Arxiu de la categoria: ARCHITECTURES

La hiperlocalització de l’arquitectura.

Deixa un comentari

En el desenvolupament d’aquest nou llibre ens recorda el teòric Kenneth Frampton advocant sobre el sis punts del regionalisme crític.

En els temps actuals la complexitat global baixa a cercar aquells punts de contacte entre la construcció local i l’adhesió simbiòtica amb el medi per a elaborar noves maneres de fer arquitectura.

A propòsit d’un nou llibre d’en Andrew Michler:

[vimeo 142563435 w=500 h=281]

[ours] hyper localization of architecture explores sustainable archetypes

original content
feb 07, 2015
[ours] hyper localization of architecture explores sustainable archetypes


[ours] hyper localization of architecture explores sustainable archetypes
photo © andrew michler
all images courtesy of [ours] hyperlocalization of architecture

a book will be available in april 2015 written by andrew michler which focuses on a new term in the context, ‘hyperlocal architecture’. in the lexical meaning, ‘hyperlocal’ refers to ‘extremely local’ and collects news and information in the vicinity of its community. the book constitutively takes into consideration a site and its changeable environmental factors playing an important role in the design process. according to berrin chatzi chousein, an architectural theorist that has analyzed the text, ‘although the reader viewed a few pages of the book before entire publication, someone who is not familiar with this book before can easily understand that it is entirely based on a research, well-grounded, experimental, and observantly written over built some selective designs from different climates and geographies.’


michler is a sustainable architecture writer, passive house consultant and cibcerbed environmentalist who spent 20 years of his life in colorado pine forests by discovering the essence of design and construction. his consulting company, baosol, collects cutting edge sustainable practices and works in this website. in fact, when his research studies and experimental works are put under the scope, it seems that he is exactly the right person to write this book for the future designs to be dominated. berrin elaborates by saying, ‘michler performs his analyses using passive house design, a term whose meaning has not been fully probed until today, and it is the real breaking point of the book for the readers.’


dr. wolfgang feist, the founder and director of the passivhaus institut, in darmstadt, germany, also helped and supported michler’s research throughout the book and at first, he clarifies all the main principles and doctrines of passive house in terms of human activity and conditions occurring in the world. the main reason of starting point of the movement is to expand and maximize deeper meaning of the low impact technology of architecture regarding its own context and environmental facts like climate, materials, weather, fabric, sun, energy, green and all inputs impacting design methodology.


particularly, since the main pivot of the book is the human centric, also based on natural and cultural resources within the site, the sense of ‘place’ becomes an important parameter. this helps to improve the design assets by evaluating different or challenging conditions, because if the existing design is defined as ‘extremely local’, it should adapt to everywhere and to every condition without disrupting human comfort and its function. ‘actually, it means that you have made a correct calculations (if it is possible technically) and calculated all the possibilities that you may encounter in different regions,’ adds chatzi chousein, ‘and you got some specific results of that and finally you have formulated some cause-effect situations. however, is it possible? is it possible to reduce to a single result or formula for all possible situations for all possible regions? of course no!’


to be more precise, the notion of hyper localization of architecture in this book confronts different environmental situations and tries to solve its own contextual tool within its own boundaries without having to depend on extreme technology. in this way, it explicitly forms, searches, and analyzes different contemporary archetypes by examining or building specific examples over adjusted design parameters. for the very same reason, there is another question that comes to mind: what is the difference between contextualism and hyperlocal architecture?

contextualism in architecture has always been discussed and emphasized with its role and attitudes from 1900s until today and we have encountered different discourses as related to ‘modernism’, ‘postmodernism’, and ‘deconstructivism’. the theorist continues by stating, ‘contextual architecture is a kind of specific framework between the product and the background behind it and directly relates to how it is interpreted by designer. thus, contextualist architecture sets up a visual, tactual, and memorable relationship considering the built environment, existing fabric and history and I think it is still local. when I asked this question to michler, he explains that ‘context is fitting in, passive/established, while hyperlocal is responding to place, active/progressive,’ and we understand from his statement hyperlocal architecture acts as a more environmentalist that is driven by the user/designer and empowered by the specifications of a place so it can be improved, re-generated and be resilient in the long term.’


