionades amb la revolta
que va començar el 14 de març a la capital tibetana. D’aquests detinguts,
Amnistia Internacional denuncia la desaparició de 1.000 tibetans dels quals no
se’n sap res a dia d’avui. Les autoritats xineses es neguen a donar-ne cap
informació violant totes les normes de dret internacional que el mateix govern
xinès ha signat. La desaparició d’un nombre tan elevat de detinguts recorda els
mètodes empleats per les dictadures argentina i xilena a final del segle XX. D’acord
amb el govern xinès, aquests detinguts simplement no existeixen i no han
existit mai. Les organitzacions de defensa dels drets humans temen que s’hagin
produït execucions secretes i que molts dels detinguts hagin mort a
conseqüència dels maltractaments i tortures als que haurien estat sotmesos.

Fa unes setmanes, ja es va denunciar
el tracte inhumà que van rebre molts detinguts a Lhasa, apilonats en naus de
l’estació de tren on no se’ls donava ni de beure ni menjar. Es té constància
que molts van ser introduïts en camions i conduïts a presons secretes fora o
dins del Tibet. Mentrestant, la capital tibetana continua patint un autèntic
assetjament per part de la policia paramilitar xinesa, el centre d ela ciutat
segueix tancat als habitants de la ciutat, igual que la pràctica totalitat dels
monestirs i temples de tot el país. Informadors anònims de la ciutat asseguren
que s’ha instal·lat un autèntic regne del terror. En aquesta atmosfera,
finalment arriba la torxa olímpica dissabte. Les autoritats xineses han emès
instruccions diàfanes per la població tibetana: ningú pot sortir de casa durant
tot el dia. Lhasa ha esdevingut la presó més gran del planeta, mentre el govern
xinès segueix superant cada dia la seva capacitat de violar els drets humans.

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-bidi-language:AR-SA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Font foto: BBC

En anteriors apunts, que podeu trobar a la categoria Àsia Oriental (DDHH, Xina, Tibet, Taiwan, Birmània,…), ja he defensat la necessitat de no inhibir-nos en relació a la situació de catàstrofe humanitària i política que viu Birmània, una catàstrofe que, si ve té un component de ‘desastre natural’ inqüestionable (Cicló Nargis) s’ha vist agreujada de manera extraordinària per la, primer, manca de previsió i prevenció, i segon, pèsima i diria que fins i tot criminal gestió de la crisi per part de la Junta Birmana. Per cert, que avui tenim dos debats molt importants al Parlament Europeu (plenària, Estrasburg), un sobre la situació humanitària després del terretrèmol a la Xina (veure resolució Verds/ALE), i l’altre, precisament, sobre la situació de Birmània (veure resolució Verds/ALE i la consensuada). Per tot això cal tenir molt clar, un cop més, davant del suposat ‘dilema humanitari’ al qual ens toca fer front, del costat de qui estem, del de les víctimes o del de la Junta. Na Conxa Pinós, Directora de la Campanya Birmania por la Paz, de retorn de la seva visita a la regió, ens aporta novament el seu punt de vista, el qual comparteixo: (segueix…)

EL PRECIO DE LA ESTABILIDAD BIRMANA o LA RESPONSABILIDAD DE PROTEGER

Demasiado silenciada esta ya la diplomacia asiática, demasiado los cuarteles de los gobiernos occidentales en manos del Naciones Unidas, que se encarga de negociar con la Junta como ayudar a las victimas del Ciclón. Han sido enviadas miles de toneladas de alimentos desde todo el mundo bajo la promesa de que entrarían, pero esta promesa ha fallado: no ha sido posible la intervención humanitaria con garantías.

La diplomacia y la “pulcritud política” de Fukuda le ha llevado a llamar al primer ministro Tailandés SAVAK Sundaravej y otros lideres regionales para que tengan una actuación más clara y más activa. Se han prometido solamente 160 visas de entrada a trabajadores del sureste asiático. Pero la realidad es que ni siquiera eso se ha cumplido. La comunidad internacional esta reclamando una intervención efectiva para gestionar la crisis.

