Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: anècdotes

José Breton a “La razón”, com Dorian Gray.

Ahir al diari Ara, a la secció d’Àlex Gutiérrez, publicaven aquestes notes sobre el tractament del diari més “raonable” de món mundial sobre el judici a José Breton:

La Razón dedica la 4 i la 5 a posar dues fotos de José Breton -acusat de matar els seus dos fills- gairebé a pàgina sencera. La primera és de fa dos anys. L’altra, de dilluns, dia en què va començar el seu judici. “Un home a qui el patiment no ha deixat ni una sola marca”, titulen. La tesi del text és que qualsevol persona normal, després de perdre els dos fills i ser acusat de la seva mort, estaria demacrada. Probablement.

Quina casualitat que jo el dia abans acabava de rellegir “El retrato de Dorian Gray”  d’Oscar Wilde, on el protagonista no queda mai marcat per cap marca d’aquestes que insinuen al “diari raonable”, ja que aquestes es fan al seu retrat-ànima. Que potser el Sr. José Bretón ha tingut el mateix desig que Dorian Gray i té algun retrat de la seva ànima amagat? Potser els periodistes de “La Razón” podrien investigar aquest fet.

“Tengo celos de mi retrato pintado por usted. ¿Por qué ha de conservar él lo que yo perderé? Cada instante que que pasa me arrebata algo y le da algo a él. !Oh, si pudiera ser a la inversa! !Si el retrato pudiera envejecer y yo permanecer tal como soy ahora!”

Potser els redactors de “diari raonable” han llegit Wilde i s’han inspirat en ell per redactar aquesta notícia?

Lapistàtzuli: de Raymond Chandler a Antònia Font.

Me sobren paraules però no tenc res a dir
(cadàver, pitufo), me sobren paraules,
d’aquí a dos anys me retir.
paraules molt lletges (nyu).
paraules molt guapes (lapislàtzuli)
paraules provisionals amb es accents girats.

Això ho canta Antònia Font a la seva cançò, Me sobren paraules. En pocs dies he vist aquesta paraula en dos llocs prou diferents, en la cançò esmentada i en la novel·la de Raymond Chandler, “Adéu, nena”:

“La intenció era fer-la aparèixer molt jove i que els ulls de lapistàtzuli es veiessin ben blaus”

Total que l’he cercada al diccionari. 

La caça del meteorit, de Jules Verne.

Fa un parell d’anys vaig llegir la novel·la de Jules Verne, La caça del meteorit, editada per l’editorial Pagès, de Lleida. Fa poc he recuperat la versió en còmic que tenia per casa de l’editorial Bruguera i, he notat diferències. Sembla ser que la versió d’editorial lleidatana és l’original de Verne, sense els canvis i afegits que va fer el fill. Aquests canvis si que estan a la versió en còmic i en llengua castellana de l’editorial Bruguera: nous personatges i augment de càpitols i trames al voltant del meteorit.
Per cert, potser els comportament dels científics actuals no és el mateix que els de la novel·la, però el de la premsa si que no ha canviat gaire, com s’ha demostrat en la caiguda recent d’un altre meteorit a Sibèria.

Tifó, de Joseph Conrad.

El capità MacWhirr intentava de cordar-se el botó de dalt de l’impermeable, amb una pressa insòlita. L’huracà, amb els seu poder per a enfollir les mars, per a enfonsar vaixells, per a desarrelar arbres, per abatre muralles i fer caure els ocells de l’aire a terra, havia topat en el seu camí amb aquell home taciturn, i, en un esforç suprem, havia aconseguit arrencar-li unes quantes paraules. Abans que les ires renovades dels vents tornessin a  abatre’s sobre el vaixell, el capità MacWhirr se sentí impulsat a declarar en una mena de to de vexació:
-No m’agradaria perdre‘l. 

Humor anglès esperant una tempesta, que potser acabarà amb els seves vides.

Diari d’Anna Frank. Curiositats alemanyes.

Der Mann hat einen grossen Geist
un ist so klein von Taten!

(l’home és gran d’esperit, però els seus acte són tan nimis…)

Himmelhoch jauchzend, zu Tode betrübt” (Goethe)

(De la més alta eufòria a la més profunda aflicció.) 

