Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Anant pel món

PER TERRA DE CIRERES (II)

0

Ceret és a encara no un parell d’hores de Barcelona. Amb tot, passada la frontera, tot canvia. Seria difícil d’explicar, però es percep: les voreres dels carrers, la fesomia de les cases… Hem llogat una habitació en una casa rural prop d’Oms, al Mas Cantuern. És a la muntanya. Com que ha Ceret hi arribem a quarts de set i no ens esperen fins a les vuit, fem una cervesa per fer temps. Ho fem al Grand Café. Hi ha fotografies antigues de Picasso i tota la tropa asseguts. Passegem una mica. Ceret és tot calma. Colossals plàtans ombregen el temps i el fan apacible. La gent se saluda amb cordialitat i en francès. La catalanitat d’aquesta terra dista molt de la catalanitat que ens podríem imaginar. Em fixo en les matrícules dels cotxes. El codi del departament és el 66. Alguns porten l’adhesiu del ruc, sobretot els de Perpinyà, a més de l’escut de l’USAP. A Ceret es dóna una curiositat: al ser una plaça taurina famosa, molts ceretans porten el ruc català i el brau espanyol a la vegada amb tot l’orgull del món.

Hi tornarem a Ceret. Enfilem la carretera que ens porta fins a Oms. La temperatura baixa. Boscos d’alzines sureres amb les cames nues. És negra nit malgrat ser quarts de nou. Mas Cantuern és una casa senzilla que ofereix tres habitacions. A l’hora de viatjar preferim aquests establiments per la cordialitat que t’ofereixen i per la llibertat de moviments que et dóna. En JF, l’amo de la casa, ens dóna la benvinguda. Cabells blancs llargs, lligats amb una cua i barba del mateix color. L’espai habitable és un menjador amb butaques i sofà d’escai vermell i una cuina amb una gran taula la mig. Ens presenta la Ch., la seva dona, que està preparant el sopar. Donat que era el primer dia i sabent els horaris de les menjades dels francesos, vam curar-nos en salut i vam demanar que ens fessin el sopar. Ens dutxem, desfem les maletes i baixem a sopar.

Al menjador, una altra parella, fa l’aperitiu. Saludem i ens asseiem. La tele és encesa. Al seu costat, una immensa llar de foc ara apagada. JF ens ofereix de fer l’aperitiu a nosaltres, també. Una copa de vi de Banyuls. És semblant al Porto o al Xerès. No el coneixia. Es convertirà en l’aperitiu oficial de la travessa. Sopem tots plegats a la cuina.

Unes torrades per untar amb una pasta feta amb peix i mantega i una altra amb iogurt i fines herbes. Tomaques amanits amb una vinagreta. Un deliciós puré de verdura que la Ch. encara està triturant quan ens asseiem -repetim tots- i per tancar-ho, un tall de cuixa de xai tendra com ella sola amb un manat de bajoques just passades per l’oli de la carn. Després encara una plata amb formatges. Acabem ben farts. No cal dir que tots els productes són de l’hort.

L’àpat és regat amb un Penedès que oferim als comensals i amb un altre de la terra. El N. i la X., els altres estadants, són de Tolosa. Ell és florista i ella farmacèutica. Tots dos tenen una quarantena llarga. Són molt afables. Em sap greu no parlar el francès. Del nostre escamot, només l’O. el parla de manera fluïda, però no és la mateix. Lost in translation. Coneixen el nostre país. Van passar uns dies a  l’Ametlla del Mar l’any passat. Els sobta que entre nosaltres no parlem espanyol. Ens expliquem, però la distinció entre Catalunya i Espanya a penes té cap importància per ells. Tal i com passava amb les distintius als cotxes, tot el què fa referència a Catalunya, per aquests verals, correspon només a una voluntat de distingir-se de les altres regions de França, un fet folklòric. Res més.