No es por una falta de compasión que los políticos y diplomáticos no actúan, si no por falta de habilidad y de eficacia en esta crisis. Un desastre como este en China o en Europa seria totalmente diferente.

Ni siquiera a nivel mediático la cobertura del sufrimiento birmano no ha tenido el espacio que ha tenido el terremoto en China, o un ciclón en Estados Unidos. Los líderes asiáticos han tratado el tema como desastre humanitario en sus carpetas diplomáticas, y no quieren tampoco que se vean demasiadas imágenes que pudieran influir en la opinión pública de sus países.

Birmania por la Paz, desde la red de BURMA CAMPAIGN esta pidiendo el envio de ayuda unilateralmente por los gobiernos que tienen capacidad de hacerlo. Inglaterra, USA, Francia… todos ellos tienen barcos en la zona, equipados, capaces de asistir a las victimas del ciclón.

Nuestra responsabilidad como ciudadanos de un país libre y democrático es usar nuestras libertades para proteger y garantizar la de otros. Por eso pedimos responsabilidad, eficacia y más trabajo para solucionar las causas raíz que han llevado a Birmania a una situación semejante y sobre todo mayor coordinación con la fuerzas de paz y democracia de la zona, que son los que realmente re-construirán la paz Birmana.

Concha Pinós. Directora de Birmania por la Paz.

L’International Crisis Group (ICG) és un d’aquells Think Tanks que cal escoltar sempre. I Gareth Evans, el seu President, una de les veus que, estant-hi més o menys d’acord, acostuma a fer plantejaments sensats, oportuns i, encara que sembli contradictori, valents. L’ICG segueix prop de 60 conflictes armats arreu del món, i confesso que quan tinc dubtes sobre com reaccionar/posicionar-me davant d’algun d’aquests consulto el lloc web de l’ICG i, sovint, m’il.lumina alguna idea o proposta, o almenys em ratifica en alguna de les meves sospites. En relació a la situació actual a Birmània, on el caos és la norma i la confussió la reina, és comprensible caure, novament, en un dels ja paradigmàtics dilemes de l’acció humanitària: davant de les enormes necessitats humanitàries, però havent de confrontar la irresponsables, quan no criminal, oposició de la Junta Birmana, a acceptar l’ajuda, cal intervenir sí o no? i si sí, com? I encara més concretament, com cal gestionar l’oposició xinesa a fer-ho, una oposició que és, recordem-ho, més gran que la de Rússia en el cas de Kosova? Sigui com sigui, en relació a la necessitat de fer alguna cosa més proactiva a Birmània, Gareth Evans es mostra clar i ferm. Un cop més, és bo escoltar-lo -o llegir-lo-, especialment quan diu: If the intransigence of the Burmese generals continues, it is a very real issue whether in the name of humanity some international action should be taken against their will – like military air drops, or supplies being landed from ships offshore – to get aid to the huge numbers who desperately need it right now, in the inaccessible coastal area in particular. (segueix…)

INTERNATIONAL CRISIS GROUP – NEW COMMENT

Comment by Gareth Evans on Burma/Myanmar and R2P

“Facing Up to Our Responsibilities”, Gareth Evans in The Guardian

12 May 2008
The Guardian

If the intransigence of the Burmese generals continues, it is a very real issue whether in the name of humanity some international action should be taken against their will – like military air drops, or supplies being landed from ships offshore – to get aid to the huge numbers who desperately need it right now, in the inaccessible coastal area in particular.

French Foreign Minister Bernard Kouchner opened up a hornet’s nest when he argued last Thursday, as others are now doing, that this is a proper case for coercive intervention under the “responsibility to protect” principle unanimously endorsed by 150 heads of state and government at the 2005 UN World Summit. His proposal that the Security Council pass a resolution which “authorizes the delivery and imposes this on the Burmese government” met with immediate rejection not only from China and Russia, who are always sensitive about external intervention into internal affairs, but from many other quarters as well.

