Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Arxiu de la categoria: Articles a Llibertat.cat

Presa de decisions, participació, transparència… I defensar la revolució democràtica

0
Publicat el 19 d'agost de 2021

Publicat a Llibertat.cat el 10/07/2021

Allò que critiquem dels nostres enemics no pot ser reproduït per nosaltres. Partits polítics, entitats, sindicats, candidatures, ateneus… haurien de guiar-se per una estricta ètica social i democràtica. I això és el control col·lectiu per part de tots els seus membres; la solidaritat entre els més pròxims; la presa de decisions en cadascun dels assumptes que ens afecten, la transparència, fins la lluminositat, en totes les gestions, assignacions, despeses, etc.; i la incentivació de la participació per al conjunt de les persones que formen part de cada col·lectiu i, és clar, del conjunt de la col·lectivitat.

No pot ser que, després de la revolució democràtica d’Octubre de 2017, es visquin processos de regressió en l’exercici democràtic de la presa de decisions, la participació i la transparència. Cosa que està passant, tot i els avantatges que aporten les tecnologies a l’hora de votar o debatre i el vincle emocional del poble català amb la imatge de les urnes després de les consultes locals per la independència, del 9N i de l’1Oct. En aquest sentit, ho he percebut i comprovat, podem assegurar que tot i l’esperit i la praxi del Referèndum de 2017 vivim un contrarevolució sorda i intrigant per posar fre a la presa de decisions, la participació, la transparència, etc.

Carles Castellanos descrivia després del 2012 que “Una revolució es produeix per un canvi profund en la consciència i el sentiment de sectors amplis d’una societat. I és això el que està passant al nostre país.” Una definició molt encertada. Una revolució no es redueix a una trencadissa de nit de revolta. El dilema és saber si aquell canvi descrit es manté vigent i vital o recula en uns temps dominats per les renúncies, les hipoteques i pels tripijocs parlamentaris. Sense desanimar ningú, molt em temo que aquell canvi gegantí en les consciències independentistes es desinfla gradualment. També entre els nuclis més polititzats. Tot i que, i aquesta és l’esperança, el sediment de ruptura podria revifar en qualsevol moment a causa d’una guspira o d’un fet absurd que actuï de catalitzador.

No s’hi val atribuir els mals descrits al creixement dels partits, col·lectius o entitats. Això no són més que pretextos de mal pagador per perpetuar un control de l’organigrama i de tals o tals interessos. Hem vist com aquestes o aquelles organitzacions han reduït la bandera de la participació i la decisió assembleària a la mínima expressió o amb sort a una intervenció puntual i limitada en el vot telemàtic. I molts de nosaltres ho hem constatat i expressat: paradoxalment, les veus més demagogues i baladreres que fa pocs anys –no tants!- invocaven l’assemblea impossible i esgotadora i l’”autogestió” com a dogma, ara prescindeixen del debat i la participació en les decisions col·lectives i, és clar, viuen acomodatíciament al sofà de la subvenció pública. Així de trist.

L’existència i les relacions socials es mouen per interessos: l’explotació laboral, les hipoteques, la plusvàlua, l’espoli, el patriarcat, l’ocupació militar, els crèdits… però també l’ajuda mútua, les cooperatives o els gestos solidaris més quotidians. Negar-ho ens convertiria en uns ximples idealistes. Existeixen interessos en clau col·lectiva de tots tipus i per altra banda interessos mesquins, rastrers i foscos. Interessos que poden ser fonamentalment materials i interessos activats per la complexitat psicològica, com el poder, l’odi o la inseguretat, però també per l’amor, la pertinença de grup o fins i tot per la natura. A cadascú de nosaltres ens toca triar, i reconèixer quins d’aquests interessos mouen la nostra existència. I sobretot, ens correspon decidir si molt egoistament (“interessadament”) desitgem gaudir d’una consciència neta, d’actuar amb coherència, o bé subjugar-nos als interessos miserables i gasius d’aquells que, per exemple, obstaculitzen la presa de decisions, la participació o la transparència.

