ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Arxiu de la categoria: ARCHITECTURES

4 UFA EN FILERA A FAURA.

Deixa un comentari

L’interès d’aquesta obra radica en les qüestions tècniques bàsicament. Possiblement es tracte d’un dels pocs edificis de quatre plantes alçats íntegrament amb bloc de Termoarcilla® un material que vaig veure per primera vegada a Alemanya a finals de 1980′. Un material que conjuminava la capacitat portant i la funció d’aïllament completa d’un sol colp. Vam arriscar-nos-hi perquè les prevencions i suggerències dels fabricants i d‘Hispalyt aconsellaven que, per totes, els encontres entre panys foren a escaire i a angle de 90º. En aquest cas veiem que els encontres eren oblics i ens comportaria la creació d’uns micro-pilars de cantons de 100 x 100 m/m. Endemés, de la forta rostària (pendent) del carrer que ens obligava a crear juntes de dilatació i escalonats.  Per una altra banda ens trobàvem que la podia haver-hi assentaments diferencials doncs les fàbriques se’ns partirien. Amb la qual cosa optàrem a fer una llosa armada única de 110 cm de potencia i uns forjats que foren taules indeformables úniques assentades sobre els murs. Un altre punt interessant fou la supressió de l’escaló del pas entre la golfa i eles terrasses que s’hi va resoldre mitjançant una biga en forma de Z que absorbia el quall de la formació de pendents contra la dita biga passant.

Is there anyone interested in vernacular architecture?

Deixa un comentari

Aquesta pregunta ha formulat

La meua resposta ha estat aquesta:

“In Latin language the word “verna” was the son of slave born within a Roman’s house. That’s why I think that shapping a superiority is a wrong concept. All is “vernacular” including the star-system of architecture as N. Foster, F. Gehry, Z. Hadid, B. Tschumi, Calatrava (see traditional Catalan architecture), etc. As the modern/contemporary music” starts from the “vernacular song” becomes forward the “international music” when bands like Supertramp, Beatles, black-disco music, Bob Marley (reggae) set electrified on their old instruments. In architecture occurs same way. Every “new” architecture follows by an older “vernacular” form way. Architecture cannot be creat neither are destroying. Only it is transforming. See also Kenneth Frampton about his ” Regional Criticism” on International architecture.”

Rehab. de 2 cases de menestral per a microapartaments.

Deixa un comentari
El present projecte té com a objecte definir la intervenció de rehabilitació – intervenció integral de l’edifici PLURIFAMILIAR d’habitatges situat en el centre de València.
En l’actualitat l’edifici es troba desallotjat. L’organització de l’estat actual consisteix en P. Baixa dedicada a locals sense ús definit i plantes 1a a 4a dedicades a micro- apartament per a gent jove, estudiants o/i turistes.LA INTERVENCIÓ CONSISTEIX EN UNA SUBSTITUCIÓ ESTRUCTURAL DE FORJATS, REALITZACIÓ DE NOVES DISTRIBUCIONS I QUANT A HABITABILITAT I E.C., UNA REORGANITZACIÓ FUNCIONAL. REPARACIÓ, ENDREÇAMENT I DECÒRUM DE FATXADES, REALITZACIÓ D’ACABAT DE TEULADES I TERRASSA EN COBERTA.
COMPOSICIÓ DE L’EDIFICI.
En l’estat anterior de l’edifici, el baix s’utilitzava com magatzem de drogueria núm. 25 i el núm. 27 tot l’edifici com a magatzem – vivenda de l’antiquari veí, la resta de les tres plantes del núm. 25, d’una manera anàrquica, s’ubicaven tres vivendes.
El programa de necessitats requerit per la propietat, es resumeix en la inserció d’una planta baixa sense ús assignat i quatre plantes altes de vivenda – apartaments. Un símplex en cada planta 1a i 2a i un dúplex en 3a i 4a, tot això dins del volum original de l’edifici. Les cobertes, eliminant elements afegits estranys, es reordenen volumètricament i ambientalment de manera coherent.El programa de necessitats requerit, es desenvolupa de la manera següent :
PLANTA BAIXA: S’estructura en dos zones
1) Planta diàfana sense ús assignat encara.
2) Vestíbul de vivendes amb accés des de la Pl. Ibañez.
PLANTES PRIMERA I SEGONA: Són tipològicament iguals i s’estructuren en dos zones.
1) Elements comuns (caixa d’escala).
2) vivenda – apartament 1(símplex) .
Conformen els apartaments A en Pl. 1a i el B en Pl. 2a.
PLANTA TERCERA : s’estructuren en dos zones.
1) Elements comuns (caixa d’escala).
2) Planta inferior (zona de dia) del dúplex.
PLANTA QUARTA : S’estructuren en tres zones:
1) Zona de nit de la vivenda (dúplex), amb accés des de la planta inferior.
2) Escala interior privada d’accés interior del dúplex a la dita planta.
3) Terrassa.
ANTECEDENTS HISTÒRICS.
Es percep la conformació actual de l’edifici per la segregació, fruit d’una divisió d’herència molt antiga, en dos cossos, – cases – obrador – però que es deixen veure en interpretar l’esquema de murs de càrrega. La consolidació en dos elements urbans independents es reafirma després d’una profunda intervenció de reorganització interior, realitzada en el segle XIX, per l’arquitecte Josep Ariño al voltant de 1825, en l’edifici de cantó, tot i que estos edificis tenen una datació molt anterior com es detecta en el pla del Pare Vicent Tosca. No obstant el rastre de la unicitat es detecta en diversos punts com són que l’escala actual de l’edifici de cantó estava en Pl./ Ibánez, amb el seu accés. Fet que restituïm en la proposta. L’arrancada de l’escala de c/Corretgeria actual està plantejat sobre un element metàl•lic. La qual cosa és contradictori amb el seu caràcter històric. A més que el buit no conserva l’altura dels buits dels baixos de l’obrador. Com s’albira en els plans d’estat actual, hi ha vivendes que ocupen ambdós edificis. La intervenció d’Ariño s’insereix en el conjunt de diverses intervencions en c/Corretgeria, que per influència acadèmica realitza sotabalcons amb taulellet blanc sense decoració, en contraposició a altres anteriors que porten peanyes motllurades inferiors i taulellet pintat immediatament anterior amb tonalitats blaves.
L’edifici en l’actualitat és una construcció castigada per la seua antiguitat. Està deshabitada actualment. L’ús últim dels edificis és de vivendes amb planta baixa comercial, penetrant en ambdós edificis les diferents unitats registrals. En l’actualitat els forjats han perdut la planor.
JUSTIFICACIÓ DEL SISTEMA CONSTRUCTIU.
APUNTALAMENTS.- Donat el mal estat de conservació, existència de Hilotrupes Bajulus en peces de les cobertes, goteres que arriben fins a la 3a planta. Descens de forjats. Biguetes parcialment corcades en cobertes i forjat d’última planta. Per això la primera actuació consistirà en l’apuntalament integral de l’edifici. Per això caldrà arbitrar ruptures en canyissos i bisells que ens porten a apuntalar els elements resistents i de pas “descarregar” l’edifici.DERROCAMENTS.- Estos hauran d’anar de la mà de la racionalitat i el sentit comú de la bona pràctica constructiva. En principi les fatxades no presenten un estat preocupant.
Com a pràctica preventiva i termòmetre de les operacions a realitzar es realitzarà la confecció de testimonis en totes les zones que presenten clavilles. Per a això es triaran estratègicament diversos espais de la mateixa – 30 x 30 cm2 – el qual es netejarà de revestiments, pols, pintura, etc. es prepararà una porció d’algeps viu que amb paleta s’adherirà al parament i clavilla amb un grossària de 5 mm. en forma de diàbolo deixant sobre l’estretor la clavilla. Quan assequen es datarà. Datant igualment les successives revisions periòdiques.
Es demoliran primerament les envans, canyissos, instal•lacions, fusteries, vidrieries, etc. Sempre en sentit descendent. Es portarà una actuació coordinada de demolició i execució, forjat a forjat, substituint d’esta manera la totalitat dels forjats sense requerir de fitació de fatxada ni la pràctica del buidatge íntegre i fitació de fatxades. Amb això es demolirà les escales actuals, que NO SÓN ORIGINALS ja que en la del núm. 25 arranca sobre un perfil metàl•lic – sent de volta de maó en pla -, en el núm. 27 és el fruit dels condicionants del magatzem de l’antiquari.En primer lloc cal revisar i desmuntar o demolir tot el que supose un perill imminent d’afonament com a antenes ximeneres, trossos de cornises, rajoles, coixinets, etc. Preveient per mitjà d’inspeccions successives els possibles desmuntatges de cobertes (teules, bigues, corretges, etc.) Prenent especial compte dels dos últims cossos de l’edifici de cap per a la seua demolició total o parcial. Ítem per a zones de goteres, filtracions, baixants de pluvials, i les interiors, junt amb fatxades, que provoquen seriosos problemes, per fugues, en este tipus de forjats.Els solats es mantindran el temps necessari ja que suposen la capa de repartiment i regularització de forjats. Ítems revoltons. Cal dir que alguns forjats han perdut la planor.
Es col•locaran proteccions especials adherides a fatxades o/i bastides, malles atapeïdes, etc. a bon entendre del constructor, que eviten qualsevol perill sobre els transeünts.
La demolició de barandats i fàbriques de rajoles es realitzarà a mà. En 1r lloc seran els que estiguen clavillats. Després les fàbriques de rajola d’1/2 peu o més. En este últim cas es prendran mesures per a evitar tot tipus d’accident, com ara, apuntalaments puntuals, corretges, etc. en biguetes, llindes, etc.Igualment, en el moment oportú, es pretén l’eliminació del pilar central, cap al final de la intervenció el treball del qual se suplantarà en els nous forjats per mitjà de biga encastada als murs de la fatxada C/Corretgeria i mitgera de fons. A determinar en el projecte d’execució.
Simultàniament es repicaran els paraments vistos exteriors per a traure els morters mixtos i morters d’algeps de la fatxada posterior. Interiorment de desmuntaran els barandats, així com algunes zones entaulellades sobre murs portants.
Alçament de paviment de taulell hidràulic i doblegat de paviments i moquetes, en algunes zones.
Amb tot net i lliure d’elements que pogueren impedir una intervenció còmoda i exempta de perills.
Les baranes de balcons seran retirades i protegides a lloc segur, per a la seua reubicació al final de la intervenció, prèvia reparació que descrivim en l’apartat de

TANCAMENTS METÀL•LICS.FONAMENTACIÓ: No es toca ni s’altera del seu estat original. Açò és gràcies a què les dimensions del propi edifici són molt reduïdes i els murs existents segons seccions i conservació de fàbriques seran els que sustenten els nous forjats que es realitzen.ESTRUCTURA.- L’estat de la construcció és degut tant a per l’antiguitat, com per la desídia i mal ús anterior, així com les intervencions dels segles XIX i XX. Es requerirà una intervenció profunda i detallada, veient el cas per cas, de cada element portant individualment. En síntesi podem agrupar-los en 2 conjunts :1) les fàbriques de rajola de murs de càrrega
2) les bigues i biguetes de forjats i altres elements horitzontals de sustentació.El cant previst és de 27 cm (22+5). Tal cèrcol interior perimetral s’anirà ancorant a la fatxada per mitjà d’ancoratges metàl•lics a manera de golfos passants, caragolats al mur des de l’exterior amb plaques de repartiment cajeadas en fatxada. Amb això fem solidari el mur de càrrega existent i els elements resistents horitzontals.