the publication includes several interviews starting from BIG, peter busby, KUUD architects, perkins+will, hassell studios, yasuhiro yamashita, william mcdonough+partners to dr. wolfgang feist and 30 selected projects are presented as a new generic, a convertor of contemporary sustainable archetypes in their own places. hence, it explores all contextual matters under seven chapters titled cascadia harvests, japan condenses, germany naintains, denmark plays, spain wraps, mexico embeds, and australia unfolds.

berrin chatzi chousein andrew michler hyper localization architecture book designboom
vandusen botanical garden visitors center, vancouver by perkins+will
photo © nick lehous

the first chapter of the book consists mainly of two buildings designed in the pacific northwest region reaching out from british columbia to oregon. in this area, several heavy wood constructions are implemented through new design techniques. due to its strength and availability at any range, wood is the basic material of cascadia. the structures illustrated as the best examples of heavy timber construction are ‘bullitt center’ by miller hull partnership, US, 2013 and ‘vandusen botanical garden visitors center’ by perkins+will, vancouver, 2011.

berrin chatzi chousein andrew michler hyper localization architecture book designboom
bullitt center, seattle, US by niller hull partnership
photo © andrew michler

‘bullitt center’ uses local sources to represent proper heavy timber construction in the city. the material is an important and rich material for this region, because alternatively it has a variety of benefits and provides as aesthetic different than concrete, glass, and steel and no finishing is required. thus, the center is presented in this volume as the first heavy-timber multi-story architecture in seattle. the building tried to solve tiny, new, or experimental construction methods in its own context. berrin believes, ‘it is not about the end-product, it is about the process and finding, searching, or creating new, healthy conditions through natural resources of a place; which should be the main goal of designers or municipalities.’

berrin chatzi chousein andrew michler hyper localization architecture book designboomkunstmuseum ravensburg by lederer + ragnarsdóttir + oei
photo © andrew michler

the ‘germany naintains’ chapter examines one institution that stands as a very interesting cultural symbol for ravensburg. this museum is an experimental project offered by the investor with the passivhaus standards and carries both the traces of vernacular architecture and self-expressionism of contemporary approach simply in a class of its own. this overwhelming, massive, and introverted building refers to historical brickwork, fabric, and the existing old neighborhood framing the old-new integration of special characteristics of architecture, but sets up efficient low energy use inside.

berrin chatzi chousein andrew michler hyper localization architecture book designboom
interior of kunstmuseum ravensburg
photo © andrew michler

‘the organization had no windows intentionally, which makes people little bit depressing or angry while walking through in it but according to the designer of the building, arno lederer; this museum definitely proved the idea of passivhaus principles because heavy buildings like kunstmuseum take a long time to get cold in winter and take a long time to get warm in the summer so the building is able to react or adapt according to different climatic conditions. this was an experiment and it worked,’ says chatzi chousein.

berrin chatzi chousein andrew michler hyper localization architecture book designboom
T-house, tokyo by kubota architect atelier
photo © andrew michler

berrin chatzi chousein andrew michler hyper localization architecture book designboom
cell brick, tokyo by yasuhiro yamashita
photo © andrew michler

berrin chatzi chousein andrew michler hyper localization architecture book designboom
house tokyo by A.L.X.
photo © andrew michler

berrin chatzi chousein andrew michler hyper localization architecture book designboom
institute of neurosciences of castilla y león, salamanca by CANVAS arquitecto
photo © andrew michler

berrin chatzi chousein andrew michler hyper localization architecture book designboom
E8 building, vitoria-gasteiz by coll-barreu arquitectos
photo © andrew michler

the richest chapter of the book may be designated as ‘australia unfolds’. this section examines different types of projects from sydney to melbourne, from apartments to a pavilion, from urban structures to funny, small houses.

berrin chatzi chousein andrew michler hyper localization architecture book designboom
mudgee permanent camping, mudgee NSW by casey brown architects
photo © andrew michler

berrin chatzi chousein andrew michler hyper localization architecture book designboom
pixel building, melbourne by studio 505
photo © by andrew michler

the book ‘[ours] hyperlocalization of architecture’ can be seen as a contemporary experimental guide for the future designers and produces different approaches to ‘ordinary architecture’ with regional sources or materials. in this regard, defines a new way of producing through provocative rules and limitations, removing all ambiguity about sustainable architecture.