El JF és propietari d’una empresa de microelectrònica a Bèlgica. Fa un parell d’anys, després de voltar per Europa, que van decidir d’establir-se aquí. Coordina l’empresa des del seu despatx. La Ch. és qui s’encarrega de la Casa. Cara petita, cabells foscos, ulls grisos com de boira. La fem petar una bona estona. Em costa seguir la conversa. En presentar-me com a escriptor, noto la mateixa sensació d’expectactiva de sempre. Mai no m’hi acostumaré. Els parlo de la meva feina al PEN. La N. coneixia el cas de la Anna Politkòvskaia. Davant la insistència del JF de treure una ampolla de conyac, la gent va retirant-se a dormir. 

Massa menjar per sopar, malgrat que hagi estat suculent. Sortim a fora. Fa fred. El cel és preciós. Una munió d’estels ens sotgen. Fumo un cigar. Me’n vaig a dormir amb el regust dolç que deixen les bones vetllades.

PER TERRA DE CIRERES (I)

0

Corria el 1910 quan l’escultor català Manuel Hugué, més conegut com Manolo; el compositor Deódat de Séverac i Frank Burty Haviland, van fer cap a Ceret. Venien de París i la seva intenció era arribar a Banyuls, població on havia nascut un altre escultor: Arístides Maillol. Però a Banyuls el dia és fred i desagradable. Els plou i hi ha boira. Els recomanen Amélie-les-bains -conegut llavors pels seus balnearis- i mentre s’hi dirigeixen, descobreixen la vila del Vallespir: ja no se’n mouran.

En els proper anys, molts pintors i artistes passaran per Ceret: Picasso, Juan Gris, Braque, Max Jacob… L’adveniment de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, més tard, farà de Ceret l’aparador de tot un mosaic d’artistes que hi deixaran empremta fugint de Catalunya i Espanya, primer, i després de la mateixa França, més tard.

Què hi trobaren aquests artistes a la regió? És la llum? És la tranquil·litat que s’hi respira? O només és que Ceret era llavors més barat que no pas París? Amb aquestes incògnites vaig enredar un parell d’amics per aprofitar els tres dies de festa que ens dóna aquesta ximpleria del Dia de la Hispanidad per descobrir què va atreure a aquests artistes, d’aquesta terra llaurada de cirerers, a la falda del riu Tec i fer un tomb per la regió. M’hi acompanyeu?

ELOGI DE MARCO POLO

1

Avui, per enèsima vegada, m’he perdut en aquesta ciutat que ja fa cinc dits d’una mà que m’acull. A veure perdre’s, entenguem-nos, tenia apamat el territori  proper i sempre es podia desfer el camí, però sí, davant la meva infructuosa recerca d’una oficina de correus per enviar uns originals a un premi literari que em farà més ric i famós del què sóc ara (les dues úniques raons per les quals escric),  m’he extraviat pel barri de Sant Andreu.

.

Una munió de follets diabòlics han tret i posat i tornat a treure carrers i rètols fent-me donar més tombs que un taxista coreà amb gepaessa bona part del vespre. Tenia el mapa al cap i és clar, al cap és per tenir-hi coses més importants. Però bé, després de veure que passeig avall no trobava el maleït carrer que havia de tombar a l’esquerra, he seguit els emaems que havia deixat anar per si les mosques -ens coneixem Figueres!- i així, he atacat el cim per una altra ruta.

La veritat és que la descoberta del carrer objecte de la meva excursió, el carrer de Coroleu, m’ha semblat una gran troballa. Tot el què és bo es fa esperar, diu la cultura popular. Una vegada lliurat el paquet a una amable funcionària que no ha posat objeccions al fet que no hi figurés el meu nom com a remitent -els premis és presenten amb pseudònim, etc.- he respirat alleujat i m’he dedicat a badar. Un home enfurismat reclamava a un altre amable funcionari que un aparell per tallar-se els pelets de dins el nas, li hagués arribat al seu domicili sense les piles corresponents.

Carrers encara amb llambordes. Cases d’una planta. Picaportes a les portalades de fusta massissa, polides o pintades. Vida de barri. Vida d’una vila que va ser engolida per la gran ciutat. Sensació de ser a Sabadell, Terrassa, Reus… Un poble gran, una ciutat petita.

