Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Anant pel món

QUADERN GANXET (VI)

0
Publicat el 30 de juny de 2008

L’edició del Camp de Tarragona del diari El Punt, obre avui la seva portada amb un encertadíssim titular: “Reus acaba una de les millors festes de la història”, i és que dubto que ningú que les hagi viscut amb la constància i regularitat amb què s’han de viure aquestes coses, pugui contradir el titular del rotatiu. Des de fa uns anys, les festes de Sant Pere han anat creixent i creixent fins poder donar títols d’aquesta magnitud. Mireu si han crescut que a aquest blocaire, l’onada d’actes i esdeveniments li passà pel damunt i davant el fet de participar-hi o de deixar-ne constància escrita, hom trià per la primera opció.

Així el divendres 27, hi hagué un magnífic correbars amb El Bou de Reus. Abans, tal i com és tradició, es llegiren els versots escrits per a l’ocasió i es donà la gorra de portador i la cagarada. La primera, enguany convertida en davantal, fou per les persones i entitats que feren possible el bou i arròs, recuperat enguany. La cagarada, per la central nuclear d’Ascó. El correbar va ser tot un èxit de participació i val a dir que la gent de la Bandarra Street Orkestra van posar-hi molt de la seva part perquè la festa fos ben sonada. En acabar, encara vam tenir esma d’anar al concert de l’Orquestra Gira-sol a la plaça d’Anton Borrell.

El dissabte 28, dia de vigílies i completes, la cosa va començar al vespre amb el Seguici Festiu de la Ciutat, l’anada a la Prioral de Sant Pere per anar a Completes per part de les autoritats i l’encesa de la Tronada perceptiva del Batlle de la ciutat, fent voleiar el mocador blanc. Vam sopar com uns senyors i després ballaruga fins a les cinc de la matinada al Parc de Sant Jordi. Donada la volada que està prenent tot plegat, que els músics toquin fins a les cinc, em sembla pobre. Però com de son en teníem poca, vam buscar un bar obert i vam recuperar forces per participar, a les set, amb les tradicionals matinades fent sortir El Bou de Reus que va acompanyar grallers i tabalers per anar, tots plegats, a esmorzar a casa dels Xiquets de Reus, un magnífic plat de llangonissa amb fesols. N’hi ha que es van quedar fins a la tronada de quarts de dotze, jo vaig punxar molt més aviat. I es veu que no vaig ser l’únic.

El diumenge 29 la cosa ja va ser de tràmit. La Processó Solemne i la darrera tronada de la Festa Major, fou un preludi agradable. I dic preludi i no pas epíleg, amb tota la intencionalitat. A partir d’avui, només falten 365 dies per tornar a poder gaudir d’una setmana llarga de Festa Major i mai, com enguany, aquestes dues paraules s’havien merescut les majúscules amb tanta entitat. Visca Sant Pere, reusenques i reusencs.

NOTA: Aquest bloc se’n va de vacances fins el dia 7 de juliol. Fins llavors, sigueu dolents i llegiu una mica. Salut!

QUADERN GANXET (V)

1
Publicat el 27 de juny de 2008

Galdós paper el del Club Esportiu Despertaferroen la llançada de bitlles d’ahir la tarda a la Plaça d’Anton Borrell. Almenys pel que fa a la representació masculina, perquè cal deixar constància que la secció femenina, acaparà dues copes. L’acte, organitzat conjuntament pels Despertaferro i i els bitllers del Ball de Diables, comptà amb la presència de nombrosos participants que s’hi congregaren per provar sort en el noble art d’enderrocar bitllots

 

Posats a buscar culpables, cal dir que la secció de bitllers d’aquest club esportiu, compta amb representants de la plana major dels que, emulant estrelles molt més rutilants d’altres clubs nostrats, poden trobar-se en tot tipus d’establiments dispensadors d’alcohol, vetllant per la qualitat d’allò que s’hi serveix amb una professionalitat molt per damunt de l’aptitud a l’hora de fer caure bitlles. En podeu veure la foto de famíla aquí.

Ni el dopatge manifest en forma de cerveses, cap participant de la secció aconseguí una meritòria puntuació. Les dones, doncs, un cop més, com en tantes altres coses, hagueren de salvar els mobles d’una actuació que tot fa pensar que portarà potser mocions de censura o la contractació d’un entrenador més ambiciós, sortit de les categories inferiors. Sigui com sigui, es va riure molt i només cal lamentar, un blau sense evolucions més nefastes, en el peu d’un dels llançadors. 

Per rescabalar-se de la mal gust de boca deixat, aquest cronista esportiu, amb una de la flamants i victorioses fèmines i la seva corresponent parella, feren cap als jardins de l’IMAC per assistir a tot un clàssic d’aquestes festes: les Varietées de Sant Pericu, coordinades un any més per la bona gent del Bràvium Teatre. Poguérem gaudir d’espectacles sorprenents de màgia, dansa,  els del Canó de Reus i uns xavals amb uns diàbolos que ho feien la mar de bé. Degustació perceptiva per part d’un parell de cambrers, del vermut del país. Se sopà distigit en un distingit restaurant: hamburguesa completa, patates amb quetxup i una cervesa.

Les opcions de després eren: el concert de Conchita a la Plaça de la Llibertat, la revetlla-ball a la Palma amb la gent de l’Orfeó Reusenc o ve el MusicCamp 2008 organitzat per la gent de l’Acampada Jove, a les Peixaterires Velles. Es desestimà la primera perquè el tres gols de l’Espanya contra la Rússia, ho envaí tot de soroll i estanqueres, així que cap a la Palma. No ens vam equivocar. Noranta anys de bona salut musical celebraven l’Orfeó Reusenc. Nou músics i un cor de quaranta persones. Soul a dojo. Bon rotllo. A la Sala Vip, la Senyora Regidora de Cultura i el Batlle, sense ulleres i amb texans.  Mestre Albert Galcerà, com si tingués una molla a l’acabament de l’esquena, no parava quiet. 

Com que encara ens quedava alè, vam voler no deixar-nos véncer per la son i encara vam fer cap al MusicCamp. Canalla. Grups de per aquí. En arribar a la barra, primera decepció: se’ls havia acabat la cervesa. El que déiem, canalla. Vam haver-nos de conformar amb el mític Masclet que aquest cronista obviarà la manera com fou preparat per no ferir sensibilitats però que fou ingerit sense escarafalls perquè el motor demanava líquid i en aquests menesters la sensibilitat hi fa més nosa que servei.

Un xàfec d’estiu posà un final una mica precipitat a la ballaruga. Des de les voltes, ens aplegàrem uns quants per dir mal del país i coses per l’estil. Bombollejava l’aigua damunt els passos que no feia ni un moment s’havien mogut al ritme de la música. Els tècnics, tement que l’aigua no fes malbé la taula de so, s’apressaven a posar-ho tot a les capses platejades que porten. Com és natural, així que ho van tenir tot endreçat, la gotellada cessà. Com les nostres forces per fer res més.

QUADERN GANXET (IV)

0
Publicat el 26 de juny de 2008

La recombinació genètica entre la meva senyora mare i el meu senyor pare, donà com a resultat, en el primer plançó que va treure el cap a la vida, és a dir, aquest que us escriu, un xiquet espigat, magre i una mica desmanegat. Poc donat a les diversions físiques i més a les intel·lectuals. Físicament, he heretat els trets de la meva àvia paterna, na Maria Escuté i Boqué, nascuda al Pinetell i casada amb en Joan Figueras i Martí, nat a Alforja provinent d’una família d’Albarca. De fet en conservo documents que es remunten a finals del segle XVIII, Florentines i Vicençs s’alternaren seguint el cognom dels “Figueras”, cognom que així vaig tenir ús de raó, vaig corregir pel normatiu “Figueres”, enmig d’una commoció familiar que avui encara dóna algun cop de cua sens que la sang arribi al riu.

