Connexió #Badalona

El blog d'Oriol Lladó, cap de llista d'ERC

Arxiu de la categoria: Aquest país és tan petit

V: escola de ciutadania

0
#veigV
#veigV

Les meves 5 raons per anar a la “V” de dijous a Barcelona:

1. La V evoca la victòria, però també la confluència: dues línies que es troben en un punt. S’hi aventura la idea d’un camí que es va obrint, del vaixell que avança en el gel, de l’arada que llaura la terra. La imatge, a més, té moviment i està ben pensada per a les múltiples pantalles que avui asseguren el seguiment global d’un esdeveniment. En la V hi veiem l’objectiu, però també una manera de fer reforçada i enriquida per la poderosa idea del mosaic. Avui és evident la connexió amb el Sí compartit amb Escòcia (malgrat les diferències entre un i altre procés, no cal dir-ho), un lligam ben enfocat pel NY Times en el seu trascendent editorial de fa uns dies.

2. La manifestació requereix inscripció, identificació prèvies i finançament propi, i això vol dir que els impulsors de l’esdeveniment han tingut el valor d’assumir un repte logístic de pes. Diu molt (i molt bé, per cert) de les nostres capacitats cíviques i civils presents i futures. Implica compromís, rigor i tenacitat. Tres adjectius molt valuosos pel moment actual. A poques hores de l’esdeveniment, s’ha superat el mig milió de persones inscrites, una fita inèdita al món, que prefigura l’abast de les conseqüències polítiques de la demostració. La V serà estudiada per si mateixa com una inèdita acció política.

3. La festa començarà al matí, com va passar el 2012 (a Barcelona) i el 2013 (arreu) i perquè per a molts la Diada serà (també) un dia bonic, alegre i EMOCIONANT. Estem cansats, potser; però no hem perdut el bon humor, l’alè íntim de l’anticipació i una certa tendresa (que caldrà saber modular). El somriure i les ganes de sumar continuen sent, tres anys després, les nostres eines més poderoses. I de solvència contrastada. Vegeu: l’acte de Súmate el passat dissabte (aquesta foto ho explica per si sola) i la ironia com a resposta davant dels intents de manipulació o de guerra bruta amb l’ANC perpretats aquesta setmana.

4. En la V tornarem a trobar els múltiples accents del país, i malgrat bona part de la gernació serà dels grocs o els vermells (seguint la consigna del mosaic), hi haurà, segur una gran diversitat d’eslògans, motivacions… de tonalitats, vaja. Serà una bona notícia, perquè la singularitat de Catalunya és la seva diversitat. Fa unes poques hores Ada Colau i Guanyem han anunciat que, és clar, seran a la V, pel dret a decidir el model territorial del país (i tantes coses més).

5. Aquesta nova demostració ha requerit i requereix assajos i això implica entrentament, contrast, aprenentatge… organització a peu pla. Molts dels voluntaris d’Ara és l’hora és gent que ve d’associacions i partits, ben foguejats per tant; però molts no, molts participen activament per primer cop. Aquesta és una de les millors notícies.

Al voltant del procés s’articula una gran escola de ciutadania, de gent que, sortosament, ja no tornarà al sofà de casa. L’anomenat procés reflecteix el protagonisme creixent (qualitativament i quantitativament) de la gent. És això, no només el que digui un DNI, el que configurarà la nova república.

És d’això que va la V i per això és tan important ser dijous a Barcelona. Perquè ara som protagonistes i per què cal pronunciar-ho amb veu pròpia, en primera persona.

Ara és l’hora. Inscriu-te si encara no ho has fet i segueix les indicacions de la campanya.

Ens veiem a la V!

——

* En aquest enllaç he aplegat diferents recursos per a preparar bé la “V”: una guia pràctica de l’ARA, una recopil·lació de llocs on menjar i beure de Time Out, i consells per a connectar-se a internet.

Control de danys (reflexions d’urgència sb el cas Pujol)

0

Aquest matí he fet aquestes quatre piulades a Twitter, a mode de valoració d’urgència de la confessió de Jordi Pujol i el seu frau fiscal.

