Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: anècdotes

“La vall d’Olocau, Marines i Gàtova”, de Ferran Zurriaga. “Valencianos fuelles?”

“La docilitat dels braços que representaven a l’església, nobles i viles reials a les Corts valencianes el 1626, plegant-se a anar a les Corts de Montsó (Aragó), és a dir, fora del Regne, cosa contrària als furs i privilegis dels valencians, contrasta amb la protesta del poble valencià, que va apedregar les finestres del Palau Reial a València i va fer aparèixer alguns cartells a la ciutat on denunciaven el fets.”

Potser aquest diferència entre poble i representants encara es manté actualment, i si no mireu que fan alguns dels nostres representants a les Corts o actualment al Parlament de Catalunya alguns dels polítics que fa poc es deien independentistes. Tot siga per la poltrona!

Sant Feliu de la Costa Brava, Gaziel: l’ànima marinera.

“La delícia de la mar només es pot assaborir plenament a bord d’una nau petita, de la caravel·la de Colom per avall. Els vaixells de luxe, com els que he dit, i ara mateix el France, que n’és el non plus ultra, són fets precisament per a uns passatgers que no estimen la mar, la desconeixen en absolut i els fa més por que goig: gent de palace, que quan s’embarca, per gust o per necessitat, el que vol sobretot és que el vaixell li recordi el menys possible que n’és un i li doni la il·lusió de continuar a terra, com en un gran hotel flotant.”

I evidentment després posa exemples de com a la mar tot això li és absolutament igual i quan s’encrespa de res valen tots aquests luxes si no pots eixir de la teua cabina. I com aquesta grans vaixell fan rutes oceàniques normalment perilloses, trobar-se tempestes és el més normal, i només cal recordar el Titànic.

L’opera de tres rals, de Bertolt Brecht i Kurt Weil.

Cap a l’any 1996, quan era un egarenc més fronterer entre Ca N’Anglada i l’Escola industrial, vaig tenir el plaer de poder assistir a la representació d’aquesta obra pels Amics de les Arts de la ciutat egarenca. Varem gaudir molt, tant que anys després vaig aconseguir un CD amb la música de Kurt Weil (Die dreigroschenoper, amb René Kollo, Ute Lemper i Mario Adorf en els principals papers). Em faltava el llibre i el vaig trobar fa unes setmanes a la fira del llibre d’ocasió de València, on he pogut repassar els diàlegs que no ixen al CD.

La principal diferència amb l’original alemany és el canvi d’ubicació de l’obra, que es desenvoluparà al barri xinès de Barcelona i durant l’exposició mundial que ve a inaugurar el rei Alfons XIII, enlloc del  Soho londinenc. I tret dels noms dels personatges per adaptar-los al nou emplaçament, l’essència de l’obra no queda alterada.No recorde si els Amics de les Arts varen fer aquesta adaptació  de Joan Oliver i F0rmosa, els anys passen i un perd la memòria, per la recorde prou semblant.

Si un tauró vol devorar-te

li veurà totes les dents,

però si és MACK qui t’ataca,

no veuràs el ganivet

Quantes versions heu escoltat de Die Moritat von Mackie Messe? Sinatra, Darin, Ruben Blades,……

Una anècdota del post-teatre: quan s’acaba l’obra anàrem a una discoteca de la ciutat (el Mackintosh, a l’avinguda Jaume I) i es varem presentar a la porta parlant cadascú en una llengua diferent, italià, francès,portuguès i àrab. No sé que pensaria el porter de nosaltres, però ens va deixar entrar, ha ha ha.

 

 

Sinatra està refredat i altres escrits, de Gay Talese.

Al darrer número de la revista l’Avenç l’escriptor figuerenc Vicenç Pagès Jordà escrivia sobre aquest recull d’històries del periodista nord-americà Gay Talese, que juntament amb Truman Capote, Tom Wolfe i altres estan considerats els pares del nou periodisme. Després de llegir la crítica i sobretot, com a seguidor del veritable Déu (Frank Sinatra) vaig decidir comprar-lo i els diners han estat ben invertits.
A més del llarg article sobre Frank Sinatra i el seu voltant, hi ha històries que val pena llegir: el perdedor Patterson, el genial Peter O’Tootle, les “pijes” del Vogue, Joe Louis, l’anècdota de son pare amb la màfia siciliana, el patètic encontre entre Fidel Castro i Muhammad Ali, o finalment el seus inicis com a periodista. Històries que sembla que pel títol poden ser intranscendents però que estan molt ben narrades i enganxen al lector amb l’estil que ells defineixen com a no-ficció.