L’arquitectura com a esdeveniment.

Deixa un comentari


Des de 1991 fins a l’any 2000 només hi havíem concursat en quatre ocasions: el Centre de Salut de Vilamarxant, la intervenció residencial i rehabilitació de l’escorxador de Tortosa, el Concurs restringit del concessionari de Ford a la pista de Silla i els habitages de Promoció Pública del IVVSA als carrers de Quart-Carrasquer de VLC.

Entre l’any 2000-2008, en plena efervescència constructora només a quatre mes: Entorn urbà del centre històric de Sueca, la seu de Gandia del CTAV, Promoció del PAI Grau-Vell a Massamagrell i el del Logo de l’empresa CYPE d’Alacant.

És a partir de l’aparició de la crisi de treball de 2009 on comencem a replantejar-nos la finalitat dels concursos tan vilipendiats i discutits en la majoria de casos amb traces d’irrealitat realitzable. Sobretot per la manera de ser plantejats. Sempre amb l’espasa de Damocles penjant sobre els caps sobre l’existència de “tongo”. Que tot veient el resultat final sembla donar la raó als malpensats.

Per a nosaltres sempre ha estat una eina de coneixements. Deiem amb sornegueria: “ens agrada presentar-nos-hi i perdre’n”. Per tal d’enfortir la moral de derrota i esperonar-nos a trencar el malefici algun dia. Després de vint-i-tants concursos ja tenim material suficient per a detectar un pòsit que hem acumulat. També tenim el costum de revisar els guanyadors i accèsits, tot comparant amb el nostre que fa de patró de mesura. Per a saber on estem fallant.

No hem estat exempts de discussions dins de l’Estudi per tal de filar més prim i en els darrers temps hem fet un tomb cap a fixar millor la presentació i l’estètica dels prototips presents. Tendència contrària a la meua pròpia que negava presentar res que no fos construïble de manera seriada, industrial i econòmica. Els col·laboradors joves s’enfrontaven amb la meua dèria…en veure els guanyadors d’alguns concursos que eren incostruïbles i sols forjaven magnífiques representacions. I he acabat donant-los la raó, tot conjuminant una sèrie de trets que em costen, per formació, renunciar a la realitat íntima.

Entorn natural i urbà, ús de recursos no exhauribles i gratuïts, sostenibilitat real (no “propagandista”), modulació industrial, optimització de qualitat/preu, intent d’implementació de l’economia del Bé Comú, distribucions senzilles, insercions contrastants, programes oberts, l’arquitectura com a esdeveniment. I, sobretot, la gent, la societat ad hoc, l’activitat humana, animal, vegetal i mineral que relliga tot l’anterior perquè, sense elles, aquest teixit quedaria deixatat i inharmònic.




Ací hi ha una relació d’algunes de les nostres propostes.

Resum de concursos 2010-2015

Deixa un comentari

Hem bastit el slideshare amb alguns, no pas tots, tanmateix hem posat uns quants que ens feien més feliços. Com diem sovint a l’Estudi, ens agrada presentar-nos a concursos i perdre’ls.

I ens demanen, i guanyar-ne?…, tot responent: això deu ser fantàstic.

A la fi, van deixant d’un pòsit conduït per la sostenibilitat, la humilitat de saber que no hi ha dissenys eterns. Que la societat és cadascuna i que cap solució serveix per a una altra mimèticament.

Així i tot, de cada concurs n’aprenem a plantejar-nos lliurement situacions que algun dia podrem plasmar-hi. Un bon moment per a posar en valor tants i tants col·laboradors que hi han participat esplèndidament: Maria-Pilar, Inma, Emili, Pau, Pedro, Adriana, Carles, Heidi, Susana, Sabrina, Joan, Eva, etc.

Estudis previs de la més “moderna” església de València

Deixa un comentari

Des de 1984 que començàrem aquest treball com a estudiant d’arquitectura tècnica, després com a arquitecte a les ordres del catedràtic, però sobretot amic, en Rafael Soler i Verdú. L’home que més sap de cúpules valencianes actualment.
Possiblement les estructures antigues més agosarades de tot Europa en la seua execució. Extrem aquest força desconegut entre els propis valencians. Formàvem un equip molt cohesionat i amb força interés per la recuperació patrimonial. Presentàrem el treball en 1986 i tardaríem anys per a poder intervindre-hi. Seria en 1991, ja sent arquitecte i treballant a les ordres del mestre Soler.