COBERTES.- Són de dos tipus :

1) Teulades : El cobriment serà formalment, del mateix tipus que la de l’estat actual encara que no constructivament. Es teularà amb teula reutilitzada àrab que no estiga deteriorada.
La coberta de C/ corretgeria núm. 27 es farà sobre forjat pla nou, emprimació d’oxiasfalt, capa de regularització, sobre el qual es realitzarà un entramat de barandatets conejeros sobre el qual se situarà un tauler ceràmic d’1 full, capa de regularització, pintura Cotefilm i es teularà superiorment amb un pendent > 30 %. Entre els carrers dels barandatets s’incorporaran làmines d’aïllant de poliestirè extrusionat. En l’edifici de cantó, en el cassetàs d’escala amb forjat inclinat i revoltó de poliestirè expandit, s’emprimarà amb oxiasfalt, es farà una capa de regularització de morter de 2 cm. i finalment es teularà.
2) Terrassa plana : el forjat s’emprimarà amb oxiasfalt en raó a 1’5 Kg/m2, es realitzarà una capa de morter de regularització, es col•locarà una làmina de poliestirè extruït, d’alta densitat, s’omplirà amb formigó cel•lular, i sobre esta una làmina bituminosa multicapa de densitat mínima 4 Kg/m2. Capa de regularització de 2 cm, capa d’arena de 2 cm i finalment un paviment de rajola presa amb morter de ciment M-40a de 3 cm. de grossària.

L’arreplega d’aigües es realitzarà per mitjà de canaló vist en els altres dos carrers, de planxa coure ø 160 mm. Les baixants vistes (2) seran igualment de coure de ø 80 mm. en la planta baixa seran arreplegades amb tram final de fosa. Se subjectaran amb abraçadores, cada 2,50 m. i tots connectats i evacuades, les aigües, a la xarxa general de clavegueram.

Pla Director del Conjunt Franciscà de St. Llorenç de València

Deixa un comentari

Pitgeu sobre l’enllaç i, crec, que vos agradarà.

e.issuu.com/embed.html#0/10972706

La memòria primer.

Els plànols en segon lloc.

I un parell de vídeos entre l’estat actual i la nostra proposta.

Proposta d’illa de cases amb pati a Alcoi. Anàlisi tipològica.

Deixa un comentari

Aleshores un servidor caminava mentalment per la senda de les hoff centreeuropees i una certa mediterranitat racionalista hereua dels Giuseppe Terragni, Coderch de Sentmenat, Francesc Mitjans, Joan-Josep Estellés i Ceba, antic professor meu. L’ombra venerada d’Álvaro Siza Vieira s’intueix de ben a prop.

Heus ací un slider al respecte, a ben segur avui ho faria ben diferent:

https://www.flickr.com/photos/128579527@N08/sets/72157647980637234

REHABILITAR LLOC I HISTÒRIA: O CHIADO (LISBONA)

Deixa un comentari
“Aqui Lisboa em parceira com vilas e aldeias do país nas mais salientes características da arquitetura e do urbanismo populares portugueses – mais importantes que os edifícios são os laços que estabelecem entre si” “Olhar sobre um tecido”
Vaig tindre la sort de ser rebut pel mestre Álvaro Siza Vieira al seu estudi a Porto, rua da alegria, i ser un dels primers a tindre els esbossos del que seria el projecte d’O Chiado i, també, els del pla ARA d’Alcoi a Buida-oli que treballava amb una maqueta de fusta al primer pis de l’edifici. Segurament el va sorprendre que –un dissabte a la vesprada– un estudiant d’arquitectura vinguera de l’altra cara de la península perquè l’admirava i estudiava la seua obra. I em va atendre com si fórem col·legues, tu ! 
I em va demanar el meu parer, i em va preguntar sobre Alcoi, que agafant-se pels pèls em deia que el tenia boig a causa dels forts desnivells de l’àrea intervinguda…pobre de mi ! Recorde encara la pudor de socarrim que desprenien les runes encendrades un any després de l’incendi mentre les trepitjava creuant els carrers lisbonencs.
https://www.youtube.com/watch?v=NqQjShkULv0

Les ciutats no tan sols pertanyen a llurs habitants sinó que – i cada vegada més- formen part del subconscient col·lectiu d’aquells que no ho som. Per això, quan el 25 d’agost de 1988 vèiem les imatges de El Chiado envoltat en flames un calfred ens recorregué el cos. A l’endemà van prometre a reconstruir-ho tot en un any. No ho farien. Si més no, però, amb un any els en sobra temps per a fer una proposta de rehabilitació i de la mà d’un dels grans arquitectes europeus: Alvaro Siza Vieira.

Com diu A. Rossi en L’Architettura de la città en el capítol de la ciutat com a història: “Tanmateix hi ha ciutats que realitzen llur vocació i d’altres que mai no porten a cap llurs projectes”.

Per tal de fer entenedora la descripció de la proposta hi anirem per apartats:

Situació, topografia i permanències.

Lisboa es situa a la riba dreta del Tajo – o Tejo com diuen els lisbonenc i alguns mapes antics castellans-. Al sud i entre dos pujols – el de Sant Jordi (dreta) i Sant Francesc (esquerra) sobre el plànol de la ciutat- hi havia una mena d’entrants marins que foren terraplenats al llarg dels segles, conformant l’actual vall d’A Baixa, fruit de l’expansió comercial marítima que feia descendre la població dels barris alts a la ribera.

Arran del terratrèmol i incendi de 1755, i de la mà de l’il·luminista marqués de Pombal s’inicià la reedificació integral de la Baixa en detriment de la reconstrucció de l’aglomerat preexistent.

La Baixa pombalina posseeix una estructura morfològica semblant al Cabanyal-Canyamelar-Punta de França o a la Barceloneta de Verboom però amb una disposició perpendicular a les corbes de nivell, en contraposició als nostres exemples.

El Chiado es situa al vessant caient a la Baixa del pujol de Sant Francesc i és compost d’una colla de carrers entre ells el bellíssim de São Francesc (corbat i costerut, però força degradat).

Però allò que els lisbonencs en diuen fazer Chiado hi són: “as ruas Garrett, do Carmo i Nova do Almada”. Precisament aquells que sofriren l’actual incendi i constituïren el punt de concentració de la burgesia i intel·lectualitat lisbonenques. Morfològicament, El Chiado és un fragment de la Baixa, la qual es conforma com a part de ciutat.

Les permanències del Chiado són: de traçat i plànol, doncs, en la reconstrucció pombalina duta a cap hi hagueren, tanmateix, un total de sis propostes, sent la cinquena la d’execució. L’elaborada per E. Dos Santos i continuada per C. Mardel. Aquesta, en l’actualitat, és manté bastant fidedignament.

En quant als monuments cal destacar-hi: l’església i convent do Carmo, monument votiu de la batalla d’Aljubarrota, arran la invasió castellana i posterior independència portuguesa. En l’actualitat està bastant malmesa, producte, producte del terratrèmol de 1755. L’ús, avui, és de museu i hi ha un projecte de rehabilitació en curs.

En quant la dimensió tipològica hi ha hagut una creixent transformació, fruit del desplaçament de l’activitat residencial cap a la terciarització que sofreix aquesta zona. Disposició en graella de blocs allargassats. Tipologia de plurifamiliar, a l’estil de les cases de renda.

L’ascensor públic de les escalinates de Santa Justa, projectat per l’enginyer Mesnier du Ponsard (1898) que salva el desnivell entre la vall de la Baixa i el pla d’assentament de l’església do carmo. Ascendint amb ell hom pot guaitar tota La Baixa i la part occidental de Lisboa. De construcció fèrria, no hi acaba de deslligar-se de l’ornamentació neogòtica. Val a destacar la seua inserció en el context, així, com l’atracament – per mitjà d’un pont- sobre la terrassa d’un edifici, obliquament, que condueix a l’antic jardí do Carmo; de tan bon punt que representa un precedent impagable, d’arquitectura deconstruïda, avui tan en voga.
Condicionants circumstancials

El territori d’intervenció s’estructura en tres blocs coincidents, més o menys, amb les illes de cases sinistrades, amb una estructura de la propietat de denou parcel·les. Amb els preceptes d’ubicar dos pàrquings coberts i una boca de metro fruit, aquesta darrera, d’una nova línia. Tot el sòl estava de propietat privada; hi havent algun banc entre els propietaris. La qual cosa en portà a una gestió urbanística de caire semblant a la reparcel·lació discontínua.

Proposta d’intervenció

L’avanç de la proposta es presentà a maig de 1989 i a octubre del mateix any el projecte definitiu. En ell, la secció arquitectònica ha estat l’element imprescindible, tant com a element d’anàlisi –degut a les innombrables plantes que s’hi ha calgut de fer per tal de conèixer què passava a cada nivell – i com a element generador de tota la proposta en els seus elements fonamentals: viari i futures edificacions. Val a dir que en Siza realitzarà, a posteriori, l’execució de tota l’obra en formigó armat. Cal recordar-hi que a Portugal i a d’altres països, molt sovint, el parament de façana es conforma a base de pantalles de formigó. De tant bon punt que tenim una “ordenança dibuixada i executada” i per tant buits, altura de cornisa i nivells controlats. I com a conseqüència l’escala tradicional de El Chiado mantinguda, però no les edificacions preexistents i que, tot plegat, constitueixen un paradigma per a la rehabilitació de centres històrics. I no ho és el manteniment, a tota costa, d’unes construccions inservibles funcionalment. I a partir d’ací establir la relació entre escala i morfologia urbanes, on el teixit preexistent és hipòtesi de partida però l’escala ha de ser la constant.

Siza relega el plantejament simplista bidimensional del pla per a inserir-s’hi en una concepció/percepció urbana com a sistema de recorreguts, com a espai de representació total i d’acumulació d’usos en un centre històric.

A banda dels itineraris conformats pels carrers tradicionals i l’elevador, Siza, n’insereix de nous: l’un que va des de rua Ivens per les escalinates dins d’un passatge a través d’un edifici que uneix les ruas Nova do Almada a do Crucifixo que hi inclou la boca del metro, i l’altre exterior, a través de l’interior de l’illa del bloc B on la profunditat edificatòria s’escurça a catorze metres, que ens relaciona rua Garrett amb l’església del convent.

