Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: anècdotes

La passió italiana,de Josep-Lluís Carod-Rovira. La diplomàcia espanyola a Roma.

Uns fragments que m’han agradat molt és quan l’autor conta les anècdotes a l’ambaixada espanyola a Roma, o és veu com són i com es comporten aquests, tret d’excepcions, haurien de representar un país a l’estranger.

“Rouco Varela passà rabent davant meu, amb aquell rostre inalterable de policia dolent, que expressa no saps ben bé si problemes de caràcter digestiu o ideològic. Desconec si és que no es va adonar que jo hi era o bé si ho va fer veure, tant se val”.

 Després de criticar el discurs del llavors ministre d’exteriors, el Sr.  Moratinos i els seu frac ple de condecoracions, conta una anècdota sobre el vestit que ell portava:

“Vam quedar que a la delegació espanyola tots els homes anaven de frac…” Somric lleument i amb la mateixa cordialitat amable li responc: “Tranquil, no pateixis. Tots els espanyols de la delegació porteu frac.”

Per continuar contant com d’exagerades són les cerimònies de beatificació al Vaticà.

Octubre molt personal.

5 d’octubre, el meu avi faria 103 anys.
6 d’octubre, jo en faig 45.
7 d’octubre, el meu cosí més xicotet.
9 d’octubre de fa molts anys, Jaume I entra a la ciutat de Valencia.
10 d’octubre, la meva cosina, germana de l’anterior.
13 d’octubre, el meu pare.
I segur que em deixe algú.
A més tots sabem que va passar el 6 d’octubre de 1934. Vos deixe amb dos dels protagonistes: El president Companys i el general Domènec Batet, els dos afusellats per Franco.

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. Llibreries a Bolonya.

Són llibreries desordenades, amb la mercaderia barrejada i posada de qualsevol manera. El llibreter i els seus empleats solen tenir una tertúlia que es renovada cada dia. El client pot fer el que vulgui: baixar la soterrani, pujari baixar, amb l’escala a la mà, per les estanteries, triar i remenar a cor què vols…..
Per un afeccionat, aquestes llibreries tenen un encant indicible. A més, s’hi troba sempre d’aquells llibres que fa anys que hom cerca, sense resultat, a les botigues aparatoses, ordenades i distingides”

Potser el Sr. Pla no ha conegut la llibreria Grau, del  carrer Gavatxons a Terrassa, on segons la llegenda varen trobar un motocicleta enterrada entre llibres. O més prop del seu Palafrugell, al llibreria Geli, a la rambla de Girona, que no arriba als extrems de la Grau, però també entraria en la descripció que fa l’autor de les llibreries que li agraden de Bolonya.
PD: em sembla que la llibreria Grau ja està tancada, algú ho sap de cert? La foto és de la llibreria Geli, de Girona.  En tots els pobles que he viscut o conegut al nord del Sènia, sempre hi havia una llibreria de referència, quina diferència amb el sud!

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. L’esquenadret.

Són molt dignes d’atenció de seguida els esquendrets. Especialment els vells, que són els que s’estan, calçats de xinel·les negres brodades de blanc, a les portes de les tavernes i dels bars, fumant amb una elegància fabulosa i amb desdeny olímpic una cigarreta. A Nàpols es considera que arribar a seixanta anys sense haver alçat una palla de terra té un gran mèrit i és una prova absoluta d’intel·ligència. Hom considera un treball molt fort viure, no disposant de fortuna, sense treballar. Aquest treball, ací, acaba per ésser retribuït. Hom arriba a una certa popularitat i tothom us fa el compliment i us demana consell. L’esquenadret, si no fa massa calor i no té gaire mandra, si els seus ulls de poll delicadíssims no li priven la coordinació, torna el compliment i dóna el consell com un gran senyor que fa un present valuós, i així, tirant i amollant, passa els anys i arriba l’hora de la mort.

Bé, després es queixen de les crítiques del nord cap al sud. No confondre l’esquenadret amb el Dolce Farniente, que Pla explica més endavant.

La segunda muerte de Ramón Mercader, de Jorge Semprún. Artemio Cruz, altra vegada.

Segona referència que trobe a la novel·la de Carlos Fuentes. La primera va ser un una “Cien años de soledad”, aquesta vegada en la novel·la que estic llegint del que va ser ministre de cultura del govern espanyol:

” ..y ella cerró los ojos, un instante, dio la vuelta al libro maquinalmente,
                                          Carlos Fuentes
                                           La muerte d’Artemio Cruz”

Però no és l’única, també parla de la “recherche” de Proust i de molts quadres que es poden veure pels museus Holandesos.

La novel·la per ara té un trama complicada sobre espionatge que aprofita per parlar sobre altres temes: la república, la guerra civil, l’exili, les purgues al països de l’est, Trotsky, Mercader,……

“- La felicidad es vivir -habías dicho.
Ella reía.
-¿ Eso se te ha ocurrido a ti solo?
En efecto, se te había ocurrido a ti solo. Incluso era un hallazgo reciente.”

Per cert, la novel·la original no és en castellà, és en francès.


José Breton a “La razón”, com Dorian Gray.

Ahir al diari Ara, a la secció d’Àlex Gutiérrez, publicaven aquestes notes sobre el tractament del diari més “raonable” de món mundial sobre el judici a José Breton:

La Razón dedica la 4 i la 5 a posar dues fotos de José Breton -acusat de matar els seus dos fills- gairebé a pàgina sencera. La primera és de fa dos anys. L’altra, de dilluns, dia en què va començar el seu judici. “Un home a qui el patiment no ha deixat ni una sola marca”, titulen. La tesi del text és que qualsevol persona normal, després de perdre els dos fills i ser acusat de la seva mort, estaria demacrada. Probablement.