Dels “Figueras”, vull creure que n’he heretat una pertinença un tant tel·lúrica a les Muntanyes de Prades. Una contrada dura, d’hiverns llargs i dostoievskians i d’estius plàcids i complaents. Hi vaig viure una temporada i sé del que parlo. També un gust pel verd, per la terra, pel paisatge sense massa cases ni massa gent. Sobretot massa gent. Parlar dels “Figueras”, no és parlar de Reus. De fet, el meu pare, n’és el primer de la nissaga que va néixer on aquests dies m’estic. Gent emprenedora. Amb ganes de mirar la vida de fit a fit i no defallir. La posguerra no havia de ser fàcil.

Aquests dies que l’empresa familiar Galvanitzats Fies (el nom uneix els cognoms Figueras i Escuté), estrena web, n’he pogut llegir algunes notes que podreu llegir a l’apartat de la història de l’empresa. És curiós com la necessitat de síntesi, esborra les traces de tot de records que tinc presents. Primer l’estatge de la carretera d’Alcolea, el Mas que ocuparen els Figueras, concretament les germanes grans del meu avi patern, ell n’era el petit: Conxita, Mundeta, Tresina -que restaren solteres- i Lola, que fou l’única que es casà.

Val a dir que el mas fou tant per mi com pels meus germans, un lloc ple de misteris per descobrir. En recordo el refugi antiaeri, la bassa amb uns peixos lluents que intentàvem pescar en va. Un tros de terra on s’hi plantaven enciams i cebes. El mas va anar venent-se a bocins fins que finalment va vendre’s del tot. En els galliners s’hi muntà el primer taller de galvanitzats que després evolucionà cap al què és ara, el “vapor” que fins als vint-i-cinc anys llargs, esponsoritzà la meva vida. A la construcció de balances i rentadores, cal afegir-hi la construcció, m’imagino que efímera, de motors de gasògen que funcionaven amb la combustió de llenya. Val a dir que el Tió que cada Nadal era apallissat tal i com mana la tradició, tenia el ventre fet d’un tambor de fusta, imagino que d’una d’aquestes rentadores.

És curiós com malgrat que la meva formació intel·lectual em vingui més per la branca materna dels Felip, gent llegida, és curiós com el primer descobriment d’això de l’art d’escriure, em vingué en els despatxos de l’empresa familiar. Devia comptar tot just sis o set anys fets. Em preparava per rebre la meva primera i darrera comunió. Fèiem la catequesi en una parròquia que quedava al costat de l’escola. Crist Rei. Dec ser de les darreres generacions que va usar l’església vella. En acabar, el meu pare em venia a buscar amb el seu Renault 6 blanc. Primer privilegi: poder seure al seient de davant.

Com que la feina no s’acabava mai i el pare sempre ha estat un escarràs, anàvem cap al Taller, com sempre ell n’ha dit de l’empresa. Allí, m’esperava dins el cotxe mentre ell lligava el gos que tota la vida hi va haver i que, invariablement, sempre es va dir Diana. Una vegada lligat, jo sortia del cotxe i entrava al despatx. El meu pare em plantificada davant una vella Olivetti (una Lexicon 80), em posava un paper i em tenia entretingut mentre ell preparava la feina de l’endemà.

En recordo l’eròtica de prémer les tecles i d’erigir-me com el demiurg més poderós del món! Allí, en el silenci de la nit, el tec-tec-tec de la vella màquina d’escriure, era un plaer que m’omplia de coses. Probablement jo, llavors, no estava capacitat per entendre encara què volia dir tot aquell devessall de sentiments que em prenien així que, el carro de la màquina, arribava al final i se sentia aquell clinc màgic que encara avui em retrona a dins.

Fou aquella la primera vegada que vaig nuar un pacte amb l’escriptura? Potser sí. Qui ho sap. Sigui com sigui, ara les meves passes, malgrat aquest recès ganxet, ressonen a Barcelona. Tot un altre món. Des del 1999 Galvanitzats Fies té la ISO 9002 i és clar, això dels gossos i de les velles Olivettis han quedat enrere. El negoci segueix i prospera. El pare mai ens ha obligat a res i ens ha deixat fer la nostra.

QUADERN GANXET (III)

0
Publicat el 25 de juny de 2008

En la relativitat aquella que Einstein apregonava, amb el ball d’hores i dies, possiblement el Premi Nobel no hi sospesà el factor Vacances on, això d’acordar un dia de la setmana amb un dia del mes, s’esvaeix amb una facilitat absoluta, com si volguessis atrapar un grapat de mercuri amb la mà en un bassiol ple d’aquest element. Donar-s’hi, en absència de tota mena de lligam a un horari, és una d’aquells privilegis, que per falta de costum, assoleix un grau de goig sinó orgasmàtic, si amb aquella benaurança que pot produir, posem pel cas, acaronar sota la boca, el cap estirat d’un gat que s’adona que el seu mandreig no és res comparat amb el nostre.

En aquesta escenografia sona el mòbil deixat com a darrera alarma per tal de comparèixer al dinar familiar de Sant Joan, el meu pare se’n diu, amb una dignitat sinó del tot aconseguida, si almenys simulada. Un cafè per desentortolligar tots aquest moviments salvatges que et dóna cap i estòmac quan has fet de les teves endins la nit. Però les cames també han rebut la seva part. Maratonianes travesses de barraca en barraca i la ballaruga que ha castigat els bessons.

Dinem a Almoster amb els meus germans, pare, cunyat i cunyada. L’excel·lència dels plats quedarà supeditada a l’estat que es pot discernir de les paraules de més amunt. Però la meva amanida de formatge de cabra i la sèpia salvatge (sic) amb fesols l’eixoriveix d’allò més aquest sóc tot jo. Un gelat de mandarina. El cafè de després que demano curt, curtíssim. Desfilada d’anècdotes familiars, més el ser-hi, que no pas el com ser-hi. El meu germà que per ell, Sant Joan, és la nit més llarga, bomber com és li ha tocat anar amunt i avall tota la nit acompanyats, al camió, amb una cinta que trobaren dels acudits de l’Eugenio.

La migdiada és una porta a l’Hades, gairebé. La somnolència que truca i tu li obres la porta, passi, passi que veurà el piset i l’edifici sencer i se t’emporta i caus perdent coneixement i raó. La dimensió desconeguda de les migdiades d’estiu, amb la calorada burlada, driblada per un cos que és savi i ens diu que la desconnexió és necessària i prudent.

Molt més quan a quarts de vuit, ja toca a formar a la Plaça. Avui es llença la primera Tronada. La que dóna oficialment el tret, o trets a cop de Mascle, de la Festa Major, malgrat tu riguis per dins i et diguis que fa tants dies que la balles, que si et diguessin que avui s’acaba tot, ja tindries molta feina feta. Però no, s’ha de seguir l’oficialitat.

Crits i més crits a la Casa de la Vila. La Plaça del Mercadal plena com un ou. Cada any passa el mateix. A les vuit el pregó i a dos quarts la Tronada. Passen de les nou i res de res. La gent s’impacienta. Crida improperis. Finalment, des del balcó, surt el pregonar flanquejat de les autoritats pertinents. Se’ns desitja bona festa de Sant Pere i baixen amb el populatxo.

Peten els mascles d’un en un. Cada espetec, és com una fruita madura que s’obre, ubèrrima de suc, empudegant amb pólvora tots els somriures congregats, a tocar la plaça, que volen posar a prova els tímpans del cor, que volen que se’ls empelti alguna cosa de tant esclat vigorós, infernal, a dins l’ànima. Aquí no hi ha rics ni pobres, ni feliços ni dissortats. Tots els que som endins aquest trons que ens fan ser una mica valencians, ens uneix una única voluntat de ser reusencs, de vibrar reusencs, de cridar petant cordes bocals, “Visca Reus i Visca Sant Pere” així que la traca final, la més violenta de totes, ha deixat la plaça sotmesa a un núvol de pertinença únic.

Encabat, encara hi ha una cercavila: Víbria, Bou, Cercolets i els Vitxets. En processó festiva més no poder, fins a les Peixateries Velles. Els del Bou, han recuperat el  bou amb arròs que es feia abans. N’han preparat per a tres-centes persones i les taules s’omplen i la gent comença a demanar la seva racció. El bou, finíssim, molt tendre. Un parell d’orquestres amaneixen la menjada. Els Vitxets ballen a cor que vols. S’enretiren les taules i el ball s’allarga.