It generated concern from the UK and others, including senior UN officials, that such an “incendiary” approach would be wholly counterproductive in winning any still-possible cooperation from the generals. It also provoked the argument from humanitarian relief agencies – who know what they are talking about – that simply as a practical matter any effort to drop supplies without an effective supporting relief on the ground would be hopelessly inefficient, and maybe even dangerous with the prospect of misuse of medical supplies. 

These are strong arguments, and they weigh heavily in the policy balance. But as the days go by, with relief efforts impossibly hindered, only a trickle of the government’s own aid getting through, and the prospect of an enormously greater death toll looming acutely within just a few more days, they are sounding less compelling, and at least need revisiting.

My own initial concern, and it remains a serious one, with Bernard Kouchner’s invocation of the “responsibility to protect” was that, while wholly understandable as a political rallying cry – and God knows the world needs them in these situations – it had the potential to dramatically undercut international support for another great cause, to which he among others is also passionately committed, that of ending mass atrocity crimes once and for all.

The point about “the responsibility to protect” as it was originally conceived, and eventually embraced at the World Summit – as I well know, as one of the original architects of the doctrine, having co-chaired the international commission that gave it birth – is that it is not about human security generally, or protecting people from the impact of natural disasters, or the ravages of HIV-AIDS or anything of that kind.

Rather, “R2P” is about protecting vulnerable populations from “genocide, war crimes, ethnic cleansing and crimes against humanity” in ways that we have all too miserably often failed to do in the past, That is the language of the 2005 UN General Assembly resolution, and Security Council resolutions that have followed it, and it is only in that context that the question should even arise of coercively intervening in a country against the express will of its government. And even then, the responsibility to protect norm allows the use of military force only with Security Council endorsement, and only as a last resort, after prevention has failed, when it is clear that no less extreme form of reaction could possibly halt or avert the harm in question, that the response is proportional to that harm, and that on balance more good than damage will be done by the intervention.

If it comes to be thought that “R2P”, and in particular the sharp military end of the doctrine, is capable of being invoked in anything other than a context of mass atrocity crimes, then such consensus as there is in favour of the new norm will simply evaporate in the global South. And that means that when the next case of genocide or ethnic cleansing comes along we will be back to the same old depressing arguments about the primacy of sovereignty that led us into the horrors of inaction in Rwanda and Srebrenica in the 1990s.

But here’s the rub. If what the generals are now doing, in effectively denying relief to hundreds of thousands of people at real and immediate risk of death, can itself be characterised as a crime against humanity, then the responsibility to protect principle does indeed cut in. The Canadian-sponsored commission report that initiated the R2P concept in fact anticipated just this situation, in identifying one possible case for the application of military force as “overwhelming natural or environmental catastrophes, where the state concerned is either unwilling or unable to cope, or call for assistance, and significant loss of life is occurring or threatened”.

The UN resolution does not pick up this specific language, but it does refer to “crimes against humanity”, and the definition of such crimes (in the Rome Statute establishing the International Criminal Court, as well as in customary international law) embraces, along with widespread or systematic murder, torture, persecution and the like, “Other inhumane acts of a similar character intentionally causing great suffering, or serious injury to body or to mental or physical health”.

There is, as always, lots for the lawyers to argue about in all of this, not least on the question of intent. And there will be lots for the Security Council to quarrel about as to whether air drops and the like are justified, legally, morally and practically. But when a government default is as grave as the course on which the Burmese generals now seem to be set, there is at least a prima facie case to answer for their intransigence being a crime against humanity – of a kind which would attract the responsibility to protect principle. And that bears thinking about, fast, both by the Security Council, and the generals.  

Gareth Evans is President, International Crisis Group; Co-Chair, International Commission on Intervention and State Sovereignty; Member, UN Secretary-General’s Advisory Committee on the Prevention of Genocide.