I.E.S. de Bunyol (Foia de Bunyol).

Deixa un comentari

Una obra del gran arquitecte valencià Manuel Portaceli i Roig, un dels meus mestres més estimat i admirat per mi. A les ordres del qual treballàrem per elaborar aquest projecte, junt als aparelladors o arquitectes tècnics n’Alfred Paredes i n’Àngel Aznar i Orenga.

Després de tants patiments soferts per l’educació valenciana, s’albira l’eclosió d’uns nous temps. Caldrà que implemetem l’arquitectura que mereix la nostra comunicat educativa emmirallant-nos amb els models que estan apareixen en llocs rellevants com Finlàndia.

scriptorium-monk-at-work-571x536 749bd522f3ada2fb97b3bdda01c26169On la integració de l’alumnat i professors siga el fil conductor, la creació d’espais comuns no disgregants i claustrofòbics siga bandejada, la inserció en el medi natural, la flexibilitat espacial, la llum, la multiplicitat espacial i funcional, la interacció entre professorat i alumnes siga activa, relaxada i participativa.

També la reducció de ràtios per espai, la intergeneracionalitat perduda, la reutilització espacial, etc. siguen trets comuns i parets mestres d’aquest nou estadi que se’ns fa avinent.

En definitiva deixar arrere l’educació de l’scriptorium medieval per a inserir-se en l’aprenatge actiu, contemporani, interactiu entre alumnes i professorat, crític i lliure.


Conferència sobre “Els perills de l’amiant”

Deixa un comentari

Aquesta vesprada pronunciarem una conferència un metge pneumòleg especialista en abestosi, un enginyer de Conselleria, el president de l’Associació en defensa de les víctimes de l’amiant de VALÈNCIA i un servidor. Després de les ponències es procedirà a fer un debat obert entre els assitents.

El lloc: Casal faller Trafalgar /Dama d’Elx. carrer d’Illes Canàries, 219.

Hora de començament  17:30 hores de 19 de maig de 2015.


Associació en defensa de els víctimes de l’amiant de València i Compromís pel País Valencià.

Hem confeccionat en l’estudi un slideshare i power point que farà de fil conductor de la nostra exposició. Ací vos el presentem:


Bailén, 22

Deixa un comentari

Tenim un abans, un després i una dura batalla entremig engalada per un parell de plets judicials guanyats:

Un abans en què hi havia un edifici enfront de l’estació del nord de València. Un edifici fet malbé pel pas dels anys i la descurança dels propietaris. Un edifici comprat per un especulador de manual que anà fent fugir els seus llogaters. A la planta baixa una fleca amb el seu antic forn de pa. Ens van encarregar el projecte de rehabilitació. Prèvia declaració de ruïna tècnica de l’immoble. Ja sabeu: el cost de la rehabilitació superava un percentatge del cost del valor cadastral total.

Un immoble típic de classe treballadora, pròpia dels treballadors dels ferrocarrils, de la indústria dels anys 1920′ i de menestrals amb recursos mitjans-baixos o directament baixos. Cases de renda en la terminologia barcelonina de l’època. Una façana composta en estil “cubriente” segons l’en va definir l’arquitecte Almenar i Quinzà.

Consistent en alçar amb murs de bona gruixa coberts amb motlures fetes amb guix d’exteriors falcats amb tatxes i estopada, que donà lloc a l’estil de faisó afrancesada que tant caracteritza l’edilícia valenciana d’aquell mig segle de l’interval entre 1875 i 1925.

A l’interior navades o crugies de tres a quatre metres de llum sobre matxons de maó massís i terres de bigueta de fusta sobre bigues mestres entre matxons, revoltons de rajola prima, tot al voltant del buc de l’escala situat en segona navada resolt amb caixa de mig peu de gruix.