Amb algunes cites que fa l’autora no pot amagar el seu origen alemany. Coneix la llengua, ha nascut a Frankfurt i de família jueva alemanya. Coneix els clàssics alemanys i ella mateix reconeix que els seus pares tenen problemes amb la llengua neerlandesa, que ella si que ha estudiat a escola.
El meu coneixement d’aquesta llengua és el que vaig fer amb un anys d’estudi, molt poc, i a voltes em fa gràcia trobar-me algun escrit que entenc mínimament, com el primer exemple. El segon, no, impossible.
 

Cinc històries del mar: Derelictes. Josep Pla. Els grecs.

Als grecs, els agrada la quincalleria -són una mica orientals- i quan s’empolainen semblen especialment satisfets. Si tenen la sort de tenir els cabells arrissats, es consideren molt importants. Si disposen d’aquesta classe de cabells privilegiats, es posen la gorra o el barret amb una gran cura, per no esbullar-los. Això a part dels que van sense res al cap perquè la gent s’hi fixi i admiri el prodigi capil·lar. Aquell grup d’homes tan ben agençats, rígids dins dels seus vestits de festa, pentinats com a les fotografies populars, semblava un grup disposat a assistir a un casament o a un bateig: en l’ambient del vaixell resultava d’una gran comicitat.

Així descriu Pla als manirers d’un vaixell grec que està a punt de naufragar (per cobrar el segur) a cala Montjoi. No sembla, pel que he vist a Grècia, que els temps hagen canviat molt respecte a la seva descripció. 

Can Pere hi era, Peratallada.

Hi ha una casa a Peratallada que té un nom curiós. La casa és diu “Can Pere hi era”. Potser és una llegenda, però la Mercè em va contar que un parent llunyà d’ella, de nom Pere, és clar, que tocava l’acordió, vivia allà i quan tocaven a la porta no sortia a obrir, ja que, amb el soroll de l’instrument no escoltava com el cridaven. D’ahí el nom de la casa, ja que malgrat que no anès ningú obrir, la gent sabia que En Pere hi era, pel so de l’instrument. Ahir vaig tornar a passar per davant.

Llibreria a Olímpia.

A l’agost de l’any 2001 vaig comprar un llibre titulat “Sacred Geometry. Philosopy and practice” de Robert Lawlor en aquesta llibreria de la ciutat d’Olímpia. Per fí, avui he arribat a la darrera pàgina. M’ha costat, però ho he aconseguit. El problema és que el tenia molt oblidat pels racons de casa i l’agafava entre grans intervals de temps.
Ara, a part de llibre, sempre recordaré el que ens va passar a la botiga. La meva amiga i jo, parlàvem en català del que vèiem, i llavors comencem a sentir la música de “Viatge a Ítaca” de Lluís Llach. Evidentment de seguida s’adreçarem a l’home de la bòtiga que ens va explicar, en anglès, que havia viscut a Barcelona i que entenia el català. Jo li vaig comentar que recentment havia comprat, per regalar, unes versions bilingües grec-català dels poemes de Kavafis. Ràpidament, me’ls va treure d’un calaix i me’ls va ensenyar i crec recordar que ens va dir que coneixia al traductor. Vàrem estar xerrant una estona més i escoltant tambè a Maria del Mar Bonet.

Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. Cinema.

Se indignaron con las imágenes vivas que el próspero comerciante Bruno Crespi proyectaba  en el teatro con taquillas con bocas de leon, porque un personaje muerto i sepultado en una película, y por cuya desgracia se derramaron lágrimas de aflicción, reapeció vivo i convertido en un árabe en la película siguiente. El público, que pagaba dos centavos para compartir vicisitudes de los personajes, no pudo soportar aquella burla inaudita y rompió la silleria. El alcalde, a instancias de Bruno Crespi, explicó mediante un bando que el cine era una máquina de ilusión que no merecia los desbordamientos pasionales del público. Ante la desalentadora explicación, muchos estimaron que habian sido víctimas de un nuevo y aparatoso asunto de gitanos, de modo que optaron por no volver al cine, considerando qe ya tenían bastante con sus propias oenas para llorar por fingidas desventuras de seres imaginarios.