Dono un cop de mà als amics del Bou servint begudes sota el taulell -que ningú no rigui, va- de mica en mica la festa va declinant. Converso amb els qui, entrats en al trentena, constatem que en cinc anys, això de Sant Pere ha pres una volada immensa. Però no ens hi quedem en la nostàlgia, que queda molta nit per endavant i molta festa.

A les dues ja es dóna per acabada la ballaruga. Arrambem neveres i fem neteja. Em toquen les quatre després de descarregar el material sobrer en un magatzem. No m’hi sé estar sense fer res. Viure la Festa és també participar-hi amb el teu granet de sorra. Què us he de dir de la meva militància a tantes causes. Perdudes? No, sempre, sempre guanyades.

QUADERN GANXET (II)

1
Publicat el 24 de juny de 2008

La falta de compromisos laborals em té al llit passades les 10 del matí. La xafogor avança sense remissions. Fa dos dies que se sobreeixien els embornals, i ara, el pes de l’estiu establert, arramba qualsevol màniga llarga, qualsevol teixit que sigui carregós de portar. La magnífica litúrgia del clima. Implacable pel que es pot deduir pel tast d’aquest quatre dies de calor. Ja toca. La qüestió, queixar-se d’alguna cosa. Mandrejo per casa fins a l’hora de dinar. Amb el meu pare, que avui fa pont, sortim a dinar. Excel·lents carpaccio de bacallà, llenguado a la planxa. Cafè. Migdiada profusa amb parrupeig de coloms.

Les alarmes de començar a fer coses no sonen fins passades les sis de la tarda. Les primeres temptatives de mirar on se soparà. Hi ha una proposta de terrat que no acaba de prendre força. Mudem de la plaça del Castell, fins a tocar els absis de Sant Pere. Aquest tipus de moviments estratègics tenen la seva importància perquè representen els únics moviments diguem-ne esportius, que aquests dies es faran.

Gairebé sense saber d’on, les cerveses aterren damunt la taula. Al mateix ritme dels llevats, també despleguen el seu tren d’aterratge molts d’amics. I llavors ja són somriures i a veure qui la diu més grossa. També el gruix de la dialèctica, com els moviments d’abans, tractaran temes de gran volada tals com: l’aixecada de camisa de Custo amb el cartell d’enguany i axí. Platxèria agradable.

Se’ns plega la tarda al damunt. Reculem fins al Mercadal. Allí, ja es prenen posicions de cara a veure els Focs. Ens entaulem no gaire lluny de la Casa de la Vila. Més amics. Més riures. S’encèn la foguera a les deu. Xiquets i xiquetes ho emboiren tot de pums i pams i de fum de pòlvora. Després els professionals Diables de Reus, també s’hi afegeixen. La Víbria. Amb les llums apagades, el foc recupera aquell misticisme atàvic, aquell sentiment d’humil i densa humanitat.

En acabar, la vida ens mena a sopar. Hi ha el pensament de menjar directament a Barraques. Però la nit és llarga i amb un trist entrepà, no sé jo sí… Busquem alguna cosa que ens aporti materials mengívols més dignes. Ho fem en una pizzeria. Un d’aquells locals que canvia de mans. En algun temps devia ser alguna cosa com un restaurant grec. Mengem sense fer escarafalls. S’hi afegit l’O., vingut expressament de Barcelona. Imprescindible. Enfilem ja cap a Barraques. La consigna, al llarg de la tarda, ha estat l’inel·ludible: “ens veiem a Barraques” i allí, efectivament, hi trobes tot déu. 

La loquacitat alcohòlica ablamada pel got de plàstic reutilitzable mai buit, proporciona diàlegs impensables amb tot de personatges que tenies guardats en un calaix de la memòria. Remots o no, t’hi dones a la xerrera com una part de ritu, la nit és una part del dia, però també el lloc on passen moltes coses. L’evolució de les persones, en la seva concepció moral, és impensable de copsar en aquests estats. Però per Sant Joan, la porta de l’estiu de bat a bat, la moralitat queda lluny, esbandida per la felicitat de saber-se partícep d’alguna cosa molt més senzilla i feliç. Intermitència de saludats, d’amics, en les diferents rondes al voltant de cada caseta. Ballem fins a les hores més petites. A les set del matí em poso al llit. Feliç Diada Nacional dels Països Catalans a tothom!

QUADERN GANXET (I)

0
Publicat el 23 de juny de 2008

Agafo el tren de les set de la tarda. A les nou seré a Reus. És el que para a totes les estacions de la costa. Aniran pujant i baixant personal abillat amb la despreocupació habitual d’aquestes dates climàtiques: samarretes pengim-penjam, pantalons curts. Carns de turgències desiguals. Morenors ofenoses. Vermellors incandescents. Glops de llet. A les parades, la mateixa processó de gent d’igual característiques. Afegir-hi unes umbrel·les, unes cadires plegables… Semblen insectes atrafegats.

Des de la finestreta, l’escampall desproporcionat de la platja. Ara una de nudista. Les cales atapeïdes de massa humana. Desproporció de cossos. Gentam i més gentam. Quina delícia aquest airet condicionat de dins el tren. Acabo de llegir L’animal moribund, de Philip Roth. No m’ha acabat de fer el pes. És molt millor la pel·lícula. Sembla com si Roth s’hagués quedat a mig camí. Com si hagués traçat una novelle epidèrmica, sense insertar tota la càrrega moral dins mateix del text i ho hagués volgut separar. Grinyola. 

També llegeixo sobre la vida de Kafka. Aquest homenet malaurat, que físicament s’assemblava al nostre Salvat-Papasseit i que també la malura el portà a criar malves quan encara, possiblement, no havia donat el millor de sí mateix. Praga com un imant, una ciutat de la qual mai no es podrà desprendre. La feina feixuga a les diferents companyies d’assegurances. Tot l’envolat amb les diferents dones amb qui es comprometia per després desfer-ho tot. 

Em trobo amb la gent a la Plaça del Castell. Tastem la cervesa local. Als dies llargs, ara quarts de deu, la llum és com la de la tarda. Van venint més gent. Sopem als Xiquets de Reus. Per fer el tràmit de sopar, perquè ni la calor, ni la carta que se’ns ofereix, no dóna per massa festivals gastronòmics. Televisor encès. Espanya-Itàlia. Agonitza l’orgull patri a cop de penalti. Cada vegada que els italians, als penals, enfonsen la pilota al fons de la xarxa, ens n’alegrem. La gent del bar, aplaudeix més l’Espanya. La taula del costat, també està amb els italians.

En sortir, els dos penals parats pel porter estanquer, ja són la desproporció de cotxes i motos a cop de clàxon. Es troben a la plaça del Prim. Com ens hem de veure, General, de la Gloriosa a la Roja. No ens hi quedem. Tot plegat fa un cert fàstic. Passem pels darreres. Al Campaneret. Prat de la Riba. Primers baixes. Intencions d’arribar fins a Barraques. Quedem els desvagats, els qui no ens ve mai d’una hora. Demà molts treballen i des de divendres que per aquí la ballen. L’espai del Roquís està molt ben posat. Lloguem els gots perceptius. Molta gent. Saludo altres desvagats. Més cervesa. No fem gaire mal. A quarts de tres em poso al llit i encara m’encaterinaré amb Kafka. Gregor Samsa no sabrà perquè s’ha convertit en un insecte, després d’un malson.

AQUEST BLOC SE’N VA DE FESTA MAJOR

4
Publicat el 20 de juny de 2008

Anant amunt i avall, enfilant feina alimentícia rere feina alimentícia, això de les vacances, va enlairant-se com un globus cap al paradís de les utopies inaccessibles. Però resulta que, malgrat la feina d’ara també sigui de les d’omplir el pap amb aliments més o menys saludables, pagar el lloguer i els quatre vicis, la constància demostrada del meu tarannà per no engegar-ho tot a dida a les primeres de canvi, ha tingut com a recompensa, que porti el suficient temps com perquè em donin vacances.