He assignat algunes històries a cada casa. Aquí una vídua que s’alimenta del dinar que li porta la Creu Roja perquè el marit, un peça, va deixar-ho tot a la querida i ara només li queda la casa i el recordar; aquí una parella que va tenir tots els problemes del món per quedar-se embarassats i ara, ella, que no els podrà veure ni sentir mai, es deixa estimar amb un amor que ningú va explicar-los que podria existir; aquí, un solterot que treballa com a agent de seguretat però que plora com una magdalena quan Rick deixa l’Ilsa, que espera trobar algun dia una Lauren que li pregunti si sap xiular…

M’havia perdut i les històries m’han trobat. Dolç, lent, alegre batec. Fictici, real o possible. El dubte, com sempre, la millor de les brúixoles

LA FESTA DEL CAVA

2
Publicat el 31 d'agost de 2007

Desconec qui va tenir la idea, enguany ha fet vint-i-vuit anys, de fer rajar cava per la font renaixentista de Prades, cada tercer dissabte de juliol. Sigui com sigui, la idea va anar prenent volada i ara mateix, quan comento la meva vinculació amb la vila vermella, són ben poques les persones que no em comenten que una vegada o altre, hi han fet cap. Fins i tot els enyorats Brams, la immortalitzaren en aquesta cançó.

Pels qui no ho sàpiguen, la Festa del Cava consisteix en connectar uns tubs des dels balcons de l’Ajuntament fins a la font i abocar-hi litres i litres de cava. La qualitat d’aquest cava, ja us podeu imaginar que no excel·leix ni per la seva aroma, ni per una bombolla fina ni pel seu color, (i m’estalvio de citar algunes llegendes urbanes que he sentit explicar sobre molts altres fluids que han baixat per les canonades improvisades).

De xiquets, el Dia del Cava, que era com els nostres pares denominaven la fatídica data amb soroll de trons i llamps de fons, aixecant les celles i fent anar els braços, havíem de parar compte. El Dia del Cava, sortien els morts de les seves tombes, el sol podia enfosquir-se en qualsevol moment i el risc de ser raptats augmentava considerablement.

D’adolescents arribàvem a casa com a zombis amb el sol ben alçat i recordant vagament haver-se deixat raptar per alguna senyoreta àvida de ballaruga i d’ingestió de tot tipus de begudes alcohòliques. Ara, ja de grans, ens ho mirem tot des de la distància, gens nostàlgica, de ja haver-hi passat per aquestes coses amb més o menys sort, encert i perícia, masegats pels excessos només el necessari.

Tota aquesta regressió m’ha vingut pel vídeo que m’ha fet arribar la petita dels Figueres sobre l’edició d’enguany. Podeu veure’l aquí. Salut i festa!

LO RIU

6
Publicat el 20 d'agost de 2007

Lenta parsimònia de l’aigua. Una llenguassa verdosa. Xafogors de després la migdiada: s’ha dormit a pleret. Ben cofat per un tou de moreres tancades, tancadíssimes, protegint-me del sol; un banc més enllà, un gaiato portant un home gran, cabells blanquíssims. Al seu costat un home vestit completament de color carabassa. Fa mal la vista tant d’ataronjament.

Em menjaria un pastisset. A Benifallet, en fan de "suculents i exquisits", tal i com podem llegir als flancs de la capsa. Hi ha hagut raons durant el dinar de sí els de Rasquera els superaven o no. La cosa ha quedat en taules, més que res perquè no teníem mostres per comparar. Una mitja lluna farcida de cabell d’àngel. El darrer vestigi de quan els moros eren aljubs i sínies i romescus i no ens prenien la feina, ni feien pudor.

L’aigua és un ball de gala. Un vals on giravolten cercles d’aigua emportats pel corrent. Queden engolits per un batre de llumetes, com cuques albes, més endavant. El sol ha trencat un mirall i n’ha escampat els bocins. De tant en tant una barca amb motor. Al matí l’hem trepitjat aquesta calma amb una barcassa a l’alçada de Miravet. Obligat enfilar-se al castell i admirar-ho tot. Just on el riu fa un viratge. El poble penjat, ofert a la riba, mentre vermutegem a la plaça de l’Arenal.