Josep Blesa i Morante, Arquitecte.

Publicat el dia 21 de juliol de 1991. Suplement de TERRITORIO Y VIVIENDA del diari Levante-EMV

Un assaig de “masia” contemporània. La Canyada (Paterna)

Deixa un comentari

L’embranzida inicial del nostre Estudi sempre ha estat sobre l’arquitectura contemporània. Volem ser uns fills del nostre temps. Tanmateix mai no hem declinat cap “derivada” provinent dels nostre clients. Tot nou projecte ha estat un repte.  Hem provat de “donar llebre per gat” a l’inrevés què se’ns demana comunament. I no sempre hem reeïxit.  Si ha estat un encàrrec de caient formal retrospectiva hem procurat insuflar-li d’actualitat contemporània. Va ser el cas de que ens proposen reptes estranys que ens fa repensar l’evolució tipològica de l’arquitectura domèstica. Aleshores s’ho prenem com un exercici d’actualització i d’aprenentatge amb les envistes d’aplicació en futures construccions. I és llavors quan admirem que els antics ens porten molt d’avantatge. Les maneres d’aplicar les orientacions, la manera de fer conscientment arquitectures i construccions bioclimàtiques, de fer els fluids aeris que creuen l’habitatge. La creació de porxes, la inserció de la vegetació, la manera d’inserir en la part baixa de la parcel·la del que avui és la piscina i abans la bassa de regar, el règim de vents i la protecció contra el ponent. La realització de la bocateula en el ràfec de les teulades, la bardeta del murs que escup les aigües fora dels paraments. La realització del basament separant.-nos del terreny i la remunta d’aigües del sòl per capil·laritat. L’ús de colors ocres i terrosos per a repel·lir la incidència del sol i l’augment de la temperatura a l’estiu i fer de magatzem de calor per inèrcia dels murs. Una de les dificultats més importants va ser la inserció de la peça arquitectònica en una parcel·la força irregular.

Les imatges exteriors. Omet a propòsit els interiors que pertanyen a l’àmbit privat dels senyors que ens els van encomanar i que han esdevinguts bons amics amb el pas dels anys. Fullejant els llibres que he ressenyat em vaig sorprendre per la gran quantitat d’arquitectes modernistes i noucentistes de renom que s’havien implicat en la realització de masos, masies per a senyors de la seua època. Tampoc em va estranyar gaire, car, a Escòcia, Anglaterra, Eire i Gal·les un dels camins dels innovadors del tombant de segle com ara  per Voysey, Pugin, Philip WebbNorman Shaw, Edwin Lutyens, W. Morris, etc. en allò que hom coneix com a The Vernacular Revival style. Reconvertim amb la introducció d’elements de la tradició que ens és pròpia en aquest terrer: verandes, porxes, panys de mur tancats amb obertures localitzades i no gaire “compostes” si no, en pro d’una atzarosa funcionalitat casual, la introducció del rellotge de sol, la inserció de pavesos de vidre que filtren en l’espai de doble alçada la llum, jugant en el menjador-estar, l’escala que cargola en el centre de gravetat del buit central, on les estances i alcoves van distribuint-se mitjançant corredors tangencials a ella. Individualitzant masses  i volums d’acord als seus usos i funcions.

__Epmservernuevo_f_1999_11-MARTINEZ BENLLOCH_SEC_CONS Model (1)

 

Per a la confecció del projecte em vaig fornir d’una sèrie de lectures com foren:

 

 

 

 

1. Masies i Cases Senyorials del Bages. Llorenç Ferrer i Alòs. Angle Editorial. 1996.

2. La Masia Catalana. Joaquim de camps Arboix.  Ed. AEDOS, Barcelona, 1976. 3ª EDICIÓ.

3. Temes d’Etnografia Valenciana. Dirigida per J.F. Mira i Casterà. Volum I. Capítol III. La casa tradicional valenciana. 1983. Edit: Institució Alfons el Magnànim. Col·lecció Politècnica.

temes_portada_1

 

 

 

 

 

4. L’arquitectura catalana. Alexandre Cirici i Pellicer. Edit. Teide. 1975. 2ª EDICIÓ

39903816_gal

 

 

 

5. La casa. Joan Amades i Gelats.

 

Rehabilitació d’edifici de trànsit entre Eclecticisme i Modernisme.