  • “Trucant a control de danys, trucant a control de danys…”
  • El (diguem-ne) procés perd innocència però pot guanyar profunditat i ambició. Es reforcen ales més exigents amb nova governança.
  • Una part important del país haurà de gestionar un dol… Paciència, respecte i ànim i a seguir treballant, que #araéslhora.
  • … pq en el fons, estem allà on érem ahir. Intentant fer un país millor. I no només ens ho hem de repetir, ens ho hem de creure. #9N

Som-hi!

PS. D’altra banda, comparteixo al 100% l’editorial de Vicent Partal, i aquestes piulades d’Eduard Voltas, Agustí Bordas, David de Montserrat, Jose Rodríguez ‘Trinitro’… i Jordi Ballesteros.

 

Els apunts més vistos del gener

0

Miralles carter, més que una foto

0
Jordi Miralles, exlíder d’EUiA i diputat al Parlament (2003-2012) ha tornat a la seva feina, la de carter. Ho ha fet ell, com tants altres polítics ho havien fet abans, i també ara. Amics, coneguts, veïns, conciudadans que quan acaben el seu servei públic al govern, al saló de plens o al Parlament tornen a la feina: a l’institut, a l’hospital, al despatx d’advocats, a la universitat, a la fàbrica.

Que els vergonyosos casos de corrupció d’avui (i l’encara més vergonyosa inacció o complicitat institucional) no ens facin passar per alt que si bé és cert que hauríen de ser més, són els que són i precisament són molts, la gran majoria, de fet. I malgrat tot, que té prou mèrit.

La fotografia del Miralles és una alenada d’aire fresc, sí; i l’oportú recordatori que ‘no tots són iguals’ i que hi ha altres maneres de fer i defensar el país que per sort es conjuguen en present en el seu partit i en el d’altres.

La poderosa imatge que acompanya aquestes lletres, obra de David Airob i publicada avui a La Vanguardia, és una arma contra el cinisme, el pitjor company de viatge per canviar les coses. Ens calia. És més que una foto.

En ‘defensa’ de l’àrea metropolitana

0
Publicat el 8 de gener de 2013
En l’actual transició nacional, allò que en diem l’àrea metropolitana és, per a molts, un territori massa desconegut, vist amb més prevenció que respecte, un ‘problema’ que cal suportar i en tot cas tractar amb una bona tàctica pensada només en clau de ‘sí o no’. Des d’aquest punt de vista, cal trobar el desllorigador per minimitzar recels i aconseguir simpaties: una frase, un vídeo, una campanya ben dissenyada… ens pot permetre fer el toc de bareta per neutralitzar els símptomes que ens sembla observar entre la gent que hi viu (la por, la desconfiança, la indiferència). Millor a casa que a l’urna.

Però resulta que els barris que la conformen, tan vius i acolorits, tan diversos, en realitat són ben poc perifèrics; no es conformen a ser objectes del màrqueting polític de torn. Ben al contrari, reclamen avui la seva centralitat en la història recent del país, el seu lloc en el procés constituent actual. Es va veure en l’augment de la participació del passat 25n. Cal trepitjar aquests barris no pas per explicar la bona nova, sinó per entendre una mica millor qui som (i qui serem, especialment quan siguem indepenents). 

Hi ha qui dirà que no hi ha temps per a segons què, que aquest era un camí que calia haver emprès ja fa anys (jo mateix escrivia això fa 4 anys a la Revista d’Òmnium), que ara es tracta de guanyar i que després ja veurem.

I és ben cert que no hi ha gaire temps, i que aquesta feina calia haver-la fet fa anys, però no és menys veritat que l’àrea metropolitana és el cor del país, tant com ho són Ripoll, Valls o la Seu d’Urgell. No es tracta pas d’alentir ni aigualir res, sinó d’entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s’ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només (…)

(…) eloqüència; saber escoltar, no només recitar el corol·lari de raons; somriure més, insultar menys; explicar on volem anar, no només d’on volem sortir… 

L’endemà del ‘sí’, el nostre projecte de país haurà de ser alguna cosa més que una reeixida estratègia de màrqueting polític… o el dia després arribarà sota l’ombra d’un rotund No. 

No hi ha gaire temps i anem tard, cert. Però com a país, podem subratllar alguns aspectes que ja tenim i que, crec, no sempre valorem prou.