Una quinzena de dies, la primera setmana dels quals, passaré a la meva ciutat, Reus xalant com un beneit la Festa Major de Sant Pere. Pels qui no sàpiguen que s’hi cou aquests dies a la capital del Baix Camp, en teniu una bona mostra seguint els blocs de dos malalts de la Festa Major com són el Consueta i el Puig d’en Cama, passant com no, pel mestratge de La Teiera. Gresca, murga, assegurada. Retrobar els amics. Assistir amb tota la solemnitat al Seguici Festiu i com no, rebre les fiblades dins el cor de totes i cadascuna de les tronades que es llencin.

Val a dir que d’un temps ençà, la setmana de Sant Pere ha adquirit a Reus, un relleu especial. Del lluïment una mica encimbellat de les diferents manifestacions festives, s’ha passat a una identificació més directe amb els reusencs, amb moltes iniciatives ciutadanes que any rere any, enriqueixen la Festa Major i li donen el caràcter marcadament popular que tota Festa Major hauria de tenir. Sentiment de poble, de comunitat, de pertànyer a una realitat única.

A partir de dilluns, doncs, amades lectores, estimats lectors, començaré un Quadern Ganxet desplaçat com a enviat especial d’aquest bloc al poble on hem van parir, i fot-li que és de Reus!

(nota: el cartell d’enguany, per molt Custo que sigui, a mi em sembla horrible)

(Actualització del meu altre bloc Contabilitat bàsica de contes. Darrer conte publicat Instantànies)

GEOGRAFIA HUMANA

1
Publicat el 11 de juny de 2008

Després d’anys de no fer-ho, torno a seguir les finals de la NBA. M’imagino que el fet que hi jugui el Pau Gasol, ha ablamat l’interès dels nostres mitjans per aquesta competició. Com a esportista, les gestes del Pau justifiquen la cobertura, com a ambaixador del nostres país, més aviat poc, per no dir gens. Cadascú és ben lliure de fer de català de la manera que cregui o li interessi més. O directament no fer-ne.

BostonLos Ángeleso “Elei”, que en diuen els yankees, es veuen les cares. En la confrontació dels Lakers contra els Celtics, hi ha també la confrontació de dues maneres d’entendre el país americà. Per un part, els Estats Units irlandesos de la costa est, els que fugiren de la fam de l’illa i s’establiren. Els Estats Units catòlics, que feren president a JFK, que s’emocionen per Sant Patrici i que són bona part dels policies de ciutats com Nova York.

Per l’altra, la representació de la postmodernitat en una ciutat emblema d’aquesta marca (o potser ja postmarca?), com és L. A. La ciutat sense tradició de ciutat, la ciutat on tothom és de tot arreu menys de Los Ángeles, la ciutat del Golden State que va veure com l’acudit que un actor tant dolent com Ronald Reagan arribés a governador, va ser superat quan Conan va ocupar el mateix càrrec, anys després.

La ciutat de la fragmentació. La que ens mostraren Altman i Carver en els seus Short cuts, la que ens mostrà Paul Haggis a Crash.

Potser a finals dels vuitanta, quan ja es van enfrontar Celtics contra Lakers al 84, 85 i 87, la confrontació era encara més clara.

La blancor dels Bird o McHale, contrarestaven contra la foscor de Magic Jhonson o encara més, en la figura del convers a l’islamisme, Kareem Abdul Jabbar. La vella amèrica, contra la nova. Un presagi del que passaria més endavant. Un avenç de la globalització. De fet els Celtics prenen el seu nom directament del passat celta imprès dels irlandesos nou-vinguts. Els Lakers, en canvi, no van tenir problema, en aterrar a California, mantenint el nom que els identificava quan l’equip jugava a Minneapolis, terra de llacs, un altre concessió a aquest desarrelament.

Esport, bàsquet… sí, però també Geografia humana de primer ordre.

MADRIZ (III)

0
Publicat el 14 d'abril de 2008

Dinats, copats i empurats, recuperem les energies perdudes en la caminada al costat de Picasso. Madrid als nostres peus. La tarda no s’ha espatllat gens. Fa un dia de juny, de juliol. Qui regna en aquesta ciutat i Comunitat Autònoma és donya Esperanza Aguirre y Gil de Biedma. Hi ha una tendència que tot brilli, que tot estigui net i polit. No només en l’aspecte estètic, potser també en el moral. Com es comprèn, aquest aspecte segon, és molt més difícil de copsar. Hi ha en l’aire un esplendor, un mirar-s’ho tot des de molt amunt, que es percep. Una grandiositat feta de sí mateixa i per sí mateixa.

Madrid se sap i es vol capital d’Espanya. Una Madrid pepera que a cop de ciment i euros, ha convertit, en molt poc, Madrid, en tot un bastió econòmic i el què és més important, ha bombardejat amb tot de dades, una significativa pèrdua de competitivitat per a una Barcelona que s’adona que això de lligar gossos amb llangonisses forma part d’uns altres temps, malgrat que no estigui tant tocada com ens volen fer creure. Barcelona s’ofega en un centralisme escanyador i que té l’autoestima, com l’autogovern, per terra. Una Madrid que als socialistes ja els interessa que enlluerni, vegi’s sinó l’operació d’Iberia amb Caja Madrid, malgrat pedre’n el control directe.

Des de que Felipe II no la institueix com a capital, Madrid no desplega les seves ales com a ciutat i amb tot, hi ha la famosa màxima del “Sólo Madrid es corte” que es girava malesdicent “Madrid es sólo corte”. En aquest sentit, els cunyats al ministeri, les arracades de perles o l’estanquera gegant de la Plaza Colón, conviuen amb un ciutat que dorm de dia i viu de nit, i tothom que sap endins la fosca, moltes coses s’ordeixen. Encara que davant el panorama que es veu, no se sap molt bé què. La Movida ja fa anys que es va extingir i ara ja només és una peça més de la taxidèrmia sentimental, potinejada com vulgueu.

El nostre passeig de tarda és en absència de bícings i de bicicletes en general -tornem-hi amb el massa fred i la massa calor- però també per la senyoria que dèiem. Hi xocaria. Cosmopolitisme, potser sí, però menys evident. Molta gent sud-americana que té com a destí la madre-patria. No l’estripada enervant d’estrangers mig despullats, vestits de qualsevol manera, embadocats davant els trilers de la Rambla, amb els típics barrets amples del Mèxic barceloní. Si ens diguessin que aquí se’ls convida a estar tancats a les seves habitacions castigats, ens ho creuríem. Es podrien pensar altres mesures menys respectuoses, allò que dèiem del bruny moral, però no hem vingut aquí a volar tant alt. Aquí la gent forània, és comporta. Però res de barreja ni de mescles. Estirades clenxes a un costat, camises fetes a mida amb les inicials al pit, pullover amb les mànigues damunt les espatlles,  mocasins enllustrats… Elles, a joc.

Calle del León. Aquí va morir Cervantes. No gaire més lluny, Lope de Vega hi visqué. Ho recorden plaques a la façana. Escrits a terra, en comptes de llambordes. La nit, desplegada, ens cau fent l’aperitiu, a La Venencia. Emblemàtica tasca on només se serveixen finos i manzanillas. Ni cervesa ni refrescos ni res. Local tronat amb taules de fusta. Cartells de Jerez fumats, esvaïts pel temps. Un gat negre que es nega a deixar la taula on dorm plàcidament. Amontillados, Olorosos… Una delícia. Sopem en un japonès, just al costat de la taverna. Entre sushi i salsa de soja, se senten sospirs d’amor.

Impossible no passar per Chicote, en acabat. Encara que el local viu de rendes. Servei desangelat i una carta una mica tronada. Encara es fa dir sí senyor, amb tot, l’especialitat de la casa: el coctel que dóna nom al local a base de vermut rosso i ginebra. Qui regna en la cocteleria madrilenya és Del Diego. Exquisit servei i professionalitat amb la coctelera. Manhattans, Gin Fizz, Dry Martinis…

La nit continuarà al Tupperware i en altres locals que aquest cronista ja no recorda. Gent. Molta gent. També molta policia. Fem mal. Tornem en taxi, malgrat haver-hi un bus que segueix el mateix recorregut que les línies del metro. Un bon invent. Diumenge no serem més que una piltrafa. Un record del què erem. Aquella nostàlgia benigne de l’estòmac encongit, de l’esvaïment, de la desconcentració… Dinem i passegem una mica, fins a Atocha. Fem un cafè observant com els moixonets entren a l’estació. A casa falta aigua i aquí munten selves tropicals a les estacions.