Aquí s’hi han guanyat batalles. Per llances, agulles de cap i de ganxo; per estendars, nusos blancs aferrats a la vida. La voluntat d’una terra, d’un poble. Però no és temps d’èpiques. Per regar camps de golf o ciutats de vacacions no val la pena malmetre aquests arrossos que seran demà a Poblenou del Delta, passada la Ràpita, aquestes anques de rana finíssimes…

M’hi abono a aquest nou canal on sempre hi passen coses, encara que sembla que no hi passa mai res. Un zàpping possible: cap al d’un bon foc o un cel farcit de nuvolades com derelictes. Tot s’executa amb lentitud. Com les formacions de les coves. Un pòsit d’anys, d’instants. L’home butà s’aixeca i estira l’home gran que fa el ronso. Com si estirés un llagut pel camí de sirga.

foto: Miravet

A PEU PEL COLLSACABRA (V)

1

Una tarda de diumenge d’estiu a qualsevol població que es presti a deixar-se estimar, ja sigui pels seus carrers o per la benignitat del seu clima, per força ha de ser envaïda per aquella raça d’éssers vestits de qualsevol manera, pretesament informal, i que abasta totes les edats i totes les procedències: el diumenjaire. No tenim cap problema per capbussar-nos-hi en aquesta marea que hi ha a Rupit aquesta tarda.

.

Resulta que recupero un dels meus primers escenaris mítics. Em sobta la nitidesa dels records malgrat que vam deixar d’estiuejar-hi (deu o quinze dies a l’hostal Estrella cada any) quan jo no devia tenir més de vuit anys. Just davant la fonda, el carrer del fossar que puja. Recordo la casa on hi havia una noia deficient mental que es passava moltes hores del dia cridant des del balcó; els gronxadors del mateix antic fossar, que dóna nom al carrer, ara pel que veig tancat, i on em vaig obrir el cap una vegada; la casa d’un nen on anava a jugar-hi… 

Ens instal·lem davant de l’ajuntament. Recordo que la botiga on ara hi venen rellotges -l’amo hi té un parell d’altaveus a la porta que desprenen una desagradable música d’ascensor que ho empudega tot- hi havia una pastisseria. L’amo tenia un gos enorme, un gran danès si no recordo malament. Cada relectura de The hount of Baskerville’s de Conan Doyle, una de les millors aventures de Sherlock Holmes, identifico la bèstia que aterra els marjals anglesos, amb aquell gossot del pastisser.

Rupit ja és una postal més, un poblet amb l’encant pendent d’ésser rescatat. La civilització l’ha raptat. Com tants altres pobles, el pas de les estacions no marca el ritme dels homes: tot queda reduït a la temporada alta i a la temporada baixa. Hi haurà els horts i les quatre vaques perquè no sigui dit, però tot raja del mateix lloc. Descansem fent un entrepà i cafès en acabat. No volem arribar tard a Barcelona. Ens canviem i donem per acabada la travessa.

Potser sí que és veritat allò que diuen que un ha d’abstenir-se de tornar als llocs on un dia hi va ser feliç.

(foto: Rupit)

NOTA: Pel meu mal cap m’he "carregat" sense voler les parts tercera i quarta d’aquest viatge. Demano disculpes. Em sap greu

A PEU PEL COLLSACABRA (II)

1

El temps no acompanya. Sembla que s’hagi establert un viu diàleg entre la gradació cromàtica de les pedres de les cases, fosques com de fum, i el cel, de la mateixa tonalitat. D’aquí que ens estalviem d’entrar a Rupit i comencem a pujar. Veiem el poble des de l’altra banda del famós pont penjant. Uniformitat de construccions atapeïdes, com un entrepà d’aquells que s’hi posa de tot i després queda massa ample. Els geranis vermells d’algunes finestres, donen el contrapunt de color.

Hem de seguir un GR (Sender de gran recorregut) per arribar a Tavertet. Puja com una mala cosa. Boscos de faigs, de roures i de boixos. Obaga. El terra, amb parquet de fullaraca desfeta, a vegades rellisca. Primers ramats de vaques. Primers tortells, defecacions de mida, frescor i aromes variats. Ja no ens deixaran. També un tancat amb ases i someres. Se succeeixen els trossos de camí amb el cel a la vista, emmurriat, tosc; amb els bocins sense llum, aquella secreta serenor on un petit soroll, et fa reaccionar.