Són històries d’èxit que no cal inventar, sinó ‘tan sols’ reconèixer. Formen part d’un relat de país amb el qual jo em sento més a prop i crec poden ser eines útils per a un procés constituent més profund i enriquidor… i amb més opcions d’èxit. El vídeo de la campanya d’Esquerra amb els veïns de Junqueras és un reeixit exemple, per cert, d’aquest relat a anar construïnt. 

Vegem algunes d’aquestes realitats que o bé oblidem o bé donem alegrement per descomptades:

> Els pares i mares de Santa Coloma de Gramenet que a principis dels vuitanta van garantir l’èxit del model d’escola catalana amb una sola línia (la immersió) i que malgrat les grans quantitats de diners i recursos abocats a fer néixer un conflicte on no existeix ni existia, continuen mantenint com a absolutament residuals les demandes de doble escolarització. M’hi referia a Els patriotes invisibles, un apunt d’aquest mateix blog de setembre de 2008.

> Les famílies castellanoparlants (tants amics meus) que han decidit fer del català la llengua de relació amb els fills… Famílies que han vibrat, vibren (i vibraran) amb la ‘roja’ i que en canvi s’han compromès amb allò més íntim i valuós, la llengua. Són també els avis i les àvies que, ara que per fi tenen una mica de temps, participen en experiències com en Català Llegim i Parlem i que volen aprendre el català per ajudar a fer els deures als seus néts. 

> Els activistes que van manifestar-se a les acaballes de la dictadura, aquells ‘altres catalans’ de Candel que tot desafiant la legalitat del moment van lluitar per a uns barris més dignes o, més recentment, per a un rebut de l’aigua més clar. Una part d’aquells ‘veïns’ els trobem avui en moviments socials que treballen incansablement per ciutats més justes, reactivats amb la PAH o els tancaments dels CAP. Segur que hi ha moltes coses a agrair, i a aprendre, d’aquelles lluites passades, i presents.  

> Els artistes que amb un esprai, amb unes palmes o amb una càmera de vídeo han fet de la ‘barrecha’ cultural la carta de presentació i ens han regalat grans obres en català, castellà, àrab o urdú… i que tan bé expliquen el lloc d’on són, que tan bé expliquen el seu (i el nostre) país. En parlava a Això del flamenc… i també aquest agost, amb la polèmica dels Premis Nacionals de Cultura.

> Els casos de tants i tants joves que en aquests barris tan castigats per la crisi han acabat la carrera amb nota gràcies a l’esforç d’ells i les seves famílies quan tenien tan poc a favor. Joves que han desafiat la inèrcia d’abandonar els estudis, malauradament encara ben present en el seu entorn. 

És aquest un recull interessadament en positiu, però no per això menys real. Convé fer, no se m’escapa, una lectura més àcida que contempli la creixent desvertebració col·lectiva, la manera com la crisi afecta aquests barris ja precaris, que assenyali el cuc de la intolerància i l’amenaça del populisme racista o lerrouxista. Aquest seria -serà- l’objecte d’un altre post. 

De moment, que aquestes línies almenys serveixin, per a qui les vulgui llegir, com a recordatori que la condescendència i el paternalisme són pèssims companys de viatge. 

Els catalans que viuen a l’àrea metropolitana o en algunes zones del camp de Tarragona, no són un problema, sinó part de la solució, i en tot cas, i sobretot, són País, en majúscules. No pas el país que volem deixar enrera, sinó el país que tenim i tindrem davant

En els pròxims dies en seguirem parlant, aquí mateix.


Algunes lectures complementàries:

 

> Alguns articles d’altres autors, seleccionats al meu delicious.
+ informació de la foto, aquí.

Els més llegits de l’any

0

#consulta2014, quatre notes ràpides

0
Primer ‘ells’. Què intentarà l’statu quo?

De cara a fora, incidir en el potencial de caos infecciós del procés:

El govern espanyol intentarà vincular procés amb a) inseguretat jurídicoeconòmica (repel·lent d’inversions, desestabilitzadora en clau europea), b) mal govern (percepció corrupció interna i externa) i c) vulneració (indefensió ‘no-catalans’). Els dos darrers punts, destinats a erosionar el potencial d’empatia internacional detectat des de la Diada. Una part important de la partida es jugarà en el taulell europeu, i més amb la coincidència del referèndum a Escòcia.

