Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: Aquest país és tan petit

Més força a l’àrea metropolitana

0

Captura de pantalla 2014-11-25 a les 16.01.23

Dues fotos de la Trobada Municipalista d’ERC, que ha tingut lloc aquest cap de setmana a Castelldefels:

  • Candidats a alcalde de les ciutats grans de Catalunya. Badalona reivindica el seu lloc. + info
  • La diversitat d’accents a la proposta municipalista d’ERC és ben evident en aquesta foto amb bons companys de la família socialista. + info

Coincidència en el diagnòstic

0

Quatre reflexions a 140 caràcters:

  1. Hem de fer compatible el compromís i la il·lusió amb el #9N amb la definició valenta i clara del següent pas: eleccions x independència.
  2. Valenta i clara, sí. Acceptar d’una vegada q l’estat no permetrà CAP encaix legal i assumir q ARA toca exercir la nostra sobirania a 100%.
  3. I entenc que la coincidència en el diagnòstic d’on estem i què ens cal és imprescindible per articular qualsevol unitat. Anem avançant.
  4. Rera el fum de la confusió actual… què n’emergirà? Espero que un panorama més clar i la certesa que el procés de veritat comença ara.
  5. Declares o exerceixes?

Alguns articles aclaridors / inspiradors:

 

Unitat bàsica de la democràcia republicana

0
Foto de @msubirats a El Tot Badalona.
Foto de @msubirats a El Tot Badalona.

Des d’una plaça de la Vila, unitat bàsica de la democràcia republicana, aquest vespre diem: #vullserlliure. Badalona va tornar a estar a l’altura, ahir al vespre, en una mobilització sense precedents.

És la tercera entrada consecutiva al blog en que enllaço i comento una foto. Bona senyal: és la prova gràfica que les coses, malgrat la confusió imperant, ja estan passant…

Anàlisi ràpid sobre l’#indyref

0
 Una seqüència eloqüent. Imatge: araeslhora.cat

Una seqüència eloqüent. Imatge: araeslhora.cat

Alguns apunts solts sobre el NO a la independència a Escòcia, just saber-se el resultat.

  1. Participació massiva. La ciutadania vol decidir-ho tot. El vector va, cada vegada més, de baix a dalt.
  2. Statu quo. La doctrina del shock (la por) cada vegada menys efectiva, però manté influència amb col·lectius menys polititzats. Avís.
  3. Escòcia, amb CAT, fa emergir nou relat de ‘nacionalisme’ cívic vinculat amb projecte + humà i just. Moviment de fons.
  4. El reflex d’Escòcia ens ajuda (malgrat tot): desdramatitza canvis territorials, ofereix claus de desbloqueig i convida a no confiar-nos.
  5. Una altra Europa és possible. Fins i tot avui.
  6. Escòcia, #continuarà. Gràcies per intentar-ho. Lliçó.
  7. #catalansvote9N.

A continuació alguns anàlisi d’urgència:

L’aparent modèstia d’un post-it (ara és l’hora!)

0

Captura de pantalla 2014-09-17 a les 17.36.07

“Abans del 9N necessitem 100.000 voluntaris per anar porta per porta a escoltar com tothom vol que sigui el nostre país. Ara és l’hora d’arribar a totes les cases de Catalunya. Volem escoltar a tothom, fent la mobilització més festiva i participativa de la història. Amb només una tarda de la teva vida faràs possible aquest moment històric.” Així es presenta la campanya que avui Òmnium i l’Assemblea han presentat a Barcelona.

Segons informa l’ARA, “la tasca dels voluntaris (ja n’hi ha d’apuntats 15.000) serà fer una enquesta de tres minuts a la gent, perquè exposi els seus “somnis” sobre com volen que sigui el nou país. Uns somnis que els promotors de la campanya només veuen possibles, “sí o sí”, en el context d’una Catalunya independent. Alguns d’aquests desitjos de futur quedaran reflectits en “post-its” grocs en forma de cartells, pancartes o grans lones per fer-ne difusió.”