El camí no té pèrdua i de seguida enllacem amb la pista que arriba fins a Tavertet. Potser el boiram ha escampat una mica. Paisatge més lunar a mesura que arribem a la nostra destinació. Admirem la Vall de Sau. Amb Rupit a la nostra esquerra, s’ha obert la llumeneta del Santuari de la Mare de Déu del Far, a la punta de la penya. Rendides als seus peus, les Guilleries. El Ter queda estrangulat pel pantà de Sau, primer, i més endavant pel de Susqueda. Parets de vertigen.

La lluna és un somriure empipador que s’ha avançat a la nit. La seguim per arribar a Tavertet. Ens esperen per sopar a les deu i no anem massa bé de temps. Accelerem la marxa. Llàstima que el capvespre ja ens ha sobrevingut i és també velat, com el dia. Comencen a pampalluguejar les ciutats grans. Albirem el campanar de Tavertet. Somriem alleujats. El darrer esforç. 

(foto: pantà de Sau)

A PEU PEL COLLSACABRA (I)

3

Cap de setmana al Collsacabra. Intencions: deixar el cotxe a Rupit i pujar caminant fins a Tavertet, fer nit allí i tornar a Rupit l’endemà per una altra ruta. Marxem dissabte a la tarda. El dia s’ha aixecat grisós, de mala lluna, i encabat de dinar continua de la mateixa manera. Enfilem nord enllà amb l’esperança que escampi. A mesura que anem arribant a Vic, camps de blat que han passat per cal barber. Als camps, rotlles de palla com bocins de braç de gitano; algunes paques. Tot és del groc, amortit de llum, d’intensitat.

Fem una parada a Cantonigrós. Aquest cap de setmana s’hi celebra el vint-i-cinquè aniversari del seu prestigiós Festival Internacional de Música. Constatem que la temperatura ha baixat considerablement. Estirem les cames. No hi ha massa moviment. Disposició de casetes fetes de pedra. Jardins amorosos. Tendència al minimalisme suís un tant irritant.

No entrem a Rupit. No anem bé de temps. La climatologia se’ns gira d’esquena i a la muntanya no val a fer-s’hi els valents. Deixem el cotxe a l’aparcament de l’entrada del poble. Feia més de vint anys que no hi venia. Encara en recordo el camp de futbol de terra que ocupava aquest terreny, llavors. Hi passàvem uns dies, cada estiu, amb tota la família. Fem un cafè en un forn. Una noia amb trets indis ens respon "pas que ho sé per on s’hi va a Tavertet a peu, jo" a les nostra petició d’informació en un castellà sioux.

(foto: Rupit)

PÒSITS

1
Publicat el 28 d'abril de 2007

Tarda al Penedès. El terme municipal de Torrelavit acull els cellers Jean Leon. Curiós personatge aquest santanderí que, abans de dedicar-se als vins, va anar  a fer les amèriques. L’atzar el plantificà en l’òrbita de Frank Sinatra. Va saber envoltar-se de tot d’estrelles de Hollywod. Amb James Dean aixecaren el famós restaurant "La Scala", refugi de nombrosos actors i un dels quarters generals de la llegendària Rat Pack (Sinatra, Dean Martin i Sammy Davies Jr.) així com proveïdor habitual dels àpats presidencials de JFK o de Ronald Reagan. De tot plegat ara se n’ha fet un documental.

Després de quedar gratament instruïts amb la mateixa bondat que gasta en tot el què fa l’O., ens endinsem en Chardonays, Merlots i Cavernets. Dels vermells de les roselles a les cireres madures. Grills de taronja en aquest altre. Llàgrimes que llisquen amoroses per les parets de les copes. Pebrot verd a la boca, picants, estringents; formatge en darrer terme. La fusta als narius, el cuir, la maduixa i prendre aire amb la boca per percebre’n els retronasals. Com una delicada dama per la cintura prima agafem la copa. Entre tast i tast, una mica de pa. Tot és delícia als sentits, oberts d’anyades, ubèrrims de dies tancats dins els roures ara fets bots.