Per aconseguir-ho, veurem el reforç de línies de present: judicialització de l’acció legislativa i en part executiva; enfilall de denúncies de ‘corrupció’ als mitjans i aposta per la línia #wert (la doble línia/ les dues comunitats) en els espais de trobada cívics, culturals, comunicatius i, en especial, del món de l’escola.

De cara a dins (Catalunya), l’aposta serà per (1) la por (el poli dolent):

‘Tancarem l’aixeta’, principalment, però també la invocació del fantasma de la guerra civil, acabarem a bofetades. Objectiu desactivació, fins i tot de part dels partidaris de la independència.

I (2) el poli bo; el compromís a canviar coses. En un moment determinat, no pas immediat, que primer toca desgastar, ‘Espanya’ s’asseurà amb una proposta (pacte fiscal?). 

I nosaltres?

Escrivia ahir al meu Twitter: 

  • “#aixòsortiràbé si entenem q no es tracta només d convèncer, sinó de reconèixer i incloure. El país és complex i saludablement contradictori.
  • #aixòsortiràbé si fem valer que el #25n la ciutadania va apostar per lideratge compartit i per una resposta a la crisi amb +accent social.
  • #aixòsortiràbé si excel·lim en temes organitzatius i logístics. I si recuperem i adaptem l’esperit dels voluntaris olímpics.
  • Al meu TL, força crítiques i recels, tb alguns dubtes. Caldrà trobar el temps per cosir i acordar. Només ens en sortirem així. 
  • Les 3 paraules +difícils les apunta @soler_toni: Ara (urgència, càlcul) toca (deure, capacitat) sumar (inclusió, generositat). #aratocasumar”

#aratocasumar, sí. I ser molt astuts.

Haurem d’excel·lir en logística i capacitat d’anàlisi (aspecte clau, aquest) i en força qualitativa i numèrica per reconduir calumnies i desinformacions. Caldrà que siguem impecables i implacables, al carrer, a la xarxa, a les embaixades, a les empreses i als casals. La nostra lluita no és una ‘resposta’ sinó una proposta. I això vol dir que enmig del soroll i la confusió, caldrà trobar un espai per escoltar, que ningú pugui dubtar ni per un moment que el país que estem construint és un país per a tothom. 


* Més informació en aquest storify. I també en aquests altres dos, sobre l’inici de negociacions ERC+CiU i sobre el resultat de les eleccions

* No era l’objectiu de l’apunt, però deixeu-me dir que estic content, que això va en serio (vegeu aquesta notícia a l’Ara i aquesta sintètica il·lustració distribuïda per la gent d’ERC). Que avui ha estat un dia important… per bé que el dia històric encara ha d’arribar. En tot cas, quan arribi serà gràcies a la feina de molts, més encara. Caldrà que hi posem coll, mans, ulls, cap i que tinguem l’orella ben parada; energia, coneixement, imaginació i tenacitat en generoses dosis diàries d’ara fins el 2014. Mentrestant, un agraïment a l’equip d’ERC (molt especialment) i al de CiU per fer-ho possible. 


Il·lustració: la Punxa d’en Jap, a El Punt Avui.

Diari de Campanya, recursos per continuar

0
Epíleg al meu Diari de Campanya per a Media.cat.

… I al costat de les grans plomes i la seva sintaxi grandiloqüent, hem vist l’emergència i consolidació d’un ecosistema per sort més ric, sovint també més interessant, articulat al voltant de les xarxes socials, -Twitter genera ordre i aventura, soroll i reflexió-, i en especial al voltant del món dels blocs… que no només no van morir (com van cantar molts dels gurús del 2.0 fa uns anys) sinó que avui tornen amb més força que mai.

Aquest Diari de Campanya ha mirat de reivindicar això, precisament. És per això que cadascun dels articles que n’han format part ha anat acompanyat d’un #storify, que endreçava piulades de periodistes, experts no habituals, articles destacats a premsa i apunts a blocs alguns d’ells, m’agradaria pensar que han estat tota una descoberta per als que heu donat un cop d’ull al recurs.