No fem bullir l’olla: cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!

0
Publicat el 25 d'agost de 2017
Mural en memòria d'Antoní Massaguer a Berga
Mural en memòria d’Antoní Massaguer a Berga

Publicat a Llibertat.cat el 5/07/2008

L’independentisme català viu moments (2008) de canvis importants, que podrien ser abastament favorables si els afrontem amb el valor i la maduresa de la nostra capacitat de decidir. De decidir individualment i col·lectivament. Però per avançar en qualsevol de les direccions cal que ens desempalleguem de molts tòpics i prejudicis fixats per una sèrie de temors, mistificacions i fins elements ideològics profundament conservadors que entrebanquen l’avanç del nostre moviment.

(més…)

El republicanisme, fonament de l’independentisme

0
Publicat el 21 d'agost de 2017
Commemoració de l'Onze de Setembre de 1714. Homenatge a la memòria de Rafael de Casanova. Un supervivent de la Primera República
Commemoració de l’Onze de Setembre de 1714. Homenatge a la memòria de Rafael de Casanova. Un supervivent de la Primera (segona) República

Publicat a Llibertat.cat el 15/03/2008

Després de les mobilitzacions generades a partir de les cremes de retrats reials, i els processaments i condemnes de diversos independentistes, els valors republicans inherents a l’independentisme han emergit com una cosa nova. Nova i novament dissident. Fins aleshores es podia tenir la sensació que el patrimoni del republicanisme als Països Catalans era cosa de poques sigles.

(més…)

L’ecomàfia i els residus

0
Publicat el 17 d'agost de 2017
Imatge que mostra el vessament de lixiviats a l'abocador de Cerdanyola
Imatge que mostra el vessament de lixiviats a l’abocador de Cerdanyola

Publicat a Llibertat.cat el dia 1/02/2011

Fa tres anys la regió italiana de la Campània esclatava amb greus aldarulls i acumulació de deixalles als carrers de Nàpols. Una revolta i un conflicte que van posar de manifest que el problema de la gestió dels residus és una bomba de rellotgeria. Europa suma les seves contradiccions en la gestió de la seva riquesa i els seus recursos naturals: ens manca aigua, enverinem els aqüífers, cremem els nostres boscos i ens amunteguem en una muntanya de deixalles. Uns residus emmagatzemats a les entranyes de la nostra terra o enviats a països escarnits amb la fam i la dictadura.

(més…)

Garzón, el torturador

0
Publicat el 16 d'agost de 2017
Imatge apareguda a la revista 'El Temps' sobre els sistemes de tortura el 1992
Imatge apareguda a la revista ‘El Temps’ sobre els sistemes de tortura el 1992

Publicat a Llibertat.cat el 28/02/2012

La tortura és la més abjecta de les transgressions que es puguin cometre contra un ésser humà, contra un ésser de la mateixa espècie. Una transgressió abjecta i covarda. I el jutge Baltasar Garzón s’ha valgut de la tortura durant anys, per algun motiu potser ocult, per una rivalitat contra l’enemic polític o amb ànim d’engreixar el seu ego i la seva figura com a magistrat. I això darrer és el de menys.

(més…)

1979: créixer i combatre

0
Publicat el 13 d'agost de 2017
Placa al Castell de Rià (Conflent), que reivindicà lloc de naixement de Guifré el Pilós el 1979
Placa al Castell de Rià (Conflent), que reivindicà lloc de naixement de Guifré el Pilós el 1979

Publicat a Llibertat.cat el 08/12/2008

Durant les aquestes darreres setmanes s’han celebrat diferents actes d’aniversari relacionats amb l’independentisme català: la cloenda dels actes del Centenari de la creació de l’estelada, el 20è aniversari del sindicat d’estudiants BEI i els 20 anys de Maulets, els diferents actes i exposicions que recordaven la creació del PSAN i la celebració dels 40 anys d’independentisme modern a Berga coincidint amb el naixement d’aquest partit degà del moviment independentista. Però en general, aquest independentisme actual, desmemoriat i volgudament orfe tantes vegades (o volgudament edípic), ha passat per alt que l’estratègia de l’Esquerra Independentista es va gestar ara farà trenta anys, al voltant de l’eix CSPC-TL.