Foto (i nota peu de pàgina): Arribada d’ajuda humanitària a la frontera amb Birmània. Tal i com em Confirmava ahir n’Amadeu Altafaj, Portaveu de la Comissió Europea, sembla que la CE ha aconseguit posar el Comissari de Cooperació i Ajuda Humanitària, Louis Michel, en un avió camí de Rangú per negociar amb la Junta Militar que els permeti entrar ajuda al país. Sigui com sigui, seria bo que no ho fiéssim tot a la bona voluntat de la Junta, i que estiguéssim preparats per a actuar sense permís. Ningú diu que sigui fàcil ni agradable, simplement que és necessari. Font: BBC

Segueixo de fa temps la intensa i fonamental tasca que fa la Campanya Internacional Birmània per la Pau, i especialment la seva Directora aquí, Conxa Pinós. De fet, fa tan sols uns dies vaig tenir l’honor de compartir una estona amb la Coordinadora Internacional de la Campanya, Zoya Phan (a qui El Periódico va entrevistar en contra portada fa uns dies). Sovint he manifestat la meva preocupació pel fet que aquest, com molts d’altres, acostuma a ser un dels conflictes oblidats els quals només apareixen als titulars quan hi ha alguna desgràcia de dimensions descomunals. I malauradament aquest ha estat el cas. La població birmana no només ha de patir les nefastes conseqüències d’ésser governats per una Dictadura com és la que exerceix la Junta Militar, sinó que (segueix…)

a sobre ara es veuen víctimes d’un dels ciclons més devastadors en dècades. Un cosa, però condiciona l’altra, ja que la pèssima gestió que la Junta està fent de la crisis fa que només hi hagi una via per poder fer arribar l’ajut a la població: contribuir al Consorci d’Ajut dels Refugiats a la Frontera tal i com, novament, demanen des de la Campanya Birmània per la Pau en el següent comunicat:

COMUNICADO DE PRENSA (7 de maig)

Desde la Frontera de Birmania, 7 de Mayo de 2008–05–07 para su publicacion inmediata

DONACIONES A BIRMANIA: Cuenta CAIXA DE CATALUNYA 2013. 0015. 12. 0203679940

ACTUALITZACIÓ 8 DE MAIG

De nuevo desde la frontera, toda la informacion esta basada en los encuentros con politicos, activistas y testigos oculares..

Concha Pinos. Directora de Birmania por la Paz, desde la frontera. www.birmaniaporlapaz.org <http://www.birmaniaporlapaz.org/> .

Foto: Més de mig milió de persones de la regió del Delta Irrawaddi necessiten urgentment ajuda. Font: AFP/BBC

Em sumo a la campanya del PEN Internacional “Relleu del Poema”, que va començar el 25 de març passat, i que pren metafòricament l’itinerari de la torxa Olímpica, on aquesta es substituïda virtualment per un poema que itinera per tot el món i que pot ser escoltat en la llengua o llengües del país que l’acull en cada “relleu”. El poema triat és “Juny”, inspirat en els fets de Ti An Men , del poeta i periodista xinès empresonat Shi Tao. Amb aquesta campanya es pretén denunciar la manca de llibertat d’expressió a la Xina a través de la poesia i la traducció, de l’única manera que ho pot fer el PEN. Els
centres PEN d’arreu del món han traduït i enregistrat el poema “Juny” a
més de 60 llengües i, mitjançant l’ús d’Internet, el poema viatja
virtualment al voltant del món, d’un centre a un altre, d’una llengua a
una altra, afegint noves traduccions per acabar a Pequin amb motiu dels
Jocs Olímpics de 2008. (segueix…)

Shi Tao està complint una sentència de 10 anys de presó acusat de “revelar secrets d’estat a l’estranger”. Va ser condemnat per un e-mail que va enviar a una pàgina web estrangera utilitzant un compte de correu electrònic de Yahoo!. Cal denunciar així mateix l’actuació del seu servidor, Yahoo, que va proporcionar la seva identitat a les autoritats xineses quan li ho van demanar.