I com que més important que l’article en sí són els enllaços que conté, acompanya aquesta última peça del Diari de Campanya un link que us permetrà sindicar-vos mitjançant RSS als blocs mencionats en l’article (i encara alguns més).

Aquí podeu llegir l’article complet.

El recull: Diari de campanya per a Mèdia.cat

0
Diari de Campanya ha estat la proposta de Mèdia.cat per seguir les eleccions del proper 25 de novembre, de la redacció del qual m’he encarregat personalment. Durant quinze dies, he anit desgranant amb comentaris diaris les principals claus de la comunicació política, tant des dels mitjans com les xarxes socials i els gabinets de premsa. 
He acompanyat els articles amb diversos #storify que recollien les piulades i comentaris més interessants a la xarxa. D’altra banda, també he publicat una llista amb perfils de Twitter vinculats a la comunicació i anàlisi política, un instrument també per a seguir la intensa campanya d’aquest novembre. 

Coses a celebrar, avui

0
Coses a celebrar, avui: … que en un institut de Badalona un grup nombrós d’estudiants diu ‘no’ dient ‘sí’, sí a saber més, sí a organitzar-se, sí a participar; que al carrer la gent parla de política com mai, la política entesa no com la punyent fatalitat orquestrada pels mercats, sinó com el que sempre ha estat, oportunitat, repte, progrés, el fang al qual cal donar forma entre tots.
 
Coses que celebrem avui. Que els diaris bullen amb opinions, dades i arguments; que arreu la gent es pregunta … i si? i ho fa amb més il·lusió que por (d’altra banda, sentiment comprensible).

Coses que celebrem avui, que Esquerra, el principal partit de l’independentisme, ha tornat a recordar que fer un país és sempre un procés de canvi i reconeixement i ha parlat de donar al castellà estatus d’oficialitat; que Convergència ha posat a disposició del procés el seu aplom i expertesa; que ICV ha dit que sí, que és clar, però que compte amb el que tapen les banderes; que a la CUP s’ho estan pensant i que els socialistes de casa, bé que navegant una mica, ja els està bé que es voti. 

Celebrem també que avui que tanta gent ho passa malament, són molts els que treballen per models alternatius de construir una societat, i que molts d’aquests models ja són propostes concretes… que funcionen!

Celebrem que hi ha els del sí i els del no, i que en tot cas una majoria, malgrat el paper galdós d’alguns mitjans i d’alguns polítics, està tranquil·la i prudentment orgullosa per què això, al final, es votarà, i perquè sap que aquest país és molt més que una ‘guerra de banderes’.

Hi ha tanta gent que fa coses, hi ha tanta gent organitzada, hi ha tanta gent que no es conforma, tantes coses a defensar, tanta gent a escoltar… hi ha tanta feina a fer, i tanta pressa per fer-la… això també ho celebrem, avui, perquè hi ha coses que s’han de celebrar qualsevol dia, també un dia qualsevol, com avui.

L’últim dia de la IX legislatura

1

Prova de l’acceleració d’aquests dies és que el darrer apunt d’aquest blog va ser una recopil·lació de piulades i que el text que llegiu és una versió endreçadeta (i clarament ampliada) de diversos ‘WhatsApp’ enviats al llarg de la tarda d’ahir, el dia que que acabava la IX legislatura. 27 de setembre de 2012: el Parlament de Catalunya feia, amb només  21 vots en contra, un gest històric de sobirania tot aprovant la celebració d’un referèndum sobre la independència dins la legislatura que ve.

Parcials, incompletes i (naturalment) una mica apressades… aquestes són les meves reflexions:

CiU va fent, conjurant tots els vents al seu favor, mentre combina la murrieria habitual (retallades, diu?) amb unes sorprenents dots per al vers i la èpica, i una magistral planificació del discurs i el tempo. Però Convergència haurà d’enfrontar-se aviat al que em sembla que és la seva (la nostra, en el fons) gran debilitat: pensar que amb ells basten. Ser generosos, reconèixer, donar joc (sobretot això darrer) forma part del lideratge que els vots del 28N de 2010 els permeten exercir. Ho sabran fer? Tan de bo, seriosament ho penso; perquè en depèn l’èxit de tot plegat. Ras i curt.