Viatge a la Mediterrània interior, de Josep Cullell-Ramis

Aquests dies de desescalada i mentre torna la “normalitat”, torne a viatjar literàriament per Roma, les illes Eòlies, Atenes, Santorini i Creta de la mà del ganxó Josep Cullell. M’agraden els seus viatges literaris dels quals tinc dos, aquest llibre i un altre titulat “Geografia d’Homer” i val la pena visitat amb ell els llocs que has visitat i els que no, ja que et venen ganes d’anar-hi. Passa una mica com quan llegeixes Pla o Gaziel, o més recentment Carod-Rovira i la seua passió italiana.
Al mateix temps recorde les vegades que anàvem a córrer amb altres companys per la Vall d’Aro i discutíem sobre política, educació, cinema o del tema d’actualitat aquell dia. Records ganxons!

Alineació solar a l’arc de Sant Llúcia, Penàguila.

Des del dia 15 d’aquest mes fins al dia 29 es pot observar com el sol passar per darrere de l’arc que s’ha format a la muntanya de Penàguila (l’Alcoià), aproximadament a les 15:50 hores de la tarda, deixant un sorprenent joc de llums. Es recomana mirar-ho amb ulleres, les mateixes que s’utilitzen pels eclipsis de sol.

El llibre daurat, de Josep Piera. Republicans i franquistes menjant.

Maria Mestayer obri un restaurant a Madrid abans i després de la guerra. Josep Piera conta:
“..aplica els mètodes racionals de l’escola francesa i la cuina internacional als distints gustos dels espanyols: els dels liberals republicans (amb èxit) i els dels franquistes (amb fracàs).”
Res a comentar, fins i tot per menjar són diferents!
No dura molt el seu restaurant, entre altres coses perquè els seus clients tenen “més fums que diners”!

Uns altres Sant Miquels. Un poeta en Granada, Ian Gibson.

Se montaban puestos ambulantes a la largo de la subida, y en la explanada del templo se vendian “buñuelos, tejeringos, aguardiente, vinos, licores, cacahuetes, nueces, acerolas, torrados, pasteles, etc, y especialmente los higos chumbos, de los cuales se hace un gran consumo”. Surroca añade que el día de San Miguel la juventud granadina enamorada “tiene por costumbre los regalos de un girasol y ramas de erizos verdes” (es decir, castañas).
Se ven desde las barandas
por el monte, monte, monte
mulos y sombras de mulos
cargados de girasoles.

Una altra manera de celebrar la festivitat de Sant Miquel, de les més populars al meu poble, l’he trobat a Granada. Però segons l’autor del llibre, és un celebració que es feia en temps del poeta, però que actualment ha perdut molt. Potser que aquestes celebracions siguen més comunes en pobles o ciutats petites que no pas a l’actual Granada, ja convertida en una gran ciutat invadida per turistes durant moltes èpoques de l’any.
40fbb3bc29a014779a690e71b56678eb
L’autor l’anomena el patró gay de Granada. I potser entendreu la raó si mireu l’imatge del sant, una imatge una mica andrógina i amb un posat gens masculí per l’acció de matar al dimoni.

Bar-restaurante Sevilla. Poeta en Granada, Ian Gibson.

“Frente a la Capilla Real està el Bar-Restaurante Sevilla, uno de los pocos establecimientos de hosteleria anteriores a la Guerra Civil que todavía sigue en la brecha. Aquí ocurrió un episodio que gustaba de relatar a Dámaso Alonso, que estuvo en Granada a finales de 1927 después de haber participado con Lorca y otros compañeros en el famoso homenaje a Góngora celebrado en Sevilla. Una noche Federico le invitó a cenar con és en este restaurante y, nada más sentados, llamó al camarero y le pidió “Las Soledades!” , Alonso creía que se trataba de alguna especialidad de la casa, o quizás algún exquisito vino local, pero para su asombro el camarero empezó a recitar, con verdadero esmero y retentiva perfecta, los difíciles versos de la Primera Soledad del maestro cordebés. Unos dias antes, en Sevilla, Dámaso, férvido gongorista, había logrado el prodigio de recitar el poema entero de memoria. Ahora Lorca había organizado las cosas para que cayeraen la cuenta de que tenía un rival de cuidado en Granada. El “camarero” resultó ser el propietario del establecimiento buen amigo de Federico.”