El web creat especialment, http://www.penpoemrelay.org/ , conté un mapa del món que ensenya el progrés del relleu del poema, que segueix l’itinerari de la torxa olímpica. Avui 12 d’abril arriba al Centre Català del PEN a Barcelona. El web serà constantment actualitzat per tal d’informar els visitants del progrés del poema i de la situació de Shi Tao i d’altres casos d’escriptors empresonats coneguts pel PEN Internacional a Xina.

També es pot seguir a Facebook: http://www.facebook.com/group.php?gid=26678370649

Juny

Shi Tao

Mai de la vida

aconseguiré esquivar el “juny”.

Juny: se m’hi va morir el cor

i se m’hi va morir el poema,

també l’estimada

hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m’esqueixa la pell

i revela l’abast veritable de la ferida.

Juny: el peix se’n va del mar de sang,

neda cap a una altre lloc on hivernar.

Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,

munts de cartes ja no troben per manera

d’arribar a mans dels morts.

Traducció del xinès: Manel Ollé

Així mateix, podeu escoltar el pomea recitat per David Figueres aquí.

Foto: Shi Tao. Font: Pen Club

Ara fa uns dies vaig enunciar que, en el marc del debat sobre la situació del Tibet, estàvem treballant en una Resolució específica sobre el tema (veure apunt Acció en suport Tibet al Parlament Europeu). Com sempre en aquests casos, cada grup ha preparat la seva proposta de Resolució (aquesta és la de Verds/ALE) i seguidament hem negociat amb els altres grups per trobar un text més o menys acceptable per a tots, o almenys per a la majoria (és aquest). La resolució serà votada demà a Brussel.les, tot i que cal dir que s’hi han presentat algunes esmenes de darrera hora (també per part del nostre grup) que modificaran sensiblement el text final. Ja penjaré la versió definitiva un cop la tinguem disponible. Sigui com sigui aprofito aquest apunt per esmentar algunes qüestions que han suscitat alguns dels comentaris que m’han fet algunes persones, bàsicament preguntant-se perquè ens dediquem tant a l’assumpte del Tibet i tan poc a d’altres vulneracions de drets humans. Sobre aquest particular voldria esmentar alguns aspectes que, de fet, podrien ser perfectament una declaració d’intencions: (segueix…)

1. Considero, en primer lloc, que una vulneració de drets humans mereix ésser esmentada i tractada per ella mateixa, indiferentment de si, malauradament, hi ha també d’altres contextos que mereixen atenció o del fet que, fins i tot, hi ha casos que poden ser ‘més greus’. Tanmateix, és també evident que és impossible parlar de tot a tothora, de manera que cal escollir, seleccionar, i aprofitar les finestres d’oportunitat que, de tant en tant apareixen.

2. En aquest sentit, i aquesta és la segona de les valoracions, són diversos els factors que en un moment donat poden actuar com a multiplicadors d’una determinada denúncia o d’altaveus d’una determinada causa: la coincidència amb un esdeveniment de caire mundial com ara els JJOO, la implicació de determinats països (potències), la mobilització mundial via la xarxa global ciutadana, o, malauradament, en funció de si hi ha incidents més o menys violents (inclosa l’existència de persones mortes). Tot plegat se sol conèixer amb el fatídic terme ‘d’efecte CNN’. En el cas del Tibet trobem diversos d’aquests factors essent segurament els tres més importants: els recents episodis de violència, la proximitat dels JJOO i la gran mobilització mundial. Tanmateix, voldria recordar també que el cas del Tibet ha estat silenciat durant dècades, de manera que mentre ens dedicàvem a d’altres ‘prioritats’ el Tibet sempre ha estat en la llista dels ‘conflictes oblidats’. Per això trobo més que pertinent que, de la mateixa manera que hem lamentat sovint l’absència d’atenció en relació al Tibet en el passat, no cometem ara el mateix error a la inversa i tinguem ben present la multitud de llocs del món que reclamen una atenció i una acció internacional que ara com ara no reben. L’Informe anual Alerta (així com els Semàfors setmanals i Baròmetres trimestrals) de l’Escola de Cultura de la Pau de la UAB són molt bons instruments, no només per estar al dia, sinó per seguir-ne l’evolució, tant dels que van bé com dels que, malauradament, empitjoren.

