“Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. Em general, morir-se és sempre un error.
El mas és que podríem dir el mateix respecte al fet de viure.”
Diccionari per ociosos.
Ara em venen al cap uns quants personatges de la història i actuals on en el seu cas morir-se no seria cap error i el fet de viure, sí.
Sí, al meu poble de la gasosa en diem “llimonà” i al poble hi havien dues marques que distribuïen les dues empreses que hi havien abans de fusionar-se en una sola. La casa Escútia distribuïa pels barri del raval i voltants i comercialitzava la gasosa La amistad. La casa Coll distribuïa pel centre de la vila i voltants i la marca era Montesol. Almenys durant aquella època era un producte local, després de la fusió es va acabar i comercialitzaren un gasosa de fora, amb un nom horrible, La Señera, i els joves ens burlàvem de l’espot publicitari que passaven als cinemes del poble de com era de dolent: “haga frio o calor, la señera la mejor”!
Avui al centre de València, a la vella bodega Baviera me les he trobades les tres juntes en una lleixa o hi havien algunes ampolles històriques més de les que corrien pel país:
En aquella època encara passava el repartidor per la porta de casa amb el camió i li compraves a ell directament i evidentment, totes les ampolles es reciclaven. No hi havia supermercats no grans superfícies.
“No entenc aquells qui diuen que menyspreen els diners. Costen tant de guanyar!”
Diccionari per ociosos.
Només els menyspreen els rics o els polítics mediocres escaladors de posicions pel mètode del raspall d’esquenes, que poden gastar-los quan, quant i com els isca dels collons.
Ho sent, avui no toca Joan Fuster, sinó Louis Van Gaal:
“Tu sempre negatiu, mai positiu!”
Sembla que el rei li ha fet cas.
“Quan parla un estúpid, l’aire en queda contaminat.”
Joan Fuster. Consells, proverbis i insolències.
Ja no es pot entrar al Congrés dels Diputats.
Potser Fuster va pensar això en una calçotada?
Sobretot quan entres en un bar, et trobes als col·legues i crides: !Ieeee fills de puta! bon dia!”
Al llibre de Paul Preston, Arquitectes del terror, a la pàgina 346 hi diu:
“Queipo es va establir al cèntric Hotel Simón.”
En 1982, quan férem el viatge de fi de curs de l’antiga EGB ens varem allotjar en aquest mateix hotel. I anys més tard vaig passar per la porta amb un grup d’alumnes de 4t d’ESO de Sant Feliu de Guíxols quan visitàvem la catedral i la Giralda. Si arribe a saber en aquella època qui s’havia allotjat allà, potser m’haguera pensat el tornar a passar per davant d’aquest hotel del qual tenia bons records.
Ara tampoc crec que siga culpa dels actuals propietaris del local el haver allotjat al que Preston, i ben encertadament, anomena el psicòpata del sud.
He guanyat un premi! El tercer lloc compartit al XVIII concurs de fotografia matemàtica de la SEMCV. La fotografia és aquesta:
Histograma bancari.
El matemàtics contem un acudit:
-Escolte, vostè té ideals propis?
-Escolte que jo sóc un cos!
“La docilitat dels braços que representaven a l’església, nobles i viles reials a les Corts valencianes el 1626, plegant-se a anar a les Corts de Montsó (Aragó), és a dir, fora del Regne, cosa contrària als furs i privilegis dels valencians, contrasta amb la protesta del poble valencià, que va apedregar les finestres del Palau Reial a València i va fer aparèixer alguns cartells a la ciutat on denunciaven el fets.”
Potser aquest diferència entre poble i representants encara es manté actualment, i si no mireu que fan alguns dels nostres representants a les Corts o actualment al Parlament de Catalunya alguns dels polítics que fa poc es deien independentistes. Tot siga per la poltrona!
“La delícia de la mar només es pot assaborir plenament a bord d’una nau petita, de la caravel·la de Colom per avall. Els vaixells de luxe, com els que he dit, i ara mateix el France, que n’és el non plus ultra, són fets precisament per a uns passatgers que no estimen la mar, la desconeixen en absolut i els fa més por que goig: gent de palace, que quan s’embarca, per gust o per necessitat, el que vol sobretot és que el vaixell li recordi el menys possible que n’és un i li doni la il·lusió de continuar a terra, com en un gran hotel flotant.”
I evidentment després posa exemples de com a la mar tot això li és absolutament igual i quan s’encrespa de res valen tots aquests luxes si no pots eixir de la teua cabina. I com aquesta grans vaixell fan rutes oceàniques normalment perilloses, trobar-se tempestes és el més normal, i només cal recordar el Titànic.
Cap a l’any 1996, quan era un egarenc més fronterer entre Ca N’Anglada i l’Escola industrial, vaig tenir el plaer de poder assistir a la representació d’aquesta obra pels Amics de les Arts de la ciutat egarenca. Varem gaudir molt, tant que anys després vaig aconseguir un CD amb la música de Kurt Weil (Die dreigroschenoper, amb René Kollo, Ute Lemper i Mario Adorf en els principals papers). Em faltava el llibre i el vaig trobar fa unes setmanes a la fira del llibre d’ocasió de València, on he pogut repassar els diàlegs que no ixen al CD.
La principal diferència amb l’original alemany és el canvi d’ubicació de l’obra, que es desenvoluparà al barri xinès de Barcelona i durant l’exposició mundial que ve a inaugurar el rei Alfons XIII, enlloc del Soho londinenc. I tret dels noms dels personatges per adaptar-los al nou emplaçament, l’essència de l’obra no queda alterada.No recorde si els Amics de les Arts varen fer aquesta adaptació de Joan Oliver i F0rmosa, els anys passen i un perd la memòria, per la recorde prou semblant.
Si un tauró vol devorar-te
li veurà totes les dents,
però si és MACK qui t’ataca,
no veuràs el ganivet
Quantes versions heu escoltat de Die Moritat von Mackie Messe? Sinatra, Darin, Ruben Blades,……
Una anècdota del post-teatre: quan s’acaba l’obra anàrem a una discoteca de la ciutat (el Mackintosh, a l’avinguda Jaume I) i es varem presentar a la porta parlant cadascú en una llengua diferent, italià, francès,portuguès i àrab. No sé que pensaria el porter de nosaltres, però ens va deixar entrar, ha ha ha.
Després de tornar a les Vint mil llegues de viatge submarí he intentat recrear el recorregut del viatge en un mapamundi en mida A3. En roig el trajecte de l’Abraham Lincoln, amb el capità Farragut, i en blau el del submarí Nautilius, amb el capità Nemo. Evident els recorreguts imaginaris no es poden dibuixar: fins arribar al pol sud i el túnel aràbic.
Al darrer número de la revista l’Avenç l’escriptor figuerenc Vicenç Pagès Jordà escrivia sobre aquest recull d’històries del periodista nord-americà Gay Talese, que juntament amb Truman Capote, Tom Wolfe i altres estan considerats els pares del nou periodisme. Després de llegir la crítica i sobretot, com a seguidor del veritable Déu (Frank Sinatra) vaig decidir comprar-lo i els diners han estat ben invertits.
A més del llarg article sobre Frank Sinatra i el seu voltant, hi ha històries que val pena llegir: el perdedor Patterson, el genial Peter O’Tootle, les “pijes” del Vogue, Joe Louis, l’anècdota de son pare amb la màfia siciliana, el patètic encontre entre Fidel Castro i Muhammad Ali, o finalment el seus inicis com a periodista. Històries que sembla que pel títol poden ser intranscendents però que estan molt ben narrades i enganxen al lector amb l’estil que ells defineixen com a no-ficció.