(més…)

Josep Termes i els orígens de la construcció de la nostra identitat

0
Publicat el 11 d'agost de 2017
Josep Termes i els orígens de la construcció de la nostra identitat
Josep Termes i els orígens de la construcció de la nostra identitat

Publicat a Llibertat.cat el 10/09/2011

La mort ahir de Josep Termes deixarà un buit important en l’estudi de la nostra història. Historiadors i amants d’aquesta ciència han perdut un referent i un pou de saviesa. Però ens ha deixat eines d’anàlisi de la nostra història molt importants que prevaldran, que seran útils per combatre les mistificacions i lectures esbiaixades sobre la història de la formació i l’evolució de la consciència nacional. Seran útils per combatre els tòpics encara presents que volen desvincular el moviment obrer i les revoltes socials del catalanisme. I per desmuntar els sopars-de-duro que alguns pretenen fer empassar a les noves generacions sobre la desvinculació i el trencament de la continuïtat històrica d’aquestes lluites.

(més…)

Més enllà de l’11-S: L’experiència, la complicitat, el combat i l’esperança

0
Publicat el 11 d'agost de 2017
Manifestació de l'11 de Setembre de 2012
Manifestació de l’11 de Setembre de 2012

Publicat a Llibertat.cat 10/09/2012

Com ja han advertit algunes persones, la lluita independentista no s’acabarà aquest 11 de Setembre. Això hauria de ser el nostre primer antídot davant l’eufòria i l’expectació de les mobilitzacions independentistes d’aquesta Diada, especialment la convocada per l’ANC, amb tota probabilitat el revulsiu nacional més important des de fa dècades. Perquè encara ens esperen mesos de batalla i de treball fins arribar a desempallegar-nos dels ocupants. Però en qualsevol cas, no es pot menystenir ni ocultar que la consciència independentista ha crescut i s’expressa sense inhibicions com mai havia passat. Només això és un motiu d’alegria i d’optimisme. Perquè realment s’ha avançat molt i ens queda menys camí.

(més…)

“4 contes socials” (1934), un exemple de literatura comunista a Catalunya

0
Publicat el 11 d'agost de 2017
"4 contes socials" (1934), un exemple de literatura comunista a Catalunya
“4 contes socials” (1934), un exemple de literatura comunista a Catalunya

Publicat originalment a Llibertat.cat 23/06/2012

El context històric en què es realitzen els dos concursos de contes socials convocats per la Secció de Literatura i Belles Arts de l’Ateneu Enciclopèdic de Barcelona és un moment de transició en la conjuntura política catalana, que té molt a veure amb el contingut d’aquests cinc contes socials que s’analitzen i que van ser presentats al concurs literai de l’Ateneu.

(més…)

Catalunya (Països Catalans) serà republicana o no serà

0
Publicat el 11 d'agost de 2017
Catalunya (Països Catalans) serà republicana o no serà
Catalunya (Països Catalans) serà republicana o no serà

Publicat a Llibertat.cat 06/08/2012

Fa justament un any, per aquestes dates, vaig publicar un article a Llibertat.cat en un sentit similar al que escric ara. En aquella ocasió prenia com a motiu els versos de l’obra prohibida de Serafí Pitarra, Don Jaume el Conquistador. I plantejava diverses idees entorn del rumor, la possibilitat i algunes dades que ens indicaven que el borbó Juan Carlos I podria estar morint-se.