El dia s’ha aixecat mandrós pel bon temps, però al despertar de papil·les, a l’albada de les sentors, al deixondiment de tonalitats, un solet rutilant s’apunta al desvetllament. Brilla la gespa tot just anada al cal barber. Hi ha un capvespre mandrós que no es deixarà ser nit. Una estela de bonança quan el dia, tot just a punt de tancar la persiana, declina amb soroll de cadires a la fresca. Una estela que deixà el vaixell amb el qual Jean Leon va voler passar els darrers dies que li quedaven.  Un vi amb cos, amb personalitat, sens dubte, destapat a tenor dels vents, a coberta. Remogut pel mar, allunyat de les varietats nobles de raïm que va introduir al Penedès, els pòsits van poder amb ell. Un càncer se’l menjava. Va viure tant com va voler i més, es veu.

Els nostres, de pòsits, reposen als culs de les ampolles. No ens plau avui fer-nos-en cabal. Amb el cap enterbolit, no sabem si de paisatge pastoral o de raïm fet nèctar de Bacus, comencem a passar serpentejant una carretera flanquejada de petites mans de bèsties enterrades amb botons de verd a les puntes dels dits.

UNIFORMES

0

L’única vegada que m’he vestit amb uniforme en la meva vida, va ser durant els vuit mesos que em va tocar fer la Prestació Social Substitutòria a la Creu Roja de Reus.

En el repartiment de tasques que se’ns encomanava als objectors, hi havia la missió de baixar cada dia a Tortosa i Amposta per tal de fer de valissa -encara ara no sé què volia dir exactament això- entre Reus i aquesta dues ciutats de l’Ebre i transportar, en neveres d’aquelles de càmping, els anàlisis d’orina i a vegades de popó: del Camp al sud, i viceversa.

Aquesta va ser la tasca que se m’atorgà i que vaig complir amb una professionalitat diguem-ne que millorable amb almenys tres companys. Tots ells eren veterans a punt de "lili", com definia l’argot, pels qui els quedava poc per complir el seu deure alternatiu, amb la pàtria. Al volant de Peugots destartalats, fèiem la ruta autopista amunt i avall jugant-nos, no punts, sinó comes, guions i gafets.

El més divertit de tot aquell immens despropòsit, era la possibilitat d’entrar als hospitals sense que ningú no et preguntés on anaves. He de dir que accedir a les bambolines del nostre sistema sanitari, no ens reportà ni cafarnaüms amb infermeres amatents a les nostres fantasies pujades de voltes, ni ser testimonis de desmembraments, dessagnacions o els habituals llistats d’objectes que diuen, la gent, acaba inserint-se al darrere amb desficiosa aptitud.

Aviat vaig aprendre a vestir-me més amb els camps d’arròs que a punt de recollir-se, eren com pluja de color verd que hagués pintat la canalla amb traços llargs, damunt l’aigua i el paper. Amb l’accent arrelat en la connivència amb una vida plàcida, viscuda d’una altra manera. Al ritme del corrent del riu. Amb el mar que cada dia ens saludava amb esbufecs de sal. 

Vaig desfer-ne les costures d’aquelles creus vermelles per deixar-hi entrar les mirades de curiositat rere les finestres, unes festes de Nadal  a Tivenys, on vam portar-hi caixes de xampany per algú. De les mandarines com pilotes de futbol que vam esmorzar-nos enllantiant camises, mans i felicitat.

De les històries que ens explicava la gerent de la clínica d’Amposta, vídua d’algú que la va deixar massa jove i que primer era el seu amic i d’explicar-li els nóvios que anaven passant pel seu cor, en va aprendre i la va pescar. Li guardava el dol però a vegades ens preguntava, si hi havia algú que li picava l’ullet més del compte: "perquè valtres que sou joves, voleu dir…?" i ens mantenia intrigat per lliuraments, de dilluns en dilluns.

Dels paratges marcians de La Cava i de Deltebre. Ranxos descomunals aterrats damunt la terra plana, que feia olor d’humitat, d’aigües que finien el seu curs. Era una metàfora fàcil aquella escenografia. No sabia on volia anar i descobria que tot ha de tenir un final. Va ser un plaer exercir de sastre per encabir-m’hi paisatges que no he tornat a trepitjar més.