Deixa un comentari
De vegades les intervencions sobre edificis històrics experimenten una evolució sobre la marxa. Si bé, l’edifici que expliquem no mostrava una gran singularitat a causa del fort deteriorament, en intervindre’l va anar millorant el nostre parer sobre ell. Al punt que conforme et “parla” adquireix uns valors que ignoràvem en arribar-hi. Vam descobrir leds relacions amb d’altres peces emblemàtiques posteriors de la ciutat. Una peça de trànsit entre un eclecticisme neo-rococó de caire naturalista en trànsit cap a solucions del Modernisme incipient d’acaballes del segle XIX. Sols comparable a la intervenció d’Hernàndez Cros i Josep Ferrer al Museu-Palau Nacional de Ceràmica Gonzàlez-Martí a mitjans del segle XIX. En la nostra intervenció cal destacar la realització a la manera tradicional d’estucs venecians sobre els panys de paret de color cru amb planxes calentes. El ressaltat del sòcol verd de la planta principal, els cèrcols de finestra i les betes que l’emmarquen de la façana a sant Ferran, fet amb un esmalt de metalls tipus Oxiron de color verd anglès sobre una base morter sense retracció. Una solució estrany i inèdita, que al cap dels anys s’ha mostrat duradora i eficaç. Dotze anys després de l’aplicació continua estant com el primer dia. De vegades se la juguem i encertem. També vam afegir-hi un passamà de pi de Suècia envernissat que continua marcat una diferenciació no usual. Un ús que no es feia des del Neoclàssic del segle XVIII.
Aprofitàrem la recomposició amb laques dels taulells de la façana del Mercat Central per a recompondre els taulells molt deteriorats de la façana de carrer del Trenc. L’industrial del tombant del segle XIX al XX no s’oblidà de recordar-nos quina era la seua adscripció nacional, tot i que prohibida aleshores l’amagà a la part superior i lluny de les vistes d’aprop.
17-10-06_CONFERCOVAL 004
DEFINICIÓ DEL TREBALL.
El present projecte té com a objecte definir la rehabilitació de façanes i cobertes. Tot això sense afecció interior pel que fa a distribució, intervenint-hi només a efectes estructurals, en aquells elements estructurals afectats per fallades en l’estructura portant de les façanes, clivells, fissures, ruptura de carregadors de llindes, oxidació d’elements metàl•lics portants de balcons, etc., i xilòfags i/o deteriorats pel transcurs del temps i de les intervencions més o menys desafortunades en la vida de l’edifici situat al carrer del Trenc núm. 25 acc., i sant Ferran núm. 26 de la Ciutat de València.Podreu comprovar que té forma d’L i en té eixides per tots dos carrers.
En lactualitat l’edifici té accés tant pel carrer del Trenc núm. 25 acc., i pel carrer Sant Ferran núm. 26. La planta baixa, amb accés pel carrer Sant Ferran està destinada a ús d’oficina del banc Popular. La resta de plantes es destinen a un ús d’oficines, locals, arxius, etc de l’associació CONFERCOVAL, on es gestiona sobre diverses qüestions socials, caritatives, ancians sense família, etc. Entitat sense ànim de lucre, de gestió de caràcter administratiu. A les dites plantes s’accedeix des del carrer del Trenc, accedint-ne a les distintes plantes per mitjà d’una escala i un ascensor, producte d’una intervenció dels anys ’76-77, que va substituir l’estructura interna, segons ens indica la fitxa d’arxiu municipal. En darrera instància fou la Conferència Episcopal Española qui finançà el projecte i la intervenció. Per cert, sense mercadejar ni discutir-hi el preu fixat per mi des de l’inici. Pagant-ne puntualment, cosa poc sovintejada.
En les diverses plantes es troben locals de reunió, despatxos, etc. A la terrassa, transitable, s’accedeix a través d’una claraboia practicable i escala escamotejable situada sobre d’intradós de la coberta.
Cal destacar que l’edifici confronta en c/ de sant Ferran amb un edifici de finals del XVIII o principis del XIX que en la seua planta baixa es va inserir la Farmàcia Rubió, de decoració modernista i que caldria fer-se un àlbum d’establiments amb una decoració ben meritòria. Per un altre costat es fa insistència sobre l’estat de la mitgera que ha quedat desprotegida i que va afonant-se sobre la teulada veïna i que les aigües condueixen les enderrocs i morters pulverulents cap a la canal d’arreplega d’aigües i que en este moment perilla de trencar. Pel que este projecte inclou el sanejat de la dita mitgera que haurà de ser compartida amb la propietat veïna.
Sent dels propietaris confrontants la responsabilitat última, – d’acord a l’article 86 i ss., de la L.R.A.U.- però que bé val la pena evitar algun accident fortuït i indesitjable, donada l’altura de caiguda sobre els transeünts.
LA INTERVENCIÓ CONSISTEIX EN UNA CONSOLIDACIÓ I REPARACIÓ GENERAL DE LES FAÇANES I LES COBERTES.
COMPOSICIÓ DE L’EDIFICI.
La planta del solar té forma de L, fruit de l’agregació – agrupació de sengles solars. L’edifici es compon de quatre (4) plantes. La dita unificació, segurament, és el producte d’una intervenció antiga, com es detecta per la coincidència, més o menys, semblant d’ambdós façanes. Amb motius florals transitoris, entre l’eclecticisme de finals del segle XIX i la inserció de motius ja clarament del Modernisme floral. Ben sabut és que tant l’eclecticisme com els historicismes no es detenen amb l’aparició del Modernisme, sinó que, combinant-se amb ell, informen encara una part apreciable dels primers anys del segle XX.
Tal com ens ha definit J.J. Sweeney en la seua obra Antoni Gaudí, p 61: “Eixa fugaç però difosa moda de la decoració l’ultima dècada del segle XIX i primers anys del segle XX que fou bàsicament un rebrot del Romanticisme naturalista”. Per un altre costat l’existència prèvia de dos immobles es detecta, igualment, per la no concordança en altures dels forjats que van salvant-se els desnivells per mitjà d’escales de pocs escalons, inclús amb “pujades i baixades” en trams curts d’espai. Per un altre costat hem pogut localitzar un estudi sobre la zona d’afecció del B.I.C. DEL MERCAT realitzada per Vicent Corell i Farinós per a la Generalitat en 1987 “Projecte de normativa i disseny urbà de l’entorn de la Llotja, Sant Joan del Mercat i el propi Mercat Central.” Que avança uns criteris d’intervenció.
COMPOSICIÓ DE LES FAÇANES.
Si bé els criteris d’ambdós façanes són semblants, no poden eludir que provenen de tipologies diferents, La de la C/ del Trenc, d’una vivenda artesanal, inclús d’una casa – obrador que s’organitza per mitjà d’un eix de simetria que ordena els buits.
Com altres de la mateixa via.
Pels taulellets que conformen l’interior dels requadros s’endevina que va ser una antiga apotecaria. La de c/ de S. Ferran ja s’insereix en una artesanal de tipus C amb dos eixos de buits i amb molta major llum de façana. Ja dins de la zona mercantil i comercial va tindre una antiga perfumeria i adrogueria, abans dels usos actuals. La reunificació es realitzaria al voltant de 1900, data francament primerenca. Les baranes de ferro colat rematades superiorment han segut modificades amb escàs coneixement de l’estil, Ja que segurament presentaven un perfil ondulat.
Ací, en la composició d’ambdós façanes ha desaparegut l’ordenació horitzontal, per pisos, que marquen les faixes. Estem davant d’una ordenació de base durandiana de l’École de Beaux Arts. Per llenços verticals. Marcant en els extrems xicotets edicles, una potent cornisa motllurada i elements lineals de finals corbs d’emmarcat amb trobades endolcides corbs (faixes i bordó) i inserció de dentells horitzontals d’arrel Sezessión vienesa contemporanis. Tema de les baranes, que són de forja, d’acord a l’esperit de l’estil, amb motius florals igualment, d’arrel parisenca o/i vienesa, que no són coincidents totalment en ambdós fatxades.Les baixants són, igualment, de fosa. Hui estan totalment fora de servei, negant els paraments.
Tema del taulellet del Trenc: sobre una base de taulellets blancs vitrificats. Puntualment s’insereixen de manera simètrica s’insereixen al•lusions als productes “sèrums i vacunes” així com la típica simbologia de la serp que embolica la copa. Són d’especial interès les sanefes de colorit viu que puntualment ordenen els draps. La planta baixa es troba aplacada amb un granit marró abuixardat i contornejat amb marbre polit gris.Els sotabalcons dels balcons són d’obra, no tenint taulellets decorats. Amb estructura de perfils metàl•lics destacats per la corrosió. Cal destacar la simplicitat de la composició, resolta simplement a partir de construccions provinents de l’Academicisme Racionalista del primer terç del segle XIX. Que han sigut intervingudes i modificades a partir dels nous criteris estètics del canvi de segle. Transició entre l’Eclecticisme i el Modernisme.Les fusteries són de fusta. Tripartides. Amb tarja superior apaïsada. Pintades en gris suau. Amb folrat en tot el seu grossària. Segurament en l’ultima intervenció dels 70′. Compostes de finestrals amb quarterons vidriats de mitjà format i amb contrafinestra interior per a enfosquiment dels interiors. És a dir, la tradicional d’esta ciutat, a la catalana.Significatives són les baixants de fosa que corre verticalment en l’extrem dret d’ambdós fatxades. La de S. Ferran arreplega les aigües des del canaló de la coberta i baixa per la mitgera amb la Farmàcia Rubió. La coberta és transitable.Possiblement, i pel pendent que posseeix es tracta d’un faldó de teulada que es va reconvertir en terrassa.
L’estructura portant és de fàbrica de rajola massissa de format valencià/català de 14 x 28 i grossàries variables.
Assentats, segurament, sobre un basament antic de pedra per a evitar la remunta, per capil•laritat, d’humitat del subsòl. Destaca en la composició de l’entrada de c./ S. Ferran per ser d’aplacat d’escaiola d’exteriors, tipus Exoduro,en imitació a pedra del país de caràcter actual i/o contemporani. I per tant, totalment extemporani que haurà d’estudiar-se la seua neteja i/o reconversió, eliminant prèviament i sent substituït per pedra abuixardada tipus Sant Vicent dels Horts, Borriol, Ulldecona o semblant. Zona del Banc Popular Espanyol. Col•locant en ambdós fatxades una interlínia, a ser possible de pedra que permeta el pas d’instal•lacions aèries, amb registre superior.
JUSTIFICACIÓ COMPOSITIVA DE LA FAÇANA:
S’opta per mantindré el criteri compositiu d’eixos a centre de buits i vans originals. Els buits són rectes. Els emmarcats que ens hi ha llegat la història. De fet este edifici constitueix un anella nova de les capes mitges que s’insereixen en un corrent contemporani europea. L’art ‘Nouveau’. Estrany, en gran manera, en una societat amb un alt grau de conservadorisme artístic i immobilisme.
De fet, les fusteries són les originals i conserven el vidre senzill (no doble amb cambra de deshidratació, tipus climalit, actual) i respecten les línies rectes.En síntesi, esta intervenció passa per recuperar l’esplendor d’esta peça anònima. Tal com la veiem. Adequar el preexistent, sense eliminar ni més menys que aquelles patologies. Adequar les plantes baixes amb els cossos superiors, sense eliminar-los, per mitjà de la composició i relectura morfo-tipológica de les façanes.Es renovaran els taulers dels balcons i se sanejaran i recompondran estructuralment i repararan els sotabalcons, Es mantenen els requadres verticals es restauren i/o substitueixen els taulellets danyats. S’eliminaran en c/ sant Ferran el revoc de morter de calç, es cosiran les fissures i clavilles que apareixen, i es recompondran amb un morter monocapa de calç i ciment pintat. Es decaparan i sanejaran les manyeries de balcons. Es peraltaran per a complir el P.G.O.U. que imposa una altura d’1’10 m. de manera minimalista, amb una simple pletina puntualment soldada al passamà actual.
S’hi podrà col•locar un passamà de fusta d’exteriors envernissat.Tots els motius florals es recuperaran per mitjà del raspallat, creació de motles de fibra de vidre o semblant. Podent-se reinserir en els draps, etc.
En el nostre cas, consultarem a la propietat sobre la viabilitat de refer o substituir les fusteries de fusta amb les cadències antigues, però que donen robustesa als muntants, a l’haver guanyat en altura i millorant les escairades ja que el vidre no és el de 3 m/m sinó que necessitem millorar les condicions d’aïllament que requereix una edificació actual.El millor llegat que donem a la societat –en el seu espai vital ciutadà- és la sostenibilitat de la seua tradició actualitzada com a compromís de continuïtat i millora.L’element, més extemporani, és la sobre elevació del peraltat de les baranes, per normativa que hem decidit d’afegir-li un passamà de la mateixa fusta que la fusteria de finestrals.Procedirem al dessecat dels murs per mitjà de la instal•lació d’un sistema actiu d’electró – osmosis – fóresi. Neteja, rejuntada i tractament anti-grafittis de la pedra d’aquest basament. Aplomat dels muntants dels vans. Les fusteries seran per randa de tallament vertical per a accentuar el caràcter vertical que posseeix la composició d’eixos.L’arreplega d’aigües es continuarà mantenint oculta després de la cornisa. Esta es recuperarà amb la cadència ondulada que la va caracteritzar en el seu origen i que ens indiquen les fotografies d’època.
S’embocarà sobre baixants de coure envernissades per a evitar la seua oxidació amb enfosquiment o reverdit.
Els balcons en el seu extradós visitable s’impermeabilitzaran i col•locaran peces d’acabat adequat de gres o semblant.S’alçaran les terrasses ja que presenten fortes patologies com a filtracions, afonaments, etc. degradació de “martingales” temporals per mitjà de SIKA-TOP, impermeabilitzacions autoprotegides, totalment rebutges, etc.,L’estructura portant és de murs de càrrega en fatxada i mitgeres. Els forjats es conformen per biguetes de fusta perpendiculars a façana i entrebigat de revoltons.Es procedirà a sanejar i reparar la mitgera amb la farmàcia Rubió, Inclús la reparació del canaló per a evitar la caiguda a la via pública d’esta. S’arbitrarà solució lògica de diàmetre suficient per a l’arreplega d’aigües de pluja de les terrasses, hui totalment incapaç d’assumir el règim de pluges, per inserció de les làmines que han reduït les seues dimensions, traslladant el problema a altres punts.

L’especificitat constructiva de la nostra arquitectura.

Deixa un comentari

Prenc com a motiu una construcció que vaig tindre l’honor de rehabilitar el palau del comte de Parcent, situat a la Boatella del que fou el barri de Velluters de la ciutat de València.  En aquest barri limítrof amb els del Mercat i del Carme durant el segle XIX es van produir les renovacions urbanístiques de la València moderna. Així producte de les desamortitzacions de 1835 que “regalarien” les expropiacions religioses a “manaires” provinents de la “Villa y Corte“, Madrid, per a fer negoci immobiliari a costa dels antics propietaris de l’antic règim que es pensaven que per ser borbònics anaven a salvar llurs propietats.  És el cas de la desamortització del convent de La Puritat als carrers del moro Said (zeit), c. d’en Jaume el Conqueridor, carrer de la bosseria, etc. tan aprop del nostre edifici situat al carrer d’en Joan de Vilarasa, i dels jardins del comte de Parcent, cantonada amb carrer de les reixes.

Se’ns encarregà la salvaguarda de l’edifici, doncs, tenia una ordre d’execució immediata pendent d’intervenció, i, simultàniament, l’execució dels projectes de rehabilitació integral i reconversió en edifici d’apartaments, oficines, locals i aparcaments en ple centre de la ciutat.  Durant un any van desenvolupar els projectes i assegurar l’estabilitat mecànica -força deteriorada- de l’edifici. Encara recorde el soroll dels cruixits de les bigues, biguetes, solsida de revoltons i els murs i parets clivells mentre preníem dades i mesures de la peça, els estintolament des de els fonaments fins la coberta. La realització simultània dels fonaments que serien definitius per a la peça. L’aparició de noves  reglamentacions que endurien la intervenció en termes contemporanis. Majors càrregues per a càlcul, prevenció d’incendis, inserció d’ascensors i d’aparcaments que mai no hi havien acollien l’edifici, mitjançant el descalçat i recalçat dels antics fonaments que caldria que actuessen com contemporanis. Obtingudes tots els permisos, llicències, etc. els promotors es van barallar entre ells i van acabar venent edifici i projectes a un inversor, que en sis mesos, van revendre a l’empresa madrilenya Fortuny. Van donar l’alternativa a un arquitecte madrileny – a qui explicàrem com calia actuar. Ell menyspreà les nostres explicacions doncs érem conscients de la singularitat de la nostra manera de construir i que a Espanya i, en concret a Madrid, era molt desconeguda la manera de fer. L’anècdota fou que al cap de sols tres setmanes l’edifici s’havia esfondrat cap endins. Amb la sort de que sols hi hagueren tres ferits lleus, salvant les vides miraculosament. Desmuntaren la runa i arrancaren d’acord al nostre pla d’intervenció i seguit fil per randa el nostre projecte. Si més no, tenim l’orgull de poder explicar el perquè els arquitectes dels Països Catalans posseïm una tradició constructiva que fa segles que renovem diàriament. Com els cuiners fan en la cuina, els pintors, en la seua pintura, els enginyers en les seues invencions, etc. tot entrellaçant tradició i contemporaneïtat en un trena indestriable d’ambdues aportacions.