Quina casualitat que jo el dia abans acabava de rellegir “El retrato de Dorian Gray”  d’Oscar Wilde, on el protagonista no queda mai marcat per cap marca d’aquestes que insinuen al “diari raonable”, ja que aquestes es fan al seu retrat-ànima. Que potser el Sr. José Bretón ha tingut el mateix desig que Dorian Gray i té algun retrat de la seva ànima amagat? Potser els periodistes de “La Razón” podrien investigar aquest fet.

“Tengo celos de mi retrato pintado por usted. ¿Por qué ha de conservar él lo que yo perderé? Cada instante que que pasa me arrebata algo y le da algo a él. !Oh, si pudiera ser a la inversa! !Si el retrato pudiera envejecer y yo permanecer tal como soy ahora!”

Potser els redactors de “diari raonable” han llegit Wilde i s’han inspirat en ell per redactar aquesta notícia?

Lapistàtzuli: de Raymond Chandler a Antònia Font.

Me sobren paraules però no tenc res a dir
(cadàver, pitufo), me sobren paraules,
d’aquí a dos anys me retir.
paraules molt lletges (nyu).
paraules molt guapes (lapislàtzuli)
paraules provisionals amb es accents girats.

Això ho canta Antònia Font a la seva cançò, Me sobren paraules. En pocs dies he vist aquesta paraula en dos llocs prou diferents, en la cançò esmentada i en la novel·la de Raymond Chandler, “Adéu, nena”:

“La intenció era fer-la aparèixer molt jove i que els ulls de lapistàtzuli es veiessin ben blaus”

Total que l’he cercada al diccionari. 

La caça del meteorit, de Jules Verne.

Fa un parell d’anys vaig llegir la novel·la de Jules Verne, La caça del meteorit, editada per l’editorial Pagès, de Lleida. Fa poc he recuperat la versió en còmic que tenia per casa de l’editorial Bruguera i, he notat diferències. Sembla ser que la versió d’editorial lleidatana és l’original de Verne, sense els canvis i afegits que va fer el fill. Aquests canvis si que estan a la versió en còmic i en llengua castellana de l’editorial Bruguera: nous personatges i augment de càpitols i trames al voltant del meteorit.
Per cert, potser els comportament dels científics actuals no és el mateix que els de la novel·la, però el de la premsa si que no ha canviat gaire, com s’ha demostrat en la caiguda recent d’un altre meteorit a Sibèria.

Tifó, de Joseph Conrad.

El capità MacWhirr intentava de cordar-se el botó de dalt de l’impermeable, amb una pressa insòlita. L’huracà, amb els seu poder per a enfollir les mars, per a enfonsar vaixells, per a desarrelar arbres, per abatre muralles i fer caure els ocells de l’aire a terra, havia topat en el seu camí amb aquell home taciturn, i, en un esforç suprem, havia aconseguit arrencar-li unes quantes paraules. Abans que les ires renovades dels vents tornessin a  abatre’s sobre el vaixell, el capità MacWhirr se sentí impulsat a declarar en una mena de to de vexació:
-No m’agradaria perdre‘l. 

Humor anglès esperant una tempesta, que potser acabarà amb els seves vides.

Diari d’Anna Frank. Curiositats alemanyes.

Der Mann hat einen grossen Geist
un ist so klein von Taten!

(l’home és gran d’esperit, però els seus acte són tan nimis…)

Himmelhoch jauchzend, zu Tode betrübt” (Goethe)

(De la més alta eufòria a la més profunda aflicció.) 

Amb algunes cites que fa l’autora no pot amagar el seu origen alemany. Coneix la llengua, ha nascut a Frankfurt i de família jueva alemanya. Coneix els clàssics alemanys i ella mateix reconeix que els seus pares tenen problemes amb la llengua neerlandesa, que ella si que ha estudiat a escola.
El meu coneixement d’aquesta llengua és el que vaig fer amb un anys d’estudi, molt poc, i a voltes em fa gràcia trobar-me algun escrit que entenc mínimament, com el primer exemple. El segon, no, impossible.
 

Cinc històries del mar: Derelictes. Josep Pla. Els grecs.

Als grecs, els agrada la quincalleria -són una mica orientals- i quan s’empolainen semblen especialment satisfets. Si tenen la sort de tenir els cabells arrissats, es consideren molt importants. Si disposen d’aquesta classe de cabells privilegiats, es posen la gorra o el barret amb una gran cura, per no esbullar-los. Això a part dels que van sense res al cap perquè la gent s’hi fixi i admiri el prodigi capil·lar. Aquell grup d’homes tan ben agençats, rígids dins dels seus vestits de festa, pentinats com a les fotografies populars, semblava un grup disposat a assistir a un casament o a un bateig: en l’ambient del vaixell resultava d’una gran comicitat.

Així descriu Pla als manirers d’un vaixell grec que està a punt de naufragar (per cobrar el segur) a cala Montjoi. No sembla, pel que he vist a Grècia, que els temps hagen canviat molt respecte a la seva descripció. 

Can Pere hi era, Peratallada.

Hi ha una casa a Peratallada que té un nom curiós. La casa és diu “Can Pere hi era”. Potser és una llegenda, però la Mercè em va contar que un parent llunyà d’ella, de nom Pere, és clar, que tocava l’acordió, vivia allà i quan tocaven a la porta no sortia a obrir, ja que, amb el soroll de l’instrument no escoltava com el cridaven. D’ahí el nom de la casa, ja que malgrat que no anès ningú obrir, la gent sabia que En Pere hi era, pel so de l’instrument. Ahir vaig tornar a passar per davant.