Ja sabeu, el cost dinerari de rehabilitar-lo era superior a un percentatge del seu valor cadastral. I així vam armar l’estratègia de la promoció. Hi havia un problema urbanístic consistent a mantindre i rehabilitar o refer la façana. Així vam fer una bastida que subjectàs la frontera mentre nosaltres per dins desmuntàvem tot l’edifici. Recorde com vanestintolar tot l’edifici amb puntals, sopandes i dorments. I des de la coberta mamprendre una perillosa tasca amb sols tres obrers, cap oficial. Els vells emprenedors, a València ciutat i rodalia, tenen aquest estil particular de fer-hi.

El gran emprenedor, malgrat saber més que una rabossa, tenia la llicenciatura en dret, ens obligava a estar a peu d’obra, confonent la direcció d’obra amb la tasca de l’encarregat, que així se n’estalviava.

En el després també vam tindre una mica de problemàtica sorgida per l’existència d’un gran pati d’illa de cases al que pertany l’edifici: Extramurs. Zona Sant Vicent-Jesús.

Que tenia i en té una forta protecció ambiental en el pla general. Protegida la volumetria i façana vam idear una solució amb estructura d’acer i revoltó de poliestirè pèr a llevar-li pes i augmentar-hi l’aïllament. El disseny dels habitatges fou pràcticament fet ad hoc, doncs els mateixos eren col·locats a gent que eren coneguts del promotor. Per això ens eixien dúplex i diverses tipologies sobre el mateix a pleret del comprador. A més d’un baix amb altell, mitjançant l’estratègia espacial d’enfonsar-nos sota terra. Sempre exprement les volumetries.

Bo i Jugant amb l’espai interior zevià i el seu torçament. Malgrat la manca de la fluidesa espacial que vam aconseguir sols entre els envans mòbil d’una cuina amb el seu estar contigu.

Una arquitectura modesta que sols renova els modes de viure darrere d’una màscara impostada.

Hom no podia fer volar gaire els voladissos de la façana de darrere. Nosaltres volíem donar molta claror a un edifici de planta d’Eixample, d’aquells de corredor que es menja tota la superfície servida a costa de la superfície servidora, segons la terminologia encunyada per Louis Kahn.

PS: sempre podrem dir que nosaltres vam ser-hi en eixe mosset de la ciutat.

Una reparació real d’aluminosi.

Deixa un comentari

La dificultat màxima d’una intervenció d’un edifici afectat per l’aluminosi consisteix a saber l’estat  resistent de l’esquelet de l’edifici. Normalment sónedifics amb més de 30 anys de vida útil, amb la qual cosa la capacitat resistent del formigó no aluminós, ço és, el formigó fabricat amb ciment Portland ha minvat moltíssim. En aquest cas vam testar tota l’estructura treient micro-provetes, escleròmetre i d’altres proves com la de l’oxina i els clorurs. Arribant a la conclusió que en molts casos la resistència característica era de 28 Kg. / cm2, (0.28 Nw/ mm2) en pilars inferiors, que són aquells que més càrrega agafen. Per això com noi tenim mai un pressupost infinit amb què poguérem rteforçar-lo al 100 %, el compromís és anar pujant fins a aquell on el nivell de risc és dins de paràmetres assumibles. En aquest cas, segons pilars vam pujar fins a la quarta planta. Car els edificis , per se, han d’ésser autoportant i les càrregues cal anar redistribuint-les perr a no sobrecarregar-ne en d’altres punts. En això l’edifici ja et parla com és el seu estat i cal anar prenent decisions sobre la marxa, encara que tingues fet un molt bon projecte de reparació. Doncs la realitat va condicionant-te conforme vas actuant. Aquestes reparacions, com és aquest alt i gran edifici, pot perllongar-se per tres o quatre anys. La col·laboració i bonhomia dels veïns també és fonamental, malgrat les múltiples incomoditats generades, ja que en el nostre cas sempre hem renunciat a buidar i desatllotjar els veïns sinó que hem treballat amb els propietaris, llogats, etc. dins de l’edifici.

[slideshare id=45088439&doc=memobas-exe-150224133724-conversion-gate01&type=d]

Un altre dels problemes metodològics és el gran risc que comporta aquesta mena d’obres.




La vegada que vam ésser postmoderns. Ca n’Estivela.

Deixa un comentari

Des de l’època d’estudiant vaig estar contrari al corrent del postmodernisme en les seues dues versions.