Tenessee Williams feia acomiadar el seu Un tramvia anomenat desig, amb aquella Blanche torbadora i desfeta, afirmant que ella mai refusava l’amabilitat dels desconeguts. Ho eren l’O. i el N. en arribar, de desconeguts, ara ja no, perquè ho sabem que hi podem tornar a aquesta ciutat sempre que ens vagui. La seva amabilitat ha estat extrema i la vida ja te les dóna aquestes coses xules de tant en tant, de gent que t’aculli i se t’obri perquè sí. Se’ns acompanya a l’aeroport i cal dir-se adéu. Embarquem. L’avió s’enlaira. Madrid és una constel·lació que hagués caigut. Com llums de Nadal que es proven a terra abans de penjar-se damunt l’arbre.

Madriz (I) / Madriz (II)

MADRIZ (II)

1
Publicat el 10 d'abril de 2008

Ens llevem d’hora. Busquem el metro. A Barcelona, el metro t’arriba per l’esquerra. Aquí ho fa per la dreta. No és cap ironia política, és cert. Estacions espaioses. Els trens són estrets. Ens certifiquen que a les hores punta és horrorós. A més, com que les línies són circulars, asseure’s és un impossible. Anem bé. Pugem fins a Lavapiés. Tot tancat i barrat. Som dissabte, les 09:30! Ni un maleït bar, ni una maleïda cafeteria, res! Increïble! Ens acostem al MCARS. Una vegada sabem per on entrar, trobem un dels pocs establiments oberts. Entre espatlla i espatlla fem un chocolate con porras (res de xocolate deshecho!) i un bocatacalamares. Sí, ho sé, és un tòpic. Però ens hem plantejat fer el guiri i el guiri fem. Estupenc això dels calamars. Una aigüeta porfavort?

Picasso és un pintor obsessiu i obsessionant. Massa gran per encabir-lo només en un calaixet. En el llistat que fa Ors dels primers noucentistes, Picasso hi figura. No és estrany. El corporativisme sempre dóna rellevància personal. Qualsevol altaveu serveix per fer-te publicitat d’allò que fas. Ens afegim a una visita guiada del mateix museu. Val la pena i ho recomano. L’explicació ens porta a través de la vida i obra del malagueny, malagueny i barceloní. Com és obvi, la catalanitat de Picasso no s’ha afirmat mai. Horta de Sant Joan? Barcelona? lo què? Amb tot, la noia no diu rucades i és prou didàctic i entretingut. La grandiositat de Picasso a l’abast de la vista.

La joia de la corona, el Guernika. Commou. És un monstre estètic imparable. D’una gran força. Amb tot, quan vaig descobrir Madrid, m’impressionà molt més Las Meninas i tot Velázquez, que no pas aquest quadre. Som el 1937. Picasso ha rebut l’encàrrec per pintar alguna cosa pel pavelló de l’Exposició internacional de París. Els organitzadors estan desesperats. Picasso fa el ronsa. El dia és clar a la població de Gernika un 26 d’abril. És dia de mercat. Després de la migdiada, a dos quarts de cinc,  el poble torna a posar-se en marxa. Se sent un zumzeig que es va fent més audible. Són avions. Comencen a escopir bombes. Pànic. Impotència. Moren mil persones en un poble de 5000. La legió Cóndor ha provat els seus nous joguets. Tot crema. Tot és mort.

Picasso rep la notícia a París. Veu les fotografies i s’escandalitza. En aquell temps, Marie-Thèrèse Walter, ha de cohabitar el cor del pintor amb Dora Maar. La més intel·lectual de totes les dones de Picasso. Devem a ella un seguit de fotos de l’execució del quadre. Picasso treballa frenèticament. Sabem que durant aquells anys, estava obsessionat pel mite del Minotaure, aquesta bèstia destructiva, associat a la bestialitat dels cavalls esventrats en la suerte de varas taurina, abans dels anys trenta, els cavalls s’enfrontaven al toro sense protecció. Qui ho sap si l’ésser mitològic amb qui millor podia entendre’s l’artista. Tardarà 31 dies en pintar el Guernika. El resultat és esfereïdor. A l’edifici de Lluís Maria Sert, arquitecte del pavelló, serà l’atracció principal.

En clau reusenca, desvelo una curiositat. Just davant del Guernika, hi ha una estàtua anomenada El hombre del cordero. Cal dir que en aquesta obra hi participà l’escultor reusenc Joan Rebull. Rebull fou molt amic de Picasso d’ençà que a París, Picasso quedà entusiasmat per l’obra de Rebull adquirint-li uns busts dels seus fills. Rebull serà el canal transmissor entre molts intel·lectuals catalans i Picasso. Rebull el coneixerà a finals dels anys vint de la mà d’Apel·les Fenosa . Conta la llegenda que Picasso cridava entusiasta: “Això Rebull ens quedarà com els millors grecs”, comentari que la sornegueria reusenca de Rebull contestava: “… si ens queda mesopotàmic, ja estarà bé”. Malgrat que artísticament no arribaren a congeniar, Picasso organitzà al seu mateix pis una exposició d’obres de Rebull. L’escultor les passa magres. Ha perdut la seva dona i no pot tornar a Catalunya als anys quaranta degut a la seva significació durant l’etapa republicana. La invasió dels nazis de París frustrarà l’exposició. Amb Picasso sempre seran grans amics, però.

Picasso ha estat el gran artista del segle XX. Va saber implicar-se en tots els corrents de l’època sense renunciar a diluir-s’hi absolutament, com Dalí va fer amb el surrealisme xaró. Només cal veure l’obra de Tanguy per veure que Dalí no crea res de res -sense que vulgui dir això que Dalí sigui un mal pintor. Picasso és un tot. Dels primers quadres de quan era un xiquet, la influència de les màscares africanes i l’esquematisme que derivarà en Les senyoretes del carrer d’Avinyó (una altra mostra de la voluntat de tapar la catalanitat de Picasso,  tot arreu consta el quadre com Les demoiselles d’Avignon) passant per les seves èpoques blaves i roses, el pas per Ceret, l’etapa surrealista… Picasso.

Ni el fem l’intent de veure la col·lecció permanent. Estem reventats. Malgrat els Dalí i Miró que s’hi poden veure. Pugem Recoletos amunt. Tulipans en perterres. Fa molta calor. Àquí el clima és extrem. Tant a l’hivern com a l’estiu. No tenen el mar per regular-ho tot plegat. Encara que a mi m’agrada més el clima de Madrid que no pas el de Barcelonam, aquell fred que se’t posa per tot arreu. Busquem un restaurant per fer un mos. Ho fem, passat el Café Gijón, al barri de Chueca. El inca. Menjar peruà. Unes cerveses per obrir la gana. Malgrat que tarden massa entre plat i plat, el recomano. Ens engolim un remenat arequipeny a la salut de l’amic H., que és d’allà.

Madriz (I)

MADRIZ (I)

1
Publicat el 9 d'abril de 2008

M’agraden les ciutats. M’agraden aquests masses de carrers, d’asfalt i de gent que les configuren. Omplir-me els pulmons de la subjectivitat i amarar-me’n. Una ciutat són moltes coses. Mai n’arribes a percebre tots els matisos. Si amb els anys aprens que la vida, bàsicament, es viu en una gamma extensa de grisos, en una ciutat, aquests grisos, són una multitud de veus, de colors, d’olors, que es desdibuixen i es fan visibles en un flux únic i canviant.

Madrid no s’escapa a aquesta configuració. Ens hi arribem un divendres a la tarda. L’excusa: una mica la col·lecció del Museu Nacional Picasso de París que aquests dies es pot veure al MCARS, llogada per aquest insigne museu, per uns 3 milionets d’euros de res. Una mica, per canviar d’aires i fer un vol per l’estranger.

