ARCHILETTERS

TOPOGRAFIA, EMPLAÇAMENT I PREEXISTÈNCIES.

La parcel·la es troba enclavada en una zona d’eixample, encerclada per la via del tren, el pas elevat de la carretera a Nàquera, antiga carretera de Barcelona i naus industrials perifèriques a la vora del nucli antic que han restat empresonades després de la nova urbanització. El dit fragment es troba dissenyat per una reparcel·lació que aboca carrer perifèrics en illes de cases envoltant un jardí de forma el·líptica. La tipologia típica és d’edificació oberta. La topografia és plana. Les preexistències són de bloc centrat en la parcel·la oberta, enretirant-se dels límits. I en d’altres zones properes al nucli blocs lineals de morfologia que recorda les casernes militars. Cap intencionalitat més enllà que la materialitat a construir unifamiliars en filera, iterativament una al costat de l’altra. Sempre igual. La  parcel·la sobre la què assentem la intervenció és la procedent d’una subhasta municipal que fita amb el jardí central de forma quasi-el·líptica. És a dir, es tracta d’un trapezi curvilini.

PROGRAMA

Donat el preu de la parcel·la, la inexperiència del promotors, traure el màxim d’habitatges de tres dormitoris en una forquilla variable entre 90 i 130 metres quadrats. Tots els habitatges hi havien de gaudir de terrassa particular de més de 15 m². A més de serveis comunitaris com és piscina i garatge d’una plaça per habitatge, com a mínim. En concret consisteix a reproduir els serveis d’alt estànding que es produeixen a València, des d’una perspectiva d?accessibilitat a gent  de nivell econòmic mitjà-baix.

CONCEPTUALITZACIÓ FORMAL I TEÒRICA.

Lliscament corb + Architettura povera.

Aquesta instal·lació ha pretès ser una recerca entre l’arquitectura vedettista o aspergèrica amb capacitat pressupostària i màxima prestació i l?anònima, la finalitat de la qual, és simplement la construcció material d’habitatges amb la inversió mínima. Tot intentant agombolar el més amb el mínim. Cobrir els requeriment que serien desitjats per l’alt estànding en quant a prestacions a l’usuari final. És a dir, s’ha rebutjat la solució mimètica, així ser conscients que excloíem la possibilitat de minimitzar l’impacte en el context existent. Anti-retòrica. Materials i qualitats estàndard, però ben construïdes i executades. La qual cosa és mèrit del constructor. La interacció vital entre interior de l’habitatge i els exteriors, comunitari i públic. S’intentà treballar amb els materials més comuns.

COMPOSICIÓ.

Cada segment és diferent als dos contigus. Com si de formatgets, sense punta, es tractés. Cada tros de pastís consisteix a superposar dos unifamiliars amb la seua terrassa. Les dues plantes primeres conformen un dúplex que tenen l’accés des del jardí públic i la terrassa posterior que dóna a la zona comunitària amb terrassa privativa.Les plantes tercera i quarta, conformen el dúplex superior. La terrassa es situa a la part davantera que dóna vistes al jardí i en la llunyania al mar. En tots els casos la distribució és planta inferior com a zona diürna i la superior nocturna.La inserció de marquesines amb pilars i bigues permet la possibilitat d’instal·lar-hi envelats d’arrel mediterrània.

Avui, catorze d’octubre de 2014 he estat convidat a pronunciar una conferència al Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers de l’Edificació de València sobre la rehabilitació, la intervenció de reparació estructural i d’aluminosi.Ha col·laborat amb mi el jove arquitecte Joaquín Lerín Jiménez -i bona promesa de l’arquitectura- que m’ajudà a muntar l’IN-DESIGN que conduïa la conferència i treia els detalls per a ser visualitzada en detall els punts conflictius. He fet una primera exposició del MÈTODE  d’intervenció general per a qualsevol cas. I després en què consistia les particularitats de cada cas. HI havia una assistència de 35 companys aparelladors i arquitectes i d’eixida he demanat que fóra interromput al moment, per tindre la diapositiva i no deixar-ho al final. A mi m’agrada resoldre al moment. M’havien avisat de deixar 10 minuts finals de debat i he subvertit el procediment. Hi havia prevista una conferència de 100 minuts i a la fi s’ha allargassat a 130 minuts i la gent sense moure’s de les seues butaques. Bon senyal.  L’HE FETA EN VALENCIÀ.