(més…)

1992: I l’enèsim cop repressiu contra l’independentisme català

0
Publicat el 11 d'agost de 2017
1992: I l'enèsim cop repressiu contra l'independentisme català
1992: I l’enèsim cop repressiu contra l’independentisme català

Publicat originalment a Llibertat.cat 01/11/2012

El documental “Operació Garzón contra l’independentisme català” impulsat per Llibertat.cat, està fent possible mantenir viva la denúncia de les tortures i les detencions de l’estiu de 1992, dirigides pel magistrat Baltasar Garzón i el cos militar de la Guàrdia Civil. Es tracta d’una denúncia pública activa en el temps, però també d’un treball de memòria independentista que transmet a les noves generacions i al conjunt de la societat l’experiència de la repressió, així com també l’experiència i els encerts polítics amb què es van aconseguir superar l’ensulsida del 1992.

(més…)

Inscrit en la memòria de l’Agustí Barrera

0
Publicat el 11 d'agost de 2017
Inscrit en la memòria de l'Agustí Barrera
Inscrit en la memòria de l’Agustí Barrera

Publicat originalment a Llibertat.cat 02/12/2013

Em van encarregar un pròleg per al nou llibre de l’Agustí Barrera, Inscrit en la memòria històrica, d’Edicions de 1979.

Un privilegi que em complau, i més tractant-se d’aquest veterà de la setantena i del seu capteniment pel país i per la transformació social. I perquè llegir-lo és com delectar-se amb les seves converses amb anècdotes, confidències, reflexions, secrets, facècies o enuigs.

(més…)

Martín Villa: quan la memòria i la justícia encalcen el criminal

0
Publicat el 11 d'agost de 2017
Martín Villa: quan la memòria i la justícia encalcen el criminal
Martín Villa: quan la memòria i la justícia encalcen el criminal

 Publicat originalment a Llibertat.cat 03/11/2014

Que la jutgessa argentina María Servini de Cubría hagi dictat una ordre internacional de detenció contra l’exministre espanyol Rodolfo Martín Villa i 19 feixistes més -responsables d’incomptables crims polítics- és una gran gran notícia. És com si la Justícia s’hagués desvetllat de cop i arribés des d’”allende los mares.” D’allí on les Repúbliques i els valors democràtics van encetar el camí molt abans que als territoris peninsulars, subjugats a la monarquia i a la Inquisició durant tants segles.

Martín Villa s’ha convertit en el cap simbòlic d’una llarga llista de criminals vius que van participar activament en l’etapa franquista i postfranquista del règim. Uns criminals que ara es veuran empaitats per la justícia universal (en dret jurisdicció universal o principi d’universalitat). I mereix ser destacat als titulars, per davant dels altres criminals, pels seus mèrits repressius, per la facilitat en l’adaptació i el camuflatge, i també pel poder polític-econòmic que ha ostentat com a president de Sogecable, president privatitzador d’Endesa i de la colonitzadora Enersis.

A banda de ser el senyor que ens ha extorsionat durant anys a través de la factura de l’electricitat, Martín Villa té un pedigrí de feixista actiu i de responsable de la guerra bruta exercida per l’Estat al llarg de la mal anomenada Transició. I concretament és un personatge odiat per l’independentisme català, des fa dècades, per l’interès obsessiu en exercir la repressió contra aquest moviment.

No és el primer cop que ha estat implicat en processos judicials per crims d’Estat, però la mà negra i poderosa del poder sempre li havia tret les castanyes del foc. Va lliurar-se’n en el cas de l’atemptat amb apunyalament contra Antonio Cubillo, dirigent canari de l’MPAIAC, a mans de dos mercenaris, que el van deixar invàlid el 1978. El 1980 també va evitar haver de declarar per l’anomenat Cas Scala, l’atemptat de 1978 contra una sala de festes a mans d’un provocador (Joaquín Gambín, “El Grillo”) pagat amb fons reservats del Ministerio d’Interior que dirigia.

Com en els casos anteriors, els assassinats de 5 treballadors i els 150 ferits de bala a Vitòria el 1976 tampoc van suposar un contratemps per a Martín Villa, responsable de l’actuació repressiva junt a Manuel Fraga Iribarne, llavors Ministre de la Governació, i  el General Campano, director de la Guàrdia Civil. Aquest crim, juntament amb altres tants, és el que la jutgessa María Servini investiga i pel qual ha ordenat la detenció del factòtum franquista.