Per servidor, a més, el viatge en avió, suposava la primera travessia en un d’aquests artefactes. Què voleu?, un ha tirat de tren i de cotxe de línia. Pel que fa a l’aereoport, em comporto com un professional. Passo pels controls sense incidents i domino l’art de mostrar la targeta d’embarcament com si ho hagués fet tota la vida. Havia amenaçat en fer alguna perfomancede novell, per esgarrifamenta dels meus acompanyants. Però al final, res. Fi com una seda. Estols de guiris pircingats, de tots els colors, aromes i sabors fent cua esperant rebre la seva dosi de dieta mediterrània, pizza i coca-cola, a la cua d’un dels restaurants.

El vol és agradable. Sense sotracs. Em toca finestreta. No m’impressiona quan ens enlairem. Al Camp hi tenim el Dragon Khan. Tot xiquet, quan té l’edat suficient és enviat a Vila-seca perquè s’iniciï en el noble d’art del rebregament d’estòmac. Així ens curem d’espants futurs. Gaudeixo dels paisatges. Fendir les nuvolades. Un arxipèlag de fumeroles blanques, dibuixa com una mena de costa hel·lènica més avall, ara. Després la terra. La rotunditat de l’orografia. Els pobles i ciutats enllaçats per cintes, venes primes, resseguint les escletxes entre muntanya i muntanya. Res destacable en tocar terra. No em deixen besar l’asfalt com el Pare Sant.

Arribar a la T4 és un altre món. Una bufetada de desproporció.  En això dels aeroports, en Tremosa ja ens ha dit una mica que la batalla està perduda. No hi ha gaire tràfec. Sales amplíssimes. Llengües platejades llepant maletes. Lacònica la llum damunt el terra brillant. A l’ample. A Madrid tot hi serà colossal. Exagerat. A la mida d’aquest embut d’acollir gent per avió de tot el món. El peatge que Barcelona ha de pagar, un més, i no tractar de tu a tu, els vols internacionals.

El N., ens ve a buscar a l’aeroport. Una meitat del consorci que forma amb l’O. i que ens acollirà aquests dies a casa seva, de manera immillorable, inoblidable i meravellosa. De tornada, tenim una visió de la bestialitat de les infrastructures. L’M-30, L’M-40 i fot-li que és de Reus! Ens estarem al sud de la ciutat. Una mena de Poblenou barceloní que s’ha expandit moltíssim en els darrers anys, rere l’antiga estació de Delícias. En un no-res han tingut metro. Donya Espe galleja.

Prenem mides. No tinc jetlag ni res. Estirem les cames. Els blocs, nous de trinca, juguen encara amb fàbriques a punt d’emigrar als polígons. Petites ciutats-Estat amb piscina i jardí i porter nocturn, una figura habitual en aquestes contrades. La religió a Madrid són les tapes i la canya n’és el seu profeta. Sopem en un lloc a prop de casa. El cambrer és un d’aquests personatges sempre amb l’acudit a la boca, un caballero español, però afable, gens embafador. Simpàtic més no poder. Un minut de silenci per l’extinció de la casa Damm. L’aigualiment dels sucs de llevat és evident. Resistirem. Mengem afamats.

A la dispesa tan formidable que ens allotjarà, el N. insisteix per tastar la seva col·lecció de whiskis. La generositat, seva i de l’O., serà implacable tot el cap de setmana. Paladegem abduïts pels matisos dels highlands. Xerrem i riem. No pleguem gaire tard perquè demà hem de fer de turistes allà on diuen que comencen tots els quilòmetres del món mundial i de l’universal, on diuen que peten totes les onades, encara que aquí, de platja, ben poca cosa.

 

ESCAPADA A OGASSA

0

Escapada al Ripollès. Amablement l’E. ens convida a casa seva a Ogassa. Cap de setmana complet. Dies radiants. Teníem previst fer la cabreta, dissabte -amb desfeta del sector masculí, que no es va atrevir a pujar a Bastiments. Diumenge ja ho veuríem.

Tenim sort. L’Ajuntament ha previst unes visites guiades pel poble, aprofitant el passat miner de la població. Només fan festa dilluns. Donat l’estat de les nostres cames, ens ha fet mandra fer la visita a les deu; fem la de dos quarts d’una. Esmorzats com a persones, ens plantem davant l’Ajuntament. Hi ha una pantalla tàctil amb informació de la vila. Veig que n’hi ha a altres pobles del Ripollès. Una bona manera d’informar malgrat l’exposició a les bretolades.

Puntual, la noia que ens farà la visita, ens fa passar a la planta baixa de la Casa de la Vila. Una immensa maqueta de la vall i de les rodalies. Encenent i apagant bombetes diminutes, va posant-nos en situació. Ens tracta de vostè, malgrat tenir la nostra edat. A Ogasa, el carbó era i és per tot. D’ençà que algú va tenir l’acudit de fer cremar aquestes pedres negres i adonar-se que escalfaven de valent, molts xicots van baixar de les muntanyes per treballar a les mines i treure’n el mineral. A finals del segle XIX Ogassa va veure un esplendor inusitat gràcies a l’extracció de carbó.

La visita comença a l’actual camp de futbol. Era on arribaven les vagonetes carregades de la muntanya. El canal, que canalitzava l’abundant aigua que es trobava a les mines -Ogassa és ple de fonts- va ser cobert amb pissarra. Curiós el fet que el paratge -ens mostra fotos de l’època- fos net d’arbres, no pas com ara.

A la mina, se’ns fa esment dels recs d’aigua amb el fons vermell. L’aigua és potable però amb molt de mineral. "Purga", ens diu la noia. Les galeries de les mines seguien la veta de carbó. No s’endinsaven massa endins i gairebé mai se’n feien galeries subterrànies. Amb tot, la humitat havia de fer estralls entre els treballadors. A principis del segle XX Ogassa arribava als mil cinc-cents habitants, fou el seu moment àlgid.

Es queixen els nostres músculs enfilant muntanya amunt. Se’ns mostra la fàbrica de pans -restes de carbó desaprofitat barrejat amb brea- pendent de restaurar i ser declarat Patrimoni Històric, el Taller; lloc on es construïa tot el material minaire i més amunt, fins al veïnat del Pinter. Conjunt de cases que va ser construït més tard. L’avi de l’E., hi havia nascut. La darrera mina es va tancar el 1967. L’arribada de l’electricitat va fer innecessari el carbó. La diàspora va ser espectacular.

 La noia ja abandonat al primera persona del plural i xerra pels descosits. Ogassa fins el 1995, va ser propietat de les darreres empreses explotadores. Les cases foren comprades a un preu raonable pels seus habitants de tota la vida. De fet, nosaltres hi estem allotjats en una d’aquestes casetes construïdes als anys trenta per acollir minaires. Ara totes ja s’han convertit en segones residències. Els joves no hi tenen entrada, encara, al cartipàs consistorial. Saben que el futur és no permetre un creixement desaforat. Ja es poden veure algunes barrabassades urbanístiques. La noia ens diu, que de la seva quinta, només ella s’ha quedat al poble. És infermera. A l’Hospital General de Vic, va conèixer el seu marit, de Barcelona. Van tenir sort que el seu pare tingués uns terrenys i van poder establir-se al poble. 

Ogassa es desperta d’un llarg letargi. Es veu que el poble bull d’iniciatives. S’han posat rètols senyalitzadors, l’Ajuntament ha aprofitat un pla d’ocupació per organitzar les visites… L’escola rural compta amb una tretzena de xiquets. Si hi ha nens, un poble no es mor. En parla amb orgull d’aquest fet. Al maig a la noia se li acaba el contracte de guia, tornarà als horaris de frenopàtic. La passejada ha estat excel·lent. Xerrant i anant fent traguets d’aigua, em donat una senyora volta. El regal que ens donem: fer el vermut deixant-nos abaltir per un sol imponent.

 

PER TERRA DE CIRERES (V)

0

Aprofitem que és diumenge i les indulgències dominicals, en teoria, haurien d’estar de la nostra banda, per planxar un ratet més del normal les nostres respectives orelles damunt el coixí. Quan baixem a esmorzar, una senyora amb cabells blancs ens saluda amb l’usual Bon jour, monsieur. És la mare de Ch. que ha vingut de visita. Veiem al costat de la tanca del fons, un tot terreny verd oliva. Costa acceptar que sigui el transport de la senyora. 