1. L’europea comandada per la Tedenzza llombardo-ticina dels Aldo Rossi, Giorgio Grassi, Paolo Portoghesi, Mario Botta, etc. centrada en les preexistències i formes reconeixibles de tota la historiogragfia de l’arquitectònica de tostemps.

I 2. la nordamericana dels Robert Venturi, Michael Graves, Scott Brown, R. Stern, etc. basada en les formes reconoscibles tant del passat com les noves pouades de la iconografia pop-art i dels nous valors semiòtics típicament estadounidencs com ara la despresa de la ciutat desèrtica fins poc abans de Las Vegas, o pintors com Jasper Johns carregats d’ironia escèptica. Cal recordar-hi que eren els anys del desencís ètic i moral que suposava l’escola econòmica d’Escola de Chicago comandada pels neoliberals de Milton Friedman i l’historiador Francis Fukuyama i la seua fi de la història.

Tot provenia al meu parer de la necessitat de resignificació que Alan Coulquhoun explica en el seu “El simbolisme cultural de l’arquitectura i la crisi del moviment modern“.

També una mica esperonat pel que es coïa entre els professors de les Escoles d’Arquitectura de València i Barcelona del moment” que eren fortament influenciats formalment per aquella gents: Bohigas, Cirici, Bonet, Amadó, Tusquets, Clotet, Portaceli, Ros, Gisbert, Noguera, Vidal, González-Móstoles, Rivera, etc. que trobava que no hi havia estat capaç a capir.

Com dificilment un tastaolletes pot sostreure’s a intentar comprovar el perquè estava en contra sense experimentar-ho, vaig decidir fer-ne una intentona amb una promotora que s’addia amb aquella manera i estil que em resultava coent i contrari al sentir d’avantguarda tranquil·la que ha caracteritzat tota la meua trajectòria. La de donar garsa per merla, sens que el client ho trobara “radical i estràmbotic”. València sempre ha estat retardatària per a tot.

Tal i com vaig explicar a UFA a la Canyada o l’architettura povera. 1996 hi vaig prendre dos camins: el posmodern dels ôscar Tusquets i Clotet, que era força més fonamentat en la tradició mediterrània i la del retorn als cottages vernacles d’anglesos i escocesos que en el nostre cas seria una reformulació contemporanitzada d’alqueries, masies, cases amb pati i d’altres tipologies nostrades.

En aquest cas les condicions dels promotors “pijos-coents” joves d’una certa alta-burgesia confluïa amb la manca de disponibilitat económica degut que encara no manegaven sols els negocis d’ambdues famílies d’on provenien. Amb 14 milions de pessetes (84.000,00 € aprox.) s’havia de fer tot, inclosa la piscina.

Volien que tot el programa s’hi desenvolupara en una única planta. Que hi haguera molta entrada de llum. Matisada en les zones d’estar i distribuïdors. Vam resoldre l’estructura tota amb murs de càrega de blocs de morter. Sense usar-hi entramat de pilars, bigues etc. de formigó armat. la qual cosa dificultava força el repte, però almenys era ccoherent amb la “riproposta” postmoderna en el sentit original de la teoría arquitectónica. Malgrat els desnivells que suposava la realització dels dobles frontons de l’alçat principal quie convergien en un punt en el dibuix, però en la materialitat la gruixa existeix i acoblar-los no és gens fácil.

I la realització d’espais d’alçada i mitja en els dos distribuïdors, tant el d’accés com en el posterior dels dormitoris era un repte constructiu imperceptible per als no aveçats.

A la fi va eixir una peça ben gran com podem veure en les fotos del procés constructiu en comparar les alçades totals amb els homes que hi treballaven dalt de les bastides.


Deixa un comentari








Aquest avantprojecte té per objectiu desenvolupar la U.E. (Unitat d’Execució) del (PRI) Pla de Reforma Interior del carrer del Barrasí a Silla.

L’unitat d’execució es va desenrrotllar mitjantçant el corresponent programa (PDAI) que tenia per únic objectiu formalitzar l’actuació unitària que permet la construcció d’un edifici integrat al seu entorn, i que funcionalitze el pas peatonal públic a través dels passatges assenyalats

El Pla General d’Ordenació preveia i mantenia l’obertura d’un vial que connectara el dit carrer amb el de la Llibertat per tal de millorar les connexions de vehicles la qual determinació trencava totalment la morfologia de les parcel.les i edificacions tradicionals, en pro de la filosofia de prevalença vehicular que primava i orientava el Pla Parcial del Polígon I de Centre Històric aprovat el 18/12/1969.