La llista és llarga, i Martín Villa hauria de retre comptes també per les responsabilitats com a ministre d’Interior espanyol (1976-1979) i fins a ministre d’Admnistració Terriorial (1980-1981) i vicepresident del govern espanyol (1981-1982), anys en què també se’l relaciona amb el terrorisme d’Estat al País Basc, en la tensió dels grups blavers violents als País Valencià i tants altres casos.

Anteriorment Martín Villa va exercir de responsable de diferents organismes de la dictadura franquista: Jefe Nacional del Sindicato Español Universitario (1962-1964), president del Sindicato de Papel, Prensa y Artes Gráficas, Delegat provincial de Sindicats a Barcelona (1965), Director General d’Industries Tèxtils del Ministeri d’Indústria (1966), Secretari General de l’Organización Sindical (1969), Governador Civil y “Jefe provincial del Movimiento” de Barcelona (1974), així com Procurador a les Corts durant nombroses legislatures. Un currículum insuperable, que si es tractés de fer una justícia a fons, la jutgessa argentina no sabria per on començar.

Però pel que fa al cas, i cenyint-nos al cas dels catalans, no podem oblidar que aquest expert en la repressió i l’escapoliment va ser el responsable de la retirada de l’amnistia de 1977 als independentistes catalans (Carles Sastre, Montserrat Tarragó, Josep Lluís Pérez i Àlvar Valls) detinguts abans d’aquesta llei que va obrir les presons per a tots-tots els presos polítics de l’Estat. Excepte per als independentistes catalans. Una llei de punt i final que va produir l’alliberament dels presos polítics de tota mena i condemna, però que també tirava terra al damunt per sempre més sobre els crims del franquisme, crims dels quals el mateix Rodolfo Martín Villa era responsable. Llei de punt i final.

Àlvar Valls, un dels independentistes encalçats pel dit assenyalador franquista, ho explica al llibre Al cap del anys:

“La finta de Martín Villa no era gratuïta. L’Audiencia Nacional, en aplicar-nos l’amnistia, no havia fet res més, amb la llei a la mà, que el que havia fet en excarcerar tots els presos d’ETA. Però el Govern espanyol –i especialment Martín Villa, que poc temps abans havia estat governador civil de Barcelona– tenia uns compromisos polítics que no podia desatendre, especialment amb l’alta burgesia catalana, alarmada per la mort d’un dels seus i que els últims mesos des de la patronal Foment del Treball havia clamat contra la possible aplicació de l’amnistia al nostre cas. Per això va intentar fer tornar les coses al seu lloc.

El nostre alliberament, doncs, va durar tot just vint-i-quatre hores. A partir d’aquell moment, va començar la meva vida de fugitiu.”

Adéu a l’amnistia de 1977 per als independentistes catalans; per aquests i per a tants d’altres que no se’n van poder beneficiar, tot i que els causes pels quals se’ls va jutjar eren anteriors a la llei d’amnistia.

Un altre llibre de memòries, Rotxec. Història etimològica i complementària de l’independentisme combatiu i revolucionari, escrit per l’independentista Quim Pelegrí i com l’anterior publicat per Edicions del 1979, descriu més extensament diversos aspectes poc recordats sobre Martín Villa:

“Per la seva trajectòria, especialment en l’etapa de ministre de Governació (que després es va anomenar Ministeri de l’Interior) es va convertir en un dels personatges més odiats. (…)