I ERC? Entre satisfeta i discretament ofesa. Amb el seu somriure glaçat, veu com CiU segresta bona part de la seva agenda ‘nacional’ i es fa seu gairebé amb totes les comes el propi guió, escrit durant 80 anys a còpia de tantes audàcies i incomprensions. De moment, ERC ha excel.lit amb la interpretació d’un paper elegant i discret: calia assegurant l’èxit polític d’aquests dies de setembre, amb un fi i generós treball rera la galeria (no pas al davant). El partit exhibeix avui una prometedora maduresa. Un actiu, aquest, de gran valor en termes de país… o serà també en clau electoral? I tanmateix, avui Esquerra es desdibuixa massa perceptiblement en la definició d’un model polític alternatiu (res que no es pugi reconduir, però caldrà posar-s’hi ràpid). No és fàcil, el repte d’ERC: mantenir-se com el gran ‘facilitador’ mentre no renuncia al primer objectiu de tot partit amb ganes d’incidir de veritat en la política: el de ser, a més, el ‘catalitzador’ d’un projecte nou i il·lusionant.

Per la seva banda, els quadres actuals d’ICV han fet justícia als seus ‘pares’, aquesta setmana. Aquells psucaires dels setanta que, quan convenia, saltaven amb un gest felí els -ismes que calgués, sense despentinar-se gaire, sabedors que la política no pot ensimismar-se en les pròpies paraules. Han fet arribar el seu missatge doble, de gran valor: sabem com ser darrera i davant del president. Conjugat en futur encara fa més patxoca: Sabrem ser lleials i crítics. Iniciativa acaba la legislatura amb un excel·lent resultat, però a la cuina li bull una olla plena de calculades ambigüetats. Veurem com acaben les coses amb EUiA, amb qui els uneix allò que en diuen una mala relació de ferro; i veurem com afecta l’entrada necessària de la CUP en l’oferta electoral de l’àmbit de la dita esquerra.

I el PSC, finalment. Dijous a molts els (ens) hagués agradat més valentia democràtica, amb una aposta més decidida pel dret a decidir. Sí, és clar. I tanmateix, la seva abstenció va ser la millor notícia de la tarda. Només el PSC pot fer de PSC, avui. La seva veu assegura (encara!) a l’àrea metropolitana que el frontisme etnicista del PP i Ciutadans no guanya la centralitat que avui no té. Aquesta ‘tercera via’ és clau, amics… per què el PP juga amb foc i el procés d’autodeterminació (en el qual és imprescindible que es mantingui el PSC) encara necessita sumar molta gent… i no tenim molt de temps.

[Nota al marge: un projecte inclusiu, obert, amb empatia… és la nostra millor resposta i argument. Serà objecte d’un altre apunt. Mentrestant, no em puc deixar de recomenar aquest article d’Eduard Vallory, Visca Espanya!, i aquest altre de Joan Carreras, Fermesa serena].

Foto: Raka18/Flickr, presa el juliol de l’any 2010.

10 dies de setembre: apunts d’urgència

0
  • L’#11s2012 significa també la reconversió forçada de l’actual sistema de partits català. Els interpel·la a tots, també a CDC. 1/10
  • Catalunya comença coixa el procés independència sense una esquerra nacional forta. Per bastir-la caldrà sumar parts. Orfebreria. 2/10
  • Un repte col·lectiu… saber passar del #tenimpressa a la discreció i la fredor que requereix constuir estat. #donotdisturb 3/10
  • Fer això sense perdre empatia, tremp o ambició, i assegurant totes les veus (les còmodes i les incòmodes). #difícildifícil 4/10
  • Anar junts sense silenciar els desacords de present sobre models, prioritats i polítiques de present.  #másdifíciltodavía
  • CDC capitalitzarà la primera part del procés (Mas té crèdit). Caldrà fer-li confiança, però ella a canvi haurà de donar joc, ser generosa 5/10 
  • ERC, paper difícil: ha de mantenir vigilant lleialtat al govern, tot visualitzant proposta fresca i moderna per estat propi lluny dels -ismes. 6/10
  • PSC ha començat a reinventar-se, ni que sigui per trencar-se. Les eleccions l’enganxaran a mitja feina. Els seus quadres seran cobejadíssims. 7/10
  • Quin serà l’espai d’ICV en el nou estat propi? Com gestionarà les seves fronteres amb l’esquerra que es diu rupturista? 8/10
  • Junqueras i Mas tenen fusta per liderar el procés. Poden (han de ser) ser complementaris. Almenys en un primer moment. 9/10
  • Recordarem sempre aquest setembre 10/10
D’aquests intensos deu dies n’he fet un #storify (encara per acabar de polir, tot i que amablement ha estat ‘descobert’ per @ampique). Els deus punts anteriors han estat recopil·lats també molt amablement en un altre #storify per @eladi.