En aprovar-s’hi el PGO de 14/10/1992, hom pensà a reconduir tal situació que dóna lloc a l’actual imatge desarrollista i mancada de caràcter propi, qualitat estètica i contemporaneïtat. Les urbs no són estàtiques i cal la seua renovació, tot fent relectures que actualitzen i contemporanitzen el desenvolupament de la  societat que és la seua propietària i hereua, tot respectant-se a sí mateixa.

Recuperant-hi espais evocadors, alineacions i morfologies tradicionals, mitjançant la seua actualització i relectura morfotipològica. Com s’està fent, a hores d’ara, mitjançant l’Ordenança Especial de Recuperació de l’Alineació.

Salvant les distàncies d’escala urbana, podem emmirallar-nos en ciutats com ara Munic, Amsterdam o Florència i els seus conceptes d’aplicació urbanística, on en l’actualitat existeix una presa de consciència de que l’espai urbà -domèstic i públic- és un factor de qualitat de vida dels ciutadans així com l’augment de la seua peatonalització en pro de les interelacions personals, el comerç al detall, etc. En definitiva, un redescobriment del model de ciutat a la europea i la seua sinèrgia. On els vehicles tenen un ús més restringit.

Altrament, hem pogut observar la manca de garatges en semi i soterranis, fruit de la proximitat de l’Albufera, nivells freàtics alts, etc. Tanmateix les condcions tecnològiques no són les dels nostres avis. Un ús més adequat dels cotxes comporta, igualment, a aprofitar més i a esbandir dels nostres carrers tant de vehicle que estrangula les circulacions dels vianants i dels altres vehicles. Tot i que millora la custòdia d’aquests.

Temps era temps, aquesta zona comprén els teixits urbans tradicionals majoritàriament d’habitatge unifamiliar, conegudes com a cases de poble, tenint una denominació genérica de Casc Antic. L’edilícia de cinquanta anys ençà, ha comportat la substitució d’aquesta tipologia per la del ús actual global dominant del centre históric que és de Residencial Unifamiliar i Residencial Plurifamiliar. I una notable degradació urbana, cal a dir-ho, també.


La intenció d’aquest avantprojecte consisteix a conjuminar en una sola d’intervenció tot allò que se’n desprén del PRI, afegint-ne la relectura de les façanes que s’acullen a:

1)  Parament llis, a l’antiga, amb l’eliminació de qualsevol sobreïxent, tret de la marquesina superior que s’alínea amb els edificis confrontants i mitgers amb ell, en la mida del possible.

2)  Una relectura dels buits apaïsats al c./ de Barrasí, que lliga amb una visió perspectiva de major escala i penetració visual, des de la cruïlla de la rambla de la Independència.

3)  Una composició igualment apaïsada dels buits, vista des de l’estretor del c./ Dr. Peset, que encara s’esbiaixa més en els que s’endivinen venint des del c./ de la Llibertat., compostos amb la mateixa llum que l’obertura del passatge.

4)  El desnivell entre carrers s’hi salva des del c./ Dr. Peset per la inserció d’una escalinata i rampa de minusvàlids per accedir a la plataforma que és el passatge.

5)  El caràcter urbà del passatge es potenciarà amb la inserció de plantes, testos (cal recordar que a sota tenim el garatge) en superfície, escultures i llum. Alhora que serà la cota d’accés als locals i edifici domèstic són situats a planta baixa.

6)  Per últim cal advertir que totes les entrades particulars als habitatges s’hi produeixen per passadissos de relliga metàl.lica que no impedeixen l’entrada de llum i aire, no sent-ne considerades com a superfície construïda. Tenen la doble funció de pas i de brise-soleil.

7)    Igualment s’ha fet una relectura de la composició tallant l’edifici amb una marquesina a l’alçada del sostre de planta d’habitatges segona. Retirant l’edificabilitat sobrant que conforma la planta d’àtics per a evitar dita sobreelevació des dels congostos carrers, sols detectada des de la visió des de la cruïlla de la rambla.