La campanya m’ha despertat aquestes reflexions, enllaçades amb aquesta piulada a Twitter.

  • Un post-it! Potent imatge quotidiana, la seducció del full en blanc per a imaginar entre tots un país millor. #SíoSí
  • Tothom té post-it a casa… el missatge de fons de la campanya és brutal. Les eines per a un país millor ja les tens damunt la taula. #SíoSí
  • I tb m’agrada l’esforç d’empatia q obliga la campanya,q posa en valor la diversitat,la conversa necessària en tot procés constituent. #SíoSí
  • I finalment, mirem més enllà de la bandera per centrar-nos en l’únic que ens ha d’importar: ¿com podem fer, #SíoSí, un #noupaís millor?

Ja fa dies que en sóc voluntari… i tu? Pots inscriure’t a: araeslhora.cat

 

El ‘nacionalisme’ cívic, segons Billy Bragg

0
Foto: Murdo MacLeod

Foto: Murdo MacLeod

Avui en Billy Bragg ha escrit aquest article al diari The Guardian sobre el referèndum a Escòcia. En podeu veure un resum en aquest recull de piulades que he fet.

El desembre de 2007 vaig escriure aquesta entrada al blog que tenia aleshores i que ara replico aquí. Era un apunt sobre el seu llibre The Progressive Patriot.

“Sempre m’ha agradat, en Billy Bragg. El poeta punk que, sol amb una guitarra elèctrica, convertia diatribes contra el sistema capitalista, la institució del matrimoni o el treball infantil en delicades cançons d’amor, on la tendresa esdevenia, sorprenentment, una eficaç arma de transformació política. Bragg va ser un dels músics que va capitanejar la potent oposició al Thatcherisme i va viure el naixement de ‘Rock against racism’ dins del moviment punk a finals dels setanta. Aquest passat maig, Bragg va publicar un recomanable llibre:‘The progressive patriot’, editat per Black Swan. És curiós perquè una de les veus més ‘internacionalistes’ que ha tingut el rock fa una reflexió ‘en búsqueda de la pertinença’. Què vol dir ser anglès, avui? Perquè és important reconèixer-se d’un lloc i estimar-lo com si fos de la família? És possible fer això i no caure en el xovinisme? Hi ha una forma progressista de ser patriota? La resposta és si, naturalment. Bragg fa un particular repàs de la història del seu país -entre l’erudicció, les memòries i la crònica musical- tot subratllant la suma de cultures que sempre s’ha donat a Anglaterra, tot remarcant les consecucions socials, la lluita per la justícia. La patria de Billy Bragg té un passat i un present multicultural i un valor d’exigent equitat i una mirada generosa i fraternal amb la resta de món, començant per Escòcia, Gales i Irlanda. Bragg vol reinventar en positiu el ‘nacionalisme’ anglès, ben conscient de com en són d’importants les qüestions identitàries; ben conscient que si això no es fa des dels valors progressistes és farà des dels extrems excloents. El músic fa un pas, doncs, més enllà de la frivola indiferència de l’esquerra europea per les qüestions nacionals. Està bé, això.”

+ Aquí podeu accedir a un altre article sobre Billy Bragg d’aquest mateix blog, en aquest cas més musical.

V: escola de ciutadania

0
#veigV
#veigV

Les meves 5 raons per anar a la “V” de dijous a Barcelona:

1. La V evoca la victòria, però també la confluència: dues línies que es troben en un punt. S’hi aventura la idea d’un camí que es va obrint, del vaixell que avança en el gel, de l’arada que llaura la terra. La imatge, a més, té moviment i està ben pensada per a les múltiples pantalles que avui asseguren el seguiment global d’un esdeveniment. En la V hi veiem l’objectiu, però també una manera de fer reforçada i enriquida per la poderosa idea del mosaic. Avui és evident la connexió amb el Sí compartit amb Escòcia (malgrat les diferències entre un i altre procés, no cal dir-ho), un lligam ben enfocat pel NY Times en el seu trascendent editorial de fa uns dies.

2. La manifestació requereix inscripció, identificació prèvies i finançament propi, i això vol dir que els impulsors de l’esdeveniment han tingut el valor d’assumir un repte logístic de pes. Diu molt (i molt bé, per cert) de les nostres capacitats cíviques i civils presents i futures. Implica compromís, rigor i tenacitat. Tres adjectius molt valuosos pel moment actual. A poques hores de l’esdeveniment, s’ha superat el mig milió de persones inscrites, una fita inèdita al món, que prefigura l’abast de les conseqüències polítiques de la demostració. La V serà estudiada per si mateixa com una inèdita acció política.

3. La festa començarà al matí, com va passar el 2012 (a Barcelona) i el 2013 (arreu) i perquè per a molts la Diada serà (també) un dia bonic, alegre i EMOCIONANT. Estem cansats, potser; però no hem perdut el bon humor, l’alè íntim de l’anticipació i una certa tendresa (que caldrà saber modular). El somriure i les ganes de sumar continuen sent, tres anys després, les nostres eines més poderoses. I de solvència contrastada. Vegeu: l’acte de Súmate el passat dissabte (aquesta foto ho explica per si sola) i la ironia com a resposta davant dels intents de manipulació o de guerra bruta amb l’ANC perpretats aquesta setmana.

4. En la V tornarem a trobar els múltiples accents del país, i malgrat bona part de la gernació serà dels grocs o els vermells (seguint la consigna del mosaic), hi haurà, segur una gran diversitat d’eslògans, motivacions… de tonalitats, vaja. Serà una bona notícia, perquè la singularitat de Catalunya és la seva diversitat. Fa unes poques hores Ada Colau i Guanyem han anunciat que, és clar, seran a la V, pel dret a decidir el model territorial del país (i tantes coses més).

5. Aquesta nova demostració ha requerit i requereix assajos i això implica entrentament, contrast, aprenentatge… organització a peu pla. Molts dels voluntaris d’Ara és l’hora és gent que ve d’associacions i partits, ben foguejats per tant; però molts no, molts participen activament per primer cop. Aquesta és una de les millors notícies.

Al voltant del procés s’articula una gran escola de ciutadania, de gent que, sortosament, ja no tornarà al sofà de casa. L’anomenat procés reflecteix el protagonisme creixent (qualitativament i quantitativament) de la gent. És això, no només el que digui un DNI, el que configurarà la nova república.

És d’això que va la V i per això és tan important ser dijous a Barcelona. Perquè ara som protagonistes i per què cal pronunciar-ho amb veu pròpia, en primera persona.

Ara és l’hora. Inscriu-te si encara no ho has fet i segueix les indicacions de la campanya.

Ens veiem a la V!

——

* En aquest enllaç he aplegat diferents recursos per a preparar bé la “V”: una guia pràctica de l’ARA, una recopil·lació de llocs on menjar i beure de Time Out, i consells per a connectar-se a internet.

Control de danys (reflexions d’urgència sb el cas Pujol)

0

Aquest matí he fet aquestes quatre piulades a Twitter, a mode de valoració d’urgència de la confessió de Jordi Pujol i el seu frau fiscal.

  • “Trucant a control de danys, trucant a control de danys…”
  • El (diguem-ne) procés perd innocència però pot guanyar profunditat i ambició. Es reforcen ales més exigents amb nova governança.
  • Una part important del país haurà de gestionar un dol… Paciència, respecte i ànim i a seguir treballant, que #araéslhora.
  • … pq en el fons, estem allà on érem ahir. Intentant fer un país millor. I no només ens ho hem de repetir, ens ho hem de creure. #9N

Som-hi!

PS. D’altra banda, comparteixo al 100% l’editorial de Vicent Partal, i aquestes piulades d’Eduard Voltas, Agustí Bordas, David de Montserrat, Jose Rodríguez ‘Trinitro’… i Jordi Ballesteros.

 

Els apunts més vistos del gener

0

Miralles carter, més que una foto

0
Jordi Miralles, exlíder d’EUiA i diputat al Parlament (2003-2012) ha tornat a la seva feina, la de carter. Ho ha fet ell, com tants altres polítics ho havien fet abans, i també ara. Amics, coneguts, veïns, conciudadans que quan acaben el seu servei públic al govern, al saló de plens o al Parlament tornen a la feina: a l’institut, a l’hospital, al despatx d’advocats, a la universitat, a la fàbrica.

Que els vergonyosos casos de corrupció d’avui (i l’encara més vergonyosa inacció o complicitat institucional) no ens facin passar per alt que si bé és cert que hauríen de ser més, són els que són i precisament són molts, la gran majoria, de fet. I malgrat tot, que té prou mèrit.

La fotografia del Miralles és una alenada d’aire fresc, sí; i l’oportú recordatori que ‘no tots són iguals’ i que hi ha altres maneres de fer i defensar el país que per sort es conjuguen en present en el seu partit i en el d’altres.

La poderosa imatge que acompanya aquestes lletres, obra de David Airob i publicada avui a La Vanguardia, és una arma contra el cinisme, el pitjor company de viatge per canviar les coses. Ens calia. És més que una foto.

En ‘defensa’ de l’àrea metropolitana

0
Publicat el 8 de gener de 2013
En l’actual transició nacional, allò que en diem l’àrea metropolitana és, per a molts, un territori massa desconegut, vist amb més prevenció que respecte, un ‘problema’ que cal suportar i en tot cas tractar amb una bona tàctica pensada només en clau de ‘sí o no’. Des d’aquest punt de vista, cal trobar el desllorigador per minimitzar recels i aconseguir simpaties: una frase, un vídeo, una campanya ben dissenyada… ens pot permetre fer el toc de bareta per neutralitzar els símptomes que ens sembla observar entre la gent que hi viu (la por, la desconfiança, la indiferència). Millor a casa que a l’urna.

Però resulta que els barris que la conformen, tan vius i acolorits, tan diversos, en realitat són ben poc perifèrics; no es conformen a ser objectes del màrqueting polític de torn. Ben al contrari, reclamen avui la seva centralitat en la història recent del país, el seu lloc en el procés constituent actual. Es va veure en l’augment de la participació del passat 25n. Cal trepitjar aquests barris no pas per explicar la bona nova, sinó per entendre una mica millor qui som (i qui serem, especialment quan siguem indepenents). 

Hi ha qui dirà que no hi ha temps per a segons què, que aquest era un camí que calia haver emprès ja fa anys (jo mateix escrivia això fa 4 anys a la Revista d’Òmnium), que ara es tracta de guanyar i que després ja veurem.

I és ben cert que no hi ha gaire temps, i que aquesta feina calia haver-la fet fa anys, però no és menys veritat que l’àrea metropolitana és el cor del país, tant com ho són Ripoll, Valls o la Seu d’Urgell. No es tracta pas d’alentir ni aigualir res, sinó d’entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s’ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només (…)

(…) eloqüència; saber escoltar, no només recitar el corol·lari de raons; somriure més, insultar menys; explicar on volem anar, no només d’on volem sortir… 

L’endemà del ‘sí’, el nostre projecte de país haurà de ser alguna cosa més que una reeixida estratègia de màrqueting polític… o el dia després arribarà sota l’ombra d’un rotund No. 

No hi ha gaire temps i anem tard, cert. Però com a país, podem subratllar alguns aspectes que ja tenim i que, crec, no sempre valorem prou.

Són històries d’èxit que no cal inventar, sinó ‘tan sols’ reconèixer. Formen part d’un relat de país amb el qual jo em sento més a prop i crec poden ser eines útils per a un procés constituent més profund i enriquidor… i amb més opcions d’èxit. El vídeo de la campanya d’Esquerra amb els veïns de Junqueras és un reeixit exemple, per cert, d’aquest relat a anar construïnt. 

Vegem algunes d’aquestes realitats que o bé oblidem o bé donem alegrement per descomptades:

> Els pares i mares de Santa Coloma de Gramenet que a principis dels vuitanta van garantir l’èxit del model d’escola catalana amb una sola línia (la immersió) i que malgrat les grans quantitats de diners i recursos abocats a fer néixer un conflicte on no existeix ni existia, continuen mantenint com a absolutament residuals les demandes de doble escolarització. M’hi referia a Els patriotes invisibles, un apunt d’aquest mateix blog de setembre de 2008.

> Les famílies castellanoparlants (tants amics meus) que han decidit fer del català la llengua de relació amb els fills… Famílies que han vibrat, vibren (i vibraran) amb la ‘roja’ i que en canvi s’han compromès amb allò més íntim i valuós, la llengua. Són també els avis i les àvies que, ara que per fi tenen una mica de temps, participen en experiències com en Català Llegim i Parlem i que volen aprendre el català per ajudar a fer els deures als seus néts. 

> Els activistes que van manifestar-se a les acaballes de la dictadura, aquells ‘altres catalans’ de Candel que tot desafiant la legalitat del moment van lluitar per a uns barris més dignes o, més recentment, per a un rebut de l’aigua més clar. Una part d’aquells ‘veïns’ els trobem avui en moviments socials que treballen incansablement per ciutats més justes, reactivats amb la PAH o els tancaments dels CAP. Segur que hi ha moltes coses a agrair, i a aprendre, d’aquelles lluites passades, i presents.  

> Els artistes que amb un esprai, amb unes palmes o amb una càmera de vídeo han fet de la ‘barrecha’ cultural la carta de presentació i ens han regalat grans obres en català, castellà, àrab o urdú… i que tan bé expliquen el lloc d’on són, que tan bé expliquen el seu (i el nostre) país. En parlava a Això del flamenc… i també aquest agost, amb la polèmica dels Premis Nacionals de Cultura.

> Els casos de tants i tants joves que en aquests barris tan castigats per la crisi han acabat la carrera amb nota gràcies a l’esforç d’ells i les seves famílies quan tenien tan poc a favor. Joves que han desafiat la inèrcia d’abandonar els estudis, malauradament encara ben present en el seu entorn. 

És aquest un recull interessadament en positiu, però no per això menys real. Convé fer, no se m’escapa, una lectura més àcida que contempli la creixent desvertebració col·lectiva, la manera com la crisi afecta aquests barris ja precaris, que assenyali el cuc de la intolerància i l’amenaça del populisme racista o lerrouxista. Aquest seria -serà- l’objecte d’un altre post. 

De moment, que aquestes línies almenys serveixin, per a qui les vulgui llegir, com a recordatori que la condescendència i el paternalisme són pèssims companys de viatge. 

Els catalans que viuen a l’àrea metropolitana o en algunes zones del camp de Tarragona, no són un problema, sinó part de la solució, i en tot cas, i sobretot, són País, en majúscules. No pas el país que volem deixar enrera, sinó el país que tenim i tindrem davant

En els pròxims dies en seguirem parlant, aquí mateix.


Algunes lectures complementàries:

 

> Alguns articles d’altres autors, seleccionats al meu delicious.
+ informació de la foto, aquí.

Els més llegits de l’any

0

#consulta2014, quatre notes ràpides

0
Primer ‘ells’. Què intentarà l’statu quo?

De cara a fora, incidir en el potencial de caos infecciós del procés:

El govern espanyol intentarà vincular procés amb a) inseguretat jurídicoeconòmica (repel·lent d’inversions, desestabilitzadora en clau europea), b) mal govern (percepció corrupció interna i externa) i c) vulneració (indefensió ‘no-catalans’). Els dos darrers punts, destinats a erosionar el potencial d’empatia internacional detectat des de la Diada. Una part important de la partida es jugarà en el taulell europeu, i més amb la coincidència del referèndum a Escòcia.

Per aconseguir-ho, veurem el reforç de línies de present: judicialització de l’acció legislativa i en part executiva; enfilall de denúncies de ‘corrupció’ als mitjans i aposta per la línia #wert (la doble línia/ les dues comunitats) en els espais de trobada cívics, culturals, comunicatius i, en especial, del món de l’escola.

De cara a dins (Catalunya), l’aposta serà per (1) la por (el poli dolent):

‘Tancarem l’aixeta’, principalment, però també la invocació del fantasma de la guerra civil, acabarem a bofetades. Objectiu desactivació, fins i tot de part dels partidaris de la independència.

I (2) el poli bo; el compromís a canviar coses. En un moment determinat, no pas immediat, que primer toca desgastar, ‘Espanya’ s’asseurà amb una proposta (pacte fiscal?). 

I nosaltres?

Escrivia ahir al meu Twitter: 

  • “#aixòsortiràbé si entenem q no es tracta només d convèncer, sinó de reconèixer i incloure. El país és complex i saludablement contradictori.
  • #aixòsortiràbé si fem valer que el #25n la ciutadania va apostar per lideratge compartit i per una resposta a la crisi amb +accent social.
  • #aixòsortiràbé si excel·lim en temes organitzatius i logístics. I si recuperem i adaptem l’esperit dels voluntaris olímpics.
  • Al meu TL, força crítiques i recels, tb alguns dubtes. Caldrà trobar el temps per cosir i acordar. Només ens en sortirem així. 
  • Les 3 paraules +difícils les apunta @soler_toni: Ara (urgència, càlcul) toca (deure, capacitat) sumar (inclusió, generositat). #aratocasumar”

#aratocasumar, sí. I ser molt astuts.

Haurem d’excel·lir en logística i capacitat d’anàlisi (aspecte clau, aquest) i en força qualitativa i numèrica per reconduir calumnies i desinformacions. Caldrà que siguem impecables i implacables, al carrer, a la xarxa, a les embaixades, a les empreses i als casals. La nostra lluita no és una ‘resposta’ sinó una proposta. I això vol dir que enmig del soroll i la confusió, caldrà trobar un espai per escoltar, que ningú pugui dubtar ni per un moment que el país que estem construint és un país per a tothom. 


* Més informació en aquest storify. I també en aquests altres dos, sobre l’inici de negociacions ERC+CiU i sobre el resultat de les eleccions

* No era l’objectiu de l’apunt, però deixeu-me dir que estic content, que això va en serio (vegeu aquesta notícia a l’Ara i aquesta sintètica il·lustració distribuïda per la gent d’ERC). Que avui ha estat un dia important… per bé que el dia històric encara ha d’arribar. En tot cas, quan arribi serà gràcies a la feina de molts, més encara. Caldrà que hi posem coll, mans, ulls, cap i que tinguem l’orella ben parada; energia, coneixement, imaginació i tenacitat en generoses dosis diàries d’ara fins el 2014. Mentrestant, un agraïment a l’equip d’ERC (molt especialment) i al de CiU per fer-ho possible. 


Il·lustració: la Punxa d’en Jap, a El Punt Avui.

Diari de Campanya, recursos per continuar

0
Epíleg al meu Diari de Campanya per a Media.cat.

… I al costat de les grans plomes i la seva sintaxi grandiloqüent, hem vist l’emergència i consolidació d’un ecosistema per sort més ric, sovint també més interessant, articulat al voltant de les xarxes socials, -Twitter genera ordre i aventura, soroll i reflexió-, i en especial al voltant del món dels blocs… que no només no van morir (com van cantar molts dels gurús del 2.0 fa uns anys) sinó que avui tornen amb més força que mai.

Aquest Diari de Campanya ha mirat de reivindicar això, precisament. És per això que cadascun dels articles que n’han format part ha anat acompanyat d’un #storify, que endreçava piulades de periodistes, experts no habituals, articles destacats a premsa i apunts a blocs alguns d’ells, m’agradaria pensar que han estat tota una descoberta per als que heu donat un cop d’ull al recurs.

I com que més important que l’article en sí són els enllaços que conté, acompanya aquesta última peça del Diari de Campanya un link que us permetrà sindicar-vos mitjançant RSS als blocs mencionats en l’article (i encara alguns més).

Aquí podeu llegir l’article complet.

5593