De seguida es retira cap a dins. Nosaltres esmorzem amb tranquil·litat. Hi plana en l’aire, aquell alè tristoi de les coses que es faran per darrera vegada. La Ch. també avui sembla més capficada en els seus afers. No ens dóna l’opció de fer de Marc Spitz a la piscina, sorneguera. En acabar d’esmorzar em treu un quadern en blanc. La seva mare, en saber que jo era escriptor, vol que signi al quadern. Ho faig amb plaer. L’O. tradueix com pot la dedicatòria que rep com a recompensa dos petons de la Ch. Passem comptes. Els regalem una ampolla de vi i ens apuntem els respectius mails. Els adéus més val no allargar-los massa, sobretot si són a desgrat. 

Malgrat que la principal motivació del viatge era la visita al Museu d’Art Modern de Ceret, el museu es converteix en la nostra Ítaca. "Cal que el camí sigui llarg…" i així ho hem seguit al peu de la lletra. El visitarem aquesta tarda, abans de baixar cap a Barcelona. Abans, donem un vol per la vall que solca la Tet. Hi hem agafat afecte a aquestes valls solcades de poblets aplegats. Petits universos allunyats dels mapes, de les grans rutes. Encara no a 600 metres però com si fóssim més amunt pel fred que hi fa.

En baixar a la plana, ens retrobem amb els camps de cirerers. Som a Ceret a l’hora de dinar -la nostra, no la francesa- Al Café de France, un gotet de Banyuls. Preguntem si tenen patates fregides per picar. Ahir, amb la final de rugbi, es va acabar tot, es veu. Demanem si ens poden preparar un parell d’entrepans. Hi accepten arrufant el nas. No em costaria gens acostumar-hi a la mantega en comptes de la tomaca nostrada. Un cafè després i un puret. Quantes tardes no s’hi podria estar un llegint o escrivint en aquesta terrassa, amb el sol parpellejant entre les fulles del plàtans gegantins.

Finalment, visitem el museu. La gran quantitat d’artistes que passaren per aquestes contrades forma un mosaic prou eclèctic. La majoria dels artistes em són desconeguts. Però totes les obres exposades són molt bones. Les joies de la corona: un "Cap de Picasso" (1913)  i "Femme allongée (1922), del gran Pau Gargallo. Un descobriment, un bust molt delicat d’un escultor també per mi inèdit: Jean Osouf del 1930. També obres de Manolo, per descomptat, i una sèrie de ceràmiques amb motius de tauromàquia de Picasso. També m’impressiona "Le profhête Isaïe" de Chagall. A la segona planta, hi ha obres contemporànies. Estan muntant una exposició nova. Hi reconec alguna obra. Pregunto pel seu autor. Contesten Perejaume. Ja em semblava a mi… Satisfet per la visita, compro la guia a la botiga del museu -existeix en català!- i enfilem cap a Barcelona.

Als treballs escolars els mestres s’enfadaven si deixaves l’apartat "conclusions", en blanc. Amb els anys hom aprèn que no tota experiència deixa d’immediat alguna cosa apresa. La majoria de vegades, és el transcórrer dels dies el que fa tornar el record, la vivència, en aprenentatge. Hem solcat una terra on l’art i la mort van jugar-hi una macabra partida de cartes. Una Catalunya Nord? Una França del Sud? Les dualitats exciten tan sols els qui s’ho miren tot des de lluny. No és aquest el debat perquè en sabem els matisos, perquè els hem viscut. Una recàrrega de piles necessàries per començar el curs amb energia. Un plaer haver passejat aquesta terra d’artistes, de refugiats, de francesos, de catalans. Un plaer haver trepitjat aquesta terra de cireres.

(foto: Museu d’Art Modern de Ceret)

PER TERRA DE CIRERES (IV)

0

Avui el dia encara s’aixeca més calorós que ahir. Ni fresca fa. Hem fet una mica el ronsa a l’hora de llevar-nos. La Ch. ens ho recrimina. Després es riu de la seva actitud. A ella ja li ha anat bé: ahir van anar a sopar amb el JF amb uns amics a Perpinyà i també va arribar tard, encara que s’escandalitza quan li diem que nosaltres vam arribar a quarts d’una.

El mateix esmorzar exquisit d’ahir. El mateix oferiment per fer un banyet. No ens encantem. Hem de deixar l’E. a Portbou perquè agafi el tren de les 13:40, abans volem anar a Cotlliure i baixar per la Brava Costa. El dia escampat de núvols ens ofereix un paisatge límpid. La trobada amb el mar és esplèndida, d’un blau admirable, rotund, que es pot mastegar. L’inici de tot aquest reguitzell de badies guanyades per la bellesa que s’estendran fins més avall de Blanes. Un món obert. Contrasta amb la nostra habitud, aquests dies, de les valls tancades i boscoses.

Amb tot, aquesta bellesa, també oculta amargues històries. La de Walter Benjamin que es llevà la vida a Portbou el 1940, fart de fugir, possiblement; i la dissortada fi, també, del poeta Antonio Machado i tres dies després de la seva mare Ana Ruiz. El primer que fem és precisament anar a visitar-ne la tomba a tall d’homenatge. Un grup de valencians buscant a crits un tal Manolo, en desvirtua tot respecte. El considero un bon poeta. Trist final per la generació que els dolia Espanya però que mai imaginaren que els podria doldre d’aquesta manera.

També fou a Cotlliure que Derain i Matisse s’inventaren això del fauvisme. L’exultació del color. Però jo em quedo amb Van Gogh i Gauguin. Admiro Derain i Matisse, però només quan s’allunyen d’aquests corrents acolorits. No hi ha massa gent. Passegem. Em sobta aquesta dualitat: una mateixa terra que per uns feu sorgir moviments pictòrics i per altres esdevení el darrer paisatge que albiraren. Éros i Tànatos jugant a la xarranca. Fem compra de vi. Per a mi, una ampolla de la terra i una de vi de Banyuls. La senyora que ens atén ho fa en un perfecte català.

Sortegem la costa a un certa velocitat. Arribem quinze minuts abans de l’hora que surt el tren. L’estació de Portbou és de les antigues, amb les andanes cobertes. Hom hi espera trens estirats per locomotores fumejants i tràfic de camàlics amb camisa llarga traginant fardellots. Però no, els regionals sabuts sortint a l’hora i tot. Ens acomiadem de l’E. amb tristesa. La retrobarem a Barcelona.

Per l’hora que és, seria un miratge que a França ens donessin dinar, d’aquí que recuperem la nostra catalanitat -malgrat que jo encara tinc la sensació que sóc a França i dic França perquè això de la Catalunya Nord, em sembla quelcom que només ens creiem els de més avall i prou; i que em perdonin els que lluiten perquè no sigui així- i decidim deixar-nos ser de la Catalogne i baixar a dinar a Llançà.

No ens entretenim amb el poble. Hi ha gana. Anem directament al port. Voluntat de menjar peixet. Ho fem de manera fantàstica. Una terrina freda de rap i gambes, sepiots saltejats amb all i julivert i gelat de canyella sota un carpaccio de pinya. Recuperem els vins nostrats. Un potent blanc del mateix Empordà, tot garnatxa. Fem una migdiada de pijama i orinal directament damunt les pedretes de la platja del club nàutic.

En despertar-nos, ens reca encara tornar a la France. No som gaire lluny de Cadaqués. Ens hi arribem? Arribem-nos-hi. No hi he estat mai. La carretera, deixant Port de la Selva, serpenteja de mala manera. Fosqueja el dia. Sí, ja sé que no és el millor moment del dia per admirar-lo. No em diu res la població, però, en arribar-hi. Considero més bonics altres pobles de més avall de la costa. Torno a repetir que és capvespre. Hi ha gent passejada, però no massa. Pugem fins a Santa Maria. La vista de la badia escolant-se de llum zigzaguejant davant l’aigua fosca. Fotos i referències de Dalí pertot. Una mica com el ninot aquell de la famosa cadena d’hamburgueseries dels Estats Units, em fa l’efecte.