3. En tercer lloc vull dir que comparteixo, tot sigui dit, una preocupació: el fet que sovint ens trobem que aquells actors o governs que són responsables de determinades vulneracions de drets humans arreu del món esdevenen de sobte els primers abanderats quan aquestes tenen lloc en països amb governs ideològicament oposats. També aquí, però, vull deixar clar que no crec pertinent obviar una determinada denúncia només pel fet que d’altres, a qui també denunciem en altres casos, també ho fan. En altres paraules, no comparteixo la tesi segons la qual, ‘els enemics dels meus enemics, són els meus amics’ que de vegades pot portar a alguns a prioritzar el no ser al costat de segons qui davant de reclamar justícia o drets humans on toca fer-ho. Per a mi, allò que toca és reclamar-ho sempre que toqui. I això me porta a la darrera de les reflexions.

4. Com que en alguns dels comentaris que se m’han fet a apunts anteriors he constatat un cert desconeixement de la meva feina global en relació a drets humans voldria deixar pal.lès el següent: en tant que coordinador de Drets Humans del Grup Verds/ALE segueixo ben de prop totes, o gairebé totes, les qüestions relacionades amb vulneracions de drets humans que ens arriben al Parlament Europeu. Comprobar això és ben fàcil, només cal visitar el llistat de Resolucions que he negociat i defensat al llarg dels darrers quatre anys, les intervencions en plenària, o les preguntes parlamentàries que he presentat tant a la Comissió com al Consell, a banda de nombrosos apunts en aquest mateix bloc i que trobareu en diferents categories. M’hauria agradat que totes i cadascuna d’aquestes accions haguessin comptat amb la mateixa ressonancia que ara tenen les accions sobre el Tibet, com també m’hauria agradat que quan alguns parlàvem sobre el Tibet, abans dels incidents violents, se’ns fés més cas. Això és obvi. Però en qualsevol cas no crec que deixi de ser important que cadascú en el seu àmbit, i el meu és, en aquests moments, el Parlament Europeu, se’n faci el màxim ressò possible, malgrat no sigui tot el que voldríem. Sóc partidari, per tant, de la premisa segons la qual ‘no hi ha res pitjor que aquell qui no fa res perquè només pot fer una mica’, ja que és la suma de ‘moltes miques’ la que fa un ‘Molt’. 
 

Malgrat tot, és cert, no he tractat tots els temes ni amb la mateixa intensitat, però tenint en compte que només tenim un diputat i que a més m’he de dedicar, també, a moltes altres qüestions a més a més de les que tenen a veure amb les vulneracions de drets humans, trobo que déu n’hi do de la feina feta en aquest àmbit, tot i que, ho admeto, sempre tot és millorable i perfectible.

Per altra banda, tinc la sospita que sovint és més fàcil criticar a aquell que fa alguna cosa pel fet de no fer-ho tot, i per no arreglar-ho tot de manera inmediata, que no pas aquell qui no fa res de res. Per què serà?

Sigui com sigui, espero que aquestes reflexions ajudin a esvair els dubtes que se m’han fet arribar de part d’alguns lectors i lectores, i em ratifico en la meva voluntat de seguir treballant ja sigui en relació al Tibet, o a d’altres vulneracions de drets humans, en la possibilitat de les meves possibilitats i capacitats, que són les que són.

Foto: Acció de protesta sobre el Pont de San Francisco. Font: National Geographic.