Ara els uniformes són uns altres. Vestimentes de records per un temps on se’ns obligà a abillar-nos amb l’obligació, encara que tingués un rerafons aparentment menys militar. I amb tot, jo crec que va valer la pena no restar insubmís a tantes petites sensacions que aquells paisatges m’ofrenaren. 

De vegades olorant-me les mans, retorna aquella olor dolcíssima de les mandarines. I és un uniforme confortable a joc amb el fet de pensar si algú per fi torna a dormir acompanyada, o si el vent fa massa enrenou als arrossars.

 

 

SOMIAR NATURA

0
Publicat el 11 de juny de 2006

La M. és una dona amb empenta. Una d’aquelles persones que no s’atura davant les adversitats i sap tirar endavant. Una d’aquelles persones que sap que l’única manera d’aconseguir allò que un vol és pencant, pencant i pencant. Que la felicitat s’ha de construir dia a dia amb les eines que un té a la vora sense que això vulgui dir renunciar a cap somni.

Precisament el darrer somni de la M. el teniu aquí. Aquest migdia tot just n’obria les portes. Estic segur que li anirà bé. La seva tenacitat i professionalitat en tot el que endega, la fa incombustible a l’hora de buscar sempre la perfecció. Res no queda a mitges quan ella hi és pel mig.

A Capafonts encara s’hi pot olorar el temps amb regust de persones que treuen les cadires a la fresca per deixar-se venir la nit. Hi ha carrers costeruts amb bon dies sincers, senzills. Amb hiverns sorruts de glaç i boirada. Amb estius oberts de pedrissos on filòsofs locals destrien el gra de la palla d’això de viure.

Si trobeu que els vostres somnis s’encallen massa en desmesurades ambicions, no us ho penseu dues vegades: féu les maletes i veniu a somiar la mica de natura que Capafonts us pot oferir. Una natura tangible, feta de paisatges que no es deixen conquerir així com així, però que es desfan com els somnis abastables. Aquells que de tant en tant, també val la pena d’atendre.

MAL EDUCAT

0
Publicat el 28 d'agost de 2005

Després d’acomiadar els darrers que ahir es van quedar a dormir, a mitja tarda, hem anat a fer un tomb. Mostro una part del que sóc: restes d’infantesa i adolescència estivals entre les pedres, barrejades amb la pols dels camins. Comprem unes ampolles de vi. Tornem a casa. Llegim una estona, la justa que ens dóna la llum del darrer sol. Se m’escapa una trucada.

Sopem bacallà i salmó marinat. Amanida de tomaca. Encetem el vi. "Tossal de Vidal", de Villalba dels Arcs: sang de senglar amb cireres matxucades; cuir vell d’entrada cap a un deix d’ametlles amargues, punxades de pebre en acabar. Xerrem del mateix de sempre: el que dóna títol a aquest bloc. Tocades les dotze, per deixondir-nos una mica, anem a la plaça.

Al cap d’una estona d’estar asseguts, notem el fred. Aquell fred honest, que no es posa dins els ossos si vas ben abrigat. Avui fan ball. Som fira. La gent va desfilant cap al local del ball, al costat de la carretera. Nosaltres ja vam anar de ballaruga ahir. Estem cansats. Un altre gintònic encara donant voltes al pas de les busques, i a elles.

Mal educat el pas dels anys

remou la pols de la rutina;

olors, carrers, cares de gent

canvien i es fan diferents.

El que era nou, a poc a poc

es va esgotant o s´elimina,

però et miro a tu i sé segur

que passarà el temps i estarem junts.

 

Ho diuen els Pets, i ho penso jo mentre enfilem carrer amunt, fins a l’alçada del Bosquet, els pisos del Mata i encara més amunt, fins a la Punta de l’Est. Mentre baixem fins a la Bassa dels Espasa, voltant el bosc del mateix nom, fins a l’ermita de Sant Antoni. Només amb la llum dels estels i la de la pau que dóna compartir les incerteses de la vida.