Així em van convocar

1. “Estimados compañeros,

Como ya conocéis, tras este periodo estival el Colegio de Arquitectos Técnicos e Ingenieros de Edificación tiene previsto iniciar el Segundo Ciclo de Jornadas de Rehabilitación y Técnicas de Intervención en Edificación. Sirva la presente como recordatorio de su participación en el mismo, en concreto la ponencia  que usted impartirá está encuadrada en la jornada nº 2 que se desarrollará el 14 de octubre de 2014, de las 18,10 h a las 19:50 h.

El titulo de su ponencia “De la dificultad de intervenir en el centro histórico a la de actuar en edificios afectados por aluminosis y otras patologías estructurales.” y el contenido de la misma ha sido tratadas individualmente. No obstante, para cualquier duda o concreción de la misma no duden en ponerse en contacto con…”

“Josep, cuando la tengas montada la conferencia envíame el power point o una impresión del pdf para que pueda preparar la documentación a entregar en el colegio. Envíamela el lunes por la mañana, así cuando yo tenga un rato por la tarde la preparo. Por cierto, aunque no lo comentamos, la charla en el colegio es mejor que la des en castellano. Siempre hay gente de diferentes sitios y no todos entienden el valenciano.

Un abrazo y mucha fuerza.”

PS: He quedat “flipat” quan em diuen que mai no s’havia pronunciat una conferència en valencià sobre tècniques tan específiques. N’era la primera. Any 2014, i des de 1977 fan 37 anys d’aquesta ” democràcia” o el que siga això,…flipant en coloraines. En fi, sempre hi ha algú que trenca la closca per primera vegada. També en 1980 vaig ser el primer a demanar classes en valencià a aparelladors en aquella “politècnica” infestada d’OPUS i tecnòcrates amadrilenyats, tan contrària a la nostra cultura com a expressió plena d’una societat avançada. Les n’implantarien a l’ESCOLA TÈCNICA D’APARELLADORS i ARQUITECTES TÈCNICS tot just quan vaig acabar aquella carrera. JO I UNS QUANTS MÉS LA VAM CURSAR EN VALENCIÀ DE FACTO, MENTRE “ELLOS” ENS LES EN DONAVEN EN ESPANYOL. Tothom m’ha preguntat en valencià i no n’ha hagut cap problema o contratemps. Com a bons “colonitzats mentals” ens posem la bena abans de fer-nos la ferida.

NIHIL SUB SOLE NOVUM. 

Davant la crisi econòmica que vam viure entre 1991 i 1996 sols ens va quedar la possibilitat de reinterpretar les arquitectures tradicionals per a continuar fent arquitectures barates. Hi havia la tendència postmoderna carregada d’un banal classicisme que sempre hi havia rebutjat. Per a eixir de l’empàs vaig idear un parell de vies. Una era la seguida per arquitectes com Òscar Tusquets a Son Blau,

També Tusquets i Clotet a Llofriu i a Pantelleria (Itàlia)

o Milton & Alan Coulhoun en les seues intervencions al Milton Keynes (Londres).

La segona i que em semblava més segura era la dels cottages anglesos i escocesos que en el tombant del segle XIX al XX (Later Victorian houses) van prendre la decisió d’aprofundir en la realització d’habitatges unifamiliars basats en l’arquitectura vernacular per a implementar la modernitat i deixar enrere la reiterativa arquitectura  revival, com la Red House a Kent de Philip Webb, o els de Ch. F. A. Voysey a partir de la publicació de Designs for picturesque cottages de l’escocès J.C. Loudon.

I ací és on naix una empremta que en aquells anys de precarietat econòmica, industrial i d’idees em portà a projectar amb murs de càrrega tan sols. No renunciant per això a crear espais de doble alçada. Estratègies com fer que les xemeneies tingueren la doble funció de calefactar els espais i alhora foren els matxons sobre els quals crear l’espai a doble alçada d’arrel anglosaxona, com a espai del fum. Tan poc mediterrània, per una altra banda. O crear terrasses encarades vers l’est i sempre ocultant-nos del vent i la direcció de ponent. O crear lluminàries exteriors amb senzilles teules. o fer ús de les persianes de tota la vida. O que els porxes forende fusta autèntica reutilitzada de bigues de forjats antics. Sempre intentant que l’espai servit fora el major a base de minimitzar el servidor tal i com ens ensenyà Louis Kahn.

Evidentment no és una intervenció bella, sinó nua. D’ofici. Realista. Satisfacció d’una intervenció eixuta i producte d’una exigència racionalista. No pertany a l’esfera de les sensacions. No pertany a l’esfera de la coentor. O el Kitsch. És vulgar, però èpica alhora. D’una èpica i ètica que ja no s’estilen. Mals temps per a la lírica.

Materials normals: