Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: anècdotes

Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. Cinema.

Se indignaron con las imágenes vivas que el próspero comerciante Bruno Crespi proyectaba  en el teatro con taquillas con bocas de leon, porque un personaje muerto i sepultado en una película, y por cuya desgracia se derramaron lágrimas de aflicción, reapeció vivo i convertido en un árabe en la película siguiente. El público, que pagaba dos centavos para compartir vicisitudes de los personajes, no pudo soportar aquella burla inaudita y rompió la silleria. El alcalde, a instancias de Bruno Crespi, explicó mediante un bando que el cine era una máquina de ilusión que no merecia los desbordamientos pasionales del público. Ante la desalentadora explicación, muchos estimaron que habian sido víctimas de un nuevo y aparatoso asunto de gitanos, de modo que optaron por no volver al cine, considerando qe ya tenían bastante con sus propias oenas para llorar por fingidas desventuras de seres imaginarios.

Vaig viure, a l’illa d’Eubea, una situació semblant, quan un vella, d’aquelles que vesteixen de negre, amb mocador negre al cap, es va amagar en el moment que vaig treure la càmera de fotos a la taverna per fer unes fotos dels que estàvem sopant. No m’ho podia creure i vaig recordar que la les “pelis” els indis tambè tenien por a que la fotogràfia els robés l’esperit, com el personatge de l’Anthony Quinn a “Lawrence d’Aràbia”.

El quadern gris, de Josep Pla. La tortuga.

Aquesta tortuga és molt vella. Estem tan habituats a la seva presència estival com a la seva absència hivernal. No fem cap cas dels seus moviments. Forma part del jardí com els tarongers, les palmeres, el llenyer. És un simple accident de la terra, insignificant.

Viu i deixa viure. Quin ecologisme més bàsic! Aquestes tortugues deuen de ser de les que encara es veien quan jo era petit, abans de la invasió comercial de la depredadora tortura de Florida.

Marcs pels carrers.

Últimament estic veient que en molts pobles de la costa estan posant un marcs sense res. La primera vegada que els vaig veure va ser a Cotlliure, però vaig pensar que tindria alguna relació amb el Fauvisme, molt present en aquesta vila catalana. Però ara els he trobat en altres pobles més al sud, com Sant Feliu de Guíxols o S’Agaró. No sé quin significat li volen donar, però jo els aprofite per jugar amb el nen i la càmera.

28 de desembre: dues innocentades.

Açò de les innocentades mai m’ha fet gràcia, però enguany farè una excepció. El passat dia 28, algú va emplenar el carrer de casa amb uns cartells (veure foto) on s’anunciava una Trobada de camells de dues potes al costat de casa. La veritat és que aquestes trobades ja es solen fer els caps de setmana a la galeries Sant Joan, on aquests bípedes intenten acossar al personal amb els seus productes tòxics per l’espècie humana. Una víctima il·lustre d’aquests depredadors va ser l’anterior alcalde, quan encara ocupava el càrrec, que va fer fugir per cames a un d’aquests individus quan intentava atacar-lo amb les  seves toxines. Les últimes notícies que tinc és que aquests depredadors, han canviat uns metres més cap al centre la seva ubicació i ara estan fora de les galeries, a l’aire lliure.
La segona és la típica llufa (veure arxiu), però la vaig trobar penjada en una branca al mig del camí de ronda que va de Platja d’Aro a Sant Antoni de Calonge.

Records matemàtics hel·lènics.

ΠΥΘΑΓΟΡΑΣ 
ΑΡΧΙΜΗΔΗΣ

No sé si és grec modern o clàssic, però crec que qualsevol que haja estudiat una mica de matemàtiques ho pot llegir fàcilment, ja que coneixerà les lletres gregues i la seva pronunicació.
Aquests són dos records dels meus viatges per Grècia. El primer, Pitàgores el vaig comprar al barri de Plaka (sota l’Acròpolis) en una botiga de souvenirs. Hi havien moltes figuretes, de filòsofs i polítics sobretot. Vaig estar prou estona per trobar l’únic matemàtic que hi havia. El segon, Arquímedes, el vaig comprar a Olímpia durant el segon viatge per terres hel·lèniques.
A Olímpia ens vàrem portar una agradable sorpresa, entràrem en una llibreria (possiblement l’única del poble) i mentre miràvem llibres  i parlàvem entre nosaltres, de sobte ens adonem que la música que sòna de fons és…… Viatge a Ítaca de Lluís Llach. Vàrem acostar-se al propietari, que ens va explicar que l’havia posat per nosaltres. Havia viscut a Barcelona i encara li sonava la nostra llengua. Vàrem parlar de Llach, Maria del Mar Bonet (que tambè va sonar) i dels poemes de Kavafis traduïts per l’editorial Curial per Carles Riba i Alexis E. Solà. Llibres que feia poc havia comprat per regalar a un noia que entenia les dues llengües, el grec modern i el català i que la veuríem un dies després a l’illa d’Eubea.

Happy new year. Diwali

La diversitat també ens arriba al sector del professorat i avuí hem aprés que era el Diwali, o entrada de l’any nou en la religió hindú. Com enguany tenim un company americà que professa aquesta religió, ens hem assabentat que avui es cel·lebrava aquest dia i ja s’han muntat una petita cel·lebració a l’hora d’esmorzar. Segons el calendari hindú el dia de cap d’any és avui i el proper any serà el 13 de novembre.
Per tant, bon any, o bon Diwali o com es diga en la seva llengua. O més internacional, Happy new year.