Sopem en una terrassa un senzill plat d’espaguetis. No hi ha gana. Fem una bona passejada amb el sol enretirat del tot. La nit establerta. Molta gent tancada als bars mirant-se la semi-final del mundial de rugbi: França contra Anglaterra. La primera, perdrà. Tenim tot Cadaqués per nosaltres. Notem la diferència de ser dos a ser tres. Les converses giren a coses més concretes.

Quan en tenim prou de Cadaqués, tornem cap al camp base. Una bona tirada fins a Ceret, però hi ha poc trànsit i anem fent-la petar. Sort n’hem tingut que a l’O. li agradi conduir. A la frontera, el fet que jo indiqui al senyor guàrdia civil que tinc el deneí a la bossa del maleter del cotxe, fa que ens el facin arrambar el cotxe i que ens registrin l’automòbil. Patim perquè hauríem de donar massa explicacions, en cas d’un registre com déu mana, del perquè portem una motxilla plena de roba de dona senes anar cap dona amb nosaltres (l’E. no ha pres la seva motxilla per no anar tan carregada), afortunadament no és així. Més endavant, els gendarmes francesos ens faran un control d’alcoholèmia. Res de res, monsieur. Ens abstenim de fer la darrera a Ceret, enfilem muntanya amunt cap a la chambre de Mas Cantuern.

PER TERRA DE CIRERES (III)

3

En aixequem a un hora prou raonable. He dormit malament. El canvi de llit, haver sopat massa… Amb tot, val la pena deixar-se prendre per un solet que entremig d’un castanyer que anirà despullant-se damunt la taula parada amb l’esmorzar, t’acarona i et fa treure la son. L’aire és fred però renovat. Els meus companys ja s’han llevat. Hi ha dos serveis més, la N. i el X., però la Ch. ens avisa que baixen a esmorzar més tard.

L’esmorzar és magnífic. Torrades amb mantega, melmelades, cafè, llet… Les melmelades són fetes per ell mateixos. D’albercoc i d’una mena de taronges petites que no sabem traslladar al nostre català, però d’un regust amarg boníssim. La Ch. ens pregunta si ens ve de gust un banyet a la piscina. Ens diu que l’aigua està climatitzada tot l’any. En retira una persiana que la cobreix i engega una mena de robot que en neteja el fons. Ara fa massa fresca per fer un bany, però a l’estiu ha de ser una delícia.

No tenim un pla establert. Ens resistim a deixar-nos abaltir per aquest sol que es va obrint entre les fumeroles que pugen de la vall. Terreny de petits turons encotonats amb alzines i roures. A l’altra banda -no ho podem veure- el cim nevat del Canigó fa de termòstat natural. Quan s’emprenya, ens diu la Ch., de vegades pot arribar a enfarinar-ho tot de neu, però és rar que passi. Normalment es porta bé.

Ens resistim a passar tot el matí xerrant amb la Ch. -amb totes les limitacions que comporta que només un de nosaltres parli francès- i a deixar-nos estimar per aquest sol que ara ja és imponent. Baixem a Ceret. La mateixa calma d’ahir a la tarda. Comença a captivar-nos aquest lent degoteig d’instants. S’entén que fos envaït per tot d’artistes sense pressa. A l’oficina de turisme, una altra paradoxa. Unes dones pregunten si les poden atendre en espanyol. La noia els mira i els diu que no: només català i francès! Em fa gràcia perquè canvien al català i es nota que no l’utilitzen massa.

Volem estirar una mica les cames. Ens recomanen d’arribar-nos fins a l’ermita de Sant Farriol. Hi ha una bona vista de la vall. Acceptem la proposta. Travessem el Pont del Diable i seguim per una urbanització. Aviat comencem a veure camps i camps de cirerers. Com és obvi en aquest temps, de cirera, ni una. Ho comparo amb el meu paisatge nadiu del Camp de Tarragona, imagineu-vos que en comptes d’avellaners, hi hagués cirerers. És curiosa la comparació, perquè allà, els cirerers, són arbres aïllats, que es deixen créixer. Aquí, en canvi, domesticats pel conreu, perden aquella poesia que em porta a veure-m’hi enfilat engolint-ne els fruits de tarda en tarda i escopint-ne els pinyols amb delectança.

Sant Farriol ens ofereix, efectivament, Ceret al bell mig del corriol del Tec. M’agraden aquests microcosmos de les valls. La caminada és excessiva. Massa pujada. Massa sol. En arribar al capdamunt, la N. i el X., que hi han arribat amb un flamant cotxe familiar, se’n riuen del nostre estat. Per orgull ens neguem que ens baixin al poble amb el seu cotxe. Ens acomiadem perquè ells aquesta migdia ja marxen cap a Tolosa. Baixem a peu amb la moral damnada.

Dinem a Ceret. Els francesos dinen cap a les dotze. Més enllà d’aquest hora, et donaran dinar si els cau bé o si hi ha una quadratura dels astres determinada. Són quarts de tres però ens la juguem. Al tercer restaurant que provem, la dona s’apiada de nosaltres i ens diu que tanca la cuina d’aquí un quart però que ens donarà dinar. Amanida amb vinagreta i una mena de cassola de tros amb una pasta feta a base de llenties i crema de llet. Molt bo. El vi de la terra es pot beure. Una panacota per postre, cafè. Excel·lent. 

Amb la panxa contenta fem plans. Ens arribarem fins a Elna. Hi ha una catedral. El claustre val la pena de veure. A més, a ran de la publicació del llibre La maternitat d’Elna la població s’ha fet famosa gràcies a la infermera suïssa. És el primer contacte que tenim de moltes de les misèries que del 1939 al 45 aquestes terres haurien de veure. Tot plegat és explicat al punt de venda de les entrades de la catedral. No hi ha ni una publicació en castellà o català, només en francès. El full plastificat amb la informació de la catedral i el claustre sí que és en català, però.

Això de veure pedres a mi no em fascina però he de reconèixer que el claustre és magnífic. Els capitells decorats són d’una gran factura. De tota manera, tots els cartells estan una mica desballestats. La joia de la corona del conjunt, un armari eucarístic del segle XIV, hi toca el bat de sol sense cap mena de protecció. Al mig del claustre tot d’herbes remeieres. Prenc notes assegut i ensumant espígol, romaní i farigola.

Fem una cervesa en una terrassa. L’excursioneta del matí ha estat excessiva. Veiem com el sol va declinant rere les muralles. Pensàvem que ens trobaríem més paisans o espanyols. De moment, rian de rian, que diuen aquí. Truquem a un restaurant de Ceret per anar a sopar. Ens diuen que no hi ha lloc. Desestimant qualsevol establiment on hi posi "típico catalan" la tria no és fàcil. Decidim arribar-nos fins Argelers.

Argelers, per molts supervivents de la Guerra Civil, és sinònim de vergonya. El governs francès, després d’acabar-se la guerra, habilitaren camps de refugiats directament damunt les platges. Montserrat Roig ho explicarà a l’esgarrifós Els catalans als camps nazis. Per mi Argelers és això i em fa certa angúnia ser-hi. Però m’imagino que això ho sap poca gent. A molta menys li deu interessar. Argelers, com tota població marítima destinada al turisme d’engreix, en aquestes dates viu aquella malencònica deixadesa dels mesos del fred. Sopem en una pizzeria. Amanida amb l’usual vinagreta i després musclos gratinats. El vi apuntant maneres però sense encertant-la, com sempre.

Són les deu i ja hem sopat. Increïble!. Comentem que si fóssim a l’estiu, en què a aquesta hora tot just comença a fosquejar, no actuaríem de la mateixa manera. El fet d’aixecar-se d’hora i la caminada, ha fet que tinguéssim gana abans del que toca. Fem la copeta a Ceret. El jovent ocupa el Café de France. Ens hi barregem. Molts embadalits davant la televisió. França juga demà contra Anglaterra la semi-final del mundial de rugby. Una gran ovació quan s’anomena el nom de Sébastien Chaval. Ni un bri de català. Un gintònic servit en un got de tub disminuït. Veiem que uns comparteixen un tanc de cervesa que el cambrer va omplint. Uns altres paguen per una ampolla de vodka i una altra de cola i van bevent-ne: el botellón institucionalitzat. Pugem a dormir rebentats. El mateix cel pigat de llumetes, ens acotxa.