La meua anècdota és més terrenal i no tan culta: haver sopat la nit de cap d’any del 1999 en aquesta mateix restaurant al costat de la catedral de Granada. Sí, aquell any que tot pensaven que era la fi del mil·lenni per no saber comptar i un poc de matemàtiques bàsiques. Després del sopar anàrem a escoltar les suposades campanades de final de mil·lenni a la plaça de l’ajuntament.
IMG_0001

IMG_0002

La passió italiana,de Josep-Lluís Carod-Rovira. La diplomàcia espanyola a Roma.

Uns fragments que m’han agradat molt és quan l’autor conta les anècdotes a l’ambaixada espanyola a Roma, o és veu com són i com es comporten aquests, tret d’excepcions, haurien de representar un país a l’estranger.

“Rouco Varela passà rabent davant meu, amb aquell rostre inalterable de policia dolent, que expressa no saps ben bé si problemes de caràcter digestiu o ideològic. Desconec si és que no es va adonar que jo hi era o bé si ho va fer veure, tant se val”.

 Després de criticar el discurs del llavors ministre d’exteriors, el Sr.  Moratinos i els seu frac ple de condecoracions, conta una anècdota sobre el vestit que ell portava:

“Vam quedar que a la delegació espanyola tots els homes anaven de frac…” Somric lleument i amb la mateixa cordialitat amable li responc: “Tranquil, no pateixis. Tots els espanyols de la delegació porteu frac.”

Per continuar contant com d’exagerades són les cerimònies de beatificació al Vaticà.

Octubre molt personal.

5 d’octubre, el meu avi faria 103 anys.
6 d’octubre, jo en faig 45.
7 d’octubre, el meu cosí més xicotet.
9 d’octubre de fa molts anys, Jaume I entra a la ciutat de Valencia.
10 d’octubre, la meva cosina, germana de l’anterior.
13 d’octubre, el meu pare.
I segur que em deixe algú.
A més tots sabem que va passar el 6 d’octubre de 1934. Vos deixe amb dos dels protagonistes: El president Companys i el general Domènec Batet, els dos afusellats per Franco.

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. Llibreries a Bolonya.

Són llibreries desordenades, amb la mercaderia barrejada i posada de qualsevol manera. El llibreter i els seus empleats solen tenir una tertúlia que es renovada cada dia. El client pot fer el que vulgui: baixar la soterrani, pujari baixar, amb l’escala a la mà, per les estanteries, triar i remenar a cor què vols…..
Per un afeccionat, aquestes llibreries tenen un encant indicible. A més, s’hi troba sempre d’aquells llibres que fa anys que hom cerca, sense resultat, a les botigues aparatoses, ordenades i distingides”

Potser el Sr. Pla no ha conegut la llibreria Grau, del  carrer Gavatxons a Terrassa, on segons la llegenda varen trobar un motocicleta enterrada entre llibres. O més prop del seu Palafrugell, al llibreria Geli, a la rambla de Girona, que no arriba als extrems de la Grau, però també entraria en la descripció que fa l’autor de les llibreries que li agraden de Bolonya.
PD: em sembla que la llibreria Grau ja està tancada, algú ho sap de cert? La foto és de la llibreria Geli, de Girona.  En tots els pobles que he viscut o conegut al nord del Sènia, sempre hi havia una llibreria de referència, quina diferència amb el sud!

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. L’esquenadret.

Són molt dignes d’atenció de seguida els esquendrets. Especialment els vells, que són els que s’estan, calçats de xinel·les negres brodades de blanc, a les portes de les tavernes i dels bars, fumant amb una elegància fabulosa i amb desdeny olímpic una cigarreta. A Nàpols es considera que arribar a seixanta anys sense haver alçat una palla de terra té un gran mèrit i és una prova absoluta d’intel·ligència. Hom considera un treball molt fort viure, no disposant de fortuna, sense treballar. Aquest treball, ací, acaba per ésser retribuït. Hom arriba a una certa popularitat i tothom us fa el compliment i us demana consell. L’esquenadret, si no fa massa calor i no té gaire mandra, si els seus ulls de poll delicadíssims no li priven la coordinació, torna el compliment i dóna el consell com un gran senyor que fa un present valuós, i així, tirant i amollant, passa els anys i arriba l’hora de la mort.

Bé, després es queixen de les crítiques del nord cap al sud. No confondre l’esquenadret amb el Dolce Farniente, que Pla explica més endavant.