Re-proposta de Museu d’Escultures per a Leganés (Madrid. Spain)

Deixa un comentari

ANTECEDENTS

  1. Tenim un museu que ha quedat petit i obsolet per als requeriments actuals.
  1. Existeixen uns jardins que constitueixen un passeig escultural que conforma ciutat en forma d’una gran L.
  1. Hi ha dues places importants: una urbana i una altra de espectacles taurins o d’altra índole.
  1. Ens trobem en una àrea residencial, a més a més, fortament caracteritzada.

Les imatges poden conduir a una errònia percepció de l’avantprojecte. Un error d’escala comprensiva. Per a situar-vos, us done aquesta informació:

La superfície construïda total proposada és de 3.741’34 m2, en dos cossos. El primer de 2.715’99 m2 i el segon de 1.025’35 m2.

La L de la parcel·la és de 27.000 m2 i els jardins abasten una superfície lliure d’edificació aproximada de 18.000 m2. La longitud dels tancaments de vidre són de 789’11 m i en general tenen una alçària lliure de sis (6) metres en la major part en d’altres resta encaixat en el terreny, tenint una superfície encristal·lada total de 4.734’66 m2.

Estem parlant d’un museu més gran que l’IVAM o MACBA actuals, tot i que no ho semble, per a una població de la grandària i població similar a Paterna de l’Horta més o menys.

Els fons escultòrics que motiven l’ampliació són aquells què no poden ser-hi estotjats pel Centre d’Art Reina Sofia. El topall de pressupost són sis milions. Nosaltres ho hem deixat en 5.350.000 € deixant l’escreix, 650.000,00 € per a poder adobar i reformar l’edifici actual (l’antic) al programa resultant.

ANTECEDENTS

  1. Tenim un museu que ha quedat petit i obsolet per als requeriments actuals.
  1. Existeixen uns jardins que constitueixen un passeig escultural que conforma ciutat en forma de gran L.
  1. Hi ha dues places importants: una urbana i l’altra d’espectacles taurins o d’una altra índole.
  1. Ens trobem en una àrea residencial significativa.

Àlbum fotogràfic

Amb tot dins d’una intervenció regeneracionista de fa anys. Entenem que la intervención ha de respectar el patrimoni preexistent, bo i incrementant-lo.

La necessitat actual consisteix a substituir, remodelar o ampliar l’edifici original per a incrementar la col·lecció exposada després del llegat de fondos procedent del MEAC, endemés d’altres que s’hi han afegit amb posterioritat. O en vindran. L’heterogeneïtat intrínseca de les obres actuals i de les què podran fer donacions o adquisicions, ha constituït una de les claus de la proposta, com hi veurem posteriorment.

PROGRAMA

Dintre del programa proposat, encloem també la creació de sales polivalents de reunions de provisió de coneixement per a col·leccionistes, representacions d’ empreses privades inversores en obres d’art, coaching per a crítics, tècnics, comissaris, curadors d’exposicions, etc.

CONCEPTE I IDEES FORÇA DE LA PROPOSTA

  1. Conservació íntegra de l’edifici actual. Per motiu de sostenibilitat creiem que el patrimoni existent no s’ha de derribar, ans, pel contrari, fer-lo acréixer. Per això l’edifici actual cal mantenir-lo i adaptar-lo en el temps als requeriments que precise el conjunt rere la travessia que encetem ara.
  1. El conjunt que proposem és el tricicle harmònic dels tres elements constitutius:
  • La parcel·la urbanitzada amb l’enjardinament proposat en aquesta proposta.
  • L’edifici existente actual del museu.
  • L’edifici de nova planta proposaten aquesta solució.
  1. Potenciació de l’entorn urbà existent després de la intervenció.
  1. Viabilitat econòmica futura. Baix cost de manteniment.

Amb aquesta proposta hom pretén de crear un conjunt museístic viu. La zona de la parcel·la caient a la Avenida del Doctor Fleming s’hi destina a les escultures albergades per al nou museu. La zona de parcel·la que queda entre el nou edifici i l’existent es concep com a museu a l’aire lliure.

Algunes de les escultures rebudes no poden ser expoades a la intempèrie, però sí, poden estar connectades visualment amb l’exterior. Integrem els espais expositius amb el parc, car únicament s’hi separen del jardí per un tancament encristal·lat.

L’edifici de Las Dehesillas es dedica a la gestió, reparació, restauració, preparació i emmagatzematge de peces escultòriques. També hom pot fer-hi exposicions de manera puntual.

La proposta destaca l’espai exterior i amb allò n’integra, en ell, el nou edifici. Serà en la ‘promenade’ escultòrica del jardí i en el nou edifici transparent on es contemple l’obra exposada, tant des del seu recorregut interior com des del circundant exterior a ell.

L’EDIFICI NOU ÉS UN NO-MUSEU

Aquesta proposta arquitectònica no pretén de fagocitar les obres escultòriques, instal·lacions o performances que pogueren exposar-s’hi, sinó que tracta d’esvair els límits entre el parc i el museu, per a exhibir-les a l’exterior.

La vegetació circumdant ens ajudaràen tal escomesa. Mitjançant les fites de la coberta que sobrevolen els arbres, que des de la llunyania nos ho amollona; en la proximitat, la crida al vianant se produeix per la visió directa de les obres.

Peguem la volta als museus tancats de pintures o d’altres espais artístics. Les escultures resten protegides, però integrades en el paisatge urbà de la ciutat. L’ objecte arquitectònic queda reduït a la simple cobertura que ‘vola’ entre l’alberola perifèrica.

El vidre que semble sostindre la coberta. Com hemos dit adés, el fondo del museu és heterogeni. La proposta rebutja l’encotillament omnipresent d’una alçada única, doncs les altures de les obres són força variades. Creem sales amb altures variables i distintes per a poder albergar les diferents obres. De diversos artistes, col·lectives o d’un mateix en el temps. La proposta crea espais que admeten des de la petita vitrina-museu beuysiana fins uns possibles gran formats d’un Calder, Giacometti, etc.

Cada exposició és matèria d’estudi, augmentant-hi la complexitat, però també les possibilitats d’ubicació de les peces exhibides, que se veuran diferents en funció de l’ entrada de llum natural.

La inserció dels xiprers als patis intersticials és un toc internacional de benvinguda, tot i modificant la semàntica tradicional funerària hispànica.

L’edifici nou transcorre al llarg del braç paral·lel de l’avinguda del Dr. Fleming. Hi ha dos nuclis ben diferenciats, units però amb una única coberta que creua “l’Avenida de los Derechos Humanos”. L’edifici de majors mides alberga les sales d’exposició i l’edifici menor se’n dedica a usos de divulgació i formació.

En cobrir també  el tram de l’Avenida de los Derechos Humanos es crea una espècie de passatge que dóna continuïtat visual a l’esgarradura dels edificis situats entre els edificis confrontats de l’altra galta del carrer. S’hi tracta de fer ús d’un recurs visual similar a les finestres nipones shinden, que focalitzen el que hom vol que s’hi veja.

L’entrada principal s’hi situa al vèrtex exterior de la cruïlla junt a la rotonda de vies urbanes principals, on situem la coberta del vestíbul d’accés. En aquest edifici trobem en primer lloc el rebedor, que conté el punt d’informació i la botiga. Els aseos públics són a un espai annex. A l’esquerra del rebedor hi ha el restaurant, que en té també accés des de l’exterior, per al seu funcionament independent dels horaris del museu.

Des del vestíbul s’accedeix a una gran sala d’obres permanents i de major rellevància, des de la què parteixen dos itineraris que recorren les set sales d’exposició.

El recorregut del nou museu se planteja al mode clàssic de sales successives. Aquestes sales, però, tenen formes orgàniques en contes dels tradicionals paral·lelepípeds provinents del segle XVIII germànic, i que s’arredossen com si foren una massa  d’oòcits de dona humana o d’amfibi. En els intersticis buits entre les sales creem xicotets jardins zen, que permeten l’entrada de llum natural a les sales, matisades per les masses arbòries. Alguns ‘patiets’ tenen xiprers o abets que sobreeïxen per damunt de la coberta.

El segon cos de l’edifici nou s’encontra a l’altre costat de l’Avenida de los Derechos Humanos, n’és qui acull la sala de conferències, aules, tallers i d’altres activitats de nova programació adesiara enumerades en un museu de nova emprenedoria.

Expressament se repiteix el model de la part anterior, amb un vestíbul d’accés i distribució, amb recepció i zona d’espera que connecta amb la gran sala de conferències directament. El hall d’entrada posseeïx una sala d’exposició que distribueix, a l’igual que el primer cos, amb les sales polivalents, de cursos, aules, etc. N’existeixen dues sales d’exposició i tres d’aules per a organitzar les activitats de difussió de coneixement, coaching artístic, etc.

S’ha optat per fer sales d’exhibició ovoïdals en contraposició a les sales rectangulars que permeten zones ‘obscures’ , sense visual, mentres que en aquest cas hom percep la totalitat de l’espai en el tránsit al voltantal de cadascuna de les peces exhibides…i més enllà.

Tots els murs de tancament seran de vidre com es desprén de les imatges  aportades en la proposta, tret d’aquelles sales que requereixen certa privacitat, com ara, són aseos, lavabos cuina, etc, que foren de formigó armat vist blanc. Per a la construcció d’aquesta façana transparent emprem diferents tipus de vidre en funció de l’assolellament, per tal de protegir les obres escultòriques.

La forma dels paraments-façanes, com hem dit adés, és oscil·lant, tot seguint les formes ovalades de la petjada en tota sa alçària.

Les cobertes es construeïxen amb lloses de formigó armat de vint centímetres de gruixa, existint un tauler pla que s’hi subjecta sobre pilars situats estratègicament davant de cada perfil rigiditzador del vidre circundant de les façanes que en el seu perímetre conformen les superfícies de doble corbatura que emergeixen  en llur perfil a partir de l’eix de major longitud.

La coberta en les zones planes entre els oòcits en contacte i els voladissos dellà de la petjada són de coberta vegetal.

URBANITZACIÓ

La proposta s’ajusta a la topografía original del terreny, obtenint una zona orgànica i natural, que embolcalla el nou edifici  i l’integre en la naturalesa del lloc. Conservem la majoría d’arbres existents, i aquells que ocupen l’espai del nou museu o recorreguts del nou dissny del jardí entre ambdós edificis, també es transplanten a d’altres zones del propi jardí resultant.

La intervenció pdrocura d’assolir que tots els espais del jardí i nou museu siguen accessibles per a discapacitats mòbils. La zona central del tram paral·lel a l’Avenida del Doctor Fleming s’aterra i explana, quedant-ne emmarcada entre dos eixos paral·lels peatonals. La inserció de rampes suaus d’accés des de les voreres fins l’edifici permet la visita del museu sense gens de dificultat.