Era conegut popularment com “la porra de la Transició”, a causa de l’excessiva duresa que usava per reprimir manifestacions obreres i estudiantils. En qualsevol cas, Rodolfo Martín Villa fou un personatge gris, que tenia certa manca de destresa en el moment de fer declaracions, i així en va fer algunes i digué certes coses al llarg de la seva carrera que reflecteixen clarament el seu tarannà gens democràtic. Com molts d’altres, el personatge es perdia per la boca. Per als possibles lectors més joves, els quals potser no en coneixen algunes de les seves frases més explícites i significatives, sense ànim de ser exhaustiu i conscient que probablement me’n deixo alguna “perla”, faig tot seguit la tria següent: “Tot li ho dec a Franco”, i “L’ordre públic no és negociable”. “Van dos a un… a favor nostre”;  “Admiro José Antonio [es referia a Primo de Rivera, el fundador de la Falange] encara que no es porti”.  “Opino que les mesures policíaques rectament administrades són també solucions polítiques”; “Això nostre són errors, allò altre són crims”. I en el marc del clima creat per l’escalada repressiva, va declarar: “Hi ha una cosa que no es concedirà: l’autodeterminació o separació”. “Em nego a qualsevol depuració. Això no treu que no hi hagi responsabilitats”; “No crec necessari depurar la policia, encara que de tota manera no podria”;  “No tinc més de vint policies dels quals puc refiar-me.” Poc després, hi hagué un debat parlamentari entorn de les escoltes telefòniques al Consell General Basc, entre el senador Juan María Bandrés i el mateix Martín Villa. I arran d’una acció dels CAA (15 de novembre de 1978), la Guardia Civil els perseguí i provocà tres morts i quatre ferits (la majoria totalment aliens als activistes autònoms); com de costum, la versió oficial diferia de la realitat dels fets, i el ministre digué: “Allò que he dit sobre Mondragón és la veritat i això mateix ho mantindria encara que no tingués raó”.

A més de les seves frases més conegudes i relacionades amb el terreny de la repressió, al qual va estar més estretament lligat, també va tenir una faceta d’ideòleg franquista. «L’any 1981 el ministre Rodolfo Martín Villa, un de tants franquistes reciclats, va presentar un projecte de llei que entre altres coses pretenia limitar, a favor del castellà, les polítiques lingüístiques de les comunitats autònomes. En la presentació del projecte de llei al Senat, el ministre Martín Villa va pronunciar unes paraules que ens són familiars:

”No pot haver-hi una Espanya forta que no es fonamenti en una nació única, amb una sola ciutadania política, amb un idioma comú, i amb el respecte públic i notori a un mateix text constitucional”.

Això dit: Martín Villa s’ha escapolit molts cops, així com fan els capitostos a les pel·lícules de gàngsters.  Però ara, junt a la memòria, la justícia també encalça el criminal, encara que sigui des de l’Argentina.  Potser algun dia podrem passar comptes a tots els que s’ho mereixen.

Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies

i que en la mort us persegueixin les nostres memòries

Servitud

0
Publicat el 11 d'agost de 2017
'Servitud, Memòries d’un periodista', de Joan Puig i Ferreter
‘Servitud, Memòries d’un periodista’, de Joan Puig i Ferreter

Publicat originalment a Llibertat.cat 15/04/2014

Servitud.(Memòries d’un periodista), és una novel·la bastant coneguda de Joan Puig i Ferreter, escrita als anys vint del segle passat. Aquesta obra retrata, a través d’una ficció, les complexitats de les relacions de submissió i obediència que es donen al món dels mitjans de comunicació.

(més…)

El 30 d’abril

0
Publicat el 11 d'agost de 2017

 

Publicat originalment a Llibertat.cat 30/04/2015

Cartell d'El 30 d'abril' al Teatre Lliure
Cartell d’El 30 d’abril’ al Teatre Lliure

Avui ha estat 30 d’abril.

El 30 d’abril és també el títol d’una obra teatral de Joan Oliver (de pseudònim Pere Quart) escrita abans de 1936, però que no va ser representada fins al 1977. Està descrita per l’autor com “peripècia històrico-burlesca”, i satiritza una fictícia monarquia catalana independent als anys trenta, amb un rei Jaume VIII endeutat i tarambana que ha de jugar a la loteria per sobreviure, i un president de la Generalitat senil i entranyable.

(més…)