De nou, el professor d’estudis estratègics del Centre de Recerca Política de Nova Dehli, Brahma Chellaney, ens il·lustra amb una interessant aportació en relació al Tibet i Birmània, i posa de manifest moltes de les similituds que ambdós casos tenen. Ho feia la setmana passada, en un article publicat a La Vanguardia i que recupero a continuació:

Paralelismos
entre Tíbet y Birmania, per Brahma
Chellaney, La Vanguardia, 31/03/2008

La
importancia de Tíbet y Birmania se debe a su situación estratégica y a su
riqueza en recursos naturales. (segueix…)

Cuando
la junta gobernante de Birmania mató en septiembre pasado al menos a 31
personas en el curso de protestas encabezadas por los monjes en Rangún,
desencadenó un escándalo internacional y una nueva ola de sanciones lideradas
por Estados Unidos. Ahora, el socio más próximo de la junta – la mayor
autocracia del mundo, con sede en Pekín- procede a aplicar duras medidas en
Tíbet. La callada respuesta mundial suscita la cuestión de si China ha
acumulado tal poder con el propósito de eludir la censura internacional contra
los actos represivos.

Cabe establecer símiles importantes entre Tíbet y Birmania, cuya mayoría
demográfica – población de etnia birmana- es de ascendencia tibetana. La
invasión de Tíbet por parte de la China comunista en 1950 condujo a las fuerzas
han a las fronteras de India por primera vez en la historia y franqueó un paso
chino a Birmania. Tras haber consolidado su control sobre Tíbet, China se
propuso arrastrar a Birmania a su propia órbita estratégica.

Y sin embargo, en la actualidad los autócratas de Pekín se han visto sacudidos
por el levantamiento tibetano, liderado por los monjes, sólo seis meses después
de que los birmanos desafiaran el autoritarismo en su propio país con protestas
que presentaban un subyacente cariz antichino.

Las sanciones comerciales pueden ser un arma desprovista de filo. Pero, dado
que Pekín se hizo con la organización de los Juegos Olímpicos del 2008 con la
promesa de mejorar su capítulo de los derechos humanos, el mundo libre debe
exigirle que ponga fin a su represión en Tíbet o que afronte un boicot
internacional de los Juegos. China, al hacer del éxito de los Juegos de este
verano una cuestión de prestigio, ha brindado al mundo un instrumento
influyente que hoy pide a gritos ser aprovechado.

B. CHELLANEY, profesor de estudios estratégicos del Centro de Investigación
Política de Nueva Delhi
Traducción: José María Puig de la Bellacasa

Foto: Brahma Chellaney. Font: Wikipedia

Ahir va tenir lloc a la seu del Parlament Europeu, a Brussel.les, un interessant debat sobre la situació actual que viu el Tibet, i sobre la possibilitat apuntada recentment per part d’alguns líders europeus de fer un boicot polític a la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics com a protesta per la política repressiva que la Xina està exercint contra la població tibetana, però també contra persones defensores de drets humans xineses. El debat va ser, com era previsible, viu, intens i apassionat. Del mateix (veure nota premsa Parlament) destaco la possibilitat, apuntada pel mateix president Hans Gert Poettering, que el Parlament Europeu no assisteixi a la cerimònia d’apertura dels JJOO en senyal de protesta, cosa que, per altra banda, ni el Consell ni la Comissió, que van intervenir posteriorment, van secundar, tristament. És més, la moderació o ambigüitat d’ambdues institucions (segueix…)

va resultar, almenys per a mi, un mal auguri. En acabar la intervenció del President del Parlament, un grup de diputats i diputades del Grup Verds/ALE ens vàrem aixecar mostrant unes samarretes amb emblemes crítics amb la situació actual que es viu a la Xina, i demanant una actitud més clara i coherent de part de la UE. D’entre les intervencions de Portaveus dels Grups Polítics vull destacar la intervenció clara i contundent, i que subscric plenament, del Co-President del meu Grup, Dany Cohn Bendit.