En el tram de jardí paral·lel a l’Avenida del Museo s’organitzen tres eixos: dos perimetrals vegetals i un pavimentat central que constitueix el camí de trànsit peatonal entre l’edifici antic, actual museu, i el nou proposat en aquesta solució.

Els diversos paviments, voreres i àrees enjardinades creen circulacions al voltant de les escultures implantades en l’exterior, tot seguint el criteri zevià (Bruno Zevi) de produir la ‘contemplació escultòrica’ en girar sobre l’objeccte escultural, que se diferencia de la visió interna de l’espai embolcalaldor de l’arquitectura, mirada que guia en la promenade sculpturelle. A elles s’aplega, igualment,  per camins perpendiculars traçats des de voreres perimetrals.

AVANÇ GLOBAL DE PRESSUPOSTOS DE LA INTERVENCIÓ
  1. 1.    CAPITUL RESUM EUROS D’OBRA CIVIL EDIFICI NOU

1   MOVIMENTS DE TERRES I DEMOLICIONS……………5.000,00 €

2   XARXA DE SANEJAMENT……………………………..45.000,00 €

3  FONAMENTS………………………………………….350.000,00 €

4   ESTRUCTURA………………………………………..975.000,00 €

5  COBERTA……………………………………………..900.000,00 €

6   FAÇANES DE VIDRE…………………………………800.000,00 €

7   PORTAM I MANYERIA EXTERIOR……………………25.000,00 €

8   PORTAM I RAM DE PALETA………………………….45.000,00 €

9   PORTAM I MANYERIA INTERIOR…………………….50.000,00 €

10  REVESTIMENTS DE PARETS, SOSTRES

I TERRES…………………………………………………500.000,00€

11  INSTAL·LACIONS DE FONTANERIA………………..15.000,00 €

12  SANITARIS I AIXETAM……………………………..10.000,00 €

13  INSTAL·LACIÓ ELÈCTRICA I ELECTRÒNICS……..295.000,00 €

14  DECORACIÓ I MOBILIARI………………………….285.000,00 €

15  INSTAL·LACIÓ DE CALEFACCIÓ I REFRIGERACIÓ

 A.C.S. I SOLAR………………………………………..100.000,00 €

16  INSTAL·LACIÓ FOTOVOLTAICA…………………..190.000,00 €

17  INSTAL·LACIÓ CONTRA INCENDIS……………….170.000,00 €

18  INSTAL·LACIONS ESPECIALS………………………40.000,00 €

19  URBANITZACIÓ VOREJANT D’EDIFICI……………..60.000,00 €

20  VARIS. EQUIPAMENT………………………………..40.000,00 €

21  GESTIÓ DE RESIDUS………………………………..30.000,00 €

22  CONDICIONAMENT DE PETJADA D’EMPLAÇAMENT

     I DEMOLICIÓ…………………………………………..5.000,00 €

23  SEGURETAT I SALUT………………………………..65.000,00 €

PRESSUPOST D’EXECUCIÓ MATERIAL
DE L’OBRA (P.E.M.)……………………………….4.810.000,00 €  
  1. 2.    EQUIPAMENT I URBANITZACIÓ EXTERIOR

CAP1   DEMOLICIONS………………………………….15.000,00 €

CAP2   MOVIMENT DE TERRES……………………….20.000,00 €

CAP3   PAVIMENTS…………………………………..110.000,00 €

CAP4   DRENATGES…………………………………….25.000,00 €

CAP5   XARXA AIGUA DE REG I  POTABLE………………20.000,00 €

CAP6   ENLLUMENAT I XARXES BT I MT……………….150.000,00 €

CAP7   JARDINERIA (TRANSPLANTAT)…………………..10.000,00 €

CAP8   FORMIGONS……………………………………….85.000,00 €

CAP9   VARIS………………………………………………15.000,00 €

CAP10  MOBILARI URBÀ…………………………………..82.000,00 €

CAP11  FONTS (INCLOSES EN CAP 5 I 8)………………..0.000,00 €

CAP12 SEGURETAT I SALUT I CONTROL DE  QUALITAT…8.000,00 €

TOTAL EXECUCIÓ MATERIAL…………………………….540.000,00 €

  1. OBRA CIVIL 4.810.000,00 €
  2. EQUIPAMENT I URBANITZACIÓ EXTERIOR 540.000,00 €

TOTAL 5.350.000,00 €

Ascendeix el pressupost d’execució material de la URBANITZACIÓ I ACOBLAMENT DE LA PARCEL·LA I L’EDIFICACIÓ DEL NOU EDIFICI DEL MUSEU D’ESCULTURES  a l’ expressada quantitat de CINC MILIONS TRES-CENTS CINQUANTA MIL EUROS.

Especificacions:

– L’obra d’urbanització contempla la inserción de components fotovoltàics per a generació autònoma d’electricitat en conveni i dispositius d’il·luminació.

El nou edifici contempla l’equipament d’aire condicionat pel sistema d’intercanviador geotèrmic.

Rehabilitació a Paseo de Sagasta. Saragossa (Spain)

Deixa un comentari

REHABILITACIÓN DE FACHADAS, PLANTA Y ATICOS EN EDIFICIO RESIDENCIAL PLURIFAMILIAR. 

 PASEO DE SAGASTA, Nº 17

ZARAGOZA

“Dicha intervención se ajusta a los artículos, del P.G.O.U  de Zaragoza, 8.1.3 .EDIFICIOS DE INTERES CATALOGADOS y en particular al 8.1.4. Edificios de interés ambiental, que es nuestro caso directamente y aprobada la propuesta con la aquiescencia de  los técnicos municipales.

Si bien la fachada se mantiene con una gran fidedignidad respecto de la fotocopia facilitada se observa que ya en el año de su finalización (1903) dicha fachada fue acabada con una sobreelevación de una planta puesto que el remate de cornisa es el mismo salvo que se introduce esta nueva planta. Sería muy dudosa que dicha intervención fuere realizada a posteriori puesto que según hemos detectado existe una continuidad de fábricas muy claro. Todo y que no se descarta dicha posibilidad que sería en el transcurso de elaboración del proyecto y por ende de la realización de catas averiguar la realidad constructiva. Puesto que además de dicha planta aparece en la actualidad el ático que se pretende rehabilitar.

El edificio fue promovido por D. Manuel López Flores, que encargo al arquitecto D. Félix Navarro Pérez su diseño y construcción. Lo cual, desde nuestro humilde punto de vista, supone una de las piedras angulares de la intervención, puesto que dicho arquitecto junto con R. Magdalena y F. Yarza componen el triviurato de los representantes del eclecticismo de finales de siglo XIX, y por ende, de la fisonomía de la Zaragoza actual.  En la parte final se añade un escueto resumen sobre la obra de dicho arquitecto que nos da las pautas de la intervención a realizar para mantenernos fieles al espíritu que animó dicha edificación.

 

Por otro lado la línea de cielo (ski-line) del Paseo nada o poco tiene que ver a ambas caras de la avenida tal como se pensó. Pocos palacetes quedan al lado de los números pares y los del lado de los impares en muchos casos han quedado subsumidos por la altura de las edificaciones que en las últimas décadas se han construido, elevándose bastantes alturas por encima de la línea de altura de cornisa que configuraba un paseo de alto estanding y representativo de la clase dirigente emergente de la ciudad. Sin ir más lejos el edificio contiguo izquierdo al nuestro, resuelto con ladrillo cara vista y con XI plantas.

Hoy en día dicho edificio es un inmueble de oficinas por ello terciarizado al mantenerse el carácter de edificio de renta pero habiendo perdido el carácter de residencial plurifamiliar original y sobre este punto pivota el talante de la intervención del ático y por ello del la posible rehabilitación de todo el inmueble en un futuro. Puesto que si no caeríamos en el puro fachadismo. Si bien la intervención propuesta inserta viviendas ello no es óbice para insertar unas oficinas en la misma distribución convirtiendo las habitaciones en meros despachos, puesto que de momento a ello se dedica el inmueble por la propiedad.

ESTADO ACTUAL :

 

A) FACHADA PRINCIPAL .-

 

Resuelta con una estética eclecticista tiene su base compositiva en el clasicismo tripartito que permite su lectura claramente compuesta de un basamento de piedra labrada según líneas horizontales que llegan hasta la cara inferior de los balcones. Que se separa de ésta mediante un denticulado corrido. Existe unos ventanucos que dan  al semisótano del edificio. A dicho local se accede desde uno de los bajos y que conecta, a diferente cota con el jardín posterior del solar. De remarcar es la pieza de dintel sobresalida en bajo relieve que salva dichosa huecos y que reafirma el buen hacer constructivo de su artífice. La puerta de acceso principal trabajada de muy buena calidad se encuentra deteriorada en la parte inferior y requeriría un decapado , masillado, entonado y barnizada que devolviere el esplendor que tuvo en sus orígenes. El zaguán de acceso, estrecho, esta no obstante muy bien adornado y recubierto en sus paramentos y suelos con mármoles rojos y cremas. En él se aprecian filtraciones de humedad que tendrían que repararse, así como algunos baldosas sueltas o partidas.

 

Especial mención merece la inserción de sendos locales en planta baja (derecho : Tintes de los alemanes. Izq.:  Amparo Vizmano ) cuya inserción con estéticas de los años ’70 han deteriorado considerablemente el conjunto de la fachada. Haciendo perder el carácter digno del edificio. Olvidando que da más prestigio a una firma, hoy en día,  la inserción cuidadosa en un inmueble que se respeta, que el reclamo publicitario que se extiende por doquier y que a la larga no nos permite la distinción del comercio o negocio. Han quedado desfiguradas las particiones originarias, insertándose rótulos anodinos, chapas metálicas con un azul oscuro que nada tienen que ver con el resto de la composición y que a pesar de todo la puerta de acceso prevalece respecto de éstos.

 

Idénticamente a este alegato se podría hacer sobre los cartelones colgados de la fachada (Academia Izquierdo, PP de Aragón, Piquer, etc. ..las condensadoras del aire acondicionado, etc.).

 

Una capa de pintura pétrea de color crema baña todo el paramento. Lo que significa un desconocimiento profundo sobre la arquitectura que contemplamos y de su artífice el arquitecto Félix Navarro. El cual utilizaba una decoración estilizada y plana que realzaba precisamente mediante las diferencias de tonalidad y colores. Ya que su ornamentación era bastante plana. Lo que ayudaba a jerarquizar, en altura, los edificios y su composición era muy clara. Rehabilitar las fachadas pasa por investigar las diferentes capas de pintura y recuperar su color original. Igual nos dará sorpresas y veremos una composición de colores contemporáneos.