8) Els materials que s’hi preveuen són un aplacat de marbre blanc (dolomita?) als paraments de tot l’edifici, amb franges estretes horitzontals de negre marquina.  Els elements centrals de les finestres que serveixen de separacions i ocultació de pilars, etc, aplacats enretirats de marquina igualment. Tot pel caràcter més representatiu que es vol imprimir als exteriors, mentre que a l’interior vol tindre un caràcter més quotidià (domèstic) i actual mitjançant la inserció de vidre i acers inoxidables.  L’escala serà d’escalons volats ancrats i sobreïxents des del mur de formigó vist apegat a la mitgera vista des del pati del passatge.

9)  El paviment urbà serà de pedra grisa de Sant Vicent dels Horts 30 x 30 cm.

10) Els pilars en planta baixa seran folrats de planta d’acer inoxidable. El fals sostre serà cobert amb lames de fusta envernissada d’exteriors.



PLANTA SOTERRANI………………………………………..478,24 m2.


           P. BAIXA                                                                  70,50 m2.

            P. PRIMERA                                                           123,33 m2.

            P. SEGONA                                                           123,33 m2.

            P. ÀTIC                                                                     76,22 m2.

     TOTAL SUPERFICIE BLOC………………………………393,38 m2.


            P. BAIXA                                                                  138,92 m2.

            P. PRIMERA                                                            232,91 m2.

            P. SEGONA                                                             232,91 m2.

            P. ÀTIC                                                                     169,43 m2.

             TOTAL SUPERFICIE BLOC…………………………774,17 m2.



            P. BAIXA                                                                 38,00 m2.

            P. PRIMERA                                                           21,13 m2.

            P. SEGONA                                                           21,13 m2.

            P. ÀTIC                                                                  21,13 m2.

             TOTAL SUPERFICIE BLOC……………………..101,39 m2.


            PASSATGE C/ DR. PESET ALEIXANDRE           52,83 m2.

            PASSATGE C/ BARRASI                                       85,13 m2.

            PATI INTERIOR                                                  106,80 m2.

            TOTAL SUPERFICIE PUBLICA…………………244,73 m2.


             P. SOTERRANI                                                      478,24 m2.

            P. BAIXA                                                                  247,42 m2.

            PATI INTERIOR (NO COMPUTABLE)                106,80 m2.

            P. PRIMERA                                                            377,37 m2.

            P. SEGONA                                                             377,37 m2.

            P. ÀTIC                                                                     266,78 m2.

             TOTAL SUPERFICIE        ACTUACIÓ  1747,18 m2.


            P. BAIXA                                                      247,42 m2.

            P. PRIMERA                                                 377,37 m2.

            P. SEGONA                                                 377,37 m2.

             TOTAL SUPERFICIE    D’ACTUACIÓ  1002,16 m2.


EDIFICABILITAT PRI BARRASI               1025,40 m2t.

EDIFICABILITAT CONSUMIDA              1002,16 m2t.

EDIFICABILITAT SOBRANT                        23,24 m2t.

             A València, a data de dèsset de desembre de dos mil tres.



L’antiga església de la Congregació. St. Tomàs apòstol i st. Felip Neri.

Deixa un comentari

Un monument a la ciència. Obra del frare oratorià Tomàs-Vicent Tosca i Mascó. El “frare de les ratlletes” ens ofereix missatges simbòlics com el “compàs” presidint tot el frontó triangular. Al costat d’un rellotge de sol. Any 1736.

I qui vulga entendre, que n’entenga !

[slideshare id=44722351&doc=p03-150216041453-conversion-gate01]



Competint amb Giuseppe Terragni.

Deixa un comentari

Terragni tenia una casa per a l’artista junt al llac Como. A una cinquantena de quilòmetres de Milà. Preciosa obra on conjuminava el racionalisme i el classicisme. Dissenyà fins i tot el mobiliari.

Ens proposaren que li férem la competència incloent-hi una peça dissenyada per nosaltres. En aquella època d’estudiant estava fortament influenciat pel degà de Harvard Josep-Lluís Sert. I els seus ensenyaments apareixen en la realització d’una casa amb pati i la lluerna de volta, que inundava i reflectia matisada la llum de migjorn a tall de les del museu Joan Miró.