Després del debat en plenària vàrem tenir ocasió de parlar amb el Portaveu del Parlament tibetà a l’exili, T. T. Karma Chophel, qui va reiterar la clara voluntat de la part tibetana de reprendre el diàleg sinotibetà sobre la base de reclamar una ‘veritable autonomia’, però, això sí, per a tot el Tibet, i no només per a allò que Xina anomena la Província Autònoma del Tibet. Un cop més, per tant, va quedar en evidència la propaganda xinesa quan acusa el Dalai Lama de secessionista. Al mateix temps, però, va demanar que s’obri una investigació independent sobre els incidents a Lhasa ja que, entre d’altres elements, hi ha fortes sospites que en molts casos haurien pogut estar, fins i tot, impulsats per policies xinesos disfressats de tibetans. Així mateix, també va denunciar que en alguns casos algunes persones ferides que anaven als hospitals, abans de ser ateses eren entregades a la policia xinesa i, per tant, detingudes. Es tracta, lògicament, de la versió tibetana, però en qualsevol cas considero altament recomanable que tingui lloc aquesta investigació i que s’esclareixin responsabilitats.

Per altra banda, toca lamentar, novament, la gran hipocresia que suposa criticar per part d’alguns líders europeus la situació actual quan aquesta es venia covant de fa molt de temps, i no va suposar cap problema a l’hora de concedir concedir l’organització dels JJOO a la Xina, i per mantenir-hi negocis cada vegada més sucosos. L’error, per a mi, ja ho he dit en altres ocasions, va ser precisament pretendre fer creure que la concessió dels JJOO comportaria un canvi d’actitud en temes com els Drets Humans quan el que està passant és el que era clarament previsible que passés: i això és, que la política de repressió informativa o sobre grups defensors de drets humans, enlloc de revisar-se, s’incrementaria. Per tot plegat penso que, si la Xina, legítimament, vol ser percebuda i reconeguda com una força creïble i respectada a escala mundial, ha de fer molts més esforços dels que fa actualment en temes com els Drets Humans i les llibertats fonamentals.

Així mateix, i més concretament, trobo també criticable que sigui Sarkozyqui ara lideri el boicot polític als actes inaugurals (iniciativa que, insisteixo, recolzo), quan és precisament França qui fa anys impedeix que s’adopti la Posició Comuna sobre el Codi de Conducta d’Exportacions d’Armes de la UE perquè exigeix que, al mateix temps, s’aixequi l’embargament d’Armes de la UE a la Xina.

Deia ahir la Comissaria Ferrero Waldner que els JJOO no s’han de confondre amb la política. Ningú va aplaudir, i fins i tot es van veure força cares de decepció en escoltar-ho. Dubto molt que avui puguem justificar que els JJOO, a més a més d’un espectacle esportiu (que ho són, per descomptat) són també un acte econòmic i altament polític, especialment quan qui rep l’encàrrec ‘organitzar-los és un règim totalitari com la Xina. I és que, com deia Cohn Bendit: si avui un candidat negre pot optar a ser President dels Estats Units és, entre d’altres motius, perquè en el seu moment activistes dels drets de la població negra van protestar, punys enlaire, en uns Jocs Olímpics.

(Nota: D’aquí a dues setmanes està previst que adoptem una resolució, en la minisessió que tindrà lloc el 9 d’abril, sobre el Tibet. De seguida que tingui l’esborrany del text el penjaré. De la sessió d’ahir al Parlament Europeu en parlen diversos mitjans com El Punt, El País, Avui, Público, entre d’altres.)

Foto: d’esquerra a drets Joost Lagendjik(Groenlinks -esquerra verda holandesa-), Caroline Lucas(UK Green Party) i Raül Romeva, i darrera, Marie Anne Isler Beguin (les Verts français), Gisella Kallenbach (Grüene) i Mikel Irujo(Eusko Alkartasuna, qui forma part d’ALE, l’altre part que, conjuntament amb els Verds, formem el Grup Verds/ALE). Font: Parlament Europeu