 

F. Navarro introdujo masivamente el uso del hierro en Aragón. Fruto de ello  son las losa de balcones de pletinas, angulares, etc atornillados que hoy rezuman su oxido por los paramentos. Que tendrán que ser repasados, soldados y sustituidos (según casos) y recuperados a la luz del día. Revestidos con esmaltes anti-óxido tipo Oxiron, al igual que el resto de la rica cerrajería de barandillas, motivos vegetales, etc.

 

La piedra labrada decapada, limpiada, rejuntada y recompuesta en aquellas zonas deterioradas mediante resinas epoxi mezcladas con polvo de similares características a los de la piedra. Posteriormente una capa de fijador-imprimación y dos manos de solución anti-grafittis. Recuperando su condición natural y original.

Característica de la arquitectura aragonesa es la conformación de la coronación de fachadas mediante un potente alero que en la mayoría de casos se resuelve con canes de madera trabajada siendo el caso de este edificio, estando dicha construcción muy deteriorada por las aguas de lluvia, no obstante al estar guarnecido por yeso negro esto lo ha preservado momentáneamente pero que requerirá un tratamiento especial a desarrollar en el proyecto básico y de ejecución. Tras  el estudio de catas etc. Idem los florones de coronación y demás detalles ornamentales muy deteriorados y con peligro de caída a la vía publica. Toda la fachada habrá de picarse zonalmente mediante la inserción de nuevas capas de revoque con inserción de mallas de fibra de vidrio tipo mallatex que evitaría las posteriores fisuras de revoques. Es curioso el caso de que oficialmente el edificio se acaba en 1903 y el pabellón superior enmarcado entre los escudos de las torres marca 1904. Este edificio en sí establece un buen paradigma de las referencias ambientales de dicha avenida o Paseo.

 

B) FACHADA POSTERIOR AL JARDÍN.-

 

Se trata de una posible ampliación en época antigua de carácter subsidiario tiene una estética totalmente racionalista. Mención especial merece los pilares en Y que arrancan desde el semisótano y a la vista que aparecen. Son metálicos y que no fuere de extrañar que así y todo fuesen del propio Navarro. Su rehabilitación pasa por el simple repaso de fábricas, forjados con diversas grietas a supervisar, sustitución de elementos oxidados, pinturas reparación de carpinterías y pinturas.

 

C) REHABILITACIÓN DE PLANTA DE ÁTICOS .-

 

La cubierta de este edificio es un tejado a dos aguas sostenido sobre capa de cañizos y argamasas sobre una estructura de rollizos carcomidos que cubren los vanos entre vigas apoyadas sobre los machones y muros de carga. Por la cara inferior se ha colocado un techo de plcas de escayola practicables sobre subestructura de aluminio. Albergando en sí unos recintos habitables que ventilan a los patinillos y al exterior mediante ventanas insertas en el tejado tipo Velux.

 

Dicha intervención se refleja en los planos mediante la conservación de dichos espacios, retirándonos de las fachadas para evitar las vistas desde el exterior y regularizando la altura de dichos espacios, acogiéndonos a la altura de cumbrera existente. Organizando una distribucxión que si bien hemos insertado unas viviendas-àticos, con sus terrazas sobre los retranqueos. También pudoiere servir de oficinas con sus despachos. Un punto crítico de la intervención a convenir con el ayuntamiento y la propiedad es la rehabilitación del edificio como lo que es: EDIFICIO RESIDENCIAL PLURIFAMILIAR. Para escapar del puro-fachadismo de este tipo de intervenciones.

 

Con una superficie de intervención en áticos de 358.76 m2. Y una superficie útil según la distribución propuesta de cada ático de 134.56 m2. Estos áticos disponen de 4 habitaciones, 2 baños completos recibidor, salon-comedor y cocina que se articulan mediante un tangente a los patinillos.

 

Las superficies y diseño se especifica en los planos adjuntos.

Este anteproyecto pretende realizar la rehabilitación propuesta a partir de la contextualización a nuestro parecer desde dos criterios analíticos de base :

I)   El momento de su ideación y ejecución  con respecto a la actualidad y la materialidad             existente.

 II)  Las bases proyectuales del arquitecto d. Félix Navarro y su traslación a la actualidad.

I) El tipo residencial en Navarro responde a un prototipo caracterizado por su situación entre medianeras en calles y avenidas de standing medio-alta en la trama de ciudad. De alturas entre cuatro y cinco alturas. Con predominio del cara vista en fachadas. Composición simétrica y generalmente articuladas mediante balcones , motivos ornamentales en sus ejes. La decoración es sencilla, generalmente con motivos vegetales de carácter lineal (nunca modernistas o art-nouveau) sí algún rasgo sezession vienesa, fruto de si sus viajes centroeuropeos. Dichos motivos se sitúan en tarjas y dinteles de huecos y en su eje de simetría, dónde ubica el acceso. Toda vez que la estilización de dichos motivos va en aumento conforme se suben las plantas, estableciendo una jerarquización en altura. Salvo la coronación donde vuelve a un simbolismo que raya con un neorenacimiento nacionalista, avant la lettre , que una década posterior tuvo sus frutos y sus resonancias.

Navarro proyecta en 1891 para el Sr. Górriz en c/ Cerdán (actual c/ César Augusto) nº 2 una fachada monótona, es en el enmarque de los huecos con sus trabajos de revoques donde se plasman dichas tendencias y pautas de diseño anteriores. Es en 1902 cuando se empieza a apreciar una evolución en las fachadas de dicho autor introduciendo elementos de mayor complejidad tanto en ideación (balcones corridos), ménsulas en plantas bajas, simbología, etc.  como en variedad de materiales : inclusión masiva del hierro y discreta de la cerámica. Este es el caso de los edificios de c/ Cadiz nº 8 , y la serie del Paseo de Sagasta (números 6 y 8 )  y el de este proyecto , el nº 17 que presenta la extraña introducción de las cabezas en 2ª planta en las tarjas de los dinteles.

II) Las bases proyectuales de D. Félix Navarro se caracterizan por sus aportaciones al empleo de nuevos materiales desde un contexto localista como es el zaragozano de aquel momento especialmente del hierro (es el autor del mercado central en pl. / Lanuza. Año 1895)

Convive en él una concepción proto-lecorbusieriana de carácter mesiánico de la arquitectura como instrumento de regeneración humana y una imagen urbana de sus realizaciones llenas de contenidos simbólicos, todo ello macerado por una concepción disolvente de la dialéctica establecida entre arquitectura e ingeniería; puesto que exigía un replanteo de dicha querelle  absurda y todo ello sin separarse de la estética ecléctica de la que nunca se separó.

Como ningún otro arquitecto aragonés asumió y contempló el momento crucial en el que se encontraba la arquitectura. Arquitecto viajero, estuvo en E.E.U.U. y Alemania que lo configuran como arquitecto de mentalidad cosmopolita. De ideales republicanos y librepensador (francmasón ?). No obstante tuvo una gran cantidad de cargos, honores y distinciones a lo largo de su vida. Incluso docentes como profesor de construcción en Madrid.

Realizó en medio de un entorno yermo de ideas desarrolló una producción teórica dispersa y variable pero considerable en la que la base de sus escritos es la fe en la arquitectura como fuente inagotable de ideas. Para él “ cada proyecto debe tener tras de sí un contenido intelectual desarrollado mediante elementos figurados, caligráficos, materiales, etc. útil para el progreso de la humanidad”.  Rechaza no obstante lo puro-visual, y con ello el modernismo. Ataca al decoración sin carga y contenidos simbólicos.

Tuvo una sincera y activa preocupación por la elaboración de casa de bajo coste para las casa obreras. Desarrolló teóricamente un sistema constructivo La casa de mil pesetas y el nuevo procedimiento constructivo de la carpintería del ladrillo. Además de la ilusoria  intención de levantar muros unidos por listones introduce la racionalización del empleo de materiales naturales para el aislamiento de las edificaciones.

En definitiva el hilo conductor de esta rehabilitación consistirá en :

No todo objeto  patrimonial es una obra de arte, pero sí es – esencialmente – documento histórico (aunque sea reciente), objeto funcional y elemento significante. Y esto es lo que rehabilitamos para conservarlo. RESTAURAMOS sus ausencias (documentales, funcionales y significativas). NO la cronología material sino su fidelidad a la forma, al espacio, al comportamiento mecánico de los elementos portantes, a su decoración, etc. Y su inserción y pervivencia ambiental en un entorno que configura y es memoria viva de la actual Zaragoza.

 

Proposta per al StadtMuseum Kassel

Deixa un comentari

Conservar el màxim que tenim. Augmentar l’imprescindible d’acord a un programa de futur a mig i llarg tèrmini. Recuperar el passat i projectar-lo en el present. Donar la mà a la contemporaneïtat dels Documenta en el trànsit de renovació social de la ciutat de Kassel.

 

Projectar la nostra ciutat en el món. Urbanísticament diferenciar, morfològicament, allò permanent del contemporani. Acoblar el modern (banc) veí amb el contemporani. Integrar harmònicament antic i modern amb el contemporani en una unitat. Avui un museu és un centre de estudi, difusió i debat. No és, sols, la mansió de les muses. Es molt més. Es un lloc viu i atractiu per a la generalitat de la gent. Tota, no sols per als experts. Té una funció social i general. Hi haurà espai per a exposicions permanents del llegat però presentades de manera actual. Divertides, no pas avorrides com passa en tants museus d’altres ciutats. Les propostes futures seran diverses, tant, com l’espai que les acull. Per això serà un espai fluid i parcel·lable d’acord a elles. Distribuïble amb panells mòbils. Amb la possibilitat de discussió i de debat rere projeccions, instal·lacions artístiques. Cada esdeveniment, una celebració. Un punt neuràlgic de la persistent i renovellada Kassel. Recuperem l’entrada original en la Ständeplatz, monumentalitzant-la. D’acord a sa rellevància, augmentem la seua escala. Tenim poc de diner per a tanta ambició. Per això cal economitzar mitjançant una construcció prefabricada. Reforcem tot el sistema estructural existent. Esponjant-lo d’ acord a les directrius marcades en les bases concursals. Ha crescut en una planta i s’ha allargat fins crear-hi un passatge semipúblic per al museu i, endemés, les altres entitats que ja existien: els dos bancs. S’hi creen 4 places d’aparcament per al staff del museu i una zona tangencial al braç secundari en el seu interior per a desembarcament de material al muse. S’independitza l’accés de personal i el visitant. S’implementa l’accés general a disminuïts físics.  L’estructura té la possibilitat de créixer una planta més en un futur si fos necessària. La nova construcció és prefabricarà de pilars i bigues prefabricats així com els forjats seran lloses alveolades o de xapa col·laborants. També els tancaments. U-glass amb aïllaments. Les cobertes invertides planes. Posseiran plaques fotovoltaiques i  tèrmiques. Les instal·lacions i centre de transformació s’ubiquen en passatge i llocs estratègicament situats en coberta. L’aire condicionat a la coberta. Es distribuirà amb conductes. Els buits s’han dissenyat per a distribuir per tot l’edifici les diferents instal·lacions que han de servir per al seu funcionament, registre i manteniment. S’hi cerca que hi entre matisada la llum natural mitjançant el tractament del U-glass al àcid.  