Lectures per a la Diada

0
“Hem respost massa vegades a la pregunta de si una Catalunya lliure és viable econòmicament; ara toca preguntar-nos si també és viable emocionalment”, es qüestionava Toni Soler a ‘Parlar del tema’, el seu article de diumenge al diari ARA.

Sí, és viable! –li responia jo al FB– Però implica posar al dia el nostre projecte col·lectiu: cal incorporar accents i manifestacions culturals que inexplicablement encara considerem alienes; cal afinar l’orella, deixar de tenir por a les identitats canviants; hem de reconèixer i valorar la nostra diversitat, que aquesta és la nostra força no el nostre punt dèbil. Hem de deixar d’insultar els espanyols (el nostre conflicte és amb l’estat) i de competir a veure qui és més ‘independentista’ (estèril competició, només per a consum intern); hem de superar el llenguatge bèlic que espatlla encara moltes de les nostres justes reivindiccions i deixar treure carnets de bon català (perquè hi ha tantes maneres de ser català com catalans)… ¿Com superar l’essencialisme, que ens explica tan malament?

“Si creiem en la nostra raó,” –continuava el Toni Soler– “hem de defensar-la amb generositat i altura de mires. Ara bé, la nostra flexibilitat ha de ser tan certa com la nostra convicció, i això vol dir que no podem acceptar amenaces ni xantatges.”

Sigui com sigui, aprofito aquest apunt per repescar alguns textos meus al blog sobre la temàtica (el corrent de la informació és tan accelerat darrerament, que aquest exercici em sembla imperatiu). Lliga amb algunes de les coses que deia el Toni en el seu article.

—- EPÍLEG (si és que un apunt en un blog pot tenir epíleg):

Que si “traïdors”, que si “Duran fot el camp”, que si “passarem llista”, que si “nosaltres sols”…

Canvia d’emissora: un altre independentisme (ja) és possible. Ho veurem avui, espero, a la manifestació del #11set2012. Catalunya, pròxim estat d’Europa. Sí.

Foto: Jaume Lladó.

Històries d’històries, recull d’#storify

0
Publicat el 31 d'agost de 2012
L’altre dia pensava: mira, n’has de fer un #storify, d’això. 
La pressa i l’ingovernable allau d’informació (i d’opinions) han convertit aquesta eina 2.0 en imprescindible en el meu dia a dia de blogger. I el blog? És que li he fet el salt? És que estem davant l’enèssim cant d’absoltes a les bitàcores? No. En realitat, Storify és una eina perfecta per al blocaire –wordpress ja n’ofereix una integració, a veure si a Vilaweb també permeten aviat treballar-hi amb facilitat– i ho és perquè permet enriquir les reflexions pròpies amb les d’altres persones organitzant amb més ordre i concert converses i debats d’idees. Ordre i aventura, que canten els Mishima. Però en aquests temps confusos i accelerats, també és convenient una mica de ‘concertació’. Ordre i concert, ni que sigui per variar.

Cadascun d’aquests #storify, ‘històries d’històries’, podrien ser un apunt al blog, fins i tot quan en algun cas contenen més veus que no pas la meva. 

Han nascut a “fora” d’aquest espai personal i gràcies a aportacions de molts, però també pertanyen aquí.  Espero que us donin elements nous per a pensar. Continuem xerrant, on i com sigui.

Aquí teniu els sis #storify del mes d’agost.

* Nota al marge: Storify? L’aplicació que et permet capturar piulades, articles, vídeos i fotos de la xarxa social tot ordenant les diferents peces en una narració pròpia, a la qual es pot afegir text.