Vaig viure, a l’illa d’Eubea, una situació semblant, quan un vella, d’aquelles que vesteixen de negre, amb mocador negre al cap, es va amagar en el moment que vaig treure la càmera de fotos a la taverna per fer unes fotos dels que estàvem sopant. No m’ho podia creure i vaig recordar que la les “pelis” els indis tambè tenien por a que la fotogràfia els robés l’esperit, com el personatge de l’Anthony Quinn a “Lawrence d’Aràbia”.

El quadern gris, de Josep Pla. La tortuga.

Aquesta tortuga és molt vella. Estem tan habituats a la seva presència estival com a la seva absència hivernal. No fem cap cas dels seus moviments. Forma part del jardí com els tarongers, les palmeres, el llenyer. És un simple accident de la terra, insignificant.

Viu i deixa viure. Quin ecologisme més bàsic! Aquestes tortugues deuen de ser de les que encara es veien quan jo era petit, abans de la invasió comercial de la depredadora tortura de Florida.

Marcs pels carrers.

Últimament estic veient que en molts pobles de la costa estan posant un marcs sense res. La primera vegada que els vaig veure va ser a Cotlliure, però vaig pensar que tindria alguna relació amb el Fauvisme, molt present en aquesta vila catalana. Però ara els he trobat en altres pobles més al sud, com Sant Feliu de Guíxols o S’Agaró. No sé quin significat li volen donar, però jo els aprofite per jugar amb el nen i la càmera.

28 de desembre: dues innocentades.

Açò de les innocentades mai m’ha fet gràcia, però enguany farè una excepció. El passat dia 28, algú va emplenar el carrer de casa amb uns cartells (veure foto) on s’anunciava una Trobada de camells de dues potes al costat de casa. La veritat és que aquestes trobades ja es solen fer els caps de setmana a la galeries Sant Joan, on aquests bípedes intenten acossar al personal amb els seus productes tòxics per l’espècie humana. Una víctima il·lustre d’aquests depredadors va ser l’anterior alcalde, quan encara ocupava el càrrec, que va fer fugir per cames a un d’aquests individus quan intentava atacar-lo amb les  seves toxines. Les últimes notícies que tinc és que aquests depredadors, han canviat uns metres més cap al centre la seva ubicació i ara estan fora de les galeries, a l’aire lliure.
La segona és la típica llufa (veure arxiu), però la vaig trobar penjada en una branca al mig del camí de ronda que va de Platja d’Aro a Sant Antoni de Calonge.

Records matemàtics hel·lènics.

ΠΥΘΑΓΟΡΑΣ 
ΑΡΧΙΜΗΔΗΣ

No sé si és grec modern o clàssic, però crec que qualsevol que haja estudiat una mica de matemàtiques ho pot llegir fàcilment, ja que coneixerà les lletres gregues i la seva pronunicació.
Aquests són dos records dels meus viatges per Grècia. El primer, Pitàgores el vaig comprar al barri de Plaka (sota l’Acròpolis) en una botiga de souvenirs. Hi havien moltes figuretes, de filòsofs i polítics sobretot. Vaig estar prou estona per trobar l’únic matemàtic que hi havia. El segon, Arquímedes, el vaig comprar a Olímpia durant el segon viatge per terres hel·lèniques.
A Olímpia ens vàrem portar una agradable sorpresa, entràrem en una llibreria (possiblement l’única del poble) i mentre miràvem llibres  i parlàvem entre nosaltres, de sobte ens adonem que la música que sòna de fons és…… Viatge a Ítaca de Lluís Llach. Vàrem acostar-se al propietari, que ens va explicar que l’havia posat per nosaltres. Havia viscut a Barcelona i encara li sonava la nostra llengua. Vàrem parlar de Llach, Maria del Mar Bonet (que tambè va sonar) i dels poemes de Kavafis traduïts per l’editorial Curial per Carles Riba i Alexis E. Solà. Llibres que feia poc havia comprat per regalar a un noia que entenia les dues llengües, el grec modern i el català i que la veuríem un dies després a l’illa d’Eubea.