La Planta baix és la planta noble. Accessible des del quadrat del cantó que es conforma en un espai a triple altura. Les sales del Kasselforum, Kassel-Studio, plataforma, etc són de accés fàcil. Igualment re-distribuïbles en funció de la magnitud de l’event a exposar. La petita cafeteria y la botiga ateses conjuntament. 6 espais d’exposició distribuïts tangencialment sobre els corredors de distribució. Els corredors també són, com al MoMA, Guggenheim de NY, espais d’exposició. El staff de direcció passa a la zona alta i independent. La sala de conferències pot funcionar aïlladament i independent de la resta de l’edifici. Les aules de pedagogia són servides pel seu propi magatzem entre ambdues. La biblioteca serveix de tap del cos allargat. Visualment, el cos afegit  es separa de l’antic per la marquesina volada, que levita per la llum. Separa nou de l’antic, que el macla tanmateix. Tots els elements de comunicació vertical traspassen l’edifici. 2 escales d’ incendis alunyades en llur situació. Una altra de públic distribueix i desembarca en el nus gordià de l’edifici i realitza la funció de distribució dels visitants per les sales obertes, o privades a públic. L’ascensor interior i panoràmic pot ser vist en la seua dansa vertical des de lluny. Impressionar i maximitzar el buit interior. Existeix la preocupació circulatòria del visitant i la seua comprensió de l’edifici. Per això la vista flueix de braç a braç de l’edifici. No tenir la sensació d’enclaustrament. Per açò perforem murs. Ordenem acadèmicament els buits i massissos. Clàssicament.  El bar interior té la prolongació en la terrassa adjunta com a espai obert d’exposicions i lloc ocasional de happenning.

 

 

 

 

 

Das  zu erhalten, was wir haben. Das Unentbehrliche zu vermehren, nach einem Programm von Zukunft in halbem und langem Ende. Die Vergangenheit wiederzuerlangen und es in der Gegenwart zu schleudern. Die Gegenwart der Documenta im Prozess der sozialen Erneuerung der Stadt Kassel zu akzeptieren.Unsere Stadt in der Welt zu schleudern. In Stadtplanung das Alte des Gegenwarts zu unterscheiden. In Stadtplanung das Alte des Gegenwarts zu unterscheiden. Moderne (Bank) neben den Zeitgenossen zusammenzufügen. Harmonisch alt und modern mit dem Zeitgenossen in einer Einheit einzugliedern. Heute ist ein Museum eine Studiums-, Verbreitung und Debatte – Zenter. Das ist, nur, die Villa der Musen nicht… Das ist viel mehr. Das ist ein lebendiger und attraktiver Ort für die  Leute. Alle Leute, nicht nur für die Fachleute. Das hat eine soziale und allgemeine Funktion. Es soll bleibende Ausstellungen des Legats aber aktualisierte geben. Geliebten, nicht gelangweilt wie in so vielen Museen anderer Städte. Es gibt verschiedene zukünftige Vorschläge, weil der Raum, der sie aufnimmt, verschieden ist. Deswegen wird das ein flüssiger Raum. Der Raum wird von beweglichen Paneelen verteilt sein, mit der Möglichkeit der Diskussion und der Debatte mittels der Projektionen, künstlerischer Anlagen. Jedes Ereignis, eine Feier. Ein neuralgischer Punkt der andauernden und erneuerten Kassel. Wir erlangen den originalen Eingang in der Ständeplatz wieder, das Denkmal ehrend. Gemäss seiner Bedeutung vermehren wir seine Treppe. Wir haben wenig Geld für so vielen Ehrgeiz. Deswegen ist es nötig, mittels eines vorgefertigten Baus zu sparen. Wir verstärken das ganze strukturelle bestehende System.

Nimm sie es gemäss den in den Grundlagen bezeichneten Richtlinien aufschwemmend, an einem Wettbewerb teil. Er ist in einer Pflanze gewachsen und ist länger geworden, bis er eine öffentliche Passage für das Museum und, außerdem, andere Einrichtungen schafft, die schon existierten: zwei Bänke. Es werden 4 Parkplätze für die Arbeiter des Museums und einer tangentialen innereren Zone für Ausschiffung des Materials im Museum geschaffen.

Es macht sich der Personalzugang und der Besucher unabhängig. Es wird der allgemeine Zugang zu behinderten Physikern implementiert. Die Struktur hat die Möglichkeit, noch eine Pflanze in einer Zukunft zu wachsen, wenn sie notwendig war.

Der neue Bau wird von Pfeilern und vorgefertigten Balken vorgefertigt werden und die verarbeiteten werden Steinplatten oder von Blech sein. Auch die Schlösse. U-glass mit Isolierungen.

Die umgekehrten flachen Hüllen werden fotovoltaische und thermische Platten besitzen. Die Anlagen und Umbildungszentrum werden in Passage und in Hülle strategisch gelegten Orten unterbracht. Die Klimaanlage in der Hülle.

Die Klimaanlage wird von Leitungen verteilt werden. Die Leeren wurden entwickelt, um durch das ganze Gebäude die verschiedenen Anlagen zu verteilen, die für sein Funktionieren, Verzeichnis und Erhaltung dienen müssen. Es wird gesucht, dass zwischen schattiert das natürliche Licht mittels der Behandlung des U-Glass in der Säure. Der Erdgeschoss ist die adelige, zugängliche Pflanze seit dem Quadrat der Ecke, die sich in einem Raum an dreifache Höhe anpasst.

Die Säle des Kasselforum, Kassel-Studio, Plattform, sind sie usw. von leichtem Zugang, gleich redistribuïbles in Abhängigkeit vom auszustellenden Ereignis.

Die kleine Cafeteria und der Laden sind gemeinsam. 6 Ausstellungsräume verteilte auf den Verteilungsläufern.

Die Läufer sind auch, als der MoMA, Guggenheim von NY, Ausstellungsräumen. Der Leitungsstaff begibt sich in der hohen und unabhängigen Zone.

Der Konferenzsaal kann unabhängig vom Rest des Gebäudes funktionieren.

Die Pädagogikhörsäle sind von ihrem eigenen Lager gedient. Die Bibliothek dient von Korken des länglichen Körpers. Seh-, trennt sich der zusätzliche Körper vom ehemaligen durch das gesprengte Regendach, dass Levit durch das Licht. Er trennt neu von alter Alle Elemente von senkrechter Kommunikation sie bohren Gebäude durch.

 

2 Treppen der Feuer. Andere von Publikum verteilt und landet im Knoten vom Gebäude und verwirklicht die Verteilungsfunktion der Besucher durch die offenen Säle, oder entzogen Publikum. Der innerere und Panorama-Aufzug kann in seinem senkrechten Tanz von weit gesehen sein. Beeindrucken und die innerere Leere zu maximieren. Es existiert die Kreisbeschäftigung des Besuchers und sein Verständnis des Gebäudes. Deswegen fließt die Aussicht durch das Gebäude. Die Empfindung der Klaustrophobie nicht zu haben. Deswegen bohren wir Mauern. Wir befehlen die Leeren und Massive akademisch. Klassisch. Die innerere Imbissstube hat die Verlängerung in der angefügten Terrasse als offener Raum von Ausstellungen und gelegentlicher Ort.

 

Alberg a Quesa (Canal de Navarrés)

Deixa un comentari

Emplaçament
La parcel·la d’emplaçament es situa en un poliesportiu a Quesa (la canal de navarrès). Entre la vessant de la muntanya i les instal·lacions de frontó, tenis i camp de futbol. La topografia de la parcel·la és plana. Està situada en una espècie de terrassa abancalada de la vessant de la muntanya, rodejada d’arbres mediterranis que matisen les vistes panoràmiques quedant amagada entre les seues copes, l’extradós del frontis del frontó té coartades les vistes en planta baixa. Els arbres de la vessant del nord-oest impedixen les vistes cap al poble i el paisatge de la vall. El costat est té les vistes cap a la muntanya i la seua esplèndida visió natural. Hi ha un pronunciat desnivell entre els diversos elements del complex. A la parcel·la s’accedix des dels nivells inferiors d’accés al poliesportiu, per una zona encunyada que la separa el camp de futbol immediat.

Urbanització exterior a la parcel·la.
La intervenció és aprofitada per a fer la parcel·la accessible a tot el món, incloent persones amb mobilitat reduïda, per això es proposa un desmunte i inserció de rampes suaus d’accés i escales fins a l’alberg i camps de joc, en compliment de la llei vigent. Els diversos paviments, voreres i zones enjardinades ens conduïxen cap a la recepció de l’alberg.

Desenvolupament de la idea
La parcel·la de l’antic camp de bàsquet, on s’ubica l’alberg té forma de romboide.
Hem fraccionat els usos del programa adaptant-se a l’espai.

  1. Trapezi xicotet de recepció i direcció junt amb l’accés. Cos amb dos plantes.
  2. Trapezi gran extrem de suport logístic amb dos dormitoris, 1 i 2 dedicats a discapacitats. Cos d’una planta baixa.
  3. Un paral·lelepípede de vida comunitària amb dos plantes. La baixa oberta visualment sobre l’espai de trobada anterior a oest. I una planta posterior a este a què s’accedix per sengles espais oberts. En planta baixa tenim cuina-menjador-estar amb possibilitat de modificar els seus límits o unir-los. A més de neteges de suport. La planta superior es destina a 8 habitacions dobles i un quart de magatzematge.

El paral·lelepípede genera dos terrasses: una davantera cap a ponent junt amb el menjador i estar, i una altra posterior cap a llevant més resguardada amb paellero, barbacoa, etc. Inserció paisatgista amb materials propis de la comarca i municipi.

Entre el paral·lelepípede i la recepció s’ha creat un corredor deambulatori que arreplega els elements de comunicació vertical. Una escala i un ascensor exterior que desembarquen ambdós a un corredor de distribució d’accés a les habitacions i a un pas sobre el trapezi extrem per a generar el manteniment dels sostres vegetals i inclús l’evacuació ràpida en cas d’incendi, per a evitar aglomeracions en cas de perill.

Els extrems els hem regularitzat per mitjà de dos romboides que ens deixen un ‘rectangle’ central més net i aprofitable. Ens separem dels obstacles com el frontó i els murs de contenció de terres de la vessant. Sobre el trapezi nord muntem un paral·lelepípede d’hostes on diferenciem les funcions de la intervenció. S’aconseguix la regularització de la superfície de la parcel·la plana i la incorporació de les preexistències topogràfiques. Per mitjà de desmuntes de pendents excessius actualment.